També la bogeria té mètode

 El meu article d'avui a elMón.cat. 

Les properes eleccions seran un moment transcendental per a Catalunya, una ocasió única als darrers vuitanta anys. Es sonen les condicions subjectives i objectives que demanaven els clàssic per fer la revolució. Hi ha una majoria de catalans independentistes. Sabrem quants són quan les eleccions se celebrin perquè fins ara ha estat un misteri gràcies a la tirànica prohibició espanyola de fer un referèndum per esbrinar-ho. D'altra banda, les condicions objectives: mai en vuitanta anys ha estat el règim espanyol tan afeblit, deslegitimat i destarotat perquè no té cap "política catalana" que Europa pugui acceptar. I no sap què fer per terminar amb el "problema català" sense mostrar la seva cara real d'Estat franquista que deriva la seva "legitimitat" d'un genocidi amb el qual somnien alguns militars espanyols. Desig de genocidi que deu ser compatible amb la democràcia de la irrepetible senyora ministra de Defensa...de defensa de la part més fosca i odiosa del feixisme espanyol: l'exercit espanyol. 

Si aquella majoria es confirma a les eleccions, Catalunya es trobarà a una situació històrica transcendental. Com d'històrica i de transcendental dependrà de la correlació de forces a dins de l'independentisme entre l'independentisme unilateral de JXC i l'independentisme de la bella dorment del bosc d'ERC. I allò de la bella és una forma de parlar. 

No podem preveure de cert quina serà la situació el 15-F, però serà una de no retorn i, siguin quines siguin les conseqüències, tothom vindrà recordat pel que faci o deixi de fer uns dies als quals Catalunya es jugarà la seva supervivència per a un futur a llarg termini. Tots els actors i actrius actuals seran cridades a respondre de la seva posició al moment de la declaració d'independència i les seves seqüeles.

Queden dos mesos als quals haurem de navegar a bolina contra els vents fètids de la campanya electoral més bruta que hagi vist el cel, a càrrec de la guàrdia pretoriana i els geníssers d'ERC que controlen els mitjans de comunicació i decideixen qui parla i qui no a Catalunya per estricte ordre d'afalagament del líder Suprem. Els déus de l'Olimp ens siguin favorables perquè ens juguem molt. Ens juguem tot; nosaltres i l'enemic. Tanmateix, hem d'anar amb cura, car no sabem quants de nosaltres estan en realitat amb l'enemic amb quants quintacolumnistes ens trobarem. El 15-F ho sabrem. 

Els de la campanya bruta d'ERC estan literalment desfermats i destarotats. Diumenge passat es va publicar, editada, una entrevista al MHVP Junqueras, una peça acabada de retòrica jesuítica que començava atacant a JxC per haver-hi atacat a ERC, un cas clar de petició de principi, per dir-ho refinadament o de bullying de barri, per dir-ho ras i curt, si no fos perquè també és una grollera manca de veracitat. És ERC qui hauria d'aturar els constants, malvestats i sovint ridículs atacs a JxC com és del domini públic. Les jeremiades usuals entre els tertulians unionistes als mitjans públics catalans (gairebé tots) que els partits independentistes no haurien de barallar-se, són desvergonyides llagoteries a ERC per fer-la passar per independentista, quan els republicans són tan independentistes com un moniato, i un moniato espanyol. 

 Si l'entrevista començava amb una peça de teatre de l'absurd, quasi com "la cantant calba", amb un retret "boomerang", terminava amb una nota de reconcentrada i impotent mala llet (nosaltres tenim principis; no sé si altres poden dir el mateix) que deixa clar que l'odi d'aquest home a l'independentisme és abissal i l'està consumit per a dins. 

Fa més de tres anys que el MHVP Junqueras seu a la presó. Encara que vivim a l'època de la informació i la comunicació, tothom al seu sa judici us dirà que un home tancat a la presó tres anys perd el contacte amb la realitat perquè no li'n té directe sinó indirecte, a través notícies portades i interpretades per a tercers. És racionalment impossible que una persona en aquesta situació pugui dirigir, molt menys liderar, cap projecte col·lectiu al carrer. La conclusió és que, si l'interessa el futur de Catalunya, hauria de fer un pas al costat. Això ho sap tothom, però ningú no gosa dir-ho perquè tota ERC és una estructura absurdament piramidal, d'interessos creats, que depenen directament de les decisions omnímodes d'un home que fa tres anys que viu al marge de la realitat, fins i tot barallat amb ella. 

Sembla una mena de bogeria. 

 I, sí, com murmura Polonius al Hamlet de Shakespeare, "és bogeria; però hi ha mètode en ella". Quin mètode? El desig desfermat de Junqueras d'abassegar tot el poder personal a Catalunya al preu que sigui; el mètode per dur Catalunya al desastre, només mogut pel seu comburent egotisme.

El ultratge a la llibertat d'expresió

El procés de feixistització de l'Estat espanyol agafa velocitat de creuer. Amb els PGE feliçment aprovats amb els vots dels catalans patriotes esdevinguts patriotes espanyols, l'Estat, sobtadament estabilitzat, té endavant tres anys tranquils per "resoldre" d'una vegada per totes la qüestió catalana. I no perd el temps. A banda de prestar tot el suport mediàtic possible a la tasca antiindependentista d'ERC a Catalunya, ha engrescat la seva divisió d'artilleria judicial per atacar l'independentisme de tota classe, especialment el català. 

 

L'audiència nacional repetirà el judici a Arnaldo Otegi trepitjant els seus drets fonamentals com el de no ser jutjat dues vegades per la mateixa causa. Encara que es pretengui justificar pel deure d'acatar una decisió d'un òrgan superior segueix, sent un cas de "ne bis in idem" en sentit material. 

 

El TC s'afegeix amb entusiasme a la persecució dictaminant que "els ultratges" a la bandera espanyola no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Així, com sona, sense cap escrúpol ni més reflexió. És una decisió molt en línia amb l'esperit de l'extrema dreta, el que fa pensar que l'ensurt no és perquè VOX estigui al Parlament sinó perquè també ho estigui als tribunals. El tuf de la "justícia", franquista, la "justícia" de classe i de partit és tan palès que fins a cinc magistrats han formulat vots particulars desmarcant-se, entre ells, que jo sàpiga, el d'un magistrat de l'opus dei. 

 

Els set magistrats restants, herois de la gloriosa tasca de reconstrucció de l'Espanya nacional, una, grande y libre, consideren que els ultratges no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Òbviament aquí el problema no és si els ultratges han de ser castigats o no, encara que l'expressió "ultratges", té una ambigüitat semàntica i un grau de subjectivitat que permet top tipus d'aberracions. El problema tampoc no és si, un cop definits els ultratges, es poden castigar o no segons l'objecte ultratjat. Tot això està en el codi penal. 

 

El problema és que el TC aplica el codi penal, però no la constitució, que és una norma superior; vella pràctica dels tribunals espanyols. Els teòrics van dir que per primera vegada en la història, la constitució espanyola seria d'aplicació directa pels tribunals, seguint les més avançades doctrines, però va ser que no, com es veu. 

 

L'intèrpret de la constitució no només la ignora, sinó que la substitueix almenys d'ençà de la sentència contra l'estatut el 2010 en el que alguns juristes van considerar un "cop d'Estat constitucional". El TC es va arrogar competències legislatives en una pràctica després consolidada a través d'una llei de reforma del tribunal aprovada per la majoria absoluta del PP. L'abús de poder s'evidencia en el sintagma "llibertat d'expressió". Els texts legals espanyols no el reconeixen i la mateixa constitució ni l'esmenta. Tothom accepta, però, per convenció, que l'article 20, 1 de la constitució consagra implícitament la llibertat d'expressió. I l'apartat 4 defineix sense cap mena dubte els seus límits que són "els drets reconeguts en aquest Títol (I)" i entre aquests drets no es troben els de la bandera que no és subjecte de drets, encara que pels seus fans incorpori la suma teològica de tots els drets humans i divins. Les coses no tenen drets, el que no vol dir que els éssers humans no tinguem deures cap a elles. Però en cap cas, mai, aquests deures poden trepitjar la llibertat d'expressió. Digui el que digui el codi penal. 

 

En matèria de llibertat d'expressió, la constitució espanyola no arriba a la sabata de l'estatunidenca que a la seva primera esmena prohibeix taxativament al congrés qualsevol llei que restringeixi la llibertat d'expressió. En la parla del carrer, sempre democràtica, la millor llei de premsa és la que no existeix. Òbviament, per a les qüestions de conflictes de drets entre particulars, l'honor, la intimitat, etc., ja estan les accions individuals. 

 

Si als espanyols els importa l'imperi de la llei, faran bé derogant la llei de reforma del TC i tornant aquest òrgan polític disfressat de judicial a la seva trista funció d'intèrpret d'una constitució que no serveix per a res. De no fer-ho així acabaran processats per ultratge a Espanya si, en passant un Crist en processió pel carrer, no s'agenollen com bons cristians, atès que Espanya està consagrada al sant cor de Jesús.

Quina és la pressa?

No correu, parbleu! Preneu el vostre temps. Esgoteu els terminis. Les presses mai són bones. No caieu al parany de l'eficàcia pragmàtica. Cal que la llista sigui fidel representació del país que vol dur a la independència. Cal que tingui la doble condició d'unitat de voluntat i pluralitat d'ánims i conviccions. E pluribus, unum. La llista no només ha de ser la llista del país, sinó la llista que el país vol, la llista que la gent vol votar perquè no pertany a ningú, a cap partit, tendència o facció i, per tant, és la llista de tothom. 

 

Per cert i queda clar a la resposta de Laura Borràs, el MHP Puigdemont és el principal actiu del partit JxC, perquè és el principal actiu de Catalunya com a un tot, com a nació. La veritat és el tot, va dir Hegel, que, d'això ho sabia tot. Vet aquí un partit que es posa al servei del legítim president de Catalunya i, tot conservant la seva utilitat instrumental com a partit, esdevé un moviment. 

 

La llista ha d'estar preparada per confrontar la campanya en contra, negativa, de brutícia, que ERC ve anunciant reiteradament, i no ha perdut un sol minut a posar-la en pràctica. La llista ha d'estar cuirassada contra els atacs que ja vénen de camí, i això s'aconsegueix per dues vies paral·leles: a) no parlar mai malament dels altres independentistes, encara que no se'ls tingui per tals, ni respondre a les seves provocacions; b) fer campanya en positiu a tot arreu explicant com es confronta l'Estat amb intel·liguèntsia i els beneficis de la independència per a tots els catalans, començant pels que són a la presó i a l'exili.

 

Recordeu: Donec perficiam.

Democràcia i autocràcia

El pròxim 14-F, els ciutadans de Catalunya votarem les llistes que ens presentin els partits polítics. Ho farem d'acord amb la llei electoral espanyola, LOREG, atès que Catalunya és l'única comunitat autònoma que no hi té una pròpia. I encara que la tingués, els partits seguirien tallant el bacallà de les llistes. La democràcia representativa només funciona amb partits polítics, raó per la qual els crítics parlen de "partitocràcia" i, de cert, totes les democràcies són més o menys partitocràtiques. De l'altra banda, el que prova l'experiència és que, sense partits, no hi ha cap possibilitat de democràcia.

 

 La teoria política contemporània viu a la contradicció de considerar que els partits són essencials a la democràcia (és la doctrina de l'Estat de partits, de Gerhard Leibholz) al mateix temps que no se'n refia per causa del seu autocràtic funcionament intern. Aquest és l'esperit que informa sovint la legislació especial en matèria de partits, cercant formes de garantir jurídicament el caràcter democràtic d'aquell funcionament. Òbviament, seria una paradoxa que la democràcia fos resultat de l'acció d'organitzacions no democràtiques.

 

La intenció és bona, però els resultats deixen que desitjar. La llei de ferro de l'oligarquia, de Michels és avui més de ferro i més llei que mai. Tanmateix no tots els partits són iguals. Les primàries de JxC (enhorabona a tots els electes) han estat un exemple de democràcia interna. Els llocs de sortida de les llistes del partit han estat triades pels militants; els altres llocs ho seran per l'executiva amb validació final de la militància. Ara per ara la forma més directa de fer democràcia representativa. En triant les llistes, la militància s'ha manifestat per una política independentista unilateral al més aviat possible, sense embuts, giragonses o mumbo jumbo autonòmic. La llista és transversal, com la democràcia i ideològicament plural, com el país. És la llista del MHP Puigdemont. La llista de país.

 

Compareu amb les llistes d'ERC. Totes, del cap a la fi, designades formalment per a la comissió executiva que, com tothom sap, fa el que li ordena el líder suprem. És a dir, els candidats, tots/es, han estat triats pel dit infal·lible del president. Passen de consultar les aleshores molt eixamplades bases. Pas de primàries, oi? Som d'esquerres, nosaltres, i per tant, no caiem al parany de la democràcia burgesa. L'autèntica democràcia, la democràcia d'esquerra, consisteix a seguir la línia del partit, marcada pel gran timoner, Junqueras i el petit timoner, Aragonès. La resta de la tripulació, la decideixen els dos timoners en "petit comitè". Llegiu l'entrevista d'ahir de Junqueras al Nacional.cat. Ho diu ell mateix: l'essencial no és que els candidats siguin competents o populars o tinguin idees pròpies; l'essencial és que gaudeixin el favor del líder que "ama España". 

 

Es tracta d'un bon exemple de la diferència que hi ha entre una mentalitat (i pràctica) democràtica i una altra autocràtica. Ara imagineu-vos que guanyen les eleccions aquestes llistes compostes a dit, plenes de funcionaris del partit, aparatxics i endollats cap ni mica interessats a la independència de Catalunya sinó a l'hegemonia del seu partit, que creuen garantia del seu gloriós esdevenidor com a la nova casta catalana.

 

El dilemma aleshores es triar entre una llista de país i una llista de partit. És triar entre democràcia i autocràcia. 

 

Cap problema, oi?

L'homilia de l'hipòcrita

Compareix el líder suprem dels republicans amb la mitomania que es gasta fins i tot a les entrevistes per escrit, on tothom pot veure el grau d'hostilitat de l'entrevistat cap a la realitat. No d'ignorància, sinó d'oberta hostilitat. Considera un crim que la realitat no sigui com a ell li rota i la seva mitomania el torna agressiu, amb una agressivitat de bona persona, però no de persona intel·ligent. 

 

Obre el foc plorant com fariseu que l'única proposta de JxC "sigui mirar de desgastar el company de viatge", una forma jesuítica de "desgastar el company de viatge". L'amarga queixa no només és hipòcrita sinó també falsa. Junqueras sap perfectament que fa anys que el seu partit, a més de trencar tota mena d'unitat independentista, desgasta "el company de viatge" a tota hora i a tot arreu. Els sublíders i comissaris, Rufián, Sol, Sabrià, etc. (n'hi ha un amunt) són una mena de guàrdia pretoriana per atacar JxC. Fins i tot, ell mateix ho fa a aquesta homilia, quan parla de "quaranta anys d'alternança sociovergent". 

 

La mitomania del personatge, li duu a creure que, si ell nega la realitat, la realitat desapareix i esdevé el seu mite que tracta d'imposar com la veritat. La mentida com a veritat és exactament el món dels fake news. 

 

Tota la resta de l'homilia és un exercici de giragonses retòriques, mentides senceres i mig mentides que de vegades fa riure. A més de retreure a JxC els seus imaginaris retrets, el líder de mirada llarga demana frisós quina sigui la seva proposta i, en assabentar-se que "la confrontació intel·ligent" va demanar que li ho expliquin. En canvi, els seus ofereixen un "independentisme útil", que "treballa sempre per ajudar a la gent d'aquest país". L'independentisme "útil" sí que està clar, mireu el que us dic. Claríssim, no sigueu mal pensats. Útil no pels endollats del partit sinó, molt més gran, útil de l'utilitarisme: la felicitat més gran per a la major part. 

 

No hi ha cap possibilitat de tripartit, escriu el líder bona persona. La realitat, però, aquesta realitat pagada per l'enemic, diu que ERC té ara mateix un pacte amb el PSOE i per tant amb la seva delegació a la colònia, el PSC. Ah! Però ell, ell mateix, mai ha pactat amb el PSC ni com a alcalde de Sant Vicent dels Horts, ni a la Generalitat. Vet aquí que la realitat s'ha esfumat. Els dos tripartits previs no han existit mai. Pot ser que el seu partit l'hagi fet, de pactar, però ell, ell personalment, mai ha pactat amb el PSC. Però l'actual acord d'ERC amb el PSOE és també el seu acord, ja que és el president del partit. No hi haurà pacte amb el PSC perquè ho diu aquesta bona persona amb la seva mitòmana relació amb la realitat. 

 

Una mitomania tan brutal que el fa parlar com si tot el món estigués als seus peus governats pel seu caprici i els càrrecs d'ERC no tinguessin res més a afer que complaure'l als seus capricis. L'inversemblant candidat republicà, el majordom submís Pere Aragonès, té la seva confiança per pilotar el vaixell. La mitomania d'aquest líder de mirada tan llarga com curtes gambals esdevé megalomania quan diu que té "la màxima confiança" en tots els consellers i conselleres d'Esquerra que, per definició i perquè ho diu ell, són competents. El mèrit doncs dels candidats republicans no rau en la seva (inexistent) competència, sinó en el fet de gosar de "la màxima confiança" d'un paio que fa tres anys que està barallat amb la realitat i posseït per l'obtusa intenció de fer pagar a Catalunya el desastre de la seva decisió de lliurar-se a la repressió espanyola disfressada de justícia amb el mateix èxit amb el qual ell es disfressa de bona persona.

 

"Nosaltres tenim principis, no sé si tots poden afirmar el mateix", emmetzina al final. Està prou clar que és la pitjor i més hipòcrita "bona persona" avui al mercat del lideratge.

Ajornar la desfeta

Se'n recorda el respectable quan els republicans exigien vuit dies per setmana i vint cinc hores al dia al MHP Torra que convoqués eleccions? Així com Carme Forcadell terminava llavors totes les seves intervencions amb un catonià "president, posi les urnes!", els d'ERC ho feien amb un "president, convoqui les eleccions!". Es dirien dos moments iguals de ferma voluntat democràtica, idèntics, de no ser per  una petita diferència, que diria el subtil Borges. Forcadell volia obrir el camí cap a la independència; ERC volia tancar-lo. La història no es repeteix; i, si ho fa, deia Marx que deia Hegel, la segona part serà una caricatura de la primera.

 

Doncs, els republicans tenien pressa, perquè veien "l'espai convergent" destarotat, esqueixat, esmunyit, desballestat i volien aprofitar l'ocasió per guanyar-li per fi les eleccions i conquerir l'hegemonia dins l'independentisme. La seva política d'eixamplar la base havia reeixit, tenien propostes positives a posar sobre la taula que posarien a la taula de la negociació, controlaven els mitjans de comunicació i les enquestes els miraven com a segurs vencedors. "President, convoqui les eleccions!". Com deien els savis: una caricatura. 

 

Els mitjans de comunicació segueixen aparells de propaganda d'ERC; les enquestes, només faltaria, segueixen pronosticant la victòria de l'independentisme "pragmàtic"; la proposta positiva de la taula sobre la taula es recolza sobre una promesa del president Sánchez. Per què la peremptòria exigència d'ahir s'ha tornat el globus sonda d'un possible ajornament? Perquè l'actual direcció d'ERC, com els gossos, va ensumar l'aire i es va assabentar de sobte que n'havia canviat el sentit. I l'indicador principal van ser les xarxes, totes capgirades contra ERC. Els seus "ideòlegs" (que són en realitat "tuitideòlegs") prediquen que les xarxes són una "bombolla" i la bombolla els ha esclatat als nassos.

 

 L'aprovació dels PGE ha estat el darrer clau al taüt del rotllo de l'independentisme "pragmàtic". No hi ha hagut cortina de fum capaç d'amagar la brutícia definitiva de sacrificar Catalunya i els presos/es polítiques a l'estabilitat de l'Estat espanyol i de pas dels diputats republicans. La farsa de l'autonomisme possibilista disfressat d'independentisme "pragmàtic" s'ha acabat amb el llautó unionista d'ERC a la vista de tothom. 

 

La qüestió de la independència és el punt de fuga del surrealisme d'ERC. Mentre el candidat Aragonès difon pels camins del Senyor el missatge del partit, centrat a la independència i la reforma social, el partit continua eixamplant la base en persones contràries a la independència. 

 

Tot això són elements que expliquen el canvi d'ERC pel que fa a les eleccions; però el més important és que "l'espai convergent" s'ha reorganitzat i ha florit com a un "espai per a la independència", amb una llista del MHP Puigdemont que es perfila com a guanyadora amb majoria aclaparadora.

 

Potser els republicans creguin que a aquests dos mesos que supliquen aconseguiran algun resultat tangible per fer-se una mica de cartell a un ambient hostil. Obliden que el president Sánchez va parlar d'obrir el diàleg després de les eleccions catalanes; no després de dos mesos, sinó després de les eleccions, oi? 

 

No hi ha altra a anar-se'n a les eleccions a la situació actual. En qualsevol cas, si el pretext és la Covid, sigueu valents i ajorneu les eleccions un any, com van fer els xinesos. Si el gobierno espanyol combrega amb el turquès no es veu perquè el govern no hauria de combregar amb el xinés, al cap i a la fi, d'esquerra i comunista.

Segueix la guerra bruta. Objectiu: JxC

La cortina de fum de la conxorxa del VP Costa amb l'extrema dreta per tal d'amagar la canina aprovació dels PGE ha estat un nyap. Totes les bateries republicanes exigint amb escarafalls fariseus que Costa es fes l'harakiri i la fúria tuitera de Sergi Sabrià no han aconseguit res. L'escàndol de l'aprovació continua creixent i Josep Costa, destinat a ser el cap de turc de la nova onada de brutícia, va veure com pujaven les vendes del seu llibre, Eixemplant l'esquerda. La cortina, un nyap. 

 

No patiu. Una nova cortina de fum treu el cap a l'horitzó i molt més engrescadora que el raquític pretext de l'extrema dreta. I amb prou perspectives de soroll. Més que soroll, un terrabastall de santa indignació en seu judicial i política. Després d'haver sigut detinguda una breu estona, la senyora Núria Marín surt processada sota imputació de diversos delictes. La senyora Marín, del PSC (dada que la premsa va oblidar als titulars, com s'ha assenyalat a les xarxes), ja ha declarat que no té cap intenció de dimitir, a desgrat d'ERC que aplica al cas el que es pot anomenar "protocol Laura Borràs", també conegut pel molt més vulgar nom de "llei de l'embut".

 

La dimissió per raons polítiques o judicials és una pràctica tan desconeguda a l'Estat espanyol que un sovintejat acudit fa del verb dimitir un nom rus. La batllessa Marín segueix l'exemple de gairebé tots els càrrecs polítics: no dimitir, com tampoc no ho fan els càrrecs d'ERC. 

 

Tanmateix, ERC creu haver trobat el tema del dia per inundar els informatius i tertúlies als mitjans que controla, que són tots. El destí de la batllessa Marín no és a envejar, ja que el seu assetjament serveix per fer creïbles les seves promeses de no pactar amb el PSC en cap cas I, com que encara no hi havia prou, els republicans han portat la cortina, el fum i el terrabastall a la Diputació de Barcelona, la famosa Diba, malson dels republicans. 

 

Aquestes diputacions, institucions de l'ancien règime, no són res més que ben proveïdes borses per repartir diners públics en subvencions i prebendes segons criteris de partits. Precisament per aquesta seva condició de molt cobdiciada i opulenta dama, en prou feines pot ERC suportar veure's privada d'accedir-hi i gaudir la seva part al quilombo financer i Rufián, que sap molt de diners públics, dels que viu fa anys, va piular i repiular aquest innoble espoli fins a la nàusea.

 

Tot aquest terrabastall no pot amagar que l'atac a la Diba és al fons, un altre atac a JxC. L'objectiu real és JxC. És el diabòlic pacte de la Diba. Campanya bruta, oi? I sempre una mica ridícula. Encara que hi hagués raons per a la moció de censura, com pensa ERC que JxC pot donar suport a una moció de censura contra la presidenta del seu propi govern? 

 

Això només és capaç de fer-ho ERC.

Ni amnistia, ni indults, ni res

Caldria posar als càrrecs gents que sàpiguen del que parlen. La regla de l'àvia de la ciència empresarial és proveir els llocs de treball amb els més capacitats; no els menys. Doncs, a la política, aquesta regla s'inverteix, com quasi totes les regles del sentit comú. El sistema de selecció personal meritocràtic que Talcott Parsons, fundador de la sociologia funcionalista, considerava requisit indispensable de la democràcia, aleshores es torna cap avall i es fa sistema de selecció demeritocràtica. Els resultats salten a la vista. 

 

La portaveu del PSOE al parlament espanyol diu que "l'amnistia no té cabuda a la constitució". Com ho sap? La constitució no diu res de l'amnistia; ni tan sols l'esmena i, per descomptat, no la prohibeix directament ni indirectament. L'art. 62, i) hi prohibeix els "indultos generales"; però els indults, ni que siguin "generals", no són l'amnistia. Són conceptes diferents. Per descomptat, encara que la constitució prohibís l'amnistia, això no voldria dir res. En primer lloc perquè la mateixa constitució, que tothom diu que vol reformar, no serveix per a res, al cas de l'amnistia, tampoc. En segon lloc perquè, encara que la constitució serveixi per a alguna cosa, sempre es podria reformar al parlament per introduir-hi l'amnistia. 

 

Però, insisteixo, no cal. En dient que "l'amnistia no té cabuda a la constitució", la portaveu Adriana Lastra vol dir que no és possible, com si hi estigués prohibida. Però no ho està. Pel que fa a l'amnistia, la constitució és muda, guarda silenci. Si, com diu Hobbes, "la llibertat és el silenci de la llei", la portaveu, el seu partit i el seu gobierno "d'esquerres" haurien de gaudir l'ocasió de ser lliures i proposar una llei d'amnistia que contingués almenys les condicions que expressa la proposta de resolució presentada per JxC, ERC i la CUP. 

 

No ho faran i no només no ho faran sinó que aprofiten la humiliant aprovació dels PGE per deixar-ho clar per enèsima vegada. "Lasciate ogni speranza, voi que consentite". Res d'amnistia. Al capdavall, l'important no són les qüestions legals, sinó la guerra política/judicial de l'Estat franquista (disfressat de gobierno d'esquerra) contra l'independentisme. La necessitat d'anar contra els catalans amb força, sense temor, amb mà dura, per escarmentar i atemorir la població. 

 

Però els calia l'aprovació dels PGE, l'assoliment de l'estabilitat per tres anys, per donar la batalla final contra Catalunya. Sense PGE les coses podrien haver estat d'altra manera, qui en sap? Amb els nous flamants PGE que els patriotes espanyols d'ERC van aprovar, sacrificant generosament una ambició independentista que no tenien, els presos ja no seran un problema i l'Estat podrà confrontar Catalunya amb més seguretat.

 

L'atac va començar l'endemà de la claudicació d'ERC, per fer-la pública: el Tribunal Suprem dóna una volta més de rosca amb el tercer grau dels presos/preses i la portaveu Lastra tanca tota possibilitat d'amnistia. No sé si els dirigents d'ERC creuen que garantir l'estabilitat de l'Estat i de les seves cadires i sous compensa l'abandonament del seu minso independentisme i la qüestió dels presos/es polítiques. 

 

Els mesells d'ERC confien a la possibilitat dels indults. Suposant que ho facin de debò i no, com sempre, per "cobrir l'expedient", la portaveu socialista també va vessar-hi un gerro d'aigua freda: hi sembla haver una ombra de promesa, però caldrà anar amb cura, ja que som al mig de la renovació del CGPJ, on fiquen cullera les forces de dreta. Les dues condicions del PP per acceptar un acord són tancar la possibilitat d'indults i fotre fora de les negociacions Unides Podemos. 

 

Els negocis polítics espanyols es fan sempre contra Catalunya. Si hi ha acord per la renovació del CGPJ, es farà a costa de Catalunya i dels presos/es polítiques, amb el vistiplau d'ERC, partit independentista pragmàtic. Molt pragmàtic.

Tots els camins duen cap a Roma, que, suposo, serà una cita grata al VP Oriol Junqueras. Tots els camins duen cap a la Roma de la independència. Per arribar-hi només cal que votar la llista on sigui el MHP Puigdemont.

Miles gloriosus

Un altre episodi de la desfermada i embogida persecució personal al VP Costa. L'amenaça de Rufián d'una campanya bruta es fa realitat dia rere dia amb la imaginativa regularitat de la gota malaia, però sense cap resultat. La cortina de fum republicana per tractar de tapar una vergonyosa aprovació dels PGE no reïx-hi, però sí que està destruint la pobra imatge que li restava com a partit català. 

 

L'aprovació dels PGE és la declaració definitiva i sense embuts que el joc polític republicà es fa en camp espanyol. Aquests PGE que perpetuen l'espoli català són els PGE de l'esquerra espanyola, que els ha qualificat, no cal dir-ho, d'històrics, i a dins de la qual es troba ERC com Pedro a casa seva. Aquesta ambició era ja coneguda a través les al·lucinacions ibèriques de Joan Tarda, que veu repúbliques fraternals florint a l'ermàs peninsular; que Déu li conservi la vista.

 

Els vots dels republicans no eren necessaris per a l'aprovació i, per tant no tenien cap valor de canvi; però els han donat per tal que se'ls reconegui la seva aportació patriòtica a l'estabilitat de la legislatura i, de pas, les cadires i sous de la nova casta de l'esquerra hispana-catalana. Per descomptat, l'aprovació dels PGE és un pas enrere de l'independentisme i deixa els presos/es polítiques a mercè de la "justícia" espanyola. 

 

I això no hi ha cortina de fum que pugui amagar-ho. El president del parlament, MH Roger Torrent podia haver-se estalviat el seu torn a la campanya d'assetjament hipòcrita a Josep Costa. No serveix de res, tret de recordar que aquest miles gloriosus o soldat fanfarró que parla de "confrontar" l'extrema dreta no ha estat mai capaç de confrontar ningú. A les xarxes circula un vídeo on se sent al paio ple de fúria, quasi un amok independentista, demanant a qui tingués dubtes que fes un pas al costat. D'ençà que va assolir el càrrec va demostrar que, efectivament, no tenia cap mena dubte i es va posar (i va posar el Parlament) al servei dels espanyols. 

Tanmateix sembla que el president fanfarró va complir la consigna de la secta d'assetjar a Josep Costa perquè ja havia estat democràticament escollit com a núm. 3 de la llista d'ERC que, com es veu, no té primàries però sí secundàries. Núm. 3 a una llista que segon l'altre miles gloriosus, el fanfarró Aragonès, lluitarà gloriosament, com l'ha fet fins ara, per a "la independència de Catalunya i de la justícia social". Una independència que no ha estat capaç de fer-ne en tres anys, ni tan sols d'esmentar-la, aleshores sembla una jaculatòria que s'invoca a tota hora. La independència de Catalunya de la mà d'un partit que té un portaveu parlamentari que no la vol ni pintada segons afirmava fa poc a Madrid 

 

A més de bruta, la campanya d'ERC és ridícula.

El delicte de sedició és una invenció dels tirans

El delicte de sedició és una pura invenció del poder polític. Cap Estat, cap govern del món accepta de gust el dret dels ciutadans a oposar-se-li i per això s'han inventat aquest delicte. El dret dels ciutadans a pensar el que vulguin dels governants, que són una colla de lladres i imbècils, de criminals o de bones persones és un dret encastat a la llista de drets fonamentals; es diu llibertat de pensament i consciència i va ser reconegut oficialment molt abans de les pomposes declaracions "universals" de drets, com a llibertat de confessió religiosa al tractat de Westfalia de 1648. Amb el seu germà bessó, la llibertat d'expressió, constitueixen el pilar de tota societat civilitzada. És un dret encara més fonamental que els drets fonamentals perquè és el requisit indispensable sense el qual cap dels altres drets fonamentals no es pot exercir. I és un dret intangible, no perquè els poders polítics, reis, presidents, parlaments, policies, jutges i botxins no vulguin suprimir-ho, sinó perquè no hi poden.

 

El pensament és el fòrum íntim de les persones i ningú no pot legislar-ne. Si poguessin, cap dubte que ho farien. La lògica del poder, de tot poder, la voluntat nietzscheana de poder, der Wille zur Macht, és insaciable. Per assolir la pau i la tranquil·litat davant la por hobbesiana als altres, a tots els altres que tenen la mateixa por que ell, li cal destruir-los per a fora i per a dins si pogués. Però no pot. L'ésser humà és constitutivament lliurepensador. La llibertat de pensament no és matèria de llei (és a dir, no es pot falsejar) ni a aquest món, com dret positiu, ni a l'altre, com dret natural, diví o el que vostès vulguin.

 

Els polítics espanyols, probablement els més sotmesos, indignes, covards i lacais del món, volen que els "insults al rei" siguin delicte. És a dir, jo puc pensar (com ho penso) que el rei és un porc, un canalla i un imbècil, però no puc dir-ho, so pena de patir la merda judicial repressiva espanyola. Només els tirans més atardats a l'escala de l'evolució humana, els primats polítics, gosarien prohibir la llibertat de pensament. La resta, els governants "civilitzats" i fins i tot "progres" i "d'esquerres", assabentats que no es pot impedir-la, reconeixen generosament la llibertat de pensament. Però, diuen, cal regular la seva manifestació externa, la llibertat d'expressió sempre, per descomptat, en interès d'objectius molt més alts, nobles, com la seguretat de la Pàtria, la dignitat de les institucions, l'honorabilitat dels governants, els sentiments religiosos i bla, bla, bla. 

 

Mentida.

 

Pretenen "regular", "moderar" la llibertat d'expressió per impedir que la llibertat de pensament es faci realitat, per què a què serveix un pensament que no es pot materialitzar? I la llibertat d'expressió, com que és la materialització de la llibertat de pensament, és tan intangible com aquesta mateixa. Si la llibertat d'expressió no ho és sense restriccions, no és llibertat d'expressió, sinó tirania. Per això, l'esmena primera de la constitució dels Estats Units, la constitució escrita més antiga i més lliure del món, diu que no es pot dictar cap llei sobre la llibertat de premsa, sigui com sigui. I per això també, totes les tiranies europees, especialment l'espanyola, tenen "lleis de premsa" d'un caire o de l'altre, però totes, totes, destinades a negar aquest dret en benefici dels poders que hi són. 

 

Que passa amb el dret a pensar que els governants del moment (o de tots els moments, com pensa qui subscriu aquesta consideració) són una colla de lladres, imbècils, ganduls i feixistes? Que és innegable. I el dret a dir-ho, escriure-ho, cantar-ho? Això és una altra cosa, oi? Cal temperar, moderar, retocar una miqueta aquí i allà per fer-ho compatible amb la tranquil·litat i l'ordre públic. Podem protestar contra el govern de torn, doncs, fins a un punt. Quin? Fins a l'ús de la violència. D'acord, diu la majoria de l'opinió pública. Acceptem aquest límit: amb violència no hi ha dret a la llibertat d'expressió.

 

(Digressió: l'autor d'aquest article no creu que això sigui acceptable tampoc i es nega a reconèixer e l'Estat el dret a actuar en certs casos de violència contra ell perquè, com tothom sap, l'Estat és el primer responsable de la violència al carrer. De fet es defineix a si mateix com "l'ús legítim de la violència". Però la violència també es pot usar il·legítimament i a fe que es fa de tothora, a tot arreu. L'autor mai negaria el dret a l'ús de la violència en llegítima defensa. Si l'Estat m'ataca, és el meu dret, fins i tot, el meu deure, respondre per la mateixa via i si l'Estat vol matar-me (com a individu o com a col·lectivitat) el meu deure, dictat per l'instint de supervivència, és defensar-me per tots els mitjans al meu abast, fins a destruir el que vol la meva mort. Final de la digressió.)

 

És el cas de la farsa judicial de l'1-0 a Espanya, quan, a una causa general contra l'independentisme, unes persones han estat condemnades per un tribunal prevaricador per llurs idees polítiques; no pel que van fer, car el que van fer no comportava violència, sinó pel que van dir i pensar. En qualsevol Estat de dret del món, el jutge Marchena i els seus còmplices estarien a la presó. En Espanya segueixen en els seus posts de soldats al servei de la política del règim; no de la justícia. I segueixen impartint injustícia amb una finalitat política clara: trepitjar els drets dels catalans, portar-los fins a una situació límit per provocar algú aldarull i justificar una repressió policial encara més brutal. A més de prevaricadors, els jutges espanyols són part destacada de les clavegueres de l'Estat. És la mateixa raó per la qual Marchena va negar el tercer grau als presos/es polítiques, perquè era "prematur". És a dir, perquè els presos no estan prou penedits per a dins i no han canviat llurs pensaments per pensar el que al jutge Marchena li rota. Jutges prevaricadors i criminals que condemnen per raons de consciència i violen la llibertat de consciència. 

 

 Això pel que fa als jutges feixistes del règim del 78 avui en actiu.

 

Oi que, un cop acceptat, amb aquesta reserva, l'ús de la violència és la línia crítica que separa la protesta permissible de la no permissible i la qüestió sembla resolta? En absolut diu el governant i la legió de llepa-culs que té sempre a la seva disposició entre els "intel·lectuals", els professors, els mossens, els periodistes, els juristes, els polítics i resta de ramat porcí que viu d'exercitar el "ius predicandi". En absolut. Entre la protesta pacífica (que tothom reconeix com a legítima, només faltaria, escolti) i la protesta violenta tout a fet intolerable, hi ha una zona grisa, boirosa, una mena de protesta que, sense ser violenta, és inadmissible perquè els interessos de la Pàtria, o de Déu, o del Papa, del Senyor o del porc no ho tolerarien. Tota protesta que cau dins aquesta zona bromosa que fa nosa al poder, encara que no tingui res a veure amb la violència, és tanmateix, delicte i s'anomena "sedició". Una invenció de tirans. 

 

La sedició és el nom que els Estats i llurs sicaris donen a la llibertat d'expressió, fent-la un delicte i reservant-se el dret a decidir pel seu compte quan es va assolir el nivell del delicte i quan no, cosa que normalment fa en considerar i tractar com a delicte tota protesta en contra d'ells i com a llibertat d'expressió les manifestacions a favor seu, encara que es facin amb violència. Per això totes les policies del món, fins i tot els mossos catalans, tracten com a delinqüents els que critiquen llurs superiors i com a aliats els que els suporten.

 

Doncs, quan les "esquerres" espanyoles volen reformar el "delicte" de sedició, segueixen els passos de tots els tirans que han viscut al món: prohibir tot allò que no els agradi. I per fer-ho, volen reformar, però conserven, el "delicte" de sedició, per poder prohibir la llibertat d'expressió que els incomoda encara sigui sense violència. 

 

El PSOE, com Podemos, PP i resta de feixistes espanyols, fins i tot els catalans d'ERC, volen que la "sedició" sigui delicte en aquest cas només que per acabar amb el president Puigdemont, l'únic dirigent independentista de debò, al que tenen por tots els poders de l'Estat. El president sediciós.

Nostàlgia del genocidi

Què entendrà aquest home per "nostàlgia"? Té una tendència a la grandiositat impostada i buida, pròpia de la tradició castellana-imperial. La seva idea d'Espanya, idèntica a la d'Aznar, es mesura per la dimensió i ubiqüitat de les banderes borbòniques. Una de les seves consignes electorals, "Más España", palesa un tarannà imperial subconscient d'arrels franquistes. O no va dir fa uns dies que la constitució de 1978, segon acte del cop militar de 1936 i subseqüent dictadura, és la fita més important de la història d'Espanya?

 

Tota aquesta retòrica nacional espanyola, que fa ressò de la teatral grandiloqüència franquista es barreja al nostre personatge amb un esperit frívol, alegre, superficial, amb una mica de simpatia trilera i gens d'amiga de perdre's en cavil·lacions. 

 

Així, doncs, que entendrà aquest noi per "nostàlgia"? És de sospitar la intenció de treure gravetat al desig dels militars d'afusellar a 26 milions de fills de puta. No té gens de transcendència; es tracta d'unes velles glòries que sospiren per un passat que mai tornarà. Petiteses. Potser és la seva intenció, però, a la realitat, "nostàlgia" significa quelcom molt diferent. Si ens posem científics, és un desig malaltís de tornar a la llar; si literaris, és l'ideal que mou Ulisses al seu viatge cap a casa, a Ítaca. 

 

Quina és la casa, quina l'Ítaca, a quina llar anhelen tornar aquests nostàlgics? A un lloc que coneixen bé, al qual pertanyen en ànima: el genocidi; en aquest cas, de 26 milions de persones.

La brutícia que no cessa

L'endemà de la capitulació sense condicions d'ERC davant els PGE amb l'espoli de Catalunya, el TS nega el tercer grau a vint dies de les festes nadalenques, car els jutges espanyols són molt cristians. A l'instant l'espai audiovisual s'omple dels llastimosos gemits dels grans càrrecs institucionals republicans, Aragonès i Torrent. Tots dos trencant-se les vestidures, esgarrapant-se les poblades galtes i cobrint de cendra els seus majestàtics caps. "Això no es pot consentir!" (però es consentirà); "cal l'amnistia ja!" (no hi arribarà mai); "és una venjança!" (sí, una més); "el gobierno segueix amb la repressió!" (ho sap tothom). L'espectacle dels ploramiques colonials prova sense cap dubte, que ERC és, sí, una secta, però una secta saducea de sepulcres blanquejats. 

 

Tanmateix, l'exercici de fariseisme institucional no reïx a apaivagar una indignació creixent amb uns "negociadors" que van aprovar els PGE de l'espoli ex abundantia cordis, ja que els seus vots no eren necessaris. Una indignació que es fa tempestuosa en assabentar-se la gent que ERC va aprovar els PGE tot sabent que el TS negaria el tercer grau. És a dir, que els "negociadors" van abandonar els ostatges catalans a llur fosc destí per estabilitzar la legislatura espanyola i de pas les seves cadires i sous.

 

Calia cercar una cortina de fum més dens, més tòxic per sortir de l'embolic i vet aquí, caiguda del cel, la notícia publicada a un munt de periòdics que Josep Costa estava en una mena de conxorxa amb l'extrema dreta o, almenys, dedicava els seus moments d'oci a blanquejar l'extrema dreta. Sergi Sabrià, el Tartuf major d'ERC, un hipòcrita jesuític, es va llançar com a un rai a estripar a Costa i demanar, molt digne, la seva dimissió.

 

Fracàs total: les xarxes van engegar l'acció, deixant a cadascú al seu lloc en qüestió d'hores. Per cert, tota la història s'ha decidit a les xarxes; sí a la bambolla de la qual ningú no fa cas, segons els ideòlegs republicans.

 

L'anunciada brutícia de la campanya s'ha encastat al discurs d'ERC orientat bàsicament a fer la guerra total a JxC. Quan (rarament) no hi són, tracten de justificar la seva claudicació davant l'Estat (i el seu aprofitament personal de les circumstàncies) amb unes boiroses il·lusions iberorepublicanes trets del vell baül comunista de Tardà. S'afegeix un mumbo-jumbo sociotecnocràtic sobre l'eficàcia a la gestió d'engrunes. Res més. 

 

Aquesta campanya-cortina de fum té el mateix abast intel·lectual que l'intent de barrejar JxC amb C's, PP, VOX en comptes que haver votat contra els PGE. El qual ens torna a la veritable qüestió: l'aprovació dels PGE ha estat el pas decisiu, la confessió que ERC no té res a veure amb la independència. La seva política es fa a un horitzó espanyol i els seus projectes són tout au mieux ibèrics, no més catalans i no només catalans. A Espanya la qüestió dels presos/es és secundària i també ho és per a ERC, ja que ha aprovat els PGE sense condicions. La posició republicana a Catalunya és insostenible i promet ser ridícula. El vot independentista l'ha desertat i la representació que obtingui serà de vot unionista. Tanmateix no tindrà cap sortida que repetir govern de coalició amb JxC com a soci menor, en contra de l'opinió de la seva base electoral.

 

Definitivament, com va passar fa mil·lennis, quan el rei Cres de Lidia, va interpretar malament l'oracle de Delfos i va destruir el seu propi imperi, els d'ERC, llençant-se com feréstecs a la campanya més bruta que veieren els segles, s'han embrutit més del que ja estaven i n'hi estaven molt.

Els pressupostos de la presó

Els amics d'ERC hauran de fer esforços titànics per convèncer a la gent que entre l'aprovació dels PGE i la decisió del TS no hi ha cap relació, que és una coincidència quasi miraculosa, un meteor imprevisible, una jugada fosca del destí que ningú no podia preveure. Els caldrà tota la brutícia del món per amagar la crua realitat que l'aprovació dels PGE, seguint la línia del partit, s'ha fet sobre les esquenes dels presos i preses polítiques. 

 

Al seu "discurs" aprovatori en seu parlamentària, Rufián va exposar l'habitual mumbo-jumbo republicà en clau catalana. Fins i tot va rebutjar amb la indignació d'un Joan Baptista o un Savonarola ser un traïdor. Per cert, tot això sona a xinès i una mica pagès als seus aliats progres madrilenys que el van tranquil·litzar dient-li a correcuita que, de traïdor, res: un valent patriota espanyol. I, com bon patriota espanyol, en aprovar els PGE de l'espoli de Catalunya, ja sabia que el TS negaria el tercer grau i accessoris. Ho sabia tothom a la villa i corte. 

 

L'òbvia conclusió és que, en estabilitzant la legislatura, ERC assegura les cadires i sous públics dels seus diputats per a tres anys més, a costa no només que la situació dels pressos/es no millori, sinó que empitjori. L'excusa dels republicans és plantejar una qüestió contra fàctica: Potser seria millor per als presos/es polítiques i per a Catalunya rebutjar els PGE i tornar a la inestabilitat? Com sempre amb aquestes qüestions-trampes no té cap sentit discutir sobre el que no va passar. El que ha passat és que l'aprovació dels PGE s'ha fet a costa dels presos i preses polítiques. I cadascú ha de fer front a la seva responsabilitat. 

 

Descarto per improcedent qualsevol consideració sobre els aspectes personals d'aquesta decisió política de claudicació. Són moltes històries i molt tristes i pertanyen a un àmbit privat que mai ha de barrejar-se amb el públic. Com tampoc no perdré el temps responent a l'acusació republicana que els de JxC s'alineen amb C's, PP i Vox en votant contra els pressupostos. Fins i tot també a les campanyes brutes hi ha categories i nivells d'intel·liguentsia.

 

Encara estava fresca la tinta als papers, com es deia quan n'hi havia, i ja xerraven a les ones els capos d'ERC, els Torrents, Aragoneses, etc., encara més indignats que Rufián, més flamígers i cegats de santa ira. La seva mala consciència és aclaparadora. "Una injustícia més, una venjança, crueltat, sadisme"; bé, potser aquest darrer terme sigui del meu conreu que també ho penso. Però jo no hauria mai aprovat uns pressupostos amb els meus/meves companys/es tancats i retancades. Sobretot després d'haver promès no fer-ho. Mai. 

 

Està bé que ERC s'ensorri en la humiliació, la desfeta i la resignació, encara que sigui lamentable. Està al seu dret. Però no d'arrossegar-nos-hi I tampoc quan, amb l'orwellisme de la secta, el de "la desunió fa la força", pretén que la claudicació sigui la via a la independència. Ans al contrari, sembla una burla sinistra. 

 

El vot independentista està fragmentat, gairebé esmicolat. Potser molta gent no sabrà a qui votar. Però una cosa sembla ja prou clara: si se sap a qui no votar, oi?

 

 No hi ha -no hi ha hagut mai, n'hi haurà- més possibilitat que l'Estat espanyol respecti els drets dels catalans que la ferma voluntat d'independència unilateral.

Un batlle xafarder i feixista d'ERC

Primer de tot cal dir que és la segona vegada que hi he d'ocupar-me de l'alcalde d'ERC del meu poble, que, com que no té res a fer, es dedica a ficar-se amb mi a les xarxes, de les que no surt mai perquè, com dic, no fa res més, tret de cobrar el seu sou públic.

 

Aprofito per demanar que, per l'amor de Déu, algú em treu de sobre aquest home i la seva obssesió malaltissa amb mi. Fins i tot a enviarme missatges privats pel whatsaps amb les seves recriminacions. Un assetjador professional. 

 

Una vella teoria vol que la hipocresia sigui un vici propi de gent intel·ligent, però feble, una mica cínica i fracassada que es fa passar pel que no és i diu el que no pensa. Com totes les teories té excepcions. Es dóna el cas que un pocasolta (i, per tant, malvat) sigui un hipòcrita. És el cas del batlle de Sant Julià de Ramis que, com podeu veure, parla d'un acte que "no va de partits" al mateix temps que agredeix, retreu i acusa altres partits i altres persones com jo mateix que no tinc res a veure amb els partits o el president Puigdemont. L'alcalde ens retreu a JxC, Carles Puigdemont i jo mateix (barrejant-ho tot per atacar) que no féssim res per celebrar el seu heroic gest d'anar a Madrid a fer el seu deure com a batlle i de pas, a afalagar i arrossegarse com un cuc davant el seu superior, Rufián. És a dir, ens retreu, no el que fem, sinó el que no fem perquè, segons ell, els ciutadans som obligats a aplaudir que llurs representants facin el seu deure pel qual cobren. O es que aquest home s'ha pagat el seu bitllet cap a Madrid de la seva butxaca?

 

Fins aquí, la hipocresia. I després, la mania persecutòria. Puigtió es fica amb mi per raons ideològiques com a Alcalde, vulnerant d'aquesta forma el meu dret de llibertat d'expressió o no expressió. És a dir, els còmplices, els Sergis Sol i Vicents Sanchis, i resta de comissaris polítics em veten als mitjans públics de comunicació perquè no pugui defensar-me dels atacs constants dels seus i després, llencen aquests fadrins, com el Puigtió, a assetjar-me a les xarxes. Un paio incapaç de distingir entre la seva condició institucional d'Alcalde (i per tant representant de tots els ciutadans del poble, fins als d'altres opinions) i la seva condició de militant d'un partit espanyol a les ordres directes del covard Roger Torrent. 

 

Aleshores, imagineu que podria passar si aquesta secta de feixistes/comunistes/católics guanyés les eleccions. Els ciutadans haurien de passar el dia aplaudint una colla de venuts, corruptes com Sergi Sol, Rufiàn, Tardà, Torrent, Vilalta, Maragall, Sabrià, Rovira i resta de la tropa dee vividors i enemics de la independència de Catalunya.

Gents valentes i patriotes

Mai ha estat tan justificat el célebre adagi de l'acid Samuel Johnson "el patriotisme és el darrer refugi dels canalles", corregut amb més vidriol per Ambrose Bierce al Diccionari del diable: "El patriotisme no és el darrer refugi dels canalles. És el primer". Doncs, això. 

 

Laura Borràs i el president Puigdemont han escenificat el tàndem electoral cap a la victòria a les eleccions com a candidatura/llista del president legítim de la República catalana. No els cal fer cap campanya bruta. Ja n'hi ha prou amb la que els fan els adversaris... contra ells mateixos.

 

La diana és nítida: Borràs/Puigdemont o llista del president. Sona l'eco del Manifest: un fantasma recorre Espanya; el fantasma de la independència de Catalunya. Totes les potències del vell regne es conjuren en contra, totes: la corona, el govern, l'exèrcit, l'església, els mitjans, la patronal, les clavegueres de tots ells (que són diverses, encara que entrecreuades), els partits, la banca i els falsos independentistes catalans.

 

La primera andanada, el cant de guerra, "valents i patriotes" a l'hemicicle espanyol que literalment ha aixafat les minses esperances republicanes de presentar-se com independentistes catalans a Catalunya. A Madrid, ja se sap, és una altra cosa. Fins i tot Rufián passa per indepe entre els progres d'Unidas Podemos. 

 

Allò de patriotes està ben trobat, sona a la típica i buida grandiloqüència castellana i s'adapta al tarannà dels republicans lerrouxistes i els senyorets del PDeCat, sempre recordant al Dr. Johnson. El que crida l'atenció és això de "valents". 

 

Que té de valent aprovar uns pressupostos que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya? Uns pressupostos que garanteixen l'estabilitat del govern, el que vol dir la conservació de les cadires i sous dels diputats/des votants a favor. Cosa gens menyspreable a la vista de la incertesa del que pugui passar a les eleccions del 14 de febrer. Potser una actitud prudent, els mal pensats diran que fraudulenta i egoista, però valent? On rau la valentia?

Un heroi del nostre temps

Ramón Cotarelo (2020) 

 El manantial. La Biblia del Neoliberalismo  

Valencia: Tirant Lo Blanch

M'encanta aquest títol. Fins on sé ha estat el de dues novel·les, una de Mijail Lermontov (1840) i l'altra de Vasco Pratolini (1947), ambdues portades al cine diverses vegades. L'heroi del rus és byronià; el de l'italià, un feixista i tots dos relats són crítics, irònics. La fontana, una novel·la d'Ayn Rand (1943) i un film de King Vidor (1949), presenten una nova versió: l'heroi del nostre temps com el superhome nietzscheà, sense ironia. Tots dos, novel·la i pel·lícula, però sobretot la novel·la, objectes de "culte" de la feraç comunitat de seguidors/es d'Ayn Rand, anomenats "objectivistes", disseminats a tot arreu el món i amb arrels especials a l'angle-saxó. 

És la història d'un geni, un "superhome",  Howard Roark, jove arquitecte de força i inspiració creadora en lluita quasi artúrica contra l'esperit de mediocritat de la professió, sotmesa a la vulgaritat del mercat. Vol ser la història del combat entre l'individu i les forces col·lectives, la lluita del creador contra les imposicions de la vulgaritat, emparades en la intervenció de l'Estat. Un relat de glòria de l'esperit creador del capitalisme per sobre les forces col·lectivistes. És a dir, un resum, la bíblia del neoliberalisme. Cap altre text ha palesat amb tanta claredat l'esperit neoliberal com l'al·legat de Howard Roark en defensa pròpia al seu procés. És un text fidelment reproduït al film que tots els neoliberals coneixen. 

El meu assaig tracta de posar en context la novel·la i el film, investigant una mica sobre la personalitat de l'autora que també va ser la guionista de la pel·lícula. Crec que paga la pena saber que un dels llibres més llegits al món, només per darrere de la Bíblia als Estats Units, que hi ha exercit i encara exerceix una gran influència, hagi estat escrit per una jueva russa emigrada als Estats Units el 1926, Alisa Zinovievna Rosenbaum, Ayn Rand. 

La Fontana segueix objecte de crítiques sovint ferotges, com contrapunt al fet sorprenent que també sigui un best-seller al cap de 77 anys de la seva publicació i 38 de la mort de l'autora. Tan gran és el ressò de La fontana que ha estat tractat pels Simpson, els millors (i més benevolents) crítics el 2018. 

Tot això pertany al terreny de l'art i la ficció. El que no és art ni ficció, sinó la realitat més consistent, la natural naturalesa, la que segon Oscar Wilde imitava l'art, és el que va fer un ciutadà nord-americà el 2010 i que prova de l'empenta d'Ayn Rand. El ciutadà Nick Newcomen va fer un viatge en cotxe de 12.000 kms, per tot el país amb un GPS a la mà per pujar després aquesta imatge a Google Earth. Llavors, el nom d'Ayn Rand es pot llegir des d'Oregon fins a Nova Orleans, des de Califòrnia fins a Michigan.

La campanya bruta torna cómica

Que els burgesos de JxC presenten un tàndem? Doncs, nosaltres, l'esquerra, també, que no hem de ser menys! Si ells tenen un president Puigdemont, nosaltres tenim un vicepresident Aragonès i la nostra Laura Vilagràs no té res a envejar a la Laura Borràs. Tal per a com, oi? Si algú malparit pensa que, malgrat tot, s'hi tracta d'una reacció d'enveja tradicional, a l'altura de les xafarderies del mercat, és que oblida l'abast especulatiu dels republicans. Res d'enveja. ERC es duu pel que els sociòlegs anomenen "teoria del grup de referència", és a dir, les teves decisions depenen del grup al qual vols comparar-te. Al cas, com no, el front burgès de JxC. Òbviament, ERC esdevé un partit estràbic. Tot el que fa ho fa amb un ull posat a JxC i l'altre a l'electorat. Per això no veu el que té davant els nassos.

 

ERC ha trigat la seva segona per l'acreditat mètode de la designació digital, com ho va fer abans amb el primer de la llista, el "converso" a l'independentisme, Pere Aragonès. A ERC no li calen primàries, com als partits de la dreta burgesa. La democràcia real, de veritat, resideix al dit del líder suprem. Ai, ai, que no ha estat el dit del líder, sinó els cinc (o més) dits de la comissió executiva. I no us sona la meravellosa pràctica que Trotski va anomenar (abans de patir-la al seu cap) "substitutisme"? És infal·lible. El partit substitueix al poble; la comissió (o comitè) substitueix al partit; el líder suprem substitueix a la comissió (o comitè). E pluribus, unum, que diuen els bitllets de dòlar de gringolandia. De tots, un, el propietari del dit que ha fet candidats als components del tàndem de segona mà. 

 

Tota comparació és odiosa, diuen, i la que pot fer-se entre els quatre candidats enfrontats és desoladora. Si hi ha dubtes raonables (els dubtes són sempre raonables perquè són metòdiques) ja n'hi ha prou amb escoltar l'entrevista a tuiter de la candidata Vilagràs. Una persona que fa disset anys que ocupa càrrecs polítics afirma amb una mica de barra que no prové de la política i que s'ajusta al que cal avui: cares noves. En fi, mentir amb gallardia és cosa fàcil que s'aprèn amb l'experiència i la seguretat que dóna saber que, encara que es perdessin les eleccions, sempre hi haurà un càrrec. Qui ha estat alcaldessa, diputada, delegada, entre altres coses, també podrà ser directora general d'innovació laboral.

 

El que és una mica més difícil i, sense dubte, ha fet que la candidata guanyés la nominació digital, és la capacitat per començar un discurs dient una cosa i acabar-ho dient la contraria amb uns minuts de l'habitual xerrameca republicana sobre els patiments de la ciutadania i llur determinada voluntat de posar-les-hi fi. El mèrit està a iniciar la declaració parlant de la necessitat d'entesa de l'independentisme i la famosa "estratègia compartida" i tancar-la explicant, no el que faran, sinó el que no faran: enganyar a la gent prometent una independència a tocar que és un miratge. És a dir, no faran allò que, se suposa, sí que faran els altres: enganyar. Una bona forma de compartir estratègia. 

 

He llegit que aquesta mateixa candidata aconsella deixar enrere l'1-O. Sona a sacrilegi i com a tal ha estat rebut a les xarxes. Però no és més que la manifestació simptomàtica de l'actitud d'ERC al voltant de l'1-O. Mai ho van reconèixer com una fita del poble que dicta un mandat; mai ho van fer propi; sempre s'hi han sentit incòmodes parlant-ne; a Rufián el provoca arcades; mai han respectat el mandat; ans al contrari, han tractat d'amagar-ho sota una mitologia falsa i planyívola de les bones persones tancades injustament, feta de sentimentalismes i nua de tota empenta.

 

 Els caldrà una campanya molt, molt bruta per convèncer a la gent que el gir cap a l'autonomisme més desvergonyit no es deu a la por o la cobdícia de les cadires i sous públics (o ambdós) sinó a la prudència i la seva dedicació a la tranquil·litat i la prosperitat dels ciutadans. 

 

Com si això fos possible sense independència.

Twitter rules OK

La guerra bruta d'ERC contra Laura Borràs es torna verinosa, però no amb les exquisides formes d'emmetzinar que tenia Lucrècia Borgia, sinó a l'estil natural, rude, de castellà vell, que gasta la intel·liguèntsia erki, amb mata-rates. Si diumenge passat el portaveu Rufián deixava anar que Borràs, potser seduïda pel mesmèric Iceta, li regalaria la Generalitat, ahir, el comissari polític Sol va posar-la al seu lloc: el d'Ayuso. Però no temeu, amables lectors/es, que Palinuro se sumi a l'allau de reaccions negatives, fins i tot insultants que la comparació i la peça sencera del comissari ha suscitat. No paga la pena, tret d'observar que hi ha insults que es capgiren contra els insultadors, segon l'etern exemple de l'arrosseur arrossé. I sense oblidar que tota la brutícia contra Borràs és, al fons, brutícia contra el tàndem Borràs/Puigdemont. 

 

El més important de la peça del camarada Sol és el reconeixement franc, obert, palmari que "gana Twitter, empieza la fiesta". Un mestre i amic estimat deia que a tots els articles els  sobra un paràgraf: el primer. Aquí és a l'inrevés; sobra l'article sencer. La bomba està al títol: "Guanya twitter". 

 

Sí, és clar. Guanyen i guanyaran les xarxes dins la xarxa mundial, tuiter i totes les altres, una ciberesfera d'accés lliure. Que es pensaven? Que era veritat la seva doctrina difosa als quatre vents que el tuiter és una bombolla i que la vera veritas està al carrer, dominats pels mitjans de comunicació convencionals, dominats per la secta i el seu discurs únic? A tuiter no es pot imposar una doctrina contra la voluntat de la gent. No es pot manipular ni mentir, com als mitjans convencionals, perquè els desmentiments triguen segons a esclatar als nassos dels mentiders.

 

Els ideòlegs mediàtics d'ERC descobreixen de sobte que la realitat no obeeix llurs diktats; és una realitat en rebeldia. Fer valer els mitjans de comunicació com a aparell de propaganda del partit amb la complicitat directa o indirecta dels professionals és una forma de control social de caràcter feixista que donava bons resultats... llavors. Les xarxes www s'han fusionat amb les xarxes socials tradicionals formant una ciberesfera pública on es fa la ciberpolítica i que és una mar lliure que ningú no pot controlar, ni els pirates. 

 

Aquest Twitter que ha guanyat deixant bocabadats els comissaris, és la realitat. Hi ha judicis per tuits, es legisla cop rere cop sobre les xarxes, els mitjans de comunicació viuen bolcats a les xarxes com a objectes i subjectes, els bisbes prediquen la doctrina del Senyor a tuiter i fins i tot, els polítics fan debats a les xarxes de les quals, per cert, viuen més pendents que de la tv que ja saben el que dirà. 

 

Com que sembla inversemblant que hi hagi gent que cregui que es pot ser un fake del cap als peus i que ningú no se n'adoni, cabria la possibilitat que la segona part del títol, "empieza la fiesta", fos una mena d'avis o amenaça, cosa gens estranya amb aquesta tropa, una mena de "Hem entès el missatge; preparar-vos". Els republicans es preparen per "tornar a guanyar" les xarxes, com va proposar fa uns dies l'estrateg Rufián que avui es declara no-independentista i demà està disposat a donar la vida per la pàtria, sense preguntar quina. 

 

Això de "sortir a guanyar", que diuen els polítics, a les xarxes és una mica més atzarós. Pot ser que surtis a perdre. "Guanyar" les xarxes és un concepte absurd, propi de gents amb mentalitat patrimonial o hegemònic a l'estil del segle passat. La ciberesfera és la mar lliure i no es pot controlar, segons pràctica republicana ni amb milers de bots que són com pirates a alta mar; però pirates cecs. 

 

Sí, la revolució catalana és una revolució a internet i seran les xarxes les que donaran la victòria el 14 de febrer a la llista del president Puigdemont/JxC.

Els pressupostos: la Balaclava de la cavalleria republicana

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

L'aprovació dels PGE és aleshores el cavall de batalla entre ERC i JxC; un més dels molts que tenen. I no tan sols un cavall, sinó una brigada de cavalleria d'enfrontaments, tothora, a tot arreu i per tots els motius. Sembla que no hi ha cap punt de trobada entre els dos partits independentistes, cosa que tothom lamenta amb to planyívol. Per què dimonis els dos partits independentistes no són capaços d'anar units?, ploriqueja la legió de tertulians i opinadors de tota mena en tota mena de mitjans.

 

Potser perquè un d'ells no és independentista? Que els mitjans, tertulians, intel·lectuals orgànics i inorgànics i altre gent del savoir vivre repeteixen com a lloros això de "partits independentistes" no fa independentista qui no ho és. Els "partits independentistes" no poden anar units perquè només hi ha un. ERC no és un partit independentista, encara que ho digui per enganyar l'electorat. 

 

L'aprovació dels PGE, òbviament, suposa garantir l'estabilitat del gobierno i l'Estat espanyol. I, si no ho he entès malament, per a tota la legislatura, perquè aquests comptes són plurianuals. Tota una victòria per al gobierno espanyol d'esquerres i un cop greu a les aspiracions de Catalunya. Dues raons encadenades s'esgrimeixen per justificar l'aprovació dels PGE: 1a) l'estabilitat del gobierno i de l'Estat espanyol és beneficiosa per a Catalunya. 2a) en especial si es tracta d'un gobierno d'esquerres que té una actitud més favorable a una solució pactada de la qüestió catalana. Òbviament, totes dues falses.

 

El govern del PSOE-UP no només no ha aturat la repressió policial, judicial i penitenciària contra Catalunya, sinó que l'ha intensificat. I no només l'ha intensificat al carrer, sinó també en el pla institucional, deixant clar que mai permetrà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És fals que un gobierno espanyol d'esquerres sigui més favorable a una solució pactada per a Catalunya que respecti els drets fonamentals dels catalans. Absolutament fals. I els que ho defensen saben que és fals. Les esquerres espanyoles compren sempre a la dreta el seu dret a governar anant contra Catalunya encara amb més empenta repressiva nacional espanyola. 

 

L'aprovació dels PGE és beneficiosa per a Espanya i per a l'esquerra espanyola; no pas per a Catalunya i l'esquerra catalana. Per què doncs ERC aprova aquests pressupostos? Perquè també és esquerra espanyola, esquerra espanyola a Catalunya, quintacolumnistes d'una esquerra espanyola contra Catalunya, disfressada d'independentista per fer més mal, com les bales dumdum, que esclaten dins el cos de la víctima.

 

Això ens duu a la falsedat de la primera raó justificativa: l'estabilitat de l'Estat és beneficiosa per a Catalunya. Una falsedat històrica i actual perquè aquest ens de raó casernària/eclesial que es diu Espanya, està bastit sobre una relació desigual d'espoli colonial i opressió política que contradiu el principi essencial de tot Estat democràtic de dret: el lliure consentiment de la gent. A Catalunya hi ha una part molt considerable de la gent que no dona el seu lliure consentiment a l'Estat espanyol i vol la independència. No és possible saber quants perquè l'Estat no permet fer un recompte via referèndum, però, en qualsevol cas, no inferior a dos milions i escaig sobre una població de set milions i mig, una quantitat que obligaria uns governants responsables a prendre mesures per resoldre la desafecció. A Espanya, al contrari, l'Estat nega l'existència de la desafecció que es continuarà manifestant fent impossible allò que els experts anomenen "la governança".

 

La situació normal de l'Estat espanyol és la inestabilitat amb Catalunya com a conflicte enquistat. Si arriba el cas que el gobierno, l'Estat, assoleix l'estabilitat, serà sempre en detriment de l'independentisme i de Catalunya. No és altre el sentit de la nova normalitat de Sànchez, a la qual els republicans donen suport encara que cerca la destrucció de l'independentisme català o precisament per això, atès que ERC és la quinta columna nacional espanyola contra Catalunya.

 

ERC és un partit espanyol. Els republicans són espanyols fins al moll de l'os i Rufian parla dels seves arrells espanyoles perquè no en té d'altres. Consumeixen mitjans espanyols en castellà i s'interessen per qüestions espanyoles que moltes vegades no tenen res a veure amb Catalunya. No són físicament espanyols, però ho són mentalment. El seu marc mental és espanyol. Un partit "d'esquerres" que pacta amb altres partits de la mateixa condició a Espanya, però no amb un partit català independentista a Catalunya perquè és "de dretes", no és un partit independentista. 

 

És una visió espanyola del món. El mateix es pot dir d'una part important de la societat catalana. Però en el cas dels polítics, sobretot els que fan política a Madrid, es tracta d'una integració plena a l'univers espanyol. Els diputats republicans a Madrid i, per extensió, tota la direcció republicana, fa política en clau espanyola, en clau fraternal d'esquerra espanyola, per a la qual la "qüestió catalana" és una pedra a la sabata. Com es pot vendre això a Catalunya com el camí cap a la independència és una qüestió molt intrigant que es resoldrà el 14-F. 

 

Aquesta data es veurà si la càrrega de la brigada lleugera republicana contra les bateries independentistes de la llista del president Puigdemont té alguna possibilitat d'èxit o si el 14-F serà la derrota definitiva, la Balaclava d'ERC, i deixa lliure el camí cap a la independència.

Una campanya bruta i ximple

Ningú no esperava que els dirigents d'ERC es barallessin per felicitar a la candidata guanyadora de les primàries d'ERC. Els polítics no són coneguts al món per la seva politesse. Si sovint se'ls fa difícil felicitar els guanyadors del que sigui a dins de llurs partits, als partits adversaris, "ni aigua", com va dir Oriol Junqueras a una ocasió, mostrant el seu tarannà de "bona persona".

 

La salutació del portaveu republicà a la candidata electa Borràs té dos tempos. El primer, anomenat Diba-diba-do, és una cantarella popular amb la riquesa melòdica de "Bertol tenia una flauta", que no sé com es farà en català. 

 

El segon, més alegre, és un pizzicato intitulat tripartit-tit-toc, una miqueta febril amb un xic al·lucinatori.  Ens avisa que, si volem impedir que JxC regali la generalitat al PSC (cosa que ningú no ha fet mai) hem de votar ERC que l'ha fet dues vegades. 

 

El pretext per aquesta absurda previsió és que la Laura Borràs no s'hagi compromès a fer president a Pere Aragonès sense condicions i al molt improbable cas que guanyi les eleccions. Com és lògic; com fem tots, Rufián inclòs, n'estic segur. Qui es compromet a res de manera incondicional? Borràs ha deixat clar que demana la unitat als partits independentistes; no als no independentistes. No tindria cap sentit, si es donés el cas, fer president a qui vol governar amb partits no independentistes. Ni tan sols amb aquesta divertida troballa del "sobiranisme". 

 

Ens havien avisat/amenaçat que la campanya seria bruta. Caldria haver avisat que també seguiria ximple.