Caldria posar als càrrecs gents que sàpiguen del que parlen. La regla de l'àvia de la ciència empresarial és proveir els llocs de treball amb els més capacitats; no els menys. Doncs, a la política, aquesta regla s'inverteix, com quasi totes les regles del sentit comú. El sistema de selecció personal meritocràtic que Talcott Parsons, fundador de la sociologia funcionalista, considerava requisit indispensable de la democràcia, aleshores es torna cap avall i es fa sistema de selecció demeritocràtica. Els resultats salten a la vista.
La portaveu del PSOE al parlament espanyol diu que "l'amnistia no té cabuda a la constitució". Com ho sap? La constitució no diu res de l'amnistia; ni tan sols l'esmena i, per descomptat, no la prohibeix directament ni indirectament. L'art. 62, i) hi prohibeix els "indultos generales"; però els indults, ni que siguin "generals", no són l'amnistia. Són conceptes diferents.
Per descomptat, encara que la constitució prohibís l'amnistia, això no voldria dir res. En primer lloc perquè la mateixa constitució, que tothom diu que vol reformar, no serveix per a res, al cas de l'amnistia, tampoc. En segon lloc perquè, encara que la constitució serveixi per a alguna cosa, sempre es podria reformar al parlament per introduir-hi l'amnistia.
Però, insisteixo, no cal. En dient que "l'amnistia no té cabuda a la constitució", la portaveu Adriana Lastra vol dir que no és possible, com si hi estigués prohibida. Però no ho està. Pel que fa a l'amnistia, la constitució és muda, guarda silenci. Si, com diu Hobbes, "la llibertat és el silenci de la llei", la portaveu, el seu partit i el seu gobierno "d'esquerres" haurien de gaudir l'ocasió de ser lliures i proposar una llei d'amnistia que contingués almenys les condicions que expressa la proposta de resolució presentada per JxC, ERC i la CUP.
No ho faran i no només no ho faran sinó que aprofiten la humiliant aprovació dels PGE per deixar-ho clar per enèsima vegada. "Lasciate ogni speranza, voi que consentite". Res d'amnistia. Al capdavall, l'important no són les qüestions legals, sinó la guerra política/judicial de l'Estat franquista (disfressat de gobierno d'esquerra) contra l'independentisme. La necessitat d'anar contra els catalans amb força, sense temor, amb mà dura, per escarmentar i atemorir la població.
Però els calia l'aprovació dels PGE, l'assoliment de l'estabilitat per tres anys, per donar la batalla final contra Catalunya. Sense PGE les coses podrien haver estat d'altra manera, qui en sap? Amb els nous flamants PGE que els patriotes espanyols d'ERC van aprovar, sacrificant generosament una ambició independentista que no tenien, els presos ja no seran un problema i l'Estat podrà confrontar Catalunya amb més seguretat.
L'atac va començar l'endemà de la claudicació d'ERC, per fer-la pública: el Tribunal Suprem dóna una volta més de rosca amb el tercer grau dels presos/preses i la portaveu Lastra tanca tota possibilitat d'amnistia. No sé si els dirigents d'ERC creuen que garantir l'estabilitat de l'Estat i de les seves cadires i sous compensa l'abandonament del seu minso independentisme i la qüestió dels presos/es polítiques.
Els mesells d'ERC confien a la possibilitat dels indults. Suposant que ho facin de debò i no, com sempre, per "cobrir l'expedient", la portaveu socialista també va vessar-hi un gerro d'aigua freda: hi sembla haver una ombra de promesa, però caldrà anar amb cura, ja que som al mig de la renovació del CGPJ, on fiquen cullera les forces de dreta. Les dues condicions del PP per acceptar un acord són tancar la possibilitat d'indults i fotre fora de les negociacions Unides Podemos.
Els negocis polítics espanyols es fan sempre contra Catalunya. Si hi ha acord per la renovació del CGPJ, es farà a costa de Catalunya i dels presos/es polítiques, amb el vistiplau d'ERC, partit independentista pragmàtic. Molt pragmàtic.
Tots els camins duen cap a Roma, que, suposo, serà una cita grata al VP
Oriol Junqueras. Tots els camins duen cap a la Roma de la
independència. Per arribar-hi només cal que votar la llista on sigui el MHP Puigdemont.
