El suïcidi de les democràcies

El Congrés espanyol rebutja prohibir el burca als espais públics en part perquè ho han proposat el PP i VOX i en part perquè això seria coartar els drets i les llibertats de les dones. El primer argument és lamentable perquè demostra que el legislador s'atén a consideracions partidistes en lloc d'altres de més transcendència. El segon sí que atén aquestes qüestions més transcendentals. La vicepresidenta segona del govern les ha tancat amb el seu habitual dogmatisme sostenint que els que proposen prohibir el burca en públic són “reaccionaris”.

Personalment, un servidor no només prohibiria el burca, sinó qualsevol altre tipus de roba que hagin de portar les dones per imposició del patriarcat. Dir que les persones obligades a portar una peça ho fan voluntàriament constitueix una perversitat moral inhumana i una mostra d'ignorància escandalosa. Ningú se sotmet voluntàriament a l'esclavatge si no és per la violència, com explicava molt bé Etienne de la Boètie. Ningú. Qui està obligat a triar entre una imposició i un càstig, potser la mort, no és lliure, diguin el que diguin Hobbes i la senyora Díaz.

Embellir l'obligació patriarcal en nom del feminisme és una covardia. I també una prova de la decadència moral d'Occident, moguda per una esquerra woke que governa a molts països, entre ells Catalunya, i controla uns mitjans de comunicació tan alienats que confonen el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història, com deia Adorno del comunista Lukacs.

Dominades per un absurd complex d'inferioritat, les democràcies occidentals que havien assolit el nivell més gran de llibertat, tolerància, individualisme de la història, inexplicablement han decidit rendir-se davant d'una primitiva doctrina totalitària que no només és misògina a l'extrem del feminicidi, sinó que també pretén imposar a tothom, inclosos els no-creients, uns usos salvatges: eliminar els gossos com a mascotes, sentir les seves crides a resar i ocupar els espais públics cinc vegades al dia, menjar i dejunar segons les seves manies ridícules, suprimir la música i els balls, tolerar la pedofília i l'ablació genital, violar les dones no creients, educar els nens segons les seves endarrerides regles. I tot això mentre aconsegueixen conquerir el poder pervertint les regles de la democràcia. En aquest cas donaran a triar els “infidels”, o sigui, nosaltres i els nostres fills, entre a) convertir-nos a la seva fe; b) pagar tribut i ser tractats com a ciutadans de segona; c) morir.

Tot aquest horror és el que ve darrere del vel musulmà i allò que aquesta esquerra woke, absolutament embogida, considera progressista. La seva sinistra aliança amb l'islamisme, moguda per l'enveja i l'odi a les llibertats i el capitalisme, prepara un futur totalitari de manipulació orwelliana en què serà article de fe dir que portar una peça infamant com el vel islàmic és prova de l'empoderament de la dona.

I que una barbaritat tan gran la digui una dona.

Junqueras/Tardà/Rufián, la cinquena columna espanyola a Catalunya

Per a les eleccions catalanes del 2017, com soc més aviat d'esquerres, la CUP em va demanar anar a la seva llista en un últim honorífic lloc. No va poder ser perquè encara no estava censat a Catalunya. A les eleccions generals del 2019, ja censat, Gabriel Rufián em va trucar per demanar-me que fos a la seva llista també en darrer lloc. Li vaig preguntar per què no hi havia una única llista independentista i em va contestar que la CUP ho rebutjava. Em va enganyar, cosa que he vist després que fa sovint. El vaig creure i vaig acceptar anar a la llista d'ERC perquè pensava que era un partit independentista. També fals.

Al primer acte electoral al qual em van convidar a Barcelona, ​​vaig dir als congregats el que pensava: que el més important era votar per la independència i que, si no ho volien fer per ERC, que ho fessin per qualsevol altre partit sempre que fos independentista, que l'important era la unitat independentista.

Ja no em van convidar a cap acte electoral més. Mentrestant, no vaig trigar a adonar-me que aquella gent d'ERC no era independentista. Simulava ser-ho per atraure vots, però, en realitat eren una mena de neocomunistes espanyols només interessats en els seus càrrecs i els seus sous. Tenien muntada una estructura partidista tancada, composta per gent incrustada als càrrecs públics, una forma de PRI mexicà que funcionava patrimonialitzant l'administració pública i com una maquinària electoral que servia per mantenir els militants i les seves famílies. El seu independentisme era fictici. El seu veritable interès era tenir influència a Madrid i controlar el poder polític i mediàtic a la colònia, cosa que han aconseguit.

I se'm va acudir dir-ho, amb el qual vaig aconseguir que, a més de no convidar-me a més actes electorals, m'aïllessin i m'excloguessin de tots els mitjans. Abacus va deixar de publicar els meus llibres, fins i tot de vendre'ls. Vaig patir una campanya d'assetjament i difamació a les xarxes amb calúmnies i insults difícils d'imaginar (per sort, en tinc molts registrats) fins i tot amenaces.

Han passat els anys. Avui hi ha una operació de Rufián de muntar un front popular espanyol amb el suport entusiasta d'aquest comunista ibèric pota negra Tardà i l'habitual i ambigu suport de l'esperit jesuític i profundament espanyol de Junqueras. Ja és clar fins i tot per als més negats que aquests tres quintacolumnistes són contraris a la independència de Catalunya i l'únic que els interessa són els seus sous i les seves posicions de poder a l'entramat colonial espanyol a Catalunya.

És incomprensible que cap persona independentista pugui votar per aquests tres estafadors que han muntat una estructura partitocràtica de dominació a Catalunya que domina totes les esferes socials i es basa en el veto i l'amenaça als discrepants, així com la complicitat amb el poder de l'ocupant colonial.

Tot i totes les persecucions, ostracismes i calúmnies, encara penso que la independència és una qüestió de supervivència de la nació catalana, però s'haurà d'aconseguir derrotant aquesta troica de pocavergonyes i tots els que els fan el joc dins i fora del seu partit.

Torna el president invisible

Com si calgués. Durant aquest mes, el seu escapçat govern ha estat tan caòtic, incompetent i irresponsable com quan ell estava al capdavant. Ningú ho ha trobat a faltar, tret d'alguns columnistes de la premsa subvencionada als quals els van permetre preguntar després de tres setmanes d'absència que on era el cap, el que paga les mossegades. Realment, podia haver seguit amagat fins al final de la legislatura.

Però torna ple d'energia, segons diuen els seus obedients subordinats, disposat a agafar les regnes del govern, enarborar el dit amenaçador i dir les habituals vulgaritats al Parlament, vaticinant les penes de l'infern per al seu malson, Sílvia Orriols.

Si de debò volgués que algú ho prengués seriosament, podia començar per complir aquella famosa promesa de baixar-se el sou que va fer al seu dia i de la qual no s'ha tornat a acordar. Em jugo una balisa que no ho fa. Gratar-se la butxaca no forma part de la seva educació sentimental i aquest vergonyós incompliment dona una pista de l'esperit amb què abordarà la nova etapa de govern.

Estarà a l'alçada dels seus consellers, a qui haurà de donar suport perquè, tot i ser uns lamentables inútils, són millors que ell. Inclosa aquesta inenarrable consellera de la qual Junts demana la dimissió, amb tanta esperança que es produeixi com que el seu cap es baixi el sou. Per no parlar de la de sanitat que fa xantatge als metges perquè enviïn a la feina els pacients amb 40º de febre si volen cobrar llurs emoluments. O aquesta altra consellera volant que, com que viu a Madrid, no té temps d'acabar amb la presumpta corrupció de la fundació més responsable del no menys presumpte robatori de la DGAIA.

La seva secreta ambició és aconseguir uns pressupostos que li serviran per fer mèrits davant del seu cap Sánchez que, de moment no en té. Així provarà com Catalunya sempre compleix la seva obligació moral de ser l'avançada de Castella. Compta amb el suport d'Oriols Junqueras, el que estima Espanya i, per això, està disposat a retirar tots els inconvenients i facilitar l'aprovació dels comptes de la colònia a canvi d'endollar un parell de centenars més de militants de l'esquerra independentista. Aquesta esquerra que el camarada Rufián vol aglutinar en un gran front popular per defensar els seus sous estratosfèrics que cobren per aconseguir que els invasors musulmans -que ells anomenen immigrants- netegin de fatxes la pàtria espanyola.

Amb la tornada del president invisible es visibilitza la misèria en què està sumida Catalunya gràcies a ell i els seus aliats “independentistes”.

El diàleg dels lladres

Escolta quillo: s'apropen temps difícils.

La gent està fins als nassos que la robin, l'estafin, l'obliguin a conviure amb la pesta sarraïna d'okupes, lladres, violadors i assassins i a sobre la tractin de racista i xenòfoba quan protesta. Fins als nassos de pagar impostos i més impostos per alimentar una multitud de delinqüents i paràsits que no treballen, però espleten els fons públics dels pocs diners que hem deixat nosaltres després de robar tot el que hem pogut.

La gent està farta de patir la nostra incompetència, les rodalies que no funcionen, les llistes d'espera de la sanitat interminables, la inseguretat al carrer, un ensenyament desastrós, uns preus prohibitius mentre veu que els polítics fan mans i mànigues amb els diners públics.

Es fa difícil continuar enganyant-la. I ja tothom sap que no només no som independentistes sinò que som enemics de la independència.

Cal prohibir les xarxes et dic. Ens vigilen i protesten quan robem, com a la DGAIA; quan endollem els nostres amb diners públics, com hem fet amb Janet Sanz; quan empadronem els immigrants il·legals perquè robin les prestacions socials, com ha fet Lluc Salellas després d'haver apujat el seu propi sou; quan subvencionem guinguetes dels nostres amics, com el David Fernández; quan endollem els nostres cònjuges, com la Marcela Topor; quan malversem cabals públics en projectes inventats; quan subvencionem els mitjans perquè parlin bé de nosaltres; quan paguem a preu d'or programes fets pels nostres empleats, com Ricard Ustrell; quan paguem una morterada a una colla de pocavergonyes a TV3 perquè facin antisemitisme i propaganda a favor de Hamàs, com Joan Roura i Xavier Graset.

Són temps dolents per a la demagògia; ningú creu ja els discursos de càrrecs que fa anys i panys que viuen de la política, com David Cid, Elisenda Alamany, Gabriel Rufián, Jéssica Albiach, Oriol Junqueras, Marta Vilalta, Teresa Jordà, etc.; o histèriques antisemites com Irene Montero que ha escalat la primera línia de la política (i del sou) aprofitant-se de la parella.

Haurem de fer alguna cosa. Ja no n'hi ha prou amb el vell “Pere, que ve el llop de la dreta”, sobretot, quan fa anys que pactem amb la ultradreta de Manuel Valls, com hem fet al'Ajuntament de Barcelona.

Sí, però què hi podem fer? L'assumpte corre pressa perquè, si no estem desperts correm el perill de perdre els sous estratosfèrics que ens autoassignem per tocar-nos els nassos i ofegar la gent a impostos.

Ja ho sé: muntem un front popular de l'esquerra plurinacional per defensar Espanya del feixisme a imitació del front unit de l'esquerra francesa més antisemita. Direm que és un front, un moviment, que no té res a veure amb els partits; ni tan sols amb els nostres i que som foc nou, que escombrarem la corrupció.

Creus que això colarà Gabriel?

Estic segur, Ada. Els nostres votants són uns cretins.

Sobre les persones transgènere

El 1771, Jean-Louis de Lolme, il·lustre estudiós suís de la constitució britànica definia així la supremacia del Parlament britànic: "el Parlament anglès ho pot fer tot, excepte convertir una dona en un home i un home en una dona".

Tanmateix, el Parlament europeu continua sense poder convertir l'un a l'altra i l'altra a l'un, però pot declarar que, amb caràcter general, un home sigui tractat com una dona i una dona, com un home. L'ha fet el passat 12 de febrer. Perquè sí, perquè ho diu el Parlament inspirat per Foucault i Judith Butler. I després diuen que la filosofia no cou cols.

És sabut que, moltes vegades, hi ha un conflicte entre el sexe amb què es neix i el gènere amb què el nascut s'identifica. I aquesta contradicció pot generar molta disfòria en qui la pateix. Rainer Maria Rilke, batejat com a René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke, va ser criat per la seva mare com una nena: el vestia amb vestits de nena i s'hi dirigia en femení. Quan el poeta esdevingué un home, les relacions amb la seva mare eren molt dolentes. Encara que no tant com les del trans Jesse van Rootselaar, que fa tres dies va matar nou persones (entre elles, la seva mare i ell mateix) i en va ferir 25.

El primer que s'ha de distingir en parlar dels trans és si aquests ho són per haver-ho decidit ells d'adults lliurement o si van ser educats com a tals pels seus pares. En el segon cas, hi ha un problema legal quan un adult pren una decisió per un menor que condicionarà després la seva vida. És molt qüestionable que els pares tinguin aquest dret, encara que admeto que negar-ho suposa donar per bona una distribució convencional de gèneres. Però la llei ha de protegir els menors en les circumstàncies reals i no en les inventades pels pares.

En el primer cas, de lliure elecció de l'adult, no hi ha cap dubte. Tots tenim el dret a viure la nostra vida segons el gènere que elegim performativament, com diu Butler. Però cap dret és il·limitat. Tots tenen un límit, que són els drets dels altres i els trans estan obligats a respectar-los, sota pena de ser sancionats si no ho fan. Per esmentar el cas més freqüent: les dones cis tenen dret a competir entre elles als esports i no amb homes que diuen sentir-se dones; tenen dret als seus espais privatius de tota mena sense haver de compartir-los amb homes trans, per molta dona que se sentin.

No cal entrar en l'espinós assumpte de la convicció subjectiva de cadascú i si un home hormonat i/o operat és o no una dona. Que cregui el que vulgui, però que no atempti contra els drets de les dones cis ni s'aprofiti dels recursos socials que els pertanyen.

Com que el sotasignat és un impenitent admirador de la cavalleria errant i el codi Bushido, encara que també ho sigui de don Quixot, creu fermament que res és més vil i menyspreable que un home combatent contra una dona o maltractant-la en qualsevol forma.

Si es guarda aquesta regla d'or de la cavalleria, si els drets dels altres es respecten, no em sembla que hi hagi cap raó per oposar-se a les persones transgènere, sempre que s'ho paguin de la seva butxaca.

Occident ha d'erradicar l'islam

La nostra cultura és filla del lliure examen. Pot semblar excessivament categòric, però és així. Des de la reforma protestant, tot cristià pot interpretar els llibres sagrats com Déu li doni a entendre o com vulgui.

Una altra cosa és que vulgui o no. Els catòlics, per exemple, no valoren el lliure examen i normalment prefereixen el magisteri de l'Església que els diu el que han de pensar. Després, en casa seva, pensen el que volen.

A l'islam passa el contrari. De lliure examen, res. Només compta l'Alcorà amb la interpretació dels hadits dels seus teòlegs. La doctrina és una i, fins ara, els islamistes només han conegut una escissió d'importància, entre sunnites i xiïtes. D'altra banda, la doctrina islàmica és una ideologia política totalitària disfressada de religió,

Res de divergències ni opinions individuals. És el vell fanatisme sorgit de la ment d'un alienat i cultivat a les ardents sorres del desert. Tots pensen el mateix, resen igual i a l'uníson, tenen les mateixes conviccions. És el col·lectivisme perfecte, a imatge i semblança d'un termiter o un rusc.

Res no pot ser més oposat al món plural, d'individualitats i una mica anàrquic de les societats occidentals.

En principi no ens hauria de preocupar. A Occident som respectuosos amb la bogeria de cadascú. Però el problema és que aquest frenesí col·lectiu misogin, pedòfil, zoofílic, totalitari vol conquerir Occident per sotmetre'l a la seva mateixa bogeria. Llegiu el fanàtic Sayyid Qutb a qui Gamal Abdel Nasser va haver de penjar, per entendre com la fi de l'islam és sotmetre tothom, totes les societats yahili, especialment les europees, a la seva barbàrie.

Compta amb una cinquena columna a Occident composta per una esquerra woke l'odi de la qual contra la tradició liberal, tolerant, democràtica d'Occident la porta a dir veritables estupideses, com quan el primer ministre canadenc diu que els valors de l'islam són els d'Occident; o quan el rei Carles d'Anglaterra afirma que l'islam ha fet grans aportacions a Occident.

Quan l'única cosa que ha aportat és terror, submissió, misogínia, feminicidi i totalitarisme.

Occident ha d'erradicar l'islam si vol sobreviure.

 

Felipe González i Ciceró

Ok, els vells, entre els quals m'incloc, han de tenir molta cura a l'hora de pronunciar-se en públic, sobretot si ho fan sense que ningú els ho demani. Fins i tot quan se'ls demana, convé que siguin circumspectes.

Ciceró, va escriure un tractat, “Cató el vell” sobre la vellesa quan tenia seixanta-tres anys. Creu que l'edat avançada té quatre inconvenients: ens allunya de l'acció pràctica, afebleix les nostres energies, ens impedeix els gaudis corporals i ens apropa a la mort. Però qui s'ha preparat des de la joventut amb prudència i actua amb seny, pot sobreposar-se a les xacres. A més, compta amb un gran avantatge, la memòria, que s'allarga més que la dels joves.

Però ha de ser mesurat i fer valer la seva experiència i més gran discreció. Això li guanyarà el respecte dels altres. És el respecte que les societats tributen als ancians quan aquests s'ho mereixen. Senectut ve de senex i aquesta és l'arrel dels senats en molts sistemes polítics: càmeres que haurien de ser de reflexió i maduresa i no cementiris de polítics estúpids fora d'ús, com sovint ho són.

Felipe González fa molt bé opinant sobre els assumptes del comú. Està al seu dret. Però, si vol que se l'escolti i se'l respecti, convé que llegeixi Ciceró. Sempre ha estat un home de conviccions fermes. Equivocades o no, però fermes. Ara bé, aquesta fermesa pot ser una virtut de jove, però fàcilment es converteix en tossuderia i obstinada mania quan s'és vell i provoca rebuig a l'auditori. L'odi que aquest sevillà destil·la contra l'independentisme català i basc fa pensar que, en efecte, per la boca parla el Mr. X dels GAL, l'episodi més sinistre del postfranquisme.

La càrrega d'odi personal que revela la sobreactuació del vell dirigent socialista el converteix en el blanc de múltiples i virulents atacs entre els quals sobresurten els de dos tipus. D'una banda, la col·lecció de cretins a qui enfureixen els vells que parlen i que recorren a insults del tipus de “la pastilla, avi”, i les seves variants, sens dubte perquè en la seva profunda estupidesa, pensen que ells no arribaran a vells.

De l'altre, els excamarades de partit. Aquí hi ha alguna cosa més que l'oligofrènia de la pastilleta, avi. Aquí respira la immundícia, l'enveja, el ressentiment que solen covar-se a dins dels partits. Un exemple bé a mà és escoltar un belitre com Patxi López, que no ha fet res a la vida més que llepar les botes dels poderosos, parlant pestes del seu antic cap. O una pobra noia endollada a la televisió del règim de l'esquerra woke anomenant-lo traïdor.

Veure la sobreactuació del veterà socialista pot resultar incòmode, però escoltar el raucar d'aquestes granotes mou a riure.

El feixisme de la CUP i el de la premsa

Els nois de la CUP, com els bous, han tornat per on sovintejaven: a coces i brams. Així, la gent prendrà nota de la seva fina dialèctica que, com la del seu mentor espiritual, José Antonio Primo de Rivera, és la dels punys i les pistoles. Ja no són els senyorets engominats dels anys trenta del segle passat; ara porten indumentàries esportives, de vegades intercalades amb les mantellines propalestines, però són el mateix tipus humà, per atribuir-los una condició que no estic gaire segur que hi arribin.

La policia de Santpedor, un grup de sants homes, va actuar amb la paciència d'un sant Job i algun fins i tot va ser sacsejat per aquests energúmens que ja tenen un llarg historial i brutalitats i agressions a la gent d'AC, però no s'enfronten mai amb altres partits d'ultradreta de debò.

No cal cap psicoanàlisi per entendre el perquè de la seva agressivitat contra AC. És perquè és un partit independentista. El que els treu de polleguera no és la ideologia política d'AC, que ells consideren feixista en un típic acte de projecció freudiana. El que els treu de polleguera és l'independentisme d'AC car, entre altres coses, prova que ni ells ni els altres partits que diuen que ho són, en veritat ho són. ERC i Junts perquè la independència els sembla desitjable, però impossible, i ells perquè no els sembla possible ni desitjable. Els sembla una cosa de pagesos.

Així que, tocats a les seves entranyes cosmopolites, salten com feres per demostrar qui mana a casa. Ho necessiten més que respirar. Com deia Sartre dels antisemites, si els jueus no existissin els antisemites haurien d'inventar-los. Si els aliancistes no existissin els cupaires haurien d'inventar-los.

Aquesta referència a l'antisemitisme és més oportuna del que sembla. No és casual que el diari més antisemita de Catalunya, VilaWeb, presenti i interpreti la notícia.

Si teniu la paciència de llegir el reportatge veureu que, quan s'esmenta AC se la titlla sempre de “partit d'extrema dreta”. Sembla com si AC fos d'extrema dreta per la mateixa raó per la qual la neu és blanca i la xocolata espessa. Un cop comprovat que el redactor de la notícia segueix a ulls clucs les instruccions, retornin vostès als titulars. Tothom sap que les institucions catalanes, totes, estan plenes de polítics que han canviat de partit, fins a dues i tres vegades. Alguna vegada heu vist que la premsa els digués "trànsfugues"? Per què a aquest bon home sí? És obvi, perquè és d'AC-extrema-dreta.

No cal dir, a AC estan encantats de ser objecte de tan distingides accions i tant penetrant com valerós periodisme. L'efecte Streisand és a ple rendiment. Jo faria el senyor Partal membre honorari d'AC.

Salvador Illa, el president invisible

Segons informa la consellera Sílvia Paneque en roda de premsa, el president Illa es troba en magnífic estat i vol tornar a continuar lluitant. Lluitant per Espanya, afegeixo jo. Ho diu en perfecte castellà, idioma en què s'expressa la Generalitat catalana, perquè se'n vegi la singularitat, ja que la singularitat fiscal mai no es materialitzarà. I hem de creure-la sota paraula, d'aquelles que el PSC/PSOE empeny per parlar de rodalies o del finançament català.

Hem de creure-la sota paraula perquè fins ara no hem vist cap foto del desaparegut president. I, atès el que val la paraula d'aquesta gent, podria ser a casa seva, a l'hospital o a la Patagònia. Fins i tot, podria no ser.

De moment, el que és clar és que Catalunya no té president i, si en té, és invisible, com L'home invisible, d'H. G. Wells; i, considerant la qualitat de la gestió fins ara desenvolupada pel MHP, bé pot estar animat d'igual esperit destructiu que Griffin, l'heroi de Wells.

Com que Illa és filòsof, segur que s'inspira en la llegenda de l'anell de Giges que compta Plató a La República i que feia invisible el seu portador. Giges va aconseguir així ser rei de Lidia, després de donar compte de l'estúpid de Candaules. En fi no vull donar idees. Perseu i Sigfrid també eren invisibles quan feien les seves gestes. Però aquí s'acaba la semblança ja que la invisibilitat d'Illa li serveix més per desfer que per fer. El desastre absolut en què ha sumit Catalunya trigarà anys a remeiar-se; si arriba a remeiar-se.

Tornant a la realitat penosa. ¿No és hora que se sàpiga quan es reincorporarà Illa a les seves funcions per les quals cobra? Perquè, si bé coneixem la seva malaltia, no és gens clar quan se li donarà l'alta i no sembla acceptable que, en les condicions actuals, Catalunya pugui suportar també aquesta situació d'interinitat.

Dit d'una altra manera, el país no es mereix continuar vivint en més incertesa de la que pateix. El govern està obligat a fixar una data de reincorporació del president o convocar eleccions. La idea de nomenar un substitut o encarregat de negocis no és admissible perquè, per molt incompetent que sigui el successor, que ho serà, no té perquè heretar els incompetents del president invisible.

Gabriel Rufián vol salvar Espanya

L'oncle Gepetto, Joan Tardà, havia preparat el ninot, Rufián, perquè sortís pels camins d'Espanya a predicar l'evangeli de la unió d'una esquerra tan malparada com Don Quixot després de l'aventura dels molins de vent. Tots dos es veien com els grans ressuscitadors d'aquell mític front popular del 1936.

Al principi, l'estel de la Tramuntana, més experimentat que aquesta parella il·lusa, es va oposar. Però després, gràcies a la insistència bolxevic de Tardà, va acabar cedint i beneint amb la seva papal autoritat el projecte que un català (encara que Rufián és més madrileny que el xotis) tornés a intentar arreglar Espanya.

El projecte vol copiar la France Issoumise del país veí. Només un ignorant enciclopèdic com el noi de Santaco podia pensar que els francesos, encara que siguin tan antisemites com el tunisià Mélenchon, veurien amb simpatia un projecte “plurinacional”.

Tot i això, els bascos de Bildu i els gallecs del BNG (dues de les tres potes de la històrica Galeuzka) es van negar a embarcar-se en el projecte rufianesc i, amb Podem enfonsat al front d'Aragó, la nau ficava varada a terra. Fins i tot el seu propi partit, per no quedar en ridícul, ho ha desautoritzat a través d'unes declaracions d'Elisenda Alamany, capaç de dir el que sigui per a figurar.

Així que Rufián només compta amb el suport de Jaume Roures, que pretén dirigir l'epifania de l'esquerra des de l'ombra, agafat als seus munts d'or, com l'oncle Garrepa, de Disney, encara que creu que és l'esperit reviscut de Trotski. Aclaparat per una realitat adversa, el portaveu d'ERC al Congrés es pregunta si els camarades es resignaran davant la derrota i veu amb alarma que pot perdre l'entrepà de calamars i, sobretot, els 120.000 € que cobra per fer costat al PSOE al Congrés i ficar-se amb Junts.

El fracàs del nonat front popular deixa Sánchez únic responsable de les destinacions de l'esquerra espanyola. El lliurament a les imposicions de l'extrema esquerra podemita (que treu zero vots) en l'assumpte de la regularització dels 500.000, i l'antisemitisme que li imposa la ministra palestina, Sira Rego, membre del Partit Comunista, que treu un diputat de miracle, li passaran factura. I no sé si prohibint Twitter i mantenint la Llei Mordassa aconseguirà ofegar el descontentament de la gent.

Al final és possible que només la lleialtat de Junts a prova de canó gràcies als seus inconfessables endolls i vincles amb el PSOE li salvi la legislatura.