Ripoll, el galliner esvalotat

Valgui'm el cel l'escàndol que han muntat els filisteus dels mitjans wokes amb la meva glossa del dia onze a Ripoll! Com que no tenien intenció d'informar de l'ofrena, probablement ningú no la va escoltar en directe. Van preguntar als regidors i membres d'ERC i Junts, que treien foc pels queixals. Per descomptat, cap no es va posar en contacte amb mi per comprovar els fets.

Així que tota la premsa semblava un galliner esvalotat, dient que servidor proposa recuperar la mili i fer-li la guerra al moro. Tot mentida. Com es comprova en aquest vídeo que es pot veure a Twitter.

Per això, polítics i periodistes corruptes odien les xarxes socials. Perquè els desmunten llurs  tergiversacions.

En aquesta ocasió els gasetillers s'han llançat al periodisme literari i fabulen històries a l'estil Tom Wolfe, el del "nou periodisme". Només recullo la premsa escrita, però no la ràdio, perquè no l'escolto, però m'han dit que va estar magnífica en la manipulació.

Marc Rovira, a El País reitera la mentida de la mili i em diu "pregonero", com si fossin les festes del seu poble. Miranda Solana, a Crónica Global diu que insto la guerra contra l'islam a Ripoll. Mare de Déu, a Ripoll! Sobre aquestes dues mentides Vilaweb comunica amb la seva habitual i còmica serietat que ERC i Junts qualifiquen el discurs de “xenòfob”, amb el qual ja no cal comprovar si és o no veritat. Al Diari de Girona, Jordi Remolins arriba a alçades teològiques acusant-me de ficar-me amb el papa i anar contra les altres religions i em diu "incendiari", suposo que metafòricament. En un altre lloc i altra llengua, el mateix Remolins s'inventa una alternativa dramàtica: O nos convertimos al islam o hacemos la guerra. En efecte, Tom Wolfe al seu costat, un amanuense.

La palinòdia de l'Ajuntament, amb la seva prosa oficial i esmunyedissa, no mereix comentari.

Això de “cenyir-se estrictament a la reivindicació de la Diada”; o sigui, el famós “context”, només convida a formular una pregunta: creieu que se cenyeixen al context els actors i actrius que pugen a un escenari a recollir un premi de la seva professió envoltats de banderes palestines i llançant consignes antisemites?

Fossar, una jornada de glòria i victòria

El dia d'ahir va estremir tot Catalunya.

La jornada va començar amb un atac brutal del periodista Ustrell, escolanet molt ben pagat del senyor Illa, reclamant l'enfrontament civil al Fossar de les Moreres per tancar el pas a AC, una organització democràtica amb representació al Parlament. I des d'una ràdio pública. Una crida a la confrontació violenta dels ciutadans. Repeteixo, des d'una ràdio pública.

Aquest atac, covard i abusiu, va aconseguir el contrari del que la partitocràcia catalana fa anys que intenta: silenciar na Sílvia Orriols. Tothom va estar pendent del Fossar; tot Catalunya va poder veure qui són els violents, els agressius, els feixistes. I qui lluita pacíficament per la independència del país i per la restitució de l'estat català. I va veure que Orriols no s'arronsa i que la seva paraula ferma arriba a tot arreu.

Fa temps que el cordó sanitari ha saltat en miques. Els mitjans de comunicació, tots comprats, ja no poden imposar el seu relat, cosa que treu de polleguera els sipais que hi treballen per la desnacionalització de Catalunya.

La carrera de Sílvia Orriols cap a la Generalitat s'accelera.

Li van dir “jueva de merda!” i així està documentat, no com aquell “mora de merda!” que la Najat-el-Driouech, la del mocador al cap, es va inventar fa un parell d'anys.

“Jueva de merda!” Ahir, a Catalunya. Són els oients d'Ustrell.

“Jueva de merda!” Com diuen els anglesos, let that sink in. Penseu-hi.

“Jueva de merda!” Un programa/pogrom.

Tots a Catalunya saben que la campanya electoral d'AC la fan els mitjans comprats, amb silencis, censures, manipulacions i difamacions. La fa també llur amo, la partitocràcia corrupta mitjançant tripijocs reglamentaris i descarat intent de law fare. I, per descomptat, també la fan els alevins, les organitzacions de l'extrema esquerra feixista.

Enhorabona AC.

La dictadura progrewoke

Aquest govern recorda el sant Job, sobre el qual el Senyor acumulava desgràcies. Sembla que li ha tocat la mota negra de l'Illa del tresor, de Stevenson, amb el seu veredicte final “deposat”. O sigui, en romà paladí, traduït del castellà, al gos flac, tot se li tornen puces.

La darrera puça, i molt grossa, és aquesta llista de periodistes amb llurs tendències polítiques. Això és una cosa que fan totes les policies, encara que no pas tan barroerament. La brigada politicosocial de Franco les tenia molt al dia, no només de periodistes, sinó de tot Juan Español que obrís el bec. Es feia ja al temps de la Restauració. Tinc una fotocòpia de la fitxa policial de Pablo Iglesias Posse, amb el seu retrat i un judici sumari: “propandista i acèrrim socialista”. Aquestes coses, la Stasi les brodava.

Els socialistes diuen sempre que ells no en fan. I, com sempre, una cosa és el que diuen i una altra el que fan. Enxampats in fraganti, els responsables del ministeri han cantat la palinòdia i han empitjorat les coses. És un document intern, diuen, com si això tranquil·litzés; consultiu (estaria bo que fos executiu), sense efectes pràctics, com la declaració d'independència de Catalunya el 2017. I si algú se sent ofès, se li demanen disculpes. Per descomptat, el ministre no en sabia res. No em diguin vostès que no és per enviar-los els padrins.

Aquest assumpte, digne de l'inspector Clouseau, és molt revelador de l'esperit autoritari, per no dir totalitari l'esquerra woke. És una llista de periodistes, perquè el que li importa és el control dels mitjans de comunicació. Són comunistes lectors de Gramsci, busquen hegemonia ideològica dominant els althusserians aparells ideològics de l'estat (AIE). Tenen ja l'ensenyament a tots els seus nivells, com demostren els resultats PISA, i ara volen els mitjans de comunicació “clàssics”. L'obstacle més gran aquí són les xarxes socials.

El president Sánchez és el líder de la croada contra les xarxes. En nom, és clar, de la llibertat d'expressió, per evitar que sigui brou de cultiu de la desinformació i dels “discursos d'odi”. Coneixen vostès algun govern que no consideri desinformació i discurs d'odi tot allò que no li agrada?

En realitat, el govern progre vol la llista de tots els ciutadans. No és cap exageració. La pretensió de limitar per llei l'accés a les xarxes als menors implica que, per demostrar que no és menor, el ciutadà s'ha d'identificar. S'ha acabat l'anonimat. En nom de la lluita contra el domini de la “internacional ultradretana” i el tecnocapitalisme que pretén controlar les nostres vides mitjançant misteriosos algoritmes al servei del sionisme i el capital internacional.

Els mitjans de comunicació, convertits en l'aparell de propaganda del pensament únic woke, són una càrrega de profunditat de la democràcia.

Contra Woke, Wache

Els europeus estem fins als nassos dels moros.

Si a algun polític o periodista woke, dels comprats pels dòlars dels sultanats petrolífers, el sembla una expressió crua, ho diré amb més elegància i delicadesa. Els europeus estem fins als nassos d'assassinats, violacions, pedofília, incendis d'esglésies,  estafes, robatoris, atemptats, ocupacions, poligàmia, misogínia, fanatisme, ganduleria,  racisme, supersticions, imposicions culturals de tota mena, provocació i abusos de l'espai públic; farts de brutícia i guirigall. Farts de barbàrie. Farts de moros.

La victòria d'AfD a Sachsen-Anhalt és el començament de l'alliberament. Es va complint el vaticini de Palinur el juliol passat. Les dones són l'esperança d'Occident. Tot molt revelador. Sachsen-Anhalt és un Land de l'antiga, comunista, DDR, la terra de Merkel. El cognom del guanyador, molt germànic, Siegmund (pare de Siegfried) significa el protector de la victòria. Tant de bo.

Per més que els polítics professionals i els periodistes venuts insisteixin a mentir i parlar de l'extrema dreta a Alemanya, a Espanya, a Itàlia, etc., aquest demagògic espantaocells ja no espanta ni aconsegueix enganyar ningú. El tret definitori de l'extrema dreta és l'ús de la violència contra els adversaris polítics i aquí, els únics que fan servir la violència (amb l'aplaudiment d'ERC) són els cretins feixistes de la CUP, els corruptes esquerrans de la France Insoumise, etc. L'esquerra. Avui mateix, l'esquerra alemanya s'ha llançat violentament al carrer per protestar pel resultat de l'elecció.

És hora del renaixement de l'esperit europeu. Tornar al "ius publicum europeum", com deia Carl Schmitt. Una Europa racionalista, crítica, democràtica… i prest a defensar-se. Un renaixement anàleg està en marxa a Itàlia, Àustria, Portugal, Dinamarca, Suïssa, Noruega, etc. En lluita contra el wokisme dominant. Al súmmum de l'estupidesa, algunes dones franceses blanques, es posen voluntàriament el vel per protestar contra la intenció de Marine Le Pen de suprimir-lo. Hauríem de fer un crowdfunding entre tots i pagar-les el bitllet d'avió a Kabul. Sortiria barat, només cal treure bitllet d'anada.

Estem també farts de les doctrines woke, d'haver de discutir una altra vegada coses del segle XIV, com ara si el vel és o no senyal de submissió al mascle islàmic o si l'islam és o no una religió de pau. Per cert, amb tot el rotllo del vel, m'estranya que cap tertulian dels que es passen la vida lluïnt llur ignorància, no hagi recordat que un punt essencial de la filosofia de Heidegger, el rei dels filòsofs, és la seva definició del concepte de veritat que, es basa a aixecar el vel que cobreix l'ésser. Ho enxampeu? El vel sempre és i ho ha estat sempre, símbol d'ocultació i mentida.

Tota Europa? Nooooo. Espanya, com sempre, en serà l'excepció. Governada per uns esquerrans wokes antisemites i antiamericans, uns individus a les ordres dels moros, continuarà la seva política de corrupció, de compra de mitjans de comunicació, de mentir a la gent i lliurar el país als sarraïns. Com va fer el comte don Julián.

O sigui, que la història no es repeteix, però sí que es repeteix: la frontera sud d'Europa tornarà a ser als Pirineus i Espanya serà el que sempre ha estat, el que Kant deia, terra de moros.

És el moment que Catalunya, recordant el seu passat, retorni a la marca carolíngia i s'alliberi del califat islàmic-comunista.

El regne de la falsificació

El 1880, el franc-cubà Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, va publicar un llibret per entregues al diari revolucionari L’égalité. Res estrany per a l'època, si no fos perquè l'obra es deia El dret a la peresa. Marx, partidari de la teoria ricardiana del valor-treball, probablement ho atribuïa al caràcter crioll que suposava en el marit de la seva filla Laura.

A banda d'aquest tret de genialitat, que ha alimentat tots els teòrics de la societat del lleure, que ens han donat la murga al segle XX, Lafargue tenia altres visions profètiques. Per exemple, sostenia que la nostra època seria anomenada “l'edat de la fasificació”, igual que altres van ser anomenades “edat de pedra” o “edat de bronze”, segons el material que fessin servir. Pedra, bronze, mentides.

Edat de la falsificació. The Age of Fake. Res de nou sota el sol, on res no és el que sembla.

A Ceuta per un motiu i Catalunya per un altre s'ha representat la tragicomèdia de la falsificació. Sánchez (a) el marroquí va sortir a la ràdio, defensant la innocència del Marroc per raons que ningú no entén, el que obre la porta a teories de tota mena. Vint-i-quatre hores després, les proves empíriques en vídeos i els informes de les instàncies pertinents mostren i diuen el contrari.

La fallida de l'estat és absoluta.  Si l'estat és el monopoli legítim de la violència, allí on la violència no és monopoli de l'estat, l'estat no existeix. La falsificació no se sosté. 

Les altres excuses s'esvaneixen com la boira al sol. Els russos i els israelians no tenen res a veure a Ceuta i la UE ho reconeix. La “internacional ultradretista” no ha dit res perquè no existeix, com el contuberni jueu-maçònic de Franco. 

A les vuitanta mil “victimes”, que s'han de tractar com a persones (encara que moltes facin de les persones, víctimes) les han portat a Ceuta la fabulosa incompetència de l'esquerra woke al desgovern d'Espanya pari passu amb l'esmunyedissa duplicitat del seu amic moro, un altre que, de falsificacions, sap un fotimer.

A Catalunya, la consellera Parlon, compareix per vídeo (i a través de l'odiat twitter) a impartir la seva doctrina sense que ningú pugui rebatre-la, com el Gran Germà orwellià. Fuig com de la pesta de la presència de periodistes, fins i tot dels mansos catalans.

Això fa ferum d'autocràcia a quilòmetres. Però no és el més greu. El més greu és la insistència de la senyora en què els presumptes criminals són catalans perquè nascuts a Catalunya de pares estrangers i catalans. És com l'acudit del porc nascut a un estable i que diu que és un cavall. Pot ser mentida o mitja veritat (també mentida) però és una notícia-consolació a la qual s'aferra la premsa més woke per mantenir la falsificació del seu discurs. Uf, quin alleujament! Els presumptes criminals són catalans!  Tots semblen creure que desmenteixen així les teories racistes de l'extrema la dreta que vinculen delinqüència amb immigració. 

Però ¿s'adonen que estan “catalanitzant” la delinqüència? Què atribueixen als catalans com a catalans delictes que no els corresponen? Quants catalans hi ha a la presó per aquesta classe de delictes?

Això sí que és racisme i odi als catalans. I sí, hauria de ser motiu de desaparició de la senyora Parlon de la vida pública.

Per què no cau Sánchez (a) “el marroquí”?

Acabat el llarg i càlid estiu, un bronzejat Sánchez ha anat a col·locar la doctrina de tardor al seu predi de la SER, la ràdio d'El País. Aquest diari que fa poc presentava una 007 a sou del Marroc com si fos una mena nàufraga. La doctrina, de seguiment oficial a la tribu woke, diu que darrere del caos ceutí, hi ha una confusa internacional ultradretana que sembla una reedició dels protocols dels Savis de Sion. S'afegeixen les xarxes socials russes i israelianes que desinformen i ataquen el govern espanyol per ordre dels seus respectius governs. És la conspiració jueu-bolxevic-maçònica de Franco. "Rusia, culpable!".

Veiem: estan les xarxes socials espanyoles al servei del govern? No, oi? I per què les del proïsme sí? Perquè ho diu ell. I sense cap prova.

Les xarxes socials de Rússia i Israel, països que encenen l'hostilitat de Sánchez, li hi tornen i, si poden atacar-lo, l'ataquen; com fa ell amb Israel. O no acusa l'estat jueu de genocidi a Gaza, malgrat que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no sostenen això? Això no és desinformar i atacar faltant greument a la veritat? Que té estrany que l'enemic faci el mateix?

Tots els autòcrates confonen discrepància amb agressió i crítica amb subversió. Si Sánchez pogués, tancaria les xarxes socials a Rússia i Israel. Bé, atès el seu caràcter, tancaria totes les xarxes socials del món.

Així podria col·locar més fàcilment la seva doctrina de la postveritat woke: el Marroc és un aliat fidel i aquí no passa res. Només cal donar una ullada a qualsevol xarxa social, per veure no només que està passant molt, sinó que, probablement, passarà més, quan el “germà” del rei Felip li doni per organitzar-ne una altra amb el vistiplau dels EUA. Sánchez suposa que, havent regalat el Sahara al Marroc, finançades les seves infraestructures i acollit la seva població excedentària, fins i tot la criminal, compta amb la lleialtat marroquina. És a dir, va de bluff.

Els de l'“esquerra alternativa” semblen haver-li vist ja per fi les orelles al moro i demanen ara ni més ni menys que la ruptura de relacions amb el Marroc. Fa uns mesos també demanaven trencar amb Israel. El somni de l'esquerra alternativa deu ser l'autarquia de Franco. Els seus socis de l'altra esquerra alternativa menys alternativa li fan mala cara.

El govern no en farà res perquè és ostatge dels musulmans. Això si no està pagat per ells, com gairebé tot l'antisemitisme proislamista. O una cosa pitjor: si no està sotmès a xantatge.

Com és possible que, en aquestes circumstàncies no caigui el govern que és incapaç de resoldre el problema sense distribuir-lo per tota la península?

Perquè compta amb el ferm suport dels pseudoindependentistes catalans. Això és el que diu la dreta. I té raó. La partitocràcia catalana, Junts i ERC, són el puntal de Sánchez. Tenen una retòrica independentista per enganyar l'electorat català i una pràctica espanyolista d'amagatotis, però fidel. El govern de Sánchez sap que els té segurs, no per les concessions que hagi fet a Catalunya (cap), sinó perquè són tan anticatalanistes com ell.

Aquí, els burlats són el poble ceutí ara i el català sempre.

L'infame

Parlar d'algú tan brut, immoral i mala persona com Junqueras sense perdre les maneres és molt difícil.

Aprofitant, com sempre, que altres donen la cara (i a algun se la parteixen) per defensar Catalunya i la bandera, aquest pocavergonya, tracta de treure'n partit sense moure un dit.

Fa anys que descatalanitza el seu partit. La C de Catalunya ha desaparegut del logotip oficial. Es manté a la URL perquè, en ser twitter, no la pot canviar. O segurament no en sap, atès que tampoc sap com funciona un llevataps.

Fa temps que l'estelada ha desaparegut dels actes oficials del partit d'endollats i corruptes que presideix. L'objectiu era “ampliar la base” i aconseguir el vot dels espanyols no independentistes i, sobretot, dels moros que no volen barallar-se amb els espanyols. Com ell.

Ha estat, i és, el més fidel aliat del PSOE. Més que els de Podem.

És el puntal fix del govern d'Illa, un ocell que cobra 140.000 a l'any per enfonsar Catalunya a la misèria.

I ara, aprofitant que la policia del règim al qual dóna suport, ha apallissat sense motiu un independentista, es presenta al Camp Nou envoltat de la bandera que fa anys que repudia. I, per descomptat, tots els mitjans que té comprats fent-li entrevistes.

Una infàmia.

Ceuta: the end, my friend

A López Burniol l'han fet fora de La Vanguardia per dir el que tothom sap: que el conflicte de Ceuta en pot ser un altre 98, aquest cop un 2029 profetitzat per Alexandre Deulofeu. I amb exactitud. Recordeu que l'apotecari de la matemàtica de la història situava el 2029 la fi de l'imperi espanyol. I les dues places de sobirania, Ceuta i Melilla, que ara es desprenen de la cua de l'estel caduc espanyol, són les últimes miques de l'imperi.

Una part de l'esquerra que és al govern (els comunistes i els palestins) es troba molt incòmoda, havent de defensar el que en el fons del seu cor islamomarxista veuen com les últimes colònies en sòl africà. Els titelles d'aquest mateix govern, ministres, periodistes i intel·lectuals en nòmina criden a veu al coll (si no, no serien espanyols, com diria León Felipe) que Ceuta i Melilla són espanyolíssimes, més espanyoles que Don Pelayo. I potser tenen raó. Però la raó té menys importància a la Realpolitik que la integritat física d'una dona cristiana i bella a terra de moros. L'únic que compta són els canons que, segons Napoleó, mesuren la teva força.

I la d'Espanya en aquest cas és nul·la. Els seus canons disparen amb pólvora mullada. Mullada per la ideologia woke i proislamista d'aquest govern d'absolutes mediocritats. L'estúpida obstinació de Sánchez per semblar el més progre de la facultat ha conduït el país al desastre. Fa anys que està aliat amb els musulmans i, com a bon antisemita, tracta de fer la vida impossible a Israel. També s'ha enemistat amb els Estats Units de Trump i el conjunt de la Unió Europea.

Ara els que ell creia els seus aliats, els moros, fent bona la seva fama de dobles i falsos, no només l'han abandonat sinó que són els seus enemics més ladins i li plantegen un problema demogràfic i militar a Ceuta que el govern espanyol és incapaç de resoldre, esperant el cop final, una nova marxa verda quan al sàtrapa marroquí li passi pel cap.

Incapaç d'enfrontar-se a aquesta crisi, Sánchez ha canviat les Canàries per Andorra, com si fos un influencer, però va continuar apartat, amagat davant la crisi ceutí com fa el seu amic Illa quan té un problema que és diàriament, cosa que li molesta el gaudi dels més de 140.000 € amb què aquest subdelegat espanyol endolceix la seva feina, amargada pel malson de la Sílvia Orriols.

El país sembla un episodi de la "Pantera Rosa". Els ministres del govern es contradiuen en públic i no es parlen en privat. Tota Espanya sembla una granja artificial d'espies marroquines, alguns lloats directament per El País i el seu bombàstic sentit de la seva pròpia importància. Ningú sap què fer amb els milers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta robant, violant i delinquint mentre la creu vermella els reparteix queviures i altres menesters amb els nostres diners i la premsa del règim (tota) menteix més que els cretencs de Epiménides.

Tenia raó Deulofeu, l'imperi espanyol es dissol. Espanya cau a trossos, Sánchez és a Andorra, habitant de l'hotel de luxe a la vora de l'abisme, com deia Lukacs d'Adorno i els seus nois.

Això, si no està cobrant dels emirats petrolífers per combatre la Yahiliyyahh  a Espanya.

Sona l'hora dels catalans. Però la nostra corrupta partitocràcia, els lladres “amalgamats” del catalanisme fictici veuen la crisi de Ceuta com una ocasió per continuar robant recursos públics a través de la DGAIA.

O sigui, després de tot, allò que Deulofeu no va arribar a preveure, és que Catalunya s'enfonsaria amb l'imperi espanyol.

L'auca de la corrupció catalana

Sempre ho dic: Twitter és una capsa de sorpreses. Ara he trobat aquesta il·lustració d'un compte molt seguit de Twitter, amb un text magnífic. Ha tingut l'encert d'ajuntar en una auca algunes de les cares del règim català. La imatge recorda els famosos wanted de les pel·lis de l'Oest. L'auca explica una història en què també participen molts altres, els més rellevants de la política, el periodisme, els espectacles, les universitats, els negocis. És clar que no es poden reproduir tots els rostres. Seria un on és Willy? Cal conformar-se amb la selecció de l'auca.

Són cares conegudes. Hi ha periodistes vinculats al poder, militants fervorosos de partits que han tingut diferent sort, autoritats, exautoritats i exdirigents de partits. Massa ex. Semblen imatges per a un programa Ubi sunt? Alguns rostres es perden a les boires del passat. Un Wanted Vintage. És clar, el que s'ha dit, falten els que avui remenen les cireres, els que prediquen al personal el que ha de pensar, en primera línia de combat.

Però tots plegats, els de més brillantor i els més apagats, els que donen les ordres i els que les transmeten són com la marabunta. L'anomenat pluralisme democràtic és la pau dels romans, segons Tàcit, un desert. Colonitzen els mitjans fins al tedi en xous televisius que semblen fabricats per una subsecretaria, parlen per la ràdio sense parar, concedeixen entrevistes en què sempre diuen el mateix, escriuen el mateix als diaris, participen en actes públics alegres, funeraris o de civilitzada protesta. Formen el mosaic de la vida pública catalana en política. I en no política, atès que parlen de tot amb la mateixa competència. Alguns són consumats todòlegs. I algunes.

Aquesta gent té a les mans la gestió d'un quasi país a punt de rebentar. Però la seva obsessió és amagar-ho i disfressar-ho a la manera Potemkin vetant la discrepància i censurant la crítica. La gestió és irreprotxable. Els desastres i les corrupcions que s'acumulen no generen responsabilitat. Segurament perquè el govern és vulnerable, ningú dimiteix mai. I jo ho entenc; és una democràcia de veritat, no com aquests succedanis hipòcrites on un ministre dimiteix per pagar un esmorzar amb la targeta oficial.

El Parlament de la tribu és com la festa de no-aniversari d'Alícia al país de les Meravelles, un no-Parlament en què l'únic suport segur de què compta el govern és el del principal partit de l'oposició.

Els cartells de l'Oest solien precisar Dead or Alive, viu o mort.

Un diàleg amb data de caducitat

Costa de creure que el papa digui aquestes coses. Implica un desconeixement tan absolut de les relacions entre totes dues confessions que només es pot atribuir a ignorància. Al fet que és un “estranger”, un nord-americà reciclat al Perú. Sembla gairebé un marcià.

Hauria de saber que ell viu a un conjunt emmurallat que es va fer per defensar Sant Pere dels musulmans: la mura lleonina, del seu antecessor Lleó IV al segle IX i la mura vaticana dels Pius IV i V al XVI.

També hauria de saber que el diàleg entre el cristianisme i l'islam és impossible per raons dogmàtiques. La finalitat de l'islam és imposar-se a tot el planeta, acabar amb les societats yahili, és a dir, impures, corruptes, o sigui, per exemple, la cristiana. I islam només n'hi ha un. Això de l'islam radical i el moderat és un conte de les mil i una nits per posar-nos al dia.

Fa mil quatre-cents anys que els musulmans guerregen contra els cristians; tots els de l'hègira. Dedicats a la jihad, que pot ser de guerra directa (totes les conquestes territorials fins ara, que són immenses); o pot ser indirecta, esglaonada, amb una primera part pacífica i una segona que depèn d'Al·là.

Tot això és evident. SS hauria de llegir el llibre del principal intel·lectual (i màrtir) musulmà, Sayyid Qutb, Milestones. Aquí s'explica clarament que l'islam vol posar fi al cristianisme. Si cal dialogar, es dialoga. Però la finalitat, oh vicari de Crist a la terra, és deixar-te sense feina.

L'estratègia de Jihad pacífica està molt avançada, amb fruits insòlits. El rei d'Anglaterra passa el dia predicant l'islam, com un convers i amb ànim prewestfalià. L'islam inspira avui l'altar i el tron, els dos poders tradicionals a Europa que, segons Novalis, era sinònim de la Cristiandat.

I què cal dir dels alcaldes musulmans de Londres i Nova York, les dues ciutats anglosaxones més importants? Nova York, vint-i-cinc anys després de l'atemptat de les Torres Bessones, amb què el terrorisme va declarar inaugurat el mil·lenni.

I no es parli de la proliferació de mesquites a tot Europa occidental, financiades amb petrodòlars i dedicades a adoctrinar els guerrers del Jihad. La Xaria avança al sistema judicial d'alguns països europeus i les ciutats es divideixen en taifes religioses. Quan la ministra de l'Interior britànica, Shabana Mahmud diu que posa l'Alcorà al centre del que fa. Qui recorda la Jihad?