De Zola a Houellebecq

Ja és aquí una altra vegada la blasfèmia. L'islam és l'enemic dels escriptors que practiquen la llibertat d'expressió. És l'enemic de la llibertat d'expressió. Només cal donar una ullada als cinquanta i escaig països musulmans. Ni una democràcia.

La llibertat d'expressió, un invent occidental, ens defineix com a cultura i civilització més que cap altra cosa. La seva fórmula perpètua està en la primera esmena de la Constitució dels Estats Units, “El Congrés no promulgarà cap llei que coarti la llibertat d'expressió o de premsa”. Rius de tinta han corregut sobre què vol dir aquesta expressió. I vol dir el que diu: cap llei.

És al que l'islam declara la guerra, la Jihad que, com és sabut, té dues formes: la violenta, a través del terrorisme, l'atemptat, el crim, (cas Salman Rushdie) i la pacífica, a través de la infiltració a les institucions i l'ús polític de les instàncies judicials (cas Houellebeq).

En això de portar la llibertat de premsa als tribunals són especialistes els francesos. Del cas Dreyfus, que va revelar l’extensió de l’antisemitisme al país, es va derivar la controvèrsia sobre la llibertat d’expressió al voltant de l’article de Zola, J’accuse!. I aquí seguim avui. La llibertat d'expressió té límits?

La justícia francesa, que forma part d'un ordenament jurídic basat en l'estricta separació de l'església i l'estat, ha admès una querella contra l'escriptor Houellebeqc moguda per una associació musulmana que l'acusa d'incitar l'odi i la islamofòbia.

O sigui, ja tenim aquí de tornada la blasfèmia.

Occident ha cedit tant a la defensa dels seus valors fundacionals que permet a una cultura aliena imposar un ordre jurídic antijurídic. Perquè, a Occident, la blasfèmia serà un pecat, però no és cap delicte.

Anem directament al fons de  la qüestió: a Occident, parlar malament dels déus, de tots, no només no és cap delicte, sinó que és un dret. Òbviament, una ànima teocràtica és incapaç d'entendre-ho així i el conceptua un insult imperdonable al seu déu, mereixedor de la mort. Per això convé mantenir les ànimes teocràtiques a distància prudent; si és possible, als antípodes.

Servidor, això de la islamofòbia no s'ho ha empassat mai i pel que fa als famosos delictes de “discursos d'odi” està tot dit en recordar que sempre són aquells discursos que odia el que mana.

Així que, ànims, Godspeed a la batalla que ens espera al món de les lletres. És una batalla entre moderns i postmoderns. Cal sortir en defensa del dret a parlar malament dels déus si volem que aquests sobrevisquin a la barbàrie. I ens haurem d'enfrontar a la caterva de wokes, els Partals, Bastés, Ustrells, Cruanyes, Antichs, Llachs, Illas, Terribas, etc., etc., vividors del pensament únic, a sou dels petrodólars del califat cavernari. Covards que callen davant d'aquesta barbàrie i donen suport als criminals enemics de la llibertat d'expressió. 

Solidaritat amb Michel Houellebecq!

L'hora dels oportunistes

Copyright:

Ada Colau:  https://en.wikipedia.org/wiki/Creative_Commons

Gabriel Rufián: https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.en

Irene Montero: https://creativecommons.org/publicdomain/zero/1.0/deed.en

*****

La causa que els sistemes polítics i mediàtics espanyol i català siguin dos patis de Monipodio plens de lladres i estafadors és el finançament públic de l'activitat política. No cal ser un Keynes per veure que, si en una empresa els salaris més alts es paguen a gent sense cap competència específica, sense experiència laboral de cap classe, s'omplirà de pocavergonyes que faran el que sigui per entrar-hi.

Així han arribat a la política aquests tres personatges, a la recerca del màxim salari sense cap responsabilitat. Tots tres han professionalitzat la seva activitat, aspirant a perpetuar-se a l'ofici, fins i tot trencant promeses prèvies de limitar els mandats polítics a dos. I són els que representen a l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra a Espanya i Catalunya. El rien ne va plus.

Colau va ser vuit anys alcaldessa de Barcelona, ​​amb els vots de la dreta, la que ara vol aturar. Durant el seu doble mandat, a part de destrossar Barcelona i repartir els diners públics entre els seus amics, va cobrar més de 80.000 a l'any, però diu que no en té per pagar el lloguer, cosa probablement tan certa com tot el que diu.

Rufián va tenir una breu experiència laboral amb un salari al voltant dels 1.000 € al mes, fins que va veure que incorporant-se a ERC podia arribar molt lluny. Fa deu anys que és diputat al Congrés, i n'aspira quatre més, a raó d'uns 130.000 € a l'any, deu vegades la seva retribució primera.

Montero també va tenir una breu experiència laboral com a caixera, fins que va descobrir que, convertint-se en esposa del cap de Podem, podria arribar a ministra d'un salt. Des d'aquesta posició, alliçona sobre empoderament i feminisme uns seguidors per als quals no cal que els dirigents facin el que diuen.

Els oportunistes abunden en política (i a tot arreu), però, als partits amb més pes electoral, es camuflen entre una militància variada; són com els buròcrates grisos, a l'estil del president Illa. Aquests tres tenen l'inconvenient d'encapçalar opcions molt minoritàries i, com a bons esquerrans, hostils entre si.

Ho compensen destacant la seva superioritat moral sobre la xusma que els envolta i deixant anar soflames ultraradicals, cosa que va de perles amb el groguisme dels mitjans, que els estimen. Proposen solucions demagògiques que conduirien el país a un desastre del tipus comunista tradicional: la classe dirigent vivint com reis, amb salaris estratosfèrics, mansions de luxe, viatges a classe privilegiada, educació privada exquisida per als seus fills, assegurances privades, mentre molta gent normal, inclosos els seus votants, té problemes per arribar a final de mes. Sense comptar que es veu obligada a competir pels serveis bàsics i, sobretot, l'habitatge, amb una invasió immigratòria il·legal que han provocat aquests eixelebrats.

Diguin el que diguin, l'únic que aquests 3 oportunistes volen és perllongar el salari de centenars de milers d'euros quatre anys més.

Per això, els cal dir a la gent que miri cap amunt i no al seu voltant.

La degeneració del feminisme

Ja sé que la notícia és del febrer passat, però té actualitat i, a més, casa amb aquesta imatge procedent del jardí de les mil flors de X, abans i sempre, Twitter.

El feminisme té una llarga i fructífera història de dos segles, universalment coneguda. Tinc per a mi que és l'única revolució d'ençà de la francesa del 1789, si per revolució entenem un canvi en les institucions i relacions socials bàsiques. La bolxevic també ho va ser; però va fracassar. Pot estar passant el mateix a la revolució feminista?

Al començament del segle XIX. Charles Fourier va formular la llei del desenvolupament humà: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones".

L'actual deriva del feminisme cap a la seva autodestrucció va començar amb el de la “tercera onada”, la del “personal és polític”. No estava malament. Portava la lluita al terreny privat, rebentant així el darrer reducte de la hipocresia patriarcal, el de "públic/privat". Era una revolució dins de la revolució que exigia dels agents socials que practiquessin el que predicaven. El “Me Too” ha canviat moltes coses a la societat.

I llavors van venir les complicacions. D'una banda, la controvèrsia sobre la qüestió trans, que divideix el moviment de dalt a baix. D'altra banda, l'aliança amb l'esquerra “woke” i el seu ideal multiculturalista caracteritzat per això que Gad Saad anomena “empatia suïcida” que dona suport a la causa palestina i predica la Intifada, en realitat, una forma de la Jihad islàmica.

Com pot el feminisme de Wollstonecraft, De Gouges, Nightingale o De Beauvoirr aliar-se amb una cultura misògina? La del vel, vaja. Per a més absurd, invoca la llibertat d'expressió, una tradició occidental que l'islam vol suprimir. La idea que l'esclau porta les cadenes perquè vol només pot ser producte de un estat d'alienació mental evident.

Hi ha d'haver alguna altra explicació per a aquest fenomen d'un feminisme que accepta dels musulmans el que rebutja dels cristians. Creuen que considerar les dones éssers de segona és admissible si es fa en nom d'Al·là? Exactament, en quin concepte tenen les feministes proislàmiques les dones musulmanes? I, sobretot, en quin concepte es tenen a elles mateixes?

Al segle XXI, a Occident, les dones han assolit un grau molt elevat de llibertat, malgrat que quedi molt per aconseguir. Fourier estaria aplaudint. Però això és el que no pot admetre l'islam perquè destrueix la seva essència misògina. El més curiós és que compti amb un aliat, una cinquena columna occidental amb el feminisme woke.

Serà perquè, en veritat, aquest feminisme pateixi la “por a la llibertat” de què parlava Fromm? Perquè prefereixi la seguretat de la submissió?

Recordeu Stuart Mill sobre si no serà millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet. 

Iconografia de la mort

 

(Hans Holbein, "Els ambassadors", 1533)

*****

Sobre la mort cal callar perquè “quan ella està, tu no hi ets”, com assenyala Epicur. L'epicureisme és la reflexió clandestina de la filosofia, la que subjau en aquesta lluita inútil per concebre la mort. Reapareix a l'escepticisme de Montaigne i es manifesta en el seu deixeble més original, Rabelais; continua al segle XVIII de la mà dels anomenats llibertins, Gassendi i el gran hereu d'Epicur, Cyrano de Bergerac. Avui, el gran mestre epicuri és Michel Onfray.

Tots callen sobre la mort, que és un indicible filosòfic. Recordeu-vos el Witgenstein del Tractatus: del que no es pot parlar, cal callar. La filosofia no té res a dir sobre la mort que és un estadi inaccessible al logos, encara que ha estat capaç d'enunciar la seva determinació com a essència de la vida humana, ja que l'home, diu Heidegger, és un ésser per a la mort.

Però on la filosofia emmudeix, l'art s'apropia l'escenari. La iconografia de la mort és tan abundant com dens el silenci filosòfic. Un tronc essencial de l'art cristià versa sobre la mort com una cosa que envolta dia i nit el creient. El cristianisme, no el judaisme ni l'islamisme, el Déu dels quals (que, per cert, és el mateix que el dels cristians) prohibeix tota representació gràfica de la vida i el seu alter ego, la mort. La imatgeria de la mort és pròpia i característica de l'art cristià. És a la seva escultura, la seva arquitectura, la seva literatura i la seva música. Però és a la pintura on manifesta la seva immensa varietat.

Un quadre molt famós del 1866, de Böcklin, típic de la pintura simbòlica, serveix d'introducció a l'illa dels morts, el regne a què s'arriba travessant el riu Estigi, en finalitzar la vida. La representació de la mort funciona com un recordatori moral que l'incomprensible de la mort ens espera a tots, que és inevitable i es troba per tot arreu; fins i tot, al Paradís, on la situa el geni decadentista d'Aubrey Beardsley el 1896. Un tema que havia florit durant el barroc.

A un gravat de Dürer, el cavaller, la mort i el diable, del 1513, la mort es presenta al viu proveïda d'un rellotge de sorra, per recordar-li quin és el seu destí. La representació de la mort juntament amb els vius és la demostració gràfica que la mort només existeix on hi ha vida. El cavaller, convertit en croat de tornada a casa, guanya temps de la mort a  Setè Segell d'Ingmar Bergman, 1957.

La mort manifesta el seu horror en contrast amb el caràcter dels factors terrenals, com ara la frescor i la bellesa. Es veu en un quadre d'Antoine Wiertz molt controvertit, “la bella Rosina”, del 1847, que juga amb el tema immortalitzat en la composició de Schubert, “la mort i la donzella”, que Schiele representaria de manera dramàtica.

Un quadre de Valdés Leal, del 1671, “in ictu oculi”, resumeix el punt exacte en què la consciència s'extingeix. En un obrir i tancar els ulls. I amb l'acompanyament gairebé canònic de la representació del tema, La decadència, la vanitat de les coses mundanes, el memento mori, que acompanya premonitori la vida humana, que és pura vanitat. David Bailly, barroc no tenebrista pinta també una vanitat terrenal, però on l'espanyol és més dur i transcendental, l'holandès és més refinat i juga amb un autoretrat doble que assenyala el pas del temps, ja que el Bailly que va pintar el quadre tenia aleshores 67 anys i és ell que està en el marc.

L'autoretrat és un subgènere misteriós, del domini de la mort, car és una imatge de l'artista vist des de fora d'ell mateix. Per a màxim exemple, l'autoretrat de Picasso a noranta anys, en què el pintor es confon amb la mort.

Una relació dels elements pictòrics recollits al llarg dels segles, esmentarà, en un remolí de metàfores, la inevitable palmatòria amb la vela, les flors marcides, la bellesa passatgera, el luxe, la pompa i circumstància mundanes, els vicis tolerats i la quinta essència de la mort, en altres representacions pictòriques com a suport al tema central, Maria Magdalena, Sant Jeroni, Sant Antoni, etc. i central aquí com a portadora del missatge nuclear al qual condueixen totes les al·legories del memento mori.

A finals del segle XV, Wolgemut representa les danses de la mort, un tema que ve heretat de l'edat mitjana i que, per extemporani que pugui semblar sobreviu al segle XX, a l'obra del gravador mexicà José Guadalupe Posada, especialitzat en la representació d'esquelets i, sobretot, de la famosa calavera catrina.

Ars longa, vita brevis. La calavera catrina, troba el seu camí al famós mural de Diego Rivera del 1947, “Somni d'una tarda de diumenge a l'Albereda central”. La Catrina s'adorna amb una serp emplomada i porta de la mà un nen que és el mateix pinto quaranta anys, al darrere, Frida Kahlo amb la bola del Yin i el Yang. Resum de la història de Mèxic.

La calavera, l'enunciat de la mort, és present als nostres dies. Van Gogh en va pintar moltes i Cézanne li va donar els colors de les seves famoses pomes (1901), Vereshagin les amuntega en un fort al·legat contra la guerra (1871), fins a arribar a l'última estilització de Dali, que fusiona la mort i la donzella sota la forma d'una ballarina.

I tot això no és més que un fugaç repàs a un jardí frondós, on la pintura trenca els límits i arriba a representar gràficament la impossibilitat filosòfica de pensar la mort, com es veu en un dels treballs més provocatius de Damien Hirst, del 1991, “la impossibilitat física de la mort en la ment d'una cosa viva”.

L'art ha guanyat la batalla a la filosofia.

Tots contra Sílvia Orriols

 

El seu partit només té dues diputades, però l'autoritat parlamentària l'assetja contínuament, el president Illa no deixa d'insultar-la, els mitjans no paren de parlar-ne malament i manipular les notícies en contra, els altres partits la calumnien i els seus adversaris polítics la difamen i agredeixen.

Però AC no para de créixer en expectativa de vot i Orriols es perfila com la guanyadora a les eleccions municipals del 2007 i les autonòmiques del 2028, si no s'anticipen a causa de la degradació de la política espanyola i catalana.

Degradació és la paraula.

Catalunya, asfixiada sota l'espoliació espanyola i la corrupció socialista és un desastre sense pal·liatius. Illa, aquell que va prometre abaixar-se el sou i s'ho ha pujat, s'acaba de quedar sense la mà dreta, que va camí de la presó com a presumpte delinqüent, però no dona cap explicació, igual que es nega a responsabilitzar-se dels desastres de la seva nul·la gestió i la corrupció del seu partit i el dels seus amics d'ERC, la punta de la qual és la DGAIA. Pres de la ràbia, només sap insultar Sílvia Orriols sota la mirada complaent del manso Rull. Sobretot quan l'alcaldessa de Ripoll l'acusa de comprar trànsfugues a canvi de diners públics.

Al mig de tanta degradació, els enemics d'Orriols rivalitzen a veure qui aconsegueix frenar el seu ascens. Entre els més emprenyats, el pamflet antisemita subvencionat VilaWeb se sol emportar el palmell de l'orriolofòbia, denigrant-la sistemàticament i sense deixar-la parlar mai. Els mitjans audiovisuals són autèntiques màquines d'escopir odi (sí, aquell odi que atribueixen a tots els altres) contra l'única candidata catalana i catalanista de paraula i obra.

Que aquesta és la característica essencial d'Orriols, l'autenticitat, cosa que la gent sent intuïtivament en un món de falsaris i estafadors, estil Gabriel Rufián, Ada Colau o de “feministes” com Irene Montero, el mèrit de la qual no és altre que haver-se ficat al llit del cap de la banda per enfilar-se al poder.

Lil·liputencs rabiosos, aferrats a micròfons, com Ustrell, Basté, Terribas abocant insídies dia rere dia. Els seus esbirros li tendeixen entrevistes-trampa amb el pitjor ànim i surten escaldats car no aconsegueixen altra cosa que augmentar el prestigi de l'única diputada que té el valor de denunciar la barbàrie musulmana a què tots els altres ja s'han rendit. Els moros de la fundació Ibn Battuta, una de les guinguetes finançades amb diners públics per islamitzar el país, la van denunciar per odi als immigrants, però la denúncia està arxivada. La mateixa fundació presumptament implicada en casos de frau.

Les Tània Verges, els Jordi Grauperas, els Colomines, els Lluís Llacs, els David Cids i altres batracis del botiflerisme proveeixen el soroll de fons que acompanya l'aspre, però heroic, camí d'Orriols cap a la Ítaca de la independència.

La dimissió

L'autodestitució de Puente és el clímax del drama d'aquest ministre perseguit per les catàstrofes. Adamuz va despertar un clam per la seva dimissió. “Dimitir no és un nom rus”, repetien les xarxes, aquests espais sinistres als quals ara es culpa de l'anòmia social, cosa que són d'ençà de les avui oblidades “primaveres àrabs” de fa quinze anys.

La segona catàstrofe va convertir el clam en estrèpit. La dimissió és el clímax que porta el ministre al moment aristotèlic de l'anagnòrisi, quan descobreix la realitat de la seva situació que fins aleshores ignorava per partidisme polític: que s'ha trencat la confiança dels usuaris en el transport ferroviari d'alta velocitat, el que tindrà conseqüències negatives a tot arreu. Hom dubta de la racionalitat dels que prenen les decisions col·lectives. Les peremptòries i furibundes exigències de la senyora Montero de fer públiques les empreses públiques expliquen l'arrel del dubte.

Tornant a Aristòtil, la dimissió ha provocat la catarsi, en què tothom se sent alliberat per actuar com li plau. Hi ha qui lloa el patriotisme de partit del ministre. El micròfon obert de Rufián xiuxiuejant-li la seva admiració en privat i demanant la seva dimissió en públic recorda la figura del malvat al teatre. No veuen, però, que la dimissió deixa Sánchez a primera línia de defensa. El que era càrrega per a la campanya també era un tallafoc.

La catarsi empeny la dreta a exigir la responsabilitat a qui va nomenar el ministre dimissionari. Aquest descobreix que, lluny de ser el final, la dimissió és el començament del viacrucis, el reconeixement d'un fracàs de gestió que ha tingut un cost humà terrible.

Un accident per culpa de causes tècniques molt complexes ha provocat un qüestionament de la política de nomenaments d'alts càrrecs al govern socialista/progressista regida per criteris partidistes i no de competència en la matèria de què es tracti. Que hagi estat ministre de sanitat un filòsof com Illa o de cultura un home sense cap qualificació com Iceta, actual ambaixador d'Espanya a l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura ja ho diu tot. I si es demana per sectors de l'Administració amb clar tint ideològic, com l'Institut de les Dones, la resposta serà descoratjadora.

És una pauta, un criteri del govern socialista/progressista, la de relegar els aspectes tècnics de la gestió davant dels partidistes i ideològics. Els resultats són a la vista i semblen apuntar a un futur electoral ruïnós per a l'esquerra. Les engolades tirades del president Sánchez en twitter, la xarxa diabòlica, parlant del futur de la humanitat semblen fetes per intel·ligència artificial que serà intel·ligència, però és artificial. L'espantall de la por a la dreta ha perdut la seva força dissuasiva, no perquè aquesta hagi convençut més, sinó perquè fins i tot el desconegut es prefereix al que es coneix.

La dictadura erki a Catalunya

Estava un servidor al mur de les lamentacions de Jerusalem, dialogant amb l'altíssim sobre les eleccions a Israel, quan el missatger Gabriel em va notificar que la Diputació de Lleida, presidida per Joan Talarn i Gilabert, prohibia la meva conferència sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam. Era una decisió que ja esperava d'aquest buròcrata obedient del partit proislàmic ERC en què fa vint-i-tres anys que milita sense haver fet altra cosa que cobrar diners públics per no fer res.

Gabriel estava consternat per una decisió tan obscurantista i inquisitorial que considerava un atac a la llibertat d'expressió. Vaig haver de consolar-lo, fent-lo veure que, en el meu cas, la persecució per les meves idees ve de molt lluny. Vaig néixer durant la dictadura de Franco i m'hi vaig oposar. Cert que no tant com García Margallo, però per aquesta oposició vaig passar dos anys a la presó.

Quan la dictadura va caure, vaig simpatitzar amb el que va venir després, el socialisme, per creure que era una organització d'esquerra que lluitaria per la llibertat i la democràcia a Espanya, però m'hi vaig haver d'enfrontar en ser el primer que va denunciar els GAL. L'enfrontament va continuar més tard amb els governs del PP i del PSOE i va aconseguir la màxima expressió quan vaig defensar el dret d'autodeterminació de Catalunya i em vaig solidaritzar amb la seva independència.

Aquesta vegada no em van ficar a la presó, però em van fer el buit, em van expulsar de tots els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits en què col·laborava, em vaig quedar sense editors per als meus llibres i vaig patir una campanya d'assetjament i ostracisme que dura fins avui.

Per ser conseqüent amb les nostres idees (les compartia amb la meva dona), vam decidir venir a viure a Catalunya, aprendre la llengua i lluitar per la seva independència i, si no vaig errat, crec que hem estat els únics espanyols que ho han fet. Vam estar la nit de l'1 d'octubre defensant les urnes, encara que no podíem votar. I aquí seguim. Ara ja votem.

En un primer moment, els tres partits pseudoindependentistes, la CUP, ERC i Junts per Catalunya ens van rebre amb els oberts i fins i tot em van incloure successivament a les llistes electorals per tancar-les en lloc d'honor. El van demanar ells; no jo, que mai, ni aleshores ni ara, he demanat res de la partitocràcia catalana.

Quan vaig descobrir -i vaig denunciar- que aquests partits no eren independentistes, sinó grups més o menys mafiosos que vivien d'enganyar l'esperit independentista de la gent per muntar les seves estructures de poder i enriquiment, les coses es van posar realment brutes. Com m'havia passat a Espanya, vaig ser sotmès a una campanya d'assetjament i persecució. Exclòs de nou dels mitjans de comunicació, vaig patir tot gènere d'abusos, insults i amenaces a les xarxes (els tinc tots documentats), especialment per part d'ERC.

Aquest partit no només no és independentista, sinó que és una organització de presumptes lladres (DGAIA), gàngsters capaços de muntar provocacions de falsa bandera (cartells de l'Alzheimer, estructures B), endollats i paràsits que viuen de perpetuar-se en càrrecs públics pels quals cobren milionades sense fer res i servidors dels espanyols, com el brivall d'en Rufián.

Els altres dos partits, encara que guarden una mica més les formes, no són gaire diferents, tant la CUP, una organització de nens agressius i feixistes com Junts, el partit del marit de Marcela Topor.

La proximitat d'unes eleccions que no esperaven els ha posat neguitosos i en el cas d'ERC ha muntat una campanya pròpia del cretinisme woke que el caracteritza, mirant de presentar-me com a xenòfob i racista. Per desgràcia per a ells hi ha proves incontrovertibles de la falsedat d'aquestes acusacions. Però això no els ha impedit ordenar al president àgraf de Lleida que em calumniï, cosa que aquest lacai ha intentat fer perquè, si no ho fa, probablement haurà d'anar a l'atur.

El cas és fer-me callar, censurar-me, com els espanyols.

Dues darreres observacions:

Primera: em sap greu per les persones que van tenir la idea de convidar-me a fer la conferència i em faria molt mal que paguessin el seu esperit obert a les mans d'aquests indesitjables.

Segona: com poden confiar els independentistes catalans en aquests estafadors de la partitocràcia? Ja no es tracta només de veure com és de lamentable que no siguin capaços d'oposar-se a l'abús i la injustícia contra la gent de conviccions. És que, així, mai no aconseguiran la independència, sinó més submissió i humiliació.

A Catalunya es prohibeix parlar del que no agrada la dictadura dels delinqüents d'ERC.

Doncs, continuo defensant la independència de Catalunya i lluitant contra la seva submissió a l'islam.

L'avarícia i la por

L'episodi d'Elif Eralp és un símbol de la catàstrofe civilitzatòria que vivim. L'esquerrana d'origen turc s'ha traït a si mateixa i ha deixat al descobert la profunda immoralitat de l'aliança actual entre l'esquerra occidental i l'islam. Ella, el seu marit, la seva família són ostatges de la barbàrie islàmica amb què s'han aliat públicament. I, en lloc de reconèixer netament aquest fet, es proposa litigar contra Der Spiegel per haver-ho fet públic.

O sigui, va contra la llibertat d'expressió, conquesta de la civilització occidental i pretén continuar amb la seva carrera política basada en la promesa de seguretat als berlinesos quan no és capaç de garantir la seva pròpia i la dels seus. Amb la denúncia, pretén amagar la seva mentida. Fa ús d'aquesta llicència inhumana que els moros anomenen “takiya”: mentir per amagar les teves veritables intencions.

Segons diuen les esquerres wokes, aquestes intencions són acabar amb el capitalisme, el racisme, el patriarcat, la desigualtat, l'explotació dels treballadors i el risc de canvi climàtic. I, per aconseguir-ho, ara que el famós proletariat amb què comptava antany, ha desaparegut, ha anat a buscar-lo entre els “condemnats de la terra”, s'ha aliat amb els sempre abundants i molt agressius moros. Ha construït un relat fantàstic, parlant d'una Palestina que només existeix al seu cap, però que li permet destruir la civilització a Occident mentre oneja les insuportables banderes jordanes sense l'estela. Ajuden els dirigents europeus estil Sánchez, Macron o Burnham que propalen la calúmnia del “genocidi” israelià, creient que, amb aquesta mentida apaivaguen els terroristes que han envaït Europa i controlen les organitzacions d'esquerra, com ara Die Linke alemanya, la France Insoumise francesa, la CUP o l'ERC catalanes.

En realitat, l'objectiu d'aquestes esquerres i llurs aliats terroristes oberts o ocults, com els batlles de Nova York o Londres i, en general, tots els moros que ocupen càrrecs polítics a les democràcies, és destruir l'estat de dret i implantar la tirania d'una ideologia totalitària i misògina, la Xària. Per això es valen de dos elements. El primer, que ja és a la vista de tot el món, és el finançament del terror a càrrec de les immensament riques tiranies petrolíferes: la compra de polítics, organitzacions senceres, departaments d'universitats, mitjans de comunicació, capellans i figures públiques. És a dir, la corrupció de les institucions democràtiques occidentals.

El segon, que l'episodi d'Elif Eralp ha posat al descobert és la por que aquests esquerrans tenen els seus aliats terroristes. Els dirigents de l'esquerra woke són uns corruptes venuts als suborns musulmans i, a més, uns covards que no gosen dir la veritat, és a dir, que són la cinquena columna de la barbàrie sarraïna a tot Europa.

Robinson Crusoe "decolonial"

Fa una temporada que llegeixo assajos postcolonials, de manera que, entre altres coses, m'he assabentat que molts dels llibres que vaig llegir d'adolescent són literatura colonial. Els herois d'antany són els dolents d'enguany. Els personatges literaris, Tarzan, Alan Quatermain, She, les mines del rei Salomó, barrejats amb els reals, Stanley, Livingstone, el Mahdi, Kitchener, Gordon, van a les escombraries de la història. Els noms que un dia van ser llegenda, Khartum, el Nil blau, el Nil blanc, els Boers, el Mau Mau són avui infàmia. Realitat i ficció es confonen en una imatge que l'imperi projecta de si mateix i el seu implícit “manifest destiny”.

Una imatge vintage contraposada a un memorial de greuges colonials de dimensions ciclòpies. En un d'aquests assaigs postcolonials he llegit una menció despectiva a Mungo Park, un dels meus herois de jove. Escocès, va ser el primer europeu a navegar pel riu Níger, els anys 1795 i 1797 i 1805-1806. Mentre Napoleó lliurava les seves batalles, Mungo es defensava a trets dels nadius que l'atacaven contínuament, atiats pels moros. Tot un personatge que va convèncer el món d'haver descobert les famoses muntanyes Kong, una cadena que creuava el continent d'Est a Oest. A primers del segle XX s'imprimien mapes de l'Àfrica amb els monts Kong imaginaris.

Mungo Park té una estàtua a Selkirk, capital de Selkirkshire, Regne Unit, on va néixer. Selkirk també és el cognom del pirata escocès que va passar quatre anys tot sol en una illa de l'arxipèlag de Juan Fernández, a l'Oest de Xile entre 1704 i 1708. Home prudent, va demanar quedar-se a l'illa i no embarcar perquè desconfiava del vaixell i de la capacitat de la tripulació. Efectivament, el Cinque Ports se'n va enfonsar a 250 milles de Colòmbia. Ningú va sobreviure.

Daniel Defoe, va convertir Alexander Selkirk en Robinson Crusoe el 1721. I si algun llibre és literatura colonial, és Robinson Crusoe. Sobre el personatge s'han escrit biblioteques i les interpretacions són centenars, des de la trobada del camí cap a Déu fins a la confrontació amb l'Altre hegelià, Divendres, que cal reconèixer. Robinson, que aprofità la seva desgràcia per convertir-se al cristianisme, fa de Divendres un home civilitzat. Li ensenya a llegir i escriure i la doctrina de Crist. Aquesta és la visió colonial tradicional, la que defensen els espanyols per justificar la conquesta d'Amèrica: civilitzar i cristianitzar. Però per aconseguir-ho ha hagut de donar mort als caníbals.

En un curiós llibre d'un francès, Octavi Mannoni, deixeble de Lacan, on pretenia explicar la psicologia de la colonització, es relaciona Robinson Cruoe amb La tempesta, de Shakespeare. Robinson és Pròsper i Divendres, Ariel. Però els caníbals es converteixen en el seu anagrama, Calibà, que el príncep esclavitza per haver intentat violar la seva filla, Miranda.

Aimé Césaire, el poeta que va inventar la négritude, identificava Calibà amb els pobles colonials, esclavitzats. Aquí es tanca el cercle del pensament postcolonial.

Calibà s'ha revoltat, sota l'impuls de la doctrina occidental dels drets humans universals. Però Miranda és violada cada dia a Occident.

Aquest és el drama.

L'esquerra menjaconys

Mai he sentit aquesta parella de conveniència electoral, que diu que és d'esquerra, parlar de res d'interès. Mai de llibres, teories, idees o autors, coses a què l'esquerra és molt aficionada. Mai li he sentit citar Marx, Lenin, Trotski, Gramsci, Sartre, Althusser, Foucault, Chomsky, Habermas, Negri, Said, i la resta de la galàxia crítica. Mai.

Així que, quan tots dos, cadascú en el seu estil, es declaren d'esquerra no sé a què fan referència ni què volen dir. Bé, no només jo; ningú. I quan diuen voler la unitat de l'esquerra encara se sap menys.

Fins que han aparegut al famós programa de TVE, deixant les coses clares d'una vegada per totes. Per esquerra entenen menjar-se respectivament el cony, la cigala, el cul i pràctiques semblants.

Molts dels alienats que els adoren celebren el gran pas endavant que significa tanta desinhibició, un pas endavant en la revolució sexual, que ja proclamava l'al·lucinat Wilhelm Reich, pare de la teoria de l'“orgó”, fa vuitanta anys. La novetat és que ara es predica des de la televisió pública, la que paguem tots i que miren persones per a qui aquest llenguatge és repulsiu. Com també la miren els nens, a qui Montero vol veure cardant amb persones adultes, probablement perquè com ella no els té propis, no li importa l'efecte que els pugui causar.

Suposo que, en aplicació de la doctrina marxista de la unitat de la teoria i la praxi (11a Tesi sobre Feuerbach) tots dos hauran donat exemple del que prediquen. Al capdavall, menjar cigales, conys, culs no és delicte i si se'n pot fer la revolució, aconseguir un món més humà i més justícia social, per què no practicar-ho?

Quantes cigales, conys o culs caldrà menjar per passar de repartidor de magatzem a portaveu d'un grup parlamentari pseudoindpendentista sense visitar una sola biblioteca i només pantalles de Tik-Tok? I la valquíria? És menjar la cigala del mascle alfa la millor manera d'arribar a ministra i després donar lliçons de feminisme?

Les expectatives electorals de tots dos teòrics menjaconys són molt reduïdes. Tot i això, compten amb el suport d'una televisió pública que, a més de confondre el cul amb les témpores, com fa sempre, ara també confon el periodisme amb el mengacigalisme. Tot sigui per tal d'aconseguir que aquesta parella de menjaconys tregui un escó al Congrés i, amb ell, la pagueta de 120.000 € l'any, l'única cosa que els interessa.

Una darrera observació. Com que està pràcticament en període electoral, tot i tenir la boca plena de cigales i conys, la nostra sacrificada parella desgrana el seu programa electoral perquè no els acusin de frívols: reducció de lloguers del 40%, jornada laboral de 30 hores, immigració il·limitada conys i cigales per menjar, i extermini d'Israel.