dijous, 9 de desembre de 2021

El bisbe tafaner

En dir-se "catòlica", l'església es veu a si mateixa com a un cos universal. A dins dels Estats, és una associació privada que, a més d'un fi social, com totes les associacions, té un de celestial. Per això els seus representants diuen coses sorprenents. Estan al seu dret, mentre no pretenguin que les seves opinions siguin lleis civils positives de compliment obligat. Fa temps que s'ha acabat la tirania eclesiàstica en Occident, gràcies a la separació entre l'església i l'Estat.

En Espanya, però, les coses presenten un altre caire. La separació és nominal; no real. L'església espanyola és un Estat dins l'Estat, una mena de hierocràcia, la doctrina de la qual és dogma pels creients, però només per a ells, encara que li agradaria molt veure-la convertida en llei per a tothom, com va fer al llarg del 95% del temps de la seva història.

Gràcies als déus, el seu entre ells, les opinions del nou bisbe d'Orihuela Alacant no són llei. Poden ser dogmes, veritats eternes, transcendentals, el que vulgueu; però no lleis. En la seva batalla contra les obres del maligne, Monsenyor Munilla domina la comunicació en internet, està present a les xarxes i manté una pàgina web. És home de la seva època pel que fa a la forma, però no pel que fa al fons, un jardí de barbaritats inhumanes. Repeteixo, està al seu dret de dir el que diu. La llibertat d'expressió és per a tothom o no és res. Tot el dret, doncs, però... quines barbaritats!

El bisbe, animat sense dubte pel foc diví, dispara anatemes tous azimuts: els homosexuals són malalts que cal sanar (imagineu); cap dret a l'avortament en cap cas, ni violació ni res; la masturbació és condemnable; i el feminisme rebaixa la dignitat de la dona. Aquesta gosadia d'opinar sobre temes dels quals hom no n'hi sap res, és un dels trets més peculiars dels catòlics, els seguidors de Tertulià, el de "creu perquè és absurd".

No sé si aquest bisbe tan tafaner recorda que, segons la seva religió, Déu veu el fons del cor humà; fins i tot, el seu.

dimecres, 8 de desembre de 2021

La conxorxa de polítics i periodistes

El gran Jefferson va deixar dit que preferia periòdics sense govern a govern sense periòdics. Homenatge extrem a la llibertat de premsa, base de la llibertat d'expressió, base de la democràcia. Com que la premsa té la missió de controlar el govern, un govern sense premsa és un organisme incontrolat, o sigui, una tirania. 
 
En pura teoria aquesta funció de control escau a l'oposició, però la pràctica és de complicitat entre els polítics i el control, un ritual. De fet, hi ha menys distància entre dos diputats del PP i el PSOE que entre llurs respectius votants. El control real i eficaç és el dels mitjans. O hauria de ser.
 
El que Jefferson no va considerar és que hi hagués una coincidència entre els mitjans i els polítics de forma que, deixant a banda la seva missió de control, els mitjans esdevinguessin col·laboradors dels polítics, al govern i a l'oposició. Una mena de conxorxa. No hi ha partit polític ni organisme públic que no tingui un cabinet de comunicació farcit de periodistes/propagandistes. 
 
Casos com el d'ERC, que té una periodista com a portaveu del partit, són cridaners, però no pas insòlits. Hi ha molts periodistes entre els assessors dels polítics i encara més que opinen a tot arreu com missatgers de partit i omplen les tertúlies de les seves consignes.
 
A l'extrem els mitjans públics de comunicació es troben sota control d'un partit, habitualment, el del govern. El controlat és el controlador i viceversa. És el cas de TV3 i Catalunya Ràdio, convertits en aparells de propaganda d'ERC. I atesa l'epifania espanyolista dels republicans, aparells de propaganda espanyola. El FAQs sembla la veu d'Espanya, en línia amb la línia del partit de eixamplar la base, a despit de l'audiència independentista.

dimarts, 7 de desembre de 2021

El dret a cremar la bandera

Diu la senyora Arrimadas que els que cremen la bandera espanyola és perquè odien el que representa. Gran descobriment que cal compartir en benefici de la humanitat. Podria ser que la cremessin per alguna altra raó menys abominable als ulls de la diputada, potser per trobar un nou teixit ignífug o per contribuir la il·luminació pública. Però no pas. La cremen per pur odi a què representa. És una veritat de Pero Grullo, personatge castellà molt conegut. Per quina altra raó hom perdria el temps de cremar una cosa tan inútil com la bandera espanyola -i, en general, qualsevol altre símbol tan inútil com aquest-, si no fos perquè odia el que representa?
 
I què representa la bandera espanyola? Segons la mateixa senyora Arrimadas, "una de les democràcies més avançades del món i una de les nacions més importants de la història". No sé qui haurà ficat al cap de la dona (que no sembla capaç d'empassar-se idees una mica més complicades) aquest judici sobre Espanya absolutament fals. Espanya no és una de les democràcies més avançades; ni tan sols és una democràcia. I quant a ser una de les nacions més importants, això acabà fa més de tres-cents anys. Enguany, Espanya no pinta gran cosa a Europa i prop de res al món.
 
Encara que el país fos una democràcia avançada i molt important, els seus habitants tenen el dret a cremar la bandera, sobretot si són part d'una nació oprimida per la violència que aquesta bandera representa. És un dret fonamental que s'anomena llibertat d'expressió que ha de poder exercitar-se amb independència de quines siguin les motivacions, si l'odi o un amor tan intens que abrasa l'objecte de la passió. 
 
Un dret fonamental que la senyora Arrimadas, candidata que va ser a la presidència de la Generalitat i després d'Espanya, sembla partidària de suprimir quan la motivació no li agradi. Prova que Espanya no és una democràcia.

dilluns, 6 de desembre de 2021

Per la pàtria i el rei, Déu sou entès

Parla la ministra de defensa, Margarita Robles, en entrevista al diari La Razón, adelantat de la cristiandad hispànica a Catalunya. Per boca de la ministra parla l'exèrcit espanyol. La feliç unitat del cos (militar) i l'esperit (civil), base de tota democràcia. El fet civil dominant el militar per a civilitzar-ho. S'ha posat fi a la vella tradició espanyola de sotmetre el civil a la veu militar. Cosa tant més fàcil quan que la ministra s'expressa amb la veu dels militars. 

"L'independentisme no ha estat una amenaça". Una amenaça per a qui? És de suposar que per a la unitat de la pàtria. Òbviament, cap amenaça en termes militars per a una ministra que disposa d'un exèrcit i un cos militar paradoxalment anomenat Guàrdia Civil i que és una mena de guàrdia pretoriana de l'oligarquia espanyola. L'independentisme no té cap força armada. 

Quina amenaça, doncs? Tampoc no ho serà jurídica. La ministra diu, i diu bé, que l'autodeterminació no existeix a la constitució que és la clau de volta de l'ordenament jurídic espanyol amb inclusió de Catalunya. La mateixa ministra que, a més de mentalitat militar, té formació jurídica, atès que és jutgessa, afegeix que no veu cap necessitat de reformar res de la constitució que la té encisada en la seva perfecció; si de cas, alguns retocs per embellir-la. Si la constitució no admet l'autodeterminació i ningú no vol reformar-la, no hi ha via jurídica cap a la independència.

Es tracta, és clar, d'una amenaça política. La voluntat majoritària del poble català (80%) de celebrar un referèndum d'autodeterminació i la voluntat també majoritària d'independència (52%) no es pot ignorar. Cal trobar una llera d'expressió amb les conseqüències institucionals que s'hi derivin. La força de l'independentisme és política, rau en l'opinió pública (recordeu, no pas publicada), al relliscós terreny de la comunicació. I a la comunicació, la primera arma que es fa servir és la mentida. Exactament, el que fa la ministra, veterana d'aquestes lluites: mentir au plein soleil quan diu que l'independentisme no és majoritari a la societat catalana al mateix temps que s'oposa a qualsevol mètode racional (com un referèndum) per esbrinar-ho.

I ja que som al jubileu del més ranci conservadorisme centralista espanyol, menció especial al rei, la virtut més excel·lent del qual és que ningú no és responsable del que faci la seva família, encara que sigui el seu pare. No és un resultat excepcional per a una septana de regnat, però la ministra se sent molt tranquil·la amb el monarca. 

El PSOE és un lleial partit dinàstic al servei de la corona. Al mateix temps és un aliat imprescindible per fer realitat l'objectiu d'ERC d'una república federal ibèrica, un ens de raó tan pragmàtic i realista com l'hipogrif.

diumenge, 5 de desembre de 2021

Creuen ser el foc

L'estil de pinxo de discoteca del Fra Gerundi de Campazas, portaveu  antiindependentista del partit "independentista" ERC, Gabriel Rufián, és contagiós. 
 
La negativa dels espanyols a complir llur compromís a la Llei de l'audiovisual curulla llur consistent rebuig a totes les altres peticions dels catalans, com referèndum, autodeterminació, aeroport, rodalies, jocs d'hivern i resta d'andròmines de la golfa claudicant d'ERC. I, de pas, palesa a ulls de tothom les mentides d'en Rufián i com aquest ha aprovat els pressupostos de franc, a canvi de mantenir el seu immerescut sou i el de la resta d'endollats del partit pseudoindependentista, ERC. Diuen que és per donar estabilitat a Espanya i evitar que hi arribi l'extrema dreta, com si aquesta fos pitjor per a Catalunya que els socialistes i els de Podemos. En realitat, per seguir cobrant la paga fins a la fi de la legislatura. Res més.
 
A ulls dels independentistes de debò, per tant, tota la negociació de la llei i els pressupostos ha estat una presa de pèl en benefici dels privilegiats d'un partit espanyol, ERC. O sigui un fracàs. Fra Gerundi Rufián va intentar amagar-ho amenaçant debades, com sempre, dient que aturarien els pressupostos al Senat, sense ni tan sols saber que no hi tenen prou vots. Amenaces buides. Un doble fracàs barrejat de petulància i ignorància que va fer emmuir el pinxo pretenciós.
 
Aleshores va intervenir Marta Vilalta, portaveu i vicesecretaria general d'ERC, contagiada de la fanfarroneria del seu portaveu parlamentari Rufián amb la missió d'amagar el seu fracàs. Aquesta Marta Vilalta mereix un petit comentari. Es pot considerar periodista una persona a sou d'un partit polític per defensar la línia del partit, al qual ocupa dos càrrecs orgànics amb un sou que, pel baix, serà de més de 100.000 € l'any, quantitat que la immensa majoria dels seus col·legues, no ha ensumat mai? Pot mostrar un mil·ligram de deontologia professional una "periodista" pagada directament per un partit polític? És clar que no, oi? I és clar també que la seva funció és mistificar a favor d'una organització que obeeix només que a la hipocresia i l'ambigüitat del seu únic líder, l'estel de la Tramuntana. 
 
Com que es tracta d'una "periodista", la seva retòrica a sou té una miqueta més d'elaboració que les ximpleries pomposes del seu model Rufián. Per això amenaça als socialistes amb el foc si insisteixen a enganyar els republicans, una amenaça bíblica per a nens: qui juga amb foc, pot cremar-se. La veritable imbecil·litat d'aquesta amenaça no rau en el seu infantilisme evident, sinó en la pretensió de comparar aquesta banda d'endollats i venuts d'ERC amb el foc.