L'autodestitució de Puente és el clímax del drama d'aquest ministre perseguit per les catàstrofes. Adamuz va despertar un clam per la seva dimissió. “Dimitir no és un nom rus”, repetien les xarxes, aquests espais sinistres als quals ara es culpa de l'anòmia social, cosa que són d'ençà de les avui oblidades “primaveres àrabs” de fa quinze anys.
La segona catàstrofe va convertir el clam en estrèpit. La dimissió és el clímax que porta el ministre al moment aristotèlic de l'anagnòrisi, quan descobreix la realitat de la seva situació que fins aleshores ignorava per partidisme polític: que s'ha trencat la confiança dels usuaris en el transport ferroviari d'alta velocitat, el que tindrà conseqüències negatives a tot arreu. Hom dubta de la racionalitat dels que prenen les decisions col·lectives. Les peremptòries i furibundes exigències de la senyora Montero de fer públiques les empreses públiques expliquen l'arrel del dubte.
Tornant a Aristòtil, la dimissió ha provocat la catarsi, en què tothom se sent alliberat per actuar com li plau. Hi ha qui lloa el patriotisme de partit del ministre. El micròfon obert de Rufián xiuxiuejant-li la seva admiració en privat i demanant la seva dimissió en públic recorda la figura del malvat al teatre. No veuen, però, que la dimissió deixa Sánchez a primera línia de defensa. El que era càrrega per a la campanya també era un tallafoc.
La catarsi empeny la dreta a exigir la responsabilitat a qui va nomenar el ministre dimissionari. Aquest descobreix que, lluny de ser el final, la dimissió és el començament del viacrucis, el reconeixement d'un fracàs de gestió que ha tingut un cost humà terrible.
Un accident per culpa de causes tècniques molt complexes ha provocat un qüestionament de la política de nomenaments d'alts càrrecs al govern socialista/progressista regida per criteris partidistes i no de competència en la matèria de què es tracti. Que hagi estat ministre de sanitat un filòsof com Illa o de cultura un home sense cap qualificació com Iceta, actual ambaixador d'Espanya a l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura ja ho diu tot. I si es demana per sectors de l'Administració amb clar tint ideològic, com l'Institut de les Dones, la resposta serà descoratjadora.
És una pauta, un criteri del govern socialista/progressista, la de relegar els aspectes tècnics de la gestió davant dels partidistes i ideològics. Els resultats són a la vista i semblen apuntar a un futur electoral ruïnós per a l'esquerra. Les engolades tirades del president Sánchez en twitter, la xarxa diabòlica, parlant del futur de la humanitat semblen fetes per intel·ligència artificial que serà intel·ligència, però és artificial. L'espantall de la por a la dreta ha perdut la seva força dissuasiva, no perquè aquesta hagi convençut més, sinó perquè fins i tot el desconegut es prefereix al que es coneix.









