Nova pausa provisional de Palinuro

Estimats, estimades, nova pausa provisional de Palinuro (PPP). Se'm gira feina i la jornada té una irritant tendència a mantenir la seva brevetat que no sé quin diable jesuïta va dir que multiplicava per dos la bondat quan el que multiplica són els nervis. 

 

Breu, que no bon, Palinuro torna a tancar una estona per mirar d'acabar d'una vegada un assaig que té a mig cuinar sobre l'interessant tema de la misogínia a l'art occidental. Un tema a primera línia de foc contra el patriarcat.

 

En realitat, Palinuro és un narrador intermitent. Suposo que emparentat amb el que s'anomena "narrador que no és de refiar". Perquè a les pauses s'amaga per re-fer-se i tornar canviat. Té força experiència de comiat; fins i tot jo diria que li agrada. És capaç de recitar allò tan sentit de "demà faltaré a la meva cita diària al quiosc" i modernitzar-ho a una cita diària a la pantalla. Els adeus són la porta del record.

 

Ens retrobarem, segur. A les xarxes. Donec perficiam.

 

La imatge, un gravat de Durer, de 1513, "El cavaller, el diable i la mort".

La purga

En un primer moment van dir que no en sabien res; després, que sí que ho sabien, però que eren altres temps; després van acceptar una petita reforma del privilegi tot deixant-ho vigent; després ho van abolir; després van recordar que era un acord de tots els partits; després van escampar merda a tot arreu. Ha estat una resistència numantina a reconèixer la corrupció del partit..

Catalunya sencera, les institucions polítiques, els mitjans de comunicació, les organitzacions de la societat civil, bona part del teixit empresarial, el sistema educatiu, estan dominats pels partits polítics. És un sistema d'apropiació de les eines fonamentals del país. Els partits se'ls reparteixen segons els darrers resultats electorals per un spoils system o sistema d'espolis. Els partits ho són tot. Avui s'ha fet públic el fastigós privilegi de les llicències d'edat. Demà podria conèixer-s un pla per fer els càrrecs públics hereditaris, com va fer l'emperador August amb els senadors. Sembla una miqueta exagerat, oi? Tanmateix, el nepotisme, l'alegria amb la qual els partits endollen amics, clients i familiars en les administracions públiques a tots els nivells, està en aquesta línia, la línia del partit. Sobretot en la línia del partit que es veu i vol com "hegemònic".

El que cal, doncs, és salvar el partit. Cal aturar l'onada d'indignació que ha provocat la revelació del privilegi. Aleshores les dues màximes autoritats molt avergonyides semblen posar-se al capdavant de la protesta i exigeixen que s'investigui aquesta conxorxa. I no només a la mesa del Parlament, sinó a qualsevol altre àmbit d'acció del partit. Caigui qui caigui. Una purga a l'estil estalinista. Abans se cercaven trotskistes o titistes; aleshores, partidaris i/o responsables del privilegi de les llicències. Els caps de turc. La finalitat és fer un gambit per servar la puresa del partit i tornar a la propaganda dels vuitanta anys sense corrupció. 

El problema és que aquest cas palesa que la corrupció és inherent al sistema partitocràtic. Els partits que patrimonialitzen les institucions públiques i la societat civil al servei de llurs interessos de partit i no de país són l'essència mateixa de la corrupció.

Obeir o no obeir

La sentència sobre el 25% del castellà és un atac al model d'immersió lingüística i, per tant, a la llengua, factor constitutiu de la identitat catalana. Reiterar-ho, acumular metàfores del 155, esquinçar-se les vestidures i formular l'esperança que l'Estat faci marxa enrere d'aquest manifest abús legal, no ens duu a una resposta a l'agressió. Caldrà fer quelcom més.

 

El MHP Aragonès promet a les famílies, alumnes i docents la màxima seguretat jurídica, s'entén si, de cas, desobeeixen la imposició judicial. Preguntat si el seu govern desobeiria la sentència, el president ha contestat amb esperit antihamletià, que no és qüestió d'obeir o desobeir, sinó de defensar la immersió. Afegeix que no serà cosa fàcil, atesa l'al·lèrgia estatal al plurilingüisme. No, no serà fàcil; serà impossible, no per causa de l'al·lèrgia de l'Estat, sinó del contingut de la sentència. Serà impossible sense desobeir. 

 

Sí que era qüestió d'obeir o desobeir.

Blindatge perforat

Au, va, ja està aquí la legió amb la cabra entrant per la Diagonal. No amb tancs, sinó amb decisions i sentències judicials de la ignominiosa lawfare que l'Estat ha engegat contra Catalunya. La immersió tocada a la línia de flotació; si enfonsada o no es veurà als pròxims temps. Van contra la llengua. És un "a por ellos" lingüístic de les togues que administren la justícia. La justícia de l'ocupant. Les sentències estan per complir-se, reblava algun ministre del gobierno, potser el català Iceta. 

 

Caram amb el blindatge de la llengua que va aconseguir l'equip negociador del diàleg, encapçalat per Gabriel Rufián! Un paio, miri, que, l'envies a negociar i li roben fins als gayumbos. 

 

Tot va començar amb la llei Celaá que, segons ERC, blindava el català quan era evident que no ho feia. Van aprovar els pressupostos de franc, que era el que volien. La resta ens la trobem aleshores en forma d'imposició judicial. Fa dos mesos, el conseller d'educació deia que la ministra l'havia donat garanties que la sentència del català no s'executaria. O el conseller pertany al primer grup dels benaventurats o la ministra no sap el que diu.

 

Sembla que som a l'inici d'una nova confrontació d'abast imprevisible. La qüestió de la llengua és un nervi viu a Catalunya, cosa que els negociadors d'ERC, al fons, no entenen. Parlen de la llengua com de la independència, sense creure'n. L'alè, però, sembla ser la desobediència a la imposició judicial. Aleshores es planteja quina protecció i seguretat tindran els docents i centres educatius que rebutgin aplicar la sentència del català. Protecció i seguretat que només poden esperar de la Generalitat. 

 

Al seu torn, com pot la Generalitat protegir i fer costat a la desobediència sense trencar la legalitat per la qual existeix?

La dignitat del Parlament

Amb la MHP Laura Borràs, el Parlament està retrobant la seva dignitat, perduda al cau de la política partitocràtica. El camí és costerut i està ple de paranys i interessos creats, defensats amb astúcia i habilitat per gents expertes en retorçar les normes. És lògic, doncs, que la nou vinguda presidenta de vegades es deixi impressionar per mistificacions com els suposats drets adquirits. Tanmateix, el que importa és que la presidenta està fent neteja al funcionament de la càmera, eixecant les catifes i posant remei a un procés de degradació de la institució. 

 

Els seus deu mesos de mandat han estat un terrabastall a les pacífiques aigües de les corrupteles dels partits, fins i tot, el seu. Una situació que, a més de desprestigiar la institució, li minava força política davant l'Estat, que la feia servir com a càmera delegada per a la repressió espanyola. El cas de la inhabilitació del MHP Torra, amb la complicitat d'ERC, va ser la darrera mostra d'aquesta degradació. 

 

La MHP Borràs ha fet al cas del diputat Pau Juvillà el contrari del que va fer el seu predecessor, Roger Torrent, que va retirar l'escó a correcuita al MHP Torra. Anem doncs bé perquè això vol dir que la cosa va al seriós. Tant que, arrossegat per l'exemple de la presidenta, el MHP Aragonès s'ha vist forçat a declarar en públic el seu ferm suport al diputat Juvillà. El suport que no va trobar pel seu president quan ell era vicepresident i aspirava a ser el visir en lloc del visir. 

 

És veritat que el suport presidencial es fa de franc perquè les conseqüències de desobeir un mandat de la Junta Electoral Central, si n'hi ha, afectaran la presidenta. Tanmateix, la declaració suposa un compromís al qual s'haurà de fer front si la persecució judicial de lawfare que pateix la presidenta assoleix el punt de la inhabilitació. Que aquesta possibilitat es doni d'antuvi amb la desobediència al cas de Pau Juvillà, serà més del mateix. Perquè, aleshores, si el Parlament dona suport per majoria absoluta a la seva presidenta, la desobediència afectaria la Generalitat, que seria, un cop més, una Generalitat sediciosa.