L'estafa d'ERC

El fantasma de la indignació recorre ERC quan algú li nega la condició de partit independentista. Nosaltres, diu el VP Junqueras, "hem dit sempre que la independència és el final del camí". "Ningú", afegeix, "és més independentista que jo". L'èmfasi ja fa sospitar. ERC accentua sempre el seu independentisme quan s'apropen eleccions, com va fer amb éxit abans del 28 avril 2019.Després l'independentisme es difumina, és diluït en diverses consideracions de política "pràctica", "quotidiana", "eficient",a força d'eixamplar la base, garantir un govern "d'esquerres i progressista" en Espanya abans que un de la dreta; de fer "política". Però, atenció, no perdrem mai de vista l'horitzó de la independència, encara que Gabriel Rufian digui en Madrid (on correspon) davant un partidari del 155, que ni ell, "ni centenars de milers de catalans siguin independentistes".

Cert, són independentistes a llarg termini o, per acostar-nos a l'orientació religiosa de la direcció, quan Déu sigui servit. I aquí rau l'engany: fixar la independència ad calendas graecas equival a negar-la de facto aquí i ara. "No som prou". Podríem creure que, la independència a llarg termini sigui tan sencera com la de la unilateralitat a curt, el més curt, termini. Per això ERC hauria de provar que el que fa en l'intermezzo, és treballar de debò per a la independència. Si treballa en contra, doncs, tindran raó els crítics, malgrat que els militants, quadres i dirigents tracten de callar-les, acusant-les d'insultar a ERC, com si un partit fos una mena de sancta santorum al que no es pogués criticar fins i tot amb termes durs, en ús de la llibertat d'expressió.

L'independentisme tenia dos punts forts, molt forts, dos pilars granítics, dos sòlides bases a partir de les quals, la independència estava a tocar, a l'abast de l'acció col·lectiva, dos focs il.luminadors en el camí de l'alliberament: un, l'1-O, l'altre, la unitat. L'1-O és l'element de legitimitat d'arrel, el símbol de l'autodeterminació del poble, quan 2.266.498 de catalans van fer front a la repressió per manifestar llur voluntat llibertat amb un 90,18 per cent per a la independència. La unitat va ser l'eina fonamental que va permetre el 9-N i l'1-O la via obvia de l'independentisme per assolir la independència aquí i ara o a curt termini.

No cal dir que fa més de dos anys que ERC treballa en contra dels dos fars del procés. És palès. Els seus propagandistes i comissaris polítics als mitjans de comunicació públics que monopolitzen fent-se passar per "analistes polítics" (doncs, falsejant una imparcialitat que no tenen), menyspreen sistemàticament el significat de l'1-O com font de legitimitat del moviment i del seu mandat, el posen en segon pla en relació amb els presos/es polítiques, en concret, els seus, i més concret, el seu. Volen substituir l'objectiu d'alliberament nacional de les mobilitzacions pel de l'alliberament dels presos/es que, òbviament, és essencial, però secundari amb relació al primer i, molt probablement dependent d'ell.

Pel que fa a la ruptura de la unitat no cal gastar una sola línia. ERC ha trencat deliberadament la unitat amb tota mena d'arguments, uns directament falsos, com que la unitat trencada a les eleccions es recompondria després en la política diària; altres, contradictoris amb la raó i l'experiència humana de segles, segons la qual, la unitat fa la força i la desunió, la debilitat; i altres"polítiques"  afirmant que l'independentisme d'esquerres no pot anar amb el de dretes perquè deu formar aliança amb els seus, encara que siguin d'altres nacions. És el jardí de florides explicacions d'un fet catastròfic: no hi ha unitat de l'independentisme. I aquesta situació és responsabilitat exclusiva d'ERC.

No són errors, són enganys, estafes. ERC boicoteja l'acció independentista (com quan es va negar a investir al MHP Puigdemont al que volien "sacrificar") al mateix temps que s'obre a aliances amb forces polítiques no independentistes amb les mencionades excuses d'"eixamplar" bases. I, en fer-se evident davant l'opinió pública la falsedat d'aquesta acció que demana vots independentistes per a polítiques no independentistes, la contradicció ha esclatat i tret de la polleguera fins al molt cristià Junqueras, amb un llenguatge escatològic. "La merda; la puta merda" ha brotat del fons de la seva ànima. Molts han interpretat malament aquesta sortida de to i han retret al devot Junqueras una expressió tan barroera. Però l'assumpte té una explicació una mica més complicada. Junqueras no contesta a la pregunta sobre si ha mentit al prometre als catalans una independència impossible. Això és la pregunta d'un espanyol. Junqueras respon als seus propis fantasmes; no a si la independència és impossible o no, ja que ell sempre diu que és possible "a llarg termini"; ha contestat a si ha mentit o no prometent la independència tout court. I com que sap que és el que ha fet i està fent, perd els papers.

Però si és comprensible la indignació dels republicans en veure descobert el seu engany, també ho és i més encara la ràbia de la gent en veure's enganyada. S'entén: qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que els polítics enganyen més o menys, però gairebé sempre. N'hi ha prou amb recordar com, a les 24 hores d'unes eleccions, M.Rajoy va aplicar polítiques contràries a les promeses de la campanya. I ho va explicar amb el seu inimitable estil: "no he cumplido con mi palabra, pero he cumplido con mi deber", com si el primer deure d'una persona digna no fos complir la seva paraula.

Tothom ho sap: la política està feta d'enganys i tothom ho accepta amb normalitat perquè l'engany es refereix als assumptes ordinaris, per així dir, els impostos, els serveis, el deute, les lleis. La cosa canvia si es tracta d'un assumpte extraordinari, alguna cosa que no passa sinó una vegada cada molts anys, decennis, pot ser segles. Enganyar les expectatives d'alliberament de la gent en meitat del camí, voler fer-la retrocedir, substituir la fi de la independència de Catalunya i l'alliberament nacional per l'hegemonia d'un partit, per l'administració "d'esquerres" d'una coalició d'antiindependentistes, canviar el somni de la llibertat per la seguretat de les cadires i sous dels seus beneficiaris, frustrar la voluntat de tot un poble i lliurar-li a l'enemic provoca una molt més gran indignació, una indignació apocalíptica.

Un intent d'assassinat civil

Els darrers mesos, l'humil autor d'en Palinuro ha patit un intent de linxament per part dels seguidors d'ERC. L'excusa era que insultava al partit. Un veritable disparat perquè els partits, com persones morals, no són "insultables", com no ho són les esglésies o els clubs esportius. No té cap sentit dir "el partit X o Y és un fill de puta". Només són "insultables" les persones físiques. Una altra cosa és que els sectaris de qualsevol secta creguin que, quan es critica la seva secta, se'ls insulta a ells personalment. Però això són els sectaris. Suposo que els catòlics no sectaris no van sentir-se insultats quan Luter va dir que el Papat de Roma era "la puta de Babilònia". Els catòlics sectaris, en canvi, diuen creure que la crítica a la seva església és un insult i per això han inventat el pecat (i delicte) de la blasfèmia. Exactament com els sectaris d'ERC pels quals tota crítica al seu partit és un insult, una blasfèmia.

Tanmateix, totes les persones morals són criticables, fins i tot amb paraules grosses, sobretot en el debat polític. Dir d'ERC que és una escòria no és cap insult, sobretot si, a més a més, es pot provar. Veiem:

Llista abreviada dels insults, difamacions i calumnies que he rebut els darrers dos mesos per ordre alfabètic: Aboca merdes, avi, borracho, brossa, carroñero, coco de nens, convergent, chulo, Cotarat, cuñao, dement, destructor,  difamador, egocèntric, energumen, estafador d'idees, felipista, defensor dels GAL, fundador dels GAL, fill de puta, gilipollas, idiota, ignorant, imbècil, inefable, infiltrat, intel·lectual de bodeguiya, intoxicador, liviano, engreido, mal parit, mercenari, mossèn, pagat, obsessiu, odiador, policia, rata, tòxic. Per descomptat estalvio les decenes de vegades que m'han recordat de prende "la pastilleta" i anar a dormir, en una mostra clara d'originalitat.

Tinc totes les captures amb els autors. Són gairebé tots militants d'ERC, alcaldes, regidors, càrrecs amb sous públics, fins i tot diputats i diputades al Parlament i al Congrés. Algún d'ells adornen els insults gràficament: com es veu a la dreta. En cap moment ERC ha desautoritzat a ningú d'aquests insultadors, tot i que Twitter ha tancat el compte d'un tal Pere Vigo, militant, ex-alcalde i exdiputat d'ERC, per assetjament. I si un partit no desautoritza aquestes monstruositats les empara; doncs, és una escòria de partit. I escòria és poc.

Criticar un partit i criticar-ho en termes durs no només no és un insult sinó que és un dret de llibertat d'expressió que no necessita més explicació. Mai he insultat a ningú i, si, de vegades he pogut incórrer en expressions insultants personals cap a ningú, des de ja li dimano perdó.

Però és que, a més dels insults, difamacions i calumnies, he sigut també víctima d'altres maniobres de desprestigi. La més clara: un intent de difamació sorgida de RTV3, quan una mà misteriosa va facilitar a un periodista uns papers interns, projectes pressupostaris on es preveia pagar-me milers d'€ (no em recordo quants, però molts), insinuant que els cobrava, com fan els contertulians habituals amb contracte. Però com que vaig rebutjar contracte algú i no vaig cobrar un sol euro de TV3, l'intent de desprestigi va restar palès. Ningú sap qui va treure els papers interns, però és evident que algú va fer-ho amb un clar intent de difamació. I tothom és lliure de pensar qui.

La història de RTV3: des de fa més d'un any estic vetat a tots els programes, quan abans em cridaven tant que vaig aparèixer a Polònia. La pràctica dels vets, censures, llistes negres per raons ideològiques és sempre el mateix: algú que, com podria ser el meu cas, va aparèixer sovint a la pantalla, de sobte deixa de sortir. Els censors confien en dues coses: 1ª) la feble memòria del públic que, normalment, no s'adona que els comissaris polítics decideixen per ell; 2ª) el temor de les víctimes de la censura a denunciar la seva situació perquè, com tothom sap, els maltractadors, en veure's descoberts, cerquen sempre d'abusar per segona vegada de la seva víctima, acusant-la de "victimisme". Un cas evident: Sergi Sol, assessor de "polítiques estratègiques" del vicepresident Aragonès, amb un sou públic de més de 75.000 € a l'any, contertulià habitual a TV3, on amaga la seva condició. Aquest home fort de RTV3 compta amb la confiança de Junqueras, és el comissari polític d'ERC i l'encarregat de fer la propaganda del partit i menystenir a l'independentisme. En un article sorprenent intitulat "¡Viva TV3!" va dir que els que es queixen de la seva censura, en el fons és fan les víctimes i es creuen més importants del que són. Típica tàctica de maltractador.

No tinc cap desig d'anar a RTV3 perquè, a diferència d'aquesta escòria, no em cal fer propaganda de res, ni tracto d'enganyar, ni demano vots a ningú, ni he d'aconseguir que el públic s'empassi les mentides del partit. Però m'indigna que uns sectaris facin valer els mitjans públics per manipular l'opinió, mentir, estafar, atemptar contra la llibertat d'expressió i tractar de silenciar la discrepància en interès del seu partit. Si no hi ha llibertat i igualtat d'expressió, no hi ha estat de dret; sense isegoria, cap democràcia.

El fons de la qüestió, el que la secta no pot tolerar és que algú critiqui ERC en dos punts decisius: 1º: l'estructura mateixa del partit: un partit de càrrecs pagats amb sous públics per gestionar el comú en benefici del mateix partit que no és una altra cosa que una mena de PRI (Partido Revolucionario Institucional) mexicà, és a dir, una agència de col·locació de fidels i un modus vivendi d'un munt de persones. 2º: la seva política respecte a la independència. ERC ha estafat i enganyat al seu electorat, presentant-se com a independentista quan no ho és. Van guanyar les eleccions fingint ser independentistes ("ningú més independentista que jo", deia el VP Junqueras) i, un parell de setmanes després, ja estava Gabriel Rufian en Madrid dient que ell no és independentista. La cosa no seria important si el mateix Rufián no fos el portaveu del partit perquè, com es pot creure que un partit és independentista quan el seu portaveu nega expressament que ell "i centenars de milers de catalans" ho siguin? Això és una estafa indignant com una catedral.

És clar, quan s'acosten eleccions els d'ERC tornen a dir-s'hi "indepes". Junqueras torna a dir-ho des de la presó. Heu sentit alguna vegada al MHP Puigdemont dir que és independentista? Mai, oi? El que necessita dir-ho sovint, en el fons, com tots sabem, no ho és. Junqueras, Tardà, Aragonès, Torrent, etc., sempre diuen que el seu horitzó és la independència, una altra forma d'enganyar perquè, l'horitzó no es pot assolir mai, és com el que diu que el seu horitzó es erradicar la miseria o la infelicitat, mentres que el que es tracte aleshores no és si tenim una esperança d'independència, sinó si estem disposats a fer-la efectiva aquí i ara.

L'estafa rau aquí: no ho estan. En canvi estan disposats a tornar a l'autonomisme.

I també a posar en marxa la seva immensa maquinària partidista per tractar de matar civilment a un ciutadà que gosa exposar les seves mentides.

I no oblidem que qui és capaç d'organitzar el linxament i la mort civil d'un ciutadà, serà capaç, si pot, d'anar més lluny en la seva infame dictadura.

"Els nous dictadors"

Demà, a La Central de Barcelona, parlarem de dictadures, mentre es pot fer i abans que també és prohibí parlar-ne i, després, simplement parlar.

Palinuro cierra

Las gentes de espíritu libre saben que lo importante en la vida no es cómo llegas, sino cómo te vas.

Ningún intelectual español o catalán, que yo sepa, ha hecho algo semejante al blog Palinuro. Son doce años ininterrumpidos día tras día, de una obra en la que hay crónicas, literatura, críticas de libros, de exposiciones, de cine, de teatro, cuestiones sociológicas, políticas, filosóficas, etc., y, en los últimos tiempos, una atención exclusiva, minuciosa, cotidiana, a la lucha de Catalunya por la independencia. Más de un millón de palabras. Sin apoyo alguno, diario o periódico, ni infraestructura, ni ayuda. Nada. En abierto, con acceso libre a todos/as en licencia creative commons que autoriza el uso libre del material con solas dos condiciones: no tergiversarlo y citar al autor.

Efectivamente, Palinuro ha sido un éxito: 10.000 lectores diarios directos del blog y otros tantos a través de reproducciones. Mucha gente me dice que es su primera lectura en el día. Por estas personas, por el respeto que les tengo, así como a mis seguidores en FB o Tuiter (unos 200.000 a estas alturas) es por lo que he retrasado el momento del cierre.

Pero este se ha hecho inevitable. El blog me consume mucho tiempo que necesito para tareas propias de creación. Y me causa problemas y dificultades. Lo de menos es que me encuentre mis textos por ahí, mejor o peor plagiados, a veces con mis mismas palabras, pero sin citarme. Puro parasitismo intelectual, sobre todo en los medios audiovisuales. Y el gremio publicístico se autoprotege cerrando filas. Lo peor es que no solo se saquea Palinuro sino que, además, se trata de silenciar al autor. En España y en Catalunya. En la izquierda y en la derecha, en el independentismo y en el unionismo.

Al margen de elMón.cat (un artículo a la semana) y La República (uno al mes) no tengo acceso a ningún medio de comunicación escrito o audiovisual. Mis ideas, propuestas, etc., se conocen porque Palinuro está en abierto y es gratis, pero casi nadie cita la autoría, aunque se beneficie por ello. Salvo para atacarme. Entonces aparezco profusamente, incluso con "noticias" inventadas. No he ido casi nunca a las radios catalanas y escasísimas veces a TV3 pero mucha gente dice que me paso la vida en el plató y hasta algún avispado se inventa que cobro no sé cuántos miles de euros que jamás he visto juntos. Y, hala, a desmentir un sucio ataque personal de parte de quienes encuentran lógico que cualquier zoquete o zoqueta españoles cobren millonadas por mentir. Y sin ayuda de quienes, siendo asiduos a los estudios, y beneficiándose de Palinuro sin citarlo, sí cobran.

La esfera pública es tan corrupta en Catalunya como en España. Dominan las fórmulas y repartos de partidos, los enchufes, las capillas, los amiguismos, las banderías y las listas negras para aquellos/as que, como Palinuro, no son de fiar, ya que no se atienen a consignas partidistas. Insisto, en la izquierda y en la derecha, en el independentismo y el unionismo.

Así que, como no he encontrado apoyo alguno en la esfera pública catalana sino, al contrario, más inquina que en la española, cierro Palinuro y que cada cual se busque la vida. Tengo montañas de trabajos en marcha y muchos proyectos que requieren toda mi atención. Seguiré en las redes, comunicando mis actividades públicas y mis opiniones, pero nada de textos largos, que llevan mucho trabajo y tiempo y solo sirven para que me tengan más tirria quienes son incapaces de producir algo propio más extenso que un tuit. Y, por supuesto,  mantendré mi convicción independentista catalana en todo momento. 

La decisión estaba tomada días antes de que el portavoz de ERC en Madrid, en compañía de un ideólogo de Podemos que apoyó el 155, dijera que él no es soberanista ni independentista y, supongo, su partido, tampoco. Pero esta tomadura de pelo a millones de personas pasadas unas elecciones en donde se dio a entender lo contrario, la ha acelerado.

Donec perficiam.

¿Salida dialogada o diálogo de salida?

A estas alturas del guion, la salida dialogada no se vislumbra, para desesperación de quienes confían en la capacidad de los seres humanos para llegar a acuerdos racionales. O sea, usando la razón. El vicepresidente Pere Aragonès avisa de que a Pedro Sánchez se le han acabado las excusas para no negociar una salida. No estoy seguro de qué se deba entender aquí. Sánchez no ha necesitado excusas para no negociar. O, mejor dicho, ha tenido mil, siendo la primera que al unionismo, por él solemnemente representado, no le da la gana de negociar nada con los independentistas. Las otras novecientas noventa y nueve sobran. No hay ni habrá negociación simplemente porque no. Esa excusa es imposible de rebatir con argumentos racionales.

Las reacciones del gobierno español, cada vez más irracionales, arrastran a los demás, por ejemplo, las autoridades del Parlamento europeo. Estas actúan ya  con el mismo desprecio por los derechos fundamentales de los diputados con que lo hacen las españolas. Todo se pega. Especialmente lo malo.  Y, con la ayuda de la brigada Borrell, en lucha permanente contra la Leyenda Negra, los responsables de este nuevo desaguisado, con rasgos de sainete, se han metido en otro jardín jurídico y han encendido una mecha de acción política en el Europarlamento que ya les está estallando en la cara. Quisieron impedir que las voces de Puigdemont, Comín y Junqueras pudieran escucharse. Han conseguido amplificarlas, pues diversas fuerzas con representación parlamentaria, plantearán la necesidad de que la Cámara debata sobre la situación en que se encuentran tres de sus miembros electos. El mejor aliado de la República catalana en la tarea de europeizar el conflicto España/Catalunya es el gobierno español, como siempre. 

En otros casos, la irracionalidad del gobierno, su nerviosismo ante la llamada cuestión catalana, lo lleva a mostrar una insólita burricie al enfrentarse no solo a la europeización sino a la internacionalización del conflicto a través de la ONU. Tenga el valor, alcance e importancia que tenga el informe del grupo de trabajo sobre detenciones arbitrarias (por lo demás, demoledor para la justicia española), cuando lo recibe un país civilizado, contesta en debido tiempo y forma a través de los protocolos y cauces establecidos. La contestación es muy sencilla: el gobierno se da por enterado del contenido del informe y se permite el lujo de recordar al grupo de trabajo que, como Estado de derecho que es, en España rige la separación de poderes y no está al alcance del gobierno interferir en el Poder Judicial.

Y colorín colorado.  Eso será verdad o no. Palinuro, sabido es, piensa que no. Pero no es él quien haya de contestar al grupo de trabajo, sino el gobierno y lo que cualquier gobierno inteligente haría sería contestar a lo Marchena, "vamos a ver, en España hay división de poderes, etc., etc". Es lo más inteligente, tanto si es cierto como si no. Si lo es, porque lo es; y, si no lo es, porque corresponde al grupo demostrar que no lo es o que ni siquiera puede invocarse, como sostiene Ben Emmerson. En todo caso, ganaría tiempo, en lugar de quedar como un régimen patibulario. 

Al gobierno español le ciega la ira frente al independentismo que no solo no se doblega, sino que persiste y avanza. A cuenta de combatir el "relato independentista" en el exterior, el ministro de Asuntos catalanes, Borrell, anda provocando conflictos diplomáticos por doquier. Con su asesora de España global que, en realidad, es España cañí, ha comenzado una campaña bastante sucia de desprestigio del grupo de trabajo y de sus integrantes, acusándolos de parcialidad y contubernio antiespañol, para abreviar la consabida monserga. Aunque estas acusaciones fueran ciertas, que no lo son, se habrían debido formular antes del requerimiento de grupo de trabajo. Una vez se supo que este iba a tratar el asunto, el gobierno debió presentar la correspondiente reclamación. Haber callado entonces y acusar ahora es lo típico de los tramposos o los concursantes no galardonados en premios literarios: se esperan al fallo del jurado y solo entonces descubren que está lleno de vendidos y analfabetos. 

No hay salida dialogada para el gobierno de España. Su apuesta es por la represión, la unilateralidad (por ambas partes) y más represión. Hasta la ruptura y la salida final en la que el único diálogo será: 

- Usted primero.

- De ningún modo. Primero usted. Yo apagaré la luz.