Un govern antisemita

 Acabo d'escriure un llibre el títol del qual m'estalvia parlar del contingut: "Les relacions perilloses. Sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam". Tinc clar que serà difícil trobar editor. Aquí i a Espanya. Mai no és fàcil trencar sostres de vidre. El clima regnant als dos països no és propici a aquests plantejaments. Bufen vents de fronda antisemita.

Una ministra d'Espanya, Sira Abed Rego, filla de palestí, militant comunista d'IU, fa gala d'antisemitisme en públic, cosa normal, car el seu govern és el més judeòfob d'Europa. Precisament, la ministra considera fites el boicot a Eurovisió, a la tornada ciclista i qualssevol altres de discriminació antisemita. El 7 d'octubre del 2023, dia de la massacre de jueus perpetrada per Hamàs, la ministra tuitava: “Palestina té dret a resistir després de dècades d'ocupació, apartheid i exili”. Anomena “resistència” a massacrar éssers humans indefensos i desarmats i cometre amb ells tot gènere d'atrocitats que els perpetradors, a més, filmaven.

Sosté la ministra, membre d'IU, partit amb cinc diputats al Parlament, que la societat espanyola, en nom de la qual parla, dona suport a la política del seu govern d'aconseguir la llibertat de Palestina “des del riu fins al mar”. Gireu la metàfora: Palestina lliure “des del riu fins al mar” vol dir destrucció de l'estat d'Israel o, com ella, segurament pensa, “l'ens sionista”. M'estranya que la societat espanyola doni suport a aquesta intenció genocida.

Reclama, a més, la ministra que la UE anul·li el seu acord de cooperació amb Israel, que Espanya trenqui relacions diplomàtiques amb l'estat jueu i que, en compliment d'una decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI), es detingui Benjamin Netanyahu, al qual acusa de genocidi explícitament, .

Que cap organisme (ni el TPI) acusi Netanyahu de genocidi, cosa que sí que demana ella per als jueus; que, a Israel, única democràcia en un oceà musulmà, no hi hagi apartheid; que el TPI sigui un òrgan esbiaixat, sense jurisdicció a Israel, els Estats Units i altres països assenyats i el fiscal general del qual acaba de dimitir sota l'acusació d'abusos sexuals; tot això no importa pas a la senyora Rego. A la senyora Rego només importa acabar amb l'estat d'Israel. Un odi ancestral..

Els propòsits s'han abocat en un acte públic per presentar l'ambaixador d'un estat tan imaginari com l'unicorn, reconegut pel govern de la ministra. Palestina no existeix ni ha existit mai. El senyor ambaixador, sens dubte, tindrà domicili fix a la capital del regne. Estarà molt millor que el seu homòleg, l'ambaixador espanyol a Palestina, que ha de residir a Jerusalem. En qualseevol cas, serà a casa perquè el rei d'Espanya, com se sap, és rei de Jerusalem.

D'altra banda, aquestes afirmacions bel·licoses d'una ministra i les seves greus acusacions falses en públic no generen cap mena de responsabilitat del govern?

“Reductio ad Hitlerum”

Parlament ve del verb parlar. Al parlament es parla. És una institució venerable i venerada. Alguns són mil·lenaris, com l'Althing islandès (any 930). En altres llocs més o menys primitius, parlament es diu “casa de la paraula”. La retòrica i l'oratòria eren elements bàsics a la polis grega i la república romana, els seus precedents clàssics. La paraula parlada és l'essència del parlament.

Quan el parlament substitueix la paraula per la imatge, està substituint el lliure intercanvi parlat d'opinions per la pressió psicològica d'uns signes que, sovint, ho són de violència. Una violència cristal·litzada en una imatge; un símbol. En aquest cas, una esvàstica (per cert, traçada a la inversa) i una espardenya. Un missatge de classe i guerra civil,  formulat amb una opció publicitària dels Picapedra: "Nosaltres o el caos". Ja ho deia el seu avantpassat, el diputat carlí Candid Nocedal fa 150 anys: "D. Carles o el petroli".

El parlament és la casa de la paraula. Del diàleg, l'acord, el desacord, l'atac, la crítica, la defensa i l'ofensa per la paraula. Convertir-lo en una performance mímica a l'estil del diputat Rufián i els seus mariachis no el desnaturalitza. La paraula ho engloba tot, fins al silenci. L'articulista està lluny de compartir la indignació dels que veuen ultratjada la solemnitat parlamentària. Cadascú fa el que pot. Qui no sap argumentar amb paraules, ho fa amb els peus o per senyals.

L'interessant d'aquesta festa parlamentària és la unitat d'uns partits que poques vegades es posen d'acord. Coincideixen però a anar contra Orriols i, encara que els cartells no la mencionin, la intenció és palesa. Mai no havien fet una cosa semblant amb VOX perquè pensaven que VOX no era rival electoral. Gràcies en bona part a l'efecte Streisand que els atacs a AC han provocat, Orriols, puja com l'escuma i sí que és una perillosa rival electoral. El que ella guanyi a les enquestes serà el que els diputats baixin a les seves butxaques.

Desesperada per defensar l'statu quo, la partitocràcia catalana ha arribat al fons de la misèria discursiva caient en la fal·làcia de la “reductio ad Hitlerum” que va encunyar Leo Strauss fa anys. Si no tens arguments i els anatemes habituals, com ara "racista-xenòfob-supremacista-islamòfob" no impressionen, compara el teu adversari amb Hitler. Més baix no pots caure.

Continuar criminalitzant una força política democràtica, mentre alguns dels qui la criminalitzen agredeixen i ataquen els seus militants i les seves seus i manifestacions al més acresolat estil de la Sturm Abteilung, hitleriana és immoral.

I més encara, callar-hi. 

Negociat de disculpes

El mes d'agost passat vaig pujar un post sobre Oriol Junqueras titulat l'infame.

Vaig fer curt. Amb els infames i pocavergonyes d'aquest calibre, sempre fas curt.

Aquest sac de vanitat i malvolença regna sobre un partit d'endollats que, en bona part, li deuen la seva posició a la vida. Està, per tant, acostumat que ningú el repliqui perquè tothom sap que el que ho fa es queda a l'atur. En canvi, qui obeeix els seus ordres i capricis, per delictius i immorals que siguin, sap que, si el descobreixen, sortirà ben parat, gràcies al paraigua protector del padrí de delinqüents.

Els que van perpetrar l'episodi dels cartells de l'Alzeimer, seguint les seves ordres, perquè a ERC no es mou un full sense que ho sàpiga el gran cap, estaven segurs que no els passaria res. I així ha estat. El partit va tancar fa uns dies una investigació que, en estar presidida pel camarada Tardà no va servir per aclarir res, va endollar un càrrec intermedi que podia anar-se'n de la llengua a la Diputació de Barcelona, ​​perquè faci companyia a Marcela Topor, i va limitar el dany reduint-lo a dos presumptes delinqüents, el pinxo Sergi Sabrià i un pobre diable, Marc Colomer.

D'aquesta manera, pensava Junqueras, es treia de sobre una taca que afectava el que Tardà anomena “l'honor del partit”, com si fos una dama ofesa quan no és res més que un grapat de paràsits de l'administració pública. I ell, el capellà Junqueras, quedaria fora de tota sospita tot i que l més probable és que la barbaritat dels cartells sigui un dels productes del seu immund esperit.

Però vet aquí que la família de les persones afectades s'ha fet notar. Això no era al guió. A ERC tothom sap que, si pateixes una traïció de Junqueras, el millor que pots fer és callar i empassar i així el gran cap et compensarà amb algun càrrec. En canvi, si protestes, et pot passar alguna cosa. El padrí pot enviar-te els mariachis.

Tot i això, la família ha protestat, posant en dubte la justícia de la decisió. I ha esvalotat el galliner. La secretària general ha volgut dulcificar la situació dient que el partit “està gestionant” les disculpes.

Realment no tenen remei. Parlen de “gestionar” les disculpes com el que ho fa d'una compensació econòmica que probablement és el que pensa l'infame Junqueras.

És al que està acostumat, a callar boques i pagar lleialtats oferint diners.

L'església suïcida

El papa de Roma predica la necessitat de dialogar amb l'islam, l'afició del qual pel diàleg ha quedat palesa en la història. És una manera d'entendre avui la recomanació de Jesús de posar l'altra galta (Lluc, 6, 29 i Mateu, 5, 39). Segurament els ho agraeixen molt els seus correligionaris a Nigèria.

El sacre wokisme vaticà s'ha vist superat per l'anglicà. L'arquebisbessa, de Canterbury, Sarah Mullally, va concedir el dia aniversari de l'atemptat de les Torres Bessones un premi a la reconciliació i la cooperació entre credos al clergue pakistanès Hafiz Muhammad Tahir Mehmood Ashrafi.

L'arquebisbessa de Canterbury és l'equivalent anglicà al papa de Roma; igual d'ecumènic. La seva jurisdicció espiritual abasta la comunió anglicana a tot el món. L'Església anglicana està tan corroïda pel relativisme woke com la catòlica. Més, fins i tot, perquè el seu altre cap, el temporal, el rei, és un fervorós apòstol de l'islam.

Hi va haver un escàndol al Regne Unit i l'arquebisbessa va haver de retirar el premi al mossèn en descobrir-se que, el 2007, aquest havia protestat quan es va nomenar cavaller el “blasfem” Salman Rushdie. En compensació, va anunciar que donaria el títol d'“espasa de déu” (Saifullah) a Ossama bin Laden “per servir els musulmans a la seva guerra santa contra els infidels”. Ossama bin Laden, cervell de l'atemptat a les Torres Bessones.

Dues reflexions breus sobre aquest episodi tragicòmic. Pel que fa a l'església, el pitjor no és que hagi estat sorpresa en la seva bona fe. Això li pot passar a qualsevol víctima d'un engany. El pitjor és que no es pot presumir bona fe a qui se la concedeix a un altre només per la seva aparença i les seves manifestacions públiques, amb independència de les seves motivacions. El wokisme soscava la integritat de la fe en fer-la compatible amb altres (“Interfaith cooperation” for God's sake!). En atorgar respectabilitat a qui no la té per raó de les seves creences, l'església abandona els seus fidels a llur sort.

Mireu la foto. A la vora de l'arquebisbessa, dues presumptes dones més cobertes que beduïns del desert. Una imatge insultant per a totes les dones, incloses aquelles la lluita de les quals va fer possible que ella sigui la primera arquebisbessa de Canterbury, l'arquebisbat de Thomas Beckett.

Pel que fa al clergue receptor, la mala fe és palesa. En lloc de rebutjar un premi concedit pels idòlatres, es presenta amb la barba i les dones com a exemple de reconciliació en el 25è aniversari de la massacre del 9/11. Preguntat per les seves paraules del 2007, recorre a això del context, animal fabulós del qual només es parla quan és a fora.

Les esglésies cristianes demanen entesa amb una fe que es pot negar a si mateixa, gràcies a la Takiya, quan li convingui a la glòria més gran d'Al·là. 

És un temps fosc per a Europa, atès que aquesta és sinònim cristianitat, com deia Novalis. 

Irene Montero, l'esquerra "bonne vivante"

Ja fa alguns anys, d'acord amb la famosa dita del feminisme de la segona onada “el que és personal és polític”, és habitual comparar els discursos dels polítics amb les seves vides privades; allò que diuen amb el que fan.

La nova moguda de l'esquerra espanyola, encapçalada per la feminista, esquerrana Irene Montero, és un bon exemple. Montero ha arribat on està seguint la mos maiorum, ficant-se al llit del cap de la manada -després d'expulsar la que hi estava abans- i fent-se promocionar per ell fins a ser ministra. El que antany es deia una "mantinguda" i enguany, una "empoderada". Manca, doncs, de tota autoritat per parlar del que sigui.

El que ha fet després és a to amb aquests començaments. La seva catastròfica gestió ministerial la va deixar sense moma a la política espanyola, però, ipso facto, va aconseguir un escó d'eurodiputada per continuar cobrant. La seva eficàcia al si d'una institució de 720 eurodiputats havia de ser i va ser zero. Ara, amb les enquestes molt en contra en Europa, torna a la política espanyola amb la mateixa intenció perquè espera que Podem tregui almenys un diputat: Montero, amb 100.000 € a l'any assegurats.

Perquè es tracta d'això i res més. De continuar vivint com reis ella i el seu marit, protector i agent publicitari, mentre prediquen la revolució bolxevic i la utopia de la Jauja socialista.

Que els estatuts de Podem diuen que hi ha un límit de dos mandats? Doncs, com quan el programa diu que els representants només cobraran dues o tres vegades el salari mínim. Retòrica puritana per enganyar els votants, dels quals s'espera obediència cega a les dèries de la casta.

La senyora Montero, una mena de fúria de tragèdia grega que s'imposa a tots a crits, ja està en campanya electoral per a les municipals del 2027. Compta amb tota l'estructura del partit al seu servei. Demana primàries obertes, sense importar-li els drets d'altres militants o els possibles acords amb altres forces d'esquerra radical. No li cal: és la dona del que mana, el Lenin de Galapagar, i tots els alienats de l'esquerra la segueixen com xais.

Primer va seduir el taral·lirot d'en Rufián, que va arribar a creure's algú. El va convèncer que era el Mélenchon espanyol. Però, en veure que no hi havia perspectives per al front "plurinacional", el va deixar caure per enfilar-se ella a un bloc d'esquerres espanyoles. Ara, el noi de Santaco haurà d'imposar-se a la plaça catalana, un terreny més hostil que l'altiplà, si vol continuar menjant entrepans de calamars a Madrid.

La premsa es pren al seriós els disbarats que diu sobre jornada laboral, política d'habitatge, salari mínim i altres assumptes dels quals no en sap res. I tot per amagar que, a més d'aquesta ridícula demagògia, està atiant el racisme i l'antifeminisme woke més pregons a les ordres de l'islam.

Sort que l'esquerra woke és ja una espècie en extinció.

La veritat de l'embolic ripollès

Anava a escriure un post explicant els fets de la glossa, però se'm va avançar el Menjòmetre amb un article magistral que ho fa molt millor que jo. Llegiu-ho perquè és pur periodisme de recerca sobre el periodisme de falsificació. Fi, culte, rigorós, informat. És llarg, però hi ha tots els fets.

Pro Cotarelo.

Si ja ho han llegit, estaran d'acord amb mi que és una invocació al famós i molt criticat text de Nietzsche, que "no hi ha fets; només interpretacions". Obvi. Però no totes les interpretacions valen el mateix. Compareu la del Menjòmetre amb les aventures del baró de Münchhausen que han explicat els mitjans.

Algun periodista dels que diuen que predico la croada contra l'infidel, podia haver-me trucat per contrastar. Però no és veritat, no em podia trucar. Imagineu-vos que un, més brau, em truca i s'assabenta que el que diuen els partits de l'oposició és fals. Podria publicar-ho? No, oi? És a dir, van preferir quedar com mentiders abans que a l'atur. No els culpo. Però les coses són com són.

Amb el seu comunicat, l'Ajuntament es renta les seves municipals mans i em deixa als peus dels cavalls, que no és un lloc grat. Protesta la institució, encén el galliner mediàtic, però no publica el vídeo y molt menys la transcripció. La intenció dels partits ERC i Junts i els periodistes és ben clara: amagar la informació i passar els seus anatemes i mentides com a informació. Com sempre. Però aquesta vegada no han pogut evitar la filtració d'un vídeo a les xarxes que desmenteix totes les seves escandalitzades fabulacions.

La meva interpretació és que van muntar l'escàndol per anar contra Orriols i, de passada, contra el glossador a què tots dos partits tenien moltes ganes per haver estat el que va destapar les seves misèries, sobretot l'enorme estafa d'ERC, principal responsable de l'espanyolització i desnacionalització de Catalunya. A banda de la corrupció, és clar.

Més fets. No vaig rebre cap instrucció. Una altra cosa és el que hauria fet si l'hagués rebut. Se'm va donar llibertat absoluta i també, explícitament, de temps. Però després se'm va demanar tallar a la mitja hora. Jo pensava estar tres quarts, com era costum antany, però se'm va donar a entendre que havia de tallar. Suposo que l'avançament de tancament va ser degut a pressions de l'oposició.

Pel que fa a si el discurs va ser o no adequat a la Diada, és clar que ho va ser. La Diada no recorda una derrota? I el que cal fer amb una derrota, no és convertir-la en victòria?

Això és el que va passar. L'Ajuntament fa l'orni, els partits menteixen i els mitjans, Déu-n'hi-do!

Acabo. El meu suport a AC continua incòlume. El que m'importa és el país.

                                                *********

PS. Pels amics del Menjòmetre: l'esperit de la Jihad impregna tot l'Alcorà, però la celebèrrima “Aleia de l'espasa” (9: 5) ho deixa ben clar: “Quan hagin passat els mesos sagrats, mateu els idòlatres on sigui que els trobeu. Captureu-los, assetgeu-los i esteneu-los emboscades per tot arreu. Si es penedeixen, observen la pregària i paguen la zakat, deixeu-los seguir el seu camí. Déu és indulgent i misericordiós.”

 

Ripoll, el galliner esvalotat

Valgui'm el cel l'escàndol que han muntat els filisteus dels mitjans wokes amb la meva glossa del dia onze a Ripoll! Com que no tenien intenció d'informar de l'ofrena, probablement ningú no la va escoltar en directe. Van preguntar als regidors i membres d'ERC i Junts, que treien foc pels queixals. Per descomptat, cap no es va posar en contacte amb mi per comprovar els fets.

Així que tota la premsa semblava un galliner esvalotat, dient que servidor proposa recuperar la mili i fer-li la guerra al moro. Tot mentida. Com es comprova en aquest vídeo que es pot veure a Twitter.

Per això, polítics i periodistes corruptes odien les xarxes socials. Perquè els desmunten llurs  tergiversacions.

En aquesta ocasió els gasetillers s'han llançat al periodisme literari i fabulen històries a l'estil Tom Wolfe, el del "nou periodisme". Només recullo la premsa escrita, però no la ràdio, perquè no l'escolto, però m'han dit que va estar magnífica en la manipulació.

Marc Rovira, a El País reitera la mentida de la mili i em diu "pregonero", com si fossin les festes del seu poble. Miranda Solana, a Crónica Global diu que insto la guerra contra l'islam a Ripoll. Mare de Déu, a Ripoll! Sobre aquestes dues mentides Vilaweb comunica amb la seva habitual i còmica serietat que ERC i Junts qualifiquen el discurs de “xenòfob”, amb el qual ja no cal comprovar si és o no veritat. Al Diari de Girona, Jordi Remolins arriba a alçades teològiques acusant-me de ficar-me amb el papa i anar contra les altres religions i em diu "incendiari", suposo que metafòricament. En un altre lloc i altra llengua, el mateix Remolins s'inventa una alternativa dramàtica: O nos convertimos al islam o hacemos la guerra. En efecte, Tom Wolfe al seu costat, un amanuense.

La palinòdia de l'Ajuntament, amb la seva prosa oficial i esmunyedissa, no mereix comentari.

Això de “cenyir-se estrictament a la reivindicació de la Diada”; o sigui, el famós “context”, només convida a formular una pregunta: creieu que se cenyeixen al context els actors i actrius que pugen a un escenari a recollir un premi de la seva professió envoltats de banderes palestines i llançant consignes antisemites?

Fossar, una jornada de glòria i victòria

El dia d'ahir va estremir tot Catalunya.

La jornada va començar amb un atac brutal del periodista Ustrell, escolanet molt ben pagat del senyor Illa, reclamant l'enfrontament civil al Fossar de les Moreres per tancar el pas a AC, una organització democràtica amb representació al Parlament. I des d'una ràdio pública. Una crida a la confrontació violenta dels ciutadans. Repeteixo, des d'una ràdio pública.

Aquest atac, covard i abusiu, va aconseguir el contrari del que la partitocràcia catalana fa anys que intenta: silenciar na Sílvia Orriols. Tothom va estar pendent del Fossar; tot Catalunya va poder veure qui són els violents, els agressius, els feixistes. I qui lluita pacíficament per la independència del país i per la restitució de l'estat català. I va veure que Orriols no s'arronsa i que la seva paraula ferma arriba a tot arreu.

Fa temps que el cordó sanitari ha saltat en miques. Els mitjans de comunicació, tots comprats, ja no poden imposar el seu relat, cosa que treu de polleguera els sipais que hi treballen per la desnacionalització de Catalunya.

La carrera de Sílvia Orriols cap a la Generalitat s'accelera.

Li van dir “jueva de merda!” i així està documentat, no com aquell “mora de merda!” que la Najat-el-Driouech, la del mocador al cap, es va inventar fa un parell d'anys.

“Jueva de merda!” Ahir, a Catalunya. Són els oients d'Ustrell.

“Jueva de merda!” Com diuen els anglesos, let that sink in. Penseu-hi.

“Jueva de merda!” Un programa/pogrom.

Tots a Catalunya saben que la campanya electoral d'AC la fan els mitjans comprats, amb silencis, censures, manipulacions i difamacions. La fa també llur amo, la partitocràcia corrupta mitjançant tripijocs reglamentaris i descarat intent de law fare. I, per descomptat, també la fan els alevins, les organitzacions de l'extrema esquerra feixista.

Enhorabona AC.

La dictadura progrewoke

Aquest govern recorda el sant Job, sobre el qual el Senyor acumulava desgràcies. Sembla que li ha tocat la mota negra de l'Illa del tresor, de Stevenson, amb el seu veredicte final “deposat”. O sigui, en romà paladí, traduït del castellà, al gos flac, tot se li tornen puces.

La darrera puça, i molt grossa, és aquesta llista de periodistes amb llurs tendències polítiques. Això és una cosa que fan totes les policies, encara que no pas tan barroerament. La brigada politicosocial de Franco les tenia molt al dia, no només de periodistes, sinó de tot Juan Español que obrís el bec. Es feia ja al temps de la Restauració. Tinc una fotocòpia de la fitxa policial de Pablo Iglesias Posse, amb el seu retrat i un judici sumari: “propandista i acèrrim socialista”. Aquestes coses, la Stasi les brodava.

Els socialistes diuen sempre que ells no en fan. I, com sempre, una cosa és el que diuen i una altra el que fan. Enxampats in fraganti, els responsables del ministeri han cantat la palinòdia i han empitjorat les coses. És un document intern, diuen, com si això tranquil·litzés; consultiu (estaria bo que fos executiu), sense efectes pràctics, com la declaració d'independència de Catalunya el 2017. I si algú se sent ofès, se li demanen disculpes. Per descomptat, el ministre no en sabia res. No em diguin vostès que no és per enviar-los els padrins.

Aquest assumpte, digne de l'inspector Clouseau, és molt revelador de l'esperit autoritari, per no dir totalitari l'esquerra woke. És una llista de periodistes, perquè el que li importa és el control dels mitjans de comunicació. Són comunistes lectors de Gramsci, busquen hegemonia ideològica dominant els althusserians aparells ideològics de l'estat (AIE). Tenen ja l'ensenyament a tots els seus nivells, com demostren els resultats PISA, i ara volen els mitjans de comunicació “clàssics”. L'obstacle més gran aquí són les xarxes socials.

El president Sánchez és el líder de la croada contra les xarxes. En nom, és clar, de la llibertat d'expressió, per evitar que sigui brou de cultiu de la desinformació i dels “discursos d'odi”. Coneixen vostès algun govern que no consideri desinformació i discurs d'odi tot allò que no li agrada?

En realitat, el govern progre vol la llista de tots els ciutadans. No és cap exageració. La pretensió de limitar per llei l'accés a les xarxes als menors implica que, per demostrar que no és menor, el ciutadà s'ha d'identificar. S'ha acabat l'anonimat. En nom de la lluita contra el domini de la “internacional ultradretana” i el tecnocapitalisme que pretén controlar les nostres vides mitjançant misteriosos algoritmes al servei del sionisme i el capital internacional.

Els mitjans de comunicació, convertits en l'aparell de propaganda del pensament únic woke, són una càrrega de profunditat de la democràcia.

Contra Woke, Wache

Els europeus estem fins als nassos dels moros.

Si a algun polític o periodista woke, dels comprats pels dòlars dels sultanats petrolífers, el sembla una expressió crua, ho diré amb més elegància i delicadesa. Els europeus estem fins als nassos d'assassinats, violacions, pedofília, incendis d'esglésies,  estafes, robatoris, atemptats, ocupacions, poligàmia, misogínia, fanatisme, ganduleria,  racisme, supersticions, imposicions culturals de tota mena, provocació i abusos de l'espai públic; farts de brutícia i guirigall. Farts de barbàrie. Farts de moros.

La victòria d'AfD a Sachsen-Anhalt és el començament de l'alliberament. Es va complint el vaticini de Palinur el juliol passat. Les dones són l'esperança d'Occident. Tot molt revelador. Sachsen-Anhalt és un Land de l'antiga, comunista, DDR, la terra de Merkel. El cognom del guanyador, molt germànic, Siegmund (pare de Siegfried) significa el protector de la victòria. Tant de bo.

Per més que els polítics professionals i els periodistes venuts insisteixin a mentir i parlar de l'extrema dreta a Alemanya, a Espanya, a Itàlia, etc., aquest demagògic espantaocells ja no espanta ni aconsegueix enganyar ningú. El tret definitori de l'extrema dreta és l'ús de la violència contra els adversaris polítics i aquí, els únics que fan servir la violència (amb l'aplaudiment d'ERC) són els cretins feixistes de la CUP, els corruptes esquerrans de la France Insoumise, etc. L'esquerra. Avui mateix, l'esquerra alemanya s'ha llançat violentament al carrer per protestar pel resultat de l'elecció.

És hora del renaixement de l'esperit europeu. Tornar al "ius publicum europeum", com deia Carl Schmitt. Una Europa racionalista, crítica, democràtica… i prest a defensar-se. Un renaixement anàleg està en marxa a Itàlia, Àustria, Portugal, Dinamarca, Suïssa, Noruega, etc. En lluita contra el wokisme dominant. Al súmmum de l'estupidesa, algunes dones franceses blanques, es posen voluntàriament el vel per protestar contra la intenció de Marine Le Pen de suprimir-lo. Hauríem de fer un crowdfunding entre tots i pagar-les el bitllet d'avió a Kabul. Sortiria barat, només cal treure bitllet d'anada.

Estem també farts de les doctrines woke, d'haver de discutir una altra vegada coses del segle XIV, com ara si el vel és o no senyal de submissió al mascle islàmic o si l'islam és o no una religió de pau. Per cert, amb tot el rotllo del vel, m'estranya que cap tertulian dels que es passen la vida lluïnt llur ignorància, no hagi recordat que un punt essencial de la filosofia de Heidegger, el rei dels filòsofs, és la seva definició del concepte de veritat que, es basa a aixecar el vel que cobreix l'ésser. Ho enxampeu? El vel sempre és i ho ha estat sempre, símbol d'ocultació i mentida.

Tota Europa? Nooooo. Espanya, com sempre, en serà l'excepció. Governada per uns esquerrans wokes antisemites i antiamericans, uns individus a les ordres dels moros, continuarà la seva política de corrupció, de compra de mitjans de comunicació, de mentir a la gent i lliurar el país als sarraïns. Com va fer el comte don Julián.

O sigui, que la història no es repeteix, però sí que es repeteix: la frontera sud d'Europa tornarà a ser als Pirineus i Espanya serà el que sempre ha estat, el que Kant deia, terra de moros.

És el moment que Catalunya, recordant el seu passat, retorni a la marca carolíngia i s'alliberi del califat islàmic-comunista.