Illa i la veritat

Hi ha gent dolenta, molt dolenta. Gent que només pensa fer mal. Gent a qui li ha faltat temps per recordar aquella tancada oposició d'Illa a l'amnistia, moguda per un genuí amor a la unitat de la pàtria espanyola. I no ho fan per celebrar el seu encendrat esperit hispànic. Ho fan per deixar-lo en evidència per haver saludat amb albíxeres aquella mateixa amnistia que ja no dissol Espanya, sinó que la recús. L'acusen de contradir-se en qüestions de principis. L'acusen de ser Groucho Marx, cosa que no és gaire original, però sí realista. Fins i tot fa curt. No és només Groucho; és els quatre germans en un: Chico quan explica els seus plans; Harpo quan contesta Orriols; i Beppo sempre, per la manca de personalitat.

Però no és just criticar-lo per aquest acte d'oportunisme. Són exigències de la vida política. El governant ha de triar dia a dia entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat, com deia Weber. I el semigovernant, encara més. I Illa és un semigovernant responsable. No en el sentit vulgar i pedestre de ser responsable dels seus actes, sinó en el més noble d'adoptar sempre la decisió que més li convé.

El mateix que fan i han fet els seus superiors a la cadena de comandament. Acabat d'arribar de Bristol, Pedro Sánchez va anar a Almeria al peu del terrible foc que es va cobrar tretze vides humanes. I va parlar que cal prendre's seriosament el canvi climàtic. Aleshores, ja se sabia que la causa del foc va ser la caiguda d'un pal de la xarxa elèctrica viu abandonat des de feia vint anys. Com sempre: fenomen natural o error humà i, si és el segon, se n'amaga.

Els governants mai no tenen la culpa de res i mai dimiteixen. És l'escola de Felip II, que no havia enviat l'armada a lluitar contra els elements. Atemptat terrorista musulmà, black-out del país sencer, inundacions de dimensions bíbliques; descarrilaments ciclopis. Ha dimitit algú? Elements.

És la política. Cal sacrificar-se per la causa. No és difícil imaginar-se Zapatero quan, en contemplar les seves joies, recordi les seves paraules sobre que ser socialista és tenir molt poc i estar disposat a donar-ne molt. Un principi encomiable, encara que moderat i molt socialdemòcrata per al gust de la veritable esquerra. Aquí tenen vostès el camarada Rufián que, al seu perfil de Twitter, anuncia el principi patafísic de la política: "Per a tots, tot; per a nosaltres, res", que ell segueix fil per randa.

Així que els crítics no tenen dret a ficar-se amb Illa per fer el que fa tothom: faltar a la seva paraula.

Un altre assumpte és el seu projecte del 2021 d'abaixar el sou del president de la Generalitat. En lloc de baixar-lo, s'ho ha pujat en 10.000 €. I aquí no hi ha res de partit, ni de pàtria, ni de convivència.

Aquí, el MHP Illa s'ha retratat.

Torna a haver-hi moros a la costa

Fa uns dies, vaig pujar un post titulat Orriols arrasarà, per dir (espero que amb elegància) el que tothom sap: que a les pròximes eleccions, Sílvia Orriols i Aliança Catalana guanyaran sense dificultat, mentre que l'estrambòtic edifici d'enganys de la partitocràcia catalana s'enfonsarà estrepitosament. Aquesta victòria serà el resultat de la persecució que tots aquests partits, els organismes públics, les fundacions partidistes, les universitats de ratolins ideológics, els mitjans de comunicació subvencionats, els periodistes a sou, els intel·lectuals sicaris, en fi tota la brossa institucional han desfermat contra l'alcaldessa de Ripoll i, després, contra les dues valentes diputades d'AC.

Ho vaig dir des del principi. Orriols arribarà al poder als braços de l'efecte Streisand. Res mobilitza més el suport de la bona gent que veure tota una immensa maquinària perseguint una persona per tot arreu sense permetre'l defensar-se. Educat en la cristiana tradició de la cavalleria errant, considero que aquest comportament immoral és propi de covards, és a dir, de tots els diputats que, a canvi d'una paga (això sí, generosa), mostren la podridura del seu esperit.,

Ara, la confederació de miserables ha fet una volta més de rosca a la seva ignomínia intentant fer callar l'única veu autèntica d'aquest parlament de serfs del poder. I, com que no s'atreveixen a fer-ho directament perquè els falten pebrots, inciten els partits perquè ho facin per ells, anant als tribunals. Exactament, la mateixa covardia que van mostrar quan van descarregar sobre els directors dels centres educatius la tasca d'oposar-se a les imposicions dels espanyols. La mateixa.

I que ho facin acusant Orriols del delicte de discurs d'odi (ells diuen “delicte d'odi” perquè ni parlar-ne saben) per dir el que és evident: que presentar-se al parlament amb el parrac musulmà al cap és embellir la barbàrie misògina de l'islam. El mateix que diu la justícia europea.

L'odi és, precisament, allò que aquesta banda de corruptes defensa; odi és el que representa el parrac morú: és l'anunci que, si la ideologia totalitària que aquest parrac simbolitza triomfa, els no musulmans, o sigui tots els altres, tindrem tres opcions: 1) sotmetre'ns a l'islam; 2) no sotmetre'ns a l'islam i pagar tribut com a esclaus; 3) no sotmetre'ns a l'islam, no pagar tribut i morir.

Aquesta és la barbàrie que els cretins de l'esquerra woke estan defensant

Però no ho aconseguiran perquè Orriols i els orriolistes ens avisen que, com sempre, des de fa segles, hi torna a haver “moros a la costa”, fan el crit d'alarma i la gent sabrà defensar-se.

Lladres

A la reunió de l'OTAN a Ankara, van assistir Sánchez, Robles (ministra de Defensa) i Albares (ministre d'Exteriors), cadascun en un avió de l'exèrcit, un Airbus per a Sánchez, que per això és el "barana" i dos Falcons per als ministres. L'Airbus té capacitat per a vuitanta persones. Que menys per contenir l'ego incommensurable d'aquest ocellot, Sánchez! Després d'Ankara, el president va continuar viatge al mateix avió buit fins a Bristol, per assistir a la graduació de la seva filla en una universitat de Bristol, una d'aquelles cerimònies copiades dels ianquis i que encanten els carrinclons hispans televisius estil Begoña Gómez, mare de la criatura.

Aquesta notícia, prou escandalosa, no la veuran vostès als mitjans del règim, “El País”, “TVE”, “el plural”, etc. Només la veuran a la premsa de dretes com “The Objetive”, “El confidencial”, “OK diari”, la COPE o “ABC”, els únics que controlen i fiscalitzen el poder d'aquests sàtrapes que, quan no roben per un lloc, ho fan per un altre. Òbviament, quan governen les dretes, és a l'inrevés. Delícies del bipartidisme que els podemites volien abolir fins que es van afegir al negoci.

Aquesta gent està borratxa de poder i creu que es pot riure impunement de la ciutadania. I no creu malament. Tot plegat, s'estima que els vols han cremat 25.000 litres de combustible. Sí, d'aquell que cal estalviar pel canvi climàtic, cosa que t'obliga a tu, ciutadà corrent, a no anar en cotxe i agafar un transport públic que sis de cada deu vegades et deixarà tirat. És clar, l'emergència climàtica no resa amb els oligarques de l'esquerra. Típic comportament dels comunistes.

I què dir de la continuació del viatge de Sánchez a la graduació de la nena en una universitat d'Anglaterra? Potser és el més fastigós d'aquesta història fastigosa i immoral. El preu del curs a la Universitat de Bristol, que és pública, però per als alumnes estrangers el preu és de 50.000-60.000 € l'any, com si fos privada, doncs.  Sánchez i la seva quadrilla bramen contra els centres educatius privats i aconsellen a la gent que vagi als públics, però ells, sí que van als privats. I els més cars. I encara tracten d'amagar-ho enganyant la gent com en aquest cas. Sánchez, Iglesias, etc. són els típics pocavergonyes de “fes el que dic i no el que faig”.

I no és només l'estafa econòmica. Hi ha alguna cosa més. Molt més, en realitat: enviar els fills a centres estrangers (com també ho fa el rei) desprestigien els espanyols. Aquí teniu uns patriotes que prefereixen el que és forà al nacional, però diuen que estan molt orgullosos d'Espanya.

La guàrdia pretoriana de periodistes de què aquest grapat de lladres s'ha envoltat, Cintora, Ruiz, Santaolalla, Intxaurrondo, Bueno, Franganillo, Escario, etc., etc. compleixen la seva funció a ulls clucs: amaguen el que molesta el govern, l'animen i aplaudeixen, practiquen l'antisemitisme més repugnant i ataquen l'oposició cada vegada que tenen oportunitat. I cobren.

L'esquerra woke no té res a veure amb l'esquerra i tampoc amb la dreta que ataca sense límit. S'organitza com la màfia dels privilegiats i segueix fil per randa les consignes dels amics i finançadors musulmans.

PS. Per cert, tota aquesta tropa, el pare, la mare, l'avi, l'avia i la nena, es van tornar tots a Madrid a l'airbus que el president-lladre ha piratejat a la col·lectivitat que diu representar? Com van tornar?

Aquest menyspreu a l'ètica democràtica més elemental l'hauria de pagar Sànchez, l'amic d'Ábalos, Cerdán, Koldo i José María "el tempranillo", amb la presó.

Orriols arrasarà

L'única cosa valuosa d'aquesta enquesta és que no s'hagi pogut ocultar Sílvia Orriols i hagi calgut adjudicar-li una xifra raonable d'expectativa de vot, encara que sempre per sota de la del PSC i ERC, que són els que paguen a aquesta colla de demoscòpics morts de fam. Tot i que el cos els demanava deixar-la per sota de la CUP, que ja és estar baix, la prudència els va obligar a dissimular i acceptar que algú podria votar la batllessa de Ripoll.

Més que considerar l'enquesta, caldria psicoanalitzar els que l'han perpetrat, que no són només els funcionaris del CEO, els que obeeixen ordres, sinó també els polítics més interessats i els que la paguen. ¿Algú creu que ERC, el partit més corrupte de Catalunya i potser d'Espanya, quedarà segona? Algú que Oriol Junqueras, l'individu més desprestigiat del país, responsable directe de la seva lamentable condició, tingui alguna probabilitat?

Es comprèn que els sociòlegs a sou de la partitocràcia odien Puigdemont tant com els seus caps, però deixar-lo per sota d'un pinxo tavernari com Rufián és passar-se d'adulador. Igualment, s'entén que aquesta colla vulgui que pocavergonyes com els comuns o cretins com la CUP estiguin al parlament per destorbar, però deixar-los més o menys com estan ara és absurd.

Per més enquestes que facin, cuinin i s'inventin, aquí l'única qüestió que importa a tothom, diguin el que diguin a les entrevistes als venuts que anomenen periodistes, és si Orriols continuarà pujant. I és evident que sí. Per això, l'endemà de l'enquesta, la partitocràcia va donar l'ordre al conill atemorit d'en Josep Rull perquè iniciï una sinistra tasca de censura contra tres diputats. Els altres dos estan de decorat i serveixen perquè no es noti que és una cacera d'autèntics bandits contra l'única persona capaç d'entusiasmar l'auditori i obtenir un suport ampli.

Però és inútil. Sílvia Orriols és imparable perquè parla la llengua del poble i és una persona honrada capaç de regenerar la política catalana i portar Catalunya a la independència. Res a veure amb la llengua de drap, la logomàquia i la gerigonsa de la classe política catalana, una colla de lladres només interessats a continuar cobrant els seus sous estratosfèrics mentre deixen anar vulgaritats, buidades i mentides cada dia de l'any.

Encara recordo aquell pocavergonya d'Aragonès parlant dia sí i dia també que “no quedaria ningú enrere” i que construiria una societat més justa, democràtica, ecològica i feminista. I ha deixat un país arruïnat, sotmès a la violència i on les dones no poden caminar soles pel carrer. 

Però ell se l'emporta calent.

Per tot això guanyarà Orriols.

Cosa que sap tothom, i això explica el nerviosisme dels endollats de la partitocràcia i dels periodistes a sou dels corruptes.

El papa woke

El papat és una institució única. L'Església catòlica compta 267 papes fins avui, des de Sant Pere. És l'organització religiosa i política més antiga de la història si se n'exceptua l'imperi egipci. Aquest va canviar diverses vegades de forma, però no l'Església catòlica, que fa vint segles substancialment idèntica a si mateixa. En tant de temps ha complert moltes funcions. Però la més important (des d'un punt de vista no teològic) la més perdurable és haver estat la mestra d'Europa.

Novalis, en els seus rampells romàntics, deia que Europa era la Cristiandat. I el diputat conservador, Juan Donoso Cortés, advertia que tots els conceptes polítics de la seva època (segle XIX) eren conceptes eclesiàstics secularitzats, visió que li manllevaria Carl Schmitt per a la seva Teologia Política.

En aquesta tradició de magisteri s'hi ha instal·lat Lleó XIV, el nom del qual enllaça amb Lleó XIII, el de la Rerum novarum i la doctrina social de l'Església. Extrems que l'actual pontífex recorda sovint. El seu ensenyament, per entendre'ns, és el que podríem anomenar un digest woke. Els seus llargs anys de servei apostòlic al Perú, país la nacionalitat del qual ha adoptat, juntament amb la seva originària nord-americana, l'ha abocat al món dels populismes.

El papa sosté que els cristians i els musulmans poden viure junts i ser amics. És un enunciat no només contraintuïtiu, sinó contra fàctic. D'on treu el Sant Pare que això sigui possible? No serà de la raó, incapaç de cohonestar principis antagònics. I tampoc de l'experiència que indica més aviat el contrari. Només el pot venir de la fe, única llum que uneix “el cel i la terra”, segons assegura a la seva encíclica Magnifica Humanitas, d'enguany. És el "fecisme", de Jerry Coyne.

I encara sort que diu que els cristians i els sarraïns podem conviure, en el terreny de la possibilitat i no diu que hàgim de conviure. Això ja seria temptar la paciència del poble de Déu i potser del mateix Déu.

A banda de llegir la Rerum novarum, el papa faria bé familiaritzant-se amb el contingut del llibre Milestones ("mil·liaris", "etapes") best-seller als països musulmans. Va ser publicat per l'influent intel·lectual egipci Sayyid Qutb, el 1964, dos anys abans que Nasser el manés penjar, donant-li així l'aura del martiri. Aquest teòric dels “germans musulmans” diu que “l'islam no pot acceptar barrejar-se amb la Jahiliyyahh (és a dir, allò que no és l'islam i és corrupció, és a dir, nosaltres), ja en el seu concepte, ja en les formes de vides que es deriven del concepte. O preval l'islam o la Jahiliyyah; l'Islam no pot acceptar o acordar una situació que sigui mig islam i mitjana Jahiliyyahh" (p.146).

No sé com es pot conviure amb qui no vol conviure amb tu, sinó exterminar-te.

Ni que m'ho expliqui el papa de Roma.

La mort de Déu

Diu Gianni Vattimo, que la postmodernitat comença amb la declaració de Nietzsche que Déu ha mort. La tomba l'havia preparat el hegelià Ludwig Feuerbach, quan explicava que no és Déu qui ha creat l'home sinó l'home qui ha creat Déu. Nietzsche converteix l'antropologia en filosofia: si la recerca de la veritat és de debò, l'home renuncia a la mentida; inclosa la de Déu. I, Déu mort, la metafísica es dissipa com la boira en clarejar. Així, llançats a aquest món sense Déu, els éssers humans hem de buscar-nos la vida de cara a la mort, segons Heidegger. És l'anomenada “condició postmoderna”.

Embrancats en tan angoixants dilemes, ens oblidem de mirar al voltant. A l'hora d'estendre la seva orfandat a tot l'univers món, els nihilistes postmoderns podrien preguntar-se quin Déu ha mort? El dels cristians és possible. Vattimo és un pensador catòlic; ell sabrà. El dels musulmans és viu i, com sempre, en combat contra tots els altres. El dels jueus també viu i, com sempre, defensant-se dels seus enemics. Els tres pobles del Llibre. Ah! I els seus tres Déus, en principi, són el mateix. Un assumpte de família, diria un cristià. O d'avatars, diria un hindú.

Se'm dirà que no he captat el fons de l'assumpte, que és l'Home qui s'ha quedat sense Déu, reduït al nihilisme en un temps d'hermenèutica universal. Els musulmans i els jueus també, però no ho saben. I no, no és evidència d'una pretensió universalista. A l'horitzó de l'imperatiu categòric tots els déus pesen el mateix.

I on no hi ha déus? Els pobles del Llibre no estan sols al món. No són ni la majoria. A la Xina, el Japó, les Corees i, en general, el sud-est asiàtic no hi ha déus, fora dels importats, cristians i musulmans, molt minoritaris. A més de l'indiferentisme majoritari, el budisme no té cap déu, ni el jainisme, ni el confucianisme, ni el taoisme, ni el sintoisme. Algunes porcions de la població professen creences religioses primitives, animistes o de culte als avantpassats. No té sentit dir aquí que Déu és mort. Com tampoc ho té a l'Índia, país d'un politeisme fantàstic i els déus del qual moren i ressusciten en cicles.

Anem al fons de l'assumpte. Déu ha mort, d'acord. Qui ho diu? L'home occidental, que parla per tots els éssers humans. No és “occidentalocentrisme” i molt menys “cristianismecentrisme” (com podria?), sinó pura raó humana universal. Però no havíem quedat que la postmodernitat era el reconeixement de la igualtat epistèmica de les cultures i que totes tenen el mateix relatiu valor, inclosa la de la raó occidental que es proclama universal? Aquí hi ha una cosa que grinyola.

Déu ha mort, d'acord. Alliberat dels ídols de Bacon, sobretot el del teatre, l'home postmodern té la tasca de fer realitat el superhome. I és difícil pensar que ho aconsegueixi quan tot allò que la filosofia posa a la seva disposició és un "pensament feble".

(Ah! La il·lustració és un gravat d'Aubrey Beardsley, de 1896).

Un país de lladres i pocavergonyes

El 1971, un psicòleg rabiosament conductista, Burrhus F. Skinner, va escriure un llibre, Més enllà de la llibertat i la dignitat, per explicar el seu enfocament de la psicologia. A la línia de Watson i Pavlov i, abans, de La Mettrie, veia l'ésser humà com un mecanisme el comportament del qual podia condicionar-se per mètodes científics. Aplicant la seva tècnica dels “reforços”, positius o negatius, calia orientar l'acció humana en el sentit que es desitgés, ja que la idea filosòfica de “l'autonomia de l'individu” era una il·lusió.

A Catalunya, un grapat d'estafadors i de presumptes delinqüents, militants d'ERC, l'organització més corrupta del país, protagonitza un experiment distòpic skinnerià, una mena de “Walden tres”, per demostrar que els catalans són un poble de xais al qual es pot estafar impunement i, a sobre, sortir en prime time a TV per fer-se aplaudir.

Que un home com Campuzano, un trànsfuga de diversos partits, vivint de la paga pública des de fa quaranta anys i implicat en l'escàndol de la DGAIA, d'on s'han pispat milions d'euros fraudulentament, s'atreveixi a treure el cap per la TV demostra que el país està governat per lladres de l'escola conductista.

Al costat de l'altre oportunista, Francesc-Marc Álvaro, vol ocupar el centre polític proclamant-se, mirabile dictu, “sobiranistes”. El terme que usen també els falsaris del neocomunisme per a un espai intermedi entre el centralisme i l'independentisme en què cobrar la paga. El “sobiranisme” és la presa de pèl amb què treballen els amics del conyac “Soberano”.

¿I què em diuen vostès de l'exconseller Joan Ignasi Elena, el de les percepcions, imputat ara en un delicte, però a qui han dit que no es faci veure gaire perquè pugui continuar cobrant i ningú no s'acordi que cal llençar-lo del Parlament a puntades de peu, com es va fer al seu dia amb Laura Borrás?

Què em diuen també del quinqui de Santako, Rufián, que, per 130.000 € l'any, està disposat a continuar insultant la intel·ligència a les seves lamentables intervencions parlamentàries per a vergonya generalitzada?

És clar, Skinner tenia raó i amb els catalans es pot fer el que es vulgui. Degudament “reforçats” a través de TV3, i els mitjans a sou dels estafadors, s'empassen el que sigui.

I els espanyols? Voleu una prova del seu caràcter submís, servil, indigne? Una prova què se'ls pot explicar el que es vulgui que es deixaran robar? Escoltin vostès el discurs de Pedro Sánchez en què, per demostrar la conveniència, la justícia i l'encert de la seva política de facilitar la invasió immigratòria indiscriminada, posa d'exemple Extremadura, regió espanyola sense delinqüència i sense problema de l'habitatge perquè la immigració (4%) és pràcticament inexistent.

Es pot ser més borrec? 

El rei traïdor

El rei d'Anglaterra és el cap de l'Església del país des del segle XV. Enric VIII Tudor, monarca catòlic que va iniciar el seu regnat complint religiosament amb la llei del levirat, va contreure segones núpcies en vida de la seva dona i el papa de Roma el va excomunicar. Enric va contestar amb l'Acta de Supremacia del 1534, que el declarava Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra.

Els anglesos estimen les paradoxes. La seva monarquia és una democràcia; la seva Constitució, no escrita; les escoles públiques, privades; el guanyador al criquet s'emporta les cendres, i l'estat està separat de l'església. De veritat; no com aquí. L'estat no subvenciona l'església i aquesta s'autofinança, raó per la qual, encara que el rei sigui el cap material, el cap espiritual és l'arquebisbe de Canterbury que, per cert, actualment és l'arquebisba Sarah Mullally. Prefectura material, prefectura espiritual. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Bé, doncs, el cap material de l'Església d'Anglaterra fa la impressió d'haver-se convertit a la postmodernitat perquè, en un discurs recent, s'ha manifestat desitjós de ser sobirà no d'un, sinó de diversos credos. Això no vol dir que ell, personalment, professi el relativisme en qüestions de fe. I tampoc que s'hagi convertit a l'islam, com diuen molts, encara que s'expressi en termes ridículament ditiràmbics i absolutament falsos sobre la fe del profeta i li agradi disfressar-se de beduí.

Suposo que el seu propòsit és mantenir-se anglicà (o sigui, mitjà protestant/mitjà catòlic) però regnar per sobre dels diferents credos en una Anglaterra multicultural en què cadascú adora el Déu de la seva preferència. És a dir, fer realitat el deliri habermasià que també professa el papa actual, partidari del diàleg entre el cristianisme i l'islam.

O sigui, Carles III es mou en l'esperit dels anomenats “polítics”, seguidors del canceller Miquel de L’Hôpital, qui, en plena guerra de religió a França, recomanava a Francesc II que tolerés totes les religions perquè l'important no és el que les gents creuen, sinó que siguin súbdits lleials i paguin els seus impostos. El problema és si procediment tan esclarit es pot aplicar quan un dels credos per amalgamar és l'islam. Perquè no hi ha diàleg possible entre el cristianisme i l'islam, un dels objectius del qual és exterminar tots els kafirs (infidels), especialment cristians i jueus.

Per a molta gent a la Gran Bretanya, el rei s'ha convertit a l'islam i, per tant, és perjur i traïdor al seu país. Efectivament, amb la seva actitud, el rei falta al seu jurament de coronació llevat que s'hagi convertit en veritat a l'islam. De ser aquest el cas, el jurament no té valor, atès que, gràcies a la takiya, cap jurament musulmà en matèria de fe té valor. I no només trenca el jurament, sinó que està trencant el mateix pacte social. Hobbes s'ho explicava clarament al seu amic Carles I: el govern està per alliberar-nos de la por; si no ho fa, perd el dret a governar i potser, el cap. Obrir les portes a un credo que intenta exterminar els altres no és alliberar-los de la por, sinó condemnar-los a patir-la.

La darrera vegada que els anglesos van tenir una república va ser en temps de Cromwell. La van anomenar Commonwealth, bé comú.

Poden repetir-la.

Inch Al·lah!

 

És la batalla final

S'entén per què tota l'esquerra woke, els terroristes fripalestain, els islamòfils de les flotilles i els seus amics de Hamàs, Hezbollah, etc., els germans musulmans i la resta de Dar al-islam, així com els antisemites a l'estil de Sánchez, Macron, Starmer, volen tancar Twitter.

Bé Starmer volia; però Twitter el va tancar a ell.

El volen tancar perquè és l'únic mitjà de comunicació que no poden controlar. Per això ho acusen de mentir, sembrar odi, ser una empresa capitalista, desinformar i difondre fake news. Les mateixes raons que han esgrimit sempre els dèspotes a la història. Des de Torquemada fins a Stalin, passant per Fidel Castro. Els censors d'avui, una miqueta més ximples, ataquen Twitter des de Twitter, sense adonar-se que així ho legitimen. Els atacs més ferotges contra Twitter es llegeixen a Twitter,

Twitter és l'únic lloc on durant 48 hores i gratis es pot veure la pel·lícula d'Uwe Boll ja prohibida a Alemanya i al Regne Unit i cap a ser-ho a molts països. Per què aquest rebuig tancat? Perquè, amb un cru esquematisme, gairebé de còmic, planteja un problema que el mateix film enuncia al començament: quan no hi ha justícia, l'instint empeny la venjança.

Però això és un fet o un desig? Els governs diuen que és enlairament del crim racista. I, en conseqüència, ho han prohibit. Pur efecte Streisand: fins ara l'han vist a Twitter més de deu milions de persones, i l'han retuitat més de 40.000. Un èxit de taquilla sense taquilla.

La pel·lícula com a tal és simple i tremendament tòpica, però és que no és una pel·lícula, sinó una expressió del wishful thinking de milions de persones, moltes de les quals tenen experiències directes mediates o immediates de fets com els que narra el film. És un missatge en forma de bomba gràfica adreçada al cor de tots els europeus. I dic “els”, sense cap ànim inclusiu, que em perdonin els wokes: “Deixarem que violin les nostres dones i filles?”

La postmodernitat woke veurà aquí una crida al masclisme més patriarcal i al que cal oposar-se en nom del multiculturalisme. Ja només ens faltava això: lluitar contra el masclisme islàmic amb masclisme occidental.

La pel·lícula va directa com una fletxa al cor dels homes els avantpassats dels quals van fer Europa, aquells que, segons Èsquil, a Salamina, van cridar: “Aneu, fills dels grecs, allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills i les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares i les tombes dels vostres avantpassats: és la batalla final!"

La responsabilitat de Sánchez

És fama que Felipe González va dir en certa ocasió "Els expresidents som com gerros xinesos en un apartament petit. Se suposa que tenen valor i ningú s'atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu". Aquests dies, amb les seves sovintejades ingerències en la política espanyola, molts li han recordat la seva famosa reflexió perquè l'apliqui.

Sempre m'ha intrigat, no l'apotegma, sinó la facilitat amb què els comentaristes es fan càrrec del problema. Com si tots tinguessin un valuós gerro xinès a casa. És l'èxit del polític: convèncer l'auditori que té allò que no hi té. Podria haver parlat dels bonsais, que li són més familiars, però González, aquest gat de mirada "tontiastuta", com el va definir Ferlosio, sabia que els bonsais abunden encara menys que els gerros xinesos i a ell li agrada dirigir-se a la majoria.

Parlant de gats, en tornar d'un viatge a la República Popular de la Xina el 1985, González va citar una frase famosa de Deng Xiao-ping, llavors líder suprem del país: "No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins". Un relativisme pragmàtic que desconstrueix en dues línies totes les ruminacions postmodernes. La veritat és subjectiva. Lyotard podia haver llegit el senyor Ramón de Campoamor: res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira.

Amb tot el pes de la tradició taoista i l'aura confuciana de l'antiguitat, per no sortir-nos de la Xina, González s'ha llançat a fons contra Pedro Sánchez. Ho ha fet a Toledo, en presència de García Page, que representava el seu segon cognom. Ha estat un atac contundent, immisericorde: dos homes de la seva màxima confiança, condemnats a llargues penes. Ha d'assumir la responsabilitat política i optar entre dimitir o convocar noves eleccions. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, li toca tornar els vidrets i, després, ja es veurà com se'n surt judicialment.

Tot això és obvi i inqüestionable. És d'una claredat meridiana. Tant que cega i no permet veure els clarobscurs. Amb Felipe González no només van anar a la presó el governador del Banc d'Espanya i el cap de la Guàrdia Civil, a més d'una segona fila de càrrecs intermedis, fins i tot del PSOE, sinó també un ministre de la seva màxima confiança i intimitat i el seu sequaç. Ell mai va assumir responsabilitat política en els termes peremptoris que li imposa a Sánchez. D'on se segueix que no vol la seva dimissió en pro del bé comú, sinó com la venjança per algun greuge personal que li hagi fet l'altre.

L'anterior no és un intent vergonyós de defensar el president espanyol. Al meu entendre fa temps que hauria d'haver dimitit. Però no per aquests jocs burocràtics politicocriminals que són el business as usual de la política convertida en professió, sinó per haver obert la porta a la islamització del seu país i, de passada a Catalunya.

Això comporta més que una responsabilitat política. Comporta una responsabilitat històrica.