La nova casta de l'esquerra

Què tenen en comú Yolanda Díaz, Ada Colau, Janet Sanz, Pablo Iglesias, Irene Montero, Ione Belarra, Jéssica Albiach, Gerardo Pisarello, Gabriel Rufián, Joan Coscubiela, David Cid, Pedro Sánchez, Patxi López, Aina Vidal, Salvador Illa, Anna Gabriel, Miquel Unceta, David Fernández, Josep Franco Rabell, Teresa Jordà, Pablo Echenique, Inès Granollers, etc.?

Que tots són d'esquerra; més o menys radicals, però tots crítics amb el capitalisme, la burgesia i una visió conservadora de l'estat i la societat. També són tots antisemites, però això, ara, no és qüestió que ens interessi, encara que no deixa de ser curiós.

L'altre tret que tenen en comú és que són tots polítics professionals, que han dedicat tota la vida a la política al si d'un partit o altre en què han anat enfilant-se; de vegades al si de més d'un partit. Que no tenen cap activitat professional fora de la política i que, per regla general, fa anys i panys que estan dedicats a aquesta activitat, antany noble, enguany prostituïda, cobrant sous estratosfèrics que probablement mai no arribarien cobrar a la vida civil, cosa que els ha permès -o els hauria d'haver permès- acumular un respectable patrimoni.

És a dir, tenen en comú el fet de ser una casta i, com a casta, han desenvolupat una consciència de grup en què l'element més destacat és el seu sentit corporatiu de solidaritat. Hi ha menys distància entre ells, encara que siguin de partits diferents, que entre els ciutadans que els voten.

Molts van accedir a la política prometent acabar amb la casta anterior i així van guanyar eleccions únicament per acabar reproduint el mateix comportament de casta que criticaven. O sigui, un clar exemple de la vella dita “lleva't tu perquè em posi jo”.

De fet, el fenomen no és nou, sinó el comportament habitual de l'esquerra quan arriba al poder. Ja ho criticava el iugoslau Milovan Djilas als anys cinquanta del segle XX en un llibre titulat La nova classe i l'ucraïnès Mijail Voslensky als anys setanta en un altre titulat Nomenklatura.

El que és nou és la velocitat a què aquesta nova casta s'enriqueix en la política, la magnitud dels seus salaris (que s'assignen ells mateixos), les prebendes de què gaudeixen i les portes giratoris que fan valer quan canvien de feina. Així com l'enorme desproporció entre els seus voluminosos ingressos i el tren de vida de nou-rics (el cas de Yolanda Díaz és un escàndol) en relació amb el seu rendiment i la integritat del seu comportament, caracteritzat, generalment per un alt nivell d'endollisme, incultura, oportunisme i cinisme descarat.

Voleu una prova? ¿Creu algú que es pot ser més cínic que el diputat Gabriel Rufián, que considerava en públic que el burca de les dones musulmanes és una salvatjada menys de vint-i-quatre hores després d'haver votat en contra de la seva prohibició? El noi està disposat a dir el que calgui per a continuar cobrant la seva immerescuda paga.

 

L'antisemitisme de l'esquerra woke

Palinur ho va dir des del principi de la nova confrontació entre dos vells enemics, Israel i els islamistes. Aquesta guerra reviu un conflicte secular que toca sentiments i passions molt profunds, no només dels combatents sinó, pràcticament de tot el món. És una guerra que interpel·la gents de tota condició, que desfà amistats, fins i tot famílies. Si Palinur fos religiós, diria que és una guerra de Déu.

És un conflicte que incideix en un tret civilitzatori occidental permanent: l'antisemitisme. Els seus efectes van més enllà dels camps de batalla. El recent pogrom de jueus a Austràlia així ho prova. Com l'expulsió de tres ancianes turistes del museu Reina Sofia per ser jueves. Els jueus ja no estan segurs enlloc del món, excepte a Israel, raó per la qual defensen el seu país amb dents i ungles i el defensaran fins a l'últim combatent.

Les manifestacions antisemites recents de la relatora especial de l'ONU per als territoris ocupats, Francesca Albanese, intenten revifar l'odi als jueus a tot arreu. A l'extrem que diversos països n'han demanat la seva destitució. La senyora Albanese es defensa pretextant el conegut context. La UNWRA la defensa, cosa que no és precisament una cosa tranquil·litzadora i també ho fa Hamàs que encara ho és menys. Totes dues defenses posen de manifest com el front proislàmic i antiisraelià més important és el propagandístic.

Recolzats en l'antisemitisme occidental, especialment de l'esquerra, han engegat una gegantina campanya de mobilitzacions a tot el món, finançades amb capitals dels petrodòlars. La seva finalitat és presentar com a víctima un poble palestí fictici objecte d'un genocidi inexistent, però que inunda fins a l'avorriment els missatges d'uns mitjans de comunicació, començant per la BBC, comprats amb aquests petrodòlars de Qatar i altres monarquies islàmiques.

Els seus portaveus occidentals parlen d'un poble palestí que va ser desposseït injustament de les seves terres el 1948, pateix una guerra d'extermini i té dret a tornar a casa seva. Però, de fet, el conflicte és molt anterior. Són els israelites els qui van ser expulsats d'aquestes terres on portaven des d'abans de Crist, dispersats i perseguits per tot el món. Els musulmans van arribar com a conqueridors fa 1400 anys i són ells els colons.

La campanya de propaganda que les esquerres i els governs antisemites com l'espanyol han secundat no només desfigura una veritat històrica de segles, sinó que, a més, ha servit per justificar l'actual invasió islàmica d'Occident. Només cal veure la penetració de la barbàrie islàmica a les societats democràtiques, inclosa la inenarrable i vergonyosa defensa que l'esquerra espanyola fa de les peces amb què l'islam obliga les dones a vestir-se per humiliar-les i destrossar-ne la dignitat.

Per sort, la llibertat i la veritat prevaldran gràcies a la victòria d'Israel, que lliura la batalla de la civilització davant el terror.

El suïcidi de les democràcies

El Congrés espanyol rebutja prohibir el burca als espais públics en part perquè ho han proposat el PP i VOX i en part perquè això seria coartar els drets i les llibertats de les dones. El primer argument és lamentable perquè demostra que el legislador s'atén a consideracions partidistes en lloc d'altres de més transcendència. El segon sí que atén aquestes qüestions més transcendentals. La vicepresidenta segona del govern les ha tancat amb el seu habitual dogmatisme sostenint que els que proposen prohibir el burca en públic són “reaccionaris”.

Personalment, un servidor no només prohibiria el burca, sinó qualsevol altre tipus de roba que hagin de portar les dones per imposició del patriarcat. Dir que les persones obligades a portar una peça ho fan voluntàriament constitueix una perversitat moral inhumana i una mostra d'ignorància escandalosa. Ningú se sotmet voluntàriament a l'esclavatge si no és per la violència, com explicava molt bé Etienne de la Boètie. Ningú. Qui està obligat a triar entre una imposició i un càstig, potser la mort, no és lliure, diguin el que diguin Hobbes i la senyora Díaz.

Embellir l'obligació patriarcal en nom del feminisme és una covardia. I també una prova de la decadència moral d'Occident, moguda per una esquerra woke que governa a molts països, entre ells Catalunya, i controla uns mitjans de comunicació tan alienats que confonen el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història, com deia Adorno del comunista Lukacs.

Dominades per un absurd complex d'inferioritat, les democràcies occidentals que havien assolit el nivell més gran de llibertat, tolerància, individualisme de la història, inexplicablement han decidit rendir-se davant d'una primitiva doctrina totalitària que no només és misògina a l'extrem del feminicidi, sinó que també pretén imposar a tothom, inclosos els no-creients, uns usos salvatges: eliminar els gossos com a mascotes, sentir les seves crides a resar i ocupar els espais públics cinc vegades al dia, menjar i dejunar segons les seves manies ridícules, suprimir la música i els balls, tolerar la pedofília i l'ablació genital, violar les dones no creients, educar els nens segons les seves endarrerides regles. I tot això mentre aconsegueixen conquerir el poder pervertint les regles de la democràcia. En aquest cas donaran a triar els “infidels”, o sigui, nosaltres i els nostres fills, entre a) convertir-nos a la seva fe; b) pagar tribut i ser tractats com a ciutadans de segona; c) morir.

Tot aquest horror és el que ve darrere del vel musulmà i allò que aquesta esquerra woke, absolutament embogida, considera progressista. La seva sinistra aliança amb l'islamisme, moguda per l'enveja i l'odi a les llibertats i el capitalisme, prepara un futur totalitari de manipulació orwelliana en què serà article de fe dir que portar una peça infamant com el vel islàmic és prova de l'empoderament de la dona.

I que una barbaritat tan gran la digui una dona.

Junqueras/Tardà/Rufián, la cinquena columna espanyola a Catalunya

Per a les eleccions catalanes del 2017, com soc més aviat d'esquerres, la CUP em va demanar anar a la seva llista en un últim honorífic lloc. No va poder ser perquè encara no estava censat a Catalunya. A les eleccions generals del 2019, ja censat, Gabriel Rufián em va trucar per demanar-me que fos a la seva llista també en darrer lloc. Li vaig preguntar per què no hi havia una única llista independentista i em va contestar que la CUP ho rebutjava. Em va enganyar, cosa que he vist després que fa sovint. El vaig creure i vaig acceptar anar a la llista d'ERC perquè pensava que era un partit independentista. També fals.

Al primer acte electoral al qual em van convidar a Barcelona, ​​vaig dir als congregats el que pensava: que el més important era votar per la independència i que, si no ho volien fer per ERC, que ho fessin per qualsevol altre partit sempre que fos independentista, que l'important era la unitat independentista.

Ja no em van convidar a cap acte electoral més. Mentrestant, no vaig trigar a adonar-me que aquella gent d'ERC no era independentista. Simulava ser-ho per atraure vots, però, en realitat eren una mena de neocomunistes espanyols només interessats en els seus càrrecs i els seus sous. Tenien muntada una estructura partidista tancada, composta per gent incrustada als càrrecs públics, una forma de PRI mexicà que funcionava patrimonialitzant l'administració pública i com una maquinària electoral que servia per mantenir els militants i les seves famílies. El seu independentisme era fictici. El seu veritable interès era tenir influència a Madrid i controlar el poder polític i mediàtic a la colònia, cosa que han aconseguit.

I se'm va acudir dir-ho, amb el qual vaig aconseguir que, a més de no convidar-me a més actes electorals, m'aïllessin i m'excloguessin de tots els mitjans. Abacus va deixar de publicar els meus llibres, fins i tot de vendre'ls. Vaig patir una campanya d'assetjament i difamació a les xarxes amb calúmnies i insults difícils d'imaginar (per sort, en tinc molts registrats) fins i tot amenaces.

Han passat els anys. Avui hi ha una operació de Rufián de muntar un front popular espanyol amb el suport entusiasta d'aquest comunista ibèric pota negra Tardà i l'habitual i ambigu suport de l'esperit jesuític i profundament espanyol de Junqueras. Ja és clar fins i tot per als més negats que aquests tres quintacolumnistes són contraris a la independència de Catalunya i l'únic que els interessa són els seus sous i les seves posicions de poder a l'entramat colonial espanyol a Catalunya.

És incomprensible que cap persona independentista pugui votar per aquests tres estafadors que han muntat una estructura partitocràtica de dominació a Catalunya que domina totes les esferes socials i es basa en el veto i l'amenaça als discrepants, així com la complicitat amb el poder de l'ocupant colonial.

Tot i totes les persecucions, ostracismes i calúmnies, encara penso que la independència és una qüestió de supervivència de la nació catalana, però s'haurà d'aconseguir derrotant aquesta troica de pocavergonyes i tots els que els fan el joc dins i fora del seu partit.

Torna el president invisible

Com si calgués. Durant aquest mes, el seu escapçat govern ha estat tan caòtic, incompetent i irresponsable com quan ell estava al capdavant. Ningú ho ha trobat a faltar, tret d'alguns columnistes de la premsa subvencionada als quals els van permetre preguntar després de tres setmanes d'absència que on era el cap, el que paga les mossegades. Realment, podia haver seguit amagat fins al final de la legislatura.

Però torna ple d'energia, segons diuen els seus obedients subordinats, disposat a agafar les regnes del govern, enarborar el dit amenaçador i dir les habituals vulgaritats al Parlament, vaticinant les penes de l'infern per al seu malson, Sílvia Orriols.

Si de debò volgués que algú ho prengués seriosament, podia començar per complir aquella famosa promesa de baixar-se el sou que va fer al seu dia i de la qual no s'ha tornat a acordar. Em jugo una balisa que no ho fa. Gratar-se la butxaca no forma part de la seva educació sentimental i aquest vergonyós incompliment dona una pista de l'esperit amb què abordarà la nova etapa de govern.

Estarà a l'alçada dels seus consellers, a qui haurà de donar suport perquè, tot i ser uns lamentables inútils, són millors que ell. Inclosa aquesta inenarrable consellera de la qual Junts demana la dimissió, amb tanta esperança que es produeixi com que el seu cap es baixi el sou. Per no parlar de la de sanitat que fa xantatge als metges perquè enviïn a la feina els pacients amb 40º de febre si volen cobrar llurs emoluments. O aquesta altra consellera volant que, com que viu a Madrid, no té temps d'acabar amb la presumpta corrupció de la fundació més responsable del no menys presumpte robatori de la DGAIA.

La seva secreta ambició és aconseguir uns pressupostos que li serviran per fer mèrits davant del seu cap Sánchez que, de moment no en té. Així provarà com Catalunya sempre compleix la seva obligació moral de ser l'avançada de Castella. Compta amb el suport d'Oriols Junqueras, el que estima Espanya i, per això, està disposat a retirar tots els inconvenients i facilitar l'aprovació dels comptes de la colònia a canvi d'endollar un parell de centenars més de militants de l'esquerra independentista. Aquesta esquerra que el camarada Rufián vol aglutinar en un gran front popular per defensar els seus sous estratosfèrics que cobren per aconseguir que els invasors musulmans -que ells anomenen immigrants- netegin de fatxes la pàtria espanyola.

Amb la tornada del president invisible es visibilitza la misèria en què està sumida Catalunya gràcies a ell i els seus aliats “independentistes”.

El diàleg dels lladres

Escolta quillo: s'apropen temps difícils.

La gent està fins als nassos que la robin, l'estafin, l'obliguin a conviure amb la pesta sarraïna d'okupes, lladres, violadors i assassins i a sobre la tractin de racista i xenòfoba quan protesta. Fins als nassos de pagar impostos i més impostos per alimentar una multitud de delinqüents i paràsits que no treballen, però espleten els fons públics dels pocs diners que hem deixat nosaltres després de robar tot el que hem pogut.

La gent està farta de patir la nostra incompetència, les rodalies que no funcionen, les llistes d'espera de la sanitat interminables, la inseguretat al carrer, un ensenyament desastrós, uns preus prohibitius mentre veu que els polítics fan mans i mànigues amb els diners públics.

Es fa difícil continuar enganyant-la. I ja tothom sap que no només no som independentistes sinò que som enemics de la independència.

Cal prohibir les xarxes et dic. Ens vigilen i protesten quan robem, com a la DGAIA; quan endollem els nostres amb diners públics, com hem fet amb Janet Sanz; quan empadronem els immigrants il·legals perquè robin les prestacions socials, com ha fet Lluc Salellas després d'haver apujat el seu propi sou; quan subvencionem guinguetes dels nostres amics, com el David Fernández; quan endollem els nostres cònjuges, com la Marcela Topor; quan malversem cabals públics en projectes inventats; quan subvencionem els mitjans perquè parlin bé de nosaltres; quan paguem a preu d'or programes fets pels nostres empleats, com Ricard Ustrell; quan paguem una morterada a una colla de pocavergonyes a TV3 perquè facin antisemitisme i propaganda a favor de Hamàs, com Joan Roura i Xavier Graset.

Són temps dolents per a la demagògia; ningú creu ja els discursos de càrrecs que fa anys i panys que viuen de la política, com David Cid, Elisenda Alamany, Gabriel Rufián, Jéssica Albiach, Oriol Junqueras, Marta Vilalta, Teresa Jordà, etc.; o histèriques antisemites com Irene Montero que ha escalat la primera línia de la política (i del sou) aprofitant-se de la parella.

Haurem de fer alguna cosa. Ja no n'hi ha prou amb el vell “Pere, que ve el llop de la dreta”, sobretot, quan fa anys que pactem amb la ultradreta de Manuel Valls, com hem fet al'Ajuntament de Barcelona.

Sí, però què hi podem fer? L'assumpte corre pressa perquè, si no estem desperts correm el perill de perdre els sous estratosfèrics que ens autoassignem per tocar-nos els nassos i ofegar la gent a impostos.

Ja ho sé: muntem un front popular de l'esquerra plurinacional per defensar Espanya del feixisme a imitació del front unit de l'esquerra francesa més antisemita. Direm que és un front, un moviment, que no té res a veure amb els partits; ni tan sols amb els nostres i que som foc nou, que escombrarem la corrupció.

Creus que això colarà Gabriel?

Estic segur, Ada. Els nostres votants són uns cretins.

Sobre les persones transgènere

El 1771, Jean-Louis de Lolme, il·lustre estudiós suís de la constitució britànica definia així la supremacia del Parlament britànic: "el Parlament anglès ho pot fer tot, excepte convertir una dona en un home i un home en una dona".

Tanmateix, el Parlament europeu continua sense poder convertir l'un a l'altra i l'altra a l'un, però pot declarar que, amb caràcter general, un home sigui tractat com una dona i una dona, com un home. L'ha fet el passat 12 de febrer. Perquè sí, perquè ho diu el Parlament inspirat per Foucault i Judith Butler. I després diuen que la filosofia no cou cols.

És sabut que, moltes vegades, hi ha un conflicte entre el sexe amb què es neix i el gènere amb què el nascut s'identifica. I aquesta contradicció pot generar molta disfòria en qui la pateix. Rainer Maria Rilke, batejat com a René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke, va ser criat per la seva mare com una nena: el vestia amb vestits de nena i s'hi dirigia en femení. Quan el poeta esdevingué un home, les relacions amb la seva mare eren molt dolentes. Encara que no tant com les del trans Jesse van Rootselaar, que fa tres dies va matar nou persones (entre elles, la seva mare i ell mateix) i en va ferir 25.

El primer que s'ha de distingir en parlar dels trans és si aquests ho són per haver-ho decidit ells d'adults lliurement o si van ser educats com a tals pels seus pares. En el segon cas, hi ha un problema legal quan un adult pren una decisió per un menor que condicionarà després la seva vida. És molt qüestionable que els pares tinguin aquest dret, encara que admeto que negar-ho suposa donar per bona una distribució convencional de gèneres. Però la llei ha de protegir els menors en les circumstàncies reals i no en les inventades pels pares.

En el primer cas, de lliure elecció de l'adult, no hi ha cap dubte. Tots tenim el dret a viure la nostra vida segons el gènere que elegim performativament, com diu Butler. Però cap dret és il·limitat. Tots tenen un límit, que són els drets dels altres i els trans estan obligats a respectar-los, sota pena de ser sancionats si no ho fan. Per esmentar el cas més freqüent: les dones cis tenen dret a competir entre elles als esports i no amb homes que diuen sentir-se dones; tenen dret als seus espais privatius de tota mena sense haver de compartir-los amb homes trans, per molta dona que se sentin.

No cal entrar en l'espinós assumpte de la convicció subjectiva de cadascú i si un home hormonat i/o operat és o no una dona. Que cregui el que vulgui, però que no atempti contra els drets de les dones cis ni s'aprofiti dels recursos socials que els pertanyen.

Com que el sotasignat és un impenitent admirador de la cavalleria errant i el codi Bushido, encara que també ho sigui de don Quixot, creu fermament que res és més vil i menyspreable que un home combatent contra una dona o maltractant-la en qualsevol forma.

Si es guarda aquesta regla d'or de la cavalleria, si els drets dels altres es respecten, no em sembla que hi hagi cap raó per oposar-se a les persones transgènere, sempre que s'ho paguin de la seva butxaca.

Occident ha d'erradicar l'islam

La nostra cultura és filla del lliure examen. Pot semblar excessivament categòric, però és així. Des de la reforma protestant, tot cristià pot interpretar els llibres sagrats com Déu li doni a entendre o com vulgui.

Una altra cosa és que vulgui o no. Els catòlics, per exemple, no valoren el lliure examen i normalment prefereixen el magisteri de l'Església que els diu el que han de pensar. Després, en casa seva, pensen el que volen.

A l'islam passa el contrari. De lliure examen, res. Només compta l'Alcorà amb la interpretació dels hadits dels seus teòlegs. La doctrina és una i, fins ara, els islamistes només han conegut una escissió d'importància, entre sunnites i xiïtes. D'altra banda, la doctrina islàmica és una ideologia política totalitària disfressada de religió,

Res de divergències ni opinions individuals. És el vell fanatisme sorgit de la ment d'un alienat i cultivat a les ardents sorres del desert. Tots pensen el mateix, resen igual i a l'uníson, tenen les mateixes conviccions. És el col·lectivisme perfecte, a imatge i semblança d'un termiter o un rusc.

Res no pot ser més oposat al món plural, d'individualitats i una mica anàrquic de les societats occidentals.

En principi no ens hauria de preocupar. A Occident som respectuosos amb la bogeria de cadascú. Però el problema és que aquest frenesí col·lectiu misogin, pedòfil, zoofílic, totalitari vol conquerir Occident per sotmetre'l a la seva mateixa bogeria. Llegiu el fanàtic Sayyid Qutb a qui Gamal Abdel Nasser va haver de penjar, per entendre com la fi de l'islam és sotmetre tothom, totes les societats yahili, especialment les europees, a la seva barbàrie.

Compta amb una cinquena columna a Occident composta per una esquerra woke l'odi de la qual contra la tradició liberal, tolerant, democràtica d'Occident la porta a dir veritables estupideses, com quan el primer ministre canadenc diu que els valors de l'islam són els d'Occident; o quan el rei Carles d'Anglaterra afirma que l'islam ha fet grans aportacions a Occident.

Quan l'única cosa que ha aportat és terror, submissió, misogínia, feminicidi i totalitarisme.

Occident ha d'erradicar l'islam si vol sobreviure.

 

Felipe González i Ciceró

Ok, els vells, entre els quals m'incloc, han de tenir molta cura a l'hora de pronunciar-se en públic, sobretot si ho fan sense que ningú els ho demani. Fins i tot quan se'ls demana, convé que siguin circumspectes.

Ciceró, va escriure un tractat, “Cató el vell” sobre la vellesa quan tenia seixanta-tres anys. Creu que l'edat avançada té quatre inconvenients: ens allunya de l'acció pràctica, afebleix les nostres energies, ens impedeix els gaudis corporals i ens apropa a la mort. Però qui s'ha preparat des de la joventut amb prudència i actua amb seny, pot sobreposar-se a les xacres. A més, compta amb un gran avantatge, la memòria, que s'allarga més que la dels joves.

Però ha de ser mesurat i fer valer la seva experiència i més gran discreció. Això li guanyarà el respecte dels altres. És el respecte que les societats tributen als ancians quan aquests s'ho mereixen. Senectut ve de senex i aquesta és l'arrel dels senats en molts sistemes polítics: càmeres que haurien de ser de reflexió i maduresa i no cementiris de polítics estúpids fora d'ús, com sovint ho són.

Felipe González fa molt bé opinant sobre els assumptes del comú. Està al seu dret. Però, si vol que se l'escolti i se'l respecti, convé que llegeixi Ciceró. Sempre ha estat un home de conviccions fermes. Equivocades o no, però fermes. Ara bé, aquesta fermesa pot ser una virtut de jove, però fàcilment es converteix en tossuderia i obstinada mania quan s'és vell i provoca rebuig a l'auditori. L'odi que aquest sevillà destil·la contra l'independentisme català i basc fa pensar que, en efecte, per la boca parla el Mr. X dels GAL, l'episodi més sinistre del postfranquisme.

La càrrega d'odi personal que revela la sobreactuació del vell dirigent socialista el converteix en el blanc de múltiples i virulents atacs entre els quals sobresurten els de dos tipus. D'una banda, la col·lecció de cretins a qui enfureixen els vells que parlen i que recorren a insults del tipus de “la pastilla, avi”, i les seves variants, sens dubte perquè en la seva profunda estupidesa, pensen que ells no arribaran a vells.

De l'altre, els excamarades de partit. Aquí hi ha alguna cosa més que l'oligofrènia de la pastilleta, avi. Aquí respira la immundícia, l'enveja, el ressentiment que solen covar-se a dins dels partits. Un exemple bé a mà és escoltar un belitre com Patxi López, que no ha fet res a la vida més que llepar les botes dels poderosos, parlant pestes del seu antic cap. O una pobra noia endollada a la televisió del règim de l'esquerra woke anomenant-lo traïdor.

Veure la sobreactuació del veterà socialista pot resultar incòmode, però escoltar el raucar d'aquestes granotes mou a riure.

El feixisme de la CUP i el de la premsa

Els nois de la CUP, com els bous, han tornat per on sovintejaven: a coces i brams. Així, la gent prendrà nota de la seva fina dialèctica que, com la del seu mentor espiritual, José Antonio Primo de Rivera, és la dels punys i les pistoles. Ja no són els senyorets engominats dels anys trenta del segle passat; ara porten indumentàries esportives, de vegades intercalades amb les mantellines propalestines, però són el mateix tipus humà, per atribuir-los una condició que no estic gaire segur que hi arribin.

La policia de Santpedor, un grup de sants homes, va actuar amb la paciència d'un sant Job i algun fins i tot va ser sacsejat per aquests energúmens que ja tenen un llarg historial i brutalitats i agressions a la gent d'AC, però no s'enfronten mai amb altres partits d'ultradreta de debò.

No cal cap psicoanàlisi per entendre el perquè de la seva agressivitat contra AC. És perquè és un partit independentista. El que els treu de polleguera no és la ideologia política d'AC, que ells consideren feixista en un típic acte de projecció freudiana. El que els treu de polleguera és l'independentisme d'AC car, entre altres coses, prova que ni ells ni els altres partits que diuen que ho són, en veritat ho són. ERC i Junts perquè la independència els sembla desitjable, però impossible, i ells perquè no els sembla possible ni desitjable. Els sembla una cosa de pagesos.

Així que, tocats a les seves entranyes cosmopolites, salten com feres per demostrar qui mana a casa. Ho necessiten més que respirar. Com deia Sartre dels antisemites, si els jueus no existissin els antisemites haurien d'inventar-los. Si els aliancistes no existissin els cupaires haurien d'inventar-los.

Aquesta referència a l'antisemitisme és més oportuna del que sembla. No és casual que el diari més antisemita de Catalunya, VilaWeb, presenti i interpreti la notícia.

Si teniu la paciència de llegir el reportatge veureu que, quan s'esmenta AC se la titlla sempre de “partit d'extrema dreta”. Sembla com si AC fos d'extrema dreta per la mateixa raó per la qual la neu és blanca i la xocolata espessa. Un cop comprovat que el redactor de la notícia segueix a ulls clucs les instruccions, retornin vostès als titulars. Tothom sap que les institucions catalanes, totes, estan plenes de polítics que han canviat de partit, fins a dues i tres vegades. Alguna vegada heu vist que la premsa els digués "trànsfugues"? Per què a aquest bon home sí? És obvi, perquè és d'AC-extrema-dreta.

No cal dir, a AC estan encantats de ser objecte de tan distingides accions i tant penetrant com valerós periodisme. L'efecte Streisand és a ple rendiment. Jo faria el senyor Partal membre honorari d'AC.