La mort de Déu

Diu Gianni Vattimo, que la postmodernitat comença amb la declaració de Nietzsche que Déu ha mort. La tomba l'havia preparat el hegelià Ludwig Feuerbach, quan explicava que no és Déu qui ha creat l'home sinó l'home qui ha creat Déu. Nietzsche converteix l'antropologia en filosofia: si la recerca de la veritat és de debò, l'home renuncia a la mentida; inclosa la de Déu. I, Déu mort, la metafísica es dissipa com la boira en clarejar. Així, llançats a aquest món sense Déu, els éssers humans hem de buscar-nos la vida de cara a la mort, segons Heidegger. És l'anomenada “condició postmoderna”.

Embrancats en tan angoixants dilemes, ens oblidem de mirar al voltant. A l'hora d'estendre la seva orfandat a tot l'univers món, els nihilistes postmoderns podrien preguntar-se quin Déu ha mort? El dels cristians és possible. Vattimo és un pensador catòlic; ell sabrà. El dels musulmans és viu i, com sempre, en combat contra tots els altres. El dels jueus també viu i, com sempre, defensant-se dels seus enemics. Els tres pobles del Llibre. Ah! I els seus tres Déus, en principi, són el mateix. Un assumpte de família, diria un cristià. O d'avatars, diria un hindú.

Se'm dirà que no he captat el fons de l'assumpte, que és l'Home qui s'ha quedat sense Déu, reduït al nihilisme en un temps d'hermenèutica universal. Els musulmans i els jueus també, però no ho saben. I no, no és evidència d'una pretensió universalista. A l'horitzó de l'imperatiu categòric tots els déus pesen el mateix.

I on no hi ha déus? Els pobles del Llibre no estan sols al món. No són ni la majoria. A la Xina, el Japó, les Corees i, en general, el sud-est asiàtic no hi ha déus, fora dels importats, cristians i musulmans, molt minoritaris. A més de l'indiferentisme majoritari, el budisme no té cap déu, ni el confucianisme, ni el taoisme, ni el sintoisme. Algunes porcions de la població professen creences religioses primitives, animistes o de culte als avantpassats. No té sentit dir aquí que Déu és mort. Com tampoc ho té a l'Índia, país d'un politeisme fantàstic i els déus del qual moren i ressusciten en cicles.

Anem al fons de l'assumpte. Déu ha mort, d'acord. Qui ho diu? L'home occidental, que parla per tots els éssers humans. No és “occidentalocentrisme” i molt menys “cristianismecentrisme” (com podria?), sinó pura raó humana universal. Però no havíem quedat que la postmodernitat era el reconeixement de la igualtat epistèmica de les cultures i que totes tenen el mateix relatiu valor, inclosa la de la raó occidental que es proclama universal? Aquí hi ha una cosa que grinyola.

Déu ha mort, d'acord. Alliberat dels ídols de Bacon, sobretot el del teatre, l'home postmodern té la tasca de fer realitat el superhome. I és difícil pensar que ho aconsegueixi quan tot allò que la filosofia posa a la seva disposició és un "pensament feble".

Un país de lladres i pocavergonyes

El 1971, un psicòleg rabiosament conductista, Burrhus F. Skinner, va escriure un llibre, Més enllà de la llibertat i la dignitat, per explicar el seu enfocament de la psicologia. A la línia de Watson i Pavlov i, abans, de La Mettrie, veia l'ésser humà com un mecanisme el comportament del qual podia condicionar-se per mètodes científics. Aplicant la seva tècnica dels “reforços”, positius o negatius, calia orientar l'acció humana en el sentit que es desitgés, ja que la idea filosòfica de “l'autonomia de l'individu” era una il·lusió.

A Catalunya, un grapat d'estafadors i de presumptes delinqüents, militants d'ERC, l'organització més corrupta del país, protagonitza un experiment distòpic skinnerià, una mena de “Walden tres”, per demostrar que els catalans són un poble de xais al qual es pot estafar impunement i, a sobre, sortir en prime time a TV per fer-se aplaudir.

Que un home com Campuzano, un trànsfuga de diversos partits, vivint de la paga pública des de fa quaranta anys i implicat en l'escàndol de la DGAIA, d'on s'han pispat milions d'euros fraudulentament, s'atreveixi a treure el cap per la TV demostra que el país està governat per lladres de l'escola conductista.

Al costat de l'altre oportunista, Francesc-Marc Álvaro, vol ocupar el centre polític proclamant-se, mirabile dictu, “sobiranistes”. El terme que usen també els falsaris del neocomunisme per a un espai intermedi entre el centralisme i l'independentisme en què cobrar la paga. El “sobiranisme” és la presa de pèl amb què treballen els amics del conyac “Soberano”.

¿I què em diuen vostès de l'exconseller Joan Ignasi Elena, el de les percepcions, imputat ara en un delicte, però a qui han dit que no es faci veure gaire perquè pugui continuar cobrant i ningú no s'acordi que cal llençar-lo del Parlament a puntades de peu, com es va fer al seu dia amb Laura Borrás?

Què em diuen també del quinqui de Santako, Rufián, que, per 130.000 € l'any, està disposat a continuar insultant la intel·ligència a les seves lamentables intervencions parlamentàries per a vergonya generalitzada?

És clar, Skinner tenia raó i amb els catalans es pot fer el que es vulgui. Degudament “reforçats” a través de TV3, i els mitjans a sou dels estafadors, s'empassen el que sigui.

I els espanyols? Voleu una prova del seu caràcter submís, servil, indigne? Una prova què se'ls pot explicar el que es vulgui que es deixaran robar? Escoltin vostès el discurs de Pedro Sánchez en què, per demostrar la conveniència, la justícia i l'encert de la seva política de facilitar la invasió immigratòria indiscriminada, posa d'exemple Extremadura, regió espanyola sense delinqüència i sense problema de l'habitatge perquè la immigració (4%) és pràcticament inexistent.

Es pot ser més borrec? 

El rei traïdor

El rei d'Anglaterra és el cap de l'Església del país des del segle XV. Enric VIII Tudor, monarca catòlic que va iniciar el seu regnat complint religiosament amb la llei del levirat, va contreure segones núpcies en vida de la seva dona i el papa de Roma el va excomunicar. Enric va contestar amb l'Acta de Supremacia del 1534, que el declarava Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra.

Els anglesos estimen les paradoxes. La seva monarquia és una democràcia; la seva Constitució, no escrita; les escoles públiques, privades; el guanyador al criquet s'emporta les cendres, i l'estat està separat de l'església. De veritat; no com aquí. L'estat no subvenciona l'església i aquesta s'autofinança, raó per la qual, encara que el rei sigui el cap material, el cap espiritual és l'arquebisbe de Canterbury que, per cert, actualment és l'arquebisba Sarah Mullally. Prefectura material, prefectura espiritual. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Bé, doncs, el cap material de l'Església d'Anglaterra fa la impressió d'haver-se convertit a la postmodernitat perquè, en un discurs recent, s'ha manifestat desitjós de ser sobirà no d'un, sinó de diversos credos. Això no vol dir que ell, personalment, professi el relativisme en qüestions de fe. I tampoc que s'hagi convertit a l'islam, com diuen molts, encara que s'expressi en termes ridículament ditiràmbics i absolutament falsos sobre la fe del profeta i li agradi disfressar-se de beduí.

Suposo que el seu propòsit és mantenir-se anglicà (o sigui, mitjà protestant/mitjà catòlic) però regnar per sobre dels diferents credos en una Anglaterra multicultural en què cadascú adora el Déu de la seva preferència. És a dir, fer realitat el deliri habermasià que també professa el papa actual, partidari del diàleg entre el cristianisme i l'islam.

O sigui, Carles III es mou en l'esperit dels anomenats “polítics”, seguidors del canceller Miquel de L’Hôpital, qui, en plena guerra de religió a França, recomanava a Francesc II que tolerés totes les religions perquè l'important no és el que les gents creuen, sinó que siguin súbdits lleials i paguin els seus impostos. El problema és si procediment tan esclarit es pot aplicar quan un dels credos per amalgamar és l'islam. Perquè no hi ha diàleg possible entre el cristianisme i l'islam, un dels objectius del qual és exterminar tots els kafirs (infidels), especialment cristians i jueus.

Per a molta gent a la Gran Bretanya, el rei s'ha convertit a l'islam i, per tant, és perjur i traïdor al seu país. Efectivament, amb la seva actitud, el rei falta al seu jurament de coronació llevat que s'hagi convertit en veritat a l'islam. De ser aquest el cas, el jurament no té valor, atès que, gràcies a la takiya, cap jurament musulmà en matèria de fe té valor. I no només trenca el jurament, sinó que està trencant el mateix pacte social. Hobbes s'ho explicava clarament al seu amic Carles I: el govern està per alliberar-nos de la por; si no ho fa, perd el dret a governar i potser, el cap. Obrir les portes a un credo que intenta exterminar els altres no és alliberar-los de la por, sinó condemnar-los a patir-la.

La darrera vegada que els anglesos van tenir una república va ser en temps de Cromwell. La van anomenar Commonwealth, bé comú.

Poden repetir-la.

Inch Al·lah!

 

És la batalla final

S'entén per què tota l'esquerra woke, els terroristes fripalestain, els islamòfils de les flotilles i els seus amics de Hamàs, Hezbollah, etc., els germans musulmans i la resta de Dar al-islam, així com els antisemites a l'estil de Sánchez, Macron, Starmer, volen tancar Twitter.

Bé Starmer volia; però Twitter el va tancar a ell.

El volen tancar perquè és l'únic mitjà de comunicació que no poden controlar. Per això ho acusen de mentir, sembrar odi, ser una empresa capitalista, desinformar i difondre fake news. Les mateixes raons que han esgrimit sempre els dèspotes a la història. Des de Torquemada fins a Stalin, passant per Fidel Castro. Els censors d'avui, una miqueta més ximples, ataquen Twitter des de Twitter, sense adonar-se que així ho legitimen. Els atacs més ferotges contra Twitter es llegeixen a Twitter,

Twitter és l'únic lloc on durant 48 hores i gratis es pot veure la pel·lícula d'Uwe Boll ja prohibida a Alemanya i al Regne Unit i cap a ser-ho a molts països. Per què aquest rebuig tancat? Perquè, amb un cru esquematisme, gairebé de còmic, planteja un problema que el mateix film enuncia al començament: quan no hi ha justícia, l'instint empeny la venjança.

Però això és un fet o un desig? Els governs diuen que és enlairament del crim racista. I, en conseqüència, ho han prohibit. Pur efecte Streisand: fins ara l'han vist a Twitter més de deu milions de persones, i l'han retuitat més de 40.000. Un èxit de taquilla sense taquilla.

La pel·lícula com a tal és simple i tremendament tòpica, però és que no és una pel·lícula, sinó una expressió del wishful thinking de milions de persones, moltes de les quals tenen experiències directes mediates o immediates de fets com els que narra el film. És un missatge en forma de bomba gràfica adreçada al cor de tots els europeus. I dic “els”, sense cap ànim inclusiu, que em perdonin els wokes: “Deixarem que violin les nostres dones i filles?”

La postmodernitat woke veurà aquí una crida al masclisme més patriarcal i al que cal oposar-se en nom del multiculturalisme. Ja només ens faltava això: lluitar contra el masclisme islàmic amb masclisme occidental.

La pel·lícula va directa com una fletxa al cor dels homes els avantpassats dels quals van fer Europa, aquells que, segons Èsquil, a Salamina, van cridar: “Aneu, fills dels grecs, allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills i les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares i les tombes dels vostres avantpassats: és la batalla final!"

La responsabilitat de Sánchez

És fama que Felipe González va dir en certa ocasió "Els expresidents som com gerros xinesos en un apartament petit. Se suposa que tenen valor i ningú s'atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu". Aquests dies, amb les seves sovintejades ingerències en la política espanyola, molts li han recordat la seva famosa reflexió perquè l'apliqui.

Sempre m'ha intrigat, no l'apotegma, sinó la facilitat amb què els comentaristes es fan càrrec del problema. Com si tots tinguessin un valuós gerro xinès a casa. És l'èxit del polític: convèncer l'auditori que té allò que no hi té. Podria haver parlat dels bonsais, que li són més familiars, però González, aquest gat de mirada "tontiastuta", com el va definir Ferlosio, sabia que els bonsais abunden encara menys que els gerros xinesos i a ell li agrada dirigir-se a la majoria.

Parlant de gats, en tornar d'un viatge a la República Popular de la Xina el 1985, González va citar una frase famosa de Deng Xiao-ping, llavors líder suprem del país: "No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins". Un relativisme pragmàtic que desconstrueix en dues línies totes les ruminacions postmodernes. La veritat és subjectiva. Lyotard podia haver llegit el senyor Ramón de Campoamor: res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira.

Amb tot el pes de la tradició taoista i l'aura confuciana de l'antiguitat, per no sortir-nos de la Xina, González s'ha llançat a fons contra Pedro Sánchez. Ho ha fet a Toledo, en presència de García Page, que representava el seu segon cognom. Ha estat un atac contundent, immisericorde: dos homes de la seva màxima confiança, condemnats a llargues penes. Ha d'assumir la responsabilitat política i optar entre dimitir o convocar noves eleccions. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, li toca tornar els vidrets i, després, ja es veurà com se'n surt judicialment.

Tot això és obvi i inqüestionable. És d'una claredat meridiana. Tant que cega i no permet veure els clarobscurs. Amb Felipe González no només van anar a la presó el governador del Banc d'Espanya i el cap de la Guàrdia Civil, a més d'una segona fila de càrrecs intermedis, fins i tot del PSOE, sinó també un ministre de la seva màxima confiança i intimitat i el seu sequaç. Ell mai va assumir responsabilitat política en els termes peremptoris que li imposa a Sánchez. D'on se segueix que no vol la seva dimissió en pro del bé comú, sinó com la venjança per algun greuge personal que li hagi fet l'altre.

L'anterior no és un intent vergonyós de defensar el president espanyol. Al meu entendre fa temps que hauria d'haver dimitit. Però no per aquests jocs burocràtics politicocriminals que són el business as usual de la política convertida en professió, sinó per haver obert la porta a la islamització del seu país i, de passada a Catalunya.

Això comporta més que una responsabilitat política. Comporta una responsabilitat històrica.

Starmer K.O.

Es desfà el triangle antisemita de les Bermudes, Starmer, Macron, Sánchez. Tres genets de l'Apocalipsi. El quart és una dona, Ursula von der Leyen; von der Leiden per als seus adversaris. Els tres cavallers, entossudits a islamitzar Europa, van reconèixer l'estat de Palestina. Només per atacar Israel. Gaudien del beneplàcit dels ulemes i els petrodòlars del Golf. Eren temps de Yihad.

Starmer, havia guanyat les eleccions de 2024 amb 411 escons dels 650 dels Comuns, 85 més de la majoria absoluta. La tercera majoria de la història del partit laborista. Davant d'ella, els 121 escons dels tories no eren res. L'oposició no existia. Tota la muntanya era woke. Es podia fer el que es volgués. I es va fer.

De sobte, però, a mitjan mandat, Starmer se'n va. Com s'explica això? Els analistes acumulen raons: l'indigest Brexit, els resultats electorals recents adversos, la rebel·lió d'un quart dels diputats, el triomf d'Andy Burnham, les crítiques dels sindicats i l'oposició del seu propi govern. No són, però, les causes de l'enfonsament de Starmer, sinó els seus efectes.

A Starmer li ha enfonsat la seva pròpia hybris i els dos anys de destrucció de l'estat de dret anglès, amb els grooming gangs protegits, l'antisemitisme de les autoritats, el racisme antiblanc de la policia, la parcialitat dels jutges woke, l'esgotament de l'estat del benestar a favor dels immigrants, les tàctiques intimidatòries sarraïnes i el terrorisme islàmic.

I, sobretot, li han enfonsat les xarxes, especialment Twitter. Per això l'home volia intervenir-les i censurarles. Per protegir-nos, és clar.

L'esquerra woke britànica va exagerar la importància dels seus suports electorals. Els 411 escons tenien darrere el 33,7% del vot. El percentatge més baix de suport a un govern en la història del Regne Unit. En proporció del cens, encara menys: 20,13%. Amb aquest suport real no hi ha gaire marge per reformes encara que siguin lleugeres. No diguem per islamitzar el país, implantar la xaria, imposar tribunals islàmics, destruir l'Església anglicana i reintroduir el “delicte/pecat” de blasfèmia, com sembla que pretenen el primer ministre i la família reial anglesa.

Aquest mateix destí espera Macron i Sánchez, els altres dos irresponsables que han sumit Europa en una crisi cultural de dimensions incalculables. El vot antiimmigracionista de l'altre dia al'Europarlament és un indicador de què pensa l'electorat europeu.

Una darrera observació. Tots els wokes amb comandament a la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, etc. parlen de drets i valors. Però la realitat obliga a fer un follow the money. On van a parar els diners de l'Iran, l'Aràbia Saudita i els emirats del golf? Qui finança els milers de mesquites a Europa, on hi ha gairebé cinquanta milions de musulmans? Qui paga als ulemes, els imans i totes les associacions islàmiques? Qui finança els aldarulls fripalestain i antisemites a les universitats? Qui paga la legió de mitjans occidentals que difonen la propaganda islàmica? Qui als ganduls de les flotilles? Qui als periodistes, intel·lectuals, professors universitaris, jutges i polítics woke?

Hi ha molta gent fent-se d'or a costa de la solidaritat amb els "palestins", la invenció antisemita més gran del segle.

Al Regne Unit no n'hi ha prou amb un relleu dins del laborisme. No és (només) cosa de persones. La gent va votar un partit que ha defraudat. La meitat de la legislatura és una bona ocasió per a un vot de recall.

Violadors i assassins musulmans

La corrupció dels mitjans de comunicació i els polítics catalans sobresurt en dos camps. Un és el silenci, la censura que apliquen per no informar dels casos de robatoris flagrants, de fraus i estafes sistemàtiques perpetrats per tots els partits de la partitocràcia. Especialment, Esquerra Republicana. El partit que presumia de no tenir ni un sol cas de corrupció és, en realitat, un pou de lladrocini i bandidatge que viu de parasitar l'administració pública. Els periodistes, molts d'ells, militants o endollats del partit, cobren per amagar la informació o per mentir directament.

L'altre camp del silenci d'aquests mitjans és la seva indigència mental, que els porta a seguir a ulls clucs el pensament únic woke a favor de la invasió i la conquesta islàmiques d'Europa. Tots hi estan d'acord (i per això cobren suculentes subvencions oficials i diners dels suborns de les tiranies del Golf) en què cal manipular i ocultar la informació a la ciutadania per no incrementar la violència comunitària.

El periodisme occidental és un acudit. Si un policia blanc mata un ciutadà negre, els mitjans muntaran un espectacle mundial, parlant de supremacisme i demanant mà dura contra el racisme blanc. Si un negre (policia o no policia) mata un blanc, es fa un silenci mundial. El racisme negre no existeix.

Tots els mitjans occidentals estan comprats per l'agenda woke, que acusa els blancs de racisme i xenofòbia vis-a-vis dels musulmans. Quan se'ls diu que l'islam no és una raça, sinó una religió de fanàtics i criminals, responen que sí que és racisme, però no biològic o ètnic, sinó cultural. Racisme cultural, s'entén? O sigui, si no crec a l'islam soc un racista perquè ho diu un grapat de cretins que passen per gent llegida, becaris i directors de diari.

Fins i tot han inventat un terme irracional i absurd, la islamofòbia, que demostra clarament la raó que tenia Sòcrates en pensar que l'estupidesa i la immoralitat sempre van juntes. Acompanyades de la lletjor. Només cal veure els retrats d'alguns membres de les bandes musulmanes de torturadors i violadors de nens/es al Regne Unit.

Perquè aquí estem. Finalment, s'ha fet públic l'informe independent sobre les bandes musulmanes que fa anys que violen, torturen i assassinen nens i nenes a la Gran Bretanya. Resultava molt difícil creure que una cosa tan bèstia i inhumana estigués passant en Gran Bretanya. Però les proves són ja incontrovertibles. El govern i els mitjans han estat ocultant-lo i reprimint qui ho denunciava. És un front antidemocràtic i antiblanc format, entre altres, per el batlle de Londres (un musulmà), el rei i el primer ministre (dos conversos a jutjar per les seves manifestacions) i tot el corrupte cos de policia britànica; i corruptes mitjans britànics; i corruptes mitjans espanyols; i corruptes mitjans catalans.

Tots els que afavoreixen la conquesta del Vell Continent pels bàrbars musulmans que, amb el suport de què un dia va ser l'esquerra, venen a imposar les salvatjades, la pedofília, la misogínia, el feminicidi, el totalitarisme, llurs abjectes costums.

Només cal llegir les coses que diuen i escriuen els Partals, Antichs, Llachs, Ustrells, Bastés, Cruanyes, Albiachs, Cids, Vallejos, etc., etc.

Rufián, el nostre home a Madrid

En algun moment, els dirigents d'ERC van pensar que era una bona idea que Gabriel Rufián encapçalés la llista del partit a Madrid, escullera de les Espanyes. Un cartell molt prometedor. El candidat era català, però no excessivament, ja que també és fill de l'emigració de Jaén i té un tarannà espanyol. Un exemple de l'Espanya plurinacional. El partit afirmava la seva catalanitat a Madrid, alhora que obtenia informació sobre la política de l'altiplà transmès per algú a qui els espanyols, sobretot els d'esquerres, consideren un dels seus.

Però la comprensió de la política hispànica del republicà no és gaire aguda. Els grans triomfs que ha venut a bombo i tweet han resultat falsos. El blindatge del català, el doblatge de no sé quines sèries, la taula de diàleg del finançament singular, fins i tot la prova de la connexió russa de Cipollino-Puigdemont-007. Els espectacles histriònics a la tribuna s'expressen en un castellà de Chamberí.

Li passa el que al James Wormold de la novel·la de Graham Greene, El nostre home a l'Havana que, com que no és capaç d'enviar cap informació d'interès al servei secret britànic, MI6, per al qual treballa, se la inventa. Rufián fa el mateix. Inspirat pel seu mentor, Tardà, pren les seves faules per un senderi lluminós.

Durant anys, el diputat de Santa Coloma de Gramenet, Santako, pels moderns, ha portat dues vides, ha estat dues persones, ha conviscut amb el seu Doppelgänger. Es repeteix l'esquizofrènia que Alcalá Zamora atribuïa a Cambó, que volia ser el Bismarck d'Espanya (en el cas de Rufián, de l'esquerra espanyola) i el Bolívar de Catalunya.

Viure la vida ja és complicat. Viure dos deu ser esgotador. La convivència amb el doble és un turment i sovint acaba fatalment. Vegeu què li passa a Dorian Gray o al William Wilson, d'Allan Poe, per no parlar de l'infeliç Goliadkin, de Dostoievski. Si la figura Rufián ha de sobreviure, un dels dos personatges, Bismarck o Bolívar, ha de morir. Bolívar, kaputt. Rufián no ha estat mai independentista. L'odi que desprèn cada cop que parla del president Puigdemont, no és un odi de partit o de classe. És un odi nacional, un odi al fet català per part d'aquest espanyol nascut a Santako.

Prevaldrà el Bismarck de l'esquerra espanyola, fragmentada en taifes d'egos wokes. Les esquerres “transformadores” espanyoles, a la recerca d'un líder carismàtic, ho aplaudeixen i confirmen en allò que ell veu com una “destinació manifesta”. I, com a bon cabdill espanyol, ja ha posat condicions als seus, ara per ara, hipotètics seguidors, cosa que treu de polleguera els seus soferts companys de bancada.

Si ERC vol conservar el cap de llista de Madrid, la condició principal serà passar sota les forques caudines d'un Front Espanyol d'Esquerres per a una Espanya plurinacional. El referent, sens dubte, és l'actual Constitució de Bolívia, del 2009, inspirada, entre altres fonts en la Pachamama i, segons la qual, el país és un estat unitari plurinacional que garanteix el dret a l'autodeterminació de les nacions i pobles “en el marc de la unitat de l'estat”.

So far, so good.

Belfast. Això anirà a més

Els mitjans de comunicació públics i privats segueixen tots fil per randa la partitura del pensament únic woke. És una monodia gregoriana impregnada d'encens ideològic: antisemitisme, canvi climàtic, immigració lliure, dret a l'ocupació, submissió a l'islam, antifeixisme. Les discrepàncies es ventilen al refectori.

L'opinió seriosa, solvent, pilar de l'ordre constituït, veu exemplar que el sant pare vingui a demanar al seu ramat que obri les fronteres i deixi entrar el poble del Senyor. Al Vaticà, però, la darrera monarquia absoluta d'Europa, la immigració il·legal és un delicte penalment castigat. Acresolat exemple de dissonància cognitiva pontifical.

La rentada mediàtica de cervell és terrible. Moltes societats europees estan convulses, en una inseguretat creixent. Els mitjans oculten o manipulen la informació sota pretext de “no exacerbar-hi els ànims”. Les autoritats no protegeixen les víctimes (cas Henry Nowak), i ajuden els victimaris. I no parlem d'uns jutges que confonen la llei penal amb les benaurances del sermó de la muntanya.

L'esquerra defensa el disbarat que, els que no contribueixen, accedeixin a unes prestacions socials que paguen els contribuents, sense poder beneficiar-se'n. Sempre hi ha un forà que té més drets. Perquè és vulnerable.

Interpretada pels wokes, la vulnerabilitat és tan laxa que ha destruït el principi d'igualtat davant la llei, base de l'estat de dret. Tots els ciutadans són responsables dels seus actes, menys els vulnerables que, si roben, agredeixen, okupen és en estat de necessitat. No justificava Sant Tomàs el furt en cas de necessitat?

Si se sap tot això és gràcies a les xarxes socials, especialment Twitter. En conseqüència, els polítics i periodistes van bojos per tancar-ho, en nom, és clar, de la llibertat d'expressió. Qui protesti és un sembrador d'odi i un racista. Igual que si protesta pels degollaments al mig del carrer, el vandalisme i les violacions a go-go.

Han treballat tant per erradicar el racisme dels blancs que s'han passat al racisme dels negres i marrons. No és estrany que els blancs estiguin organitzant-se i fent justícia pel seu compte. Un desastre? Sí, però, com diu Locke, quan el govern es converteix en tirania, el poble té dret a rebel·lar-se.

Que ho fa l'extrema dreta? Per descomptat. Però el poble s'ha afegit. I, en tot cas, qui va provocar-ho?

És estrany que els wokes, de dreta i esquerra, a qui se suposa algun grau de racionalitat, no vegin que aquesta situació d'anòmia social a Europa s'anirà agreujant progressivament. Tan estrany que només es pot explicar per dues raons: a) estan comprats; b) desitgen la destrucció de llur pròpia cultura.

O totes dues coses.

Manifest Orriolista

 Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

"Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l'orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s'han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l'exiliat de Waterloo, Junqueras "amoespaña" i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP".

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l'estil de l'Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d'atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d'una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l'antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc, etc, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d'Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d'Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix ​​i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n'ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l'establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d'agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l'odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L'auge d'AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s'ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d'AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l'uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L'únic.