Catalunya continua governada per lladres

Quan es va descobrir el presumpte robatori de la DGAIA fa ja temps, la primera reacció del govern de la Generalitat va ser el silenci. I la segona. I la tercera. Silenci, sempre silenci. En aquest esforç agosarat li van donar suport els mitjans catalans, tots ells comprats pels lladres i més silenciosos que una tomba. Per això, el govern els ha apujat la paga aquest any. D'alguna cosa s'ha de viure deien els periodistes, mentre escrivien columnes sobre les cascades de l'Iguaçú.

Tot i això, l'informe de la Sindicatura de comptes era demolidor.

Va haver de sortir Octuvre a fer la corresponent investigació de la qual se seguia que no només hi havia presumptes desfalcs i malversacions, sinó una espessa xarxa d'individus membres o propers a ERC al capdavant d'una no menys espessa xarxa de fundacions i organitzacions del tercer sector que rebien diners públics a cabassos i invertien en negocis propis o simplement se'ls ficaven a la butxaca.

Una xarxa de delinqüents que passen del govern al “sector privat” i del "sector privat" al govern.

Com que la pressió era molt gran, la consellera del ram, Mónica Martínez Bravo, una senyora que viu a Madrid i ve a Catalunya de visita, va decidir fer un pas per tranquil·litzar l'opinió pública: va canviar el nom de la DGAIA pel de la DGPIIA (però va deixar el mateix director general) i va nomenar una comissió d'investigació parlamentària composta per els mateixos investigats.

I, és clar, l'assumpte continua. La sindicatura de comptes avisa que es continuen fent pagaments sense cap control i que és business as usual per a aquesta banda de corruptes. La fundació Resilis, una de les més pringades en aquest escàndol, sota govern de gent d'ERC o propera, continua fent negoci brut. Cosa que, com revela avui El Món ja feien des de l'any 2012. Convenientment arxivat per l'autoritat judicial. 

I no s'acaba aquí el desgavell. També el departament de cultura del govern de Pere Aragonès va fer mans i mànigues amb desenes de milions adjudicats presumptament als amiguets d'ERC, el partit sense corrupció, segons l'estel de la tramuntana.

El govern no hi té res a dir. El seu president, que fa gairebé un mes que està de vacances hospitalàries està més callat que un musclo.

L'ànim, òbviament, és no donar ni una explicació, no oferir cap dimissió. Igual que amb l'escàndol de Rodalies on hi ha moltes explicacions, sí, però totes falses i tampoc una dimissió.

Tant ERC com Junts podrien fer caure aquests dos governs corruptes, el català i l'espanyol. Però no ho faran. ERC no vol unes eleccions a Catalunya en què perdria fins i tot la camisa i Junts tampoc a Madrid, mentre la dona del president Puigdemont continuï endollada a la Diputació de Barcelona, governada pels socialistes a raó de 7.000 euros al mes.

La pela és la pela. 

Pedro Sánchez, un president cínic i immoral

En la primera setmana d'activitat parlamentària d'aquest any, el president Sánchez patia la seva primera derrota en veure com el Congrés rebutjava el decret òmnibus en què, sense cap escrúpol, es vinculaven les pensions a l'acceptació del que aquest govern d'extrema esquerra anomena “escut social”.

L'“escut social” és una forma de confiscació arbitrària dels petits propietaris que lloguen els seus habitatges al mercat lliure. Fa cinc anys que es carreguen la seguretat jurídica de la propietat i, quan la situació ja és insostenible, amb desenes de milers d'habitatges okupats en detriment dels petits propietaris, volen prorrogar aquesta injustícia i que els casolans paguin el fracàs del govern. Han aconseguit enfrontar els casolans amb llogaters.

L'anomenat “Decret Òmnibus” era un xantatge jugant amb les pensions dels jubilats, cosa moralment fastigosa. Parlen de protegir els vulnerables. Hi ha algú més vulnerable que els pensionistes? Però aquests importen tan poc a Sánchez com els drets dels petits propietaris.

Ara està negociant de nou el decret per arreglar demà dimarts el desgavell i, segons les meves informacions, està tractant de tornar a condicionar les pensions a l'acceptació de l'arbitrarietat de l'escut social.

Fa dos dies, Sánchez pujava un vídeo a les xarxes en què defensava la regularització de 500.000 immigrants il·legals com una qüestió de justícia i de reconeixement de drets. Sorgeixen aquí tres qüestions: 1ª, una vegada regularitzats, es controlarà la immigració que continuï arribant o s'estarà esperant que hi hagi una altra borsa de 500.000 il·legals? 2ª, reconèixer drets està a bé; però els drets comporten deures i quins són els que s'imposen a aquests regularitzats? Literalment, cap ni un. 3ª: els drets que es reconeixen tenen com a límit els drets dels autòctons, però aquests no es respecten, com tothom sap.

S'acusa els promotors de la regularització que el seu veritable objectiu és comprar els vots dels nouvinguts al millor estil caciquil de l'Espanya eterna del Comte Romanones; però a diferència del cacic de Guadalajara, aquests els compren amb diners públics. Encara que els homes i mitjans de Sánchez ho neguin, la pseudefeminista Irene Montero que deu el seu lloc a la influència del seu marit, ho admet.

Conclusió: Pedro Sánchez és un polític cínic, fals i immoral. Amb motiu de les eleccions del 2019 en què, per governar, el PSOE havia de pactar, Sánchez es va inclinar, en primer lloc, per Ciutadans. Va ser Podem qui es va negar a seguir-li el joc i va forçar unes segones eleccions aquell any en què, per fi, es va segellar el pacte PSOE/Podem.

Una persona a qui tant li fa pactar amb Ciutadans o amb Podem és, òbviament, una persona cínica i immoral.

I com a tal continua comportant-se.

Baixar-se al moro

Fa una setmana que els portaveus del govern i els seus periodistes a sou diuen que la legalització dels 500.000 no és compra de vot, que és un bulo de l'extrema dreta; i arriba aquesta noia incendiària i els descobreix les intencions.

Per cert, servidor ja ho deia al Youtube 2025 (minut 9:20), que l'esquerra vol la immigració per comprar els vots dels immigrants.

M'agradaria saber què pensa el president Sánchez de Irene Montero. El mateix president que unes hores abans va sortir per la TV en un vestit impecable i un impecable anglès, amb una mise en scène subliminalment fàlica a explicar en to mesurat les seves intencions. A explicar-les a Elon Musk i, de passada, al món sencer, especialment l'Àfrica i l'Àsia: Espanya, My Lord, és terra d'acollida.

Fraga va deixar dit que Espanya és diferent. I Sánchez ho prova. Mentre que els altres restringeixen la immigració per considerar-la perillosa, ell la fomenta i la considera beneficiosa.

Però el més important és saber si fa seves les paraules d'Irene Montero. Els crítics de Sánchez l'acusen de contribuir a la islamització d'Espanya i comprar vots. I això és el que proposa Montero a veu en crit: baixar-se al moro a la recerca de vots.

Aquesta còmica parella de dones ultrabolxevics, Montero y Belarra, viu de repetir dogmes de l'esquerra antediluviana. Es posaren en contra de la guerra d'Ucrania com si es tractés de la primera guerra mundial i ara parlen de que el vot és censitari, como als temps del Conde de Romanones. Estan rabioses perquè el Congrés els ha tombat el seu pla de continuar confiscant la petita propietat amb el famós decret òmnibus i treuen tota la bilis que porten a dins.

En fer-ho, deixen al descobert allò que en realitat són. Aquesta senyora, Montero, que és on és perquè el seu marit la va posar allà, dona lliçons de feminisme a tot arreu quan és el que els nostres avantpassats anomenarien una “mantinguda”. I no només això: s'instal·la en una mansió de luxe, porta els fills a un col·legi privat prohibitiu, cobra 130.000 euros de diners públics i va per la vida arengant les masses a assaltar la fortalesa del capitalisme.

És ben clar que aquesta esquerra hipòcrita és la mateixa que regnava a les satrapies comunistes, la que regnava a Veneçuela i regna a Cuba: la casta governant vivint al luxe i el poble a la misèria.

Però el pitjor de tots, el més ladí, esmunyedís i mentider és Sánchez. Aquest subjecte abans de pactar amb Podem, ho va intentar amb Ciutadans el que ens dona una idea de la força de les seves conviccions. Ara no ha tingut escrúpols a jugar amb les pensions per fer xantatge a les altres forces polítiques i aconseguir que li aprovin els seus deliris confiscatoris.

És difícil ser pitjor persona.

Les coses estan canviant

El pensament woke, hegemònic, proislamista, antioccidental, antiamericà, antisemita, contemporitzador amb el terrorisme, fa aigües. Els musulmans han perdut l'enèsima guerra contra Israel i la causa fripalestain ja no dona més que per a concerts. Tot l'aparell de propaganda islamista s'està enfonsant. Discursos tan histèricament esbojarrats com els d'Irene Montero ja només se senten a Espanya. A Aragó, en concret.

La Unió Europea ha declarat la Guàrdia revolucionària de l'Iran (GRI) com a organització terrorista. Fins i tot França i Espanya els dos països més complaents amb terrorisme islàmic, s'hi han sumat. Espanya, que no reconeix la independència de Kosovo ni permet la de Catalunya -un país més antic que la mateixa Espanya- sí que reconeix un ens de ficció brollat de la guerra freda, una quimera anomenada Palestina.

Sigui quin sigui el resultat, la rebel·lió de l'Iran ha trencat una barrera. Els morts, assassinats a trencaclosques pels soldats de la GRI, (una organització terrorista) es compten per milers. La rebel·lió de les dones ofegada en sang. Heu vist un sol tuit de les Irenes Monteros o Iones Belarras en favor de les dones iranianes massacrades? Alguna declaració dels influencers, premis goyas i sotafirmants?

El pas següent serà il·legalitzar també els germans musulmans, una altra organització terrorista defensada pels fripalestains.

I s'està obrint un nou front. Les dones de l'Afganistan s'estan aixecant a l'estil de les de l'Iran. Aquestes dones no poden sortir al carrer sense anar tapades de cap a peus i amb només un forat per veure per un sol ull, tenen prohibit l'accés a l'ensenyament, no són ateses quan estan malaltes i són tractades pitjor que animals. Heu vist una sola protesta dels wokes per aquesta situació? Un sol tuit d'Irene Montero, Ione Belarra i la resta de feministes masclistes de podem denunciar-ho?

Això no fa pensar?

El senyor Guterres, secretari general, diu que l'ONU és a les últimes financerament. Com ha de ser. El pressupost ordinari de l'ONU es desglossa així per estats membres: la UE i l'EFTA aporten el 24%; els Estats Units, 22%; Xina, 20%; Anglaterra, 4%; Japó, 7%. És a dir, 35 dels 193 estats de l'ONU paguen el 77% del pressupost, mentre que la resta fins a 193 (o sigui 158 estats) paga 23%. En termes polítics, l'ONU és finançada pels països contra els quals vota sistemàticament l'Assemblea General, exceptuada la Xina. Està en marxa un moviment molt fort per deixar de finançar l'ONU. Si l'ONU cau, caurà l'agenda 2030 i quedarà desmantellada la ideologia woke.

En efecte, alguna cosa està canviant.

Estan desesperats

No se n'han sortit amb l'intent de continuar saquejant els petits propietaris. La gent comença a adonar-se del cost d'aquests pocavergonyes al govern. Les enquestes internes auguren un futur ombrívol. Tenir tots els mitjans comprats amb els diners públics ja no garanteix les eleccions. S'han vist obligats a sortir al carrer, a intentar enganyar la gent de nou.

El fantasma que agiten és la por a l'extrema dreta. No parlen mai de l'extrema esquerra perquè són ells mateixos. Agiten un espantall a veure si la gent es resigna a aguantar la seva política d'extermini de les classes mitjanes i privilegi de la invasió musulmana. Carreguen les tintes a les descripcions. Tot el que pot carregar les tintes algú com Rufián que tinta n'ha vist poca a la vida.

S'afegeix a la festa l'estel de la tramuntana, fins ara contrari a la idea de la unió hipostàtica de l'esquerra, independentista i espanyola al mateix temps. L'ha convençut el profeta paleocomunista Tardà: mira, Oriol, que perdem les eleccions, haurem de deixar de robar, tornar el que ja hem robat a la DGAIA i per tot arreu, no controlarem els mitjans, i fins i tot és possible que la gent s'assabenti que els genocides són els musulmans.

Terroritzat, l'estel de la tramuntana ha acudit a prestar la seva il·lustrada ajuda a Rufián a València, encara que, com és el seu costum, ha sortit cames ajudeu-me quan la gent ha començat a esbroncar-los. El nou evangeli de les “esquerres plurinacionals” és una còpia de la França Insubmisa, el partit de l'esquerra proislamista que pretén convertir França, el país de Molière, en un califat de Tartufs i Harpagons.

A Espanya, sempre més endarrerits, el partit de Rufián, de moment, només compta amb una propagandista islàmica al Parlament de Catalunya i no és precisament una llumenera. El que haurien de fer és proposar com a cap visible d'aquesta unió de les esquerres plurinacionals una islamista ben enfundada en un burca. Així no es podria saber de quina nacionalitat era.

Al capdavall, el que caracteritza l'esquerra espanyola i catalana és el seu feminisme encendrat que es mostra clarament en l'aferrissada defensa que fan de les dones a l'Iran i, sobretot, a l'Afganistan.

Aquest projecte de l'hora vint-i-cinc de la unió de les esquerres inclou les esquerres espanyoles en la seva aràbiga diversitat. Confia controlar els mitjans de comunicació, tots en sintonia amb l'esperit woke de l'època. L'alma mater del projecte és el tsar de la comunicació, Jaume Roures, una mena de ciutadà Kane mediterrani. La qüestió és si la unió de les esquerres espanyoles li surt tan bé com a Kane la carrera de la seva dona, Susan Alexander Kane. 

El gobierno, l'esquerra i Junts

El president Sánchez sembla ostatge d'un partit d'ultraesquerra amb quatre diputats al congrés, cosa que s'adverteix no només en el joc brut del fracassat decret trampós sinó en la decisió de regularitzar 500.000 immigrants il·legals i la delirant política internacional espanyola que ha convertit Espanya en la principal aliada de Hamàs i el terror.

Amb la derrota del decret òmnibus, tota la maquinària propagandística de l'esquerra ha orquestrat una campanya demagògica per acusar la dreta de votar contra la pujada de les pensions.

Però vivim a l'era digital i les xarxes s'han encarregat d'explicar el joc brut dels socialistes i els seus aliats. Era un parany per prorrogar un any més això que anomenen “l'escut social”, una política arbitrària i confiscatòria que, de fet, beneficia els fons voltor contra els quals diu lluitar, igual que la regularització dels il·legals beneficia la patronal.

Irene Montero, que no és diputada, ha encapçalat l'atac amb la seva habitual agressivitat. Aquesta senyora es va enfilar a la direcció de Podem pel tradicional mètode ficar-se al llit amb l'amo del partit, per dir-ho suaument, però va donant lliçons de feminisme per tot arreu. Viu dels diners públics en un xalet de luxe i anomena “rendistes” els petits propietaris d'immobles a qui pretén expropiar. És la imatge viva de la hipocresia d'una esquerra que fa el contrari del que predica. I no para de predicar.

Eliminació de la seguretat jurídica de la propietat, inundació d'immigrants il·legals, afavoriment de la invasió islàmica, destrucció dels serveis públics i greuge comparatiu entre el tracte que reben els immigrants i el que es dispensa als ciutadans espanyols i catalans. Aquest és el lamentable estat d'Espanya i Catalunya desgovernades pel socialisme i la ultraesquerra. La cirereta de la copa que dona la mesura de l'estofa moral d'aquesta esquerra és que utilitzi les pensions com a mitjà de xantatge per imposar els seus deliris.

La casta política espanyola i catalana són dos grups de privilegiats que viuen de repartir-se els diners públics com els filibusters es repartien el botí de les seves gestes. El congrés acaba d'aprovar 53 milions per als partits polítics. Una oligarquia que viu parasitant els ciutadans.

El gobierno de l'esquerra progressista té comprats tots els mitjans de comunicació als quals el Consell de Ministres dedicarà aquest any 271 milions d'euros, diu que per a publicitat institucional. Han muntat una dictadura mediàtica en què només accedeixen a l'esfera pública els islamofeixistes, l'extrema esquerra, i els antisemites.

Com que Junts ha gosat votar contra el govern, algú podria pensar que potser també pot votar una moció de censura, l'única possibilitat d'acabar amb aquesta farsa de la pseudoesquerra woke que té el país col·lapsat. Però temo que mentre la dona de Puigdemont continuï gaudint d'un endoll de 7.000 € al mes a la DIBA governada pel PSC, això no passarà.

L'esquerra paràsita

Les xarxes es feien ressò ahir d'un nou escàndol de l'esquerra, en concret, dels Comuns de Barcelona. Janet Sanz, una de les principals responsables d'haver destrossat la capital durant els dos mandats d'Ada Colau, que deia haver abandonat la política només fa quatre mesos, fitxa ara per una associació, Metròpolis, subvencionada per l'Ajuntament de Barcelona i la secretaria general de la qual està en aquest mateix Ajuntament. Un cas de porta giratòria més de l'esquerra.

És a dir, Sanz no ha deixat la política. Ha canviat una butaca per una altra al mateix consistori del qual continua cobrant. Com ha fet durant tota la vida. Afiliada a Esquerra Comunista-els Verds el 2004, amb vint anys, no ha treballat un sol dia fora de la política. Ni tan sols quan, com diu, deixa la política.

Janet Sanz no és pas un cas excepcional. Al contrari, és habitual a esquerra, a tota l'esquerra. És el modus operandi d'un corrent polític que si, en el passat, va tenir una història de esforç i sacrifici, avui està poblada d'arribistes, vividors i pocavergonyes que viuen dels diners dels contribuents per amargar-los la vida.

Compten per això amb un poderós aparell de propaganda compost per uns mitjans als quals compren amb diners també públics i en què treballen uns periodistes a sou que no mereixen aital nom.

Aquesta desviació de la democràcia és possible gràcies al sistema de finançament públic dels partits i dels representants populars. Una institució que pretenia que les classes populars accedissin a la vida pública ha acabat en un règim de corrupció.

El finançament públic s'origina a la Grècia antiga. Pèricles va introduir, entre altres reformes, la remuneració de la funció pública (dos òbols per sessió) que va acabar convertida en un subsidi per als més pobres. El demagog Cleontes el va pujar a tres òbols i va convertir el servei públic en una manera de viure a costa de l'estat.

Exactament, el que passa avui amb la diferència que els tres òbols són salaris estratosfèrics que els polítics s'autoassignen i cobren, a més d'un conjunt d'altres privilegis, dietes, etc. S'ha creat una classe política, una oligarquia de lladres i pocavergonyes dedicada a esprémer l'estat del benestar i els recursos públics.

Feu-vos un florilegi dels noms més representatius dels partits de l'esquerra: Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Rafael Simancas, Salvador Illa, Gabriel Rufían, Elisenda Alamany, Janet Sanz, David Cid, Ada Colau, Irene Montero, Ione Belarra, etc., etc., gent sense activitat laboral productiva digna de tal nom. Buròcrates dels partits on han fet tota la carrera. Una classe política que salta de càrrec en càrrec, sempre xuclant i maquinant experiments socials ideològics que empobreixen la ciutadania i destrossen les nostres societats.

Una casta política la ideologia de la qual és flexible com el xiclet. Abans de pactar amb Podem, Sánchez ho va voler fer amb Ciutadans. Els comuns de Barcelona, ​​després de guanyar les eleccions amb joc brut, no van tenir cap inconvenient a governar amb els vots de la dreta. Al capdavall, el seu programa és el mateix: parasitar lo públic i endollar els seus partidaris, amics i parents.

 

Els 500.000 de Sánchez

La regularització d'uns 500.000 immigrants en situació il·legal ha aixecat polseguera entre la dreta i ha esvalotat les xarxes. Sobretot, a Catalunya, on hi ha una sensibilitat especial per a aquestes qüestions per raons evidents.

Tot i això, no s'ha de sobredimensionar l'assumpte. No són persones que arribin ara, sinó gent que ja està al país en situació irregular. Òbviament, no cal tolerar la immigració il·legal, sinó que cal combatre-la. Però, encara que es faci així (que no es fa), cada cert temps s'acumula una bossa d'il·legals als quals s'ha de regularitzar per evitar abusos. Això ja s'ha fet en diverses ocasions anteriorment. Tant Felipe González com Anar i Zapatero van regularitzar immigrants il·legals.

El país necessita mà d'obra, alhora que té una alta taxa d'atur, la qual cosa és un efecte pervers i contradictori de la política social de l'Estat de benestar que no cal explicar aquí. La regularització integrarà mà d'obra nova al mercat i l'economia, que porta bon ritme de creixement, se'n beneficiarà.

Encara que sembli mentida, l'efecte d'aquesta nova amnistia immigratòria no és tant econòmic com polític. El reial decret deixa fora de joc una vegada més l'oposició. L'escàndol de la regularització ha tapat el dels trens que, al seu torn, havia tapat el dels contratemps carceraris de ministres i polítics socialistes. En negociar-ho amb Podem, que compta amb quatre diputats al Congrés i cap ministre, aprofundeix la crisi entre les dues formacions de la “veritable esquerra”.

A canvi, el gobierno confia que Podem no s'oposarà a la transferència de les competències d'immigració a la Generalitat, i acontentar així Junts que, molt irritats, el van votar contra el decret òmnibus de les pensions i les mesures antidesnonaments. La fidelitat a prova de bomba d'ERC la té garantida des de sempre amb el camarada Rufián. L'independentisme partitocràtic català continua junyit al carro del PSOE.

Sánchez governa en minoria, però ningú no gosa plantejar una moció de censura i no hi ha expectativa d'eleccions anticipades. Espanta tothom amb la por a una dreta que, probablement, tampoc no les guanyaria perquè la seva incompetència és majúscula.

És un tour de force, que diuen els francesos.

Només s'albira un punt fosc. La innecessària i suïcida complaença del govern socialista amb la invasió musulmana. La darrera prova, el decret que obliga tots els centres escolars a oferir menús halal.

Però aquest punt fosc es farà realitat en un futur a mitjà termini. Aleshores, Sánchez s'haurà retirat i la tasca de recuperar el país per a la població autòctona recaurà sobre uns altres.

 

Antisemitisme i catalanofòbia a Barcelona

L'odi als jueus és tan vell com el cristianisme. Segons la llegenda del jueu errant, cap al Calvari, Crist va maleir el jueu Asuerus dient-li que vagaria pel món fins a la seva segona vinguda. Així, els jueus serien perseguits per tot arreu, expulsats de tots els països, acusats dels pitjors crims, víctimes de pogroms al llarg dels segles i, finalment, de l'Holocaust.

A l'odi cristià als jueus es va sumar després el musulmà, molt més profund i ressentit car, segons la Bíblia que els musulmans també accepten, Ismael, el primer de la seva comunitat, va ser fill il·legítim d'Abraham amb la seva esclava, Agar (per això es diuen agarens), mentre que el legítim va ser Isaac, el jueu. El etern problema de la bastardia.

Des de la creació de l'estat d'Israel, l'antisemitisme ha tornat a enverinar l'ànim de molta gent. La idea que, per primera vegada a la història ja no es pugui massacrar alegrement els jueus perquè es defensen i guanyen les guerres que els fan els àrabs, treu de polleguera tots els racistes del món.

Actualment, la judeofòbia és el llaç que uneix en unitat d'acció els islamistes i l'esquerra occidental. Com que l'antisemitisme té mala fama (el cas Dreyfus va ser determinant) aquesta esquerra occidental diu no ser antisemita, sinó antisionista. La part més gran dels que ho diuen no saben què és el sionisme ni els importa. El seu objectiu, com el dels islamistes, és destruir l'estat d'Israel (l'única democràcia del Pròxim Orient), i exterminar els jueus.

La profanació de les tombes jueves de les Corts a Barcelona és obra directa d'antisemites, probablement del corrent islamofeixista de l'esquerra woke catalana, la més estúpida del continent europeu. La de les flotilles fripalestain. Però els instigadors, els autors intel·lectuals, són els governants d'esquerra espanyols, un Pedro Sánchez que reconeix l'inexistent estat de Palestina, però és incapaç de condemnar la profanació d'un cementiri. És un Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, ​​que malversa milió i mig d'euros públics en un ridícul districte onze a Gaza, però calla davant el covard atac als morts d'Israel. Són els mitjans catalans, els més antisemites d'Europa, encapçalats per TV3, que no considera noticiable aquesta barbàrie judeòfoba.

Resulta especialment odiós que l'atac s'hagi perpetrat a Barcelona perquè mostra la motivació veritable dels atacants i els seus padrins. Els catalans i els jueus tenen molts elements en comú: són dos pobles que han mantingut la seva identitat nacional contra tota mena d'atacs i intents d'extermini; dues nacions sense estat que han estat capaces de mantenir-se gràcies a la seva identitat cultural, religiosa en el cas israelià, lingüística al català.

En atacar els jueus, els antisemites espanyols ataquen també Catalunya.

L'antisemitisme també és catalanofòbia.

 

Salvador Illa, retrat d'un fracassat molt ben pagat

Amagat darrere del canvi climàtic, Illa espera que els seus subordinats al govern de la Generalitat li treguin les castanyes del foc pel caos que ha generat a Catalunya. Els seus consellers compareixen en rodes de premsa empassant-se un gripau darrere l'altre per explicar com és possible que la Catalunya del segle XXI no tingui trens ni autopistes i hagi de comunicar-se com en els temps de Miguel Strogoff, per postes de cavalls. Els mitjans, tots a sou de la partitocràcia, no critiquen tanta incompetència perquè en són tan responsables com els polítics que protegeixen.

Després d'incomplir la seva promesa d'abaixar-se el sou, Illa continua cobrant 140.000 € per fracassar estrepitosament en tot menys en la tasca d'espanyolitzar Catalunya. Els seus innombrables consellers, assessors i la tropa d'endollats que ha recollit dels altres partits, com si fossin MENAS a costa del contribuent català, li fan la gara-gara mentre s'emporten els calerons.

Els inútils de l'ANC i el Consell de la República convoquen una manifestació per al set de febrer sota l'estúpid lema “Prou” perquè no gosen alçar la veu, però volen convèncer la gent que fan alguna cosa. Puigdemont, el president telemàtic, apareixerà en holograma explicant a la gent el que sap tothom, però ni tan sols gosa demanar noves eleccions.

L'estel de la Tramuntana, que  ha passat deu dies rentant el cervell a la gent des de tots els mitjans del règim per vendre l'enèsima presa de pèl, ha emmudit sobtadament. Les rodalies, que el pinxo Rufián deia traspassades a la Generalitat gràcies a ell, han rebentat definitivament i, de passada, també ho ha fet l'autopista més important de Catalunya, deixant centenars de milers de persones sense mitjans de transport.

En dues memorables intervencions parlamentàries, el buròcrata del dit alçat va assegurar, d'una banda, que el projecte de Sílvia Orriols fracassaria i, d'una altra, que el seu govern, després d'haver fet les coses bé el 2025 (sic), les faria millor el 2026.

De moment, l'única cosa segura és que, si hi hagués eleccions ara, el projecte d'Orriols tindria un suport popular considerable i que Catalunya mai no ha estat tan enfonsada com avui. Els catalans, sotmesos a un govern d'incompetents i endollats, tots ben pagats, començant pel seu desaparegut president, no tenen sanitat, ni educació ni transport públic, ni seguretat al carrers, ni res de res; però paguen els impostos més alts de l'estat. A més, han d'aguantar una tropa de cretins que es desplacen amb cotxe oficial, prohibint o dificultant l'ús del cotxe privat.

Des de l'habitació de l'hospital on s'ha amagat, Illa explica el seu estat de salut, però és incapaç de preguntar per la dels afectats pels accidents ferroviaris.

El fracàs no és només material. També ho és moral.