Per què no cau Sánchez (a) “el marroquí”?

Acabat el llarg i càlid estiu, un bronzejat Sánchez ha anat a col·locar la doctrina de tardor al seu predi de la SER, la ràdio d'El País. Aquest diari que fa poc presentava una 007 a sou del Marroc com si fos una mena nàufraga. La doctrina, de seguiment oficial a la tribu woke, diu que darrere del caos ceutí, hi ha una confusa internacional ultradretana que sembla una reedició dels protocols dels Savis de Sion. S'afegeixen les xarxes socials russes i israelianes que desinformen i ataquen el govern espanyol per ordre dels seus respectius governs. És la conspiració jueu-bolxevic-maçònica de Franco. "Rusia, culpable!".

Veiem: estan les xarxes socials espanyoles al servei del govern? No, oi? I per què les del proïsme sí? Perquè ho diu ell. I sense cap prova.

Les xarxes socials de Rússia i Israel, països que encenen l'hostilitat de Sánchez, li hi tornen i, si poden atacar-lo, l'ataquen; com fa ell amb Israel. O no acusa l'estat jueu de genocidi a Gaza, malgrat que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no sostenen això? Això no és desinformar i atacar faltant greument a la veritat? Que té estrany que l'enemic faci el mateix?

Tots els autòcrates confonen discrepància amb agressió i crítica amb subversió. Si Sánchez pogués, tancaria les xarxes socials a Rússia i Israel. Bé, atès el seu caràcter, tancaria totes les xarxes socials del món.

Així podria col·locar més fàcilment la seva doctrina de la postveritat woke: el Marroc és un aliat fidel i aquí no passa res. Només cal donar una ullada a qualsevol xarxa social, per veure no només que està passant molt, sinó que, probablement, passarà més, quan el “germà” del rei Felip li doni per organitzar-ne una altra amb el vistiplau dels EUA. Sánchez suposa que, havent regalat el Sahara al Marroc, finançades les seves infraestructures i acollit la seva població excedentària, fins i tot la criminal, compta amb la lleialtat marroquina. És a dir, va de bluff.

Els de l'“esquerra alternativa” semblen haver-li vist ja per fi les orelles al moro i demanen ara ni més ni menys que la ruptura de relacions amb el Marroc. Fa uns mesos també demanaven trencar amb Israel. El somni de l'esquerra alternativa deu ser l'autarquia de Franco. Els seus socis de l'altra esquerra alternativa menys alternativa li fan mala cara.

El govern no en farà res perquè és ostatge dels musulmans. Això si no està pagat per ells, com gairebé tot l'antisemitisme proislamista. O una cosa pitjor: si no està sotmès a xantatge.

Com és possible que, en aquestes circumstàncies no caigui el govern que és incapaç de resoldre el problema sense distribuir-lo per tota la península?

Perquè compta amb el ferm suport dels pseudoindependentistes catalans. Això és el que diu la dreta. I té raó. La partitocràcia catalana, Junts i ERC, són el puntal de Sánchez. Tenen una retòrica independentista per enganyar l'electorat català i una pràctica espanyolista d'amagatotis, però fidel. El govern de Sánchez sap que els té segurs, no per les concessions que hagi fet a Catalunya (cap), sinó perquè són tan anticatalanistes com ell.

Aquí, els burlats són el poble ceutí ara i el català sempre.

L'infame

Parlar d'algú tan brut, immoral i mala persona com Junqueras sense perdre les maneres és molt difícil.

Aprofitant, com sempre, que altres donen la cara (i a algun se la parteixen) per defensar Catalunya i la bandera, aquest pocavergonya, tracta de treure'n partit sense moure un dit.

Fa anys que descatalanitza el seu partit. La C de Catalunya ha desaparegut del logotip oficial. Es manté a la URL perquè, en ser twitter, no la pot canviar. O segurament no en sap, atès que tampoc sap com funciona un llevataps.

Fa temps que l'estelada ha desaparegut dels actes oficials del partit d'endollats i corruptes que presideix. L'objectiu era “ampliar la base” i aconseguir el vot dels espanyols no independentistes i, sobretot, dels moros que no volen barallar-se amb els espanyols. Com ell.

Ha estat, i és, el més fidel aliat del PSOE. Més que els de Podem.

És el puntal fix del govern d'Illa, un ocell que cobra 140.000 a l'any per enfonsar Catalunya a la misèria.

I ara, aprofitant que la policia del règim al qual dóna suport, ha apallissat sense motiu un independentista, es presenta al Camp Nou envoltat de la bandera que fa anys que repudia. I, per descomptat, tots els mitjans que té comprats fent-li entrevistes.

Una infàmia.

Ceuta: the end, my friend

A López Burniol l'han fet fora de La Vanguardia per dir el que tothom sap: que el conflicte de Ceuta en pot ser un altre 98, aquest cop un 2029 profetitzat per Alexandre Deulofeu. I amb exactitud. Recordeu que l'apotecari de la matemàtica de la història situava el 2029 la fi de l'imperi espanyol. I les dues places de sobirania, Ceuta i Melilla, que ara es desprenen de la cua de l'estel caduc espanyol, són les últimes miques de l'imperi.

Una part de l'esquerra que és al govern (els comunistes i els palestins) es troba molt incòmoda, havent de defensar el que en el fons del seu cor islamomarxista veuen com les últimes colònies en sòl africà. Els titelles d'aquest mateix govern, ministres, periodistes i intel·lectuals en nòmina criden a veu al coll (si no, no serien espanyols, com diria León Felipe) que Ceuta i Melilla són espanyolíssimes, més espanyoles que Don Pelayo. I potser tenen raó. Però la raó té menys importància a la Realpolitik que la integritat física d'una dona cristiana i bella a terra de moros. L'únic que compta són els canons que, segons Napoleó, mesuren la teva força.

I la d'Espanya en aquest cas és nul·la. Els seus canons disparen amb pólvora mullada. Mullada per la ideologia woke i proislamista d'aquest govern d'absolutes mediocritats. L'estúpida obstinació de Sánchez per semblar el més progre de la facultat ha conduït el país al desastre. Fa anys que està aliat amb els musulmans i, com a bon antisemita, tracta de fer la vida impossible a Israel. També s'ha enemistat amb els Estats Units de Trump i el conjunt de la Unió Europea.

Ara els que ell creia els seus aliats, els moros, fent bona la seva fama de dobles i falsos, no només l'han abandonat sinó que són els seus enemics més ladins i li plantegen un problema demogràfic i militar a Ceuta que el govern espanyol és incapaç de resoldre, esperant el cop final, una nova marxa verda quan al sàtrapa marroquí li passi pel cap.

Incapaç d'enfrontar-se a aquesta crisi, Sánchez ha canviat les Canàries per Andorra, com si fos un influencer, però va continuar apartat, amagat davant la crisi ceutí com fa el seu amic Illa quan té un problema que és diàriament, cosa que li molesta el gaudi dels més de 140.000 € amb què aquest subdelegat espanyol endolceix la seva feina, amargada pel malson de la Sílvia Orriols.

El país sembla un episodi de la "Pantera Rosa". Els ministres del govern es contradiuen en públic i no es parlen en privat. Tota Espanya sembla una granja artificial d'espies marroquines, alguns lloats directament per El País i el seu bombàstic sentit de la seva pròpia importància. Ningú sap què fer amb els milers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta robant, violant i delinquint mentre la creu vermella els reparteix queviures i altres menesters amb els nostres diners i la premsa del règim (tota) menteix més que els cretencs de Epiménides.

Tenia raó Deulofeu, l'imperi espanyol es dissol. Espanya cau a trossos, Sánchez és a Andorra, habitant de l'hotel de luxe a la vora de l'abisme, com deia Lukacs d'Adorno i els seus nois.

Això, si no està cobrant dels emirats petrolífers per combatre la Yahiliyyahh  a Espanya.

Sona l'hora dels catalans. Però la nostra corrupta partitocràcia, els lladres “amalgamats” del catalanisme fictici veuen la crisi de Ceuta com una ocasió per continuar robant recursos públics a través de la DGAIA.

O sigui, després de tot, allò que Deulofeu no va arribar a preveure, és que Catalunya s'enfonsaria amb l'imperi espanyol.

L'auca de la corrupció catalana

Sempre ho dic: Twitter és una capsa de sorpreses. Ara he trobat aquesta il·lustració d'un compte molt seguit de Twitter, amb un text magnífic. Ha tingut l'encert d'ajuntar en una auca algunes de les cares del règim català. La imatge recorda els famosos wanted de les pel·lis de l'Oest. L'auca explica una història en què també participen molts altres, els més rellevants de la política, el periodisme, els espectacles, les universitats, els negocis. És clar que no es poden reproduir tots els rostres. Seria un on és Willy? Cal conformar-se amb la selecció de l'auca.

Són cares conegudes. Hi ha periodistes vinculats al poder, militants fervorosos de partits que han tingut diferent sort, autoritats, exautoritats i exdirigents de partits. Massa ex. Semblen imatges per a un programa Ubi sunt? Alguns rostres es perden a les boires del passat. Un Wanted Vintage. És clar, el que s'ha dit, falten els que avui remenen les cireres, els que prediquen al personal el que ha de pensar, en primera línia de combat.

Però tots plegats, els de més brillantor i els més apagats, els que donen les ordres i els que les transmeten són com la marabunta. L'anomenat pluralisme democràtic és la pau dels romans, segons Tàcit, un desert. Colonitzen els mitjans fins al tedi en xous televisius que semblen fabricats per una subsecretaria, parlen per la ràdio sense parar, concedeixen entrevistes en què sempre diuen el mateix, escriuen el mateix als diaris, participen en actes públics alegres, funeraris o de civilitzada protesta. Formen el mosaic de la vida pública catalana en política. I en no política, atès que parlen de tot amb la mateixa competència. Alguns són consumats todòlegs. I algunes.

Aquesta gent té a les mans la gestió d'un quasi país a punt de rebentar. Però la seva obsessió és amagar-ho i disfressar-ho a la manera Potemkin vetant la discrepància i censurant la crítica. La gestió és irreprotxable. Els desastres i les corrupcions que s'acumulen no generen responsabilitat. Segurament perquè el govern és vulnerable, ningú dimiteix mai. I jo ho entenc; és una democràcia de veritat, no com aquests succedanis hipòcrites on un ministre dimiteix per pagar un esmorzar amb la targeta oficial.

El Parlament de la tribu és com la festa de no-aniversari d'Alícia al país de les Meravelles, un no-Parlament en què l'únic suport segur de què compta el govern és el del principal partit de l'oposició.

Els cartells de l'Oest solien precisar Dead or Alive, viu o mort.

Un diàleg amb data de caducitat

Costa de creure que el papa digui aquestes coses. Implica un desconeixement tan absolut de les relacions entre totes dues confessions que només es pot atribuir a ignorància. Al fet que és un “estranger”, un nord-americà reciclat al Perú. Sembla gairebé un marcià.

Hauria de saber que ell viu a un conjunt emmurallat que es va fer per defensar Sant Pere dels musulmans: la mura lleonina, del seu antecessor Lleó IV al segle IX i la mura vaticana dels Pius IV i V al XVI.

També hauria de saber que el diàleg entre el cristianisme i l'islam és impossible per raons dogmàtiques. La finalitat de l'islam és imposar-se a tot el planeta, acabar amb les societats yahili, és a dir, impures, corruptes, o sigui, per exemple, la cristiana. I islam només n'hi ha un. Això de l'islam radical i el moderat és un conte de les mil i una nits per posar-nos al dia.

Fa mil quatre-cents anys que els musulmans guerregen contra els cristians; tots els de l'hègira. Dedicats a la jihad, que pot ser de guerra directa (totes les conquestes territorials fins ara, que són immenses); o pot ser indirecta, esglaonada, amb una primera part pacífica i una segona que depèn d'Al·là.

Tot això és evident. SS hauria de llegir el llibre del principal intel·lectual (i màrtir) musulmà, Sayyid Qutb, Milestones. Aquí s'explica clarament que l'islam vol posar fi al cristianisme. Si cal dialogar, es dialoga. Però la finalitat, oh vicari de Crist a la terra, és deixar-te sense feina.

L'estratègia de Jihad pacífica està molt avançada, amb fruits insòlits. El rei d'Anglaterra passa el dia predicant l'islam, com un convers i amb ànim prewestfalià. L'islam inspira avui l'altar i el tron, els dos poders tradicionals a Europa que, segons Novalis, era sinònim de la Cristiandat.

I què cal dir dels alcaldes musulmans de Londres i Nova York, les dues ciutats anglosaxones més importants? Nova York, vint-i-cinc anys després de l'atemptat de les Torres Bessones, amb què el terrorisme va declarar inaugurat el mil·lenni.

I no es parli de la proliferació de mesquites a tot Europa occidental, financiades amb petrodòlars i dedicades a adoctrinar els guerrers del Jihad. La Xaria avança al sistema judicial d'alguns països europeus i les ciutats es divideixen en taifes religioses. Quan la ministra de l'Interior britànica, Shabana Mahmud diu que posa l'Alcorà al centre del que fa. Qui recorda la Jihad?

Putes i submises

Fa menys d'un mes, el 26 de juliol, una senyora musulmana britànica, Khadija Patel, rebia molt orgullosa un premi al ciutadà britànic (British Citizen Award) en reconeixement del treball empoderant dones joves. Cal suposar que estava molt orgullosa perquè va rebre el guardó enfundada en un nicab que només permetia veure'l els ulls. Òbviament, l'única seguretat que fos ella qui rebia el premi i no el seu avi és la seva paraula i la de les autoritats britàniques. Les dues coses d'escassíssim valor en un país el rei del qual sembla haver-se convertit a l'islam, ideologia que permet mentir per tal de guanyar la Jihad.

Cal posar fi a aquesta barreja d'estupidesa i hipocresia que ha convertit Occident en una tolla immunda on la paraula no val res. On la sinceritat, l'esforç, el sentit crític i la dignitat són trepitjats per una esquerra que s'ha tirat als braços del sinistre fanatisme islàmic. On si et dius Fàtima, ho pots fer tot, fins i tot rebre un premi personal sense mostrar la teva persona; però, si et dius Montserrat, has de complir la llei que, a més, és enemiga de la teva llibertat.

Precisament, una d'aquestes Fàtimes, Fadela Amara, va fundar el 2003 un moviment reivindicatiu anomenat “Ni putes ni submises”. No cal dir de que anava el llibre, però cal assenyalar que va catapultar l'autora al govern de França, que era per al que es va escriure. El llibre va ser un èxit a causa del títol: Ni putes ni submises. No senyor. Ja està bé de masclisme, misogínia i menyspreu a les dones que lluiten per la seva emancipació.

A Espanya es va estendre l'exemple i tothom coneix (i ha patit) el cas d'aquestes dues braves guerreres de l'extrema esquerra, Montero i Belarra que també han arribat al govern com Fadela Amara, fins i tot més amunt, sense escriure cap llibre.

La senyora Irene Montero s'esgargamella histèricament a favor de la immigració descontrolada que pateix la població mentre ella cobra 15.000 € al mes i viu en casalot privilegiat. Com ho ha aconseguit? Fent el que han fet sempre les putes i submises des que el món és món: ficant-se al llit del cap del ramat i ascendint gràcies a això al govern del país. No és una cosa del que cap dona pugui estar orgullosa i, de fet, quan un diputat se'l va retreure al Parlament Europeu, va recórrer a les seves armes de dona, i es va posar a plorar. Per a consolar-se va fer ministra a la seva companya de pupitre a la facultat, Ione Belarra, que té tants mèrits com ella per a fer el que fa.

Quan no plora, alliçona la població sobre empoderament femení, l'extrema dreta que ve, el masclisme cristià, mentre silencia el feminicidi quotidià a l'Afganistan, l'Iran i la resta del món islàmic, començant per això que anomena Palestina. I, com a tasca permanent, destruir Israel, l'únic país democrátic del Pròxim Orient i on les dones gaudeixen d'igualtat de drets amb els homes. També les musulmanes.

I ja no parlem de Ceuta, on cap de les putes i submises que governen Espanya al crit de “Llibertat per a les dones!” ha posat els peus.

Inaugurant el món

És sabut que, en el seu quart i últim viatge a Amèrica (1502/1503), Cristòfor Colom va naufragar al Carib i va quedar encallat durant mesos a la costa de Jamaica, a mercè dels elements, les malalties, els motins de la seva gent i l'hostilitat dels indis. Finalment, va aconseguir congraciar-se amb aquests (i amb llurs provisions i queviures) en predir un eclipsi total de lluna amb què els va terroritzar i els va posar al seu servei.

Sempre que els ha estat possible, els poderosos s'han valgut de la ciència per sotmetre la gent, aprofitant-ne la ignorància. Algunes vegades amb bons fins; les més, per enganyar-la. Però, a mesura que la força democratitzadora més gran de la humanitat, o sigui, la ciència, es va expandint, disminueix la possibilitat dels tirans de continuar oprimint i explotant el poble.

El president Illa ha aprofitat l'eclipsi del dia 12 per pronunciar un apassionat al·legat a favor de la ciència des de l'observatori des del qual ha contemplat el fenomen. Aquest ignorant, incapaç de predir un eclipsi de sol i fins i tot, l'arribada de l'alba després de la nit, no té cap més interès que cobrar 140.000 € a l'any per destruir Catalunya, xifra que ell mateix trobava escandalosa ja fa tres anys i que va prometre que rebaixaria en un 30% per acabar incrementant-la en un 10%.

Aquest pocavergonya que els corruptes d'ERC ens han encolomat per garantir-se ells també un espoli proporcional a favor de més de 200 paràsits endollats al govern de la satrapia socialista és incapaç de predir res. Però ha organitzat una “inauguració” de l'eclipsi del dia 12 passat, com el que obre una botiga de moda a la Rambla i amb els diners públics que acostuma a malgastar per enfonsar Catalunya. En la il·lustració els teniu una d'aquelles fotografies que són un insult al sentit humà del decòrum.

Mentre aquest fosc buròcrata, vividor del partit, compleix la seva sòrdida comesa, envoltat d'una plana de cretins que arruïnen tot el que toquen (però sense que en dimiteixi cap) part de les plagues d'Egipte han caigut sobre Catalunya.

Una falla elèctrica ha deixat l'aeroport del Prat sense vols i la gent tirada.

No hi havia trens de rodalies a Tarragona, on la gent també ha quedat tirada.

Per la imprevista densitat de trànsit, l'AP-7 col·lapsada i la gent de nou tirada.

Mentrestant, la vida normal: robatoris, violacions, assassinats al mig del carrer.

Un desastre vergonyós pel qual aquest govern hauria d'estar empresonat.

Però ja ho veuen: inaugurant un eclipsi.

De Ceuta, en parlem un altre dia.

Sánchez, el comunista proislamista

Dimecres, 5 d'agost, vaig pujar un post titulat “Sánchez trenca la UE”. Avui, el Telegraph publica un article dient bàsicament el mateix. Lliurat al wokisme, enfrontat a Trump, a l'OTAN, als Estats Units i a la resta dels països europeus, Sánchez està enfonsant Espanya i, de passada, la Unió Europea.

Just el programa de sempre del comunisme i l'islamisme.

Que l'home no té cap principi moral es va encarregar ell mateix de demostrar-ho. Després de les eleccions de desembre de 1915 va voler formar govern amb la dreta populista de Ciutadans. Però només sumaven 130 escons i el pacte va fracassar perquè el PP i Podem hi van votar en contra.

Fa més de sis anys que governa amb l'esquerra “transformadora”, la que diu que és més d'esquerra que el PSOE. El resultat és el que es descriu al post citat i l'article de The Telegraph: el govern més woke, propalestí (és a dir, proislamista) i més antisemita d'Europa.

Ara, la crisi de Ceuta l'ha esclatat a la cara i, en lloc de reconsiderar la seva actitud, s'ha afrontat a Itàlia, empitjorant la seva situació per a quan aquesta crisi torni a esclatar. Ell l'havia donat per resolta i se'n va anar de vacances a les Canàries. Tornarà a la península una estona per gaudir de l'eclipsi de sol.

Però tot apunta a una crisi més greu cap al 12 o 15 d'agost, quan es pot produir una nova “marxa verda” sobre Ceuta. És el que es mou a les xarxes. Quan aquesta nova invasió es produeixi, que es produirà, sigui el 12, el 15 o qualsevol altre dia, com reaccionarà Sánchez, l'esquerrà antisemita, propalestí, proislamista?

De moment, els aliats moros l'han enganyat. El seu govern se sent burlat. Està disposat a islamitzar Espanya, però n'ha de guardar les formes. Fa anys que la política exterior espanyola està dictada per aquest “Príncep dels creients” que resideix a París. Tothom es pregunta què deu el govern o el rei d'Espanya al Marroc. I tothom pensa el pitjor de tots dos.

Espanya no compta amb Europa i encara menys amb l'OTAN. No podrà defensar Ceuta, com no va poder defensar el Sàhara. Fins i tot un conegut defensor de les essències hispanes com el notari López Burniol vaticina un desastre com el del 98. El 98, Espanya va combatre; demà, a Ceuta, no ho farà. Més que un nou 98, això sembla un 29 d'Alexandre Deulofeu.

Per molta retòrica de drets humans que Sánchez faci valer, aquí el que compten són els diners amb què els sultanats del golf i altres despotismes islàmics rics tenen comprats als wokes en totes les seves escales: en la política (espanyola i europea), els mitjans (cas BBC), la Universitat (vegeu la Universitat de Cambridge), l'Església (el papa del qual vol confraternitzar amb l'islam, igual que el rei d'Anglaterra). Recordeu el Qatargate, amb la participació del Marroc.

Mentre Zapatero no aclareixi l'origen de la partida de joies, tinc dret a pensar que va ser el preu que els islamistes van pagar per aquella proposta seva de “l'aliança de les civilitzacions”, o sigui, l'aliança dels invasors i el envaïts. Això de regalar joies s'escau molt a la mentalitat àrabe-oriental, aquella que Edward Saïd diu que és una invenció dels occidentals.

El partit és el partit

(Sobre un article de Joan Puig)

Joan Puig és un home de conviccions fermes i, rara avis, un que fa allò que diu. És l'únic independentista de debò que conec, tret de la Sílvia Orriols. És la cara visible d'un grup de militants d'ERC entossudit en una regeneració del partit cap a la recuperació d'un passat d'integritat i independentisme. En el cas que n'hagi existit, no crec que sigui de recuperació possible, a la vista del grau de corrupció i col·laboracionisme que s'ha assolit. Però m'agradaria que ho aconseguissin. Cosa poc probable si reïx la campanya d'alguns dels seus caps per diluir la seva presència en un vagarós front de l'esquerra catalana, amb què intenten amagar el seu fracàs de partit.

Ja s'ha vist com el junquerista Puigtió intentava subsumir ERC al si del seu Moviment Gironí. (I com grinyola això de Moviment!). Una entitat celestial que amagava el logotip d'ERC, però s'aprofitava de les seves prerrogatives electorals. Curiosa mostra de parasitisme polític.

Puig, que és home de partit, té una visió interna de l'afer Puigtió que ens permet un millor judici als que el veiem des de les grades. Ens fa entrar al terreny de joc i amb un titular que condensa la situació en els seus termes exactes: “operació”, “desbandada”, “oportunisme” i, la cirereta, la famosa “militància decidim”.

El titular ho diu tot. El menys important és la peripècia de Puigtió i la seva desintegració personal sota les ordres del padrí. L'important és com queda el partit (i, de passada, Girona i Catalunya; però això ho afegeix el sotasignat). I no queda bé, no pot quedar gens bé quan el protegit del cap màxim és un bocamoll malintencionat, el comportament del qual ni tan sols a ERC es pot justificar.

Aquí és on la lleialtat de Puig al partit el perd i afebleix la crítica. Culpa Puig de l'afer al grup de la militància decidim i exigeix ​​als òrgans del partit que siguin vigilants i no tolerin més assaltadors de camins. Això està molt bé, però el responsable últim de la militància decidim, per una banda, i dels òrgans del partit per l'altra és el mateix que el de la candidatura de Puigtió. I és el que hauria de donar explicacions.

Però a l'article no se l'esmenta.

Anar-se'n de la llengua

Quina ficada de pota de Puigtió! Tants anys en la política i se'n va de la llengua com un col·legial amb qui no convé. Acostumats a parlar així entre ells, els polítics, de vegades, no calibren l'interlocutor. I passa això. L'alcaldable ja s'enfronta l'esquadra d'afusellament disposada a fer foc amic, el pitjor de tots. Monsenyor Junqueras qualifica les paraules de desafortunades. El que és desafortunat no són les paraules, sinó que hagin transcendit. Les paraules són les que fan servir els polítics entre ells quan creuen que ningú no els sent; recordeu-vos el "les mamelles més grans".

Ah, però han transcendit! Han provocat un terratrèmol a l'assossegada Catalunya. Tan intens que a l'interessat li ha faltat temps per a escriure una carta circular a la militància en què lamenta les seves paraules, se'n disculpa i dona a entendre, amb tot el morro, que considera l'assumpte tancat. Totalment mancat de sentit comú, fins i tot utilitza la fórmula del Borbó, prometent que en el futur no es repetirà i donant per suposat que té un futur.

L'incendi és de tal dimensió que el partit ha ressuscitat una de les comissions internes beatífiques de colgar assumptes disciplinaris. Una comissió com la que presideix Tardà (el que té la filla endollada a l'Ajuntament de Barcelona) per aclarir la sinistra trama B de l'organització i de la qual se sap tant com de l'Atlàntida. Aquesta comissió altra diu que actua “d'ofici” i ho repeteix, com si això li donés més autoritat. Perquè l'assumpte és, també diu, de gravetat extrema.

Doncs sí, però sense exagerar. Si som realistes, és business as usual en el funcionament de la partitocràcia catalana, especialment Esquerra Republicana que, en realitat, és una empresa de col·locació d'afins i patrimonialització de l'administració pública. El PRI, vaja, en què, de vegades algun despistat fica la pota.

¿Com es pot creure en un partit que fa mesos que intenta amagar l'escàndol de la DGAIA amb una altra comissió composta pels mateixos investigats?

Un partit que controla els mitjans de comunicació a extrems inversemblants, que té tot el dia parlant a Tardà, Junqueras i la seva gent, com si tinguessin alguna cosa a dir.

Un partit amb una estructura familiar endògena en què parents en primer, segon i tercer grau constitueixen una espessa xarxa d'influències i endolls que drena els recursos públics de la nació.