La dimissió

L'autodestitució de Puente és el clímax del drama d'aquest ministre perseguit per les catàstrofes. Adamuz va despertar un clam per la seva dimissió. “Dimitir no és un nom rus”, repetien les xarxes, aquests espais sinistres als quals ara es culpa de l'anòmia social, cosa que són d'ençà de les avui oblidades “primaveres àrabs” de fa quinze anys.

La segona catàstrofe va convertir el clam en estrèpit. La dimissió és el clímax que porta el ministre al moment aristotèlic de l'anagnòrisi, quan descobreix la realitat de la seva situació que fins aleshores ignorava per partidisme polític: que s'ha trencat la confiança dels usuaris en el transport ferroviari d'alta velocitat, el que tindrà conseqüències negatives a tot arreu. Hom dubta de la racionalitat dels que prenen les decisions col·lectives. Les peremptòries i furibundes exigències de la senyora Montero de fer públiques les empreses públiques expliquen l'arrel del dubte.

Tornant a Aristòtil, la dimissió ha provocat la catarsi, en què tothom se sent alliberat per actuar com li plau. Hi ha qui lloa el patriotisme de partit del ministre. El micròfon obert de Rufián xiuxiuejant-li la seva admiració en privat i demanant la seva dimissió en públic recorda la figura del malvat al teatre. No veuen, però, que la dimissió deixa Sánchez a primera línia de defensa. El que era càrrega per a la campanya també era un tallafoc.

La catarsi empeny la dreta a exigir la responsabilitat a qui va nomenar el ministre dimissionari. Aquest descobreix que, lluny de ser el final, la dimissió és el començament del viacrucis, el reconeixement d'un fracàs de gestió que ha tingut un cost humà terrible.

Un accident per culpa de causes tècniques molt complexes ha provocat un qüestionament de la política de nomenaments d'alts càrrecs al govern socialista/progressista regida per criteris partidistes i no de competència en la matèria de què es tracti. Que hagi estat ministre de sanitat un filòsof com Illa o de cultura un home sense cap qualificació com Iceta, actual ambaixador d'Espanya a l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura ja ho diu tot. I si es demana per sectors de l'Administració amb clar tint ideològic, com l'Institut de les Dones, la resposta serà descoratjadora.

És una pauta, un criteri del govern socialista/progressista, la de relegar els aspectes tècnics de la gestió davant dels partidistes i ideològics. Els resultats són a la vista i semblen apuntar a un futur electoral ruïnós per a l'esquerra. Les engolades tirades del president Sánchez en twitter, la xarxa diabòlica, parlant del futur de la humanitat semblen fetes per intel·ligència artificial que serà intel·ligència, però és artificial. L'espantall de la por a la dreta ha perdut la seva força dissuasiva, no perquè aquesta hagi convençut més, sinó perquè fins i tot el desconegut es prefereix al que es coneix.

La dictadura erki a Catalunya

Estava un servidor al mur de les lamentacions de Jerusalem, dialogant amb l'altíssim sobre les eleccions a Israel, quan el missatger Gabriel em va notificar que la Diputació de Lleida, presidida per Joan Talarn i Gilabert, prohibia la meva conferència sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam. Era una decisió que ja esperava d'aquest buròcrata obedient del partit proislàmic ERC en què fa vint-i-tres anys que milita sense haver fet altra cosa que cobrar diners públics per no fer res.

Gabriel estava consternat per una decisió tan obscurantista i inquisitorial que considerava un atac a la llibertat d'expressió. Vaig haver de consolar-lo, fent-lo veure que, en el meu cas, la persecució per les meves idees ve de molt lluny. Vaig néixer durant la dictadura de Franco i m'hi vaig oposar. Cert que no tant com García Margallo, però per aquesta oposició vaig passar dos anys a la presó.

Quan la dictadura va caure, vaig simpatitzar amb el que va venir després, el socialisme, per creure que era una organització d'esquerra que lluitaria per la llibertat i la democràcia a Espanya, però m'hi vaig haver d'enfrontar en ser el primer que va denunciar els GAL. L'enfrontament va continuar més tard amb els governs del PP i del PSOE i va aconseguir la màxima expressió quan vaig defensar el dret d'autodeterminació de Catalunya i em vaig solidaritzar amb la seva independència.

Aquesta vegada no em van ficar a la presó, però em van fer el buit, em van expulsar de tots els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits en què col·laborava, em vaig quedar sense editors per als meus llibres i vaig patir una campanya d'assetjament i ostracisme que dura fins avui.

Per ser conseqüent amb les nostres idees (les compartia amb la meva dona), vam decidir venir a viure a Catalunya, aprendre la llengua i lluitar per la seva independència i, si no vaig errat, crec que hem estat els únics espanyols que ho han fet. Vam estar la nit de l'1 d'octubre defensant les urnes, encara que no podíem votar. I aquí seguim. Ara ja votem.

En un primer moment, els tres partits pseudoindependentistes, la CUP, ERC i Junts per Catalunya ens van rebre amb els oberts i fins i tot em van incloure successivament a les llistes electorals per tancar-les en lloc d'honor. El van demanar ells; no jo, que mai, ni aleshores ni ara, he demanat res de la partitocràcia catalana.

Quan vaig descobrir -i vaig denunciar- que aquests partits no eren independentistes, sinó grups més o menys mafiosos que vivien d'enganyar l'esperit independentista de la gent per muntar les seves estructures de poder i enriquiment, les coses es van posar realment brutes. Com m'havia passat a Espanya, vaig ser sotmès a una campanya d'assetjament i persecució. Exclòs de nou dels mitjans de comunicació, vaig patir tot gènere d'abusos, insults i amenaces a les xarxes (els tinc tots documentats), especialment per part d'ERC.

Aquest partit no només no és independentista, sinó que és una organització de presumptes lladres (DGAIA), gàngsters capaços de muntar provocacions de falsa bandera (cartells de l'Alzheimer, estructures B), endollats i paràsits que viuen de perpetuar-se en càrrecs públics pels quals cobren milionades sense fer res i servidors dels espanyols, com el brivall d'en Rufián.

Els altres dos partits, encara que guarden una mica més les formes, no són gaire diferents, tant la CUP, una organització de nens agressius i feixistes com Junts, el partit del marit de Marcela Topor.

La proximitat d'unes eleccions que no esperaven els ha posat neguitosos i en el cas d'ERC ha muntat una campanya pròpia del cretinisme woke que el caracteritza, mirant de presentar-me com a xenòfob i racista. Per desgràcia per a ells hi ha proves incontrovertibles de la falsedat d'aquestes acusacions. Però això no els ha impedit ordenar al president àgraf de Lleida que em calumniï, cosa que aquest lacai ha intentat fer perquè, si no ho fa, probablement haurà d'anar a l'atur.

El cas és fer-me callar, censurar-me, com els espanyols.

Dues darreres observacions:

Primera: em sap greu per les persones que van tenir la idea de convidar-me a fer la conferència i em faria molt mal que paguessin el seu esperit obert a les mans d'aquests indesitjables.

Segona: com poden confiar els independentistes catalans en aquests estafadors de la partitocràcia? Ja no es tracta només de veure com és de lamentable que no siguin capaços d'oposar-se a l'abús i la injustícia contra la gent de conviccions. És que, així, mai no aconseguiran la independència, sinó més submissió i humiliació.

A Catalunya es prohibeix parlar del que no agrada la dictadura dels delinqüents d'ERC.

Doncs, continuo defensant la independència de Catalunya i lluitant contra la seva submissió a l'islam.

L'avarícia i la por

L'episodi d'Elif Eralp és un símbol de la catàstrofe civilitzatòria que vivim. L'esquerrana d'origen turc s'ha traït a si mateixa i ha deixat al descobert la profunda immoralitat de l'aliança actual entre l'esquerra occidental i l'islam. Ella, el seu marit, la seva família són ostatges de la barbàrie islàmica amb què s'han aliat públicament. I, en lloc de reconèixer netament aquest fet, es proposa litigar contra Der Spiegel per haver-ho fet públic.

O sigui, va contra la llibertat d'expressió, conquesta de la civilització occidental i pretén continuar amb la seva carrera política basada en la promesa de seguretat als berlinesos quan no és capaç de garantir la seva pròpia i la dels seus. Amb la denúncia, pretén amagar la seva mentida. Fa ús d'aquesta llicència inhumana que els moros anomenen “takiya”: mentir per amagar les teves veritables intencions.

Segons diuen les esquerres wokes, aquestes intencions són acabar amb el capitalisme, el racisme, el patriarcat, la desigualtat, l'explotació dels treballadors i el risc de canvi climàtic. I, per aconseguir-ho, ara que el famós proletariat amb què comptava antany, ha desaparegut, ha anat a buscar-lo entre els “condemnats de la terra”, s'ha aliat amb els sempre abundants i molt agressius moros. Ha construït un relat fantàstic, parlant d'una Palestina que només existeix al seu cap, però que li permet destruir la civilització a Occident mentre oneja les insuportables banderes jordanes sense l'estela. Ajuden els dirigents europeus estil Sánchez, Macron o Burnham que propalen la calúmnia del “genocidi” israelià, creient que, amb aquesta mentida apaivaguen els terroristes que han envaït Europa i controlen les organitzacions d'esquerra, com ara Die Linke alemanya, la France Insoumise francesa, la CUP o l'ERC catalanes.

En realitat, l'objectiu d'aquestes esquerres i llurs aliats terroristes oberts o ocults, com els batlles de Nova York o Londres i, en general, tots els moros que ocupen càrrecs polítics a les democràcies, és destruir l'estat de dret i implantar la tirania d'una ideologia totalitària i misògina, la Xària. Per això es valen de dos elements. El primer, que ja és a la vista de tot el món, és el finançament del terror a càrrec de les immensament riques tiranies petrolíferes: la compra de polítics, organitzacions senceres, departaments d'universitats, mitjans de comunicació, capellans i figures públiques. És a dir, la corrupció de les institucions democràtiques occidentals.

El segon, que l'episodi d'Elif Eralp ha posat al descobert és la por que aquests esquerrans tenen els seus aliats terroristes. Els dirigents de l'esquerra woke són uns corruptes venuts als suborns musulmans i, a més, uns covards que no gosen dir la veritat, és a dir, que són la cinquena columna de la barbàrie sarraïna a tot Europa.

Robinson Crusoe "decolonial"

Fa una temporada que llegeixo assajos postcolonials, de manera que, entre altres coses, m'he assabentat que molts dels llibres que vaig llegir d'adolescent són literatura colonial. Els herois d'antany són els dolents d'enguany. Els personatges literaris, Tarzan, Alan Quatermain, She, les mines del rei Salomó, barrejats amb els reals, Stanley, Livingstone, el Mahdi, Kitchener, Gordon, van a les escombraries de la història. Els noms que un dia van ser llegenda, Khartum, el Nil blau, el Nil blanc, els Boers, el Mau Mau són avui infàmia. Realitat i ficció es confonen en una imatge que l'imperi projecta de si mateix i el seu implícit “manifest destiny”.

Una imatge vintage contraposada a un memorial de greuges colonials de dimensions ciclòpies. En un d'aquests assaigs postcolonials he llegit una menció despectiva a Mungo Park, un dels meus herois de jove. Escocès, va ser el primer europeu a navegar pel riu Níger, els anys 1795 i 1797 i 1805-1806. Mentre Napoleó lliurava les seves batalles, Mungo es defensava a trets dels nadius que l'atacaven contínuament, atiats pels moros. Tot un personatge que va convèncer el món d'haver descobert les famoses muntanyes Kong, una cadena que creuava el continent d'Est a Oest. A primers del segle XX s'imprimien mapes de l'Àfrica amb els monts Kong imaginaris.

Mungo Park té una estàtua a Selkirk, capital de Selkirkshire, Regne Unit, on va néixer. Selkirk també és el cognom del pirata escocès que va passar quatre anys tot sol en una illa de l'arxipèlag de Juan Fernández, a l'Oest de Xile entre 1704 i 1708. Home prudent, va demanar quedar-se a l'illa i no embarcar perquè desconfiava del vaixell i de la capacitat de la tripulació. Efectivament, el Cinque Ports se'n va enfonsar a 250 milles de Colòmbia. Ningú va sobreviure.

Daniel Defoe, va convertir Alexander Selkirk en Robinson Crusoe el 1721. I si algun llibre és literatura colonial, és Robinson Crusoe. Sobre el personatge s'han escrit biblioteques i les interpretacions són centenars, des de la trobada del camí cap a Déu fins a la confrontació amb l'Altre hegelià, Divendres, que cal reconèixer. Robinson, que aprofità la seva desgràcia per convertir-se al cristianisme, fa de Divendres un home civilitzat. Li ensenya a llegir i escriure i la doctrina de Crist. Aquesta és la visió colonial tradicional, la que defensen els espanyols per justificar la conquesta d'Amèrica: civilitzar i cristianitzar. Però per aconseguir-ho ha hagut de donar mort als caníbals.

En un curiós llibre d'un francès, Octavi Mannoni, deixeble de Lacan, on pretenia explicar la psicologia de la colonització, es relaciona Robinson Cruoe amb La tempesta, de Shakespeare. Robinson és Pròsper i Divendres, Ariel. Però els caníbals es converteixen en el seu anagrama, Calibà, que el príncep esclavitza per haver intentat violar la seva filla, Miranda.

Aimé Césaire, el poeta que va inventar la négritude, identificava Calibà amb els pobles colonials, esclavitzats. Aquí es tanca el cercle del pensament postcolonial.

Calibà s'ha revoltat, sota l'impuls de la doctrina occidental dels drets humans universals. Però Miranda és violada cada dia a Occident.

Aquest és el drama.

L'esquerra menjaconys

Mai he sentit aquesta parella de conveniència electoral, que diu que és d'esquerra, parlar de res d'interès. Mai de llibres, teories, idees o autors, coses a què l'esquerra és molt aficionada. Mai li he sentit citar Marx, Lenin, Trotski, Gramsci, Sartre, Althusser, Foucault, Chomsky, Habermas, Negri, Said, i la resta de la galàxia crítica. Mai.

Així que, quan tots dos, cadascú en el seu estil, es declaren d'esquerra no sé a què fan referència ni què volen dir. Bé, no només jo; ningú. I quan diuen voler la unitat de l'esquerra encara se sap menys.

Fins que han aparegut al famós programa de TVE, deixant les coses clares d'una vegada per totes. Per esquerra entenen menjar-se respectivament el cony, la cigala, el cul i pràctiques semblants.

Molts dels alienats que els adoren celebren el gran pas endavant que significa tanta desinhibició, un pas endavant en la revolució sexual, que ja proclamava l'al·lucinat Wilhelm Reich, pare de la teoria de l'“orgó”, fa vuitanta anys. La novetat és que ara es predica des de la televisió pública, la que paguem tots i que miren persones per a qui aquest llenguatge és repulsiu. Com també la miren els nens, a qui Montero vol veure cardant amb persones adultes, probablement perquè com ella no els té propis, no li importa l'efecte que els pugui causar.

Suposo que, en aplicació de la doctrina marxista de la unitat de la teoria i la praxi (11a Tesi sobre Feuerbach) tots dos hauran donat exemple del que prediquen. Al capdavall, menjar cigales, conys, culs no és delicte i si se'n pot fer la revolució, aconseguir un món més humà i més justícia social, per què no practicar-ho?

Quantes cigales, conys o culs caldrà menjar per passar de repartidor de magatzem a portaveu d'un grup parlamentari pseudoindpendentista sense visitar una sola biblioteca i només pantalles de Tik-Tok? I la valquíria? És menjar la cigala del mascle alfa la millor manera d'arribar a ministra i després donar lliçons de feminisme?

Les expectatives electorals de tots dos teòrics menjaconys són molt reduïdes. Tot i això, compten amb el suport d'una televisió pública que, a més de confondre el cul amb les témpores, com fa sempre, ara també confon el periodisme amb el mengacigalisme. Tot sigui per tal d'aconseguir que aquesta parella de menjaconys tregui un escó al Congrés i, amb ell, la pagueta de 120.000 € l'any, l'única cosa que els interessa.

Una darrera observació. Com que està pràcticament en període electoral, tot i tenir la boca plena de cigales i conys, la nostra sacrificada parella desgrana el seu programa electoral perquè no els acusin de frívols: reducció de lloguers del 40%, jornada laboral de 30 hores, immigració il·limitada conys i cigales per menjar, i extermini d'Israel.

El filòleg Talarn i l'islam

Ai, amics! Estava jo l'altre dia tan content preparant una conferència que m'havia encarregat la revista Fonoll sobre el tema d'indubtable actualitat “La decadència d'Occident. L'aliança de l'esquerra i l'islam”. De sobte es va rebre una carta del president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn i Gilabert, ordenant retirar el logotip del cartell de convocatòria. Es va estendre el desconcert entre les altres entitats i se'm va comunicar que el cartell quedava anul·lat (vegeu la imatge) i la conferència, ja veuríem.

El senyor Talarn i Gilabert és filòleg (filologia catalana), però als 58 anys, no se'l coneix cap treball d'interès en aquest immens camp del saber. Un parell de tristes pròlegs compartits i cap article, assaig o llibre. És a dir, és un filòleg pràcticament àgraf. No és estrany perquè ha dedicat la seva vida a la política. És militant de l'organització promusulmana Esquerra Republicana des de fa vint-i-tres anys, en llocs generalment molt ben remunerats, segons el menjòmetre, així que, per què tocar cap paper que no sigui el de curs legal i per ficar-s'ho a la butxaca?

En el seu escrit, el filòleg Talarn afirmava que la Diputació no havia estat consultada a l'hora d'incloure el seu nom al cartell, argument formal que em sembla just perquè crec que ningú no s'ha de sentir obligat a res al que no hagi donat prèviament el seu consentiment.

Però, com calia esperar d'un militant del partit de Rufián, Junqueras, Tardà i altres eminències, el senyor Talarn, a més de l'argument formal afegia les raons del rebuig de la Diputació a la conferència. Ho feia traient-les de la seva molt escassa minerva, car no tenen cap base factual o empírica. Deia en el seu escrit que la Diputació “no dona ni donarà suport, econòmic o institucional, a activitats de caràcter racista o xenòfob, que promoguin l'odi o la discriminació o que siguin contràries als drets humans”. D'on se segueix que la meva conferència tindria aquests trets sinistres. I d'on treu el filòleg Talarn aquesta convicció si ni em coneix, ni sap res del contingut de la conferència que encara no s'hi ha pronunciat? A més de filòleg àgraf, és profeta?

Òbviament, de dues fonts: una, de les mentides i calúmnies que el seu partit va escampar sobre mi amb motiu de la glossa de Ripoll de l'11 de setembre passat, propagades per la premsa a sou del règim erki i la falsedat de les quals ha quedat demostrada; una altra, de les ordres expresses del seu partit de vetar tota intervenció meva, que el militant Talarn obeeix com un gos perquè, òbviament, si no les hi obeeix, s'hauria de guanyar la vida com a filòleg i, per això, no en té curriculum ni edat.

A més, el filòleg fa una excursió en el terreny de la història, la filosofia política i la teologia, per als que està tan preparat com per a la filologia, i afirma que l'islam és una religió, quan, com tothom sap, és una ideologia totalitària, masclista, misògina, genocida que espera conquistar Europa amb l'ajuda de tota l'esquerra woke com aquest individu.

El filòleg àgraf és un exemple del caràcter totalitari, censor i proislamista del règim erki-sociata que està destruint Catalunya mentre els polítics corruptes i inútils s'enriqueixen.

Periodisme de pistolers

El 1871, el genial Mark Twain va escriure un conte titulat Journalism in Tennessee, al què presentava el periodisme, en aquell adorable estat del sud-oest dels EUA, com una activitat laboral que es resolia a trets. Llegiu-ho perquè té molta gràcia i mostra que aquest estil agressiu de first gun in town segueix tan viu com sempre, encara que s'hagi de recórrer a mentides més gruixudes que la Vall dels Caiguts.

El 24 d'octubre passat, VilaWeb, el diari més antisemita i reaccionari de Catalunya, publicava una peça titulada “Orriols defensa de votar VOX a les eleccions catalanes”. Era una crònica sobre una entrevista a Ràdio 4 en què en absolut deia tal cosa. Al contrari, explicava que, com que AC no es presenta a les eleccions espanyoles, els militants podien fer el que volguessin. En realitat, això és així a les eleccions espanyoles i les catalanes, atès que el vot és secret. Aquesta defensa clara (encara que redundant) de la llibertat individual és una cosa que un reaccionari de l'esquerra visigoda com en Partal no pot entendre. Per a ell, militar vol dir fer el que el partit ordena sense discutir. Per això ha tret aquest titular fals i enganyós, que és com un tret d'un pistoler de Tennessee. Cap periodista del diari ha volgut signar la peça i el que surt és producte d'aquell vertebrat gasós que s'anomena “redacció”.

Partal se la té jurada a Sílvia Orriols des de l'inici d'aquell cordó sanitari ignominiós. En veritat, continua mantenint-ho. No hi ha cop que hagi d'esmentar el nom d'Orriols que no tregui el cap l'extrema dreta. Quan parla dels cupaires mai els anomena d'extrema esquerra, el que demostra que, si l'ésser humà està fet de fusta torta, com deia Kant, la del senyor Partal és torta i retorta. Extrema dreta és el que al senyor Partal li sembla, com argumentava en lamentable editorial presumptuosament titulat: “Per què ningú no vol reconèixer que és –si ho és– d'extrema dreta? en què parafrasejava Raymond Aron. Però el que era d'extrema dreta era el editorial del senyor Partal.

Com un element essencial de l'extrema dreta de sempre, el senyor Partal aprofita també per sostenir que Orriols en ser contrària a l'islam –igual que un servidor– és racista. Que l'islam no sigui una raça, sinó una ideologia totalitària no li fa pensar dues vegades aquesta calúmnia, en el millor estil del pistolerisme de Tennesseee. “No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols”, deia el senyor Partal en un altre dels seus tediosos i pedants escrits, el 2023.

A la vista dels esdeveniments recents a França, Itàlia, Espanya, és clar que, qui sostingui aquest punt de vista, no ho fa per ignorància, sinó per complicitat. L'aliança entre la vetusta esquerra obedient del senyor Partal reconvertit en woke i un islam embravit és ja una realitat contra la qual Europa haurà de lluitar si vol sobreviure.

I, a Catalunya, aquesta Europa que lluita es diu Sílvia Orriols. Per això tots volen eliminar-la com sigui.

Per això el senyor Partal fa titulars enganyosos.

El racisme de l'esquerra woke

El racisme és una teoria segons la qual els trets ètnics determinen comportaments intel·lectuals i morals. Va aparèixer a Europa arran dels descobriments geogràfics dels segles XVI a XVIII i va adquirir respectabilitat “científica” al XIX. Va servir per justificar l'imperialisme i el colonialisme i, al XX, l'holocaust. Després de la derrota de l'Eix el 1945, va caure en el descrèdit, i ser anomenat “racista” es va considerar un insult.

Ara el fa servir molt l'esquerra woke, juntament amb altres anatemes, com ara xenòfob, supremacista, islamòfob. Ho fan mancant arguments per defensar les seves conviccions. Sobretot, l'utilitzen per atacar els qui, com el que subscriu, s'oposen a la invasió islàmica d'Occident, als qui també en diuen “islamòfobs”.

Però l'islam no és una raça sinó una ideologia política totalitària. Oposar-se a aquesta invasió, oposar-se a abandonar la nostra cultura i sotmetre'ns a una altra inhumana, misògina, pedòfila i totalitària (islam vol dir “submissió”), no només no és racisme, sinó que és una actitud digna i racional, moralment obligada.

Aleshores, qui és aquí el racista? L'esquerra woke fa valer el desprestigiat terme racista, aprofitant la mala consciència occidental pel passat imperialista i colonial. Però això és injust i erroni. En primer lloc, la immensa majoria de països subsaharians estan avui, seixanta anys després de la independència, molt pitjor que en temps colonials; en conseqüència, la població vol emigrar en massa. Però, al marge d'això, sobre el que hi ha molt a discutir, la qüestió principal és saber si els fills han de pagar pels pecats dels pares, suposat que s'hagin produït.

Segons l'esquerra woke i els seus clients, sobretot els islamistes (que han sigut, i continuen sent, els traficants més grans d'esclaus negres del món), no hi ha dubte que som culpables i hem de pagar reparacions. Al marge que aital cosa és òbviament falsa, què passa amb aquestes hordes de musulmans que envaeixen els nostres països per assassinar, violar, robar, incendiar i destruir en nom de l'islam, alhora que viuen de saquejar l'estat del benestar i deixar a la misèria les poblacions autòctones?

Segons l'esquerra woke es tracta de gent desvalguda, en situació de vulnerabilitat, a qui cal emparar i protegir com si fossin nens indefensos. És a dir, menors. Exactament el que deien els racistes de sempre. Amb una diferència: aquests, els de sempre, ho feien per motius egoistes, segurament immorals, però racionals. Els racistes d'ara, els de l'esquerra que acusa els altres de racistes, ho fan per pur odi al pare i perquè la seva intel·ligència no els dona per adonar-se que els estan enganyant.

El 1979, els comunistes es van aliar amb els musulmans iranians per enderrocar la dictadura del Sha Reza Pahlevi. Arribat al poder amb la seva ajuda l'Ayatollah Khomeini, el primer que va fer va ser afusellar tots els comunistes; el segon, rebaixar les dones a condició d'esclaves sexuals.

L'esquerra woke és la veritable racista, masclista i, a més a més, estúpida.

Orriols, la veu del poble

Miro les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols a Twitter. Mai veig aquesta buina de propaganda erki sociata de TV3 ni escolto la ràdio del règim.

Els seus parlaments són peces d'una oratòria elegant, rigorosa, en un llenguatge que entén tothom i versen sobre la realitat que viu la gent. Res de la xarlataneria dels altres diputats quan es barallen entre si a veure qui diu la mentida més grossa i més avorrida. Encara que sempre guanya el trist buròcrata Illa, senyor de “i tu, més”.

Les seves peces es poden nomenar pel seu contingut, com les de Ciceró. Així, la seva al·locució Contra la DGAIA símbol de l'abjecció dels mitjans de comunicació que la continuen silenciant, posa al descobert l'estructura corrupta i mafiosa de la governació catalana.

La seva resposta a l'amonestació pública que se li ha fet, Adversus Josefus Rull, destrueix la mateixa legitimitat de l'acte sancionador en haver-se emparat aquest en els valors constitucionals. Els sancionadors tenen tan poca fe en la seva pròpia legitimitat que han de recórrer a una instància superior que, com a independentistes, repudien.

La Refutatio Parlonis o refutació de la consellera d'Interior arran dels actes vandàlics dels musulmans (majoritàriament) a França és insuperable. Aquesta ben pagada inútil ja no pot parlar de brots psicòtics i segueix sense explicar perquè només tenen brots assassins els musulmans, però no els cristians, els budistes, els sintoistes i, que déu em perdoni, els ateus. Que demani ajuda als periodistes a sou per amagar la barbàrie islàmica i seguir enganyant la gent amb el rotllo de la manifestació estudiantil per les qüestions de l'ensenyament, la inflació, els serveis públics, etc.

(La decisió adoptada pel govern italià de treure l'exèrcit al carrer és el primer pas cap a confrontar l'amenaça que el pacte de l'esquerra i l'islam suposa per a Europa. Cal esperar que es generalitzi si volem conservar la cultura occidental contra els bàrbars musulmans i els seus aliats els analfabets de l'esquerra woke).

L'atac al vel islàmic Damnatio velaminis com a símbol de la misogínia islàmica és irrefutable. Els restants 133 parlamentaris estan d'acord en el seu fur intern, però, com que tots es juguen la paga de la màfia partitocràtica, inclosa la que ho porta, diuen que és un element religiós. Orriols continuarà argumentant contra el vel islàmic, molt en línia amb la jurisprudència europea, que considera l'islam incompatible amb democràcia. No li caldrà mencionar expressament la diputada del mocador al cap. Tota crítica legítima al vel estarà sempre personalitzada, però no per la senyora Orriols sinó pel partit que, per càlcul electoral, va decidir posar una de les seves diputades en aquesta indigna situació de ser el símbol d'una ideologia politicoreligiosa incompatible amb la democràcia. 

Camarada Montero

Tenen raó els seus partidaris quan diuen que Irene Montero està sotmesa a campanyes molt agressives. Ells diuen d'odi, que està més de moda. Tenen raó. Fixeu-vos en la del seu propi partit.

A qui se li va acudir obrir el cicle electoral amb aquest cartell? El nom d'Irene, el més important, recorda el constructivisme soviètic, època en què mentalment viu el matrimoni de Galapagar. Al famós cartell d'Alexander Rodchenko s'anuncien llibres a crits, al de Podem, s'anuncia a crits la líder.

He dit Podem? Busqueu el nom; no hi és. En lletra petita s'informa que Irene Montero “és candidata a les eleccions generals”. No es diu per quin partit; el partit és ella mateixa. La seva candidatura no és parlamentària, sinó presidencialista, com als països germans de Llatinoamèrica. Els del populisme a l'estil d'Evita Perón.

I el color blau? Sant Pancraç ens assisteixi! És el de Falange. El llueix a la camisa “que tu vas brodar en vermell ahir”. No hi havia cap altre model a Zara? Les xarxes no perdonan. Max Pradera l'ha vestit de camisa vella, amb el jou i les fletxes.

Al contingut: el cartell promet pau, casa i feina. Sense res més a l'estil dels vint-i-cinc anys de Pau de Franco. Com a programa, és breu. Ni tan sols aclareix si vol portar aquestes benediccions o suprimir-les. Tot es refia a la vis atractiva, al carisma de la líder suprema. Pur culte a la personalitat.

Realment, estem segurs que aquest cartell no l'ha dissenyat algú de Sumar? És una campanya molt hostil.

De moment, no sembla que la camarada Montero compti amb alta intenció de vot. Les enquestes parlen d‟un escó. El seu, a l'ara del qual va sacrificar la unitat de l'esquerra. Necessitarà, però, tot el suport dels seus incondicionals, començant pel seu marit, que és qui, cavallerosament, va fer que la nomenessin ministra in illo tempore, quan eren joves i prometien limitar a dos els mandats de la casta.

Per si de cas, aquesta defensora de l'autodeterminació de Palestina, però no de Catalunya, no abandona el seu escó i nòmina al Parlament Europeu, on fa una tasca tan fecunda. No sigui que les masses oprimides, manipulades i enganyades pel capitalisme, el patriarcat, les fake news, la pseudoesquerra colaboracionista i la conjura sionista internacional decideixen no votar-la.

Tot abans de reconèixer que, si ha trencat la unitat de l'esquerra i s'ha de presentar sola amb l'únic suport del porter de la discoteca és perquè, fora del seu marit i complaent promotor i quatre fanàtics, aquesta senyora no l'aguanta ningú al país, que suscita un rebuig gairebé instintiu. 

I és psicòloga!