Parlon i les espies

L'espionatge és una activitat de guerra. Abunden els processos famosos per espionatge. El capità Alfred Dreyfus va ser degradat sota la falsa acusació d'espionatge. I Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com a Mata-Hari, per espia a la Primera Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial va ser un festival d'espies que es va prolongar durant la guerra freda als anys 50-60. Amb casos sonadíssims com el de Richard Sorge, els esposos Rosenberg o els “cinc de Cambridge”. I, després, les novel·les de John le Carré.

Al costat d'aquesta faceta tràgica, la còmica. El cas de les espies de la Generalitat sembla una paròdia a l'estil del neorealisme italià, del tipus d'I soliti ignoti. Respon a la guerra que el govern té declarada tous azimuts, avui als professors, ahir als metges, demà als pagesos, etc. Ja ho va dir Illa: governaré per a tots. Ningú s'ho estalvia.

A ell l'agafa lluny. Segons la Generalitat, està de visita a Berkley i Stantford, dues ciutats imaginàries, com Amaurot i Laputa, des d'on lliura singular batalla contra Ayuso per veure qui és més espanyol. Perquè Illa és un home global, una mena de Trumpilla. Mentrestant, les seves conselleres donen la cara al Parlament. Una cara que ja tenen molt “boxejada” arran dels episodis de la canya de pescar extensible i el brot psicòtic, dos gags millors que els de Buster Keaton, un personatge que recorda molt la senyora Parlon, amb la seva impostada seriositat.

La compareixença de Parlon i Trapero, té quelcom d'absurd. Es tracta d'un acte polític per a dir que l'assumpte no és polític, que no és de la seva competència. Com quan un jutge s'inhibeix a una causa. No és un assumpte polític, però la consellera sap de bona tinta que ha estat un error. I, ja se sap, un error el pot cometre qualsevol. Sobretot en una feina repetitiva que fa anys que es practica. Això és el que hom diu diplomàticament "ficar la pota".

Doncs, molt bé. Ara només queda saber quants anys, a qui s'ha espiat, perquè i amb quin motiu. Llarg camí. La compareixença d'aquests dos capitostos ha empitjorat l'assumpte perquè ara és obligada una comissió de recerca sobre les investigacions de la policia.

Els mossos se senten ara abandonats i atacats pels polítics. Molt ofesos, ses veuen com un cap de turc, si encara es pot dir això sense ser processat per "islamofòbia".

És clar que cap dels dos personatges no reuneix les condicions idònies per als llocs que ocupen. Una manera elegant de dir que aquesta parella d'incompetents ha organitzat un embolic fenomenal. A més de la tempesta parlamentària que, en lloc d'amainar, s'ha intensificat, tots dos afronten sengles processos judicials. El d'un grup d'advocats i el de la CGT.

Seran els jutges els que posin fi a aquest desori que ha esdevingut un govern tan inepte, lladre i anticatalà que s'ha fet mereixedor que l'estel de la tramuntana l'aprovi els pressupostos.

L'oposició extraparlamentària

Sembla que el president Illa va nomenar consellera aquesta migpensionista pensant que, com que viu a Madrid i ve a Catalunya el que és estrictament necessari per cobrar la nòmina, no tindria ni idea de la DGAIA. I, efectivament, la primera cosa que va fer va ser canviar el nom a l'organisme que va passar de ser la DGAIA a ser la DGPPIA; així, ras i curt.

Rebatejar alguna cosa per mantenir-la, però sota un altre nom, és una tècnica típicament eclesiàstica. El 1967, el papa Pau VI va canviar el nom de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (que havia creat Gregori XV el 1622) pel de Congregatio pro Gentium Evangelizatione per evitar allò de “propaganda” que sonava lleig; però de propaganda va continuar tractant-se. Com amb la DGPPIA, que passava a ser dirigida pel que dirigia la DGAIA.

El canvi de nom és un acte de ressignificació, com diuen els lingüistes. Amb el nom canviat, la cosa es redimeix, esdevé una altra. Però en realitat, no passa res d'això i la catàstrofe es perpetua o fins i tot empitjora. Plus ça change, plus c’est la même chose. El geni de la llengua francesa és anterior a Lampedusa.

Ara la consellera pren una decisió aparentment dràstica com és desvincular la conselleria de la fundació que gestionava els seus diners. Hi ha una comissió parlamentària en marxa que era també un intent de tirar terra sobre l'assumpte en estar composta pràcticament pels mateixos investigats. Atès que aquesta comissió encara no ha arribat a cap conclusió (malgrat que està ja fora de termini), sembla que el més lògic hauria estat esperar aquesta conclusió.

Però l'autoritat descobreix que hi ha iniciatives privades (s'ha assabentat per les maleïdes xarxes) amatents al que dictaminin la Sindicatura de Comptes i l'Oficina antifrau per dur l'assumpte a la jurisdicció ordinària, que és on havia de ser després de l'informe demolidor de la Sindicatura. Per això pren la decisió de trencar relacions d'antuvi que hi hagi conclusions de la comissió. El gabinet vol inhibir-se abans de temps de les possibles conseqüències polítiques (o d'una altra índole) que puguin tenir les actuacions passades.

Hi ha d'haver molt mar de fons, com es prova per la sobtada dimissió del síndic de comptes per “raons personals”. Assumpte sobre el qual no és lícit fer especulacions, però tampoc ignorar-ho.

La referència als tribunals és l'espasa de Dàmocles d'uns governants acostumats a fer allò que volen, no dimitir quan les coses es fan malament ni assumir responsabilitats, i tampoc donar explicacions. El govern és com la "cosa en sí", kantiana, inaccessible a l'escrutini. Està acostumat a la impunitat que dona el fet de tenir comprats tots els mitjans de comunicació.

I com que al Parlament no hi ha oposició, tret de les dues diputades d'AC, l'oposició ha sortit al carrer, s'ha fet extraparlamentària i s'expressa per la via judicial. Els ciutadans es valen del poder judicial com a escut davant de les arbitrarietats dels altres dos poders. Dijous comença el judici per la delirant multa que la consellera Tània Verge va imposar a Sílvia Orriols (10.001 €) per dir el que tothom sap, inclosa la senyora Verge, que l'islam és incompatible amb els valors democràtics.

Un grup d'advocats denuncia la consellera d'Interior i el cap de la policia per un delicte contra l'exercici dels drets fonamentals en el cas de les espies. Cal esperar que aquesta iniciativa arribi a terme i no passi el que va passar amb la demanda presentada contra Parlon i Trapero per haver intentat empresonar un ciutadà innocent. En aquest cas, les parts es van avenir a una solució pactada per la qual, una vegada més, la política dels partits parlamentaris prevalia sobre la justícia i la mera decència.

Això s'ha d'acabar. La justícia és un fi en si mateixa i no un mitjà per assolir guanyes de partits. 

El nyap de les espies

En els temps en què la policia espanyola preparava els GAL, el comandament va decidir enviar dos agents d'incògnit al sud de França a espiar. Cap dels dos no parlava francès. No van espiar res, però tothom va saber que la policia espanyola enviava agents il·legalment a França.

Aquesta aventura de les mosses espies té una mica de Mortadel·lo i Filemó. Sembla que la idea és d'una Comissaria General d'Informació (CGINF) que, en sabent que a les assemblees escolars predominen les dones, va decidir enviar dues noies. Però no va adonar-se que en aquestes assemblees es coneix pràcticament tothom i que la distància mitjana a l'escala de Milgram és d'1,5 o 2. Les dues dones no van superar els policies espanyols que no sabien francès.

Descobrir-les, delatar-les i expulsar-les va ser tot un. Tot i que, per al seu consol, els docents, que no tenen esperit policial, ni que sigui detectivesc, van descurar fotografiar-les. Si ho haguessin fet, tindríem un curiós problema legal.

El cas és que el CGINF (ja és estrany que no l'hagin posat d'“Intel·ligència”, hipèrbole a què són aficionats els espies) no només reconeix l'espionatge, sinó que ho reivindica per raons d'eficàcia. És a dir, com sempre, confonent el fet amb el dret. No és l'eficàcia allò que aquí es qüestiona, bona gent, sinó la legalitat.

No importa. La consellera d'interior continua abusant de la nostra paciència més que Catilina. Sabedora que la posició es manté si es manté l'avantguarda, va sortir en defensa de la seva defensa, el cap de la policia, i exalçant la “professionalitat” del cos.

També l'MHP Illa ha aclarit al seu sobri català que té fe en laprofessionalitat dels mossos i que, per a comentaris, ja hi ha la senyora Parlon. A ningú no treu el somni el que pugui dir el senyor Illa, però tanta insistència en la professionalitat demana condigna resposta.

A la vista del resultat, hom apreciaria l'obediència de les agents, fins i tot, el valor de la seva actuació i llur sentir del deure. Però professionalitat no és la paraula. No estaria de més que els polítics parlessin amb sentit comú i respecte a la intel·ligència de l'auditori, ja que no en tenen a la seva.

El conflicte del sector de l'ensenyament està envoltat de problemes provocats per la incompetència de la direcció política de l'invent. El nyap de les mosses s'afegeix al malestar que provoca la presència d'agents armats als centres o els escàndols de malbaratament a l'administració d'uns recursos que es neguen als docents.

La bel·ligerància i el joc brut de l'administració contra els docents és una barbaritat. Com també l'obstinació d'un sector del professorat en una ideologia pedagògica woke que està destruint l'ensenyament.

En qualsevol cas, la senyora Parlon és un torpede a la línia de flotació del govern per la seva arrogància, prepotència, ignorància i estupidesa. Ella i el seu company Trapero haurien d'estar ja al carrer o, potser, detinguts. Encara que el lògic, el civilitzat i normal a Europa seria la dimissió de l'executiu en bloc, incapaç de fer res que no sigui anar contra Catalunya, estomacar la ciutadania i robar-li fins a la roba interior.

Sánchez, l'antisemita

La política del govern espanyol de portes obertes a la immigració està creant una situació d‟anomia social al país, especialment a Catalunya. Fins i tot els seus socis de l'EU formulen reserves per les conseqüències que les regularitzacions massives de Sánchez puguin tenir per a l'espai de Schengen. El govern s'aferra al discurs d'esquerra woke que només es tracta de reconèixer drets als que n'estan injustament privats. I anatematitza els crítics anomenant-los feixistes i xenòfobs per establir relació entre la immigració i la taxa de delinqüència, una activitat que s'ha de poder fer sense risc de ser insultat ni enganyat per les estadístiques oficials respecte a quin es considera espanyol i quin estranger.

El proimmigracionisme del govern, atiat per uns mitjans de comunicació més antisemites que la BBC, es converteix en proislamisme i condiciona la vida quotidiana de la ciutadania. És experiència universal que els immigrants, especialment els islamistes, tenen un accés preferencial a les prestacions de l'estat del benestar per sobre de la població autòctona. Aquesta islamofília presideix també les adjudicacions de subvencions i ajuts financers dins i fora del país. Les institucions autòctones experimenten un finançament molt inferior, llevat que es tracti d'empreses o organitzacions de companys dels partits governants, que se'n veuen beneficiades, encara que siguin infidels.

El país cau a trossos i la inseguretat al carrer és galopant, tot això en paral·lel a una gestió pública que té com a finalitat substituir la cultura occidental, liberal, feminista, crítica, secularitzada, oberta per la barbàrie islàmica, masclista, feminicida i totalitària.

És difícil entendre la racionalitat d'aquesta actitud. Les explicacions que apunten al fet que el proimmigracionisme afavoreix els interessos dels empresaris (per mantenir viu l'“exèrcit de reserva”) o el benefici per a les guinguetes de corrupció dels partits d'esquerra tenen el seu punt de veritat. Després de la mort de Déu, segons Nietzsche; la del home, segons els existencialistes; i la del subjecte, segons els postmodernes, l'esquerra woke ha descobert per fi el seu nou auditori: els “condemnats de la terra” i, pace Judith Butler, també les condemnades i el queers. I hi ha més de 2.000 milions de "condemnats" esperant convertir Europa en un califat, el somni de l'esquerra woke.

Però hi ha alguna cosa més. Hi ha un programa deliberat d'un govern que, de fet, fa la política de Hamàs. Entre els vincles i les simpaties directes de l'executiu amb l'anomenada “causa palestina”, s'explica el fet que en forma part la ministra Sira Rego, comunista i Palestina, com a ministra d'igualtat que, juntament amb la parella del ministre Albares, la libanesa col·laboradora de la Creu Roja, Therese Jamaa, determinen la política espanyola.

El govern és el govern de Hamàs i això explica tots aquests actes bombàstics de propaganda de Sánchez. Des del reconeixement d'un estat inexistent, passant per la fustigació continuada a l'estat d'Israel, i la defensa d'actes de propaganda antisemita com les ridícules flotilles, fins a la concessió de la Medalla de l'Ordre Civil a la senyora Francesca Albanese, activista antisemita. Aquesta ordre, establerta per Alfons XIII a instàncies del dictador Primo de Rivera, abolida per la República i restablida per l'altre dictador, Francisco Franco, es pot concedir a estrangers que hagin prestat serveis rellevants a Espanya.

Els serveis d'Albanese a Espanya són inexistents. A l'antisemitisme mundial, en canvi, són immensos. Sánchez li ha atorgat el tercer grau, “l'encomana de número” que porta aparellat tractament d'Il·lustríssim/a i medalla amb escut de plata. De manera que aquest irresponsable posa Espanya al capdavant dels nostàlgics de l'Holocaust, dels neonazis d'esquerra del món.

Parlon la mentidera i el "brot psicótic"

Twitter és profeta a la seva terra. Un dia abans de la compareixença de Núria Parlon parlant de “brot psicòtic”, un tuiter, el TL del qual no localitzo, ja avançava que el govern atribuiria l'assassinat de la jove a qüestions psiquiàtriques per tal d'evitar qualsevol relació amb l'islam, malgrat que el presumpte assassí cridés "Al·lahu Akbar!"

El ministeri d'Igualtat es va arrencar amb un comunicat parlant de violència de gènere, probablement per la simbologia fàl·lica del ganivet de “grans dimensions”. Però la policia ho va desmentir, així que la profecia es va complir i el govern va acudir a l'explicació psiquiàtrica i la consellera Parlon va parlar d'un “possible brot psicòtic”.

Fa unes setmanes, la senyora Parlon, amb l'ajuda del cap de la policia, senyor Trapero, va intentar empresonar un ciutadà innocent valent-se de mentides. Un bonic frame, com diuen els anglesos, capaç de destrossar la vida d'una persona. Parlon, com a bona política espanyola, no ha dimitit, i per això la seva paraula no val res, excepte per al seu cap, tan cínic i mentider com ella.

Tot això s'aireja a Twitter perquè els mitjans subvencionats callen, que per això els paguen. Però Twitter, com la cigala a l'estiu, no calla ni respecta el descans dels pares de la pàtria. Illa vol tancar les xarxes socials perquè, segons ell, no es pot consentir que es confongui la llibertat amb el llibertinatge. Com deia Franco. No es pot consentir que ningú fiscalitzi els robatoris del govern i encara menys que impedeixi el merescut descans d'uns polítics la consigna dels quals és la de l'abadia de Telema o la filosofia d'Aleister Crowley: “fes el que vulguis”. Fes allò que vulguis que no hauràs de donar comptes, ni explicacions, ni justificar els teus actes, per molt immorals i fastigosos que siguin, com els de la Parlon.

Tornant al “brot psicòtic” i a banda de si aquesta expressió tècnica està bé o mal emprada, el que es vol dir és que es tracta d'un “cas aïllat”, “excepcional”, que no s'ha de repetir. En principi, no hi ha res contra aquesta explicació. Efectivament, qualsevol té un “brot psicòtic”. Recordeu el que va trasbalsar Orlando quan el va trair Angèlica, que se li'n va anar la raó a la lluna i va caldre anar a buscar-la amb el carro del profeta Elies.

Però, malauradament, no és el cas. L'assassí de la jove d'Esplugues ja havia estat detingut el 2022 a Burgos i també tractat com un malalt mental, tot i que proferia crits islamistes. I aquest és el punt fosc  amb què els pocavergonyes de l'esquerra woke i el seu govern intenten confondre la gent en separar psicosi de terrorisme islamista amb la finalitat d'encobrir aquest últim. Perquè, òbviament, tots els terroristes (a Nova York, el 2001; a Madrid, el 2004; a Barcelona, ​​2017, etc., etc.) són també malalts mentals. La malaltia mental no és un eximent de culpa. És una condició necessària per a ser terrorista.

La violència de gènere com a mal menor

Arran de l'assassinat a Esplugues de Llobregat, el ministeri d'Igualtat es despenjava amb aquest comunicat. Un altre de la CUP també parlava de violència de gènere. Van ser dues reaccions in promptu, sens dubte, i encaixaven amb els fets.

Però es va decretar una apagada informativa; el jutjat va declarar secret el sumari i la policia no dona dades llevat de desmentir que es tracti d'un cas de violència de gènere. El govern i la CUP es van posar la bena abans de la ferida. La ferida és que sigui un atemptat terrorista i, a més, islàmic. Això incrementaria el conflicte social latent per tot arreu. S'estimen més, doncs, que es tracti de violència de gènere i, a sobre, decreten l'apagada informativa. La violència de gènere com a mal menor.

Fins que allò que es pugui i hagi de dir no contradigui la política woke del govern i els seus mitjans.

El primer, TV3, que va reduir la notícia a dos minuts al seu telenotícies, mentre dedicava vint a la flotilla dels croats del Temple. La resta dels mitjans, públics i privats, l'han relegat al quart o cinquè lloc tot esperant més informació policial. Actitud prudent, sobretot si es volen conservar les subvencions. Perquè el Twitter està molt esvalotat. I del Twitter pot saltar al carrer, cosa molt perillosa.

Però, parem-nos a pensar una mica, per què és perillosa la situació del carrer? Tot plegat, no és la gent qui ha decretat l'estat quatre sobre cinc en alerta terrorista. No és la gent qui ha tingut la idea de ficar mossos a les aules i molt menys mosses i armades. Aquest clima, aquest ambient de por degut aal terrorisme existeix i l'han creat els governants amb llurs polítiques ideològiques que han generat una anomia social preocupant.

Els governants de l'esquerra woke duen el país a l'estat de naturalesa hobbesià, on regeix la llei del més fort i la gent ha d'anar armada. Perquè tots sabem, ells els primers, que això no s'acaba aquí, sinó que va a més acceleradament. D'ençà que hi ha internet, ja no és possible amagar-ho. Per això volen tancar les xarxes socials, car el domini dels mitjans de comunicació ja no els garanteix el secret i la impunitat. 

Què cal esperar d'una societat els governants de la qual governen il·legalment, com passa a tot arreu on s'han fet empadronaments il·lícits? Què d'unes institucions on la corrupció és la norma i no pas l'excepció? 

Però, en comptes de reconèixer el seu error i intentar esmenar-lo, continuen predicant la seva ideologia letal.

 

Per què AC guanyarà les pròximes eleccions

La darrera enquesta del diari Ara ens dona la primera indicació. Però abans cal interpretar-la, com totes les enquestes. Aquest diari és dels més beneficiats per les subvencions i diners de la Generalitat, o sigui, del PSC i ERC, els dos partits més corruptes de Catalunya. Els dos que són capaços d'amagar un robatori i una estafa com la DGAIA, no seran capaços de fer que l'enquesta de l'Ara digui el què ells volen?

Així que, interpretada l'enquesta de PSC/ERC, és clar que no té res a veure amb la realitat, que és una fantasia del beneficiat d'aquesta tirania. És obvi que, sense necessitat d'enquesta, AC guanyarà les pròximes eleccions. Les municipals i les autonòmiques.

Ho saben tots els polítics i els periodistes subvencionats, fins i tot els que han cuinat l'enquesta. És a dir, tot l'establishment politicomediàtic català, una conjura de partits de lladres i diaris al seu servei. Per això, a mesura que passa el temps i s'acosten les inevitables eleccions, cada cop perden més els estreps.

Ho han intentat tot contra AC. Tot menys el joc net, és clar. Han fet el ridícul muntant un “cordó sanitari”, vetant i silenciant Sílvia Orriols, mentint sobre ella o no deixant-la defensar dels atacs. S'han inventat “notícies” que poguessin difamar-la. Han mobilitzat eixelebrats, estil Lluís Llach, a difamar-la. Apliquen fil per randa la consigna orwel·liana de no esmentar AC sense afegir “extrema dreta”. I alguns diaris, com VilaWeb, funcionen com a pamflets disposats a difamar-la vingui o no a tomb. Fan bé perquè el primer que farà Orriols quan arribi al poder serà suprimir les subvencions de què viu aquesta banda de la ploma. I estan espantats.

Les intervencions parlamentàries d'Orriols, que els mitjans silencien, encara que són les úniques d'altura i de categoria, destrossen l'enorme entramat de falsedats i mentides de la partitocràcia catalana. Només ella s'atreveix a anomenar “corrupte” i “mentider” el president de la Generalitat a la cara, cosa que és certa, com tothom sap. Cal veure el rostre dels altres diputats quan parla Orriols. Reflecteixen la realitat del moment: vergonya per la seva immoralitat i incompetència, xafogor pel que se'ls diu i por per perdre el sou immerescut i altres privilegis que s'han atorgat.

Avui va haver dos assassinats al carrer per arma blanca. Un d'ells, una dona morta a ganivetades, va ser atribuit, probablement per l'estil, a un musulmà i va esvalotar les xarxes. Les autoritats van parlar de violència de gènere i la van condemnar com és de rigor. Però la policia desmenteix la violència de gènere. Resta por saber el motiu i la identitat del detingut pels fets. Com també els del segon cas mortal, sembla que en una baralla. El problema no és de determinació d'unes o altres dades. El problema és que pluja sobre mullat. 

La gent no és idiota i encara que l'esquerra woke tingui monopolitzats tots els mitjans de comunicació, sap el que aquí està en joc perquè ho viu cada dia al carrer, al mercat, a la plaça, a l'escola, a la feina, als hospitals, als parcs, etc. Les structures ne descendent pas à la rue, ("les estructures no trepitgen el  carrer") deia una consigna de Maig-68, fent burla de l'estructuralisme pedant dels professors. Aquí són els polítics els que no trepitgen el carrer a on et poden matar per un "segarro amego". Però la gent sí que ho fa.

I aquesta gent que no té accés als mitjans de comunicació i a qui aquesta banda de lladres wokes pretén enganyar serà la que posi les coses al seu lloc. És la vida quotidiana que tothom viu al carrer, no les mentides d'uns corruptes ("percepcions", deia el conseller Joan Ignasi Elena), la que farà guanyar les eleccions a AC.

Rufián, tarda de bous a Madrid

Gran feina del matador Gabriel Rufián, "destre de Santako", al Congrés espanyol, primera plaça nacional. Pur estil de sang torera. Va saludar amb una sèrie de veròniques, es va lluir amb altres sorts i va entrar a matar amb agut bitllet de 50 €, deixant el toro “juntero” per a l'arrossegament a la sorra. Ja sabeu, parar, temperar i manar. 

A les grades, el monosabio Tardà, aplaudia amb frenesí i li dedicava un castís Chapeau!, en francès, perquè es vegi que el deixeble entén el gavatx, encara que no el català.

Des de Waterloo, el MHP Puigdemont, el burgès reaccionari, fill d'un pastisser de poble, li censurava les seves maneres "barroeres" furgant en el complex de classe del noi. Com si volgués transmetre-li el seny i les bones maneres catalanes. Al capdavall, l'home és el portaveu d'un partit catalanista, oi? Clar que tampoc té cap sentit abocar margarides als porcs.

La feina, en castellà, com volen els seus seguidors i votants. Els noms dels juntaires, sòrdids representants del capitalisme mundial (i, probablement, jueu) van sortir al ludibri públic. I quedaran als annals de la ignomíni gravats al foc de la indignació rufianesca. Com un fumage de la justícia social.

L'espectacle es coronà amb una escalada semiòtica, exhibint el bitllet de cinquanta €, com a bandera dels juntaires. Fer valer la iconografia en comptes del discurs racional, basat en el llenguatge, és propi de pobles primitius. I té perills. L'ad hominem és un mirall. Algú que cobra 140.000 € a l'any, quan no guanyaria ni la cinquena part al mercat, no és qui per parlar de la cobdícia aliena.

Està lleig acusar els altres de fer el que tu fas. Encara que s'ho mereixin, per obstinar-se a ser “els altres”, com l'elusiu Altre de la filosofia postmoderna, i no seguir-te a tu. Però cal tenir cura amb què s'associa la pròpia imatge. Ves per on, ara el famós "follow the money" de la gola profunda de Watergate té un referent en el mem de la il·lustració, que es va fer viral a les xarxes.

Entre el públic que aplaudia, els més fervorosos, els representants de la partitocràcia d'esquerres, el PSC, ERC, Comuns i CUP, tots ells especialistes a fer el contrari del que prediquen. Així, directament, sense dissimular-ho, sense explicar-ho, sense justificar-ho i, per descomptat, sense admetre cap responsabilitat pels seus fets. Poden permetre-ho perquè el que prediquen té de tal manera arrabassat el cor i la cartera de la major part dels periodistes que aquests no saben parlar d'una altra cosa. Per això mateix, els articles periodístics són cròniques taurines sobre la feina del "destre de Santako". Les subvencions es reparteixen en proporció a la lleialtat dels cronistes.

M. Rajoy nega ser M. Rajoy

Que M. Rajoy és una persona execrable és opinió comuna, fins i tot al seu partit. Que el partit és una organització per delinquir també ho sap tothom, perquè ho han dit els jutges. Que aquesta persona execrable hagi estat president de tal partit sembla lògic. Que també hagi estat ministre i president del govern democràticament elegit és una cosa que no es pot explicar en termes racionals.

Com pot ser tan descaradament mentider un home que ha estat president del govern? Com pot fins i tot desmentir-se a si mateix? Els mitjans que cobreixen la farsa del judici de la Kitchen es fan creus de la impavidesa amb què M. Rajoy menteix. És veritat, com també comenten els mitjans escandalitzats, que l'ajuda molt l'actitud clarament favorable de la jutgessa.

Però, encara que comparegués davant un jutge imparcial, M. Rajoy mentiria amb el mateix desvergonyiment de qui pensa que les lleis no s'han fet per a ell i les institucions, només si el beneficien personalment. Molts diuen que és un mentider compulsiu. És possible. Però què li compel·leix a mentir amb més força que a Pere a negar tres vegades al Senyor?

La seva íntima constitució. M. Rajoy és un producte exemplar de l'Espanya de Franco, una dictadura criminal que durant quaranta anys va destruir la fibra moral i la cohesió social dels espanyols. Els de dalt, una minoria, a la qual pertany M. Rajoy, podien fer el que volguessin; els de baix, el que pugessin. Com en els temps del diàleg de Melos.

Tota la seva vida és una cadena de mentides. Per ell, viure és mentir. Tant que no li sembla que ell ho faci i fins i tot s'indigna quan se'l diu. Va mentir sobre el seu exercici professional com a registrador de la propietat. Va mentir en tots els colors sobre el finançament del seu partit i la seva pròpia a força de sobresous. Va mentir amb la plastilina del Prestige. Va mentir quan va dir, a TVE, en debat amb Rubalcaba, que, si guanyava les eleccions, no tocaria les pensions, i el primer que va fer va ser gastar-se el fons de reserva de la seguretat social i incrementar sistemàticament les pensions per sota de l'IPC.

Rajoy va administrar el país, quan li va tocar, en un esperit franquista fidel. Tot estava al seu servei, el de la família i el del clan. Al millor estil caciquil, va carregar al pressupost de la Moncloa les despeses de l'atenció mèdica permanent del seu pare i va nomenar director general de la Guàrdia Civil un amic seu de tota la vida. 

I tot això ha estat possible gràcies a la connivencia d'un estament judicial que va continuar aplicant la justícia amb l'esperit de la dictadura. Li diuen "lawfare".

Rajoy és la personificació de la mentida, com el baró de Munchhausen o com un personatge d'una obra de Molière, una mena de mentider de si mateix, capaç de negar la seva pròpia existència. 

MHP Jordi Pujol

La despietada exigència del tribunal espanyol ha remogut les entreteles de tot el món a Catalunya, fins i tot les de la premsa subvencionada. No diguem les xarxes. Se senten les imprecacions al carrer. Com es pot ser tan malalt, tan mancat d'humanitat? Fins i tot passant per sobre de dictàmens facultatius contraris. ¿No poden les senyories viatjar a prendre-li declaració, encara que sigui cobrant dietes, i fer excepció a qualssevol normes contràries per causa de força major?

No senyor, aquest ancià gairebé centenari s'ha de desplaçar caminant com al primer estadi de l'enigma de l'esfinx edípica. La sinistra convocatòria recorda el “concili cadavèric”, de l'any 897, pel qual el papa Esteve VI va fer jutjar el seu antecessor mediat, el papa Formós, amb l'acusat de cos present. Cal suposar que les coses no arribin a aquests termes, però la finalitat és la mateixa: anul·lar el mandat del reu, aniquilar la seva obra.

Aquesta convocatòria té una dimensió política. De venjança política. Es tracta de deixar clar, un cop més, qui ha vençut aquí. Cal tancar aquest maleït cicle de la independència amb un acte simbòlic. I, com que el MHP Puigdemont està en santuari i el senyor Junqueras no pinta res, el millor és arrossegar aquest vell valetudinari en senyal de victòria. Juli Cèsar passejava en triomf Vercingètorix carregat de cadenes; el tribunal espanyol a Pujol carregat d'anys.

S'aprofita així un embolicat i altament sospitós procés judicial que sembla el procés per l'ombra d'un ruc per humiliar Catalunya. Vercingètorix va passar a ser símbol de la independència de la Gàl·lia; Pujol ho torna a ser de Catalunya. Perquè aquest és l'efecte immediat que l'atropellament judicial ha provocat. Diguin el que diguin els nens de la CUP, els estafadors d'ERC, els paràsits dels comuns i els colons del PSC, Pujol és el símbol de Catalunya i representa tot allò que els espanyols odien.

Estan tan crescuts que la representant dels sipais socialistes, Sílvia Paneque, gosa negar el dret d'autodeterminació per a Catalunya, aquest mateix dret que demana per al Sàhara, el Tibet, Nova Caledònia o el regne del preste Joqan i que Espanya reconeix oficialment en ser part del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics vigent.