M. Rajoy nega ser M. Rajoy

Que M. Rajoy és una persona execrable és opinió comuna, fins i tot al seu partit. Que el partit és una organització per delinquir també ho sap tothom, perquè ho han dit els jutges. Que aquesta persona execrable hagi estat president de tal partit sembla lògic. Que també hagi estat ministre i president del govern democràticament elegit és una cosa que no es pot explicar en termes racionals.

Com pot ser tan descaradament mentider un home que ha estat president del govern? Com pot fins i tot desmentir-se a si mateix? Els mitjans que cobreixen la farsa del judici de la Kitchen es fan creus de la impavidesa amb què M. Rajoy menteix. És veritat, com també comenten els mitjans escandalitzats, que l'ajuda molt l'actitud clarament favorable de la jutgessa.

Però, encara que comparegués davant un jutge imparcial, M. Rajoy mentiria amb el mateix desvergonyiment de qui pensa que les lleis no s'han fet per a ell i les institucions, només si el beneficien personalment. Molts diuen que és un mentider compulsiu. És possible. Però què li compel·leix a mentir amb més força que a Pere a negar tres vegades al Senyor?

La seva íntima constitució. M. Rajoy és un producte exemplar de l'Espanya de Franco, una dictadura criminal que durant quaranta anys va destruir la fibra moral i la cohesió social dels espanyols. Els de dalt, una minoria, a la qual pertany M. Rajoy, podien fer el que volguessin; els de baix, el que pugessin. Com en els temps del diàleg de Melos.

Tota la seva vida és una cadena de mentides. Per ell, viure és mentir. Tant que no li sembla que ell ho faci i fins i tot s'indigna quan se'l diu. Va mentir sobre el seu exercici professional com a registrador de la propietat. Va mentir en tots els colors sobre el finançament del seu partit i la seva pròpia a força de sobresous. Va mentir amb la plastilina del Prestige. Va mentir quan va dir, a TVE, en debat amb Rubalcaba, que, si guanyava les eleccions, no tocaria les pensions, i el primer que va fer va ser gastar-se el fons de reserva de la seguretat social i incrementar sistemàticament les pensions per sota de l'IPC.

Rajoy va administrar el país, quan li va tocar, en un esperit franquista fidel. Tot estava al seu servei, el de la família i el del clan. Al millor estil caciquil, va carregar al pressupost de la Moncloa les despeses de l'atenció mèdica permanent del seu pare i va nomenar director general de la Guàrdia Civil un amic seu de tota la vida. 

I tot això ha estat possible gràcies a la connivencia d'un estament judicial que va continuar aplicant la justícia amb l'esperit de la dictadura. Li diuen "lawfare".

Rajoy és la personificació de la mentida, com el baró de Munchhausen o com un personatge d'una obra de Molière, una mena de mentider de si mateix, capaç de negar la seva pròpia existència. 

MHP Jordi Pujol

La despietada exigència del tribunal espanyol ha remogut les entreteles de tot el món a Catalunya, fins i tot les de la premsa subvencionada. No diguem les xarxes. Se senten les imprecacions al carrer. Com es pot ser tan malalt, tan mancat d'humanitat? Fins i tot passant per sobre de dictàmens facultatius contraris. ¿No poden les senyories viatjar a prendre-li declaració, encara que sigui cobrant dietes, i fer excepció a qualssevol normes contràries per causa de força major?

No senyor, aquest ancià gairebé centenari s'ha de desplaçar caminant com al primer estadi de l'enigma de l'esfinx edípica. La sinistra convocatòria recorda el “concili cadavèric”, de l'any 897, pel qual el papa Esteve VI va fer jutjar el seu antecessor mediat, el papa Formós, amb l'acusat de cos present. Cal suposar que les coses no arribin a aquests termes, però la finalitat és la mateixa: anul·lar el mandat del reu, aniquilar la seva obra.

Aquesta convocatòria té una dimensió política. De venjança política. Es tracta de deixar clar, un cop més, qui ha vençut aquí. Cal tancar aquest maleït cicle de la independència amb un acte simbòlic. I, com que el MHP Puigdemont està en santuari i el senyor Junqueras no pinta res, el millor és arrossegar aquest vell valetudinari en senyal de victòria. Juli Cèsar passejava en triomf Vercingètorix carregat de cadenes; el tribunal espanyol a Pujol carregat d'anys.

S'aprofita així un embolicat i altament sospitós procés judicial que sembla el procés per l'ombra d'un ruc per humiliar Catalunya. Vercingètorix va passar a ser símbol de la independència de la Gàl·lia; Pujol ho torna a ser de Catalunya. Perquè aquest és l'efecte immediat que l'atropellament judicial ha provocat. Diguin el que diguin els nens de la CUP, els estafadors d'ERC, els paràsits dels comuns i els colons del PSC, Pujol és el símbol de Catalunya i representa tot allò que els espanyols odien.

Estan tan crescuts que la representant dels sipais socialistes, Sílvia Paneque, gosa negar el dret d'autodeterminació per a Catalunya, aquest mateix dret que demana per al Sàhara, el Tibet, Nova Caledònia o el regne del preste Joqan i que Espanya reconeix oficialment en ser part del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics vigent.

Barcelona, aparador de l'esquerra woke

Fantàstica la jamboree del cap de setmana a Barcelona. Diversos milers de fervorosos scouts d'obediència socialista han inaugurat una internacional progressista. Les internacionals de partits del passat estan oboletes. Aquesta és un punt de trobada de tota mena de subjectes, partits, ONGs, personalitats, fins i tot, estats d'opinió, com escau a la postmodernitat. Li diuen Global Progressive Mobilisation (GPM). En anglès, segon idioma de les jornades, després del castellà. El català va brillar per la seva absència en aquesta reunió de gent molt preocupada amb les arrels culturals dels pobles autòctons. 

Hi va haver pompa i circumstància, com correspon a la llegendària munificència dels espanyols amb l'or aliè. Però, ves per on, ha aparegut l'habitual català dels comptes clars a furgar al “tot això, qui la paga” de Pla. Resulta que "tot això" ho paguem nosaltres amb el que queda dels nostres impostos, després de descomptar la DGAIA, Santos Cerdán, Ábalos, Koldo, la Diputació de Barcelona, Marcela Topor, la fundació Resilis, Abacus, el districte Onzè, Open Arms, els 500.000 nou vinguts i la resta de cabdals que se'n van per l'embornal de la corrupció socialista.

Peccata minuta, segons les autoritats. L'important són les reivindicacions i els projectes que s'han formulat com a programa. En la seva al·locució a la IV trobada en Defensa de la Democràcia, una altra guingueta progressista paral·lela a la GPM, Sánchez reclama una reforma democràtica de l'ONU. La seva bèstia negra és el Consell de Seguretat (CS). Amb raó, car el CS és la vàlvula de l'ordre (o desordre) internacional des del 1945.

Una quimera. Qualsevol reforma d'aquest organisme s'ha d'aprovar per unanimitat dels cinc membres permanents, els guanyadors de la guerra, els EUA, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina. El CS és la manifestació que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, com van dir primer Ernst Jünger i, després, Foucault, tancant el cercle que s'iniciava amb Clausewitz. O sigui, allò que s'anomena la “Realpolitik”, l'única que hi ha.

En demanar que una dona encapçali l'ONU, Sánchez trepitja una ratlla vermella. A hores d'ara no hauria de caldre aplicar la quota a l'ONU. Els temps del cavaller del cigne ja van passar. I això, si no es guanya algun improperi de la tercera onada feminista, liderada per Judith Butler, pel seu ús patriarcal de l'incert concepte de “dona”. 

El discurs de Sheinbaum ha estat molt aplaudit a Catalunya perquè ha defensat davant Sánchez el dret d'autodeterminació dels pobles, cosa reconeguda al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Espanya és part des de fa anys i rebutja sistemàticament reconèixer a Catalunya. Els independentistes de bona família li troben un discurs valent, ple de l'esperit del pròcer José Vasconcelos, el de "per la meva raça parlarà l'esperit".

El desacord recent, a compte de la conquesta, ha quedat tancat diplomàticament. Això està bé, suposo, però no resol un problema de fons del qual gairebé ningú no parla. Per més que s'admeti que la conquesta va ser un genocidi, es planteja la qüestió de la legitimitat que tinguin els descendents dels conqueridors, els criolls, per parlar en nom de la població autòctona, a la que en molts països llatinoamericans van exterminar amb el mateix o més gran acarnissament que els espanyols. O demanen perdó tots, els criolls també, o això és una comèdia.

Hi ha qui diu que la jamboree barcelonina ha estat una maniobra de Sánchez per a) contraprogramar un acte pro-Veneçuela en Madrid, i b) amagar el seu borrascós horitzó judicial.

És possible, però em sembla irrellevant.

Acabat d'arribar d'un viatge a la China, Sánchez, president del govern d'Espanya i de la Internacional Socialista, reuneix al seu voltant una mostra prou representativa de l'esquerra mundial. És la seva apoteosi internacional com a líder de l'esquerra feminista, amb una orientació anti-nord-americana, antisionista (o sigui, antisemita), propalestina i apaivagadora amb l'islam. Els espanyols han estat sempre més papistes que el papa.

De cara a unes possibles eleccions anticipades, el discurs d'esquerra feminista, amplificat pels mitjans públics, té ressò a l'opinió. I, amb l'acte a Barcelona, Sánchez es presenta com l'únic que, amb el seu partit, pot "vertebrar", és a dir, mantenir unida Espanya, atès que la dreta és molt minoritària al Principat. Això pot fer-li guanyar les eleccions contra tot pronòstic, llevat del del CIS. 

Com era d'esperar, l'esdeveniment de Barcelona ha provocat una agria resposta epistolar del MHP Puigdemont, com si recriminés el passeig triomfal del vencedor del duel que ell ha perdut. L'altre zombi d'octubre, Junqueras, s'ha fet fonedís, com sempre.

És a dir, la victòria de qualsevol de les dues Espanyes es fa sempre sobre la derrota de Catalunya.

Trump, l'Anticrist

La presidència imperial trenca tots els esquemes. Té el món caotitzat, pendent dels batecs de Wall Street i fregant la tercera guerra mundial. Al moment del segon viatge a la lluna, ens retrotrau a la guerra de les investidures amb un nou enfrontament entre l'emperador, que acusa el papa gairebé de complicitat amb el crim, i el papa, que retreu supèrbia a l'emperador.

N'hi ha alguna cosa. Trump ha pujat a les xarxes el cartell de la il·lustració, confeccionat, sembla, amb IA. Es representa a si mateix en figura de Crist guarint un home blanc, transmetent-li la seva llum. Els cristians han clamat injustícia davant d'un sacrilegi inaudit. És més que un cas de cesaropapisme, car l'emperador no s'iguala el papa, sinó al mateix Déu. Fins i tot hi haurà qui interpreti la imatge com un símbol de l'Anticrist.

Vist l'onatge, la Casa Blanca ha retirat el mem i el mateix Trump ha explicat que a ell li van dir que el presentarien com un metge que cura la nació. I sembla que sí. Si us fixeu en segon pla a la dreta, apareix una infermera amb un fonendoscopi, professió poc en consonància amb el caràcter barrocament apoteòsic de la resta.

És una al·legoria de la MAGA de la “majoria moral”: les mans suplicants, les cares admiratives, l'exèrcit a les seves ordres, la bandera flamejant, als costats, el Capitoli i l'estàtua de la llibertat, al cel radiant, les àguiles imperials i la força aèria; i al centre, tapant el sol, en comptes d'arcàngels, marines. Tres; el del centre, amb un estel.

La creient Giorgia Meloni ha sortit en defensa del papa. Com canvien els temps. Una dona, que no pot exercir el sacerdoci, en defensa de l'església que li impedeix. Menys mal que Itàlia és un país laic.

El mateix papa ha respost amb moderació evangèlica que ell no representa els poderosos, sinó els pobres i humils dels qui, a més a més, deu ser el regne del cel. Però també ha anat més enllà en el conflicte amb l'Emperador en prevenir en pastoral als bisbes dels Estats Units de la possibilitat que es doni una “dictadura de la majoria”.

És més que la crítica segons la qual Trump governa de manera autoritària, gairebé dictatorial, en forma de dictadura personal. Assoleix el nivell de la filosofia política. El papa, que és home cult, beu de l'aigua clara de les fonts clàssiques. Molt en la línia de grans pensadors liberals, com Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, que van avisar del risc de la tirania de la majoria. 

La inevitable tendència de la majoria a tiranitzar la minoria. D'això en sabem alguna cosa a Catalunya.

Així que, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada Palinur es declara güelf. 

Els "enfants terribles" de la CUP

Una ullada al santoral mostra que hi ha molts sants que, seguint l'Evangeli de Sant Marc, van vendre tot allò que posseïen, ho van donar als pobres i van seguir Jesús. El més notori, San Francisco de Asís, que no va vendre res, però va deixar-ho tot al seu pare. A més, parlava amb els animals i els amansava perquè era pobre, cast i obedient.

És el que, en romà paladí, es diu “predicar i donar blat”.

Als de la CUP els passa com, segons llegenda, passava a un important polític liberal espanyol del XIX, que no sabia on anava, però estava convençut que, on anés, perdria el camí. Són diversos els pesos pesats -i molt pesats- d'aquesta organització anticapitalista trufada de capitalistes que donen la raó al vell adagi que "l'ésser humà neix incendiari i mor bomber". Aquí hi ha una bona mostra de bocamolls molt radicalitzats, retratats pel fogós verb d'Arnau Borràs. En resum, sembla una nòmina de funcionaris, tots endollats en institucions públiques, guinguetes de l'anomenat tercer sector (nom caritatiu per a una estafa sistemàtica del món woke) o negocis familiars.

Fills de Marx i la Coca-Cola que, a l'efervescència de la primera i la segona i la tercera joventut, van decidir viure pericolosament, com aconsellava Nietzsche. Per un temps, és clar, no els agrada la idea d'abraçar-se a una mula. L'elit anticapitalista juga, com sempre, a épater le bourgeois, atacant, què sé jo, la sacrosanta propietat privada, sobretot; la de béns immobles que no siguin els seus. És l'herència dels situacionistes del 68: "sigueu realistes; demaneu l'impossible".

La CUP és un espectacle en què els actors estan entossudits a trencar la quarta paret allà on es trobin, al faristol del parlament, als programes de televisió, a les tertúlies de la ràdio, a tot arreu on són i són a tot arreu on hi hagi calés. Volen arribar a tothom. Per això parlen d'unitat popular, compartint l'adjectiu amb el PP, el partit dels pares.

Voldrien ser dandis, però els falta estil i els sobra mal gust de paraula, obra i vestit. Ni per a flaneurs donen el punt. I si parlem de les qüestions de gènere i de les relacions sexuals entre els seus membres, entrem al món de l'antimatèria. Els casos d'assetjament sexual estan més ocults que la pederàstia a l'església; en canvi, s'airegen els romanços de les camarades amb els policies infiltrats del règim.

La CUP ha estat un experiment de cavalcar el capitalisme en benefici dels cavalcadors. 

Rufián i l'escorpí

El projecte d'unitat de l'esquerra espanyola, presentat a la Pompeu Fabra, té una forta empremta personalista, gairebé cabdillista. Suscita entusiasme a les afeblides files podemites i entre els familiars més immediats de Rufián, però només entre ells, ja que ni els seus companys d'escó suporten el noi . La resta oscil·la entre la indiferència gèlida i la fervorosa hostilitat. És un projecte espanyol, aprofitant la tirada electoral de Rufián a Espanya. El que no veuen o no volen veure els patrocinadors és que, en efecte, aquesta tirada electoral és a Espanya, però no a Catalunya.

Que a Podem no es doni importància a aquest factor és lògic, atès que és un partit espanyol. Que no ho vegi Rufián és més difícil d'entendre si no es té en compte que, seduït pels cants de sirena de la seva companya de tàndem, (sigui dit sense cap ànim masclista), es veu com el capdavanter d'una esquerra espanyola republicana. No té les enquestes a Espanya a favor? No les té també, encara que en molta menor mesura, Irene Montero? Ja hi tenim el tàndem. La resta es veurà atreta pel magnetisme que tots dos desprenen. I el verb propagandístic de Pablo Iglesias, exemple viu de la política entesa com a activitat conjugal. No us oblideu que “el personal és polític”, en frase atribuïda a Carol Hanish, de la segona onada del feminisme.

El portaveu del partit presenta un projecte que invisibilitza el partit la veu del qual porta i que, al seu torn, el pot deixar sense veu. El projecte de front es viu com una traidoria i un afront als déus lars de la família republicana. El desacord amb Junqueras té un punt de melodrama. No és edípic perquè el pare espiritual d'aquest nou golem de l'esquerra és Tardà, el que diu que ERC no es ven per un plat de mongetes, equivocant-se de llegums. Mongetes o llenties, sembla que ha arribat l'hora solemne de partir peres, l'hora dels adieux.

Arribarà el moment que Rufián haurà d'optar entre ERC o el front comú de l'esquerra. Diabòlica alternativa a què l'ha dut la seva infantil vanitat. Si es decideix pel partit, s'haurà acabat l'aventura equinoccial de Lope de Aguirre. Si es decideix pel front, s'haurà convertit en un podemita madrileny. Perquè, sense ERC com a partit, el front no serà una altra cosa que Podem disfressat de front per tal de trobar feina per a l'eurodiputada Montero quan acabi el seu mandat.

Montero i Rufián són dues figures marginals entestats a ser centrals que s'estan instrumentalitzant mútuament. I tots dos més falsos que un duro sevillà. Ella, una feminista radical que s'ha enfilat a la direcció de Podem per la relació amb el seu home. Ell, un espanyol que s'ha fet passar per independentista català per servir al rei i fer fortuna.

Angoixat per la disjuntiva, Rufián invoca la unitat de l'esquerra al preu que sigui, fins i tot al del seu càrrec. Ho posa en termes gairebé militars: o hi ha unitat o acabaran amb nosaltres d'un en un. Com els colons blancs amb les nacions índies. O sigui, unitat o mort.

I, per demostrar el seu compromís amb la unitat, Rufián comença dividint el seu partit.

Recordeu la història de la granota i l'escorpí? 

El menjòmetre contra el simulacre

Una de les més celebrades aportacions al magma de la postmodernitat és la teoria de la realitat com a simulacre, de Jean Baudrillard. Ajuda molt a entendre aquest meravellós imbroglio del Menjòmetre, que deixa al descobert el saqueig de diners públics per un govern i una partitocràcia emparats en una premsa comprada que és el simulacre del quart poder. Com l'audiovisual TV3 és un simulacre de televisió pública, puix que és privada de dos partits, PSC i ERC, però ens costa a tots tres-cents milions.

La difusió a les xarxes de les dades oficials sobre subvencions i contractes públics presenta un panorama esgarrifós. L'arbitrarietat i el nepotisme hi són palpables. Hi ha subvencions a projectes que semblen un acudit. Com el simulacre dels comptes del molt espanyol Gran Capità, que va incloure un capítol de “Cent milions per la meva paciència en sentir, ahir, que el Rei demanava comptes a qui li va regalar un Regne”.

Catalunya és el regne del simulacre. A la seva etapa de tinenta d'alcalde d'urbanisme de Barcelona, ​​la senyora Janet Sanz, dels comuns, va subvencionar generosament l'organització internacional “Metrópolis” per la mateixa raó per la qual hom omple d'aigua la piscina abans de llançar-se-hi. Tot seguit, Sanz va anunciar “abandonar” la política i es va llançar a la piscina privada i subvencionada. I, de la piscina, a la ràdio, com a tertuliana a RAC 1, emissora tan subvencionada com la piscina i també privada. Els comuns tenen passió pel privat subvencionat on troben poderoses tribunes per dir als altres el que han de fer i no és el que ells fan. Pur simulacre.

El simulacre és el modus operandi de l'autoritat. Quin altre nom mereix el fet que la comissió parlamentària d'investigació de la DGAIA estigui composta per responsables de la DGAIA? Com la comissió d'ERC, per a esclarir l'estructura B del partit, presidida per en Joan Tardà. Simulacre al govern; simulacre a l'oposició.  

Després d'esforços improves, la premsa va descobrir la identitat d'un dels responsables, si no el responsable, del menjòmetre que és com un debel·lador de simulacres. És un empresari, Albert Castellón, presentat com el cap parlant per sota del qual s'amaguen fosques tramoies. Que no és funció de la premsa desvelar la veritat, com volia el nazi Heidegger? I la veritat no tolera anonimats, no senyor. Per això, el govern vol acabar-ne a les xarxes. L'anonimat és monopoli del govern, com la violència. Que s'ho diguin a Psiborn, psiconovel·lista a qui volen obligar via judicial a revelar la seva identitat. Ho fan els seus enemics, que són els amics del govern. La política és cosa d'amic/enemic, com deia l'altre nazi, Schmitt. La resta, subvencions.

La partitocràcia rebutja l'anonimat i l'incògnit, llevat que es tracti de dones i musulmanes. La resta ha de passar pel simulacre de l'exigència kantiana de la publicitat. Per això, la seva premsa subvencionada ha posat cara a l'inspirador del menjòmetre. Però resulta que en té diverses i pot desplegar un trencadís de personalitats. Identificar és arriscat, atès que tothom es alhora u, ningú i cent-mil, com deia Pirandello que sabia un munt de dobles o Doppelgänger. Res més anònim que una petita smart mob o munió intel·ligent. Del menjòmetre també en pot ser responsable l'anònim de Guillem DeDels Comptesclars, la cara del qual caldrà revelar. Són dos; poden ser més. La IA dona per a molt. I compte amb el compte de Segell Fosc, que sembla una mena de conjura a la Guy Fawkes contra l'ordre constituit i subvencionat i on, a més, es publicita un llibre Fricandonation. Un llibre! Vade retro! 

Что делать?

“Què s'ha de fer?” ("Что делать?) és el títol del famós pamflet de Lenin de 1902, veritable bíblia bolxevic. No és modest el missatge subliminar d'aquesta esquerra espanyola que es prepara per assaltar el cel, com té per costum, però no gosa anomenar-se pel seu nom: comunista. A "Què s'ha de fer?" explica el camarada Uliànov que els treballadors no saben mobilitzar-se per si mateixos, que són una miqueta ximplets, que cal il·luminar-les, aportant-les la consciència de classe “des de fora” i guiar-les mitjançant un partit revolucionari, fèrriament organitzat. O un front d'esquerres, que és el mateix.

Lenin prenia el títol d'una novel·la de 1863, de Nicolai Chernichevsky, que, al seu torn, contestava al nihilisme d'una altra d'Ivan Turgenev, Pares i fills. Contra el nihilisme lluitava també Vladimir Ilich. El nihilisme de l'any 1902 eren l'economicisme i l'espontaneisme. 

L'espontaneisme és el punt fosc d'aquests neobolxevics. Que no era Podem el marmessor testamentari de l'espontaneisme del 15-M? Que no era la forma política dels indignats antisistema de l'avi Stéphane Hessel?

Convertits en casta i sistema, els hereus dels antisistema formen una oligarquia de privilegiats que cobra més de 100.000 d'euros públics l'any cadascú per fer el que Lenin anomenava "cretinisme parlamentari". Vet aquí, però, que, com que perden electorat a dolls, criden de valent alertant de l'arribada de les hordes de l'extrema dreta. Però és difícil convèncer la parròquia que, quan fa 10 o 12 anys que vius com un canonge,  dedicat al dolce far niente,  en  realitat estiguis lluitant per alguna cosa que no sigui la teva butxaca.

El perill no és que vingui l'extrema dreta, sinó que ells, els ben pagats oligarques i sàtrapes comunistes, deixin de xuclar. Així que, en realitat, la campanya de la por a l'extrema dreta es basa en la idea desvergonyida que l'extrema dreta és nefasta perquè roba… més que ells.

El discurs, l'escenografia, els referents d'aquesta esquerra vintage, semblen pura tramoia. El seu radicalisme, la seva vociferant demagògia, volen fer veure que són com els bolxevics dels primers temps de la revolució, els de Així es va templar l'acer, de Nicolai Ostrovsky, un altre novel·lista. El que mostra el cartell, però, són uns sàtrapes que, com els capos de totes les dictadures comunistes, li diuen a la gent el que s'ha de fer, mentre ells viuen al luxe de les seves datxes o xalets privilegiats.

La catarsi catalana

La publicació del menjòmetre ha provocat un escàndol majúscul.

De sobte, s'ha vist que la partitocràcia catalana és una banda de lladres i estafadors que fa anys que roba centenars de milions d'euros de les més variades formes: subvencions, endolls, malversacions, dilapidacions, mossegades, comissions, estafes, purs robatoris de diners públics.

És la classe política catalana. Polítics professionals amb uns sous i privilegis estratosfèrics, molts dels quals s'han fet milionaris als càrrecs, tot i que, per regla general, són uns indocumentats i uns incompetents absoluts.

I ho han pogut fer perquè tenen literalment comprats tots els mitjans de comunicació, dedicats a ocultar les malifetes de la classe política, enlairar els seus inexistents mèrits i censurar, vetar i insultar les veus crítiques. És el més semblant a un règim comunista que he vist.

El sistema polític català és més corrupte que l'espanyol. I sé de què parlo.

L'amable lector em disculparà si dic que ho aviso des de fa gairebé vuit anys. Ni el govern just, ni la independència ha importat mai un pebrot a la partitocràcia del PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Quan vaig començar a denunciar-ho, la reacció va ser fulminant. Se'm va excloure de tots els mitjans audiovisuals i escrits i només em va quedar el Món, d'on també van acabar fent-me fora fa poc per ficar-me amb el profeta.

I vaig patir una campanya d'assetjament a les xarxes com no he vist igual: injúries, calúmnies, insults, amenaces de mort. Tot això molt abans que es despertés l'actual sensibilitat sobre el que anomenen odi a les xarxes. Van ser centenars d'atacs. Tinc molts arxivats, no tots, perquè seria impossible, però sí una gran quantitat.

Els pocavergonyes de TV3, començant per aquest impresentable presentador, Cruanyes, i els “ideòlegs” de la banda diuen que denunciar aquesta immensa corrupció és fer el joc a l'extrema dreta i caure en la demagògia de l'antipolítica. Com si es pogués anomenar “política” el femer de la Generalitat.

El país s'ha omplert de veus indignades. I està bé que així sigui a veure si per fi aquesta banda de lladres paga judicialment les seves malifetes o, si més no, pateix el ludibri públic. Tot i sense oblidar que molts dels que avui s'esquincen les vestidures (després d'anys de silenci) esperen agafar el relleu del robatori.

Però la justícia mana donar a cadascú el que és seu. Fa vuit anys que denuncio aquesta farsa en solitari, sotmès a un ostracisme al que tots aquests lladres donen suport. Pagament que he rebut per traslladar-me a viure aquí, a donar suport a la independència de Catalunya.

Els espanyols no l'haurien fet millor.

Illa: sol davant del perill

La ciutat conté l'alè. El xèrif Illa s'haurà d'enfrontar sol, no només als homes del malfactor Frank Miller, sinó a tots els diputats de la cambra, inclosos els del seu propi partit. Té un mes per preparar-se. Pot aprofitar i sortir d'incògnit com és llegenda que feia el califa Harun-al-Rashid per conèixer de prop la vida i les tribulacions del seu poble. Així sabria si hi ha burques i nicabs o no pels carrers i no hauria de parlar d'oïdes.

La compareixença es fa a instàncies de Junts formulades contundentment pel diputat Vergés. Tots els grups parlamentaris s'han sumat amb entusiasme, uns per a semblar que controlen el govern al qual s'oposen i els altres per a semblar que s'oposen al govern que controlen. L'adhesió del PSC és producte de la cortesia parlamentària. En qualsevol cas, serà una bona ocasió perquè els diputats atenguin els debats i deixin de mirar els mòbils.

Per cert, aquests són els que després, revestits d'autoritat pedagògica, prohibeixen els mòbils a les aules de secundària. El cinisme del legislador és fabulós.

La petició està motivada perquè els peticionaris diuen que la situació de Catalunya és de “col·lapse”. Suposo que és ressò del famós programa de Ricard Ustrell, que va durar una estona. També el col·lapse de Catalunya fa temps que es produeix. És injust que només es demani la compareixença d'Illa. En realitat, des de començament de mandat no ha fet més que gestionar malament el desastre que li va deixar en herència el seu antecessor i l'antecessor de l'antecessor. Haurien de comparèixer tots tres. Els reglaments no tenen cor.

És veritat que la incompetència del govern Illa es fa palesa cada vegada que es mou. Però cal preguntar-se què es pot fer amb un escàndol com el de la DGAIA o la catàstrofe de les comunicacions. Els transports públics no funcionen i els ideòlegs wokes tenen els cotxes en procés d'extinció. Tampoc no es pot esperar gran cosa d'un govern que ha heretat més de dos-cents càrrecs del partit del govern anterior. Hi ha inoperància per excés de personal i de despesa.

Només l'episodi de Parlon-Trapero ja donaria lloc a una compareixença, fins i tot un cessament fulminant. Però no passarà res d'això. La impunitat del govern català és com la de l'espanyol; el seu president és un alter ego de Sánchez a la colònia.

El xèrif Illa està sol, però no corre cap perill. Els seus adversaris parlen de “col·lapse” de Catalunya, però la realitat és que fa any i mig que el toleren en estreta col·laboració amb el govern. Que no hi ha hagut cap oposició i, per tant, són tots responsables del “col·lapse”.

Fixeu-vos en la mentalitat: el que vota contra els pressupostos de la Generalitat, Junqueras, perquè no ha aconseguit el 100% de la recaptació de l'IRPF, diu, tanmateix, que s'hi pot comptar per aprovar successives ampliacions de crèdit amb l'argument que així s'aconsegueixen més diners. Que la pela és la pela.