No teniu perdó

Finalment, per la pressió de la gent, el govern britànic es va veure obligat a publicar el vídeo policial, la "bodycam", de la detenció d'un jove anglès moribund (de fet, va morir durant la detenció), apunyalat per un musulmà sikh que, a més, acusava la víctima de racisme. Són imatges molt dures. L'Henry Nowak (18 anys) va estar una hora agonitzant, a terra, emmanillat, mentre deia als policies que l'havien apunyalat. Aquests no se'l van creure. L'assassí ja ha estat condemnat a perpetuïtat, però, en fer-se públic el vídeo, va començar una reacció popular que té pinta d'estendre's per tot el país.

En va buscarà el lector cap notícia al respecte als mitjans de comunicació. El silenci és absolut. El diari més woke de tots, El País, recargola la notícia per a culpar l'extrema dreta de Nigel Farage. El noi mort en les horribles circumstàncies del vídeo, a segon pla.

Si aquest cas es coneix, si se sap cert que el jove Henry Nowak va patir una agonia i una mort terribles, si, finalment, la policia s'ha vist obligada a publicar el vídeo, ha estat gràcies a Twitter. Per això, els mitjans subvencionats i els governs subvencionadors volen tancar-la, per mantenir el monopoli de la comunicació política, convertida en adoctrinament woke.

Què és el woke? Completar el principi universal que "cada persona és responsable dels seus actes" amb un orwellià “però uns són més responsables que els altres”.

És una ideologia que neix del fracàs pràctic del comunisme, de la mala consciència occidental pel passat imperialista, de la desaparició del subjecte històric i d'una desconfiança postmoderna davant de la raó que aboca el món a un relativisme gairebé nihilista.

Com hem arribat fins aquí? Perquè l'esquerra woke, aliada als musulmans, ens hi ha dut. No sé com explicaran aquesta barbaritat els multiculturalistes ni com s'imaginen el futur. La seva acusació de racisme a tots els que avisen del perill de la islamització té el nivell moral de la mateixa acusació de l'assassí a la seva víctima. La mateixa. La Umfunktionierung de totes les institucions des del govern fins a la judicatura, el sistema públic d'ensenyament, les esglésies, els mitjans de comunicació (és a dir, tots els aparells ideològics de l'estat, d'Althusser) en la lluita contra el racisme blanc ha acabat en un creixent racisme antiblanc. La invenció de la islamofòbia és el seu estrambot.

La mort el 2021, a mans de la policia, de l'afroamericà George Floyd va provocar un escàndol mundial, la campanya del Black Lives Matter, milers d'hores de ràdio i televisió, articles de premsa a go-go. Fins i tot se li han elevat estàtues. La del blanc Henry Nowak no ha provocat res més que un dens silenci. Hi ha coses difícils d'entendre, però no hi ha més remei que entendre-les perquè, com se sap, “tot el que és real és racional i tot el que és racional és real”. Una cosa tan monstruosa com la mort del noi Nowak hauria de ser impensable. Però és real i, per tant, pensable.

De fet, si s'hagués pensat abans, pot ser ens hauríem estalviat aquesta decadència d'Occident.. 

Que no, que no se'n va

Un govern cau per dos motius: per la via judicial en un procés penal i per la via política, en perdre una moció de censura. La primera, de moment, no es dona i cal veure que es doni. Per a la segona, no sumen els números.

Més ben dit, sí que sumen. Però no sumen les ànimes. Els 170 diputats de PP i VOX semblen un Tàntal bifront. Només els falten sis vots. I tenen a mà 59 més de 7 o 8 partits. Sobren per a la majoria absoluta. Però cap vol votar una moció de censura del PP i VOX, els dots diplomàtics dels quals per fer amics estan a la vista.

Si no hi ha moció de censura, el govern no caurà. Passi el que passi. Els todòlegs profetitzen l'enfonsament imminent de Sánchez perquè, diuen, “així no es pot seguir”. Així se seguirà mentre no hi hagi moció de censura.

No n'hi haurà. Els partits nacionalistes no propiciaran l'arribada de les dretes perquè saben que els tocarà la pitjor part. Podem, encara que diu que la legislatura és morta, no pot votar amb la dreta; és contra natura. Sumar és al govern i seria patafísic que votés en contra.

No hi ha possibilitat de moció de censura. El parlament és impotent davant del govern que cada cop recorrerà més a governar per decret. Escoltin la seguretat, amb un toc d'arrogància amb què Sánchez s'expressa als mítings entre crits i aplaudiments. Animat per la voluntat nietzscheana de poder, impulsat per la fidelitat dels seus, embriagat per l'aplaudiment de la premsa internacional, Sánchez mira el 2027 i més enllà. Plus ultra.

Sosté que el 2027 augmentarà la seva majoria, aprofitant que ningú se'n recorda que ara no en té, car el 2023 va perdre les eleccions davant del PP (121/137). Fa tres exercicis sense pressupostos i va camí d'acabar la legislatura de la mateixa manera. Però això no l'impedeix continuar una política woke de permissivitat que està causant una catàstrofe social a Catalunya, Espanya i Europa.

En l'àmbit col·lectiu, la barbàrie multicultural desencadenada a París és un vaticini de què ens espera a la nit. Pel dia, els cinc precs de cara a la Meca. Que els propagandistes d'aquest disbarat, començant pel papa Lleó XIV, que vol agermanar cristians i musulmans, no vegin aquesta fatalitat demostra la veritat del famós adagi grec: aquell a qui els déus volen perdre, primer el tornen boig.

A escala individual, el repugnant acte d'antisemitisme a una sauna de Barcelona és una mostra palpable i gens infreqüent del deliri retronazi que arrossega les esquerres. I tots aquests són els que diuen que el perill és la islamofòbia.

Sobre Catalunya

Per una vegada, Palinur no es comunica per escrit sinó oralment. El que presenta no és un text, sinó una conferència. Per a un auditori mexicà. Els amants de l'hermenèutica clàssica i la moderna ho tenen una mica més difícil. L'escrit, roman, es pot rellegir i fins i tot ressaltar. El parlat vola i no para. No es pot tornar a escoltar, ni retrocedir en allò que ja s'ha sentit. Per això, la paraula parlada captiva, és la forma preferida del falogocentrisme derridià. En la seva forma més elemental, els dictadors sovint són verbosos, fins i tot xarlatans. Castro va edificar la seva tirania a base de discursos interminables.

La paraula escrita, en canvi, és aspra; llegir és treballós. I, encara que es digui que “ad astra per aspera”, l'oïda va més directament al cervell i al cor que no pas la vista. Aquest és el secret de la música, capaç de encendre audiències. Hi va haver un temps en què els melòmans europeus es dividien entre wagnerians i antiwagnerians. Els dibuixa amb molta gràcia Aubrey Beardsley. Tolstoi i Nietzsche, dos escriptors genials, treien foc pels queixals en sentir parlar de Wagner.

La lectura obre camins que poden ser difícils de transitar o potser portar-nos per rumbs erronis. En canvi, ens dona la distància que ens permet imaginar-nos històries. Jugar amb l'episteme, que diria Foucault. Podem interrogar el que s'ha llegit; fins i tot dialogar-ne. El lector infon vida a un text en seguir el camí que el traça. Vida, camí, només falta la veritat per donar la raó a Sant Joan (14,6).

La veritat, però, a diferència del camí i la vida, és un ben espiritual com aquells dels que estan fets els somnis.

En fi, això és només una explicació de per què apareix Palinur en conferència, amb el desig que, si l'escolteu, sigui del vostre gust. Des dels temps de Larra, els escriptors es preocupen pel públic. Volen saber qui és i on es troba, probablement per afalagar-ho. Els escriptors són pur narcisisme: llancen la llavor al vent, però volen assegurar-se que cau a terra favorable.

ERC = Esquerra Republicana Corrupta

Mira que van donar la murga amb els vuitanta (després, 90) anys sense cap cas de corrupció. Avui ja ningú no ho repeteix precisament per no esmentar la soga a casa del penjat; per a no reconèixer que ER és un partit estructuralment corrupte. Recordeu-vos: estructura i funció. Sense la corrupció, ER no funcionaria.

A la cort dels miracles en què s'ha convertit el Regne d'Espanya, Catalunya ocupa un lloc prominent a compte, sobretot, d'ER. L'episodi de la DGAIA, gairebé sempre en mans de republicans, sembla una d'aquelles joint ventures en què l'administració feia les despeses i els particulars se n'emportaven els beneficis. L'organigrama de la DGAIA revela un espès entramat d'alts càrrecs d'ERC administrant, sembla, en llur profit, els recursos públics.

De la subestructura B del partit, no se'n sap res des de fa dos o tres anys, gràcies a la diligent investigació de Tardà. Pel que es coneix, els seus actes revelen tanta inhumanitat que només poden ser concebuts per gent molt malalta. La persona a qui sembla atribuir-se oficialment una brutícia tan gran, Sergi Sabrià, és ara directiu o empleat d'una empresa relacionada amb Zapatero.

Aquest Sabrià, juntament amb Sergi Sol, formaven fa uns anys el comissariat polític d'ER a TV3 i són els que es van encarregar de purgar-la per convertir-la en un aparell de propaganda del partit. La tasca s'ha culminat amb èxit amb l'actual directora de la CCMA, Rosa Romà, fidel militant d'ER. Fidelitat a un partit, no pas al país, que és pluripartidista. I parlen de democràcia i de llibertat d'expressió.

A la pluja d'imputacions judicials n'ha caigut també una a Joan Ignasi Elena, exconseller d'interior d'ER, l'home que anomenava “percepcions” a les protestes de la gent per la inseguretat ciutadana. No estic gaire segur que l'Elena tingui clar el significat de percepció. Sospito que volia dir “il·lusió”. Finalment, l'home formava part de la comissió parlamentària de recerca sobre la DGAIA que, probablement, també li semblaria una “percepció”. I ho era, però percepció de diners.

Per la via Zapatero arriba també una altra “amistat perillosa” amb Time Out que, dirigida per l'intel·lectual orgànic erqui Eduard Voltas, sembla haver invertit una quantitat respectable a comprar informes de l'expresident. Probablement funciona aquí com a intermediari, pagant Zapatero amb els diners que la Generalitat atorga a la publicació.

El món de la cultura, controlat per ER, és un món meravellós. Ara que s'acosten les eleccions, l'alcalde Collboni ha decidit comprar el vot de la gent acudint al vell "pa i circ" dels emperadors romans. Prendran la forma de vals de 20 € (menys dona una pedra) que plouran del cel per a fins “culturals”. La gestió, règiament pagada, anirà a càrrec d'Abacus, una cooperativa ungla i carn amb ER. I els ciutadans actuen també com a intermediaris que canalitzen els diners de la Generalitat a les butxaques d'Abacus i empreses afins. El govern vol comprar el vot dels ciutadans amb els seus propis diners i, a sobre, canalitzar-los a les butxaques dels amics.

 

Si Sánchez convoca eleccions...

... les primeres a posar-se nervioses seran les esquerres autodenominades “transformadores” o “a l'esquerra del PSOE”. I mira que aquest camp és més extens que ampla és Castella. Gairebé tothom és avui a l'esquerra del PSOE, fins i tot els de missa i comunió diàries. Bé, aquests, els primers, a la vista de la invasió sarraïna que Sánchez, com un nou comte Don Julián, ha propiciat.

Les esquerres més o menys atees mantenen diferents relacions amb els fills d'Al·là, des dels qui els toleren en un exercici de multiculturalisme propi de beocis, fins als qui s'hi identifiquen frenèticament a força de solidaritzar-se amb els àrabs anomenats “palestins”. Només cal escoltar la parella antisemita Irene Montero i Ione Belarra, demanant un estat palestí “des del riu al mar”, o sigui l'extermini dels jueus de la “llar nacional” que els havia promès la Declaració Balfour el 1917.

Aquestes esquerres, en totes les seves policromes variants, ara estan neguitoses, com el ramat quan sent que s'aproxima un depredador. El depredador és l'extrema dreta que, segons la visió de Rufián, les trobarà totes pasturant pel seu compte i se les menjarà d'una en una. Davant tant sagaç com original avís, les esquerres espanyoles desitgen que Rufián les lideri, unides en un front amb els germanets de les "nacionalitats històriques" vernacles. Aquests germanets, però, no accepten cap front amb les esquerres espanyoles. En conseqüència, a reserva del que passi a Catalunya amb ER, és patent que l'Espanya plurinacional de l'esquerra espanyola, com sempre, queda reduïda a Castilla. 

Si, forçat per les circumstàncies i l'independentisme burgès basc-català, Sánchez convoca eleccions anticipades, poden agafar les esquerres enmig de bizantines i consuetudinàries discussions sobre l'ésser de la nació espanyola. I en les pauses del cafè discutiran sobre la societat sense classes i sense estat i sense societat. O sobre el Armageddon del canvi climàtic, o sobre el sexe dels àngels, aprofitant que ara hi ha un munt de sexes per a triar.

Per evitar els bizantinismes recorren a Rufián que és home clar, parc en paraules i més parc en idees. Ell mateix s'ha proposat si amb això, diu, s'assoleix la unitat. Voluntat de servei i sacrifici. Qui vegi poc sacrifici a postular-se per a continuar cobrant 140.000 € l'any per no fer res, tret de xerrar al Congrés com si fos la taberna del tío Paco, està contaminat pel nihilisme feixista d'extrema dreta. Es incapaç d'entendre la magnanimitat i la generositat d'una esquerra que professa el franciscà enunciat de Rufián al seu perfil de Twitter: “Para todos todo, para nosotros nada" (sic). Aquesta frase és un pur disbarat i no només gramatical. Si tots ho reben tot, però nosaltres, res, o nosaltres no som tots o no tots ho reben tot.

I això, sense comptar que, si vint anys és un no res, segons el tango, 140.000 € l'any és un no res tan voluminós com l'ésser de Parmènides. Fer el contrari del que diu ha esdevingut costum arrelat a l'esquerra, aquella que deia que "el que és personal és polític". Viuen com rics a força de predicar als pobres la rebel·lió contra els rics. Òbviament, esperen que la tal rebel·lió no arribi mai. No és mal negoci, però li cal la confiança de la gent i, com que la gent autòctona no sembla massa disposada a atorgar-la, se'n van buscar-la a l'estranger, fent de la immigració en massa una font de vots. 

Sánchez, l'antisemita. II

Fa uns dies vaig pujar un post titulat Sánchez l'antisemita, amb motiu de la imposició de l'ordre del mèrit civil a  Francesca Albanese. Ja dirà l'actual ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, quins són els “serveis rellevants a l'Estat” que exigeix ​​la llei per atorgar la medalla i que hagi prestat a Espanya la senyora Albanese. Personalment, no en trobo cap i Pedro Sánchez, tampoc. Però a ell no li calen.

Des d'aquell infaust 7 d'octubre del 2023, el govern de Pedro Sánchez fa dos anys i mig que fustiga per tots els mitjans l'estat d'Israel. No només perquè és un govern favorable a Hamàs, sinó perquè és antisemita, el govern més antisemita d'Europa. Un repàs a la seva executòria ho prova.

A la seva declaració de 23/11/2023, Sánchez, reconeixent la monstruositat dels atacs de Hamàs, va exposar les línies del seu govern que són les de la internacional woke: Israel té dret a defensar-se, però proporcionalment; cal aconseguir la pau a la zona i implementar la solució dels dos estats. Solució que els àrabs han rebutjat sempre i continuen rebutjant perquè el seu objectiu és exterminar els jueus “des del riu fins al mar”.

Com que aquest objectiu no es va complir Sánchez i els seus van intensificar la seva hostilitat. Van parlar de genocidi i ho continuen fent, malgrat que el fiscal del Tribunal Penal Internacional reconeix que no n'hi ha cap.

Parlant de genocidi, s'ha fet cèlebre el moment en què Sánchez diu al Congrés que el 7 d'octubre va ser la data de la invasió israeliana de Gaza. (Va ser el 27 d'octubre). No es cap lapsus linguae. És el resultat de documentar-se en fonts de Hamàs, com l'organització de defensa de drets humans Al-Hak que, en la seva edició de 20 d'octubre de 2023, una setmana abans de l'operació d'Israel, deia textualment: “On 7 October 2023, Israel launched a la large scale retaliatory military offensive on Gaza”, data que repetia la carta col·lectiva adreçada al fiscal del TPI. Tampoc no és cap lapsus calami. O Hamàs té dots profètics o és una mostra palesa d'ofuscació i alienació mental.

Cosa que li passa al president espanyol. Es va erigir en capdavanter de la suposada causa palestina a la Unió Europea a qui insta sistemàticament a trencar tota mena de relacions amb Israel, com ha fet ell amb les relacions comercials d'Espanya amb l'estat jueu. Alhora que s'afanyava a reconèixer l'inexistent estat de Palestina en un acte d'evident hostilitat cap a Israel.

Així mateix, s'ha involucrat en la política antijueva i prohamàs de l'esquerra woke. Ha donat suport als boicots a esdeveniments internacionals com la volta ciclista o el festival d'Eurovisió y demana excloure Israel de totes les competicions internacionals només perquè es tracta de jueus. Ah, der ewige Jude!

També ha donat suport oficial a les flotilles de propaganda de Hamàs, fins al punt de mobilitzar un vaixell de l'armada amb intenció intimidatòria cap a Israel, risum teneatis. I ha obligat tots els contribuents de l'estat espanyol a finançar amb llurs impostos el retorn d'aquests eixelebrats.

Com alguns van ser detinguts pels israelis, sánchez va tornar al seu to intimidatori, beligerant: “no tolerarem que ningú maltracti els nostres ciutadans”. Unes hores després, l'Ertzainza apallissava amb tota raó aquells ciutadans que havien arribat a Bilbao i tot seguit, van començar els habituals aldarulls fripalestain dels que ja n'està fart tothom.

Arrumacus

Aquesta fúria, aquesta còlera que envaeix molts diputats catalans cada cop que Orriols puja al faristol és digne d'un estudi antropològic. Com les tribus malaies que entren en trànsit col·lectiu i es llancen en amok contra l'objecte del seu odi. Són apassionants les sessions del Parlament, tant per les clares i ben argumentades exposicions de la senyora Orriols com per les cares i els gestos de l'auditori. Els més divertits, per gesticulants, gairebé com els micos del zoo, són els de la CUP i els Comuns. També els d'ERC, sobretot la diputada islàmica del vel que, com que té la cara emmarcada per una peça tant empoderant, resulta més expressiva. Els de Junts, com són de bona família, dissimulen el seu enuig barrejat amb por. Els del PSC suporten l'aguda i aclaparadora crítica de l'alcaldessa amb la resignació de qui és justament apallissat. (Dit sigui, en passant, i sense ànim d'ofendre: quina executòria la del govern de tots a mig mandat!).

Entre els 133 restants diputats, no n'hi ha cap capaç de veure que aquesta animadversió col·lectiva, aquest overkilling de tot un parlament i el seu govern i els seus mitjans de comunicació i les seves universitats contra una sola persona sense més recursos que una tribuna, és una vergonya? Siguin els que siguin els atacants i l'atacat. Això, simplement, no es fa, ganyons.

No els atura la consideració estètica que una lluita de molts contra un no pot ser res més que obra de covards o d'indígenes en amok. I tampoc la consideració pragmàtica que, després de dos anys no han fet res més que fracassar i aconseguir el contrari del que pretenien. Han ajudat Orriols a ascendir espectacularment a les enquestes.

¿Creureu que, en comptes de moderar la seva tírria a la vista d'aquests auguris, els antiorriolistes han augmentat la murga?

El diputat Cid, un cunyat comunista que pot recitar el seu historial laboral estant sobre un sol peu, com el savi Hillel sintetitzava l'essencial del Talmud, només parla per atacar Orriols. Si a allò que fa se li pot dir “parlar”. I es pronuncia amb la grolleria que segurament fa servir a casa seva. En esmentar els “arrumacos”, aquest camarada, expert a parasitar els recursos del comú, segurament volia dir una cosa tan original com que AC i VOX són el mateix i que Orriols diu una cosa en públic, però després en fa una altra en privat, als passadissos.

Cal reconèixer-li autoritat en aquest aspecte perquè aquest és exactament el comportament d'uns comunistes que han renunciat al nom, però no a la paga i viuen de parasitar el comú.

Zapatero, a les teves sabates

La imputació a Zapatero ha sacsejat els ídols del teatre, que deia Bacon. Acostumades al lawfare, les esquerres van prendre la notícia a benefici d'inventari. Alguns van parlar de “persecució política” i la majoria la va atribuir a l'estratègia judicial d'una dreta assilvestrada.

Vint-i-quatre hores després, a la vista dels 88 folis de la interlocutòria de processament, les reaccions s'han moderat. Donant a entendre que l'ha llegit, Rufián assegura que “està molt ben escrita”, cosa que no té cap sentit jurídic, perquè una interlocutòria no és un poema. Suposo que vol dir que està molt ben argumentada I, com sembla estar ben argumentada, les esquerres mantenen el suport a Zapatero, però demanen explicacions respecte al contingut.

El president Sánchez continua fent pinya amb el seu correligionari i proclama la seva fe indestructible en el principi de presumpció d'innocència. Encara que sembli mentida, es tracta de dos plans diferents. En el pla polític, fa pinya amb el seu correligionari, defensa encesament la seva gestió, especialment el final d'ETA i torna els atacs per corrupció al PP com un bumerang. En el pla judicial, s'atén la presumpció d'innocència, que és un principi tantum iuris; mentre no es demostri el contrari.

Els comentaristes i todòlegs d'esquerra veuen l'acusació com a un mal a un símbol compartit, com si s'intentés desarborar la nau capitana de la flota progressista. Zapatero, el governant il·lustrat per la “tercera via”, d'Anthony Giddens i el “republicanisme cívic” de Philip Pettit, tenia un estatus i havia aconseguit gairebé una acceptació universal d'una esquerra a matadegolla perpètua. Tot i la seva relativa joventut, això li donava una aura patriarcal que transpirava eticitat. Per això va proposar el deliri woke de l'"Aliança de les civilitzacions".

Ione Belarra diu que la cosa “pinta malament” per a Zapatero. Suposo que és un wishful thinking perquè aquests de Podem s'han desmarcat del consens progressista. Però és cert que Zapatero sembla haver-se ficat en intricats assumptes que hom diria poc compatibles amb l'assossec que tot jubilat hauria de gaudir.

Si d'aquest processament se'n derivassen conseqüències negatives per a l'esquerra, això de frenar a la dreta i la ultradreta es posarà difícil. El seu obsessiu “no passaran!” tindrà el mateix efecte que el de fa noranta anys. Que, per cert, segueixen aquí.

Sentint la crida de la història, Rufián es proposa com a líder d'un front comú de les esquerres espanyoles, encara que, generós, admet que també ho podrien ser Irene Montero o Pablo Bustinduy. Aquest front estaria compost per les esquerres espanyoles (Podemos, Sumar IU, Más Madrid) i ningú més perquè a la negativa de Bildu i BNG, s'hi ha afegit Adelante Andalucía. En realitat ni els del seu propi partit estan disposats a acompanyar Rufián en el viatge a Wokilàndia. 

Sis personatges i una autora

El gènere novel·la es nodreix de la realitat i la reflecteix. I, com la realitat, és proteica; de vegades caòtica. Descriu terres que són i terres que no són. Ressuscita els morts, mata els vius. Interpel·la els homes, els déus, les feres, les coses. Els barreja o enfronta. Les novel·les no tenen regles ni lleis. Els explica una persona; o dos; o una persona i un animal; o un àngel; o un diable. Parlen en primera, segona o tercera persona del singular o del plural. Qualsevol relat, si és verídic (no només si és sincer), té interès i consistència interna, és una novel·la. Hi ha qui diu que la Fenomenologia de l'esperit es pot llegir com una novel·la. Qui parla és l'esperit.

La novel·la catalana, sobretot, la del segle XX, té tendència al roman fleuve a l'estela dels Rougon-Macquart, els Budenbrook o la Saga dels Forsyte. Això que els historiadors diuen que és el reflex literari de l'era burgesa. Ysabel és també una novel·la riu que abasta quatre generacions. Però, en sent poeta l'autora, Montserrat Manent, el relat és breu, concís. Ho explica en primera persona l'heroïna epònima. Tot just hi ha descripcions o referències exteriors. Tota la força de la narració es concentra al monòleg de Ysabel. Els lacanians ho considerarien una manifestació del desig de reconeixement i subconscient anhel de l'Altre. A més d'una novel·la riu, és una novel·la de formació (Bildungsroman) a mesura que assistim al procés pel qual la protagonista es fa a si mateixa i es projecta en el futur. És, per tant, una autobiografia.

L'autobiografia d'una dona rebel de classe pagesa a la segona meitat del segle XIX. El destí la introdueix en una família de l'alta burgesia amb unes conseqüències que en condicionaran la vida posterior. Aquesta es desplega al llarg dels anys en una sèrie de testaments, més testaments, dots, contractes, matrimonis de conveniència, emfiteusi, hipoteques i fins i tot pressupostos d'obra fidelment reflectits més que res pel seu valor lingüístic. Tot com correspon a una nissaga amb molt reconeixement social. No falta ni el viatge obligat a París propi d'una classe benestant i molt afrancesada. I la foto de família en un fotògraf de categoria.

La peculiar posició de Ysabel dins la família neix del tarannà d'aquesta, que és una mena de matriarcat comprensiu poc freqüent en aquella època. Els seus tres membres, la mare i matriarca, el fill, i la seva dona són la contrapartida dels altres tres decisius, la Ysabel, la seva filla, la Maria i la mare putativa d'aquesta, Francisca. Sis personatges darrere els quals s'amaga l'autora de la qual és trasssumpte la Ysabel. En aquest mitjà Ysabel té clara consciència de la seva dignitat i autonomia personals. De fet, hi ha un passatge en què, davant de la imatge de Maria Magdalena, nega que sigui assumpta i afirma que puja per si mateixa. Aquesta actitud l'enfronta a les convencions del moment i amenaça de destruir el bon nom de la família.

La intervenció de la matriarca possibilita una solució de compromís que permet a la nissaga conservar la seva posició social i a Ysabel prosseguir el seu projecte de vida. Allò que en principi va semblar ser un atemptat contra l'ordre burgès constituït, acaba sent la seva consolidació i perpetuació. Aquesta mutació és possible gràcies a l'amor de mare de la protagonista que sap que, com se li va anunciar, mai no seria admesa a la família. Però la seva filla, Maria, sí, encara que per això hagués de renunciar a viure amb ella.

Val la pena aquest sacrifici? El resultat sembla testificar-ho a ulls de l'heroïna. Es tracta d'un triomf al pla psicològic i també al sociològic. Al riu de la vida, els Pasqués han desaparegut, substituïts pels Manent. Roman l'orgull de l'estirp. Amb sang nova. L'ordre es manté.

De sobte, acabada la història, apareix l'autora, besneta de Ysabel, convertida en personatge, a la manera de les obres de Pirandello I escriu sengles cartes, una a la seva besàvia i una altra a la seva àvia Maria. Molt diferents totes dues. Perquè la figura essencial és Ysabel, la que possibilita la perpetuació de la saga, la que es val de Maria per aconseguir-ho i deixa oblidada una llibreta manuscrita en un calaix, perquè la seva filla la llegís, però que va llegir cent anys després la seva besneta, que així se'n va assabentar quina sang corre per les seves venes. La sang renovada dels Pasquès. Els Manent només han posat el nom, per això, more lacanià, els pares no tenen carta. 

El llibre es va escriure el 1962 i, des de llavors fins al 2022 en què es va publicar, l'autora ha afegit cinc poemes, un dels quals s'acaba: “l'avi Tomàs em dona la mà/el pare Cinto em fa un petó al front/hereva d'una nissaga beneïda”. 

Junqueras i la segona investidura

Els d'ERC estan tan satisfets amb la gestió del president Illa que, a mig mandat, li reiteren la confiança perquè arribi sense sobresalts al final d'aquesta legislatura de la reconquesta espanyola. Per això li aproven els pressupostos perquè la Generalitat pugui continuar administrant els cabals públics amb l'honradesa i l'eficàcia que li són pròpies; perquè es paguin les nòmines estratosfèriques d'una sobredimensionada classe política d'endollats, militants del tripartit de fet que governa Catalunya; i perquè es continuïn malbaratant els diners públics en projectes ideològics sense cap mena sentit. 

Junqueras està judicialment inhabilitat, no és conseller, ni diputat, ni alcalde, ni tan sols regidor. Però és el que dona el vistiplau als pressupostos del govern. Illa no repara en minúcies de protocol. Vol els pressupostos per continuar descatalanitzant Catalunya a les ordres de l'antisemita president Sánchez. I sap que el té, perquè Junqueras no pot fer res més. No pot permetre que hi hagi eleccions anticipades perquè no es pot presentar i, a més, el seu partit patiria un càstig fort i ja es veurà si en benefici de l'abstenció o d'AC.

Aquesta aprovació estava cantada des de la investidura fa dos anys i la seva postergació es devia només a la necessitat de Junqueras de recórrer a l'histrionisme per simular oposició. Arribat el moment de la veritat, no s'han molestat gaire a justificar la firma i s'han limitat a oferir una faula tecnològica que ja havien venut a unes eleccions de fa deu anys.

Res més fàcil. Els mitjans no són cap problema. Tots ells, convenientment subvencionats, diran allò que el govern ordeni i continuaran silenciant la corrupció de la DGAIA. Per si quedés algun indecís o crític, Junqueras apareix l'endemà a la RAC1, que per això és seva, a convèncer els dubitatius i fulminar els infidels i enemics, aquells que diuen que els polítics han de fer el que diuen i complir les seves promeses.

Calia infligir aquesta ignomínia al país, després de la traïció a l'1-O?