El fantasma Orriols

El quilombo d'ahir al Congrés farà parlar. Les seves senyories van perdre els papers a crit pelat. Tots excepte la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, que es va mantenir íntegra per dins i per fora. Algú, desesperat, va demanar votació de cara descoberta amb esperit tafaner. Sort que encara no hi ha cap diputada amb burca; que n'hi haurà a la bancada de l'esquerra woke.  L'empoderament de les dones és imparable. Altres es van posar magnífics. El president Sánchez va profetitzar als díscols votants el judici negatiu de la història; més negatiu del que imaginen. Sona a aquell “la història m'absoldrà” de Fidel Castro al començament de la seva aventura. Aquest ho fa al final. Els dictadors estan estan en contacte amb la història per a aprofitar-se'n o per condemnar llurs enemics. Perquè la història és seva.

Tota la turbamulta parlamentària l'ha provocat el vot negatiu de Junts, més hostil del que el bàndol governamental es pensava, car es podrien haver abstingut, deixant via lliure al decret, com recomana la corretezza parlamentaria. Però la situació a Catalunya no els deixava marge davant del creixement imparable d'AC a costa de tothom, però sobretot d'ells.

Així que la clau del quilombo és el fantasma de Sílvia Orriols que sobrevolava l'hemicicle fins que un exabrupte del brivall  Rufián el va materialitzar a la vista de tots, anomenant-la “salvatge”. És sabut que només els nens, els borratxos i els bojos diuen la veritat i em fa que Rufián té dels tres tocs. Així que la veritat li ha sortit del seu cor rústic: la salvatge Orriols. No fa referència al bon salvatge del romanticisme, sinó al temible caníbal dels exploradors d'Àfrica.

Fins a l'últim minut el president Sánchez devia pensar que la combinació de les pressions polítiques, partidistes, parlamentàries, mediàtiques i del carrer obligaria Junts a cedir davant la marxa de la història. Era el que esperava perquè és el que fa sempre: jugar fins al darrer moment.

I no va ser així. El resum el reflecteix la fotografia de la il·lustració. Aquesta mandíbula mussoliniana, aquesta mirada i gest iracund, semblant al Moisès de Miquel Àngel i ,a la vora, la ministra porta-papers empetitida, amb una mirada de terror escarmentat, és un missatge. Uy, uy, uy, el mascle alfa enfurismat!

Aquest cap de setmana, Moisès decidirà si convoca o no el poble.

Final de partida

Avui, divendres, Junts votarà, segons diu, contra els dos decrets Mari Carmen. Això té una lectura a Espanya i una altra a Catalunya. A Espanya, el president Puigdemont queda amb les mans lliures (i l'amnistia a la butxaca) i a Catalunya conté la sagnia del seu partit cap a AC. Li ha costat, ha hagut de patir pressions de tota mena.

I encara li queda la pitjor de totes, la del carrer, que es creu moralment superior perquè és això, “el carrer”. “El carrer” amenaça de prendre el Congrés. “El carrer” acampa a la Porta del Sol i, des d'aquí, entre rialles i danses alliberadores, vol dictar la llei al legislador. Això és, més o menys, el que diu la diputada Belarra, una mena de Madame Guillotine.

Tot aquest festival de carrer de l'extrema esquerra es podria eliminar amb l'acció de l'autoritat pública, moderada però ferma. Però cal que l'autoritat no simpatitzi amb el festival. Substituir el Parlament pel “carrer” a la Porta del sol és el disbarat que es va cometre amb el moviment 15 M, fa uns deu o dotze anys. Quan es va originar una nova casta política, la de Podemos, tan corrupta i incompetent com l'anterior que, per cert, continua, confraternitzant amb la nova.

El vot negatiu de Junts no només torna (ara per ara) la seguretat jurídica al sector immobiliari, específicament el de lloguers, sinó, de retruc, a tota la societat, sotmesa als capricis ideològics d'una elit d'irresponsables antisemites.

Ara per ara.

França i els wokes

Els disturbis de França, que els mitjans intenten amagar, és un pas més en la guerra de religió en què l'islam, aliat a l'extrema esquerra, ha sumit Europa. El fracàs del multiculturalisme s'evidencia en la idea del ministre de l'interior de treure els CDR al carrer. Acabaran ficant l'exèrcit. Els més alarmistes parlen d'amenaça de guerra civil. Una guerra on es poden plantejar problemes amb la lleialtat de les forces repressives de confessió musulmana.

Després de l'atemptat terrorista frustrat de Flydubai (que els mitjans presentaven com una “baralla” entre els dos pilots), ningú no estranyarà que la gent es negui a volar en avions tripulats per musulmans. És instint de supervivència. O viatjar en vaixells, trens, taxis i qualsevol mena de vehicle que es pugui convertir en torpedo. O ser atés per un metge o jutjat per un jutge musulmà. No té cap sentit que hi hagi alcaldes o ministres musulmans, és a dir, gent que posa la seva creença religiosa per sobre la seva funció com a autoritat civil aconfessional.

Els wokes saben, encara ho neguen, que l'anòmia violenta en què viu França serà d'aquí poc la d'Anglaterra, Alemanya, Catalunya. Cal plantejar de debò la decisió de prohibir l'islam a les nostres societats. Una decisió en el sentit del "decisionisme" de Carl Schmitt que l'esquerra ha redescobert, però no sembla haver entès. 

L'ànima bruta de l'antisemitisme

VilaWeb és el periòdic més antisemita de Catalunya. Més que el Volkischer Beowachter bavarès dels temps heròics.

Aquesta era la seva notícia de portada el dia de l'atemptat de l'avió de Flydubai: “una baralla entre pilots”. Com el que parla d'un altercat a un bar. Quan va començar a saber-se que era un atemptat islamista, van començar a preparar les bateries de la manipulació: “cas aïllat”, “llop solitari”, “brot psicòtic”, a l'estil de la retardada Núria Parlon o el manipulador Vicent Partal.

Es pot apreciar l'ànima bruta de l'antisemitisme. Si es tracta d'embellir l'islam, amagar-ne la naturalesa assassina, l'ànsia de conquesta; i de denigrar Europa, Occident, el cristianisme i, sobretot el poble jueu, tota tergiversació és poca.

Per fi, quan ja se sabia per cert que era un atemptat islamista que hagués acabat com una repetició de l'atemptat de les Torres Bessones amb més 140 innocents morts, Vilaweb ens comunica que “Netayanahu diu”. És a dir, relativitzant i qüestionant la notícia perquè és evident que per a un woke immoral, el fet d'atribuir unes paraules a Netanyahu ja és suggerir que es tracta d'una mentida. No relata els fets, sinó la versió d'una de les parts per qüestionar-la.

Realment, aquest home és un veritable desert moral.

Això ja no és només biaix ideològic, com TV3. El biaix ideològic a favor dels moros que està destruint europa, com es veu avui a França, literalment arrasada pels bàrbars amb l'ajuda del front de l'esquerra francesa i la complicitat dels Partal de torn.

No; això no és només biaix ideològic. Això està pagat pels califats, sultanats i dictadures sarraïnes. Tots els wokes significatius són mercenaris dels petrodòlars.

Pero, per més que el moros paguin aquesta brossa, fins al diable demanarà comptes al director de VilaWeb per ser incapaç de reconèixer l'heroisme d'uns ciutadans comuns que van salvar altres d'una mort segura a mans d'un musulmà assassí, valgui la redundància. D'aquells que segons Partal, cal defensar de la “islamofòbia".

L'antisemitisme rampant

L'antisemitisme s'expandeix per Occident molt més que no pas el fantasma del comunisme. I no ve de l'extrema dreta, com era costum a les pel·lícules de Hollywood. Ara ve de l'extrema esquerra i dels islamistes, avui presents fins i tot al Vaticà i a l'arquebisbat de Canterbury. Un antisemitisme bien aisée. Tot i que molts filòsofs i teòrics de l'esquerra han estat jueus, començant per Marx, l'esquerra ha estat sempre antisemita. De vegades més, com en temps de Stalin; de vegades menys, com en temps de Lenin, que vivia envoltat de jueus, com Trotski, Zinoviev, Kàmenev, Sverdlov, etc.

L'antisemitisme europeu es va mitigar una mica amb l'Holocaust, però es va revifar amb la fundació de l'estat d'Israel i la sèrie de guerres que els àrabs han perdut, 1948, 1967, 1973 i l'actual. (Alguns en compten també la de 1956). I en aquesta sèrie de derrotes es va segellar l'aliança entre l'esquerra i l'islam. Les universitats, els mitjans de comunicació, els gurus intel·lectuals d'Occident, els polítics woke, van enarborar una causa més imaginària que el Sant Grial, anomenada Palestina i, així, van poder donar curs a l'antiquíssim antisemitisme europeu. Com que són esperits moderns el van anomenar antisionisme, perquè antisemitisme continua tenint mala premsa. Però és antisemitisme.

La senyora Francesca Albanese, relatora de l'ONU per als territoris ocupats, és una antisemita recalcitrant. L'esquerra woke l'adora. Fa poc va declarar que Hitler no va perseguir els jueus per jueus, sinó per semites. I, és clar, dins dels semites també hi ha els àrabs musulmans. O sigui, que l'antisemitisme no és només odi als jueus, sinó a tot fill de veí al Pròxim Orient. Cal ser cínic, quan està documentat que els àrabs eren aliats dels nazis. El gran Muftí de Jerusalem va negociar amb Hitler l'extermini de tots els jueus d'Orient. I ja no parlem dels Germans musulmans, que avui continuen actius.

La senyora Albanese ha cantat la palinodia i s'ha retractat en públic, afirmant que havia interpretat malament un terme alemany. No ho havia interpretat malament; ho havia interpretat bé, segons la seva convicció antisemita. Aquest és el verí de l'antisemitisme que la senyora Albanesa destil·la. El verí que comparteix el govern propalestí espanyol que, a banda d'haver reconegut el sant Grial palestí, sol·licita per boca d'una ministra comunista palestina l'extermini de l'estat d'Israel i dels jueus d'Orient en fer seva la consigna del Sant Grial (o sigui, Palestina) des del riu fins al mar.

El batlle musulmà de Nova York, Zohran Mamdani, anuncia, en canvi, un increment de vint-i-sis milions de dòlars públics (800%) per lluitar contra l'antisemitisme a NY. Molt greu deu veure l'antisemitisme a la seva ciutat aquest creient a Al·là. No obstant això és el mateix batlle que ha estat negligent en la protecció dels jueus; el que es va posar l'estrella de Xèrif i va prometre detenir l'outlaw Netanyahu si trepitjava la ciutat. És curiós un batlle que protegeix els jueus de llur batlle.

Però, el perill no era la islamofòbia?

La casta vol fer la revolució

Com que els de Podem no van poder assaltar el cel, han decidit assaltar Twitter.

La senyora Montero es passa la vida deixant anar febrils, per no dir histèrics, sermons a la xarxa del temible plutòcrata Elon Musk, el gran tecno-oligarca que també Sánchez vol combatre.

Repeteixo que res del que digui aquesta agitadora milionària es pot prendre seriosament després que comencés la seva carrera emprant armes de dona ficant-se al llit del mascle alfa del ramat perquè la posés al comandament. A veure si ens prenem seriosament els nostres propòsits i fem el que diem. Perquè si el feminisme consisteix en emparellar-se amb qui mana per fer carrera, millor serà fer-se masclista i patriarcal. Sembla que el "Me too", per algunes, significava el que literalment diu: jo també. Jo també vol ser casta.

Així que la resta del post és a benefici d'inventari.

Sentint la murga permanent d'aquesta mantinguda de l'esquerra retòrica crida l'atenció el nivell de deliri utòpic plagiat literalment dels desbarats de Judith Butler. A diferència de Butler, que es limita a escriure abstrusos pamflets sobre idees alienes, aquesta s'esgargamella a twitter i espera que els seus votants li segueixin el corrent, cosa que alguns fan en un paroxisme d'alienació.

El seu frenesí predicador ha contribuït a posar en marxa una “remake” del moviment 25 de maig. Mai segones parts van ser bones, deia el que va escriure una segona part tan bona com la primera. I, en efecte, aquesta és senzillament ridícula. De nou s'omple la Porta del Sol de gent disposada a eliminar la casta i tornar a intentar això del cel. El que passa és que ara, la casta és la mateixa Montero i el cel és a Galapagar on es practica absolutament tot el contrari del que es predica a les mases revolucionaries.

No em diran que no és de riure.

Un govern antisemita

 Acabo d'escriure un llibre el títol del qual m'estalvia parlar del contingut: "Les relacions perilloses. Sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam". Tinc clar que serà difícil trobar editor. Aquí i a Espanya. Mai no és fàcil trencar sostres de vidre. El clima regnant als dos països no és propici a aquests plantejaments. Bufen vents de fronda antisemita.

Una ministra d'Espanya, Sira Abed Rego, filla de palestí, militant comunista d'IU, fa gala d'antisemitisme en públic, cosa normal, car el seu govern és el més judeòfob d'Europa. Precisament, la ministra considera fites el boicot a Eurovisió, a la tornada ciclista i qualssevol altres de discriminació antisemita. El 7 d'octubre del 2023, dia de la massacre de jueus perpetrada per Hamàs, la ministra tuitava: “Palestina té dret a resistir després de dècades d'ocupació, apartheid i exili”. Anomena “resistència” a massacrar éssers humans indefensos i desarmats i cometre amb ells tot gènere d'atrocitats que els perpetradors, a més, filmaven.

Sosté la ministra, membre d'IU, partit amb cinc diputats al Parlament, que la societat espanyola, en nom de la qual parla, dona suport a la política del seu govern d'aconseguir la llibertat de Palestina “des del riu fins al mar”. Gireu la metàfora: Palestina lliure “des del riu fins al mar” vol dir destrucció de l'estat d'Israel o, com ella, segurament pensa, “l'ens sionista”. M'estranya que la societat espanyola doni suport a aquesta intenció genocida.

Reclama, a més, la ministra que la UE anul·li el seu acord de cooperació amb Israel, que Espanya trenqui relacions diplomàtiques amb l'estat jueu i que, en compliment d'una decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI), es detingui Benjamin Netanyahu, al qual acusa de genocidi explícitament, .

Que cap organisme (ni el TPI) acusi Netanyahu de genocidi, cosa que sí que demana ella per als jueus; que, a Israel, única democràcia en un oceà musulmà, no hi hagi apartheid; que el TPI sigui un òrgan esbiaixat, sense jurisdicció a Israel, els Estats Units i altres països assenyats i el fiscal general del qual acaba de dimitir sota l'acusació d'abusos sexuals; tot això no importa pas a la senyora Rego. A la senyora Rego només importa acabar amb l'estat d'Israel. Un odi ancestral..

Els propòsits s'han abocat en un acte públic per presentar l'ambaixador d'un estat tan imaginari com l'unicorn, reconegut pel govern de la ministra. Palestina no existeix ni ha existit mai. El senyor ambaixador, sens dubte, tindrà domicili fix a la capital del regne. Estarà molt millor que el seu homòleg, l'ambaixador espanyol a Palestina, que ha de residir a Jerusalem. En qualseevol cas, serà a casa perquè el rei d'Espanya, com se sap, és rei de Jerusalem.

D'altra banda, aquestes afirmacions bel·licoses d'una ministra i les seves greus acusacions falses en públic no generen cap mena de responsabilitat del govern?

“Reductio ad Hitlerum”

Parlament ve del verb parlar. Al parlament es parla. És una institució venerable i venerada. Alguns són mil·lenaris, com l'Althing islandès (any 930). En altres llocs més o menys primitius, parlament es diu “casa de la paraula”. La retòrica i l'oratòria eren elements bàsics a la polis grega i la república romana, els seus precedents clàssics. La paraula parlada és l'essència del parlament.

Quan el parlament substitueix la paraula per la imatge, està substituint el lliure intercanvi parlat d'opinions per la pressió psicològica d'uns signes que, sovint, ho són de violència. Una violència cristal·litzada en una imatge; un símbol. En aquest cas, una esvàstica (per cert, traçada a la inversa) i una espardenya. Un missatge de classe i guerra civil,  formulat amb una opció publicitària dels Picapedra: "Nosaltres o el caos". Ja ho deia el seu avantpassat, el diputat carlí Candid Nocedal fa 150 anys: "D. Carles o el petroli".

El parlament és la casa de la paraula. Del diàleg, l'acord, el desacord, l'atac, la crítica, la defensa i l'ofensa per la paraula. Convertir-lo en una performance mímica a l'estil del diputat Rufián i els seus mariachis no el desnaturalitza. La paraula ho engloba tot, fins al silenci. L'articulista està lluny de compartir la indignació dels que veuen ultratjada la solemnitat parlamentària. Cadascú fa el que pot. Qui no sap argumentar amb paraules, ho fa amb els peus o per senyals.

L'interessant d'aquesta festa parlamentària és la unitat d'uns partits que poques vegades es posen d'acord. Coincideixen però a anar contra Orriols i, encara que els cartells no la mencionin, la intenció és palesa. Mai no havien fet una cosa semblant amb VOX perquè pensaven que VOX no era rival electoral. Gràcies en bona part a l'efecte Streisand que els atacs a AC han provocat, Orriols, puja com l'escuma i sí que és una perillosa rival electoral. El que ella guanyi a les enquestes serà el que els diputats baixin a les seves butxaques.

Desesperada per defensar l'statu quo, la partitocràcia catalana ha arribat al fons de la misèria discursiva caient en la fal·làcia de la “reductio ad Hitlerum” que va encunyar Leo Strauss fa anys. Si no tens arguments i els anatemes habituals, com ara "racista-xenòfob-supremacista-islamòfob" no impressionen, compara el teu adversari amb Hitler. Més baix no pots caure.

Continuar criminalitzant una força política democràtica, mentre alguns dels qui la criminalitzen agredeixen i ataquen els seus militants i les seves seus i manifestacions al més acresolat estil de la Sturm Abteilung, hitleriana és immoral.

I més encara, callar-hi. 

Negociat de disculpes

El mes d'agost passat vaig pujar un post sobre Oriol Junqueras titulat l'infame.

Vaig fer curt. Amb els infames i pocavergonyes d'aquest calibre, sempre fas curt.

Aquest sac de vanitat i malvolença regna sobre un partit d'endollats que, en bona part, li deuen la seva posició a la vida. Està, per tant, acostumat que ningú el repliqui perquè tothom sap que el que ho fa es queda a l'atur. En canvi, qui obeeix els seus ordres i capricis, per delictius i immorals que siguin, sap que, si el descobreixen, sortirà ben parat, gràcies al paraigua protector del padrí de delinqüents.

Els que van perpetrar l'episodi dels cartells de l'Alzeimer, seguint les seves ordres, perquè a ERC no es mou un full sense que ho sàpiga el gran cap, estaven segurs que no els passaria res. I així ha estat. El partit va tancar fa uns dies una investigació que, en estar presidida pel camarada Tardà no va servir per aclarir res, va endollar un càrrec intermedi que podia anar-se'n de la llengua a la Diputació de Barcelona, ​​perquè faci companyia a Marcela Topor, i va limitar el dany reduint-lo a dos presumptes delinqüents, el pinxo Sergi Sabrià i un pobre diable, Marc Colomer.

D'aquesta manera, pensava Junqueras, es treia de sobre una taca que afectava el que Tardà anomena “l'honor del partit”, com si fos una dama ofesa quan no és res més que un grapat de paràsits de l'administració pública. I ell, el capellà Junqueras, quedaria fora de tota sospita tot i que l més probable és que la barbaritat dels cartells sigui un dels productes del seu immund esperit.

Però vet aquí que la família de les persones afectades s'ha fet notar. Això no era al guió. A ERC tothom sap que, si pateixes una traïció de Junqueras, el millor que pots fer és callar i empassar i així el gran cap et compensarà amb algun càrrec. En canvi, si protestes, et pot passar alguna cosa. El padrí pot enviar-te els mariachis.

Tot i això, la família ha protestat, posant en dubte la justícia de la decisió. I ha esvalotat el galliner. La secretària general ha volgut dulcificar la situació dient que el partit “està gestionant” les disculpes.

Realment no tenen remei. Parlen de “gestionar” les disculpes com el que ho fa d'una compensació econòmica que probablement és el que pensa l'infame Junqueras.

És al que està acostumat, a callar boques i pagar lleialtats oferint diners.

L'església suïcida

El papa de Roma predica la necessitat de dialogar amb l'islam, l'afició del qual pel diàleg ha quedat palesa en la història. És una manera d'entendre avui la recomanació de Jesús de posar l'altra galta (Lluc, 6, 29 i Mateu, 5, 39). Segurament els ho agraeixen molt els seus correligionaris a Nigèria.

El sacre wokisme vaticà s'ha vist superat per l'anglicà. L'arquebisbessa, de Canterbury, Sarah Mullally, va concedir el dia aniversari de l'atemptat de les Torres Bessones un premi a la reconciliació i la cooperació entre credos al clergue pakistanès Hafiz Muhammad Tahir Mehmood Ashrafi.

L'arquebisbessa de Canterbury és l'equivalent anglicà al papa de Roma; igual d'ecumènic. La seva jurisdicció espiritual abasta la comunió anglicana a tot el món. L'Església anglicana està tan corroïda pel relativisme woke com la catòlica. Més, fins i tot, perquè el seu altre cap, el temporal, el rei, és un fervorós apòstol de l'islam.

Hi va haver un escàndol al Regne Unit i l'arquebisbessa va haver de retirar el premi al mossèn en descobrir-se que, el 2007, aquest havia protestat quan es va nomenar cavaller el “blasfem” Salman Rushdie. En compensació, va anunciar que donaria el títol d'“espasa de déu” (Saifullah) a Ossama bin Laden “per servir els musulmans a la seva guerra santa contra els infidels”. Ossama bin Laden, cervell de l'atemptat a les Torres Bessones.

Dues reflexions breus sobre aquest episodi tragicòmic. Pel que fa a l'església, el pitjor no és que hagi estat sorpresa en la seva bona fe. Això li pot passar a qualsevol víctima d'un engany. El pitjor és que no es pot presumir bona fe a qui se la concedeix a un altre només per la seva aparença i les seves manifestacions públiques, amb independència de les seves motivacions. El wokisme soscava la integritat de la fe en fer-la compatible amb altres (“Interfaith cooperation” for God's sake!). En atorgar respectabilitat a qui no la té per raó de les seves creences, l'església abandona els seus fidels a llur sort.

Mireu la foto. A la vora de l'arquebisbessa, dues presumptes dones més cobertes que beduïns del desert. Una imatge insultant per a totes les dones, incloses aquelles la lluita de les quals va fer possible que ella sigui la primera arquebisbessa de Canterbury, l'arquebisbat de Thomas Beckett.

Pel que fa al clergue receptor, la mala fe és palesa. En lloc de rebutjar un premi concedit pels idòlatres, es presenta amb la barba i les dones com a exemple de reconciliació en el 25è aniversari de la massacre del 9/11. Preguntat per les seves paraules del 2007, recorre a això del context, animal fabulós del qual només es parla quan és a fora.

Les esglésies cristianes demanen entesa amb una fe que es pot negar a si mateixa, gràcies a la Takiya, quan li convingui a la glòria més gran d'Al·là. 

És un temps fosc per a Europa, atès que aquesta és sinònim cristianitat, com deia Novalis.