Trump, l'Anticrist

La presidència imperial trenca tots els esquemes. Té el món caotitzat, pendent dels batecs de Wall Street i fregant la tercera guerra mundial. Al moment del segon viatge a la lluna, ens retrotrau a la guerra de les investidures amb un nou enfrontament entre l'emperador, que acusa el papa gairebé de complicitat amb el crim, i el papa, que retreu supèrbia a l'emperador.

N'hi ha alguna cosa. Trump ha pujat a les xarxes el cartell de la il·lustració, confeccionat, sembla, amb IA. Es representa a si mateix en figura de Crist guarint un home blanc, transmetent-li la seva llum. Els cristians han clamat injustícia davant d'un sacrilegi inaudit. És més que un cas de cesaropapisme, car l'emperador no s'iguala el papa, sinó al mateix Déu. Fins i tot hi haurà qui interpreti la imatge com un símbol de l'Anticrist.

Vist l'onatge, la Casa Blanca ha retirat el mem i el mateix Trump ha explicat que a ell li van dir que el presentarien com un metge que cura la nació. I sembla que sí. Si us fixeu en segon pla a la dreta, apareix una infermera amb un fonendoscopi, professió poc en consonància amb el caràcter barrocament apoteòsic de la resta.

És una al·legoria de la MAGA de la “majoria moral”: les mans suplicants, les cares admiratives, l'exèrcit a les seves ordres, la bandera flamejant, als costats, el Capitoli i l'estàtua de la llibertat, al cel radiant, les àguiles imperials i la força aèria; i al centre, tapant el sol, en comptes d'arcàngels, marines. Tres; el del centre, amb un estel.

La creient Giorgia Meloni ha sortit en defensa del papa. Com canvien els temps. Una dona, que no pot exercir el sacerdoci, en defensa de l'església que li impedeix. Menys mal que Itàlia és un país laic.

El mateix papa ha respost amb moderació evangèlica que ell no representa els poderosos, sinó els pobres i humils dels qui, a més a més, deu ser el regne del cel. Però també ha anat més enllà en el conflicte amb l'Emperador en prevenir en pastoral als bisbes dels Estats Units de la possibilitat que es doni una “dictadura de la majoria”.

És més que la crítica segons la qual Trump governa de manera autoritària, gairebé dictatorial, en forma de dictadura personal. Assoleix el nivell de la filosofia política. El papa, que és home cult, beu de l'aigua clara de les fonts clàssiques. Molt en la línia de grans pensadors liberals, com Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, que van avisar del risc de la tirania de la majoria. 

La inevitable tendència de la majoria a tiranitzar la minoria. D'això en sabem alguna cosa a Catalunya.

Així que, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada Palinur es declara güelf. 

Els "enfants terribles" de la CUP

Una ullada al santoral mostra que hi ha molts sants que, seguint l'Evangeli de Sant Marc, van vendre tot allò que posseïen, ho van donar als pobres i van seguir Jesús. El més notori, San Francisco de Asís, que no va vendre res, però va deixar-ho tot al seu pare. A més, parlava amb els animals i els amansava perquè era pobre, cast i obedient.

És el que, en romà paladí, es diu “predicar i donar blat”.

Als de la CUP els passa com, segons llegenda, passava a un important polític liberal espanyol del XIX, que no sabia on anava, però estava convençut que, on anés, perdria el camí. Són diversos els pesos pesats -i molt pesats- d'aquesta organització anticapitalista trufada de capitalistes que donen la raó al vell adagi que "l'ésser humà neix incendiari i mor bomber". Aquí hi ha una bona mostra de bocamolls molt radicalitzats, retratats pel fogós verb d'Arnau Borràs. En resum, sembla una nòmina de funcionaris, tots endollats en institucions públiques, guinguetes de l'anomenat tercer sector (nom caritatiu per a una estafa sistemàtica del món woke) o negocis familiars.

Fills de Marx i la Coca-Cola que, a l'efervescència de la primera i la segona i la tercera joventut, van decidir viure pericolosament, com aconsellava Nietzsche. Per un temps, és clar, no els agrada la idea d'abraçar-se a una mula. L'elit anticapitalista juga, com sempre, a épater le bourgeois, atacant, què sé jo, la sacrosanta propietat privada, sobretot; la de béns immobles que no siguin els seus. És l'herència dels situacionistes del 68: "sigueu realistes; demaneu l'impossible".

La CUP és un espectacle en què els actors estan entossudits a trencar la quarta paret allà on es trobin, al faristol del parlament, als programes de televisió, a les tertúlies de la ràdio, a tot arreu on són i són a tot arreu on hi hagi calés. Volen arribar a tothom. Per això parlen d'unitat popular, compartint l'adjectiu amb el PP, el partit dels pares.

Voldrien ser dandis, però els falta estil i els sobra mal gust de paraula, obra i vestit. Ni per a flaneurs donen el punt. I si parlem de les qüestions de gènere i de les relacions sexuals entre els seus membres, entrem al món de l'antimatèria. Els casos d'assetjament sexual estan més ocults que la pederàstia a l'església; en canvi, s'airegen els romanços de les camarades amb els policies infiltrats del règim.

La CUP ha estat un experiment de cavalcar el capitalisme en benefici dels cavalcadors. 

Rufián i l'escorpí

El projecte d'unitat de l'esquerra espanyola, presentat a la Pompeu Fabra, té una forta empremta personalista, gairebé cabdillista. Suscita entusiasme a les afeblides files podemites i entre els familiars més immediats de Rufián, però només entre ells, ja que ni els seus companys d'escó suporten el noi . La resta oscil·la entre la indiferència gèlida i la fervorosa hostilitat. És un projecte espanyol, aprofitant la tirada electoral de Rufián a Espanya. El que no veuen o no volen veure els patrocinadors és que, en efecte, aquesta tirada electoral és a Espanya, però no a Catalunya.

Que a Podem no es doni importància a aquest factor és lògic, atès que és un partit espanyol. Que no ho vegi Rufián és més difícil d'entendre si no es té en compte que, seduït pels cants de sirena de la seva companya de tàndem, (sigui dit sense cap ànim masclista), es veu com el capdavanter d'una esquerra espanyola republicana. No té les enquestes a Espanya a favor? No les té també, encara que en molta menor mesura, Irene Montero? Ja hi tenim el tàndem. La resta es veurà atreta pel magnetisme que tots dos desprenen. I el verb propagandístic de Pablo Iglesias, exemple viu de la política entesa com a activitat conjugal. No us oblideu que “el personal és polític”, en frase atribuïda a Carol Hanish, de la segona onada del feminisme.

El portaveu del partit presenta un projecte que invisibilitza el partit la veu del qual porta i que, al seu torn, el pot deixar sense veu. El projecte de front es viu com una traidoria i un afront als déus lars de la família republicana. El desacord amb Junqueras té un punt de melodrama. No és edípic perquè el pare espiritual d'aquest nou golem de l'esquerra és Tardà, el que diu que ERC no es ven per un plat de mongetes, equivocant-se de llegums. Mongetes o llenties, sembla que ha arribat l'hora solemne de partir peres, l'hora dels adieux.

Arribarà el moment que Rufián haurà d'optar entre ERC o el front comú de l'esquerra. Diabòlica alternativa a què l'ha dut la seva infantil vanitat. Si es decideix pel partit, s'haurà acabat l'aventura equinoccial de Lope de Aguirre. Si es decideix pel front, s'haurà convertit en un podemita madrileny. Perquè, sense ERC com a partit, el front no serà una altra cosa que Podem disfressat de front per tal de trobar feina per a l'eurodiputada Montero quan acabi el seu mandat.

Montero i Rufián són dues figures marginals entestats a ser centrals que s'estan instrumentalitzant mútuament. I tots dos més falsos que un duro sevillà. Ella, una feminista radical que s'ha enfilat a la direcció de Podem per la relació amb el seu home. Ell, un espanyol que s'ha fet passar per independentista català per servir al rei i fer fortuna.

Angoixat per la disjuntiva, Rufián invoca la unitat de l'esquerra al preu que sigui, fins i tot al del seu càrrec. Ho posa en termes gairebé militars: o hi ha unitat o acabaran amb nosaltres d'un en un. Com els colons blancs amb les nacions índies. O sigui, unitat o mort.

I, per demostrar el seu compromís amb la unitat, Rufián comença dividint el seu partit.

Recordeu la història de la granota i l'escorpí? 

El menjòmetre contra el simulacre

Una de les més celebrades aportacions al magma de la postmodernitat és la teoria de la realitat com a simulacre, de Jean Baudrillard. Ajuda molt a entendre aquest meravellós imbroglio del Menjòmetre, que deixa al descobert el saqueig de diners públics per un govern i una partitocràcia emparats en una premsa comprada que és el simulacre del quart poder. Com l'audiovisual TV3 és un simulacre de televisió pública, puix que és privada de dos partits, PSC i ERC, però ens costa a tots tres-cents milions.

La difusió a les xarxes de les dades oficials sobre subvencions i contractes públics presenta un panorama esgarrifós. L'arbitrarietat i el nepotisme hi són palpables. Hi ha subvencions a projectes que semblen un acudit. Com el simulacre dels comptes del molt espanyol Gran Capità, que va incloure un capítol de “Cent milions per la meva paciència en sentir, ahir, que el Rei demanava comptes a qui li va regalar un Regne”.

Catalunya és el regne del simulacre. A la seva etapa de tinenta d'alcalde d'urbanisme de Barcelona, ​​la senyora Janet Sanz, dels comuns, va subvencionar generosament l'organització internacional “Metrópolis” per la mateixa raó per la qual hom omple d'aigua la piscina abans de llançar-se-hi. Tot seguit, Sanz va anunciar “abandonar” la política i es va llançar a la piscina privada i subvencionada. I, de la piscina, a la ràdio, com a tertuliana a RAC 1, emissora tan subvencionada com la piscina i també privada. Els comuns tenen passió pel privat subvencionat on troben poderoses tribunes per dir als altres el que han de fer i no és el que ells fan. Pur simulacre.

El simulacre és el modus operandi de l'autoritat. Quin altre nom mereix el fet que la comissió parlamentària d'investigació de la DGAIA estigui composta per responsables de la DGAIA? Com la comissió d'ERC, per a esclarir l'estructura B del partit, presidida per en Joan Tardà. Simulacre al govern; simulacre a l'oposició.  

Després d'esforços improves, la premsa va descobrir la identitat d'un dels responsables, si no el responsable, del menjòmetre que és com un debel·lador de simulacres. És un empresari, Albert Castellón, presentat com el cap parlant per sota del qual s'amaguen fosques tramoies. Que no és funció de la premsa desvelar la veritat, com volia el nazi Heidegger? I la veritat no tolera anonimats, no senyor. Per això, el govern vol acabar-ne a les xarxes. L'anonimat és monopoli del govern, com la violència. Que s'ho diguin a Psiborn, psiconovel·lista a qui volen obligar via judicial a revelar la seva identitat. Ho fan els seus enemics, que són els amics del govern. La política és cosa d'amic/enemic, com deia l'altre nazi, Schmitt. La resta, subvencions.

La partitocràcia rebutja l'anonimat i l'incògnit, llevat que es tracti de dones i musulmanes. La resta ha de passar pel simulacre de l'exigència kantiana de la publicitat. Per això, la seva premsa subvencionada ha posat cara a l'inspirador del menjòmetre. Però resulta que en té diverses i pot desplegar un trencadís de personalitats. Identificar és arriscat, atès que tothom es alhora u, ningú i cent-mil, com deia Pirandello que sabia un munt de dobles o Doppelgänger. Res més anònim que una petita smart mob o munió intel·ligent. Del menjòmetre també en pot ser responsable l'anònim de Guillem DeDels Comptesclars, la cara del qual caldrà revelar. Són dos; poden ser més. La IA dona per a molt. I compte amb el compte de Segell Fosc, que sembla una mena de conjura a la Guy Fawkes contra l'ordre constituit i subvencionat i on, a més, es publicita un llibre Fricandonation. Un llibre! Vade retro! 

Что делать?

“Què s'ha de fer?” ("Что делать?) és el títol del famós pamflet de Lenin de 1902, veritable bíblia bolxevic. No és modest el missatge subliminar d'aquesta esquerra espanyola que es prepara per assaltar el cel, com té per costum, però no gosa anomenar-se pel seu nom: comunista. A "Què s'ha de fer?" explica el camarada Uliànov que els treballadors no saben mobilitzar-se per si mateixos, que són una miqueta ximplets, que cal il·luminar-les, aportant-les la consciència de classe “des de fora” i guiar-les mitjançant un partit revolucionari, fèrriament organitzat. O un front d'esquerres, que és el mateix.

Lenin prenia el títol d'una novel·la de 1863, de Nicolai Chernichevsky, que, al seu torn, contestava al nihilisme d'una altra d'Ivan Turgenev, Pares i fills. Contra el nihilisme lluitava també Vladimir Ilich. El nihilisme de l'any 1902 eren l'economicisme i l'espontaneisme. 

L'espontaneisme és el punt fosc d'aquests neobolxevics. Que no era Podem el marmessor testamentari de l'espontaneisme del 15-M? Que no era la forma política dels indignats antisistema de l'avi Stéphane Hessel?

Convertits en casta i sistema, els hereus dels antisistema formen una oligarquia de privilegiats que cobra més de 100.000 d'euros públics l'any cadascú per fer el que Lenin anomenava "cretinisme parlamentari". Vet aquí, però, que, com que perden electorat a dolls, criden de valent alertant de l'arribada de les hordes de l'extrema dreta. Però és difícil convèncer la parròquia que, quan fa 10 o 12 anys que vius com un canonge,  dedicat al dolce far niente,  en  realitat estiguis lluitant per alguna cosa que no sigui la teva butxaca.

El perill no és que vingui l'extrema dreta, sinó que ells, els ben pagats oligarques i sàtrapes comunistes, deixin de xuclar. Així que, en realitat, la campanya de la por a l'extrema dreta es basa en la idea desvergonyida que l'extrema dreta és nefasta perquè roba… més que ells.

El discurs, l'escenografia, els referents d'aquesta esquerra vintage, semblen pura tramoia. El seu radicalisme, la seva vociferant demagògia, volen fer veure que són com els bolxevics dels primers temps de la revolució, els de Així es va templar l'acer, de Nicolai Ostrovsky, un altre novel·lista. El que mostra el cartell, però, són uns sàtrapes que, com els capos de totes les dictadures comunistes, li diuen a la gent el que s'ha de fer, mentre ells viuen al luxe de les seves datxes o xalets privilegiats.

La catarsi catalana

La publicació del menjòmetre ha provocat un escàndol majúscul.

De sobte, s'ha vist que la partitocràcia catalana és una banda de lladres i estafadors que fa anys que roba centenars de milions d'euros de les més variades formes: subvencions, endolls, malversacions, dilapidacions, mossegades, comissions, estafes, purs robatoris de diners públics.

És la classe política catalana. Polítics professionals amb uns sous i privilegis estratosfèrics, molts dels quals s'han fet milionaris als càrrecs, tot i que, per regla general, són uns indocumentats i uns incompetents absoluts.

I ho han pogut fer perquè tenen literalment comprats tots els mitjans de comunicació, dedicats a ocultar les malifetes de la classe política, enlairar els seus inexistents mèrits i censurar, vetar i insultar les veus crítiques. És el més semblant a un règim comunista que he vist.

El sistema polític català és més corrupte que l'espanyol. I sé de què parlo.

L'amable lector em disculparà si dic que ho aviso des de fa gairebé vuit anys. Ni el govern just, ni la independència ha importat mai un pebrot a la partitocràcia del PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Quan vaig començar a denunciar-ho, la reacció va ser fulminant. Se'm va excloure de tots els mitjans audiovisuals i escrits i només em va quedar el Món, d'on també van acabar fent-me fora fa poc per ficar-me amb el profeta.

I vaig patir una campanya d'assetjament a les xarxes com no he vist igual: injúries, calúmnies, insults, amenaces de mort. Tot això molt abans que es despertés l'actual sensibilitat sobre el que anomenen odi a les xarxes. Van ser centenars d'atacs. Tinc molts arxivats, no tots, perquè seria impossible, però sí una gran quantitat.

Els pocavergonyes de TV3, començant per aquest impresentable presentador, Cruanyes, i els “ideòlegs” de la banda diuen que denunciar aquesta immensa corrupció és fer el joc a l'extrema dreta i caure en la demagògia de l'antipolítica. Com si es pogués anomenar “política” el femer de la Generalitat.

El país s'ha omplert de veus indignades. I està bé que així sigui a veure si per fi aquesta banda de lladres paga judicialment les seves malifetes o, si més no, pateix el ludibri públic. Tot i sense oblidar que molts dels que avui s'esquincen les vestidures (després d'anys de silenci) esperen agafar el relleu del robatori.

Però la justícia mana donar a cadascú el que és seu. Fa vuit anys que denuncio aquesta farsa en solitari, sotmès a un ostracisme al que tots aquests lladres donen suport. Pagament que he rebut per traslladar-me a viure aquí, a donar suport a la independència de Catalunya.

Els espanyols no l'haurien fet millor.

Illa: sol davant del perill

La ciutat conté l'alè. El xèrif Illa s'haurà d'enfrontar sol, no només als homes del malfactor Frank Miller, sinó a tots els diputats de la cambra, inclosos els del seu propi partit. Té un mes per preparar-se. Pot aprofitar i sortir d'incògnit com és llegenda que feia el califa Harun-al-Rashid per conèixer de prop la vida i les tribulacions del seu poble. Així sabria si hi ha burques i nicabs o no pels carrers i no hauria de parlar d'oïdes.

La compareixença es fa a instàncies de Junts formulades contundentment pel diputat Vergés. Tots els grups parlamentaris s'han sumat amb entusiasme, uns per a semblar que controlen el govern al qual s'oposen i els altres per a semblar que s'oposen al govern que controlen. L'adhesió del PSC és producte de la cortesia parlamentària. En qualsevol cas, serà una bona ocasió perquè els diputats atenguin els debats i deixin de mirar els mòbils.

Per cert, aquests són els que després, revestits d'autoritat pedagògica, prohibeixen els mòbils a les aules de secundària. El cinisme del legislador és fabulós.

La petició està motivada perquè els peticionaris diuen que la situació de Catalunya és de “col·lapse”. Suposo que és ressò del famós programa de Ricard Ustrell, que va durar una estona. També el col·lapse de Catalunya fa temps que es produeix. És injust que només es demani la compareixença d'Illa. En realitat, des de començament de mandat no ha fet més que gestionar malament el desastre que li va deixar en herència el seu antecessor i l'antecessor de l'antecessor. Haurien de comparèixer tots tres. Els reglaments no tenen cor.

És veritat que la incompetència del govern Illa es fa palesa cada vegada que es mou. Però cal preguntar-se què es pot fer amb un escàndol com el de la DGAIA o la catàstrofe de les comunicacions. Els transports públics no funcionen i els ideòlegs wokes tenen els cotxes en procés d'extinció. Tampoc no es pot esperar gran cosa d'un govern que ha heretat més de dos-cents càrrecs del partit del govern anterior. Hi ha inoperància per excés de personal i de despesa.

Només l'episodi de Parlon-Trapero ja donaria lloc a una compareixença, fins i tot un cessament fulminant. Però no passarà res d'això. La impunitat del govern català és com la de l'espanyol; el seu president és un alter ego de Sánchez a la colònia.

El xèrif Illa està sol, però no corre cap perill. Els seus adversaris parlen de “col·lapse” de Catalunya, però la realitat és que fa any i mig que el toleren en estreta col·laboració amb el govern. Que no hi ha hagut cap oposició i, per tant, són tots responsables del “col·lapse”.

Fixeu-vos en la mentalitat: el que vota contra els pressupostos de la Generalitat, Junqueras, perquè no ha aconseguit el 100% de la recaptació de l'IRPF, diu, tanmateix, que s'hi pot comptar per aprovar successives ampliacions de crèdit amb l'argument que així s'aconsegueixen més diners. Que la pela és la pela.

El 23F, avui

Ignoro quin abast puguin tenir els documents desclassificats del 23F i si hi ha alguna cosa nova. Suposo que se sap tot el que es pot saber. Però mai no se sap. O sí, se sap Que no se sap res, com deia el metge-filòsof Francisco Sánchez. Mentre s'esbrina si el que se sap concorda amb el que se sabia o sabia que no se sabia, el personal fabula sobre el 23F, la nova entrada de Pavía al Congrés, sense el cavall. 

Els personatges que van intervenir en aquella complicada trama tornen a interpretar llurs papers. Llevat del Coronel Tejero, que va fer un mutis imprevist. Ressonen els més foscos rumors de llavors. No descarteu la possibilitat que el pèrfid Pedro Sánchez hagi fet un remake del 23F per recordar que el seu enemic Felipe González sonava aleshores com a possible vicepresident d'un hipotètic govern que segur es diria de “Salvació o concentració nacional”. A la mateixa llista que he llegit en algun lloc a les xarxes, també apareix com a ministre el beatífic Peces-Barba.

Els quaranta-cinc anys subseqüents han demostrat que el cop d'estat va fallar perquè, de fet, no calia. Era una reacció desmesurada. El rei va salvar l'herència de Franco i va trencar amb la legitimitat del 18 de juliol, l'única que tenia, reprimint un cop d'estat com aquell a qui devia el tron. D'ençà del 23F Juan Carlos es va considerar revestit de la legitimitat constitucional, atès que havia salvat la democràcia. 

Després del cop casernari, el civil. Espantada i acovardida, la classe política espanyola va redactar un projecte de Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA), per posar fi al desgavell territorial que amenaçava esmicolar l'Espanya de Franco i tenia els militars molt amoïnats i amotinats. El TC va desmantellar-ho en sentència del 1983 en control previ de constitucionalitat. Perquè, en realitat, tampoc no calia. Era una reacció tardana i massa subalterna. Ja quedaven pocs estatuts d'autonomia per aprovar i el sistema autonòmic que preveia la Constitució resistiria allò que fos. I així ha estat. Debades hi va donar-se un conat independentista a Catalunya que no va quallar.

El 23F ha funcionat de meravella, com una refundació, per a la consolidació de la monarquia. Tot se li ha perdonat a Joan Carles I pel seu paper de salvador del seu propi tron. Que després hagi resultat un brivall, com el nom del vaixell que li agrada més, no impedeix la solidesa del règim. El seu fill regna sobre un país una mica convuls però submís. No hi ha cap clima favorable a un referèndum sobre la monarquia i, al capdavall, un fill no és responsable dels mals passos del seu pare. Només dels seus. I per aquest costat no hi ha perill. Aquest rei es mou tan poc com les seves neurones.

Trapero i Parlon: el silenci del despotisme

Els d'Octuvre han enxampat Parlon i Trapero mentint en seu parlamentària i donant cobertura a un muntatge policial aixecant fals testimoni per empresonar injustament un ciutadà. És a dir, comportant-se com dos delinqüents. I ho han provat acuradament, recolzant-se, a més, en una sentència judicial.

El més lògic seria que hi hagués un gran escàndol i que els dos càrrecs fossin deposats ipso facto, a banda de denunciats al jutjat.

Tot i això, dies després, el govern no es dona per assabentat i no ofereix cap explicació; l'oposició només ha demanat la compareixença parlamentària d'en Trapero i la premsa està més callada que un convent trapenc. Ni un sol diari català porta l'assumpte a la portada. Sembla com si un mantell de silenci s'hagués planat sobre Catalunya. El mantell dels diners públics que xuclen per callar.

Voleu una mostra més clara del que és un règim partitocràtic corrupte? És el silenci del despotisme. Els ciutadans són vassalls, sense drets. Aquí ningú governant no se sent obligat a donar compte dels seus actes.

Tots abusen de la seva presència il·limitada als mitjans, des dels quals adoctrinen la gent, però no per respondre a les qüestions que veritablement afecten la col·lectivitat, sinó per enganyar-la.

¿Algú ha sentit alguna vegada Oriol Junqueras parlant de la DGAIA, que és un presumpte lladrocini de centenars de milions i deixa clar que ERC és un partit corrupte? Silenci absolut. Algun periodista li ha preguntat a les dotzenes d'entrevistes que li fan a la tv, la ràdio, els diaris? Ni un. No és cap càrrec públic, està inhabilitat, no representa ningú, però està cada dia als mitjans perquè és el que paga els periodistes, el capo mafiós de la banda d'ERC.

Catalunya es vanta de ser una societat moderna i avançada, però les seves elits són una colla de covards submisos a la tirania d'uns lladres.

El senyor Illa no ha fet ni tan sols gest d'exigir responsabilitats a la consellera Paneque, la de la “normalitat perversa”, que té el sistema de Rodalies en estat catatònic per pura incompetència.

La senyora Mònica Martínez Bravo, consellera socialista in partibus infidelium, pensa alguna vegada donar una explicació no només del lladrocini de la DGAIA, sinó de per què es continua produint amb el vistiplau del govern?

Silenci absolut. Dels catalans s'espera que protestin contra Espanya per la seva dominació colonial, però que treballin i callin quan els roben i oprimeixen altres catalans.

Si els transgènere llegissin Flaubert…

Tot el que té a veure amb allò transgènere és confús. Probablement per a blindar el concepte davant de les crítiques. La febre actual amb el transgenerisme és l'últim pas, de moment, pel camí destructiu de la postmodernitat. Es deriva en part del culte mundial a una filòsofa nord-americana, Judith Butler, que no només escriu molt malament, sinó que pensa de mode confús i la seva teoria encaixa perfectament a la resignada conclusió de Ciceró: “no hi ha cosa, per absurda que sigui que no l'hagi defensat algun filòsof”.

La seva idea és que el gènere, no el sexe, pot canviar-se performativament per la pròpia convicció subjectiva. És a dir, jo soc el i allò que vull ser. Cert, per què no determinarà cadascú com vol viure la seva vida, si vol ser d'un altre sexe, o fins i tot animal o, per què no, cosa? Des d'un punt de vista liberal no hi ha res a objectar si no fos perquè hi ha drets de tercers en joc. La llei em pot reconèixer el dret a considerar-me del gènere que vulgui i tractar-me en conseqüència, però no em pot obligar a acceptar que la consideració subjectiva del gènere d'un tercer m'obligui. I aquest és el problema que, per cert, ja havia resolt John Stuart Mill quan deia que l'Estat no pot impedir-me que em suïcidi, però sí que atempti contra els drets d'un altre, per exemple, el fair play als esports de força.

Fa uns mesos, el Parlament català, una congregació de semianalfabets ultramoderns, va aprovar molt cofoi  (107 vots contra 24) una llei típicament partitocràtica sobre els drets dels LGTBI. Reafirmava així la superioritat moral d'unes belles consciències hegelianes en defensa dels desvalguts, amb tanta més alegria com que sortia de franc, car els diners s'han de reservar per a la DGAIA.

És difícil ser més absurd. El propòsit dels salvadors és normalitzar els LGTBI i, per aconseguir-ho, els fan objecte d'una norma especial, que els singularitza i trenca un dels pilars de l'estat de dret com és la universalitat de la llei. Si ja hi ha una llei que prohibeix tota mena de discriminació per la raó que sigui. Per què una especial per a LGTBI?

La llei vol protegir una afició sexual personal tan lliure como l'hermafroditisme, la satiriasi, el masoquisme o el sadisme; tot aixó sota condició de lliure consentiment. I no ho aconseguirà. Com  no ho va aconseguir la llei anterior, del 2014, ara derogada perquè, segons diuen, s'havia fet inservible; com es farà aquesta. Una llei inútil no esdevé útil per raons ideológiques de partit.

La discussió sobre si s'ha de considerar els trans com a malalts mentals és ociosa. És clar que ho són. Són víctimes d'un trastorn de la personalitat identificat ja fa molt de temps com el bovarisme. Si el legislador hagués llegit Flaubert sabria que aquesta disfòria de gènere que pateixen els trans és la mateixa que patia Mme. Bovary, per una altra banda, afectada per un trastorn de personalitat narcisista i un altre de personalitat histriònica. En principi, res a objectar, sempre que no facin mal a tercers.  

Per exemple, que no matin llur mare, que sembla una de les seves tendències.