Follow the money

En un moment difícil de la investigació periodística més important del segle XX, la del Watergate, el Bob Woodward i el Carl Bernstein van recórrer a un confident de l'FBI perquè els donés una pista. Gola profunda, el confident, es va limitar a aconsellar-los: “Follow the money”, “seguiu el rastre dels diners”. 

(Aprofito per publicitar el meu llibre sobre el Watergate, Tots els homes del president).

El consell és molt útil per a considerar l'auge de la Gihad o guerra dels musulmans a Europa i el seu tractament mediàtic.

La barbàrie del 17 d'octubre passat no és un cas aïllat ni un “brot psicòtic”, oi?

Dic això perquè tots els mitjans espanyols i catalans van continuar amb el conte de les manifestacions escolars, sindicals, d'“armilles grogues” pel cost vida, les jubilacions, etc. I minimitzaven o ometien la informació (i les imatges) del vandalisme generalitzat a càrrec de població musulmana, majoritàriament magribina i subsahariana.

Cap no va tenir el detall de publicar el vídeo en què una manifestant francesa d'esquerra intenta impedir que els seus camarades li saquegin la botiga. Per sort que n'hi ha twitter.

És admirable que els mitjans persisteixin en la seva política de desinformació woke, quan n'hi ha les xarxes, n'hi ha twitter, que els desmunten totes les seves mentides. Tot i el desprestigi que aquesta actitud els suposa (cas BBC, enxampada in fraganti manipulant) continuen actuant com a aparells de propaganda dels seus governs, que són els que els paguen. Follow the money.

I els governs, per què ho fan? No sabien Starmer, Macron i Sánchez que, en reconèixer l'inexistent estat de Palestina, estaven donant ales a la gihad islàmica a Europa? No sap Pedro Sánchez quan acusa Israel de genocidi que aquesta acusació no la formula ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional, que és mentida, una calúmnia? És clar que ho saben, però els seus interessos personals els aconsellen perseverar a la narrativa woke. Els diners dels califats petroliers arriben a tot arreu. Follow the money.

Qui ha pagat les dues mil cinc-centes mesquites que hi ha a Alemanya? I d'altres a França i Anglaterra. Qui paga als milers d'Imams que prediquen la guerra santa? Qui paga l'organització de disturbis fripalestain a totes les universitats americanes del DEI? Qui ha pagat la implantació del DEI (Diversitat, Equitat, Inclusió)? Qui ha pagat els claustres que li n'han imposat? Follow the money.

I aquesta gent que pot comprar universitats, no comprarà polítics, la tendència a la venalitat dels quals és mundialment famosa? Quants diputats de l'Europarlament estan a sou directe o indirecte dels sultanats del Golf? Follow the money.

Aquests diners financen també el discurs (i els actes) dels polítics wokes espanyols. Es dirà que no, que és impossible, que Hisenda, el rastreig de comptes bancaris i altres controls ho impedeixen. Tret que la compra o el pagament es faci en espècie, en forma de béns materials no fungibles, per exemple, joies. Són diners, també, però tenen una altra forma. Follow the money.

Crema París?

El 2 d'octubre, amb motiu dels disturbis de França, Palinur escrivia un post titulat França i els wokes en què es parlava de com avança a Europa la gihad islàmica. Hi va haver qui em va dir que exagerava i que només es tractava de l'habitual contundència juvenil amb alguns incidents violents aïllats. Els disturbis d'ahir a França reprodueixen la situació, però molt més agreujada, amb imatges que sorprenen i espanten el món sencer.

Quan es poden veure perquè els mitjans espanyols i catalans encara parlen de protestes estudiantils per la carestia de la vida i la situació calamitosa de l'educació alhora que censuren les imatges més impactants de les destrosses a tot el territori francès. La gihad continua, però els mitjans ho amaguen.

El mecanisme és sempre el mateix: els sindicats i l'esquerra woke, sobretot La France Insoumise (LFI), criden les manifestacions al carrer i tenen un gran seguiment. Molta altra gent s'uneix als estudiants i ahir es van manifestar entre 500.000 i 800.000 persones a diverses ciutats.

Entre els que s'hi afegeixen, hi ha els islamistes, de primera o última generació, qui, mentre els estudiants i els seus seguidors protesten, es dediquen al robatori, l'incendi i el pillatge. Les escenes de comerços i magatzems arrasats i saquejats, de monuments destruïts, cotxes bolcats, edificis públics incendiats expliquen sempre la mateixa història. És qüestió de temps que els gihadistes intentin amb el Louvre el mateix que han fet amb l'ajuntament de Llemotges o l'oficina de turisme de Lió.

Hi ha una òbvia aliança entre l'esquerra woke i l'islam, tots dos interessats a destruir els valors sobre els quals s'ha edificat Europa, l'estat de dret, la democràcia, el capitalisme, el liberalisme i, de retruc, els jueus.

L'esquerra woke, cinquena columna de la barbàrie islàmica, no n'ha après res. El 1979, una coalició de comunistes i islamistes va enderrocar el Shah Reza Pahlavi i va instaurar al poder l'Ayatollah Khomeini que el primer que va fer va ser afusellar tots els comunistes i el segon, degradar les dones perses a la condició d'esclaves, com mana la doctrina islàmica.

Hom pensa que l'esquerra woke, sobretot els feministes, no voldran que els passi una cosa semblant. O sí?

En un dia daurat de tardor fa un any, el trio de governants antisemites d'Europa, Starmer, Macron i Sánchez, reconeixien a Nova York l'inexistent estat de Palestina. Starmer ja no és primer ministre. Macron té els palestins al carrer, amb banderes de llur país ondejant a totes les destruccions. Sánchez espera el seu torn per alliberar l'estat que ha reconegut “des del riu fins al mar”, com demana la ministra comunista palestina Sira Rego.

El fracàs del tàndem Rufián/Montero

Gabriel Rufián reconeix haver fracassat. No hi haurà unitat de l'esquerra espanyola. Ell culpa els “egos”. Els dels altres, és clar, que, com deia Sartre, són l'infern.

L'ego de Rufián, per seguir-lo a la via freudiana, es confon amb el seu “allò”, aquesta força fosca, ancestral que el converteix en el macarra del Congrés. Com li passa a la seva companya, Irene Montero. Al cas de la dona, l'ego és tan desmesurat, tan "allò", que ha fet malbé amb tota l'operació d'unitat. Cherchez la femme. Convertida en una mena de frenètica demagoga, va proposar el xantatge d'unes primàries obertes per assaltar la prefectura de la unió de l'esquerra per aclamació. Tractava de venjar-se de la humiliació que li va infligir Yolanda Díaz -una altra harpia-, en excloure-la de les llistes. En algun lloc diu el masclista d'Eurípides que res no és més terrorífic que la ira de la dona despitada.

El defecte d'aquesta astuta proposta era que no funcionaria si els altres candidats a líders no queien a la trampa. I no van caure. L'única candidata, doncs, va obtenir el 90% del vot, però no li va servir de res, excepte per fer el ridícul, a l'estil búlgar.

Preveient aquesta possibilitat. Montero i el seu marit i agent promotor, Iglesias, havien seduït el pobre Rufián, afalagant-lo, com el dirigent indiscutible d'una esquerra espanyola renascuda. El xicot ja es veia al capdavant d'un front dels pobles d'Espanya cap a un futur radiant. Així, va segellar amb Montero un pacte d'ajuda mútua de partits, Podemos i ERC. Aquest acord ha suscitat les ires de la vella guàrdia erki, però Junqueras, el superego de Rufián, li ha donat un cop de mà assegurant que Podem és partidari del dret a decidir a Catalunya. Perquè Junqueras és molt amic de la veritat; però és més amic del Rufián. Així que aquest, en lloc de dimitir i tornar a la feina de mosso de magatzem, es troba avui amb un equip nou a Madrid per barallar-se i la possibilitat de recórrer la pell de toro en lluïts mítings de suport a Podem a Espanya. Perquè el que mana a ERC és Junqueras i no els babaus que es creïn la història del partit independentista, assembleari i etc., etc.

Enmig d'aquesta lluita desmesurada d'egos, a Madrid es produirà la batalla final entre el Front Ampli i Podem, o entre Ada Colau i Irene Montero amb Rufián de teloner. Tinc per a mi que cap de les dues no aconseguirà uns resultats acceptables. No veig els madrilenys, per molt d'esquerres que siguin, votant una catalana com Colau que representa el model perfecte del govern d'esquerra: corrupte, nepotista, lladre i desastrós, i tampoc veig els esquerrans, per molt madrilenys que siguin, votant una frenètica demagoga com ara Montero que, en la majoria de les seves crispades intervencions, no sap què diu.

La unitat de l'esquerra, un impossible metafísic, tenint en compte l'egocentrisme malaltís dels seus partidaris, s'ha estavellat davant les verinoses maniobres d'una dona que va començar la seva carrera ficant-se al llit del líder màxim per sortir després a donar lliçons de feminisme i que ha intentat fer el mateix afalagant la vanitat d'un neci Rufián que, per un moment, es va creure algú.

La cort dels miracles

Les xarxes socials són l'àgora planetària. I, dins d'elles, Twitter (X) s'emporta el palmell. És l'àmbit de la llibertat d'expressió més oberta que hi ha. I el més eficaç. L'únic en què es dona allò que els grecs anomenaven isegoria o dret de cadascú a dir la seva en públic. El dret a parlar, cosa que avui tenen tots els usuaris de Twitter i que no passa als mitjans convencionals, on es restringeix aquest dret a qui els poders públics i els partits polítics autoritzen.

Llibertat d'expressió i llibertat de creació, que són el mateix. El venerable Ferdinand de Saussure, pare de la lingüística estructural moderna, somiava una ciència de la semiologia universal. Twitter és el seu brou de cultiu. Hi caben tots els tipus de signes, els icònics, els simbòlics, tots, barrejats i interactuant.

Considereu la imatge de la il·lustració, procedent del compte oficial de Twitter del PP de Madrid. És un mem satíric amb tota la mala intenció del món i amb molta perícia. L'efecte és demolidor, però no hi ha res que no sigui cert. Tots els personatges han dit textualment el que se cita. I tots han fet el contrari del que deien. A Twitter s'estima molt un altre principi grec, el de la parresia, és a dir, que tots diguin la veritat i facin el que diuen. I no es perdona que els interessats no s'hi atenguin. En volen un exemple? La senyora Irene Montero, aquesta mena de frenètica Marianne, pretén assolir un tercer mandat, després d'haver-se compromès a limitar-los a dos. Com es justifica aquesta evident manca de paraula?

El senyor Zapatero va arribar al govern invocant l'austeritat i la virtut del “republicanisme cívic”, com un nou Cincinnat. És posseïdor, però, d'una partida de joies d'origen fins avui inexplicada i d'un valor pendent de taxació. Bé podria ser un pagament pel seu invent de “l'aliança de les civilitzacions”, un dels primers contes del wokisme proislàmic. Un pagament a l'estil oriental de les mil i una nits.

Al president Sánchez li treuen l'incompliment de l'amnistia que a mi, personalment, em sembla bé. Però té un motiu molt sòlid per figurar en aquest quintet de la falsedat, no pas perquè menteixi, com els altres, sinó perquè diu la veritat. Declara'n les intencions. Es considera un avançat de la lluita contra els “tecnooligarques” digitals que pretenen dominar el món, com el malvat Elon Musk, el Moriarty del nostre temps, i rentar-nos a tots el cervell amb el dogma del capitalisme. Els Protocols dels Savis de Sió són avui l'algorisme fatídic amb el que ens controlen. Per això, molt preocupat amb la nostra integritat mental, Sánchez intenta restringir el que pot les xarxes, ja que no és possible tancar-les, com a la Xina o Cuba, països als quals li uneixen evidents afinitats electives.

Cal lluitar, diu, contra els discursos d'odi que són els que ell i el seu govern de comunistes islamistes odien.

 Per exemple, els jueus.

Els altres farsants

Tres dies abans del tancament de termini per a presentació de candidatures, l'impuls unitari de l'esquerra s'ha saldat amb dues opcions antagòniques. Totes dues parlant d'unitat, cadascuna acusant l'altra d'impedir-la. Però què esperaven? Amb uns dotze aspirants al càrrec de gran timoner i unes expectatives electorals magres que a penes auguren mitja dotzena d'escons, la batalla per aconseguir un d'ells (i la paga corresponent), que és l'únic que els interessa, havia de ser molt renyida.

Ahir dèiem que el famós tàndem, Montero i Rufián, ensopegarà amb l'anticatalanisme ancestral dels espanyols. El mateix que anima l'eurodiputada Montero, per a qui els catalans són uns racistes. Aquesta senyora, que està en política pel molt femení truc d'enllitar-se amb el cap de la tribu, després d'haver expulsat la favorita anterior, no té cap altre principi que el seu profit personal. Per això s'ha ajuntat amb un altre oportunista com Rufián. Tots dos es menyspreen mútuament, però pensen que es necessiten per evitar la catàstrofe electoral que els espera. Sobretot: quedar-se sense la paga de més de 100.000 € a l'any. L'altre vividor la té segura, i per això no vol arriscar tant.

Una cosa semblant passa amb el Front Ampli que ho és de les dues Castelles i les Canàries (Cacania) i també es presenta sota la guia d'una política catalana, Colau. Per molt d'esquerra que siguin, els electors espanyols no votaran mai una candidatura encapçalada per una catalana. És estrany que l'esquerra espanyola no ho vegi. La veritat és que totes aquestes esquerres amb noms i cognoms de pelacanyes, paràsits i buròcrates de partits no tenen res d'esquerres.

Colau, una persona desagradable, falsa, i immoral va ser durant vuit catastròfics anys batllessa de Barcelona, i la que havia estat la perla de la Mediterrània va quedar convertida en una ciutat tercermundista, espanyola, plena de robatoris, violacions i assassinats, mentre l'alcaldessa i els seus amics i familiars s'enriquien. Tot gràcies a la política woke d'aquesta ignorant. Ara es presenta candidata al govern espanyol. Vol sembrar el caos i l'endarreriment al país com ho va fer amb Barcelona. Però ho té complicat, tenint en compte que, per a això, ja està Sánchez.

Ignoro d'on han tret els estrategs de l'esquerra la idea que presentar dos candidats catalans a unes eleccions espanyoles és un encert. Gairebé sembla que ho fan per perdre. Però, en realitat, han proposat el millor trio que tenen: una dona promocionada pel marit (Montero); una aventurera sense cap escrúpol (Colau) i un pinxo de barri a qui han fet creure que és una peça important de l'obra, com al Christopher Sly de "La feréstega domada".

L'hora dels farsants

Continua l'espectacle de l'esquerra.

Com a pas previ a la unitat, el derelicte de Podem va voler imposar unes primàries obertes. L'objectiu era enfrontar les altres esquerres amb el fet consumat d'un triomf d'Irene Montero, que es considerava segur, i la col·locaria com el cap lògic de qualsevol mena de formació unitària. L'únic defecte del pla era que necessitava la participació dels altres candidats. Com que aquesta no s'ha produït, el resultat de les primàries, quan se sàpiga, el dia 15, no tindrà valor.

Mentrestant, les forces que s'han abstingut de les primàries han creat una organització unitària, el Front Ampli (Cacania). Al seu torn, la mateixa Montero, que no les tenia totes respecte a les primàries, ha arribat a un acord pel seu compte amb Rufián i, de carambola, amb ERC.

És obvi. Es tracta d'una operació a la desesperada per salvar l'escó de la soldat Montero. Pablo Iglesias, convertit en herald del tàndem de l'esquerra autèntica, anuncia una allau de vots perquè entre tots dos (Montero i Rufián) compten amb més de tres milions de seguidors a les xarxes. Ves per on, les xarxes han passat de ser un pou infecte a anunciar l'arribada de la Messies.

No sé quines xarxes mirarà Iglesias. Les que jo miro venen carregades de rebuig a la dama de Galapagar en tots els tons possibles. Grosso modo, la imatge és la d'una estrident harpia a la qual tothom va sentir demanant a crit pelat que hi arribessin més immigrants, legals o il·legals. És a dir, la senyora té un rebuig generalitzat. L'acusació més freqüent és que fa personalment el contrari del que predica, que és insincera, que ignora el principi grec de parresia, dir la veritat i fer el que es diu.

Per no perdre el temps: si es diu que es lluitarà contra la casta i que, entre altres coses, es limitaran a dos els mandats, no es pot ser casta i pretendre perpetuar-se al poder i als privilegis. Per molts crits que s'hi donin i molt que s'amenaci amb l'extrema dreta.

El partenaire del tàndem de la victòria, Gabriel Rufián, també es juga la seva supervivència política en aquesta operació de doble terreny. A Espanya, per molt d'esquerres i confederals que siguin, els votants no veuran de gust una candidatura d'extrema esquerra agressiva avalada per un català. I molt menys si és candidat d'un partit català del qual diuen els habitants de Babia que és independentista.

A Catalunya, els electors tampoc veuran de bon grat una aliança d'ERC amb un partit que considera racistes els catalans. I això sense comptar la ruptura que suposa a l'esquerra no independentista del Front Ampli.

Com que aquesta ruptura es donarà també a Espanya, la conclusió només pot ser que la frenètica cursa cap a la unitat cada cop s'assembla més al jardí dels senders que es bifurquen.

Un èxit.

Demà, sobre el FA.

Cacania, radiografia de l'esquerra

 L'esquerra espanyola és un espectacle. Dividida en cinc partits i mig, feia un parell de mesos que intentava unir-se en una cosa semblant a un front, quan Sánchez, convocant eleccions, els va madrugar, com diuen al Mèxic.

Els partits són: IU (els vells comunistes), Comuns (els nous comunistes), Podem (els novíssims comunistes), Sumar i Més Madrid (els novíssims comunistes bis). El mitjà és ER, que ha deixat caure la C de Catalunya perquè mig partit és espanyol.

Com que les esquerres andalusa, valenciana, catalana, basca i gallega han rebujat la idea del front hispànic, la pugna és ara per veure quin dels mal avinguts aspirants a líders encapçala un Front Ampli reduït a les Castelles i les Canàries. Seria la Cacania d'Espanya, a imitació de la Kakania de Robert Musil.

El paladí Pablo Iglesias, des de les seves talaies mediàtiques, defensa agosaradament la senyora dels seus pensaments, Irene Montero, i la seva senyoreta de companyia, Ione Belarra. Ha culminat la seva carrera política com a palafrener de la seva dona i està indignat que les altres esquerres no acceptin enfrontar-se amb ella en unes primàries obertes. Ni se li acudeix que és perquè ningú no sembla suportar-la. Només en Rufián, a qui tampoc no suporta ningú al seu grup parlamentari. És literalment l'esquerra més insuportable del planeta.

Els altres aspirants volen constituir un òrgan unitari, via negociacions de sanedrins. Els poso per ordre alfabètic del primer cognom amb la seva adscripció política: Sira Abed Rego (IU); Pablo Bustinduy (Sumar); Ada Colau (Comuns); Emilio Delgado (Més Madrid); Mónica García (Més Madrid); Antonio Maíllo (IU); Verónica Martínez (Sumar); Gabriel Rufián (ERC); Ernest Urtasun (Comuns).

Amb les dues de Podem són quatre ministres, quatre diputats i tres alts càrrecs remunerats de partits, alguns dels quals fa quinze anys que estan en política i ningú no baixa de vuit. I venien a posar fi a la casta i a limitar a dos els mandats.

Encara que reflecteixen tota l'estructura social des dels fills de família bé (Bustinduy i Urtasun) fins als nens del carrer (Colau, Rufián), cap havia fet res rellevant a la vida abans de ficar-se en política. Molts, ni treballar en alguna cosa. I ja són grandets. Són paràsits ficats en política a viure dels diners dels contribuents.

Aquestes nobles tasques queden ara a càrrec de la nova onada de perroflautes a la Porta del Sol contra els quals la esquerra cacania ja col·locada enviarà la policia.

La lluita per la poltrona és molt renyida perquè, si no guanyen, hauran de treballar en feines pròpies de la seva nul·la formació i cultura.

Entre ells no hi ha més que odi i desitjos de figurar. La ministra mora Sira Abed vol acabar amb els jueus i implantar la xaria a Espanya. Bustinduy i Urtasun, continuar sent ministres i cobrar. Colau, cobrar, encara que no sigui ministra, Rufian vol espanyolitzat Catalunya des del País basc; Delgado, García, Maíllo i Martínez, sobreviure i figurar a la nòmina del partit.

I, tots plegats, esperen continuar sent la inspiració d'un govern antisemita presidit per un altre comunista camuflat.

La lluita per la cadira

La convocatòria d'eleccions in extremis ha posat a l'esquerra, fragmentada en mil taifes personalistes a buscar frenèticament la unitat. Els seus liderets intenten assegurar-se quatre anys més de suculents salaris en el pròxim repartiment de prebendes del 29 de novembre. Ells, personalment, és clar, no aspiren a res. Com el quillo de Santako que, al seu perfil de Twitter diu, amb les habituals faltes d'ortografia, "Per a tots tot, per a nosaltres res". Igual que el Zapatero, el de les joies: “Socialisme és..., etc., etc”. Sempre són els més lladres els que volen alliçonar els altres.

Els temibles revolucionaris de Sumar (que són govern i oposició alhora) s'enfronten a mort, però cap, només faltaria, aspira a manar, excepte Ada Colau, la més descarada, una mena de Pilar Rahola de l'esquerra. I ja se l'han tret del damunt. Més Madrid, una formació de clara vocació universalista, la vol al capdavant, però que es quedi a Catalunya, cosa que treu de polleguera aquesta indivídua, a la qual el que li agrada és fer la pilota al rei, com a tots els comunistes, començant pel mestretites Garzón.

Abans ja s'havien tret de sobre el Rufián, enviant-lo també a Catalunya quan ell viu al País Basc, una altra terra irredempta on es poden fer fabulosos negocis amb els diners públics. Creia el pollastre de Jaén que enganyaria els tafurs madrilenys. Doncs no li queden entrepans de calamars per menjar!

Els gallecs, bascos, andalusos, valencians i catalans ja s'han apartat per cultivar el seu jardí respectiu, com Voltaire, encara que sense tantes llums. Així que la unitat de l'esquerra, pomposament anomenada “Frente amplio” es redueix a un front de Cercedilla i rodalia.

I, així i tot, estan a matadegolla. Els revenants de Podem, que alimenten la festa de zombis de la porta del Sol, proposen primàries obertes en l'esperança d'imposar la seva candidata, Irene Montero, la dona del cap de l'invent, i a qui ningú no suporta, tret del seu marit, el que l'ha endollada. Però la casta de Sumar que s'aprofita descaradament del privilegi de l'incumbent, no li donarà permís. O aquesta milionària demagoga s'integra al Frente Amplio Español (FAE) i fa cua o es queda a la intempèrie, esperant que la votin els moros.

El FAE vol aprofitar el caos provocat pel govern islamicomunista del PSOE. Però el més probable és que es trobi: 1) una nova invasió ceutí; 2) el rebuig d'Europa a la política immigratòria suïcida d'Espanya; 3) creixent islamització del país (robatoris, violacions, assassinats); 4) triomf de la coalició dreta-extrema dreta; 5) triomf de l'independentisme a Catalunya de la mà de Sílvia Orriols.

Carta oberta al president Sánchez

President: he escoltat atentament la teva al·locució anunciant eleccions anticipades. T'ha costat molt, has necessitat tot el cap de setmana per calmar-te, car, si hagués estat per tu, hauries afusellat in situ tots els diputats díscols que van votar en contra de les teves ordres.

Dius que fa tres anys, els espanyols van decidir confiar-te la governació del regne. Mentida. Fa tres anys vas perdre les eleccions davant del PP, però les maniobres dels passadissos et van fer president. Dius representar una “majoria social”. Nova mentida. La majoria social no existeix. Hi ha la majoria electoral. I no és teva. D'aquelles primeres mentides pengen totes les altres.

Culpes a l'oposició d'anar contra els interessos d'Espanya, com si la funció de l'oposició no fos precisament aquesta: fer la vida difícil al govern.

En canvi, t'hi apuntes una sèrie d'èxits en macroeconomia. Però la gent no viu la macroeconomia, sinó la microeconomia: inflació del 4%, cistella de la compra, inseguretat al carrer, violacions i crims diaris, immigració desbocada, col·lapse de tots els serveis públics, habitatge.

No has esmentat ni una vegada Ceuta, ni València, ni ADIF, ni la corrupció a la teva família i partit, ni l'absència de pressupostos, ni la teva incapacitat per legislar al parlament, raó per la qual governes a base de decrets, com un cabdill. Però sí que has lliscat, com a bon hipòcrita viscós, la paraula “genocida”, dirigida, és clar, a Israel. Saps que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no han formulat aquesta acusació. Acusar falsament un altre d'un delicte és una calúmnia, o sigui un delicte. Però suposo que, vista la teva trajectòria, això tant et fa.

Vas a eleccions perquè no tens cap altre remei i perquè els catalans finalment t'han deixat caure. Si gràcies a Nogueras o a Orriols, es veurà a les pròximes eleccions autonòmiques. Vas a eleccions arrossegat pel teu fracàs en intentar convertir en política d'un estat democràtic les iniquitats d'una esquerra islamo-comunista amb què t'has identificat.

Encara no t'has adonat que aquests aliats islamo-comunistes et necessiten més que tu a ells? Sense tu, mai no podrien governar, mai no podrien parasitar els recursos públics, robar a mansalva, endollar els seus amics i familiars, regalar l'estat del benestar als immigrants i deixar que la barbàrie islàmica destrueixi la nostra cultura. O sigui, que el responsable últim de tot això ets tu.

Tu, que pretens convertir el desastre de l'habitatge en l'eix de la teva campanya, sent així que n'ets l'únic responsable per tres raons: 1a. No has fet res per resoldre'l en vuit anys de govern. 2a Has gastat milers de milions a acollir Menas quan els podries haver utilitzat a construir habitatges. 3a. Has ficat al país dos milions d'immigrants, que són la veritable causa del problema.

Tinc entès que, com a bon tafur, intentes burlar el Parlament colant els dos decrets bolxevics via Diputació Permanent.

Fes-ho, valent.

El fantasma Orriols

El quilombo d'ahir al Congrés farà parlar. Les seves senyories van perdre els papers a crit pelat. Tots excepte la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, que es va mantenir íntegra per dins i per fora. Algú, desesperat, va demanar votació de cara descoberta amb esperit tafaner. Sort que encara no hi ha cap diputada amb burca; que n'hi haurà a la bancada de l'esquerra woke.  L'empoderament de les dones és imparable. Altres es van posar magnífics. El president Sánchez va profetitzar als díscols votants el judici negatiu de la història; més negatiu del que imaginen. Sona a aquell “la història m'absoldrà” de Fidel Castro al començament de la seva aventura. Aquest ho fa al final. Els dictadors estan estan en contacte amb la història per a aprofitar-se'n o per condemnar llurs enemics. Perquè la història és seva.

Tota la turbamulta parlamentària l'ha provocat el vot negatiu de Junts, més hostil del que el bàndol governamental es pensava, car es podrien haver abstingut, deixant via lliure al decret, com recomana la corretezza parlamentaria. Però la situació a Catalunya no els deixava marge davant del creixement imparable d'AC a costa de tothom, però sobretot d'ells.

Així que la clau del quilombo és el fantasma de Sílvia Orriols que sobrevolava l'hemicicle fins que un exabrupte del brivall  Rufián el va materialitzar a la vista de tots, anomenant-la “salvatge”. És sabut que només els nens, els borratxos i els bojos diuen la veritat i em fa que Rufián té dels tres tocs. Així que la veritat li ha sortit del seu cor rústic: la salvatge Orriols. No fa referència al bon salvatge del romanticisme, sinó al temible caníbal dels exploradors d'Àfrica.

Fins a l'últim minut el president Sánchez devia pensar que la combinació de les pressions polítiques, partidistes, parlamentàries, mediàtiques i del carrer obligaria Junts a cedir davant la marxa de la història. Era el que esperava perquè és el que fa sempre: jugar fins al darrer moment.

I no va ser així. El resum el reflecteix la fotografia de la il·lustració. Aquesta mandíbula mussoliniana, aquesta mirada i gest iracund, semblant al Moisès de Miquel Àngel i ,a la vora, la ministra porta-papers empetitida, amb una mirada de terror escarmentat, és un missatge. Uy, uy, uy, el mascle alfa enfurismat!

Aquest cap de setmana, Moisès decidirà si convoca o no el poble.