Felipe González i Ciceró

Ok, els vells, entre els quals m'incloc, han de tenir molta cura a l'hora de pronunciar-se en públic, sobretot si ho fan sense que ningú els ho demani. Fins i tot quan se'ls demana, convé que siguin circumspectes.

Ciceró, va escriure un tractat, “Cató el vell” sobre la vellesa quan tenia seixanta-tres anys. Creu que l'edat avançada té quatre inconvenients: ens allunya de l'acció pràctica, afebleix les nostres energies, ens impedeix els gaudis corporals i ens apropa a la mort. Però qui s'ha preparat des de la joventut amb prudència i actua amb seny, pot sobreposar-se a les xacres. A més, compta amb un gran avantatge, la memòria, que s'allarga més que la dels joves.

Però ha de ser mesurat i fer valer la seva experiència i més gran discreció. Això li guanyarà el respecte dels altres. És el respecte que les societats tributen als ancians quan aquests s'ho mereixen. Senectut ve de senex i aquesta és l'arrel dels senats en molts sistemes polítics: càmeres que haurien de ser de reflexió i maduresa i no cementiris de polítics estúpids fora d'ús, com sovint ho són.

Felipe González fa molt bé opinant sobre els assumptes del comú. Està al seu dret. Però, si vol que se l'escolti i se'l respecti, convé que llegeixi Ciceró. Sempre ha estat un home de conviccions fermes. Equivocades o no, però fermes. Ara bé, aquesta fermesa pot ser una virtut de jove, però fàcilment es converteix en tossuderia i obstinada mania quan s'és vell i provoca rebuig a l'auditori. L'odi que aquest sevillà destil·la contra l'independentisme català i basc fa pensar que, en efecte, per la boca parla el Mr. X dels GAL, l'episodi més sinistre del postfranquisme.

La càrrega d'odi personal que revela la sobreactuació del vell dirigent socialista el converteix en el blanc de múltiples i virulents atacs entre els quals sobresurten els de dos tipus. D'una banda, la col·lecció de cretins a qui enfureixen els vells que parlen i que recorren a insults del tipus de “la pastilla, avi”, i les seves variants, sens dubte perquè en la seva profunda estupidesa, pensen que ells no arribaran a vells.

De l'altre, els excamarades de partit. Aquí hi ha alguna cosa més que l'oligofrènia de la pastilleta, avi. Aquí respira la immundícia, l'enveja, el ressentiment que solen covar-se a dins dels partits. Un exemple bé a mà és escoltar un belitre com Patxi López, que no ha fet res a la vida més que llepar les botes dels poderosos, parlant pestes del seu antic cap. O una pobra noia endollada a la televisió del règim de l'esquerra woke anomenant-lo traïdor.

Veure la sobreactuació del veterà socialista pot resultar incòmode, però escoltar el raucar d'aquestes granotes mou a riure.

El feixisme de la CUP i el de la premsa

Els nois de la CUP, com els bous, han tornat per on sovintejaven: a coces i brams. Així, la gent prendrà nota de la seva fina dialèctica que, com la del seu mentor espiritual, José Antonio Primo de Rivera, és la dels punys i les pistoles. Ja no són els senyorets engominats dels anys trenta del segle passat; ara porten indumentàries esportives, de vegades intercalades amb les mantellines propalestines, però són el mateix tipus humà, per atribuir-los una condició que no estic gaire segur que hi arribin.

La policia de Santpedor, un grup de sants homes, va actuar amb la paciència d'un sant Job i algun fins i tot va ser sacsejat per aquests energúmens que ja tenen un llarg historial i brutalitats i agressions a la gent d'AC, però no s'enfronten mai amb altres partits d'ultradreta de debò.

No cal cap psicoanàlisi per entendre el perquè de la seva agressivitat contra AC. És perquè és un partit independentista. El que els treu de polleguera no és la ideologia política d'AC, que ells consideren feixista en un típic acte de projecció freudiana. El que els treu de polleguera és l'independentisme d'AC car, entre altres coses, prova que ni ells ni els altres partits que diuen que ho són, en veritat ho són. ERC i Junts perquè la independència els sembla desitjable, però impossible, i ells perquè no els sembla possible ni desitjable. Els sembla una cosa de pagesos.

Així que, tocats a les seves entranyes cosmopolites, salten com feres per demostrar qui mana a casa. Ho necessiten més que respirar. Com deia Sartre dels antisemites, si els jueus no existissin els antisemites haurien d'inventar-los. Si els aliancistes no existissin els cupaires haurien d'inventar-los.

Aquesta referència a l'antisemitisme és més oportuna del que sembla. No és casual que el diari més antisemita de Catalunya, VilaWeb, presenti i interpreti la notícia.

Si teniu la paciència de llegir el reportatge veureu que, quan s'esmenta AC se la titlla sempre de “partit d'extrema dreta”. Sembla com si AC fos d'extrema dreta per la mateixa raó per la qual la neu és blanca i la xocolata espessa. Un cop comprovat que el redactor de la notícia segueix a ulls clucs les instruccions, retornin vostès als titulars. Tothom sap que les institucions catalanes, totes, estan plenes de polítics que han canviat de partit, fins a dues i tres vegades. Alguna vegada heu vist que la premsa els digués "trànsfugues"? Per què a aquest bon home sí? És obvi, perquè és d'AC-extrema-dreta.

No cal dir, a AC estan encantats de ser objecte de tan distingides accions i tant penetrant com valerós periodisme. L'efecte Streisand és a ple rendiment. Jo faria el senyor Partal membre honorari d'AC.

Salvador Illa, el president invisible

Segons informa la consellera Sílvia Paneque en roda de premsa, el president Illa es troba en magnífic estat i vol tornar a continuar lluitant. Lluitant per Espanya, afegeixo jo. Ho diu en perfecte castellà, idioma en què s'expressa la Generalitat catalana, perquè se'n vegi la singularitat, ja que la singularitat fiscal mai no es materialitzarà. I hem de creure-la sota paraula, d'aquelles que el PSC/PSOE empeny per parlar de rodalies o del finançament català.

Hem de creure-la sota paraula perquè fins ara no hem vist cap foto del desaparegut president. I, atès el que val la paraula d'aquesta gent, podria ser a casa seva, a l'hospital o a la Patagònia. Fins i tot, podria no ser.

De moment, el que és clar és que Catalunya no té president i, si en té, és invisible, com L'home invisible, d'H. G. Wells; i, considerant la qualitat de la gestió fins ara desenvolupada pel MHP, bé pot estar animat d'igual esperit destructiu que Griffin, l'heroi de Wells.

Com que Illa és filòsof, segur que s'inspira en la llegenda de l'anell de Giges que compta Plató a La República i que feia invisible el seu portador. Giges va aconseguir així ser rei de Lidia, després de donar compte de l'estúpid de Candaules. En fi no vull donar idees. Perseu i Sigfrid també eren invisibles quan feien les seves gestes. Però aquí s'acaba la semblança ja que la invisibilitat d'Illa li serveix més per desfer que per fer. El desastre absolut en què ha sumit Catalunya trigarà anys a remeiar-se; si arriba a remeiar-se.

Tornant a la realitat penosa. ¿No és hora que se sàpiga quan es reincorporarà Illa a les seves funcions per les quals cobra? Perquè, si bé coneixem la seva malaltia, no és gens clar quan se li donarà l'alta i no sembla acceptable que, en les condicions actuals, Catalunya pugui suportar també aquesta situació d'interinitat.

Dit d'una altra manera, el país no es mereix continuar vivint en més incertesa de la que pateix. El govern està obligat a fixar una data de reincorporació del president o convocar eleccions. La idea de nomenar un substitut o encarregat de negocis no és admissible perquè, per molt incompetent que sigui el successor, que ho serà, no té perquè heretar els incompetents del president invisible.

Gabriel Rufián vol salvar Espanya

L'oncle Gepetto, Joan Tardà, havia preparat el ninot, Rufián, perquè sortís pels camins d'Espanya a predicar l'evangeli de la unió d'una esquerra tan malparada com Don Quixot després de l'aventura dels molins de vent. Tots dos es veien com els grans ressuscitadors d'aquell mític front popular del 1936.

Al principi, l'estel de la Tramuntana, més experimentat que aquesta parella il·lusa, es va oposar. Però després, gràcies a la insistència bolxevic de Tardà, va acabar cedint i beneint amb la seva papal autoritat el projecte que un català (encara que Rufián és més madrileny que el xotis) tornés a intentar arreglar Espanya.

El projecte vol copiar la France Issoumise del país veí. Només un ignorant enciclopèdic com el noi de Santaco podia pensar que els francesos, encara que siguin tan antisemites com el tunisià Mélenchon, veurien amb simpatia un projecte “plurinacional”.

Tot i això, els bascos de Bildu i els gallecs del BNG (dues de les tres potes de la històrica Galeuzka) es van negar a embarcar-se en el projecte rufianesc i, amb Podem enfonsat al front d'Aragó, la nau ficava varada a terra. Fins i tot el seu propi partit, per no quedar en ridícul, ho ha desautoritzat a través d'unes declaracions d'Elisenda Alamany, capaç de dir el que sigui per a figurar.

Així que Rufián només compta amb el suport de Jaume Roures, que pretén dirigir l'epifania de l'esquerra des de l'ombra, agafat als seus munts d'or, com l'oncle Garrepa, de Disney, encara que creu que és l'esperit reviscut de Trotski. Aclaparat per una realitat adversa, el portaveu d'ERC al Congrés es pregunta si els camarades es resignaran davant la derrota i veu amb alarma que pot perdre l'entrepà de calamars i, sobretot, els 120.000 € que cobra per fer costat al PSOE al Congrés i ficar-se amb Junts.

El fracàs del nonat front popular deixa Sánchez únic responsable de les destinacions de l'esquerra espanyola. El lliurament a les imposicions de l'extrema esquerra podemita (que treu zero vots) en l'assumpte de la regularització dels 500.000, i l'antisemitisme que li imposa la ministra palestina, Sira Rego, membre del Partit Comunista, que treu un diputat de miracle, li passaran factura. I no sé si prohibint Twitter i mantenint la Llei Mordassa aconseguirà ofegar el descontentament de la gent.

Al final és possible que només la lleialtat de Junts a prova de canó gràcies als seus inconfessables endolls i vincles amb el PSOE li salvi la legislatura.

 

La corrupta esfera pública catalana

Catalunya és una partitocràcia, un règim de lleialtats partidistes administrat per polítics d'esperit corporatiu o, si voleu, mafiós. Els falta coratge per alliberar-se dels espanyols amb qui hi tenen un humiliant acord: Espanya saqueja Catalunya i permet als partits administrar i robar un simulacre d'estadet.

Els partits, plens de buròcrates a temps complet, ho controlen tot, la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, les editorials, els moviments socials, literalment tot. Qui surti del discurs dominant, en paga les conseqüències. Si és un partit, rep el tractament del leprós a les societats medievals. Que ho preguntin a Sílvia Orriols. Si no és un partit, és una persona, la partitocràcia la silencia i la sotmet a l'ostracisme. En això hi estan tots d'acord.

El discurs oficial és una lletania de greuges. El maltractament a la llengua és objecte d'indignació permanent. L'espoliació que pateix el país arrenca crits de dolor. La manca de competències mou a plor sostingut. I les queixes i els laments per la crueltat d'Espanya recorden els cors de ploraneres. Però res més. És una funció de castrats, tots molt ben pagats.

Entre ells es barallen contínuament per saber qui rep més atenció del colonitzador. Les dues manifestacions de dissabte passat per la catàstrofe de rodalies ho diuen ben clar: a la del matí, hi anava una part de l'independentisme domesticat; a la tarda, l'altra de l'independentisme submís. Les dues molt emprenyades entre si.

Però mai no es barallen tant que posin en perill els privilegis de sipais que els atorguen els espanyols. Al contrari, es tapen les vergonyes entre ells, perquè tots tenen pactes amb l'ocupant als ajuntaments, les diputacions, el Parlament. Catalunya és la cort dels miracles.

La partitocràcia mafiosa es blinda mitjançant un sistema mediàtic literalment ple d'endollats i militants repartits atenent els percentatges de vots. Els premiats repeteixen, dia rere dia, les consignes dels partits als quals deuen la seva presència als mitjans i els periodistes (per dir-los d'alguna manera) són com els buròcrates de l'opinió. Posen la pòlissa i despatxen el programa, perquè no tenen el valor de Bartleby per acabar amb aquesta vergonya.

Tot està previst. Del matí a la nit, tothom sap què veurà i sentirà. Cap comunicador no qüestiona les ordres de la partitocràcia. Ningú no gosa dir la veritat.

Tenen l'avantatge que no han de lluitar per l'audiència perquè, o són monopoli oficial, o estan regats amb subvencions públiques generosament atorgades pels partits. Per això sempre són els mateixos, les mateixes cares, les mateixes opinions.

I aquesta gent diu que aspira a la independència.

La conflictiva qüestió de l'habitatge

A Catalunya hi ha un greu problema d'habitatge. A tot l'estat. És obvi que és el resultat de la immigració descontrolada encoratjada pel govern d'esquerres, però no es pot dir car t'acusen de xenòfob. En comptes de governar per aconseguir la prosperitat compartida, el govern vol crear bosses d'electors fidels. Salaris mínims vitals, ajuts per a això o allò altre, protecció als okupes i morosos. És compra de vots, com els cacics del segle XIX però en gran i amb diners públics.

També és obvi que la immigració descontrolada és la causa de l'increment de la delinqüència. I tampoc no es pot dir, per la mateixa raó. Amb l'esquerra no es pot parlar tret que, com fa la legió de “periodistes” comprats, diguis el que ella vol. Així, omplen les tertúlies d'uns primats vociferants a sou que reblen les paraules del poder i no deixen parlar ningú més.

Repeteixen consignes com papagais. L'habitatge, criden, és un dret i no pas un negoci. Però això no vol dir que es materialitzi a cops de decret. Perquè davant els drets d'uns estan els drets dels altres. La societat no es canvia per decret. L'educació també és un dret i aquests esquerrans tenen la pública arruïnada mentre afavoreixen el negoci de la concertada i ells envien els fills a la privada. I de la sanitat no en parlo, encara que la salut també és un dret.

L'esquerra, sobretot la comunista, no sap governar en democràcia. Només en sap destruir tot per la seva mania intervencionista. Van originar el desastre actual posant topalls als lloguers. En la seva fabulosa ignorància no saben que, des dels temps de Dioclecià (any 301, “Decret de preus màxims”) aquesta pràctica aconsegueix sempre el contrari del que pretén. La ruïna de setanta-cinc anys de comunisme a Rússia no els ha ensenyat res. Per això, els més ignorants, com Belarra i Montero, volen intervenir més preus. I ficar el mercat en una espiral autodestructiva.

La seva protecció als okupes i inquiokupes i la supressió de la seguretat jurídica al mercat de l'habitatge els ha portat a aquesta situació de persecució i confiscació i ruïna dels petits propietaris. Mentre ells viuen en mansions.

Per justificar les barbaritats fan valer el terme “vulnerable”. Vulnerable és qui ells diuen que és i coincideix sobretot amb immigrants, els vots dels quals esperen. Amb la vulnerabilitat es justifica el tracte de favor als immigrants, inclosos els il·legals. Fins i tot es fa valer per trencar un principi fonamental de l'estat de dret i de tota societat civilitzada: que tothom és responsable dels seus actes. Si ets "vulnerable" no ets responsable i pots fer el que vulguis.

No em diran vostès que no és indignant estar sotmesos als capricis i deliris demagògics d'un grapat d'ignorants que no han treballat mai a la vida civil, sinó que han viscut sempre del seu partit. Un grapat de poques vergonyes que volen acabar amb el capitalisme i l'imperialisme arruïnant les classes mitjanes i treballadores del seu propi país en benefici d'uns immigrants il·legals i delinqüents que venen a rebentar l'estat del benestar.

Qui malis parcet bonis nocet.

La impopularitat dels socialistes

El panorama d'Espanya és desolador. A banda de les peripècies judicials, que em semblen inflades o inventades per una dreta ultramuntana, el president Sánchez s'envolta de col·laboradors incompetents o delinqüents; algun, carn de presidi. No sembla conèixer la gent. O, més aviat, no li importa res.

Fa la impressió d'haver-se escorat del costat dels comunistes, una minoria al seu govern. Juntament amb els quatre diputats de Podem, són els que prenen les decisions. Podem és un exemple del desgovern de l'esquerra que fa el contrari del que predica. Un partit feminista la dirigent més destacada del qual, avui eurodiputada, deu la seva carrera a una decisió del seu marit, al més vell estil masclista. I tots dos combinen una vida de luxe amb una activitat demagògica que suscita una generalitzada animadversió. La idea de substituir els “fatxes” de la població autòctona per immigrants, qualificats de “classe treballadora” n'és d'ella; la de qualificar-los de “gent decent”, d'ell. És un matrimoni ben avingut.

L'hegemonia comunista va sempre acompanyada d'antisemitisme. El govern és clarament hostil a Israel, però, encara que al senyor Sánchez li sembli inversemblant, molts poden pensar que aquesta elecció estratègica és dolenta per a Espanya.

En invocar la moral a l'assumpte de la regularització del mig milió, el president ignora que hi ha altres criteris morals diferents del seu i no menys morals. O bé no ho ignora i el que pretén és que no es puguin expressar. Per això proposa intervenir les xarxes socials, sobretot Twitter, que és la que el molesta.

Diu que és per protegir l'adolescència, però la seva ministra Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya i filla de palestí, revela la seva veritable intenció quan parla de prohibir Twitter. És obvi: odien la crítica. Per això proposen crear una xarxa social “pública”. Però “pública” ja ho és Twitter. Volen dir “oficial”, "estatal". És a dir, d'ells. O sigui, privada, però amb diners públics.

El seu alter ego a Catalunya, el MHP Illa, és un deixeble rellevant. Fa setmanes que està en parador conegut però desconegut, impenetrable. Com un búnquer, mentre al seu entorn, rugeixen els elements. El seu govern supera en incompetència el del seu predecessor, Aragonès, que ja era un prodigi de inutilitat i corrupció. Mentre el país cau a trossos, no hi ha trens ni autopistes, la inseguretat de carrer és un malson i els serveis públics no funcionen, els consellers i conselleres rivalitzen en qui es posa més en evidència.

La part delictiva continua sense novetat. La CUP ha portat l'escàndol de la DGAIA perquè aquí l'espera l'oblit perpetu, com si hagués begut les aigües del Leteu.

No és estrany que els socialistes catalans aplaudeixin la idea de prohibir Twitter. No poden tolerar un lloc que no controlen i on la gent diu el que vol i, a més, ho documenta i fins i tot ho fotografia. Cal suprimir-lo invocant la lluita contra el llibertinatge (com Franco) i restaurar el monopoli dels mitjans comprats amb diners públics, és a dir, diners dels impostos que paguen aquells a qui intenten enganyar.

Així, a més, ningú no parla d'independència.

La croada contra Twitter

Ho diu clarament la ministra de la Joventut i la Infància, Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya. Que cal limitar o prohibir Twitter. Com a Corea del Nord, Iran o Rússia, paradisos de la democràcia. Els comunistes mai no defrauden. La seva passió per la dictadura és llegendària. És el somni de tots els polítics autoritaris i els periodistes al servei dels polítics. Que la gent no pugui dir allò que vulgui ni informar-se com li sembli, sinó que hagi de callar i informar-se pels mitjans convencionals. Un núvol de ràdios, tvs, premsa de paper o digital, tots comprats pel poder i directament o indirecta interessats en la conservació d'un model de comunicació jeràrquic i unidireccional del que viuen. Els polítics fabriquen la notícia, els mitjans informen com els plau i el públic consumeix aquesta informació sense dret a rèplica.

Negar sense més ni més el dret de la gent a parlar no és tasca fàcil. Atempta contra el principi que els grecs anomenaven isegoria o dret de tothom a parlar i ser escoltat a l'esfera pública. Convé adduir raons que justifiquin aquest afany prohibitiu. La més sovintejada és acusar Twitter de propagar desinformació, informació falsa i discursos d'odi. Però aquesta objecció és feble. El caràcter arbitrari, subjectiu i potencialment despòtic d'aquesta expressió de “discursos d'odi” és palès. D'altra banda, s'assembla molt a les condemnes que manegen sempre les dictadures per justificar la censura. Ja se sap, cal acabar amb el llibertinatge, la demagògia, les calumnies i, de passada, les blasfèmies. Massa conegut.

Calia buscar raons més convincents i les han anat a trobar en un terreny que mai defrauda: la moral sexual. Cal protegir els usuaris de la pornografia, sobretot si són menors d'edat. De la pornografia no sol·licitada, perquè la demanada és un dels negocis més florents d'internet i no les xarxes precisament.

Twitter és un femer, rugeixen els prohibicionistes. Defensar els nens de la temptació és una cosa que aplaudeix de cor una societat de valors cristians. "Ai de qui escandalitzi un d'aquests petitons", diu Jesús, "valdria més lligar-se una roda de molí al coll i tirar-se al mar". Alguns dels que volen prohibir Twitter per protegir els menors defensen la llibertat d'aquests menors per tenir relacions sexuals amb qui vulgui fins i tot poden avortar sense permís dels pares. Resulta pintoresc permetre una pràctica però impedir-ne tota informació.

S'entén el furor dels censors. Twitter no es pot prohibir. La Unió Europea, un organisme twiteròfob, ho impedeix. El despotisme y l'arbitrarietat de Sánchez li porta a ficar-se en els drets de la resta dels ciutadanss europeus, un dels quals és relacionar-se via Twitter amb els que pateixen la dictadura de Sánchez.

Tampoc no es pot prohibir per d'altres raons. No només és la principal font d'informació dels diaris que sempre ho consulten per calibrar la reacció de l'opinió pública davant les notícies o seguir el desenvolupament de les polèmiques, sinó que és també la principal via d'expressió dels polítics. La seva ubiqüitat, flexibilitat i rapidesa el fan insubstituïble. El president del govern espanyol s'explica Twitter, es defensa a Twitter i ataca a Twitter. I això mateix fan tots els polítics de tots els països. 

Perquè Twitter és una esfera pública mundial.

 

Pedro Sánchez contra la llibertat d'expressió

En temps de Franco, la llei de premsa de 1938 (vigent fins al 1966) establia la censura per evitar “els danys que una llibertat entesa a l'estil democràtic havia ocasionat a una massa de lectors diàriament enverinada per una Premsa sectària i antinacional”. Un paràgraf que avui podria signar Pedro Sánchez.

La censura l'exercien la Falange i l'Església, que també havien establert la frontera dels setze anys per protegir la innocència de la joventut. Els menors de setze anys no podien veure les pel·lícules “atrevides” igual que avui no poden accedir a les xarxes socials, tot, és clar, pel seu propi bé (Sánchez parla de "protegir-les"). Però sí que poden tenir relacions sexuals i avortar sense permís dels pares. També poden rebre doctrina LGTBI i alhora propalestina (per contradictori que sembli) a les escoles.

El censor Sánchez diu que cal protegir els menors dels discursos d'odi i de la desinformació. No diu que són ell i els seus aliats d'estil Montero/Belarra els qui defineixen què és odi i què desinformació. Exactament com Franco, la Falange i l'Església catòlica. Res de nou sota el sol.

L'equivalent de la “premsa sectària i antinacional” avui és el que Sánchez anomena “tecnocasta”, és a dir, internet i totes les seves modalitats, contra la qual s'alcen avui en brau combat per la salut espiritual de les mainades Austràlia, Gran Bretanya i França que, donant exemple, ja ha enviat la policia del pensament a la seu de Twitter a París.

Les xarxes socials són l'àmbit públic per excel·lència, el terreny en què floreix la llibertat d'expressió. Cap govern autoritari i antidemocràtic no accepta la llibertat d'expressió. Demanar que se suprimeixi l'anonimat és una estupidesa. Tots els usuaris de les xarxes estan identificats per les IP dels ordinadors. El que Sánchez i els seus amics pretenen és controlar i fiscalitzar les xarxes socials establir un control polític de la dissidència i la crítica. 

En definitiva, tracten de suprimir la llibertat d'expressió. Ho acaba de declarar la desconeguda ministra de Juventut i Infància, Sira Rego: que cal "limitar i prohibir Twitter".

Com deia el seu antecessor, el feixista Serrano Suñer, autor de l'esmentada llei de premsa de 1938, en paraules que semblen de Sánchez, ja mai no podrà tornar-se a “aquell llibertinatge democràtic, per virtut del qual es va poder discutir la Pàtria i l'Estat, atemptar contra ells i proclamar el dret a la mentida, la insídia i la difamació com a sistema metòdic de destrucció d'Espanya decidit pel rancor de poders ocults”.

O sigui, la tenebrosa “tecnocasta” que és com la conspiració jueu-maçònica que obsessionava al caudillo.

 

El pseudofeminisme de l'esquerra podemita

El comunisme ha fracassat a tot arreu. Ningú ja ho nega. Els comunistes fugen de la paraula com de la pesta. Ja no queden partits comunistes. Ara es diuen Esquerra Unida, Sumar, Més, Menys, Podem, França Insubmisa, la Margarida o el tiet d'Amèrica; tot llevat de comunista. El que els agrada més és anomenar-se “l'esquerra” perquè així s'acullen a la bona premsa que encara conserva l'esquerra socialista o socialdemòcrata. Encara que, després, pretenen distingir-se'n afirmant el seu radicalisme més gran i parlant de ser "l'esquerra de l'esquerra".

Fa anys que aquesta esquerra es proclama feminista, també apropiant-se la tradició d'un antic moviment d'emancipació de les dones amb què, en realitat, no hi té res a veure. Es veu en la seva acció pràctica, real, que és on es comprova la veracitat de les doctrines.

Al capdavant de l'esquerra espanyola per antonomàsia, Podemos, hi ha dues dones tan pregonament feministes que han canviat el gènere del nom oficial del partit, d'Unidos Podemos a Unidas Podemos. Però una d'elles, Irene Montero, ha assaltat el cel gràcies a la seva relació de parella amb el cap de l'organització, Pablo Iglesias. Com la Mare de Déu, que no ascendeix al cel per si soleta, sinó que n'és assumpta. La segona donaa, Belarra, ha arribat a ministra pell'extraordinari mèrit de seer amiga de la primera. I si, com es deia en el feminisme de la segona onada, “el que és personal és polític”, és clar que aquesta situació és una burla per al feminisme. Que, a més, la parella Monero-Iglesias porti un tren de vida que és qualsevol cosa menys exemplar des d'una perspectiva d'esquerra confirma la superxeria de tot el muntatge.

Aquesta senyora demana ara que els immigrants substitueixin la població autòctona espanyola i catalana. No pas tota; només aquella que ella considera “fatxa”. Més o menys la majoria, si no tots els votants que ella i els mitjans de comunicació que amb ella coincideixen, anomenen “extrema dreta”. L'extrema dreta arrossega fama de masclista i, per tant, és fàcil entendre l'exigència com a feminista.

I aquests immigrants que han de substituir la població espanyola, qui són? Bàsicament, segons afirma la mateixa Montero, “gent treballadora” i, segons rebla el seu marit, “gent decent”. Que entre els immigrants que ja hi són i els que arribaran gràcies al darrer decret del govern hi ha treballadors i gent decent no ho dubta ningú. Però també hi ha ganduls, delinqüents i paràsits que estan rebentant l'estat del benestar.

A més, siguin decents o indecents, la immensa majoria d'aquests immigrants tenen una idea del feminisme semblant a la del sultà Shariah, de Les mil i una nits. És a dir, allò que aquesta “feminista” propalestina, que s'ha abstingut al Parlament Europeu per no condemnar la massacre perpetrada a l'Iran està demanant és la submissió de les dones a la barbàrie islàmica.

Un feminisme mortal.