Pren la paraula un enfurismat Aznar, amb un discurs apocalíptic, com sempre i ple d'insults i menyspreus a l'adversari. Al
seu nul sentit del ridícul s'afegeix la virulència de les seves bravates i queda
com el que és, un pinxo de barri, una mena de Rufián estil desokupa. Amb veu cavernosa, com el Comanador de
Calatrava, anuncia que si tractes amb delinqüents, no t'estranyi anar a parar a
la presó. Parla la veu de l'experiència, ja que ell té no sé quants ministres a
la presó, a prop de la presó o després de la presó.
És tal la seva indignació que, entre
improperis, acaba demanant una aliança de l'esquerra i la dreta per fer fora
l'usurpador. Una prova que la política no està renyida amb la poesia més
encesa, l'èpica per ser més exactes. L'heroisme de renunciar als principis per
salvar la nació!
D'aquesta aliança, fonament de la pàtria, en
queden naturalment exclosos els seus enemics acèrrims, els catalanistes a qui
Déu confongui. Aquí sí que no hi ha compromís. No et pots comprometre amb qui
vol la teva aniquilació. Delenda est Catalunya!
El discurs furibund sembrat d'amenaces,
recorda el foc de Joan Baptista, quan clama contra la “política prostituïda”. Una
curiosa coincidència amb el propòsit publicat Sánchez de penalitzar al PSOE el
consum de prostitució. Assumpte que generarà polèmica perquè no hi ha
unanimitat de criteri en el feminisme i és territori desconegut.
Però això són altres vols. La fúria aznarina
es refereix al més vulgar puteig. L'expressió “política prostituïda” és un insult a la política de l'adversari. La seva política, en canvi, no serà
“prostituïda”. No tinc cap mena dubte, té tota la pinta de ser fins i tot verge.
Per a adornar el aquelarre, irromp el fidel M. Rajoy, afirmant que ell va actuar contra la corrupció. Sorpresa, com quan apareix Ubú rei i diu ¡merdre! Que, a l'interí, el Tribunal Suprem hagi dictaminat que el PP és una organització amb ànim de delinquir, no és rellevant. I, en tot cas, també hi ha bons lladres, com Dimas, segons l'evangeli de Nicodemus.
Acabat el discurs del colèric majordom de la guerra de l'Iraq, que té tots els minyons del seu partit espantats, se'n van anar tots a dinar i l'ominós profeta va fer el que diu l'immortal Cervantes:
“Y luego, in continente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada”.
