L'antisemitisme és més viu que mai

Els cristians europeus han trobat sempre raons per perseguir els jueus. La llegenda del jueu errant el representa maleït per Jesús pel camí del calvari i condemnat a vagar pel món fins a la fi dels temps. A l'ínterim, el “jueu etern” ha comès tota mena de malifetes contra l'Església i el ramat del Senyor. Ha enverinat pous, sacrificats nens, celebrades misses negres, fet malbé aquí i allà, propiciades pestes i fams, prestat a interès usuari, instigat guerres, i conspirat amb els enemics de la Pàtria. Sempre hi ha un motiu per massacrar jueus, com el pogrom del call jueu de Barcelona del 1392, que recorda Joan Carretero en un magnífic article. L'últim pogrom el van patir els jueus el set d'octubre del 2023, fa dos anys.

Des de finals del XIX, per convenció, s'utilitza el terme antisemitisme reduït als jueus. I es considera una forma específica de racisme. L'antisemitisme que professa obertament l'islam i ocultament l'esquerra occidental és racisme. Del "riu al mar" és una solució final per l'aigua en comptes de pel gas. Canviar l'antisemitisme per antisionisme, com fa l'esquerra, és jugar amb les paraules.

Aquest front islam-esquerrà ha inventat recentment el terme "islamofòbia" per presentar tota oposició a l'islam com una forma de racisme. Un terme comprat a ulls tancats –i molt tancats– pels mitjans i els legisladors europeus. L'oposició a l'islam no pot ser una fòbia ni una forma de racisme perquè l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa en expansió per qualsevol mitjà, pacífic, violent, legal o il·legal.

Com que antisemita, l'islam sí que és racista, a banda de misogin, com vam veure ahir. El racisme que absorbeix i justifica implícitament l'esquerra woke, una cinquena columna que alimenta el xoc de les civilitzacions. El seu ideal, que anomena “multiculturalisme”, sembla un magma cosmopolita en què conviuran cultures molt diferents pacíficament, cosa tan probable com la quadratura del cercle, quan es tracta de l'islam. No serveixen de res els valors i drets que diuen defensar si no poden fer-ho amb la força de la llei contra qui pretén imposar-se-hi per la llei de la força.

L'islam professa un odi absolut als jueus. Odi perquè n'han estat capaços de construir un estat democràtic de dret, després de xx segles de persecucions. L'únic en un oceà de règims autocràtics. Un odi basat en l'enveja. Un estat democràtic de dret que és capaç de defensar-se. Els líders europeus, de Sánchez, Macron, Starmer, estan indignats que els jueus, en lloc de resignar-se a la desaparició, com ha estat tradicionalment la seva sort, se'n defensin.

Quan ja és clar que la guerra de Hamàs és una d'escenificació i propaganda que els mitjans wokes europeus compren sense dubtar; que Hamàs és a la llista d'organitzacions amb crims sexuals; que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donoghue, diu que no hi ha genocidi a Gaza; que la senyora Francesca Albanese és tan partidària de Hamàs com el seu marit d'acabar amb els jueus; que això de l'ajuda humanitària és un joc sinistre entre els terroristes de Hamàs i els seus altaveus a l'ONU; que, a Gaza, els periodistes son intercamviables amb members de Hamàs, segons necessitats del guió; que les víctimes del “genocidi” tenen tres mans i fins i tot ressusciten; i que la prestigiosa BBC informa de la mort per inanició d'una dona que, de fet, va morir de leucèmia; quan tot això passa és lògic pensar que, després de dos anys de mistificació i mentides orquestrades a tots els mitjans, alguna cosa està canviant.

L'antisemitisme de tota aquesta comparsa s'ha fet evident

Queda per saber quina explicació donarà l'esquerra a aquest episodi de lamentable antisemitisme quan l'exèrcit d'Israel controli Gaza i reveli el que n'hi ha.

 

La misogínia islàmica i el feminisme

La misogínia és l'únic tret cultural universal de debò. Claude Lévy-Strauss pensava que ho era el tabú de l'incest, però aquesta pràctica coneix massa excepcions al llarg de la història. La misogínia, en canvi, cap. Totes les cultures, totes les civilitzacions, totes les religions són patriarcals i misògines. Unes més, i d'altres, menys, certament, però totes ho són.

Al meu entendre, l'islam és la ideologia politicoreligiosa més misògina. Una misogínia tan profunda i extensa que té rivets de feminicidi. I, en alguns indrets, sense rivets. El que estan fent els Taliban a l'Afganistan és una mena de genocidi de les dones. Només la fisiologia de la reproducció de la espècie els impedeix dur-ho a feliç terme. I amb el vistiplau dels països occidentals, on l'anomenat dret internacional humanitari té menys vigència que el codi d'Hammurabi.

I què dir del moviment feminista de la tercera onada i el transgènere? Algú l'ha vist protestant per la situació de les dones a l'Afganistan com ho fa pels àrabs que anomena “palestins”, molts dels quals són tan misògins com els Taliban? Especialment, ara que l'ONU ha inclòs Hamàs a la llista negra de crims sexuals, cosa que hauria d'indignar-li. Però, no, el feminisme centra el conflicte en l'aspecte bèl·lic-polític, parla de l'alliberament d'un poble palestí imaginari i calla davant la misogínia feminicida de l'islam en general i Hamàs en concret.

El mateix amb el procés d'islamització de les societats occidentals. Per no afrontar-ho, el feminisme, sobretot el més woke, ho amaga barrejant-ho amb la resta de la immigració, i condemna com a extrema dreta tot intent de distingir-los. Però, encara que s'obstini a confondre'ls, al seu si, suposo, hi haurà dones. I aquestes no poden ignorar que el seu moviment dona suport a una cultura que té com a finalitat privar-les de la seva condició de ciutadanes de ple dret en igualtat jurídica amb els homes, d'una llibertat que ha costat segles de lluita. Aquest suport, per tant, és un suïcidi de gènere.

L'objectiu declarat de l'islam és substituir l'imperi de la llei (de tradició romana o de la common law) per l'imperi únic de la Xaria. Per això, tot s'hi val, inclòs l'engany. Quan l'actual alcalde de Londres, Sadik Khan, diu que l'islam és “pau, amor i tolerància” només pot estar fent ús del privilegi musulmà de mentir lliurement, segons la takiyya. Ja n'hi ha prou veient la tolerància que impera als més de cinquanta estats de la umma. Com quan alguna musulmana amb els cabells tapats manté que hi ha un feminisme islàmic, ser més fabulós que l'hipogrif.

Aleshores, si l'islam és brutal patriarcat i misogínia, i ho sap tothom, per què moltes feministes li fan costat directament o indirecta? Només hi ha dues possibles respostes, totes dues ignominioses: una venjança de les dones per la misogínia patida a mans dels homes occidentals o una evidència d'aquesta síndrome masoquista que, segons el masclisme més obtús, caracteritza les dones que, en el fons, els agrada que les facin violència. Vella llegenda de la “doma de la brava”.

Tot això és tan absurd que sembla un remake de les guerres de religió. Però alguna cosa és clara. La societat occidental superarà el tràngol si actua unida, sobretot, homes i dones. Si les dones fallen en aquesta tasca, la societat democràtica desapareixerà.

De la lluita de les dones a l'àmbit civil/social i d'Israel al militar, depèn ara la civilització occidental. Totes dues, dones i Israel, lluiten per la seva supervivència i la mútua. Haurien de ser-ne conscients.

No es pot oblidar l'advertència clarivident de Fourier ja fa més de dos-cents anys: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones."

 

El nivell del debat públic a Catalunya IV

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics, els periodistes i els intel·lectuals. Avui, de la gent.

Fins fa molt poc, la gent, el poble, es va assabentar del que deien els polítics a través de les cròniques dels periodistes i de les glosses dels intel·lectuals. Però no podia respondre als primers, ni comentar les cròniques, ni debatre les glosses. La gent era auditori. Pas locutori. Els mitjans escrits van tolerar una secció de "cartes al director" que el director de vegades escrivia a si mateix. Audiovisuals, més o menys, alhora. La gent, la gent com a tal, no tenia veu. L’havia delegat a polítics, periodistes i patums que parlaven en nom seu sense deixar-li respondre. La comunicació era adoctrinament.

Això ha canviat radicalment. Les xarxes socials són un atac a la doctrina semblant a la Reforma. La qualificació del periodisme universal referit a les xarxes, té una força emancipadora similar, mutatis mutandis, al sacerdoci universal dels creients. Un sacerdoci que compta amb cinc mil milions d’usuaris avui, proveïts amb un mòbil i aquesta arma d'última generació que és AI.

Els periodistes professionals i els intel·lectuals orgànics voldrien acabar amb les xarxes perquè perden el monopoli de la informació. Ja no poden mentir impunement. Ben cert, poden fer-ho i ho fan amb entusiasme. La informació de TV3 sobre Israel i Hamàs sembla un comunicat de guerra d'un bàndol. Però, ara, la gent pot refutar-la públicament i jutjar la seva feina.

Els mitjans convencionals es pleguen sota les ordres dels polítics. Tenen una obediència cega a la política woke sobre la immigració i l’islamisme per exemple. Aquesta complicitat amb el poder no es pot aconseguir a les xarxes, on les persones s’expressen lliurement i descobreixen les mentides dels governs i els seus mitjans subvencionats.

Acusen les xarxes de ser una mena de Wild West, sense llei ni ordre, on plouen com a calamarsada els insults, les calúmnies, les amenaces, les falses notícies, un femer de delictes. L'alternativa és una premsa professional, seriosa i sòlida, part de la qual es passa el dia al jutjat per causes similars.

Tanmateix, aquesta és l’excusa per atacar la llibertat d’expressió de nou. Si les xarxes no es poden tancar, almenys, que no es puguin dir certes coses. Que la gent no pugui parlar lliurement. L’habitual, vaja. Les persones s’expressen en xarxes com en la vida normal. No és cert que les xarxes siguin un àmbit d’impunitat. Com en la vida normal, els excessos es paguen per la via judicial corresponent.

L’excusa que es fa valer són els anomenats "discursos d’odi", convertits en un delicte per minerva del legislador. Com que la societat s'ha secularitzat i ja no accepta el suposat delicte de blasfèmia, es crea un de discurs d’odi, que és el mateix. Si el primer castigava un sentiment religiós, el segon castiga un sentiment tout court. Gran idea, castigar un sentiment.

El poder polític, que es nega a donar explicacions sobre l'escàndol DGAIA, ha infectat el seu mutisme als mitjans convencionals, als quals sona la DGAIA a nom d'asteroide. Però no hi ha manera de silenciar les xarxes socials que passen l’estiu més estiu de la història fent bromes sobre el mutis pel foc dels polítics.

És impossible restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials que són xarxes distribuïdes on circulen les "multituds intel·ligents", de Rheingold. No es poden manipular.

Fan ciberpolítica.

 

El nivell del debat públic a Catalunya III

 A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics i els periodistes. Avui, els intel·lectuals

Des del famós J’accuse!, de Zola, al diari l’Aurore, la figura de l'intel·lectual s’ha consagrat. L'afer Dreyfus va donar origen a l'ús modern del terme, però la cosa ve d'antic. L'afició de la gent de lletres de ficar-se en política. La Viquipèdia il·lustra la veu "intel·lectual" amb una imatge de Goethe. I de més antic. Què és la lamentable aventura de Plató amb els Dionisis de Siracusa sinó la d'un intel·lectual que fracassa en el seu intent d'il·lustrar el poder polític?

L'intel·lectual zolià, però, aviat renunciaria a la seva autoimposada missió de lluitar per les causes justes, diguem-ne, d'ampli espectre, la llibertat, la igualtat, la justícia. Ho denunciava Julien Benda el 1927 a “La trahison des clecs”: els intel·lectuals s'havien fet intel·lectuals de partit. Al segle XX hi va haver una mena de conversió en massa dels intel·lectuals al marxisme i comunisme, com si fossin la legió tebana, la de Sant Maurici. Gramsci en va encunyar el terme. Eren intel·lectuals “orgànics”, cosa que semblava satisfer tothom, sense reparar que l'adjectiu procedia de l'organicisme feixista italià, el que havia empresonat l'autor del Príncep modern. 

Fracassat el comunisme, els intel·lectuals “orgànics” de l'esquerra no van trigar a trobar una nova ideologia, un nou sistema de creences, una barreja de marxisme impenitent, postmodernitat anarquista, cosmopolitisme kantià, indigenisme universal, ecologisme apocalíptic i feminisme transgènere. Tot allò que ha cristal·litzat en el pensament woke que s'ha imposat com a pensament únic. Els seus dos grans enemics són l'imperialisme ianqui i el sionisme israelià. El seu aliat, el feixisme islàmic.

Els intel·lectuals orgànics militen en partits, com si això de militar, en lloc de ser una activitat d'obediència indiscutida al comandament, fos un acte de rebel·lia. Si no militen, són simpatitzants, fins i tot, mirabile dictu “independents” d'un partit o l'altre. Molts habiten el “tercer sector”, on es reparteixen estratègicament en una multiplicitat de fundacions, think tanks, observatoris i organismes similars que depenen directament dels partits o dels òrgans de l'administració gestionats pels partits.

El tercer sector és una amalgama d'organitzacions no governamentals finançades pel govern, però amb una àmplia independència i en contacte amb el sector privat. Una font de possible corrupció. O sigui, la DGAIA, de la qual ningú no en vol parlar. I menys que ningú, els mitjans.

Els mitjans, però, són on els intel·lectuals exerceixen el seu magisteri. Una sòlida tradició catalana. Així es va fer la Renaixença, el catalanisme, el modernisme i el noucentisme. L'aportació posterior, als nostres dies, encara s'ha de definir. No hi sembla res de notable. Potser ens cal perspectiva històrica.

Gràcies al processisme, l'última causa capaç d'unir la intel·lectualitat catalana, la independència, s'ha trencat com el càntir de la lletera. En el seu lloc, apareix un magma doctrinal força pedestre en què es barregen estratègies d'esquerra iberista, amb el pensament woke més fanàtic en matèria d'immigració i un retorn a un catalanisme difús que dona per impossible la independència.

Esperar dels orgànics alguna proposta de reconstrucció de l'esperit independentista és com esperar la tornada d'Artur d'Àvalon.

El nivell del debat públic a Catalunya II

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.Ahir vam parlar dels polítics.

Avui, dels periodistes.

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació exercien com a vigilants dels poders públics, eren un element de control, vigilaven, com watch dogs (gossos guardians). Des de John Wilkins i la seva lluita per la llibertat de premsa, fins al cas Watergate, passant per L'Aurore del cas Dreyfus, llibertat de premsa ha significat sempre llibertat d'expressió.

L'imperi dels mitjans audiovisuals, especialment la TV, va provocar la caiguda en picat dels mitjans escrits. El control democràtic del procés polític era substituït per unes programacions dedicades fonamentalment a l'entreteniment, en molt poca mesura al control del govern. Els mitjans escrits, impresos o digitals, es van veure obligats a recórrer al finançament públic per sobreviure.

I el finançament públic, com el dels partits, condiciona el contingut dels mitjans que han passat de pitbulls, a chihuahuas per a diversió dels governants. Com també els mitjans audiovisuals públics, costejats amb els diners dels contribuents i dedicats a lloar el govern i atacar l'oposició.

Els periodistes emprats en aquestes empreses escriuen el dictat de l'empresari, sigui una persona privada o el partit del govern.

Al marge de la feina als mitjans, els periodistes gaudeixen d'altres oportunitats laborals molt lucratives sempre que siguin obedients a la veu del seu amo. Poden trobar feina als centenars de gabinets de premsa i comunicació de les empreses. I també als dels ministeris i la resta d'organismes públics. Per què tenen els ministeris i governs de tots els nivells gabinets de premsa és clar com l'aigua clara.

És una de les vies per les quals compren periodistes, les altres són els assessoraments i la política de nomenaments per la qual els partits poden designar càrrecs suculents com a director de ràdio o televisió pública. Es forma així una oligarquia, una mena de conjura politicomediàtica en què polítics i periodistes (que són polítics dissimulats al servei d'un partit o l'altre i pagats per ells), comparteixen papers i així uneixen dues corrupcions, la del polític i la del periodista.

Per descomptat si, com dèiem ahir, el nivell dels polítics és baixíssim, el dels periodistes no és gaire millor. Escriure a dins la línia d'un partit no deixa molt espai per a la creativitat. Les seves produccions solen ser gloses a les directrius dels partits que els mantenen.

Això no vol dir que no tinguin un esperit corporatiu més dens que les corporacions del feixisme. Una complaença que els porta a considerar-se hereus de la lluita democràtica per la llibertat d'expressió i construir-se com a minoria heroica sempre al capdavant de la lluita.

Un exemple de la degradació del periodisme general i català en particular és la notícia de la recent mort de quatre periodistes a Gaza en un atac israelià que els mitjans wokes més antisemites han presentat com un assassinat premeditat dels jueus.

Tothom sap que la guerra actual d'Israel contra Hamàs és, de la part àrab, una guerra de propaganda, que no s'ajusta a cap norma coneguda, que es basa en no diferenciar entre combatents i població civil, que, a Gaza, res no és el que sembla i que Hamàs fa els seus atacs sota qualsevol mena de cobertura, l'UNRWA, l'ONU, la Creu Roja, els hospitals o els “periodistes”, que, com el d'aquest cas, pot ser un dels seus agents.

Els periodistes occidentals donen per bona les informacions d'aquesta organització terrorista. Per què no les d'Israel? Perquè, diuen, són falses. I les de Hamàs, no?

No hi ha cap mena dubte que el wokisme, a banda de profundament immoral, és profundament estúpid.

(La il·lustració es de l'organització Civil Liberties Union for Europe, que investiga la llibertat de premsa a Europa).

El nivell del debat públic a Catalunya. I

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.

Els polítics actuen a través d'un sistema la característica més acusada del qual és el finançament públic dels partits, que monopolitzen l'acció política. No hi ha polítics independents. El finançament públic és un mitjà de selecció de la classe política. Els representants són –o intenten ser- professionals de la política. Els seus elevats salaris i altres privilegis fan que hi hagi ganivetades per ocupar bons llocs a les llistes electorals, assegurar-se un escó de diputat, regidor, etc. i repetir fins al dia de la jubilació.

Els partits controlen la composició del parlament (i de tota la resta) pel sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que permet tota mena de corrupteles i caciquisme. Així doncs, els polítics procuren estar a bones amb la direcció del partit. Si, per això, han de mentir, falsificar el seu CV o trair la seva mare, ho faran.

Els partits es reparteixen per quotes els llocs a les molt abundants tertúlies i els polítics que hi acudeixen són intercanviables, car sempre diuen el que el partit els ordena. Com tots parlen per boca d'oca, les tertúlies acaben sent un conjunt de gralls, una melopea monotemàtica a favor del govern de torn, que és el que paga, tant als mitjans públics com als privats mitjançant subvencions. Els polítics no tenen opinions pròpies. Se'ls reparteixen argumentaris perquè sàpiguen el que han de dir, igual que, al parlament, el portaveu aixeca un dit, dos o tres perquè les seves senyories sàpiguen què ha de votar. 

En conseqüència, el nivell dels polítics és baixíssim. El seu llenguatge, el “politiqués”, que deia Amando de Miguel, normalment una nebulosa d'imprecisions, convencionalismes, tòpics i vulgaritats rimbombants. El contingut, al nivell de xafarderia d'un pati de veïns.

La partitocràcia catalana és un règim basat en la corrupció, l'endollisme, el nepotisme i el caciquisme. No cal donar noms. Estan a l'ànim de tots. Al Parlament de Catalunya s'asseuen representants que porten tota la vida, vint, trenta anys, al servei del partit. Molts no han treballat mai en la societat civil que diuen representar, bé perquè són una mena de funcionaris del partit que aquest col·loca en altres llocs quan, perden unes eleccions, bé perquè són milionaris i rendistes com alguns militants dels partits ultrarevolucionaris, estil CUP, que lluiten contra els milionaris i els rendistes.

Limitats a l'àmbit municipal, els Comuns, al poder a Barcelona durant vuit anys gràcies al suport de la ultradreta de Manuel Valls, han deixat la capital de Catalunya convertida en una barreja de femer i disbarats urbanístics en què han desaparegut milions d'euros públics per a endollar els parents i cónjuges dels governants.

ERC, que presumia d'una història sense corrupció, ha resultat ser el partit més corrupte de Catalunya. Només el pressumpte robatori de la DGAIA del qual esperen sortir sense donar explicacions públiques ni acceptar responsabilitats, els situa al lloc preferent de la corrupció catalana.

La corrupció de Junts és quantitativament menor que la d'ERC, però qualitativament més gran. Només la figura de la dona del president Puigdemont endollada a la Diputació de Barcelona, deslegitima la lluita catalana per la independència.

La corrupció dels polítics a Catalunya té un tractament privilegiat als mitjans, generalment comprats per la partitocràcia que s'encarreguen d'ocultar-la. El truc que se'n valen és molt fàcil i evident, encara que poca gent ho veu: critiquen acerbament la corrupció a Espanya per ocultar la de Catalunya, de la qual viuen.

Sobre els periodistes catalans, Palinur de demà.

 

Els responsables de la DGAIA i llurs bots a les xarxes

Després de més de cinc-cents dies en què es destaparan les irregularitats de la DGAIA, ningú no ha donat cap explicació, ni ha assumit cap responsabilitat, ni ha dimitit. Els polítics se'n van de vacances esperant que la indignació pública s'apaivagui per continuar amb l'abús a la tornada. Però la gent no està disposada a oblidar. 2.000 milions són molts milions. Són escoles que no s'han construït, hospitals que no s'han atès, assistència sanitària que no s'ha prestat, ordre públic que no s'ha garantit, etc.

Els responsables han fet tot el que han pogut per a ocultar-la. Han canviat el nom de l'invent, de DGAIA a DGPIIA. Sembla un acudit, però és cert. I han posat al capdavant el mateix responsable del desastre anterior. Han muntat una comissió parlamentària d'investigació de què són membres els investigats. Fins i tot estan intentant legalitzar la presumpta malversació amb una llei ad hoc.

A escala política comunicativa s'han superat. La diputada islàmica Najat Driouech ha dit que parlar de la DGAIA és “fer el joc a l'extrema dreta”. Suposo que fa ús de la takiya, el privilegi dels musulmans de mentir als infidels. Al silenci unànime de la premsa es trenca amb el “clic, clic” de les monedes de les subvencions. Els mitjans públics només tenen de públics els diners que costen; en el seu funcionament són empreses privades de propaganda del PSC i ERC.

Com que no sembla prou per a fer callar l'escàndol, els responsables han enviat els seus a les xarxes a matar el missatger, a atacar els que denuncien la DGAIA/DGPIIA i fer-ho ad hominem, car no tenen arguments per defensar aquest presumpte lladronici.

En el meu cas, l'atac ha vingut d'un compte paròdia, @ricardustrell, que l'únic que ha aconseguit és que la gent digui el que opina d'Ustrell. Pel que fa a la paròdia, una anècdota. Preguntat una vegada Sant Tomàs d'Aquino com podia creure que els rucs volessin, com li havien dit els altres monjos, ell va contestar que s'estimava més creure que els rucs volen que un germà menteixi. Sé que això no ho entendran els del compte paròdia, però els lectors de Palinur, sí. Els del compte diran que Palinur es compara amb Tomàs d'Aquino.

Després, em vaig trobar @joeldiazbrah, que sembla ser un senyor de TV3 que es va fer famós pel seu enginyós sintagma de “violant Violant (o a l'inrevés). Aquest va per una altra via i m'ataca per haver canviat les meves opinions antiisraelianes de fa anys. És a dir, pur ad hominem. He canviat d'opinió en virtud de la regla que tot propalestí que s'informa degudament, deixa de ser-ho.

D'altra parta, quin tipus d'argument és retreure'n un altre que ha canviat d'opinió? Caldrà argumentar sobre l'opinió en si, no sobre si el que la sustenta abans en tenia una altra. D'això, silenci. Del que es tracta és de destruir la persona, no els seus arguments ara i aquí. És molt difícil defensar el que és indefensable.

Last but not least, els bots d'infanteria, una legió d'insultadors prou repetitius que em desitgen la mort, literalment, i semblen tenir la pitjor i més escatològica opinió sobre el pobre Palinur.

Però la DGAIA no es pot amagar.

 

Jumilla com a serpent d'estiu

Vagi per davant que no conec en detall el que passa a Jumilla, que té tothom esvalotat, discutint i fins i tot arribant a les mans. VOX apadrina una norma que prohibeix els cultes islàmics a espais públics. El PP s'absté. Els altres partits, en contra. Hi haurà recursos i la qüestió trigarà a resoldre's. Mentrestant, l'habitual aquelarre de racistes, bonistes, wokistes, xenófobs, islamófobs, islamo-feixistes, etc.

Tinc entès que la proposta de VOX és prohibir que als espais públics es realitzin activitats diferents de la seva finalitat, que sembla menys ofensiu. Però potser és més erroni. Per què es prohibirà l'ús d'espais públics per a altres activitats sempre que no obstaculitzin les pròpies de l'espai? És una manera de llençar els diners. Al contrari, el que interessa és que aquests espais siguin polivalents.

Alguns diuen que VOX, el que vol és prohibir els actes públics islàmics, és a dir, més o menys de contingut religiós. No sé si és cert, però, si ho és, és una altra equivocació. Per què es prohibiran activitats públiques confessionals en un país que té llibertat de culte? De fet, els primers que han protestat han estat els bisbes perquè saben que, si s'accepta aquesta prohibició, els següents seran ells. O no ocupen ells carrers, places i altres espais públics per a les seves cerimònies, processons, etc?

No és acceptable prohibir l'ús de lespai públic per a les confessions que ho sol·licitin pels procediments legals. Per a totes. A favor de prohibir s'addueix que, en el cas de les cerimònies islàmiques, sovint es trenca la llei de diverses maneres, per maltractament animal, discriminació per raó de sexe, les més freqüents.

Però això és un altre assumpte molt diferent. No ens hem de molestar a prohibir l'incompliment públic de la llei (tampoc el privat; però ara anem a bolets) perquè no en cal. Si una norma prohibeix un cert sacrifici animal o una determinada forma de discriminació sexual, la norma s'aplica i l'acte no es fa, encara que tingui la llicència deguda. Aquesta es revoca i demá serà un altre dia.

O no?

L'islam és una ideologia religiosa que té un enorme impacte a la societat. No té cap sentit pretendre amagar-ho barrejant-ho amb el problema de la immigració per obrir a continuació una Pandora d'anatemes d'escola de pàrvuls, racista, supremacista, xenòfob, islamòfob, etc., per tal d'amagar un debat que és avui més necessari que mai.

Aprofitant-se del marasme mental woke, aquesta ideologia politicoreligiosa no està interessada a conviure pacíficament i respectuosament amb altres confessions o concepcions del món, sinó a imposar les seves pautes culturals amb exclusió de totes les altres. I les autoritats cedeixen i no fan complir la llei quan aquestes pautes són clarament il·legals. Aquesta negligència és culpable perquè causa un perjudici objectiu al bé comú. La tolerància del burquini a les piscines és una vulneració de la legislació en matèria d'igualtat i en matèria sanitària. La desaparició del porc als menuts de centres escolars és una vulneració del dret dels no islamistes a la varietat alimentària.

Hi ha moltes altre pautes culturals que s'estan imposant per la força pura i la negligència de les autoritats. La més greu, l'existència de “tribunals” de la xaria als nostres països, fet que trenca un principi essencial de l'estat de dret, com és la unitat de jurisdicció. Però també són importants assumptes relatius a la vestimenta o normes de convivència ciutadana. L'odi dels musulmans als gossos (canis canis) no es pot imposar sobre el dret de la gent a tenir mascotes. I el suposat dret dels mascles a violar nenes al seu país no es pot imposar sobre el dret de les nenes a llur integritat física i a no ser violades.

I aquest és el problema, a Jumilla i a Reykjavik. 

I no voler veure-ho ens duu al desastre.

Guerra al jueu

El titular de VilaWeb no és del tot correcte. Els comuns no proposen bombardejar les tropes israelianes, sinó les posicions frontereres que, segons ells, bloquegen l'entrada d'ajuda a Gaza. Per cert, aquest verb “bombardar” deu ser de quan hi havia bombardes. Avui es fa altrament.

Però és igual, el cas és bombardejar Israel. Per fi ho diuen. Tenien l'antisemitisme reprimit, com un acte fallit freudià. Els neocomunistes, directes contra els jueus, típica herència soviètica de la guerra freda, que veu el Pròxim Orient dividit en dues parts: d'una banda, Israel (20.000 km² i 10 milions d'habitants), país capitalista i, de l'altra, els estats fronterers àrabs, sense comptar Gaza (1.294.000 km² i 157 milions d'habitants) països amics de la Unió Soviètica i dels seus hereus espirituals. És el que els polemòlegs anomenen un conflicte asimètric. La desproporció territorial, aclaparadora; la poblacional, de 15 a un. Menys que al pas de les Termòpiles.

Aquesta petició és una presa de posició dels Comuns a favor de Hamàs. Ells diuen que dels palestins, és clar. Mai parlen de Hamàs, ni li demanen que alliberi els ostatges. No entenen que la mera existència d'ostatges invàlida qualsevol suport que es pugui donar a Hamàs, fins i tot el silenci. No qüestionen Hamàs, només qüestionen Israel. Són part combatent.

Estaven a la reserva, secció propaganda civil, i han passat a primera línia per la decisió israeliana. Com que no es preveuen coets de l'Iran o del Iemen, volen que els substitueixi l'ONU, amb un bon bombardeig de les posicions israelianes i, suposo, la interposició d'una força de cascos blaus. Així, sense més ni més, com si l'ONU fos la diabòlica OTAN. S'entén l'exabrupte, producte de la por que produeix l'entrada d'Israel a Gaza, però revela una desorientació majúscula.

Per als Comuns, l'ONU és la seva Assemblea General, una celebració anual del pensament descolonial. Els més de cinquanta estats islàmics, la quarta part dels estats membres, reforça la major part del pensament únic woke i garanteix el triomf de la judeofòbia. Això explica per què moltes de les resolucions de tan august òrgan no es compleixen. En aquest cas, l'ONU no hi pot fer res perquè el veto dels Estats Units ho impedirà.

El que sí que es pot aconseguir amb aquest tipus de peticions és erosionar encara més el prestigi de l'ONU i alimentar el lobby nord-americà que pressiona perquè el país deixi de finançar l'organització. La quota dels Estats Units al pressupost ordinari de l'ONU és del 22%. El país ja ho va fer una vegada com que no va entrar a la Lliga de Nacions. Pot fer-ho una segona. Seria interessant veure com funciona un món sense ONU.

És evident que la decisió israeliana és molt greu, però també l'única resposta possible a l'estratègia islàmica d'exterminar Israel per esgotament, amb l'ajuda de l'esquerra islamòfila occidental, la del "riu fins al mar" que és com avui es diu la Endlösung, la solució final dels nazis.

Si això no és veritat, que algú proposi una estratègia millor per guanyar la guerra a Hamàs, objectiu en què, en principi, coincideixen tots, excepte els Comuns.

Gaza. El dau està tirat

Sembla que els plans d'Israel van endavant i, les pròximes hores envairà Gaza. La declaració de Netanyahu que és l'única via perquè Israel “s'alliberi a si mateix i a la gent de Gaza del terror horrible de Hamàs” reforça el comentari del post d'ahir, Cec a Gaza en què es portava a tomb la llegenda de Samsó i els filisteus. Efectivament, la llegenda s'interpreta com una història de recuperació, de retrobament amb ell mateix. Samsó amb Samsó. Israel amb Israel.

La resposta de Hamàs que la decisió israeliana suposa el “sacrifici dels ostatges” és l'habitual barreja d'estupidesa i perversitat d'aquests assassins. No hi ha garantia que els ostatges continuïn vius; només que els segrestadors continuaran usant-los com a moneda de canvi estiguin com estiguin. L'amenaça de matar-los ja no té eficàcia per aturar la invasió. Matar-los no milloraria les seves perspectives, però els enfonsaria per sempre entre els seguidors. Això, insisteixo, si encara són vius.

La invasió és precedida d'una xarxa de comunicacions que l'afavoreixen. Els Estats Units diuen que el que passi a Israel és cosa dels israelians. El Líban desarmarà les milícies de Hezbollah i un grup de països àrabs, començant per l'Aràbia Saudita exigeix que Hamàs lliuri els ostatges i les armes. Els països europeus que es proposaven reconèixer un estat palestí, Espanya, França, el Regne Unit, callats. L'ocupació de Gaza els aboca a reconèixer un estat sense existència material, sense territori, als núvols, cosa que faran encantats perquè és el seu costum: parlar de quimeres com si fossin dades científiques. En aquesta ocasió, però, sembla difícil bastir un estat a partir de la demagògia al·lucinada d'un programa polític fals, com l'"estat palestí".

És com si Israel hagués construït un consens, amb l'objectiu d'acabar amb Hamàs, compartit per tothom, excepte l'Iran, el Iemen i alguns altres llocs d'incerta localització. La pregunta és quina sigui la resposta d'aquests suports de Hamàs. Si tornen a la política de pluja de coets sobre Israel. A les guerres no es pot descartar res, ni tan sols l'obstinació a fer el ridícul.

En principi, mirant-ho amb fredor el d'Israel sembla un pla factible. Es tracta d'acabar militarment amb Hamàs, rescatar els ostatges i, després d'un temps, retirar-se i deixar al capdavant de la Franja una administració civil àrab. Res d'un estat palestí. 

Però potser no és tan factible. A més de terrorista, Hamàs és una organització política. Es nodreix d'afiliats gazians, se suposa que voluntaris. La societat gaziana està penetrada per Hamàs i és possible que la lluita contra l'organització atregui nous voluntaris. Al final, es pot convertir en una mena de persecució a l'estil de les dels cristians de l'imperi romà. De fet, la freqüent referència a la glòria del martiri, formulada sovint, curiosament, per les mares àrabs, en té alguna cosa.

És difícil imaginar quin tipus de règim establiran els israelians, però és clar que, per la seva naturalesa militar, serà autoritari. Fins a quin punt, es veurà amb el temps, però sí que és clar que l'ocupació replanteja radicalment l'exposició mediàtica d'aquesta guerra. Hamàs ja no controla el relat amb els seus fake news i els seus muntatges d'escenes truculentes als estudis de Palliwood. Els mitjans woke occidentals ja no podran difondre aquestes invencions antisemites sobre el "genocidi" i el senyor Joan Roura, que controla TV3, repeteix amb la insistència d'un Goebbels. És Israel qui controla ara l'entrada i el repartiment d'una ajuda que l'ONU ha estat incapaç de vigilar i que ja no es podrà fer servir per muntar campanyes sobre la fam dels nens que provoquen els mateixos assassins de Hamàs.

És important que Hamàs sigui completament derrotada, però més important per a nosaltres és que es descobreixi la mentida del front islàmic-esquerrà i que aquesta amenaça real a la cultura europea quedi reduïda al grapat de comunistes fracassats, racistes, cretins i masclistes que passa avui per esquerra.

 PS. Per a confirmar el que es diu al post, un diputat dels Comuns, un tal Cid, un neocomunista, demana que l’ONU bombardegi Israel. El paio ni tan sols sap que això és impossible mentre els Estats Units siguin membre del Consell de Seguretat. Aquest home és el que fa uns mesos va dir “nazi” a la Sílvia Orriols, al parlament, sota la mirada còmplice del seu president, un altre absolut inútil.