Starmer K.O.

Es desfà el triangle antisemita de les Bermudes, Starmer, Macron, Sánchez. Tres genets de l'Apocalipsi. El quart és una dona, Ursula von der Leyen; von der Leiden per als seus adversaris. Els tres cavallers, entossudits a islamitzar Europa, van reconèixer l'estat de Palestina. Només per atacar Israel. Gaudien del beneplàcit dels ulemes i els petrodòlars del Golf. Eren temps de Yihad.

Starmer, havia guanyat les eleccions de 2024 amb 411 escons dels 650 dels Comuns, 85 més de la majoria absoluta. La tercera majoria de la història del partit laborista. Davant d'ella, els 121 escons dels tories no eren res. L'oposició no existia. Tota la muntanya era woke. Es podia fer el que es volgués. I es va fer.

De sobte, però, a mitjan mandat, Starmer se'n va. Com s'explica això? Els analistes acumulen raons: l'indigest Brexit, els resultats electorals recents adversos, la rebel·lió d'un quart dels diputats, el triomf d'Andy Burnham, les crítiques dels sindicats i l'oposició del seu propi govern. No són, però, les causes de l'enfonsament de Starmer, sinó els seus efectes.

A Starmer li ha enfonsat la seva pròpia hybris i els dos anys de destrucció de l'estat de dret anglès, amb els grooming gangs protegits, l'antisemitisme de les autoritats, el racisme antiblanc de la policia, la parcialitat dels jutges woke, l'esgotament de l'estat del benestar a favor dels immigrants, les tàctiques intimidatòries sarraïnes i el terrorisme islàmic.

I, sobretot, li han enfonsat les xarxes, especialment Twitter. Per això l'home volia intervenir-les i censurarles. Per protegir-nos, és clar.

L'esquerra woke britànica va exagerar la importància dels seus suports electorals. Els 411 escons tenien darrere el 33,7% del vot. El percentatge més baix de suport a un govern en la història del Regne Unit. En proporció del cens, encara menys: 20,13%. Amb aquest suport real no hi ha gaire marge per reformes encara que siguin lleugeres. No diguem per islamitzar el país, implantar la xaria, imposar tribunals islàmics, destruir l'Església anglicana i reintroduir el “delicte/pecat” de blasfèmia, com sembla que pretenen el primer ministre i la família reial anglesa.

Aquest mateix destí espera Macron i Sánchez, els altres dos irresponsables que han sumit Europa en una crisi cultural de dimensions incalculables. El vot antiimmigracionista de l'altre dia al'Europarlament és un indicador de què pensa l'electorat europeu.

Una darrera observació. Tots els wokes amb comandament a la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, etc. parlen de drets i valors. Però la realitat obliga a fer un follow the money. On van a parar els diners de l'Iran, l'Aràbia Saudita i els emirats del golf? Qui finança els milers de mesquites a Europa, on hi ha gairebé cinquanta milions de musulmans? Qui paga als ulemes, els imans i totes les associacions islàmiques? Qui finança els aldarulls fripalestain i antisemites a les universitats? Qui paga la legió de mitjans occidentals que difonen la propaganda islàmica? Qui als ganduls de les flotilles? Qui als periodistes, intel·lectuals, professors universitaris, jutges i polítics woke?

Hi ha molta gent fent-se d'or a costa de la solidaritat amb els "palestins", la invenció antisemita més gran del segle.

Al Regne Unit no n'hi ha prou amb un relleu dins del laborisme. No és (només) cosa de persones. La gent va votar un partit que ha defraudat. La meitat de la legislatura és una bona ocasió per a un vot de recall.

Violadors i assassins musulmans

La corrupció dels mitjans de comunicació i els polítics catalans sobresurt en dos camps. Un és el silenci, la censura que apliquen per no informar dels casos de robatoris flagrants, de fraus i estafes sistemàtiques perpetrats per tots els partits de la partitocràcia. Especialment, Esquerra Republicana. El partit que presumia de no tenir ni un sol cas de corrupció és, en realitat, un pou de lladrocini i bandidatge que viu de parasitar l'administració pública. Els periodistes, molts d'ells, militants o endollats del partit, cobren per amagar la informació o per mentir directament.

L'altre camp del silenci d'aquests mitjans és la seva indigència mental, que els porta a seguir a ulls clucs el pensament únic woke a favor de la invasió i la conquesta islàmiques d'Europa. Tots hi estan d'acord (i per això cobren suculentes subvencions oficials i diners dels suborns de les tiranies del Golf) en què cal manipular i ocultar la informació a la ciutadania per no incrementar la violència comunitària.

El periodisme occidental és un acudit. Si un policia blanc mata un ciutadà negre, els mitjans muntaran un espectacle mundial, parlant de supremacisme i demanant mà dura contra el racisme blanc. Si un negre (policia o no policia) mata un blanc, es fa un silenci mundial. El racisme negre no existeix.

Tots els mitjans occidentals estan comprats per l'agenda woke, que acusa els blancs de racisme i xenofòbia vis-a-vis dels musulmans. Quan se'ls diu que l'islam no és una raça, sinó una religió de fanàtics i criminals, responen que sí que és racisme, però no biològic o ètnic, sinó cultural. Racisme cultural, s'entén? O sigui, si no crec a l'islam soc un racista perquè ho diu un grapat de cretins que passen per gent llegida, becaris i directors de diari.

Fins i tot han inventat un terme irracional i absurd, la islamofòbia, que demostra clarament la raó que tenia Sòcrates en pensar que l'estupidesa i la immoralitat sempre van juntes. Acompanyades de la lletjor. Només cal veure els retrats d'alguns membres de les bandes musulmanes de torturadors i violadors de nens/es al Regne Unit.

Perquè aquí estem. Finalment, s'ha fet públic l'informe independent sobre les bandes musulmanes que fa anys que violen, torturen i assassinen nens i nenes a la Gran Bretanya. Resultava molt difícil creure que una cosa tan bèstia i inhumana estigués passant en Gran Bretanya. Però les proves són ja incontrovertibles. El govern i els mitjans han estat ocultant-lo i reprimint qui ho denunciava. És un front antidemocràtic i antiblanc format, entre altres, per el batlle de Londres (un musulmà), el rei i el primer ministre (dos conversos a jutjar per les seves manifestacions) i tot el corrupte cos de policia britànica; i corruptes mitjans britànics; i corruptes mitjans espanyols; i corruptes mitjans catalans.

Tots els que afavoreixen la conquesta del Vell Continent pels bàrbars musulmans que, amb el suport de què un dia va ser l'esquerra, venen a imposar les salvatjades, la pedofília, la misogínia, el feminicidi, el totalitarisme, llurs abjectes costums.

Només cal llegir les coses que diuen i escriuen els Partals, Antichs, Llachs, Ustrells, Bastés, Cruanyes, Albiachs, Cids, Vallejos, etc., etc.

Rufián, el nostre home a Madrid

En algun moment, els dirigents d'ERC van pensar que era una bona idea que Gabriel Rufián encapçalés la llista del partit a Madrid, escullera de les Espanyes. Un cartell molt prometedor. El candidat era català, però no excessivament, ja que també és fill de l'emigració de Jaén i té un tarannà espanyol. Un exemple de l'Espanya plurinacional. El partit afirmava la seva catalanitat a Madrid, alhora que obtenia informació sobre la política de l'altiplà transmès per algú a qui els espanyols, sobretot els d'esquerres, consideren un dels seus.

Però la comprensió de la política hispànica del republicà no és gaire aguda. Els grans triomfs que ha venut a bombo i tweet han resultat falsos. El blindatge del català, el doblatge de no sé quines sèries, la taula de diàleg del finançament singular, fins i tot la prova de la connexió russa de Cipollino-Puigdemont-007. Els espectacles histriònics a la tribuna s'expressen en un castellà de Chamberí.

Li passa el que al James Wormold de la novel·la de Graham Greene, El nostre home a l'Havana que, com que no és capaç d'enviar cap informació d'interès al servei secret britànic, MI6, per al qual treballa, se la inventa. Rufián fa el mateix. Inspirat pel seu mentor, Tardà, pren les seves faules per un senderi lluminós.

Durant anys, el diputat de Santa Coloma de Gramenet, Santako, pels moderns, ha portat dues vides, ha estat dues persones, ha conviscut amb el seu Doppelgänger. Es repeteix l'esquizofrènia que Alcalá Zamora atribuïa a Cambó, que volia ser el Bismarck d'Espanya (en el cas de Rufián, de l'esquerra espanyola) i el Bolívar de Catalunya.

Viure la vida ja és complicat. Viure dos deu ser esgotador. La convivència amb el doble és un turment i sovint acaba fatalment. Vegeu què li passa a Dorian Gray o al William Wilson, d'Allan Poe, per no parlar de l'infeliç Goliadkin, de Dostoievski. Si la figura Rufián ha de sobreviure, un dels dos personatges, Bismarck o Bolívar, ha de morir. Bolívar, kaputt. Rufián no ha estat mai independentista. L'odi que desprèn cada cop que parla del president Puigdemont, no és un odi de partit o de classe. És un odi nacional, un odi al fet català per part d'aquest espanyol nascut a Santako.

Prevaldrà el Bismarck de l'esquerra espanyola, fragmentada en taifes d'egos wokes. Les esquerres “transformadores” espanyoles, a la recerca d'un líder carismàtic, ho aplaudeixen i confirmen en allò que ell veu com una “destinació manifesta”. I, com a bon cabdill espanyol, ja ha posat condicions als seus, ara per ara, hipotètics seguidors, cosa que treu de polleguera els seus soferts companys de bancada.

Si ERC vol conservar el cap de llista de Madrid, la condició principal serà passar sota les forques caudines d'un Front Espanyol d'Esquerres per a una Espanya plurinacional. El referent, sens dubte, és l'actual Constitució de Bolívia, del 2009, inspirada, entre altres fonts en la Pachamama i, segons la qual, el país és un estat unitari plurinacional que garanteix el dret a l'autodeterminació de les nacions i pobles “en el marc de la unitat de l'estat”.

So far, so good.

Belfast. Això anirà a més

Els mitjans de comunicació públics i privats segueixen tots fil per randa la partitura del pensament únic woke. És una monodia gregoriana impregnada d'encens ideològic: antisemitisme, canvi climàtic, immigració lliure, dret a l'ocupació, submissió a l'islam, antifeixisme. Les discrepàncies es ventilen al refectori.

L'opinió seriosa, solvent, pilar de l'ordre constituït, veu exemplar que el sant pare vingui a demanar al seu ramat que obri les fronteres i deixi entrar el poble del Senyor. Al Vaticà, però, la darrera monarquia absoluta d'Europa, la immigració il·legal és un delicte penalment castigat. Acresolat exemple de dissonància cognitiva pontifical.

La rentada mediàtica de cervell és terrible. Moltes societats europees estan convulses, en una inseguretat creixent. Els mitjans oculten o manipulen la informació sota pretext de “no exacerbar-hi els ànims”. Les autoritats no protegeixen les víctimes (cas Henry Nowak), i ajuden els victimaris. I no parlem d'uns jutges que confonen la llei penal amb les benaurances del sermó de la muntanya.

L'esquerra defensa el disbarat que, els que no contribueixen, accedeixin a unes prestacions socials que paguen els contribuents, sense poder beneficiar-se'n. Sempre hi ha un forà que té més drets. Perquè és vulnerable.

Interpretada pels wokes, la vulnerabilitat és tan laxa que ha destruït el principi d'igualtat davant la llei, base de l'estat de dret. Tots els ciutadans són responsables dels seus actes, menys els vulnerables que, si roben, agredeixen, okupen és en estat de necessitat. No justificava Sant Tomàs el furt en cas de necessitat?

Si se sap tot això és gràcies a les xarxes socials, especialment Twitter. En conseqüència, els polítics i periodistes van bojos per tancar-ho, en nom, és clar, de la llibertat d'expressió. Qui protesti és un sembrador d'odi i un racista. Igual que si protesta pels degollaments al mig del carrer, el vandalisme i les violacions a go-go.

Han treballat tant per erradicar el racisme dels blancs que s'han passat al racisme dels negres i marrons. No és estrany que els blancs estiguin organitzant-se i fent justícia pel seu compte. Un desastre? Sí, però, com diu Locke, quan el govern es converteix en tirania, el poble té dret a rebel·lar-se.

Que ho fa l'extrema dreta? Per descomptat. Però el poble s'ha afegit. I, en tot cas, qui va provocar-ho?

És estrany que els wokes, de dreta i esquerra, a qui se suposa algun grau de racionalitat, no vegin que aquesta situació d'anòmia social a Europa s'anirà agreujant progressivament. Tan estrany que només es pot explicar per dues raons: a) estan comprats; b) desitgen la destrucció de llur pròpia cultura.

O totes dues coses.

Manifest Orriolista

 Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

"Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l'orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s'han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l'exiliat de Waterloo, Junqueras "amoespaña" i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP".

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l'estil de l'Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d'atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d'una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l'antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc, etc, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d'Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d'Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix ​​i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n'ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l'establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d'agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l'odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L'auge d'AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s'ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d'AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l'uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L'únic.

No teniu cap perdó

Finalment, per la pressió de la gent, el govern britànic es va veure obligat a publicar el vídeo policial, la "bodycam", de la detenció d'un jove anglès moribund (de fet, va morir durant la detenció), apunyalat per un musulmà sikh que, a més, acusava la víctima de racisme. Són imatges molt dures. L'Henry Nowak (18 anys) va estar una hora agonitzant, a terra, emmanillat, mentre deia als policies que l'havien apunyalat. Aquests no se'l van creure. L'assassí ja ha estat condemnat a perpetuïtat, però, en fer-se públic el vídeo, va començar una reacció popular que té pinta d'estendre's per tot el país.

En va buscarà el lector cap notícia al respecte als mitjans de comunicació. El silenci és absolut. El diari més woke de tots, El País, recargola la notícia per a culpar l'extrema dreta de Nigel Farage. El noi mort en les horribles circumstàncies del vídeo, a segon pla.

Si aquest cas es coneix, si se sap cert que el jove Henry Nowak va patir una agonia i una mort terribles, si, finalment, la policia s'ha vist obligada a publicar el vídeo, ha estat gràcies a Twitter. Per això, els mitjans subvencionats i els governs subvencionadors volen tancar-la, per mantenir el monopoli de la comunicació política, convertida en adoctrinament woke.

Què és ser woke? És completar el principi universal que "cada persona és responsable dels seus actes" amb un orwellià “però uns són més responsables que els altres”.

És una ideologia que neix del fracàs pràctic del comunisme, de la mala consciència occidental pel passat imperialista, de la desaparició del subjecte històric i d'una desconfiança postmoderna davant de la raó que aboca el món a un relativisme gairebé nihilista.

Com hem arribat fins aquí? Perquè l'esquerra woke, aliada als musulmans, ens hi ha dut. No sé com explicaran aquesta barbaritat els multiculturalistes ni com s'imaginen el futur. La seva acusació de racisme a tots els que avisen del perill de la islamització té el nivell moral de la mateixa acusació de l'assassí a la seva víctima. La mateixa. La Umfunktionierung de totes les institucions des del govern fins a la judicatura, el sistema públic d'ensenyament, les esglésies, els mitjans de comunicació (és a dir, tots els aparells ideològics de l'estat, d'Althusser) en la lluita contra el racisme blanc ha acabat en un creixent racisme antiblanc. La invenció de la islamofòbia és el seu estrambot.

La mort el 2021, a mans de la policia, de l'afroamericà George Floyd va provocar un escàndol mundial, la campanya del Black Lives Matter, milers d'hores de ràdio i televisió, articles de premsa a go-go. Fins i tot se li han elevat estàtues. La del blanc Henry Nowak no ha provocat res més que un dens silenci. Hi ha coses difícils d'entendre, però no hi ha més remei que entendre-les perquè, com se sap, “tot el que és real és racional i tot el que és racional és real”. Una cosa tan monstruosa com la mort del noi Nowak hauria de ser impensable. Però és real i, per tant, pensable.

De fet, si s'hagués pensat abans, pot ser ens hauríem estalviat aquesta decadència d'Occident.. 

Que no, que no se'n va

Un govern cau per dos motius: per la via judicial en un procés penal i per la via política, en perdre una moció de censura. La primera, de moment, no es dona i cal veure que es doni. Per a la segona, no sumen els números.

Més ben dit, sí que sumen. Però no sumen les ànimes. Els 170 diputats de PP i VOX semblen un Tàntal bifront. Només els falten sis vots. I tenen a mà 59 més de 7 o 8 partits. Sobren per a la majoria absoluta. Però cap vol votar una moció de censura del PP i VOX, els dots diplomàtics dels quals per fer amics estan a la vista.

Si no hi ha moció de censura, el govern no caurà. Passi el que passi. Els todòlegs profetitzen l'enfonsament imminent de Sánchez perquè, diuen, “així no es pot seguir”. Així se seguirà mentre no hi hagi moció de censura.

No n'hi haurà. Els partits nacionalistes no propiciaran l'arribada de les dretes perquè saben que els tocarà la pitjor part. Podem, encara que diu que la legislatura és morta, no pot votar amb la dreta; és contra natura. Sumar és al govern i seria patafísic que votés en contra.

No hi ha possibilitat de moció de censura. El parlament és impotent davant del govern que cada cop recorrerà més a governar per decret. Escoltin la seguretat, amb un toc d'arrogància amb què Sánchez s'expressa als mítings entre crits i aplaudiments. Animat per la voluntat nietzscheana de poder, impulsat per la fidelitat dels seus, embriagat per l'aplaudiment de la premsa internacional, Sánchez mira el 2027 i més enllà. Plus ultra.

Sosté que el 2027 augmentarà la seva majoria, aprofitant que ningú se'n recorda que ara no en té, car el 2023 va perdre les eleccions davant del PP (121/137). Fa tres exercicis sense pressupostos i va camí d'acabar la legislatura de la mateixa manera. Però això no l'impedeix continuar una política woke de permissivitat que està causant una catàstrofe social a Catalunya, Espanya i Europa.

En l'àmbit col·lectiu, la barbàrie multicultural desencadenada a París és un vaticini de què ens espera a la nit. Pel dia, els cinc precs de cara a la Meca. Que els propagandistes d'aquest disbarat, començant pel papa Lleó XIV, que vol agermanar cristians i musulmans, no vegin aquesta fatalitat demostra la veritat del famós adagi grec: aquell a qui els déus volen perdre, primer el tornen boig.

A escala individual, el repugnant acte d'antisemitisme a una sauna de Barcelona és una mostra palpable i gens infreqüent del deliri retronazi que arrossega les esquerres. I tots aquests són els que diuen que el perill és la islamofòbia.

Sobre Catalunya

Per una vegada, Palinur no es comunica per escrit sinó oralment. El que presenta no és un text, sinó una conferència. Per a un auditori mexicà. Els amants de l'hermenèutica clàssica i la moderna ho tenen una mica més difícil. L'escrit, roman, es pot rellegir i fins i tot ressaltar. El parlat vola i no para. No es pot tornar a escoltar, ni retrocedir en allò que ja s'ha sentit. Per això, la paraula parlada captiva, és la forma preferida del falogocentrisme derridià. En la seva forma més elemental, els dictadors sovint són verbosos, fins i tot xarlatans. Castro va edificar la seva tirania a base de discursos interminables.

La paraula escrita, en canvi, és aspra; llegir és treballós. I, encara que es digui que “ad astra per aspera”, l'oïda va més directament al cervell i al cor que no pas la vista. Aquest és el secret de la música, capaç de encendre audiències. Hi va haver un temps en què els melòmans europeus es dividien entre wagnerians i antiwagnerians. Els dibuixa amb molta gràcia Aubrey Beardsley. Tolstoi i Nietzsche, dos escriptors genials, treien foc pels queixals en sentir parlar de Wagner.

La lectura obre camins que poden ser difícils de transitar o potser portar-nos per rumbs erronis. En canvi, ens dona la distància que ens permet imaginar-nos històries. Jugar amb l'episteme, que diria Foucault. Podem interrogar el que s'ha llegit; fins i tot dialogar-ne. El lector infon vida a un text en seguir el camí que el traça. Vida, camí, només falta la veritat per donar la raó a Sant Joan (14,6).

La veritat, però, a diferència del camí i la vida, és un ben espiritual com aquells dels que estan fets els somnis.

En fi, això és només una explicació de per què apareix Palinur en conferència, amb el desig que, si l'escolteu, sigui del vostre gust. Des dels temps de Larra, els escriptors es preocupen pel públic. Volen saber qui és i on es troba, probablement per afalagar-ho. Els escriptors són pur narcisisme: llancen la llavor al vent, però volen assegurar-se que cau a terra favorable.

ERC = Esquerra Republicana Corrupta

Mira que van donar la murga amb els vuitanta (després, 90) anys sense cap cas de corrupció. Avui ja ningú no ho repeteix precisament per no esmentar la soga a casa del penjat; per a no reconèixer que ER és un partit estructuralment corrupte. Recordeu-vos: estructura i funció. Sense la corrupció, ER no funcionaria.

A la cort dels miracles en què s'ha convertit el Regne d'Espanya, Catalunya ocupa un lloc prominent a compte, sobretot, d'ER. L'episodi de la DGAIA, gairebé sempre en mans de republicans, sembla una d'aquelles joint ventures en què l'administració feia les despeses i els particulars se n'emportaven els beneficis. L'organigrama de la DGAIA revela un espès entramat d'alts càrrecs d'ERC administrant, sembla, en llur profit, els recursos públics.

De la subestructura B del partit, no se'n sap res des de fa dos o tres anys, gràcies a la diligent investigació de Tardà. Pel que es coneix, els seus actes revelen tanta inhumanitat que només poden ser concebuts per gent molt malalta. La persona a qui sembla atribuir-se oficialment una brutícia tan gran, Sergi Sabrià, és ara directiu o empleat d'una empresa relacionada amb Zapatero.

Aquest Sabrià, juntament amb Sergi Sol, formaven fa uns anys el comissariat polític d'ER a TV3 i són els que es van encarregar de purgar-la per convertir-la en un aparell de propaganda del partit. La tasca s'ha culminat amb èxit amb l'actual directora de la CCMA, Rosa Romà, fidel militant d'ER. Fidelitat a un partit, no pas al país, que és pluripartidista. I parlen de democràcia i de llibertat d'expressió.

A la pluja d'imputacions judicials n'ha caigut també una a Joan Ignasi Elena, exconseller d'interior d'ER, l'home que anomenava “percepcions” a les protestes de la gent per la inseguretat ciutadana. No estic gaire segur que l'Elena tingui clar el significat de percepció. Sospito que volia dir “il·lusió”. Finalment, l'home formava part de la comissió parlamentària de recerca sobre la DGAIA que, probablement, també li semblaria una “percepció”. I ho era, però percepció de diners.

Per la via Zapatero arriba també una altra “amistat perillosa” amb Time Out que, dirigida per l'intel·lectual orgànic erqui Eduard Voltas, sembla haver invertit una quantitat respectable a comprar informes de l'expresident. Probablement funciona aquí com a intermediari, pagant Zapatero amb els diners que la Generalitat atorga a la publicació.

El món de la cultura, controlat per ER, és un món meravellós. Ara que s'acosten les eleccions, l'alcalde Collboni ha decidit comprar el vot de la gent acudint al vell "pa i circ" dels emperadors romans. Prendran la forma de vals de 20 € (menys dona una pedra) que plouran del cel per a fins “culturals”. La gestió, règiament pagada, anirà a càrrec d'Abacus, una cooperativa ungla i carn amb ER. I els ciutadans actuen també com a intermediaris que canalitzen els diners de la Generalitat a les butxaques d'Abacus i empreses afins. El govern vol comprar el vot dels ciutadans amb els seus propis diners i, a sobre, canalitzar-los a les butxaques dels amics.

 

Si Sánchez convoca eleccions...

... les primeres a posar-se nervioses seran les esquerres autodenominades “transformadores” o “a l'esquerra del PSOE”. I mira que aquest camp és més extens que ampla és Castella. Gairebé tothom és avui a l'esquerra del PSOE, fins i tot els de missa i comunió diàries. Bé, aquests, els primers, a la vista de la invasió sarraïna que Sánchez, com un nou comte Don Julián, ha propiciat.

Les esquerres més o menys atees mantenen diferents relacions amb els fills d'Al·là, des dels qui els toleren en un exercici de multiculturalisme propi de beocis, fins als qui s'hi identifiquen frenèticament a força de solidaritzar-se amb els àrabs anomenats “palestins”. Només cal escoltar la parella antisemita Irene Montero i Ione Belarra, demanant un estat palestí “des del riu al mar”, o sigui l'extermini dels jueus de la “llar nacional” que els havia promès la Declaració Balfour el 1917.

Aquestes esquerres, en totes les seves policromes variants, ara estan neguitoses, com el ramat quan sent que s'aproxima un depredador. El depredador és l'extrema dreta que, segons la visió de Rufián, les trobarà totes pasturant pel seu compte i se les menjarà d'una en una. Davant tant sagaç com original avís, les esquerres espanyoles desitgen que Rufián les lideri, unides en un front amb els germanets de les "nacionalitats històriques" vernacles. Aquests germanets, però, no accepten cap front amb les esquerres espanyoles. En conseqüència, a reserva del que passi a Catalunya amb ER, és patent que l'Espanya plurinacional de l'esquerra espanyola, com sempre, queda reduïda a Castilla. 

Si, forçat per les circumstàncies i l'independentisme burgès basc-català, Sánchez convoca eleccions anticipades, poden agafar les esquerres enmig de bizantines i consuetudinàries discussions sobre l'ésser de la nació espanyola. I en les pauses del cafè discutiran sobre la societat sense classes i sense estat i sense societat. O sobre el Armageddon del canvi climàtic, o sobre el sexe dels àngels, aprofitant que ara hi ha un munt de sexes per a triar.

Per evitar els bizantinismes recorren a Rufián que és home clar, parc en paraules i més parc en idees. Ell mateix s'ha proposat si amb això, diu, s'assoleix la unitat. Voluntat de servei i sacrifici. Qui vegi poc sacrifici a postular-se per a continuar cobrant 140.000 € l'any per no fer res, tret de xerrar al Congrés com si fos la taberna del tío Paco, està contaminat pel nihilisme feixista d'extrema dreta. Es incapaç d'entendre la magnanimitat i la generositat d'una esquerra que professa el franciscà enunciat de Rufián al seu perfil de Twitter: “Para todos todo, para nosotros nada" (sic). Aquesta frase és un pur disbarat i no només gramatical. Si tots ho reben tot, però nosaltres, res, o nosaltres no som tots o no tots ho reben tot.

I això, sense comptar que, si vint anys és un no res, segons el tango, 140.000 € l'any és un no res tan voluminós com l'ésser de Parmènides. Fer el contrari del que diu ha esdevingut costum arrelat a l'esquerra, aquella que deia que "el que és personal és polític". Viuen com rics a força de predicar als pobres la rebel·lió contra els rics. Òbviament, esperen que la tal rebel·lió no arribi mai. No és mal negoci, però li cal la confiança de la gent i, com que la gent autòctona no sembla massa disposada a atorgar-la, se'n van buscar-la a l'estranger, fent de la immigració en massa una font de vots.