Puc deixar tranquil·lament el post d'ahir, “No hi ha qui el faci fora” perquè encara està vigent. Ara, segons aquest reputat mitjà d'Europa press, en lloc de confessar el seu fracàs, Sánchez apareix exultant, a la meitat de la baralla amb el xèrif Trump per dir que les eleccions seran el 2027 i ell, el candidat. És realment esfereïdor: no espera a ser-ne proclamat pel corresponent òrgan del partit.
Algun sanchòfob traurà foc pels queixals. Això rebenta tots els límits. El país s'omple de Catilines (quousque tandem?). Aquesta mena de Fígaro irresponsable i llibertí està posant en joc no ja la dignitat, sinó la mateixa estabilitat de les institucions. És estrany que ningú recordi aquell “cop d'estat permanent” amb què Mitterrand combatia de Gaulle.
Als bisbes ja no els queda sinó excomunicar-ho i no sé si això es compadeix amb els temps. La protesta dels antics càrrecs del seu partit sembla una carta remesa des de l'hotel des Invalides. Les apocalíptiques admonicions del duet de Podem provoquen hilaritat. Els aliats de Sumar són companys resignats al via crucis. Les arremeses de la dreta bicèfala es perden en la confusió, i el suport crític, exigent i vigilant dels circumstancials aliats catalans és l'única garantia que el president Sánchez complirà el que diu, és a dir, arribar a les eleccions del 2027.
Grinyola alguna cosa?
