La manipulació woke de VilaWeb

El que importa és mentir. Si és possible, que no es noti. I, si es nota i algú protesta, digueu-li racista, supremacista o directament nazi. 

La imbecil·litat de l'esquerra woke és la millor aliada dels demòcrates. Només cal deixar-los parlar perquè quedin com el que són, manipuladors i mentiders al servei d'una “esquerra” corrupta i tronada que confon el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història. 

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un organisme que, com tots els gabinets de prospecció, veu en el futur el que volen els qui li paguen, vaticina una pujada de VOX i Aliança Catalana si hi hagués eleccions ara. En línia amb els plans socialistes i processistes d'espantar amb el vot a  "l'extrema dreta" per mantenir la fidelitat dels endollats a les seves files. Però el CEO només parla de Vox i AC. Això de l'“extrema dreta” és de collita del PSC, que paga l'enquesta, i de VilaWeb que en treu el benefici d'enganyar els lectors als que, d'altra banda, demana diners.

¿D'on treu aquest diari que l'AC sigui d'extrema dreta, suposant que sigui capaç de definir què entén per extrema dreta? 

De les declaracions dels seus dirigents? Impossible perquè aquests ho neguen. 

Dels fets? Impossible: AC no fa valer la violència ni intenta imposar per la força les seves idees, com fan els islamistes que VilaWeb defensa. 

D'on aleshores? De la convicció íntima del director del pamflet, que odia l'independentisme d'Orriols per raons que segurament tindran alguna cosa a veure amb el seu subconscient.  De la mateixa convicció antisemita i proislamista que respiren les pàgines de la seva publicació. 

Aliança Catalana no és d'extrema dreta per més que aquests manipuladors insisteixin. Tenen el mateix crèdit que aquest altre pamflet arxisubvencionat al servei d'ERC, el diari Ara, darrere del qual es troba tota la púrria d'endollats i lladres que formen la guardia pretoriana de Esquerra als periódics, al govern, a la ràdio, les editorials i tota la societat de eunucs cobdiciosos en que han convertit l'antany combatiu independentisme catalá.

L'or del finançament

Fa dos anys que es van celebrar les eleccions del 2023 i vint mesos que es va investir president Sánchez Castejón. Estem a mitjan legislatura. Sánchez fa més de set anys que està al capdavant del govern. I no hi ha eleccions anticipades, de manera que, el 2017 en farà nou, com els cercles angèlics. Va camí de superar González, que en va ser onze, i arribar a dotze, com els treballs d'Hèrcules.

Els únics vots que podrien fer caure Sánchez són els dels catalanistes, que es passen el dia amenaçant amb l'abandó, però són el seu suport més ferm. Més que el del quartet de la benzina de Podem. Són independentistes, sí, però cuiden els seus interessos i, com l'ocell tero, segons el gautxo Martin Fierro, “en un lao pegan los gritos y en otro ponen los huevos".

Ara, el govern del PSOE ha pactat amb si mateix una manera singular de finançament de Catalunya que pensa posar a disposició de les altres comunitats autònomes, segons les seves respectives singularitats. Sona a joc de paraules. I ho és. Però, com que es tracta de diners, ha desfermat totes les fúries dels inferns. El bloc nacional s'afanya a combatre la fragmentació insolidària de la pàtria per tots els mitjans. Espera comptar amb els muy y mucho patriotes dins del PSOE per construir un front de Santiago i tanca Espanya. En el llenguatge pla del carrer: que els de sempre paguin la festa.

Els partits independentistes aprofiten per barallar-se a Catalunya, com sempre. ERC, desitjosa de provar que la investidura d'Illa va ser un encert i no humiliació per por d'unes eleccions, diu que vigilarà de prop el tràmit de l'acord bilateral. Junts, que no es dona per al·ludit, diu que allò que no sigui el concert, no val la pena. Però cap dels dos preveu conflictes de govern.

I n'hi ha per llarg. La tramitació d'aquest finançament, que s'ha de fer per les vies legislatives ordinàries, es preveu atzarosa i complicada. Haurà de passar tal quantitat de consells, comitès, comissions, amb els seus terminis, acords, votacions i recursos que sens dubte omplirà la segona meitat de la legislatura. Aleshores, ens trobarem amb noves eleccions i potser s'haurà de començar de nou des de zero.

Mentrestant, aquesta participació de totes les parts interessades revelarà uns interessos enfrontats que s'articularan com a majories i minories. I una vegada més es farà realitat el que mostra una experiència de segles: que en res es posa la majoria d'acord més fàcilment que en fer pagar la festa a la minoria.

Des del diàleg dels melis hem avançat molt poc.

 

Kulturkampf

L'expressió torna a estar de moda. Li agrada molt a l'extrema dreta mundial, en les seves variades manifestacions, des del cor americà de Trump, Milei, Bolsonaro, als nous salvadors de la pàtria a Europa, LePen, Weidel, Abascal. Un poderós front que vol posar fi a l'esquerra mitjançant la Kulturkampf. L'arma contra els hereus del Maig del 68, la nova esquerra, la correcció política, el woke, la permissivitat, el nazi feminisme, el trans, el queer, la subjectivitat desfermada.

Tot és possible a la vinya del Senyor, però això no és Kulturkampf, sinó un remei de la de debò, la que va enfrontar l'estat prussià Guillermí i, després, el Reich alemany, amb el Vaticà al segle XIX. Un cop més, el protestantisme contra el catolicisme. Otto von Bismarck va culminar la Reforma afirmant la supremacia de l'estat sobre l'Església de Roma. I així va néixer el modern estat alemany, en Kulturkampf amb el Vaticà.

Vol dir això que no hi ha Kulturkampf avui a les nostres societats? No el que diu i maldiu la dreta, sinó quelcom més raonable a la línia de la Kulturkampf bismarckiana, la lluita per la supremacia de l'estat de dret davant la religió. Considerem un cas: el de l'alcalde musulmà sunnita de Londres, Sadik Kahn.

Tinc el màxim respecte per la figura d'aquest advocat que té un historial jurídic i polític irreprotxable. És membre del partit laborista i compta amb un suport electoral superior a la majoria absoluta, té el títol de Sir i està en molt bones relacions amb la comunitat jueva. Tot això és encomiable i més quan se sap que Kahn és objecte d'atacs furiosos dels dos extrems, l'islamista i el de la dreta radical.

Però més encomiable em sembla un sistema que permet aquestes situacions, per sobre tota mena de prejudicis racials. Un sistema fet de tolerància, pluralisme i multiculturalitat. És lògic que l'alcalde musulmà d'aquesta ciutat digui que l'islam estima la diversitat. Sens dubte, ell ho veu així. Perquè és a Londres, ciutat multicultural. Però no ho pot veure així a Islamabad, o Kabul, o Riad. I és islam.

I l'amor de l'islam per la diversitat el duu a implantar diversos ordres d'administració de justícia? El duu a admetre que hi hagi tribunals en què s'aplica una llei que no és la del país? A imposar els seus costums a tot arreu? A reintroduir legislació contra la "blasfèmia"? A lluitar contra la llibertat d'expressió amb la invenció de la "islamofòbia"? A atemptar contra la llibertat de consciència dels altres?

La posició de Sadik Kahn és admirable, però no és compartida per molts dels seus correligionaris que pensen en termes de guerra santa. Potser l'home és un far de dignitat, però està envoltat per la tempesta.

No sé si la guerra és santa, perquè el pati s'ha secularitzat molt, però sí que és una Kulturkampf. I, sigui quin sigui el resultat, el batlle de Londres estarà del costat del vencedor.

(Il·lustració, foto del Govern dels EUA en domini públic).

 

El vel islàmic i el fetitxisme

Segons la meva humil opinió, el vel islàmic s'ha de prohibir en una societat democràtica. És un símbol de l'estatus jurídic inferior de les dones. Contràri al principi de llei igual per a tots, pedra angular de l'estat de dret.

És tan evident que sorprèn s'hagi de debatre. Si passa és perquè l'assumpte té fondes arrels. En principi, les tres religions del Llibre (judaisme, cristianisme, islamisme) eren favorables a vetllar les dones. Amb el pas del temps, les societats de les dues primeres s'han secularitzat i fa molt de segles que no ho imposen. L'islamisme, al contrari, ha endurit i ampliat l'obligació amb algunes escasses excepcions.

El punt sembla que és la cabellera femenina i la seva força atractiva. O sigui, una forma de fetitxisme. Erika Bornay, que ho ha estudiat en profunditat, fa arrencar el seu maligne esperit de la cabellera de serps de Medusa. I la serp és l'animal del dimoni; de vegades, el mateix dimoni, fons de temptacions. Que s'ho diguin a Eva.

És veritat que la cabellera de les dones està envoltada de fantasia. Quina cosa femenina no ho està per part masculina? La cabellera sedueix i perd els homes. Però també allibera les dones. La cabellera salva Rapunzel i l'amor de Rapunzel.

Sense parlar de la màgia de les cabelleres dels homes. Recordeu Samsó a Gaza. I ningú els demanava que se les cobrissin. Al contrari, les lluïen molt ufanosos. Per lluir-la va morir Absalom, fill de David. El problema, per tant, no és la cabellera, sinó el que i qui hi ha a sota. Si home o dona. On anirà el bou que no llauri? El vel és la manifestació externa de la misogínia, que és la mateixa essència de l'islam. La submissió fins a l'aniquilació absoluta de les dones.

Els cabells femenins exciten els homes del patriarcat islàmic, que no es poden contenir davant una provocació tan libidinosa. Això només és comprensible si aquests creients, estan posseïts per un fetitxisme que els empenya a una mena d'amok de destrucció a la vista de l'objecte del seu deliri. Per evitar-ho no veuen cap altre mitjà que cobrir l'objecte del seu desig fins a fer-lo desaparèixer.

Com que no és cosa de recomanar una visita de masses al psicoanalista, què tal si, arribat el moment de la temptació, imiten Sant Benet de Núrsia i es llancen nus sobre un esbarzer? O millor, per què, en comptes d'amagar la dona, objecte de pecat, no es posen ells una armadura de ferro, com Sant Bernat de Claravall?

Catalanofòbia i autoodi

De les moltes semblances entre els catalans i els jueus, crida l'atenció la de l'odi que alguns professen cap als seus respectius congèneres. L'autoodi. En el cas dels jueus es va detectar ja fa gairebé cent anys. L'obra pionera de Theodor Lessing, Der jüdische Selbsthass, (“L'autoodi jueu”) és del 1930. Al dels catalans, és tema encara per estudiar.

Es diu que aquesta és la funció del concepte de catalanofòbia. El documentat treball de Ferrer i Gironès, (2000) registra quatre-cents anys de pensament anticatalà de totes les procedències. És un índex de l'odi a allò català. Però el que aquí ens interessa és l'odi específic d’alguns catalans a allò català. L'autoodi, vaja. Der katalanische Selbsthass.

I res millor per veure'l que l'hispànic esperpent "Esas latinas/Parla català" de la companyia Teatro Sin Papeles. Tota Catalunya ha protestat per l’atac a la política lingüística de la Generalitat. I ha aconseguit dues coses. La primera, assegurar el futur de la companyia a tot Espanya. La segona, que el batlle Collboni demani disculpes. L'Ajuntament, diu, no coneixia l'esquetx. Com si, a la vista del nom del grup, en fos necessari.

Alguns, més indignats, diuen que no n'hi ha prou amb unes disculpes. Suposo que demanen dimissions. Està bé la indignació, però desvia del fons de la qüestió. Que no són els insults, ni les humiliacions. Això és catalanofòbia de tota la vida. Aquí es tracta d’autoodi. Catalanofòbia catalana.

Vegem-ho. Què té de dolent ridiculitzar al teatre la política pública de qualsevol govern? Res. Hi ha una cosa que s'anomena “llibertat d'expressió”. Què té de dolent satiritzar la mania dels catalans d'imposar la llengua a tothom? Res, gens ni mica, i estic segur que els catalans (que tenen un humor sardònic) estarien d'acord… si Catalunya fos un país independent.

Però no ho és. Vet aquí el parany. És una colònia, els autòctons de la qual lluiten per sobreviure com a nació al voltant del pal de paller de la llengua. Una llengua que està sent discriminada a tots els ordres. I justament ve una companyia a atacar-la en el marc d'un informe d'un observatori municipal contra la discriminació! Enhorabona als organitzadors/es. La seva és una tasca vocacional.

És a dir, s'ataca el discriminat acusant-lo de discriminador. És un cop baix, brut, propi de sipais al servei del colon. No és que no coneguessin el contingut de l'esquetx. És que no els va cridar l'atenció perquè, al seu autodi, veuen com a cosa normal l'atac a la llengua en què són nascuts.

Darknet. La xarxa fosca

La crueltat dels éssers humans no coneix límits. Aquest xicot de trenta-dos anys, segons sembla, ha fet coses esgarrifoses, coses horribles, amb nadons, amb nens petits. Violacions comeses per grups d'homes, que les filmaven i les distribuïen per xarxes clandestines, la Darknet. Sempre hi ha un element d'exhibicionisme a la barbàrie.

El cas de Gisèle Pelicot fa uns mesos havia deixat molt alt el penó de la ignomínia. Aquest altre rivalitza amb ell. I sempre amb la violació pel mig. La crueltat sembla inherent a la naturalesa humana, almenys a la part masculina. Què feien els metges nazis quan experimentaven amb persones? Que els amos amb els seus esclaus? Que els colons europeus a l'Àfrica?

Alguns han descrit la crueltat, com Conrad al Cor de les tenebres. Altres, l'han cantada. El Marquès de Sade hauria donat qualsevol cosa per tenir Instagram. I què feia Gilles de Rais amb els nens al segle XV? I, si es tracta de nens, el que explica Suetoni de l'emperador Tiberi a Capri, també té nassos.

En el cas concret d'aquest violador-pedòfil Cottineau es dona la morbositat afegida que pertany al col·lectiu LGTBI+ i que va ser candidat de la France Insumise, l'esquerra neocomunista, a les eleccions del seu departament. Sens dubte, és injust aprofitar aquesta circumstància per carregar contra els LGTBO+ i l'esquerra, encara que deu ser el que ja estigui fent molta gent.

Però també és cert que l'esquerra hauria d'abandonar la seva ridícula pretensió de superioritat moral quan la realitat demostra que no és ni superior ni inferior moralment a ningú. La moral és cosa de l'individu. 

Al cap i a la fi, l'esquerra és tan contradictòria i criminal com qualsevol fill de veí. Alguns dels signants de la Declaració d'Independència de 1776, segons la qual els homes havien nascut lliures i iguals, tenien esclaus. I què em diuen de l'advocat Sylvain Marèchal, que va participar en la Conspiració dels iguals, un complot comunista el 1795, i el 1801 presentava un projecte de llei per prohibir que les dones aprenguessin a llegir? Trotski va aixafar a sang i foc la rebel·lió dels mariners de Kronstadt i del tracte que el camarada Stalin va dispensar als pagesos russos no cal parlar.

En tot cas, no ajuda gens a l'entesa el fet que els candidats de la France Insumise, el partit d'esquerra de Cottineau, tinguin com a programa desarmar la policia local. No sembla el més assenyat atès de com estan les coses al carrer. Algú els pot dir que, amb aquesta mesura, el que pretenen és fer la vida més fàcil als violadors de nadons.

Els morts que vós mateu

Gaudeixen de bona salut.

Si hi ha un gremi més incompetent i inútil que el dels polítics, és el dels analistes, comentaristes i periodistes que en viuen. Fa mesos que pronostiquen la caiguda de Sánchez. Li han donat per políticament mort diverses vegades, tantes com ha ressuscitat. I mira que són gent informada, habituals de tertúlies, sopars i conciliàbuls. Gents amb contactes, que són a la pomada.

I no n'encerten ni una. Els passa com a les enquestes. I pels mateixos motius.

Ahir, dimecres, hemicicle abarrotat a veure la pública execució d'un Sánchez à bout de souffle que havien arrossegat al sacrifici portada rere portada. El líder de l'oposició, amb un mandat congressual hiperbúlgar recent del 99,24%, va fer la feina per la via prostibulària. Els aliats portaven llest el gat de les set cues. Algun, fins i tot, inflamat de justa ira, li podria retirar el suport.

Ja no hi calia cap moció de censura. Sánchez sortiria amb els peus polítics per davant, cap a la qüestió de confiança o la simple dimissió i consegüents eleccions.

Ni una. Vet aquí un Sánchez triomfant disposat a marxar amb pas ferm pel camí de les vacances d'estiu, com Ferran VII pel de la Constitució.

Bé pels periodistes. I què direm dels polítics? Orientats per aquests àugurs, hom pot imaginar. La fúria de les dretes és gairebé tel·lúrica. Cal esperar que els dos caps no es devorin mútuament. El PSOE té port segur i un bon temps per reparar forces. Els seus aliats del govern són ascendits a censors. Els de Podem clamen, però al desert. Els nacionalistes bascos, sempre devots, avisen que no perdonaran la tercera negació de Pere. I els independentistes catalans temen, ominosos, que potser a la tercera vagi la vençuda. La de vae victis!

Sánchez no té alternativa perquè, encara que n'existeix, prefereix no ser-ho. Això és el que explica per què a Espanya no és possible la solució alemanya de la gran coalició. Tot i això, seria l'única viable, si Espanya no fos Espanya i Alemanya terra de protestants.

L'oposició, doncs, no pot fer fora Sánchez per la seva incompetència. I, si ha d'esperar les eleccions del 2027, amb el perill que Sánchez torni a guanyar-les perdent-les, potser no té cap altre remei que intentar una altra via. Per exemple, una reforma de la Constitució, semblant a l'esmena 22 de la Constitució dels Estats Units, que limita els mandats presidencials a dos. El 2027, Sánchez es presentarà a un tercer mandat i, amb aquesta oposició, pot assolir-ho. La reforma podria evitar un quart, igual que l'esmena 22 intentava evitar el cinquè de Franklin D. Roosevelt.

 

El culte al diable

La figura del diable (el “dia/bolos”, el que divideix i enfronta) té un fortíssim atractiu per als artistes occidentals. Educats, en general, en la tradició judeocristiana, confien la figura de Déu a la teologia, la ciència divina. I, com que el que no és ciència és art, el diable és cosa d'artistes.

Al cinema, l'última de les arts, ha fet fortuna. Les seves primeres representacions, al cinema mut estil Mèliés, eren tosques, com les figures dels retaules gòtics, que volien infondre terror. Avui se n'han perfeccionat molt i també el terror que inpiren. A la pel·lícula de Taylor Hackford, amb Keanu Reeves, Al Pacino i Charlize Theron, del 1997, L'advocat del diable, que acabo de veure (ningú és perfecte) el diable és el més poderós advocat de Nova York. A més, un home brillant de món. Això és bàsic. Res de bocs. El diable ha de ser una persona normal, com en el cas de la pel·lícula Cor d'Àngel, (1987), amb Robert de Niro, on el diable és el client d'un detectiu privat; o un mag d'origen incert, com a El mestre i Margarida, la novel·la de Bulgakov.

La representació del diable té litúrgies. Per exemple, el nom. Al Cor d'Àngel, un obvi Louis Cypher; al de la novel·la de Bulgakov, Voland, com a la França medieval; al de l'“Advocat del diable”, ni més ni menys que John Milton, el del “Paradís perdut”. Al llarg del fil, Milton deixa clar que és el diable, fins i tot, dançant flamenco.

Una de les armes diabòliques típiques contra qui volen perdre (en aquest cas un jove ambiciós advocat, Kevin Lomax) són les temptacions. La primera, de la qual hi ha ampli assortiment al film és el sexe. Abundància de dones nues i lascives, tradició que es remunta a Sant Atonio Abad al segle IV. Riqueses, honors i poder són les següents, més fàcils de vèncer.

A més de la iconografia (els escenaris són fabulosos), la pel·lícula es fica de ple en la metafísica amb els parlaments de Milton sobre ell mateix, Déu i el món, que recorden els de Satanàs del poeta Milton. Perquè, si Déu és omnipotent i infinitament bo, com és que hi ha el mal al món? Com és que hi ha el diable? No hi ha resposta satisfactòria i, per això, Satanàs és objecte permanent de la creació artística. Que seguirà representant-ho, encara que algun estudiós de la teologia, digui que no existeix ni mai ha existit.

On hi ha un Mefistòfels (Milton), hi ha un Faust (Lomax). La pel·lícula s'atreveix amb aquesta vella llegenda. Fins i tot apareix Margarida, esposa de l'antiheroi. El triomf professional és el mòbil de Faust/Lomax, com aconseguir la composició perfecta és el d'Adrian Leverkuhn, al Faust de Thomas Mann.

La trama s'accelera amb una filiació sorprenent. Al nostre diable li apareix un fill. La Bíblia no reconeix fills a Lucifer, però l'art va per on vol i ha omplert el món de fills d'íncubs i súcubs. Al cinema hi ha també un il·lustre precedent al Rosemary's Baby, del proscrit Polanski; però és un nadó. Molt més crescut i més famós és Merlin, el mag, fill d'un íncub i una piadosa dona. 

La pel·lícula, que és tota ella un somni, acaba amb un final feliç que reintegra Lomax a la vida d'ordre, havent triomfat a la derrota, com Iob. Però, amb un twist diabòlic, Milton mostra la darrera de les temptacions, la vanitat humana. Una picada d'ullet a l'etern retorn. 

El món woke de l'esquerra

L'onzena tesi sobre Feuerbach, de Karl Marx, sintetitza la motivació essencial del pensament d'esquerra. "Fins ara", diu, "els filòsofs no han fet més que interpretar el món de formes diferents. Del que es tracta, però, és de canviar-ho". Sona com si proposés canviar el món sense interpretar-ho. Una mena de perpetuum mobile del canvi, cosa impossible, segons les lleis de la termodinàmica.

En realitat, el de Trèveris estava proposant una altra interpretació del món. Una orientada a canviar-ho. No com els altres filòsofs, que només ho interpretaven per contemplar-ho, sinó per canviar-ho d'una vegada per totes. La revolució.

En interpretar el món de formes diferents, els filòsofs, tots, el canvien. En percebre'l de formes diferents, el món és diferent. No deia el bisbe Berkeley que esse est percipi? I, com que els filòsofs són al món i no a un altre, el món es canvia a si mateix per un mecanisme en què juguen a parts iguals l'atzar i la necessitat.

La interpretació de Marx es coronava amb la transformació del món. Aquesta s'ha produït, però no segons les seves previsions, sinó les de molta altra gent, entre elles algunes seves, per a bé o per a mal. La més coneguda: l'autor de El Capital no va preveure que el capitalisme refutés les seves tesis sobre la pauperització i polarització de la societat. És veritat que al preu de generar un altre problema de multiculturalisme i anòmia social per al qual la interpretació de Marx no té resposta.

I l'esquerra no l'aporta pas. Aferrada a la interpretació heretada del mestre, és incapaç de revisar-la i manté la fracassada doctrina de la pauperització i la polarització. Hi ha trobat el pol majoritari, el nou subjecte històric de la revolució, en l'arribada massiva d'immigrants. Quant al pol reaccionari, burgès, com que la classe mitjana i el sector terciari han pujat, ja no és minoritari, sinó que ha esdevingut la societat sencera. És a dir, allò que l'esquerra vol destruir és la societat burgesa en què viu, la societat europea i americana, cosa que explica per què empara identitats culturals que tenen aquesta mateixa finalitat.

En essència, el wokisme és un atac al principi d'igualtat davant la llei per raons ideològiques, que poden ser excelses, però no són legals i molt menys, legítimes. És a dir, la destrucció de l'estat de dret. Resultat esperable, aquesta actitud duu a una praxi de govern caracteritzada per un grau de corrupció insòlit. Al cap i a la fi, el que l'esquerra woke ha aconseguit es fer de la corrupció, l'amiguisme i el nepotisme la seva forma de govern. 

 

Han fet de Catalunya un polvorí

I el tauró té dents

I les porta a la cara

I Macheath té un ganivet

Però no se'n pot veure.

 

(Cançó de Macheath, “el ganivet”)

 

Fa temps que s’havia avisat de l'arribada de la tempesta. Però no hi ha res més dur que el fanatisme ideològic. Per cert, el lector buscarà en va la notícia a la majoria dels mitjans escrits o audiovisuals. Pretenen amagar els esclats de violència amb la beatífica teoria de no esperonar conflictes racistes. Però només aconsegueixen avivar-los.

El desvari ideològic woke de les fronteres obertes, el volem acollir i altres consignes idíl·liques d'uns llunàtics de pamflet marcit han convertit Catalunya en la cort dels miracles que pinta Víctor Hugo, o l'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht. Societats en què regeix la llei de l'hampa, on governen els delinqüents. El teatre es permet aquestes llicències. Però, a la vida real, quin altre nom poden tenir unes autoritats que practiquen empadronaments fraudulents, entre altres mesures contra la llei? I allà on l'autoritat no imposa la llei del país, s’imposa la llei de Macheath el Ganivet.

I mira que aquests irresponsables albiraven el cel, el que es pren per assalt. Estaven orientats per una utopia: una Catalunya cosmopolita, multicultural en què no regiria més llei que la de l'abadia de Thelema: “fes el que vulguis”, no cal que t'integris. Ha resultat, però, que els convidats vénen amb la intenció de destruir l'abadia i la seva única regla, convertint-la en “fes el que deus”. Però no allò que deus en sentit kantià, sinó allò que estàs obligat a fer per a defensar-te, per a sobreviure.

Aquests wokes són l'enèsima comprovació de la dita de Hölderlin, “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en el paradís”.

Amb una mica més d'antifeixisme, antisupremacisme, i antiracisme tornem a l'estat de naturalesa. Molts barris ja hi són.

Perquè alguns són a la foscor

I altres són a la llum.

I hi veus els de la llum

Però no hi veus els de la foscor.

 

 

El Meu Avi com a crit de combat

Com estava previst, va esclatar la rebel·lió popular cantant el meu avi a capella. L'era d'internet no es poden fer alcaldades ni en nom de la pau universal. Les xarxes s'han acarnissat amb la batllessa de Palafrugell i li han organitzat una escridassada a ritme d'havanera. Precisament la prohibida.

Quins motius van empènyer l'autoritat a aquest cop de programa? L'acusació de proxenetisme de l'autor, a banda de sobrevinguda, no està substanciada judicialment. La seva condició de militar espanyol (suposant que s'hagi esgrimit en contra) és irrellevant perquè va tenir dues cares. Va estar amb els facciosos a la guerra civil, però, després, va ser actiu a la Unió Militar Democràtica. Els “úmedos”, com els anomenaven els seus enemics d'armes.

Atacar l´obra per la personalitat de l´autor és un ad hominem especialment insatisfactori quan l´obra és artística. L'art, encara que sigui menor, té regles pròpies. Cal suposar, doncs, que la prohibició del Meu Avi es basi en criteris de contingut.

Que el gènere d’havanera suposa una idealització del passat colonial és evident, però no necessàriament condemnable. I menys aquesta del Meu Avi que, si idealitza alguna cosa, idealitza la derrota i la mort. A més, culpa als americans, els sempiterns enemics.

És cert que tampoc no la protegeix la pàtina del temps, com Els segadors, per exemple. Ni tan sols té un segle. Es va publicar el 1968, entre moltes més que va compondre Ortega Monasterio. Però aquesta va quedar, més que les altres. per què? Per la mateixa raó per la qual es va popularitzar Els Segadors, perquè la gent la canta, la fa seva, la converteix en part de la seva identitat.

Major pes té l'acusació que és una peça carrinclona, embafadora. Però és que tots els cançoners populars són més o menys carrinclons. Com els programes o les sèries de televisió. I ningú no demana que deixin de cantar-se o d'emetre's. D'això se n'encarrega el temps.

L'important no n'és el contingut, sinó el moment d'actuació de la consciència col·lectiva. Ja ho era abans. Ara ha esdevingut un crit de guerra més. Cal ser insensible per no preveure la reacció popular quan tanta gent està preocupada amb la pèrdua dels símbols identitaris i l'acceptació d'altres forans.

Cal viure literalment d'esquena a la realitat.

 

Aznar, com una hiena

Com que no pot alliberar el país del govern sociocomunista-independentista mitjançant una moció de censura, el PP ha convocat un congrés de rearmament polític i moral. Un front unit de la dreta de tota la vida, en suport al nou líder, cabdill d'un exèrcit tan indignat com impotent.

Pren la paraula un enfurismat Aznar, amb un discurs apocalíptic, com sempre i ple d'insults i menyspreus a l'adversari. Al seu nul sentit del ridícul s'afegeix la virulència de les seves bravates i queda com el que és, un pinxo de barri, una mena de Rufián estil desokupa. Amb veu cavernosa, com el Comanador de Calatrava, anuncia que si tractes amb delinqüents, no t'estranyi anar a parar a la presó. Parla la veu de l'experiència, ja que ell té no sé quants ministres a la presó, a prop de la presó o després de la presó.

És tal la seva indignació que, entre improperis, acaba demanant una aliança de l'esquerra i la dreta per fer fora l'usurpador. Una prova que la política no està renyida amb la poesia més encesa, l'èpica per ser més exactes. L'heroisme de renunciar als principis per salvar la nació!

D'aquesta aliança, fonament de la pàtria, en queden naturalment exclosos els seus enemics acèrrims, els catalanistes a qui Déu confongui. Aquí sí que no hi ha compromís. No et pots comprometre amb qui vol la teva aniquilació. Delenda est Catalunya!

El discurs furibund sembrat d'amenaces, recorda el foc de Joan Baptista, quan clama contra la “política prostituïda”. Una curiosa coincidència amb el propòsit publicat Sánchez de penalitzar al PSOE el consum de prostitució. Assumpte que generarà polèmica perquè no hi ha unanimitat de criteri en el feminisme i és territori desconegut.

Però això són altres vols. La fúria aznarina es refereix al més vulgar puteig. L'expressió “política prostituïda” és un insult a la política de l'adversari. La seva política, en canvi, no serà “prostituïda”. No tinc cap mena dubte, té tota la pinta de ser fins i tot verge.

Per a adornar el aquelarre, irromp el fidel M. Rajoy, afirmant que ell va actuar contra la corrupció. Sorpresa, com quan apareix Ubú rei i diu ¡merdre! Que, a l'interí, el Tribunal Suprem hagi dictaminat que el PP és una organització amb ànim de delinquir, no és rellevant. I, en tot cas, també hi ha bons lladres, com Dimas, segons l'evangeli de Nicodemus.

Acabat el discurs del colèric majordom de la guerra de l'Iraq, que té tots els minyons del seu partit espantats, se'n van anar tots a dinar i l'ominós profeta va fer el que diu l'immortal Cervantes: 

“Y luego, in continente, 

caló el chapeo, requirió la espada,

miró al soslayo, fuese, y no hubo nada”.

 

El meu regne per quatre vots

No m'agrada citar-me, però de vegades no queda més remei per no perdre el temps. Aquest flamant nou secretari general del PP acaba de confirmar que no tenen els quatre vots que necessiten per presentar una moció de censura. Els quatre vots que demanava Cuca Gamarra, com es deia al post de 29 de juny propassat, On són els quatre vots? Si haguessin aparegut, potser Gamarra continuaria de secretària general. No es destitueix els generals que guanyen guerres.

Però els quatre vots no apareixen i, per tant, sembla assegurada la continuïtat d'un govern assetjat per totes les potències terrenals i fins i tot les celestials a les persones dels seus bisbes; criticat pels seus mateixos socis i anatematitzat per l'extrema esquerra bolxevic; maltractat pels jutges que el porten de jutjat a jutjat; i donat per mort als mitjans, que el porten de scoop en scoop.

Té el seu mèrit posar-se en contra de nou dels onze partits del parlament. Alhora, el clima dins d'aquest grup de nou, tampoc no és plàcid. Al PSOE hi ha tensions; a Sumar, escissions; a Junts, matisacions. Però, en tot cas, cap no ofereix els quatre vots. Junts planteja un requisit, la visita a la part de l'infidel, que equival a una negativa, atesa l'actitud de Santiago i tanca Espanya del PP. Actitud que el senyor Fernández, diputat del PP a Catalunya vol consagrar a la ponència política del congrés del partit. Una cosa com reconstitucionalitzar la unitat pàtria. Es veu que no li sembla prou l'increïble article 2 de la Constitució, d'un estil detestable i una redundància fastigosa.

Així que, per a estupefacció de propis i estranys, el Parlament se n'anirà de vacances, a preparar-se per al reinici de l'activitat, el punt més important de les quals llavors serà l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat. S'admeten apostes. Tinc per a mi que, aquesta vegada, s'aprovaran per faltar al costum. I tothom es posarà a preparar les eleccions del 2027 any en què, a més, coincidiran amb algunes autonòmiques i les municipals. Un any de tempestes.

Sánchez diu que, per guanyar una moció de censura cal un candidat i un programa. I el PP no en té cap dels dos. En això li dóna la raó gairebé tothom, sobretot pel que fa al candidat; fins i tot al seu propi partit. Ja no li dóna tanta gent la raó en que, per a les eleccions, ell hagi de ser el candidat i el programa, el seu. 

Pel que fa al candidat, sembla obvi que ho serà ell; recordeu: no se substitueixen generals que guanyen batalles, perquè pocs exemples hi deu haver de feina com la que ha fet Sánchez a la XV legislatura. En els odiosos termes taurins: dues orelles i la cua.

Pel que fa al programa, és una altra qüestió. En aquesta vida, tot es negocia.

Han fet de Catalunya una Espanya

Per a la majoria dels catalans, siguin independentistes o no, la superioritat de Catalunya sobre Espanya és un fet evident. Superioritat econòmica, cultural, social, de tota mena que es manifestaria amb més força si el país fos independent. Alhora, els espanyols alimenten la seva secular catalanofòbia, argumentant que els catalans són uns supremacistes als quals no hi ha manera de sotmetre.

Situació sense sortida que ja va exposar sàviament Jordi Pujol quan, en arribant a l'edat en què els homes poden dir el que vulguin, va dictaminar que ni Catalunya té prou força per a separar-se d'Espanya ni Espanya per a integrar i assimilar Catalunya. El problema no té cap solució.

Com que a la casta política catalana li falta valor per liderar la independència de l'única manera que es pot fer, unilateralment. Ha decidit que, en no poder-se independitzar d'Espanya, es posarà al seu nivell. El resultat és que Catalunya ha esdevingut una mena d'Espanya.

El més característic de l'Espanya d'avui és el seu conformisme, la seva resignació davant la perpetuació de les pautes autoritàries del passat i un deliri ideològic woke, que està destruint l'ordre social liberal i permet substituir-lo per un altre ordre identitari antiliberal. L'arma que s'utilitza és l'eliminació de l'esperit crític, la difusió de dogmes propagats pels mitjans de comunicació i el regnat de la mediocritat més absoluta en l'àmbit públic. No només en el polític, també en l'econòmic, social, cultural, etc.

No hi ha cap diferència entre Espanya i Catalunya. Als dos països hi governa una partitocràcia que ha estès els seus tentacles en totes direccions: la política és cosa de paràsits i incompetents; els mitjans, de mercenaris i manipuladors; les empreses de lladres i corruptes; la judicatura, d'inics i prevaricadors; l'església, de retrògrads i pedòfils. I tot sota el mantell de la més densa i vulgar mediocritat.

A Catalunya, la DEGAIA i altres robatoris deixen petitó Koldo i cia. Els mitjans de comunicació són aparells de propaganda dels partits. Els empresaris i els banquers es troben al servei d'Espanya. Els jutges estan impregnats d'anticatalanisme i d'amor patri espanyol. La televisió i la ràdio són de qualitat ínfima i estan governades per un grapat de buròcrates que es creuen cosmopolites. Els capellans, fins i tot els de Montserrat, són els serfs de Mammon.

Tot sota el mantell confortable i protector de la mediocritat.

L'odi al discurs

N

Els censors del Parlament tornen a la seva volença de restringir la llibertat d'expressió dins la cambra. Nova desfilada de tripijocs, sofismes, fal·làcies i jocs de paraules, per tal de justificar l'injustificable. Per no perdre temps, remet al lector a un article que vaig publicar al diari El Món el mes de març, L’odi a la llibertat d’expressió. Resumint: el delicte de “discurs d'odi” no existeix, és eufemisme de censura. L'odi és un sentiment i, per tant, il·legislable per naturalesa. No n'hi ha prou amb la reforma del reglament, que no té rang perfecte de llei i caldrà reformar l'Estatut. La finalitat última de la proposta és fer callar el discurs de Sílvia Orriols. El resultat serà apujar la seva expectativa de vot.

La probable raó per la qual les seves senyories tornen a la volença a la manera del bou a l'arada és que han vist unes enquestes que els amarguen la vida com les fúries ho feien amb la d'Orestes. Els diputats/des no només es gasten els diners públics en viatges de plaer ideològic a Budapest, sinó també a encarregar enquestes d'ús intern per esbrinar cap a on bufa el vent.

Aitals enquestes presenten un front ombrívol per als tres partits catalans que remenen les cireres i especialment per als dos que es guanyen la vida de trilers de la independència. Tot i això, el remei pot ser pitjor que la malaltia, cosa que té paralitzats als censors a una torre bizantina d'ivori. I amb raó.

Si el poder va endavant amb la restricció de la llibertat d'expressió per raó d'odi als termes que especifica, serà molt difícil que algun diputat no denunciï com a discurs d'odi de classe (que estaria comprès en allò que anomenen odi per “origen o condició social”) el d'algun diputat d'ERC quan es tracta de matèria impositiva, fins i tot, expropiatòria. I no es parli de la possibilitat d'incloure en l'acusació alguna diatriba de la CUP contra les forces de seguretat.

Volen callar Orriols per independentista, però, com que això no es pot dir, es fa valer l'estigma de l'extrema dreta. Ni la Sílvia Orriols és d'extrema dreta ni callar l'extrema dreta és assenyat. I, com que no es pot censurar el contingut, se'n censuren les formes. És a dir, el debat públic no està per esbrinar la veritat, sinó per fer costat al discurs del poder.

Cerdán i Salellas

La notícia de la presó de Cerdán és un terratrèmol no pas per esperat menys destructiu. Mai no ha estat tan clar que, a Espanya, una investigació equival a una condemna i aquesta condemna cau també sobre el govern que ha de dimitir. Tot el front politicomediàtic del país es rendeix a aquesta seqüència, uns a les clares i molt sonores, i altres a les fosques, però molt insistents. El públic conté l'alè i la premsa internacional comprova una vegada més que “Espanya és diferent”.

Abans de calibrar els aspectes polítics, donem un minut d'atenció a la peripècia personal de l'avui reclòs a la presó de Soto del Real. La imatge ve sola. La roda de la fortuna regeix les destinacions. Avui a dalt i demà a baix. L'home que ho va ser gairebé tot, reduït a gairebé res. En qualsevol cas, com fins ara ha defensat la seva innocència suposo que aquí comença una batalla per provar-la davant dels seus acusadors. A la seva primera nit a Soto, haurà pensat arribar a dir-los "com et veus, jo em vaig veure; com em veus, et veuràs".

La innocència té una ègida, que n'és la presumpció. Per destruir-la no n'hi ha prou amb acumular tràmits processals, per molt ostentosos que siguin. Cal una sentència condemnatòria ferma.

Mentrestant, tots els gats són bruns. I aquí és on puja el to del debat polític. L'oposició de les dretes torna a demanar eleccions anticipades a causa de l'agreujament de la situació. Però cap agreujament substitueix els quatre vots que li falten per a una moció de censura. Així que, com sempre, el seu líder parla per no estar callat.

La vida política segueix el seu plàcid i càlid curs cap a la canícula. Les esquerres a l'esquerra acumulen les queixes i les discrepàncies fins a omplir un calder sense fons, com les danaides. Les negociacions de Suïssa continuen en un discret business as usual en un ambient sens dubte més fresc. I ningú no sembla interessat a provocar la caiguda de Sánchez. Els sembla obrir la caixa dels vents que ningú no sap després per a on bufaran. Els quatre vots absents són els pilars del govern de Sánchez. I no vull pensar que a algun se li acudeixi dir que són les barres de la quadribarrada.

D'altra banda, una paraula sobre Salellas. He llegit tota mena d'insults i desqualificacions sobre ell per raons polítiques. No coincideixo gens amb la CUP i tampoc sé quin grau de proximitat té l'advocat amb aquesta organització. Al capdavall, tots estem compresos als sis graus de Milgram. Però em sembla evident que aquesta qüestió és de caràcter deontològic i suposa que tot advocat té dret a decidir lliurement qui defensa (llevat dels torns d'ofici, imagino) sense que ningú ho tingui a qüestionar les seves motivacions.

Salellas diu que defensa Cerdán perquè és innocent. I apunta que es tracta d'un cas de muntatge en contra del seu defensat. Si fos el cas serien tals i tantes les instàncies implicades que el terratrèmol vindria més de la defensa que de la causa en si mateixa.

Pot semblar excessiu, però cal recordar que n'hem vist i encara en veiem de pitjors. 

L'art, la guerra i la política

Bona exposició de Paolo Veronese al Prado de Madrid. Juntament amb Ticià, Tintoretto i Bassano, Veronès forma el gran quartet de l'escola renaixentista veneciana, rival de la florentina. Va conrear totes les modalitats, retrats, paisatges, frescos, olis, grans composicions. En aquestes s'aprecia la seva originalitat i forta empremta, amb una àmplia varietat temàtica centrada fonamentalment en temes mitològics i de la tradició bíblica cristiana. Els exemples més coneguts, “La família de Darios i Alexandre el Gran”, “La festa a casa de Leví” (davant del qual puc passar hores), “Jesús entre els doctors” (escollit com a símbol de l'exposició), “Els casaments de Canaan”, “El menjar a casa de Simon”. Tenen una estructura similar, que constitueix el segell personal de Veronès i el que prenuncia el barroc. Molt colorit, abundància de personatges, perspectiva en lleuger contrapicat que permet dotar de fons el quadre moltes vegades sense punt clar de fugida i freqüent ús d'escorços que donen dinamisme a l'acció.

Els quadres i temàtica mitològica, on els pintors del Renaixement tardà podien gaudir de més llibertat enfront de les normes estrictes de representació del Concili de Trento, tenen forta presència a l'exposició. Sobretot, un episodi sobre el qual l'autor va tornar un parell de vegades: les relacions adulterines de Venus, deessa de l'amor, amb Mart, déu de la guerra. És sabut que Mart no tenia gran fama com a pensador entre els olímpics i, de fet, la interpretació del Veronèsés la de la superioritat de la xipriota sobre el guerrer que, habitualment està adormit.  Aquestes Venus rosses recorden les de Ticià i prenuncien les de Rubens.

Present a l'exposició es troba l'Al·legoria de la batalla de Lepant. No és el més brillant del mestre, però val la pena comentar-ho, per la qual cosa il·lustra aquest post. Lepant és el triomf definitiu de la Santa Lliga cristiana, és a dir, una empresa europea (Venècia, Espanya, Roma, l'ordre de Malta, Savoia i Genova) contra els turcs que dificultaven la navegació pel Mediterrani, amenaçaven, com sempre, amb envair Europa i estaven ja conquistant Xipre, precisament, una de les dues pàtries de Venus. Els que ja havien estat derrotats a Viena, el 1529, perdien ara la guerra per mar i la cristiandat podia respirar tranquil·la. Gràcies a "l'ocasió més alta que van veure els segles", segons Cervantes que hi va combatre.

El 7 d'octubre del 1571, però, va quedar clar que la Mediterrània tornava a ser un Mare Nostrum. Un moment decisiu per a la supervivència de l'Europa cristiana, per la qual cosa no té res d'estrany que els tres principals pintors venecians (Ticià, Tintoretto i Veronès) li dediquessin un quadre, normalment per encàrrec de l'autoritat. L'art al servei de la guerra, o sigui, de la política per altres mitjans. L'obra de Ticià, també al Prado, però no a l'exposició, atribueix el mèrit a Espanya, car representa Felip II oferint a Déu el seu fill Ferran nounat. La de Tintoretto, pintat el 1571, reproduïa amb tot detall l'enfrontament naval, però es cremà el 1577 i va ser refeta, però no pel pinzell de l'autor de "l'origen de la via llàctia".

L'obra del Veronès, és una descripció de la batalla naval i, alhora, el seu transsumpte al cel, atès que divideix el quadre en dues meitats. I ambdues reflecteixen línies de poder, celestial a dalt, terrenal a sota. La Santa Lliga compareix davant la Mare de Déu imprecant la victòria. A l'esquerra de l'espectador apareix Sant Pere, és a dir, Roma. Al seu costat, Jaume, és a dir Espanya. Però la part important l'ocupa Venècia com a donzella càndida, presentada pel seu patró, San Marco, i Santa Justina, identificada pel ganivet, perquè la batalla es va produir el set d'octubre aniversari del seu martiri. Curiosa casualitat, oi? El lleó és el que dona a la República la seva condició de Sereníssima.

Una altra, artística forma de dir això de "si vols la pau, prepara la guerra".

On són els quatre vots?

El número quatre està carregat de simbolisme. És el primer número no primer. És un número gairebé celestial. Quatre són els evangelistes i quatre els arcàngels més coneguts. També és un número terrestre. Quatre són els elements d'Empèdocles, terra, aire, aigua i foc. Però també és el número de la dificultat. Cal pencar-s'ho; no n'hi ha prou amb trivialitzar. Quatre són les ciències dures del quadrívium, I, per si surt la cosa malament, quatre són els genets de l'Apocalipsi.

Allà va el PP, sine ira et studio, en veu de Cuca Gamarra, a deixar les coses clares d'una vegada per totes: si tenen els quatre vots, Sánchez cau ipsofacto. Però oblida dir que la moció és constructiva. És a dir, no només és un vot en contra de Sánchez, cosa que hi pot venir de gust a més de quatre diputats, no. És un vot a favor d'altres. I aquest és el problema de la senyora Gamarra.

On són aquests maleïts quatre vots? En principi, a Podem. Però com va votar Podem a favor d'un govern del PP? Com votarà l'heroi a favor del vilà? Bé, perquè hi ha un supervilà, el PSOE. Sánchez ha esdevingut el senyor de les mosques. Arribat a aquest moment, quan cal lluitar contra el dimoni de la guerra, a favor de la pau, tot s'hi val. La fi justifica els mitjans, principi jesuítico-bolxevic que sempre aflora. La radicalització de Podem és cridanera. Montero apareix flamígera a Tuiter, de vegades com Emily Pankhurst, de vegades com Rosa Luxemburg. Si volen guerra, que hi vagin ells! Per primer cop no diu ells i elles.

Resulta difícil imaginar que aquests quatre vots siguin de Podem. Però no era difícil imaginar l'enfonsament del Titanic?

Quatre vots també poden venir del catalanisme. En el cas d'ERC això tan inimaginable com a Podem. Fins i tot, més. I de Junts? Per què l'independentisme conservador no va votar a favor del PP? Perquè no seria votar a favor del PP, sinó del PP més VOX i, encara que Cuca Gamarra no ho cregui, no és el mateix.

Aquests quatre vots que el PP reclama amb l'autoritat que li confereix el seu passat i el seu compartit present per enderrocar el govern semblen molt problemàtics. Vigileu que no es digui, com a “La venjança de Don Mendo” parlant dels germans Quiñones: “para asaltar torreones, cuatro quiñones son pocos. Hacen falta más quiñones".

 

 

Per què Espanya no és cap democràcia ni estat de dret?

Simplement perquè té un home privat de llibertat injustament. Des de fa quatre anys amb una sentència de cinc, crec. Amb un home injustament tractar n'hi a prou. La injustícia se'ns fa a tothom.

Suposo que l'hauran condemnat amb tots els ets i uts dels codis interpretats pels especialistes a comptar els pèls de la cua de l'esfinx, com deia Unamuno. Segur. Ningú no planeja millor el seu crim que el delinqüent.

Però el fet és que a aquest home ha estat condemnat en violació d'un dret previ a tots els codis, que és la llibertat de consciència canalitzada a través de la d'expressió. S'ha condemnat una persona, adduint que la seva acció contenia animus iniurandi quan només tenia animus narrandi. Tothom sap, fins i tot l'interessat, que allò que el condemnat narra és veritat. La veritat no pot ser injuriosa.

No és només un atropellament jurídic. També ho és cultural. Aquests jutges injustos han condemnat un joglar, un trobador, una veu sortida del poble. Per escarmentar-ho. Hàsel és un condemnat en permanent exposició davant d'una societat que és incapaç d'alliberar-lo, però ho fotografia i mostra en captivitat. Quant hem avançat des dels temps dels senyors de forca i ganivet?

No és només un atropellament jurídic i cultural, sinó també un atemptat contra el dret de la gent a sentir aquesta veu. Els censors sempre tracten la gent com a menor d'edat. Perquè, òbviament, es creuen infal·libles, i per això es reserven l'ús de la paraula. I el dret a dir qui parla i qui no i, fins i tot, qui va a presó per parlar o cantar.

I és més que vergonyós que aquests quatre anys de privació tirànica de llibertat hagin coincidit amb els del govern de coalició d'esquerra, progressista dos grans expressos europeus. Els suposats hereus de John Wilkes, Zola o Asange. Quina drecera de calçasses!

Faré com Boris Vian: j’irais cracher sur vos tombes.

 

Felip, el renegat

Vet aquí que una vegada hi havia un home, Felipe González, que volia ser el símbol de la regeneració democràtica. Veritat que, després del seu triomf a les eleccions del 1982, el primer que va fer va ser quadrar-se davant la Guàrdia Civil i embarcar-se al iot del dictador, l'Azor. Eren signes ominosos d'un temperament autoritari, encara que ningú no els va tenir en compte, atribuint-los a un error de comunicació.

El país esperava que el jove dirigent socialista acabés amb les seqüeles del franquisme i tornés Espanya al concert de les nacions civilitzades. El segon semblà que es va complir. El primer va quedar pendent. Espanya s'havia vestit de democràcia, però, al seu nucli, continuava gestionat per la classe política franquista. Es va promulgar una llei de punt final i es va conservar l'esperit feixista a totes les institucions.

La dictadura s'hi havia transsubstanciat en una democràcia consolidada. En realitat, era, i és, una democràcia fictícia, una democràcia Potemkin. El seu demiürg va ser el jove socialista, criat als pits de Willy Brandt, que li va aconsellar abandonar el marxisme. Després, Helmut Kohl, el va instruir a les meravelles de l'“economia social de mercat”.

González va aconseguir fer la política neoliberal que anhelava mentre parlava de socialisme. Un gir copernicà premeditat, un gran engany, els antecedents del qual han de buscar-se en casos com el de Napoleó III, elegit president de la República i autoproclamat emperador o el de Julià l'apòstata, que va fingir ser cristià fins que, assolit el poder, va intentar restaurar el paganisme. Però la comparació no és encertada, ja que Julià era un filòsof i González és un farsant.

En retirar-se, després de perdre les eleccions amb la “dolça derrota” (Alfonso Guerra) de 1996, es va incrementar el seu prestigi com el germà gran del socialisme a qui tots escoltaven amb respecte, com el savi ancià de la muntanya.

Tot i això, en ressorgir l'independentisme català, González es va convertir en el pitjor i més ferotge enemic del seu partit. Sánchez ha intentat reconduir el conflicte en benefici d'Espanya fent algunes concessions d'escàs relleu a l'independentisme per mantenir-lo enganyat i unit al carro de l'Estat fallit. Però fins i tot aquestes falses concessions són una traïció a ulls del sobtat defensor de l'herència del caudillo, el de l'Azor, el del “lligat i ben lligat”. L'atac de González a Sánchez és pur joc brut que s'afegeix a les maniobres del clergat, la judicatura, els bancs, els bolxevics de Podem, els mitjans de comunicació i, per descomptat, els vàndals de la dreta.

Paradoxalment, els principals suports de Sánchez en la seva tasca de mantenir la unitat d'Espanya són avui les dues formacions catalanistes del Congrés. Per això, González, el renegat, carrega contra el seu propi partit, pel qual no votarà.

Perquè segurament ho farà pel PP o VOX.