L'esquerra paràsita

Les xarxes es feien ressò ahir d'un nou escàndol de l'esquerra, en concret, dels Comuns de Barcelona. Janet Sanz, una de les principals responsables d'haver destrossat la capital durant els dos mandats d'Ada Colau, que deia haver abandonat la política només fa quatre mesos, fitxa ara per una associació, Metròpolis, subvencionada per l'Ajuntament de Barcelona i la secretaria general de la qual està en aquest mateix Ajuntament. Un cas de porta giratòria més de l'esquerra.

És a dir, Sanz no ha deixat la política. Ha canviat una butaca per una altra al mateix consistori del qual continua cobrant. Com ha fet durant tota la vida. Afiliada a Esquerra Comunista-els Verds el 2004, amb vint anys, no ha treballat un sol dia fora de la política. Ni tan sols quan, com diu, deixa la política.

Janet Sanz no és pas un cas excepcional. Al contrari, és habitual a esquerra, a tota l'esquerra. És el modus operandi d'un corrent polític que si, en el passat, va tenir una història de esforç i sacrifici, avui està poblada d'arribistes, vividors i pocavergonyes que viuen dels diners dels contribuents per amargar-los la vida.

Compten per això amb un poderós aparell de propaganda compost per uns mitjans als quals compren amb diners també públics i en què treballen uns periodistes a sou que no mereixen aital nom.

Aquesta desviació de la democràcia és possible gràcies al sistema de finançament públic dels partits i dels representants populars. Una institució que pretenia que les classes populars accedissin a la vida pública ha acabat en un règim de corrupció.

El finançament públic s'origina a la Grècia antiga. Pèricles va introduir, entre altres reformes, la remuneració de la funció pública (dos òbols per sessió) que va acabar convertida en un subsidi per als més pobres. El demagog Cleontes el va pujar a tres òbols i va convertir el servei públic en una manera de viure a costa de l'estat.

Exactament, el que passa avui amb la diferència que els tres òbols són salaris estratosfèrics que els polítics s'autoassignen i cobren, a més d'un conjunt d'altres privilegis, dietes, etc. S'ha creat una classe política, una oligarquia de lladres i pocavergonyes dedicada a esprémer l'estat del benestar i els recursos públics.

Feu-vos un florilegi dels noms més representatius dels partits de l'esquerra: Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Rafael Simancas, Salvador Illa, Gabriel Rufían, Elisenda Alamany, Janet Sanz, David Cid, Ada Colau, Irene Montero, Ione Belarra, etc., etc., gent sense activitat laboral productiva digna de tal nom. Buròcrates dels partits on han fet tota la carrera. Una classe política que salta de càrrec en càrrec, sempre xuclant i maquinant experiments socials ideològics que empobreixen la ciutadania i destrossen les nostres societats.

Una casta política la ideologia de la qual és flexible com el xiclet. Abans de pactar amb Podem, Sánchez ho va voler fer amb Ciutadans. Els comuns de Barcelona, ​​després de guanyar les eleccions amb joc brut, no van tenir cap inconvenient a governar amb els vots de la dreta. Al capdavall, el seu programa és el mateix: parasitar lo públic i endollar els seus partidaris, amics i parents.

 

Els 500.000 de Sánchez

La regularització d'uns 500.000 immigrants en situació il·legal ha aixecat polseguera entre la dreta i ha esvalotat les xarxes. Sobretot, a Catalunya, on hi ha una sensibilitat especial per a aquestes qüestions per raons evidents.

Tot i això, no s'ha de sobredimensionar l'assumpte. No són persones que arribin ara, sinó gent que ja està al país en situació irregular. Òbviament, no cal tolerar la immigració il·legal, sinó que cal combatre-la. Però, encara que es faci així (que no es fa), cada cert temps s'acumula una bossa d'il·legals als quals s'ha de regularitzar per evitar abusos. Això ja s'ha fet en diverses ocasions anteriorment. Tant Felipe González com Anar i Zapatero van regularitzar immigrants il·legals.

El país necessita mà d'obra, alhora que té una alta taxa d'atur, la qual cosa és un efecte pervers i contradictori de la política social de l'Estat de benestar que no cal explicar aquí. La regularització integrarà mà d'obra nova al mercat i l'economia, que porta bon ritme de creixement, se'n beneficiarà.

Encara que sembli mentida, l'efecte d'aquesta nova amnistia immigratòria no és tant econòmic com polític. El reial decret deixa fora de joc una vegada més l'oposició. L'escàndol de la regularització ha tapat el dels trens que, al seu torn, havia tapat el dels contratemps carceraris de ministres i polítics socialistes. En negociar-ho amb Podem, que compta amb quatre diputats al Congrés i cap ministre, aprofundeix la crisi entre les dues formacions de la “veritable esquerra”.

A canvi, el gobierno confia que Podem no s'oposarà a la transferència de les competències d'immigració a la Generalitat, i acontentar així Junts que, molt irritats, el van votar contra el decret òmnibus de les pensions i les mesures antidesnonaments. La fidelitat a prova de bomba d'ERC la té garantida des de sempre amb el camarada Rufián. L'independentisme partitocràtic català continua junyit al carro del PSOE.

Sánchez governa en minoria, però ningú no gosa plantejar una moció de censura i no hi ha expectativa d'eleccions anticipades. Espanta tothom amb la por a una dreta que, probablement, tampoc no les guanyaria perquè la seva incompetència és majúscula.

És un tour de force, que diuen els francesos.

Només s'albira un punt fosc. La innecessària i suïcida complaença del govern socialista amb la invasió musulmana. La darrera prova, el decret que obliga tots els centres escolars a oferir menús halal.

Però aquest punt fosc es farà realitat en un futur a mitjà termini. Aleshores, Sánchez s'haurà retirat i la tasca de recuperar el país per a la població autòctona recaurà sobre uns altres.

 

Antisemitisme i catalanofòbia a Barcelona

L'odi als jueus és tan vell com el cristianisme. Segons la llegenda del jueu errant, cap al Calvari, Crist va maleir el jueu Asuerus dient-li que vagaria pel món fins a la seva segona vinguda. Així, els jueus serien perseguits per tot arreu, expulsats de tots els països, acusats dels pitjors crims, víctimes de pogroms al llarg dels segles i, finalment, de l'Holocaust.

A l'odi cristià als jueus es va sumar després el musulmà, molt més profund i ressentit car, segons la Bíblia que els musulmans també accepten, Ismael, el primer de la seva comunitat, va ser fill il·legítim d'Abraham amb la seva esclava, Agar (per això es diuen agarens), mentre que el legítim va ser Isaac, el jueu. El etern problema de la bastardia.

Des de la creació de l'estat d'Israel, l'antisemitisme ha tornat a enverinar l'ànim de molta gent. La idea que, per primera vegada a la història ja no es pugui massacrar alegrement els jueus perquè es defensen i guanyen les guerres que els fan els àrabs, treu de polleguera tots els racistes del món.

Actualment, la judeofòbia és el llaç que uneix en unitat d'acció els islamistes i l'esquerra occidental. Com que l'antisemitisme té mala fama (el cas Dreyfus va ser determinant) aquesta esquerra occidental diu no ser antisemita, sinó antisionista. La part més gran dels que ho diuen no saben què és el sionisme ni els importa. El seu objectiu, com el dels islamistes, és destruir l'estat d'Israel (l'única democràcia del Pròxim Orient), i exterminar els jueus.

La profanació de les tombes jueves de les Corts a Barcelona és obra directa d'antisemites, probablement del corrent islamofeixista de l'esquerra woke catalana, la més estúpida del continent europeu. La de les flotilles fripalestain. Però els instigadors, els autors intel·lectuals, són els governants d'esquerra espanyols, un Pedro Sánchez que reconeix l'inexistent estat de Palestina, però és incapaç de condemnar la profanació d'un cementiri. És un Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, ​​que malversa milió i mig d'euros públics en un ridícul districte onze a Gaza, però calla davant el covard atac als morts d'Israel. Són els mitjans catalans, els més antisemites d'Europa, encapçalats per TV3, que no considera noticiable aquesta barbàrie judeòfoba.

Resulta especialment odiós que l'atac s'hagi perpetrat a Barcelona perquè mostra la motivació veritable dels atacants i els seus padrins. Els catalans i els jueus tenen molts elements en comú: són dos pobles que han mantingut la seva identitat nacional contra tota mena d'atacs i intents d'extermini; dues nacions sense estat que han estat capaces de mantenir-se gràcies a la seva identitat cultural, religiosa en el cas israelià, lingüística al català.

En atacar els jueus, els antisemites espanyols ataquen també Catalunya.

L'antisemitisme també és catalanofòbia.

 

Salvador Illa, retrat d'un fracassat molt ben pagat

Amagat darrere del canvi climàtic, Illa espera que els seus subordinats al govern de la Generalitat li treguin les castanyes del foc pel caos que ha generat a Catalunya. Els seus consellers compareixen en rodes de premsa empassant-se un gripau darrere l'altre per explicar com és possible que la Catalunya del segle XXI no tingui trens ni autopistes i hagi de comunicar-se com en els temps de Miguel Strogoff, per postes de cavalls. Els mitjans, tots a sou de la partitocràcia, no critiquen tanta incompetència perquè en són tan responsables com els polítics que protegeixen.

Després d'incomplir la seva promesa d'abaixar-se el sou, Illa continua cobrant 140.000 € per fracassar estrepitosament en tot menys en la tasca d'espanyolitzar Catalunya. Els seus innombrables consellers, assessors i la tropa d'endollats que ha recollit dels altres partits, com si fossin MENAS a costa del contribuent català, li fan la gara-gara mentre s'emporten els calerons.

Els inútils de l'ANC i el Consell de la República convoquen una manifestació per al set de febrer sota l'estúpid lema “Prou” perquè no gosen alçar la veu, però volen convèncer la gent que fan alguna cosa. Puigdemont, el president telemàtic, apareixerà en holograma explicant a la gent el que sap tothom, però ni tan sols gosa demanar noves eleccions.

L'estel de la Tramuntana, que  ha passat deu dies rentant el cervell a la gent des de tots els mitjans del règim per vendre l'enèsima presa de pèl, ha emmudit sobtadament. Les rodalies, que el pinxo Rufián deia traspassades a la Generalitat gràcies a ell, han rebentat definitivament i, de passada, també ho ha fet l'autopista més important de Catalunya, deixant centenars de milers de persones sense mitjans de transport.

En dues memorables intervencions parlamentàries, el buròcrata del dit alçat va assegurar, d'una banda, que el projecte de Sílvia Orriols fracassaria i, d'una altra, que el seu govern, després d'haver fet les coses bé el 2025 (sic), les faria millor el 2026.

De moment, l'única cosa segura és que, si hi hagués eleccions ara, el projecte d'Orriols tindria un suport popular considerable i que Catalunya mai no ha estat tan enfonsada com avui. Els catalans, sotmesos a un govern d'incompetents i endollats, tots ben pagats, començant pel seu desaparegut president, no tenen sanitat, ni educació ni transport públic, ni seguretat al carrers, ni res de res; però paguen els impostos més alts de l'estat. A més, han d'aguantar una tropa de cretins que es desplacen amb cotxe oficial, prohibint o dificultant l'ús del cotxe privat.

Des de l'habitació de l'hospital on s'ha amagat, Illa explica el seu estat de salut, però és incapaç de preguntar per la dels afectats pels accidents ferroviaris.

El fracàs no és només material. També ho és moral.

Descivilitzar el món

Encara que l'esquerra woke ho rebutgi, al marge de les qüestions d'immigració, hi ha una invasió islamista d'Occident, finançada pels estats musulmans més rics. És un pla general amb divisió del treball. Uns, com l'Iran o Qatar sostenen els grups terroristes i altres com l'Aràbia Saudita o la Unió dels Emirats Àrabs sufraguen la invasió pacífica a través de les mesquites, centres d'adoctrinament en una doctrina de conquesta.

La finalitat és la islamització del món, per mandat alcorànic. I això suposa, segons els seus ideòlegs, societats basades en la submissió, que és el que significa islam. Califats amb un ordenament juridicopolític totalitari i una única religió que es confon amb l'estat. La xaria regula la vida quotidiana de la gent amb l'exactitud d'un termiter o rusc. No hi ha discrepància. L'individualisme, el lliure examen, la llibertat de consciència, els drets humans són antigalles. L'apostasia es paga amb la mort. La societat musulmana ideal.

Occident ha anat massa lluny en el procés civilitzatori. Cal descivilitzar-ho.

La fúria islàmica ve sobretot moguda per l'emancipació de les dones, el tret de la civilització occidental que treu de polleguera els musulmans. Perquè ataca el fonament del seu ordre patriarcal consistent a negar a les dones la plena condició humana simplement car els homes, afligits d'una mena de satiriasi col·lectiva, no poden ni volen contenir-se.

I aquesta és la raó per la qual emigren en massa els països occidentals en lloc de qualsevol dels cinquanta-tants països musulmans. Venen a islamitzar la societat jahili i reduir les dones a la condició que ordena Al·là. I, de passada, a alliberar-la d'homosexuals i personal LGTBI.

Aquesta és la finalitat de la invasió islàmica en què juguen tres elements. Un és la infiltració social. Aprofitant la democràcia, la tolerància i la permissivitat, imposen llurs costums i normes culturals. Fins i tot el seu ordenament jurídic a través d'uns tribunals de la xaria que trenquen el principi d'unitat de jurisdicció de l'estat de dret. Alhora reclamen comprensió i sostenen estar sotmesos a la “islamofòbia”, un terme inventat fa poc per blindar l'islam davant de les crítiques.

En segon lloc, el recurs esporàdic a la violència i el terror que sembren la inseguretat i afebleixen la voluntat de defensa col·lectiva.

En tercer lloc, la cinquena columna d'una esquerra enemiga de les llibertats i la democràcia, que coincideix amb l'islamisme a l'antiamericanisme i l'antisemitisme. Aquesta incomprensible aliança es basa en un complex de culpabilitat postcolonial que Occident no ha sabut pair.

La civilització és més fràgil del que suposem.

 

La corrupció de la política catalana

Segons parer general, s'entén per corrupció la utilització de recursos públics en benefici privat. Sent així, Catalunya sura en un mar de corrupció. Més o menys, el mateix que Espanya amb la diferència, gens menyspreable, que a Espanya no hi ha ningú que tingui com a programa de partit independitzar-se, alliberar-se de la corrupció espanyola. A Catalunya, en canvi, sí.

El seu sistema polític està viciat de corrupció. L'escàndol de la DGAIA, que la partitocràcia catalana fa més d'un any que tracta d'amagar i del qual rebutja donar cap explicació hauria fet saltar governs en altres països democràtics. Aquí, en canvi, una diputada republicana, propagandista del vel islàmic misogin, té la barra de dir que demanar aclariments sobre l'escàndol és fer el joc a l'extrema dreta.

La DGAIA és només la punta de l'iceberg de la corrupció d'ERC, un partit estructuralment corrupte, espècie d'agència de col·locació dels seus militants i que compta amb uns departaments de guerra bruta gestionats per agents provocadors dels quals ningú encara n'ha donat cap explicació. I no ho farà perquè la seva estratègia és fonamentar la seva hegemonia sobre la psicologia de la por. Si dius alguna cosa que no agradi als sàtrapes de la partitocràcia pots perdre la feina.

En el cas de Junts, l'equivalent de la DGAIA és l'endoll de la dona del president a la DIBA, menys escandalós, més discret, però molt més destructiu simbòlicament perquè deslegitima l'aspiració a la independència que se suposava era l'objectiu del partit. Si l'enemic et dona un tracte de favor, llavors no serà tan enemic. De la mateixa manera, els acords amb el PSOE/PSC a tots els nivells, inclòs el frau de reglament per formar grup propi al Congrés i embutxacar-se bons diners contradiuen el pretès independentisme.

I ja no parlem del pacte pel qual els dos partits “independentistes” han fet president el senyor Illa a canvi que aquest col·loqui a dit a la Generalitat uns dos-cents dels seus militants amenaçats d'anar a l'atur per haver perdut le eleccions. La cirereta són aquests nou destacats endollats que entren en consells d'administració d'empreses i organismes públics cobrant sous per sobre dels 100.000 € anuals.

Tot això és sabut, però ningú a Catalunya ho esmenta. Al contrari, uns periodistes al servei de l'oligarquia partitocràtica, carreguen contra els que el denuncien i es dediquen al exercici de matar el missatger.

Per descomptat, els espanyols els coneixen bé i saben de quina estofa està feta la conxorxa políticomediatica de Catalunya. Per això fan el que volen amb el país. El que volen.

 

Sílvia Orriols i el vel islàmic

He tornat a veure la divertida sessió parlamentària de l'any passat en què la diputada Najat Driouech provoca Sílvia Orriols recriminant-li un tuit. Parlen pestes de les xarxes i hi passen el dia.

L'alcaldessa de Ripoll aprofita l'ocasió per reiterar el que tothom sap, inclosos els altres diputats, és a dir, que la diputada Driouech, en portar el vel musulmà, normalitza una pauta misògina i patriarcal. Hi ha una reacció escandalitzada i el president de la cambra, llarga una tirada recriminant a Orriols la seva actitud.

No n'hi ha prou. El portaveu d'ERC, indignat com a bon fariseu, insisteix que les paraules d'Orriols són un insult i s'han de retirar o sancionar. Darrere seu la diputada Driouech, senyora de modestes facultats intel·lectuals, assenteix amb el cap.

És el vergonyós joc d'aquest partit sense dignitat i sense principis: els seus companys menyspreen Driouech pel vel, però no els ho diuen perquè creuen que és un bon reclam electoral. Driouech, alhora, sap que la menyspreen, però no li importa perquè el vel li proporciona visibilitat social i bons diners.

El senyor Rull insisteix que les disposicions a què han arribat als seus conciliàbuls per restringir la llibertat d'expressió no permeten referències personals d'uns diputats als altres i clou la qüestió, deixant veure que l'assumpte tindrà conseqüències.

Què passaria si demà un diputat, diguem-ne d'extrema dreta, aparegués lluint una escarapel·la amb una esvàstica? No se'l podria acusar de normalitzar un símbol criminal? Perquè, per a molts, entre els quals hi ha Palinur, l'esvàstica és tan criminal com el vel islàmic. La primera vol acabar amb els jueus; el segon, amb la dignitat de les dones.

Encara més, una cosa així ja ha passat al parlament australià fa un parell de mesos, però al revés. Una diputada antiislàmica es va presentar al ple enfundada en un burca com a acte de protesta. Hi va haver un escàndol i se li va prohibir la roba i les que més es van escandalitzar van ser les diputades que es presentaven amb mocadors palestins i altres símbols proislàmics.

L'argument que aquests wokes fan servir per justificar el que és injustificable és que les musulmanes porten el vel voluntàriament. Haurien de dir el mateix de les que van enfundades en burca, però no gosen perquè fins i tot per a pocavergonyes del seu calibre això ja és massa. Però sigui vel, sigui niqab o burca, justificar-ho és com dir que un esclau porta les cadenes perquè vol.

Tanmateix, cal no adormir-se als llorers. És clar que els diputats que al seu dia van fer un cordó sanitari, estan preparant alguna maniobra, algun tripijoc reglamentari per embolicar Orriols i neutralitzar-la, probablement d'acord amb els espanyols.

Ha tornat Espanya

Twitter és una capsa de sorpreses. Per això ho volen prohibir els governs, els partits, els periodistes i la resta de delinqüents que anima el mercat. Mireu el que he trobat ahir mentre buscava informació sobre la transició democràtica a Espanya. En veritat, agraeixo molt a la tuitera Carme R Roquet-Jalmar EFTA el seu gran treball, sense el qual no tindríem accés a aquesta peça del nostre entranyable passat.

Trobar una portada del mític NO-DO, el noticiari de contemplació obligada durant els feliços quaranta anys del generalat, és tota una gesta. I adornada amb la presència d'aquest rostre juvenil, serè, inoblidable que ens ha acompanyat tantes nits, compartint les nostres penes i alegries i explicant-nos la realitat segons els criteris que li dicta el Politburó del partit del govern.

La composició no pot ser més afortunada. Dos terços de la imatge parlen d'una època gloriosa, quan Espanya era una, gran i lliure. Al terç de la dreta, l'eixerida figura del mític presentador i genial novel·lista ens recorda que, en efecte, Espanya continua sent una, gran i lliure. Sobretot, una. Perquè, si n'hi hagués dos, tot Europa s'enfonsaria.

La imatge és despreocupada, confiada, moderna. Queden enrere els temps d'angoixa i misèria. Avui, gràcies al monopoli republicà i socialista, les notícies són optimistes. Els dos governs, l'espanyol d'Espanya i l'espanyol de Catalunya en col·laboració fraterna asseguren la modernitat i la prosperitat no només del país, sinó també del Marroc, Egipte, Cap Verd,  Nicaragua, Gaza i altres llocs del planeta.

El presentador, amb la seva senzilla, pròxima imatge, simbolitza una ciutadania que confia la seva seguretat a la perícia i la competència de les autoritats. Com ho fa ell mateix qui, separat de la seva parella, un protegit del règim al municipi de Salt, lloc d'exemplar integració multicultural, té la seguretat de reunir-s'hi els caps de setmana i festes de guardar.

L'antic inquilí perpetu del NO-DO, l'invicte general, ha estat substituït avui per un altre cabdill, un estel de la tramuntana que, com el militar, passa el dia a casa de tots els catalans, com si fos de la família, amb un missatge d'honradesa, sinceritat, veracitat i autenticitat.

Reviure el NO-DO ha estat una idea brillant i segons sembla, hi ha plans de doblar-ho al català i projectar-ho a través de FilmOn en visió obligatòria cada dia de l'any.

Inch-Al·lah sigui així.

 

El solipsisme del senyor Partal

Fa dos anys i mig, en ple atac de la partitocràcia i els seus mariachis periodistes contra Sílvia Orriols, Vicent Partal escrivia un article en què, a banda de parlar molt bé de si mateix, deia que l'alcaldessa de Ripoll és racista i d'extrema dreta.

En aital article s'afirma que: "No hi ha cap invasió d'Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l'extrema dreta -inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest gran reemplaçament (…)", que considera una "teoria conspirativa".

Ignoro si, mentrestant, el senyor Partal ha reconsiderat aquesta conclusió que ja aleshores era falsa i fal·laç. Incidentalment, és hora de preguntar quin valor té la condemna a l'extrema dreta de gent que mai no condemna l'extrema esquerra, encara que siguin el mateix amb el signe canviat.

El senyor Partal acusa Orriols d'estar en contra de la immigració, de tota la immigració, com l'extrema dreta. Un truc molt vell de l'extrema esquerra aquest de barrejar coses diferents, fins i tot contràries, que ja practicava l'estalinisme. En deien “amalgama”. Però la barreja és falsa. Orriols no s'oposa a tota immigració: el que vol és regular-la, cosa que el mateix senyor Partal admet, car és necessària per a suplir la manca de mà d'obra als nostres països.

Del que està en contra Orriols és de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei sobre la nostra, aquesta que el senyor Partal rebutja que s'estigui produint. Però com que està més entestat a penjar-li l'estigma d'extrema dreta que Balaam en què la seva burra caminés, a la falsa acusació d'estar en contra de tota la immigració afegeix l'encara més injusta de ser racista. Més injusta perquè Orriols és catòlica, cristiana i, per tant, creient a la germanor universal dels éssers humans, a l'estela de Sant Pau a l'epístola als gàlates (3, 28). Sílvia Orriols no és d'extrema dreta i molt menys, racista.

El senyor Partal sap què és el racisme? Ha llegit alguna cosa de Gobineau o Lombroso? Racisme és extreure judicis morals de trets biològics, anatòmics, les anomenades “races” humanes. Però l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa misògina i totalitària que professen races diferents. Estar-hi en contra no és cap racisme sinó quelcom perfectament racional i humà i, en la meva humil opinió, molt recomanable. Ningú, ni el senyor Partal, imagino, vol que li imposin com i què i quan ha de menjar, vestir-se, pregar o relacionar-se amb els semblants, com pretén l'islam.

Repassant l'article del senyor Partal, resulta que no està d'acord, per descomptat, amb l'extrema dreta, ni amb Sílvia Orriols, ni amb la dreta, tampoc amb els partits independentistes perquè diu que l'han decebut i menys amb l'esquerra que anomena “caviar”, amb metàfora culinària. Amb qui hi està d'acord el senyor Partal? Segons sembla, amb ell mateix, en un exercici de solipsisme.

L'islam és la mort d'Occident

El debat públic avui a Occident és si està produint-se o no una invasió islamista que intenta transformar les societats cristianes en altres musulmanes. No és res de nou. Encara que molta gent ho hagi oblidat, els sarraïns, obsessionats amb la guerra santa, l'expansió de l'islam i l'aniquilació dels infidels ho han intentat tres vegades abans per la via militar, el 711 a la península Ibèrica, el 1529 i 1683 amb sengles intents dels turcs de conquistar Viena.

Com totes van fracassar, ara tracten de fer-ho per la via civil, a força d'immigrar en massa i deixar que la seva taxa de natalitat superior aconsegueixi una substitució demogràfica de les poblacions autòctones. Un projecte, a més, del que ja avisava Cervantes. I una vegada majoria, el pas següent serà la substitució de l'estat de dret liberal pel totalitarisme misogin de la Xaria.

Per a l'esquerra occidental, la cinquena columna musulmana a Occident, aquesta predicció és falsa i apocalíptica. Una excusa de l'extrema dreta per imposar la seva dictadura xenòfoba, racista, contrària a la immigració. La immigració, afegeix aquesta esquerra, és necessària per a compensar per la taxa negativa de natalitat dels occidentals. Aquests han de rebre-la amb els braços oberts i fer realitat el multiculturalisme, lluitant contra la "islamofòbia", un concepte inventat per impedir tota crítica a l'islam, amb el que aquest tracta de reintroduir en Occident el "delicte" de blasfèmia, aplicat al seu fanatisme totalitari. 

La fal·làcia del raonament és evident. Ningú no està en contra de la immigració. Sí, però, de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei a exclusió de tota altra. Aquesta intenció està explícitament formulada a l'Alcorà, el llibre pel qual juren els seus càrrecs els musulmans que hi accedeixen als nostres països. Els agarens són educats per a la guerra i només troben sentit a la vida batallant contra els infidels. No poden coexistir pacíficament amb cap altre poble, cultura o religió. Per això, quan no tenen infidels per combatre, es maten entre ells.

No hi ha cap possibilitat d'enteniment. Si volen sobreviure, les societats democràtiques, enverinades per la ideologia woke d'una esquerra antiamericana i antisemita, han de recórrer a la legislació d'excepció i prohibir l'islam als seus territoris. L'estat d'excepció, l'origen del qual es remunta a la dictadura del dret romà, és una institució de defensa dels valors liberals, democràtics de l'estat de dret. Cap estat tolerant no sobreviurà si tolera la intolerància. Si l'islam triomfa, adeu a l'individualisme, la igualtat de sexes i la llibertat de pensament i consciència en Occident. I adeu també a la música, la pintura, les arts, el teatre, la filosofia, la ciència. L'islam és pura barbàrie.

És tan evident que avergonyeix recordar-ho. Però no hi ha més remei, tenint en compte la contumàcia de la ideologia woke, avui hegemònica entre els mitjans de comunicació i els governs occidentals anomenats d'esquerra o progressistes.

Demà dedicaré el post a analitzar un dels exemples més acabats d'aquesta doctrina lliberticida, un article del periodista solipsista Vicent Partal. 

Tots els desastres tenen responsables

La magnitud de les catàstrofes provoca moments d'alta tensió emocional. El patiment, el dolor i l'angoixa propis i aliens ho inunda tot. I només queda callar i ajudar. Passat un temps, però, començaran a arribar les anàlisis més centrades i més matisades. En aquest cas en concret, com pensa el govern evitar l'acusació que mentre concedeix ajudes de milers de milions a països tercers per millorar els seus ferrocarrils, les estructures ferroviàries pròpies pateixen aquests desastres?

La resposta és fàcil de predir: aquestes catàstrofes són fets puntuals, excepcionals i no pas producte de la desídia, l'abandó o la incompetència. Però això no és cert. Hi ha infraestructures ferroviàries que pateixen les conseqüències d'aquesta negligència culpable i causen trastorns a la ciutadania durant anys. Només cal mirar el servei de Rodalies a Catalunya. L'obstinada negativa del govern espanyol a construir el corredor mediterrani acabarà produint desastres a les sobrecarregades autopistes que van al nord. I això no són fets excepcionals, sinó desídia sistemàtica per raons ideològiques que amenaça la vida de la ciutadania.

La casualitat ha volgut que la catàstrofe d'Andalusia coincideixi amb la sobtada afecció del president Illa i, encara que no ho sembli, tots dos fets comparteixen un element essencial. El senyor Illa ha rebut atenció hospitalària immediata i satisfactòria a l'Hospital Vall d'Hebron, com ha de ser. Però les xarxes s'han esvalotat, assenyalant que no tots som iguals i que els polítics tenen privilegis inacceptables. Un cop més.

Si l'acció del govern fos transparent, democràtica i honrada, segur que l'atenció immediata prestada al senyor Illa no aixecaria objeccions. Però, com tothom sap, aquesta no és pas la situació. La sanitat i la resta dels serveis públics a Catalunya (especialment l'educació) fa anys que estan infrafinançats i en situació lamentable mentre els governs de tots els nivells dediquen desenes de milions a objectius que no tenen res a veure amb els que haurien d'atendre. El govern català està sobredimensionat per donar satisfacció a tots els endollats dels partits que li fan costat i part dels seus recursos es dedica a tapar els robatoris descarats que aquests partits fa anys que cometen, com la DGAIA, per exemple i també a pagar tot el gremi periodístic, per tal d'amagar sistemàticament aquest aquelarre i perseguir els crítics i discrepants.

El resultat són llistes d'espera de mesos als hospitals públics, barracons i resultats desastrosos al sistema educatiu i una població asfixiada a impostos. Aquesta és l'arrel de la indignació que mostren les xarxes pel tracte preferencial que rep el senyor Illa (que cobra 140.000 € a l'any), a qui el sotasignat desitja ràpida recuperació.

I és el mateix que passa a Espanya, on una ideologia woke posa les dèries d'una esquerra fracassada per damunt dels interessos de la població autòctona. 

Catalunya i Palinur

A Palinur no li agrada parlar de si mateix. Considera que hi ha assumptes més interessants per tractar. De vegades, però, convé fer una parada per recuperar la visió de les coses, que tendeix a desdibuixar-se amb el pas del temps.

Fa més de deu anys l'intrèpid pilot d'Enees es va involucrar a la causa per la independència de Catalunya, tot i ser madrileny de naixement. Tant que conjuntament amb la família, va decidir traslladar-se a viure a aquesta terra.

Al principi, va tenir molt bona acollida. Els partits li demanaven que tanqués les llistes electorals a un lloc simbòlic. La CUP a les eleccions del 2015. A les del 2017, Rufián li va demanar que tanqués la d'ERC per Barcelona (lloc 85) i a les generals del 2021, la de Junts per Girona. Va acceptar sempre, fins i tot sense militar en cap partit perquè creia que eren independentistes.

Aviat es va adonar que no ho eren; que deien ser-ho per captar el vot de la gent, però només els interessaven els seus endolls, prebendes i sinecures. I ho va dir. Avui ja tothom sap que la partitocràcia catalana no és ni ha estat mai independentista, però, en aquells anys, entre el 2019 i el 2021, afirmar això era una heretgia, atès que tots els mitjans de comunicació (tots comprats amb diners públics) dominaven el relat al país i tenien a la gent enganyada.

Com a conseqüència, va ser sotmès a una política d'ostracisme als mitjans i persecució per tot arreu. Insults, amenaces de mort, difamacions i calúmnies a les xarxes. Palinur conserva un ampli mostrari.

Aleshores, dominava TV3 el corrupte comissari polític d'ERC, Sergi Sol. Aquest sicari decidia qui parlava i qui no en funció d'un criteri de partit que tenia la barra de defensar en públic (¡Viva TV3!), mentre el director de l'ens, Vicent Sanchis, obeïa ordres i tancava el mitjà a una veu crítica. El hereus d'aquesta parella d'inquisidors, Rosa Romà i Sigfrid Grass, tenen el mateix esperit censor a les ordres del mateix amo.

Vetat i exclòs de la vida pública, només li va quedar Twitter i un article per setmana al digital el Món, on també van pretendre censurar-lo fa un any per un article en què deia una cosa evident, que el profeta Mahoma no girava rodó. Tot i això, Twitter, aquesta plataforma que tots els corruptes i inquisidors volen tancar, té molta força. La de la veritat. I des d'ella es pot defensar amb eficàcia l'objectiu que va dur Palinur a aquesta terra i continua sent el seu: la independència de Catalunya.

Últimament, Palinur ha defensat dues causes que el consens woke dominant considera anatema: el dret de Sílvia Orriols a exposar pacíficament les seves idees sense ser agredida de paraula i obra per la catèrvola feixista i el d'Israel a tenir un estat amb fronteres segures davant de la mateixa catèrvola. De cop, han tornat els atacs de la premsa comprada i dels antisemites aliats de la barbàrie islàmica. El que passa per esquerra i no és res més que la nova forma del feixisme.

Però Catalunya serà independent i Israel vencerà.

NB: repassant Palinur per a documentar-me per a aquest post, m'he trovat aquest altre al blog "ardillanegra", de cinc de juni de 2019, "Adiós, Palinuro, adiós" que no havia vist abans i m'he emocionat. No sé qui ets, però, amb set anys de retard, moltes gràcies, ardillanegra!.

El femer català

Fa algun temps, un protegit de la partitocràcia catalana qualificava Twitter de “femer”. El protegit era un avançat, un pioner. Obria el camí a l'actual croada contra les xarxes. El govern britànic vol bloquejar Twitter, argumentant que la seva intel·ligència artificial, Grok, és pornogràfica. El d'Austràlia ho fa per lluitar contra la “islamofòbia”. La Unió Europea, també a l'ona prohibicionista, diu que Twitter és una font de desinformació i odi. Els mateixos pretextos que invoquen el govern espanyol i el català per censurar les xarxes que no els deixen robar en pau.

Els altres països que tenen prohibit Twitter són la Xina, Corea del Nord, Turkmenistan, Myanmar i, en bona part, Rússia. A aquests no els cal pretextar res. Les afinitats electives són evidents.

La llibertat d'expressió és com el lliure canvi. Tothom ho defensa en teoria i ho ataca a la pràctica. La lliure competència és el millor per a l'interès general, però la meva mercaderia ha d'estar protegida. És bo que les opinions competeixin en obert, però la meva ha d'estar fora de perill de les crítiques.

Això és el que passa a Catalunya, una partitocràcia clientelar basada en una conxorxa politicomediàtica que pocs gosen denunciar, però tots coneixen. Una classe política corrupta actua amb total impunitat, protegida per un entramat de mitjans de comunicació comprats amb diners públics que actua com a aparell de propaganda del sistema, ocultant les seves malifetes i censurant i silenciant les veus crítiques.

Si la teva única manera de defensar les teves opinions és impedir que els altres exposin les seves, les teves opinions no valen res.

Els mitjans que van estar mesos callant sobre l'escàndol de la DGAIA, estan avui dia i nit donant veu a Junqueras (que no té cap càrrec institucional) per rentar el cervell a la ciutadania. L'efecte és contraproduent. Com més explica el nyap que ha aconseguit, més es desprestigia.

L'esfera pública catalana és el regne de la mediocritat i la covardia. Ningú no gosa dir que el rei va nu per por de quedar-se sense feina. Tots escriuen al dictat de la corrupció governant i condemnen a l'ostracisme les veus crítiques. Han fabricat un règim d'eunucs sense professionalitat, dignitat ni vergonya.

El cas paradigmàtic del totalitarisme mediàtic és la radiotelevisió pública. En aconseguir el poder, ERC va convertir RTV3 en un aparell de propaganda del partit, a les ordres del director, Vicent Sanchis, assessorat pel corrupte comissari polític, Sergi Sol, que decidia qui parlava i qui no per la pantalla. La parella que els ha succeït, Rosa Romà, una altra camaradovski erki, i el ximple útil Sigfrid Grass, han convertit la televisió catalana en una revetlla espanyolista i anticatalana, dedicada a amagar les malifetes socialistes i republicanes i propalar la política antisemita i proislamista de l'esquerra woke, la que vota en contra de condemnar el feminicidi iranià.

I tota aquesta sinistra brossa diu queTwitter és un femer.

 

La decadència d'Occident

La supervivència dels organismes depèn de llur capacitat de resoldre els problemes que n'amenacen l'existència. La història mostra que les societats no són eternes. Les raons concretes de la seva desaparició són molt variades, però, en resum, moren quan es troben amb un problema que no poden resoldre.

Cap societat està fora de perill perquè l'acció humana és impredictible. Però la cultura occidental sembla pensar que aquesta llei ja no resa amb ella. Totes les periodificacions de l'esdevenir humà que han establert els pensadors més diversos, com Vico, Hegel, Smith, Millar, Comte, Engels, etc. i que, en el fons es redueixen a la tripartida de Lewis H. Morgan (salvatgisme, barbàrie, civilització), donen per fet que l'última (la nostra) és la definitiva i que aquí s'acaba la història. És l'optimisme de la Il·lustració, que es contraposava al pessimisme dels clàssics com Hesíode.

Tot i que hi ha hagut avisos respecte a la possible decadència d'Occident, des del famós llibre de Spengler el 1918 fins al d'Emmanuel Todd el 2024, l'autocomplaença europea no els ha parat esment. La cultura occidental, gràcies a la seva superioritat tecnològica, és indestructible. Occident no pot caure.

Tanmateix, el que demostra l'actual invasió islàmica, propiciada per la tolerància de la societat liberal-democràtica i l'estat del benestar, és el contrari. La barbàrie islàmica no només és incompatible amb la cultura occidental, sinó que busca la seva destrucció radical. Amb l'ajuda d'una esquerra que odia les seves arrels per frustració i enveja, i és la seva cinquena columna.

El mòbil de l'atac islàmic a Occident és que aquí s'ha arribat a un grau d'emancipació de les dones que amenaça la dictadura patriarcal. És a dir, l'islam combat l'Occident per preservar i estendre la seva estructura feminicida. Que també tingui el suport de les feministes d'esquerra occidentals no pertany al camp de la història sinó de la psicopatologia.

La imposició islàmica ja ha aconseguit, de fet, retrotreure'ns més de cinc-cents anys i submergir-nos en les guerres de religió dels segles XVI i XVII. Aquestes activitats de culte islàmiques a la via pública, davant de les esglésies cristianes, aquestes provocacions i atemptats als símbols i llocs de culte cristians i jueus, aquestes agressions permanents a tots els símbols religiosos no islàmics reprodueixen fil per randa les barbaritats que catòlics i hugonots van infligir-se mútuament a les vuit guerres de religió a França fins a l'edicte de Nantes, de 1598 (revocat, by the way el 1685) i que crèiem que havíem superat.

Doncs no. I ara ens trobem que, si volem sobreviure com a cultura, hem de prohibir l'islam a les nostres societats.

Són ells o nosaltres.

L'islam, l'Europa i l'Iran

Europa ha viscut sota l'amenaça militar de l'islam durant mil anys, des del segle IX fins a finals del XIX i primers del XX. Un mil·lenni de confrontació ha acabat impregnant l'ànima europea, des de les croades (Godofred de Bouillon és un dels “nou de la fama”) fins a la mort de Byron a Mesolongi en lluita per la independència de Grècia davant dels turcs.

Desmembrat el seu imperi després de la Primera Guerra Mundial, Turquia va deixar de ser una amenaça. L'islam, però, va tornar a la via militar a partir del 1948 encara que va concentrar el foc a Israel i així continua setanta-cinc anys després.

Ara, l'agressió islàmica a Europa no ve per la via militar (tret dels atemptats terroristes), sinó per la civil. Immigrants i refugiats per milions són una invasió. Una invasió que aspira a imposar un règim totalitari mitjançant la demografia.

Compta per això amb una cinquena columna de l'esquerra woke hegemònica als governs i als mitjans de comunicació. El seu relativisme cultural tanca els ulls a l'evident instrumentalització de les institucions de l'estat de dret per una ideologia que pretén abolir-les.

Els historiadors del futur, si en el futur hi ha historiadors, desentranyaran per què vol Occident suïcidar-se. Ara el més urgent és frenar la islamització. No es pot admetre sense res més governants musulmans per als quals la religió i l'estat són el mateix. L'esquerra haurà de passar comptes de la seva infame aliança amb l'islam.

Ironies del destí, Occident s'islamitza mentre l'Orient s'occidentalitza. Aquesta és la importància de la revolució a l'Iran. Des de la independència de Grècia el 1833 serà el primer país a alliberar-se del jou musulmà. Els perses no són àrabs i la seva religió, el mazdeisme o zoroastrisme, va ser substituïda per l'islam a partir de la conquesta de l'imperi sassànida cap a l'any 650. Si triomfa la revolució, posarà fi a la dictadura islàmica que es va instal·lar al país fa uns cinquenta anys amb el suport dels intel·lectuals d'esquerra com ara Sartre i Foucault. Pèrsia s'occidentalitzarà i la barbàrie islàmica perdrà la seva font de finançament més important.

Això és el que l'esquerra woke no vol, perquè debilitarà la invasió musulmana, amb la qual ha segellat una unitat d'acció contra l'enemic comú: Occident, especialment els Estats Units, l'imperi de Satanàs, i Israel, Satanàs mateix. Antiamericanisme i antisemitisme, els dos eixos que l'esquerra comunista ha heretat de la Unió Soviètica.

Per a neutralitzar la gerontocràcia feminicida persa, occident ha d'estar disposat a l'acció militar. La guerra preventiva és una opció racional i necessària. Tant racional i necessària com l'estat d'excepció, una institució de defensa de la democràcia, per acabar amb el perill de substitució de l'estat de dret pel califat.

Per què Catalunya no es pot independitzar d'Espanya?

Hipòtesi: perquè és el mateix que Espanya, però al revés.

Els espanyols no tenen consciència nacional en sentit estricte. El país és un constructe artificial de diverses nacions diferents, l'únic vincle del qual en comú és estar dominades per la nació castellana que els ha imposat la seva llengua i els ha fabricat una història a través d'una oligarquia a les ordres de dues dinasties estrangeres (els Àustries i els Borbons) que professa un patriotisme bombàstic, antinacional. Com que no tenen cap consciència nacional, no han elaborat autoimatges col·lectives compartides i s'han limitat a donar per bones les que els estrangers n'han elaborat, primer els francesos, des del segle XVIII i, després, els anglosaxons. No hi ha cap visió pròpiament espanyola d'Espanya que abasti tot el territori. Els espanyols es veuen a si mateixos amb ulls estrangers. Per això hi ha la “llegenda negra”. Són el que, en els termes de David Riesman a “La multitud solitària” coneixem com a gent “dirigida des de fora”.

Catalunya és al revés. Posseeix una forta consciència nacional que neix a la tornada del segle IX, amb l'anomenada “marca hispànica” de l'Imperi Carolingi, amb la seva pròpia llengua, tradició cultural i organització politicosocial. Tot i això, pels avatars de la història, a la guerra de Successió, va perdre el que li quedava d'independència després de la derrota de la República catalana al segle XVII. El centralisme borbònic va imposar una política de descatalanització que dura fins avui. Només ha conservat el dret civil, prova del seu nervi nacional. Catalunya ha hagut de sobreviure en una situació d'opressió i negació i s'ha desenvolupat com a resistència a la clandestinitat. Ha aconseguit mantenir viu el seu esperit nacional perquè ha viscut cap a dins. Els catalans són gent “dirigida des de dins” i “dirigida per la tradició”, sempre segons Riesman.

Però això els ha fet desconfiats, recelosos de tot allò que ve de fora. Els espanyols no tenen cap més visió de si mateixos que l'aliena; els catalans, en canvi, només tenen la pròpia, i desconfien de tot l'aliè, encara que no estigui viciat d'anticatalanisme o catalanofòbia. No tenen consciència de la seva força perquè no es veuen ni es volen veure des de fora. Si no ets català, no tens res a dir a Catalunya. Ignorar la visió externa és com llençar el nen amb l'aigua bruta. Deixa el país empobrit, consumint-se a les seves picabaralles internes i dona com a resultat que la nació estigui governada per catalans que són espanyols de cor. L'única diferència entre el general Primo de Rivera i Salvador Illa és que el segon parla català en la intimitat.

Junqueras, el lacai dels espanyols

El president d'ERC ha passat el cap de setmana passejant-se per tots els mitjans de comunicació que el seu partit, el més corrupte de Catalunya, controla amb mà de ferro. Ho pot fer perquè els finança amb els diners públics que s'estalvien del robatori de la DGAIA. Entrevistes per tot arreu, al·locucions radiades, xerrades, articles dels seus escolanets i beneficiaris, estil Eduard Voltes. I, per descomptat, ordre a tots els estómacs agraïts d'inundar Twitter amb lloances al gran líder.

El gran líder que, una vegada més, ha venut Catalunya per unes engrunes. La seva versió és que l'enèsima traïció és un benefici per a Catalunya en la tradició del “peix al cove”, atès que no li fan cap concert ni cap singularitat. Pujol, que aquest ocell acusava de corrupció, havia aconseguit recaptar el 30% de l'IRPF a Catalunya. L'espanyol Montilla el va elevar al 50% i ara ve aquest xerraire a demanar aplaudiments per haver aconseguit (i ja veurem si és sí) cinc punts percentuals més, fins al 55%, i sense tocar el model espoliador del cafè per a tothom.

Desesperat per no trobar l'acceptació que s'esperava i complint ordres dels seus amos espanyols, demana entrevistar-se amb Puigdemont i Sánchez Llibre per convèncer-los dels avantatges de la claudicació.

No sé què dirà Sánchez Llibre. Però estic intrigat per la reacció de Puigdemont i Junts. Aquesta provocació del lacai dels espanyols no els deixa gaire marge de maniobra. És un repte de Sánchez, especialista en el “més difícil encara” perquè obliga Puigdemont a triar entre aparèixer com a enemic del “peix al cove” català o acceptar el lideratge de Junqueras en el seu camí cap a la destrucció de Catalunya.

 

Iran, la fallida moral de l'esquerra

Ja són més de 3.000 les persones assassinades a l'Iran per la dictadura teocràtica que l'esquerra mundial recolza activament.

Un poble en lluita per la llibertat abandonat per l'esquerra mundial, els seus partits, els seus mitjans de comunicació, les seves universitats, organismes internacionals, ONG i altres organitzacions criminals.

Durant dues setmanes, el silenci dels mitjans de comunicació ha estat ensordidor. I, quan ja no han pogut amagar més temps la barbàrie, han propalat la versió del govern terrorista dels aiatol·làs: que la mobilització de milions de persones és obra del Mossad i de la CIA. Hi ha molts casos d'aquesta hipocresia inhumana. A Catalunya, el conegut antisemita Vicent Partal, després d'amagar la informació durant catorze dies, publica un article titulat Amb Palestina i amb l'Iran, intentant rebaixar la revolució antiislamista iraniana amb la propaganda a favor d'aquesta invenció neonazi que anomenen "Palestina".

Tota l'esquerra occidental fa dos anys que trona l'espai públic amb la suposada causa “palestina”, que no és altra cosa que odi als jueus. Igual que les anomenades “feministes”, mudes davant del feminicidi sistemàtic dels bàrbars islamistes iranians. Tots ells, periodistes, esquerrans i feministes, callen, tergiversen i menteixen per ordre dels qui els paguen. Són lacais dels petrodòlars de Qatar, Iran o Veneçuela.

La teocràcia iraniana ha tancat internet a tot el país per poder massacrar la població. Però no ho ha aconseguit car les antenes Starlink d'Elon Musk funcionen i permeten veure i saber què passa, malgrat el bloqueig dels dictadors.

Sense Twitter aquest crim contra la humanitat, aquest genocidi contra un poble (aquest sí que és un genocidi) no es coneixeria. Per això, els governants occidentals, castrati al servei dels ayatollahs com Keir Starmer del Regne Unit o Anthony Albanese d'Austràlia, volen tancar-ho per implantar societats estil orwel·lià, on la mentida és la veritat i el terror és l'alliberament.

És imperatiu que Israel i els Estats Units intervinguin militarment per posar fi a aquesta bogeria islamista desfermada contra una població inerme.

 

L'estafa Junqueras

Magnífica la performance de l'estel de la Tramuntana ahir!

Del que es tractava era de justificar el suport del partit més corrupte de Catalunya als pressupostos d'Illa per donar estabilitat al govern de Sánchez perquè l'última cosa que ERC vol a la vida és que hi hagi eleccions a Catalunya o Espanya.

Per fer-ho, la tribu d'estafadors va muntar un autèntic espectacle.

Sánchez va rebre a la Moncloa un home que no representa res a Catalunya, està inhabilitat jurídicament, no és conseller ni diputat i només president d'un partit de l'oposició els vots dels quals necessita. Així l'afalagava en la seva infinita vanitat i li pujava d'estatus. Després, aquest ocell es reunia amb el president de la Generalitat, i tots dos van decidir que s'aprovarien els pressupostos del PSC.

El resultat de la negociació és la perpetuació de l'espoliació catalana en el marc del cafè per a tothom que únicament aporta cinc punts percentuals a la participació de Catalunya a l'IRPF i IVA.

Tanmateix, es va impartir ordre a tots els militants i beneficiats de la màfia erki d'inundar Twitter lloant la gran capacitat negociadora de l'estel de la tramuntana. Aquest es va passar ahir tot el dia a la televisió, la ràdio, en entrevistes, col·loquis, declaracions als mitjans en l'operació més semblant a una rentada de cervell col·lectiva que es pugui imaginar. El palmell de l'abjecció periodística se l'emportava el subvencionat diari Ara.

Només cal saber què farà ara Junts que ha quedat fora de joc. Dependrà del que decideixi el seu president, un home que té la seva dona endollada a raó de 7.000 € al mes a la Diputació de Barcelona, ​​presidida pel PSC.

Així es tanca el cicle independentista que es va obrir fa deu anys. 

Cal intervenir a l'Iran ja

La gerontocràcia dels assassins musulmans arriba al final violent mitjançant una insurrecció de les dones secundada per milions de persones. No es pot exagerar la importància històrica d'aquesta revolta. L'Iran serà el primer país en segles que s'alliberi del jou musulmà. I, darrere seu, en vindran d'altres. L'islam no és irreversible i la caiguda suposarà la fi de les fonts de finançament del terrorisme mundial i de la cinquena columna sarraïna infiltrada a Occident.

Els mitjans wokes occidentals, des de la BBC fins a la catalana TV3, que fa dos anys que propalen les mentides de Hamàs sobre Gaza, han silenciat la revolució de l'Iran durant dues setmanes i, ara que comencen a informar, culpen de la insurrecció als serveis secrets israelians i nord-americans. És a dir, propalen el relat dels aiatol·làs.

L'esquerra woke, finançada a tot el món amb els diners del terror islàmic, ha emmudit. Pels socialistes, les escombraries de l'esquerra “transformadora”, estil Podem o Sumar, la France Insoumise o els demagogs fripalestain, l'Iran no existeix. Callades també, les feministes més histèricament antisemites, com Irene Montero, Ione Belarra, Tània Verge o Ada Colau. La revolució iraniana l'han començada dones. Les anomenades feministes occidentals, amb el seu silenci, afavoreixen el patriarcat més reaccionari que cal imaginar i hauran de pagar per això al seu moment.

Sabem tot això gràcies a Twitter, raó per la qual els governs wokes i proislàmics del Regne Unit, Austràlia i Canadà intenten tancar-lo. Pretexten la qüestió dels biquinis de Groc, però la seva veritable finalitat és suprimir la llibertat d'expressió, com també ho voldrien fer el govern d'Espanya i el de Catalunya.

Acorralats, els assassins de la República d'Iran han començat a disparar sobre els manifestants desarmats. S'informa que ja hi van més de 2.000 persones mortes. S'ha travessat la línia vermella que havia posat el president Trump. El pas al foc reial ha de provocar la intervenció d'Israel i els Estats Units, també amb foc reial. Cal defensar un poble heroic que, amb el seu sacrifici, ens defensa tots.

Un cop derrotada la tirania islàmica a l'Iran, haurem de passar a l'atac contra la invasió musulmana que pateixen totes les societats occidentals, amb la complicitat de les “esquerres” autòctones. El món civilitzat només sobreviurà si aplica polítiques públiques de sentit comú: tancar fronteres, regular la immigració, deportar il·legals i delinqüents ipso facto i prohibir l'islam a totes les seves manifestacions. Per aconseguir-ho hem d'estar disposats a decretar l'estat d'excepció, tancar tots els seus llocs d'adoctrinament (siguin mesquites, societats, etc.) i expulsar els islamistes de totes les institucions, des dels municipis fins als parlaments, escoles, universitats, mitjans de comunicació, empreses, etc. Només hi poden restar els musulmans que respectin la cultura occidental, acceptin el principi de la igualtat de gèneres home-dona i no pretenguin imposar als altres els seus costums.

 Ells o nosaltres.