Per què no parlen de l'Iran?

Tothom es pregunta per què els mitjans de comunicació occidentals, especialment TV3, amaguen la revolució en marxa a l'Iran des de fa onze dies.

Aquí una hipòtesi explicativa.

Als anys de la guerra freda dominava la idea que les dictadures de dretes eren reversibles, però les d'esquerres, no. El comunisme no tenia marxa enrere. Tot i això, la caiguda del mur de Berlín, seguida dos anys després per l'enfonsament de l'URSS, va mostrar que la teoria era falsa.

L'URSS va caure, però no la seva cinquena columna als països occidentals. Els partits comunistes van canviar de nom, per enganyar la gent. Ara es diuen Insubmisos, Esquerra, Margarida, Podem, però són els mateixos comunistes de sempre, enemics de la democràcia, les llibertats i l'estat de dret.

Durant la guerra dels Sis Dies d'Israel contra una coalició d'estats musulmans, en 1967, els estrategs comunistes van descobrir l'islamisme com a aliat poderós contra el capitalisme i el món lliure. Així va néixer aquest pacte impiu entre l'esquerra i l'islam que ha portat Occident a una crisi que amenaça de ser terminal.

Tornava la falsa teoria que les teocràcies islàmiques feminicides eren tan irreversibles com abans les comunistes. La rebel·lió de l'Iran és la prova que els pobles es poden alliberar del jou de la barbàrie islàmica com ho van fer de la comunista. Però això amenaça les butxaques dels nous sàtrapes esquerrans perquè, si cau l'Iran, com ja ha caigut Maduro, deixaran de fluir els cabals amb què aquest món de degenerats ha comprat els mitjans de comunicació occidentals, tant les empreses com les persones. Qui pagarà la BBC o els Roures de torn per continuar difonent propaganda antisemita i embellint el terrorisme de Hamàs?

Però no és això el que espanta de debò els musulmans el poder dels quals es fonamenta en el feminicidi, des de Turquia a Indonèsia, passant per l'Iran, Aràbia Saudita. El que els terroritza és l'alliberament que la caiguda de l'Iran suposarà per a les dones del món sencer. Això és el que obsessiona també les “feministes” occidentals de l'esquerra woke que fa decennis que ataquen Israel (on les dones són lliures) per defensar les escombraries islàmiques, des de l'Afganistan a “Palestina”, on les dones es troben a mig camí entre l'esclavitud i el no-res.

I aquesta és la raó per la qual l'ens més corrupte de Catalunya, TV3, manté obstinat silenci sobre l'Iran. En algun moment s'escriurà la història de la degeneració d'aquest mitjà que va passar de ser un mitjà català a convertir-se en brossa ideològica espanyola al servei incondicional del partit més corrupte del país, ERC. Procés que va començar sota la direcció de Vicent Sanchis i s'ha coronat sota la desvergonyida satrapia erki, personificada per Sigfrid Grass i la comissària política d'ERC, Rosa Romà.

I tot per diners.

 

El woke és nazi

Diumenge passat, el principal diari de l'esquerra woke d'Espanya, El País, publicava un article sobre el jutge que ha de jutjar el dictador Maduro en què es llegia el següent paràgraf “Hellerstein, que va estudiar dret a la Universitat de Colúmbia (Nova York), va començar la seva carrera com a becari al jutjat que ara presideix. Durant la carrera ha emès sentències ben fonamentades i s'ha esforçat per mantenir una postura imparcial, tot i ser un reconegut membre de la comunitat jueva”. Probablement, l'articulista va escriure aquesta barbaritat antisemita amb la millor intenció del món. Se la va dictar el subconscient; el subconscient nazi de tots els antisemites i el diari la va imprimir, perquè fa segles que l'antisemitisme forma part del que Carl J. Jung anomenava el “subconscient col·lectiu”.

El paràgraf va aixecar les ires de les xarxes i el diari es va veure obligat a censurar-lo i retirar la frase més ofensiva de la versió digital. Cosa que no pot fer de la versió impresa. Un dels avantatges del digital sobre el virtual: les barbaritats es poden corregir sense deixar empremta. No és l'únic avantatge. El principal és que és un àmbit de llibertat que els censors de sempre, els totalitaris, els nazis (que ara diuen ser d'esquerra) no poden controlar.

Fa temps que el govern antisemita d'Espanya intenta implantar la censura a les xarxes amb l'excusa d'acabar amb els “discursos d'odi”, el nom que avui s'adjudica al concepte inquisitorial de “blasfèmia”. Si forgeu una mica en el sintagma "discursos d'odi", de seguida apareix aquest altre terme que han encunyat els nazis islamistes contemporanis, la "islamofòbia", amb què intenten impedir tota crítica racional a l'islam, un projecte totalitari carregat, aquest sí, d'odi.

Ahir, la secretària general de Podem i diputada, Ione Belarra, pujava un tuit demanant boicotejar un partit de bàsquet perquè jugava un equip israelià. En comptes de protegir l'esdeveniment (i els drets dels espectadors), les autoritats espanyoles van decidir que el partit es jugués a porta tancada i que es tornessin els diners pagats.

Com és possible que una amenaça i una exigència de boicot d'un partit amb quatre diputats al Parlament tingui una resposta favorable de les autoritats? Per la mateixa raó per la qual ja es va permetre una salvatjada semblant amb motiu de la vuelta ciclista a Espanya. Les autoritats no només no protegeixen per igual tots els ciutadans, sinó que col·laboren amb els nazis per perseguir els jueus, col·laboració publicoprivada en el crim típica de tots els pogroms que hi ha hagut en la història.

Al marge que aquesta arbitrarietat s'hauria de denunciar als tribunals en exigència de reparació per danys i perjudicis si Espanya fos un estat de dret, aquesta incitació al crim mostra que la histèria antisemita d'aquesta nazi, Belarra, no té res a veure amb Palestina, sinó amb l'odi als jueus i el desig d'exterminar-los.

Aquesta actitud nazi de la premsa, el govern i els partidets radicals anomenen els mitjans d'avui “esquerra”. 

Podem. La gran estafa

Any 2010, l'antic resistent Stéphane Hessel publicava un fulletó, Indignez-Vous, que desencadenaria una onada de protesta a Espanya, el moviment 15-M. Els comunistes espanyols, llavors gairebé extraparlamentaris, van veure l'ocasió d'aplicar la teoria leninista de moviment de masses/partit d'avantguarda per posar-se al capdavant de la protesta i manipular-la. Però, per això, no servia l'antigalla del PCE, encara que hagués canviat de nom a Esquerra Unida. Calia un altre de més nou.

Així va sorgir Podem, un partit nou, dinàmic, amb un discurs audaç de lluita contra l'anquilosada casta d'un sistema bipartidista corrupte. Va ser l'espectacle de l'any, va enlluernar els mitjans que li van fer la propaganda gràcies a la qual cosa va donar la sorpresa a les eleccions europees del 2014 i, després, va aparèixer amb força al Parlament espanyol.

Era una revolució. Es van trencar tradicions, usos, costums i vestimentes. No van aconseguir el “sorpasso”, que anhelaven, però van arribar al govern en aliança amb el PSOE, presumint de radicalitzar-lo. L'organització es va feminitzar de la mà d'una fanàtica, Irene Montero, que havia pujat gràcies al seu marit, el mascle alfa Pablo Iglesias. Podem s'ha caracteritzat sempre per fer el contrari del que predica. La seva tasca de govern va ser un desastre i a les eleccions del 2023 va reaparèixer el vell caïnisme comunista.

Per evitar l'abraçada de l'os del PSOE, Podem va girar la mirada cap a Amèrica Llatina on la troica Iglesias, Errejón, Monedero va trobar admiradors i suport, si financer o no és cosa que es veurà en poc temps. Cada cop reproduïa més els vicis de la casta que presumia de combatre. Les mansions, els viatges, els col·legis privats, els cars vestits de mal gust, estil Yolanda Díaz, els besamans dels reis, competint en carrincloneria, mostraven la típica conducta dels nou-rics i els desprestigiaven.

La guerra d'Israel contra Hamàs va obrir-li un món de promeses. Podia donar sortida al seu ferotge antisemitisme i servir de cinquena columna per a la invasió de la barbàrie islàmica amb la misogínia de la qual coincideix.

Dos anys de campanya fripalestain amb l'ajuda de Paliwood i el monopoli dels mitjans, tots antisemites. Dos anys que s'han acabat amb la detenció del dictador Maduro. La desesperació es reflecteix als vídeos tant rabiosos com ridículs que pugen a Twitter els podemites des d'alguna estació d'hivern on són de vacances.

Capítol a part mereix la presència colonial de Podem a Catalunya, barrejant el joc brut més odiós contra l'exalcalde Trías amb l'esquer de la plurinacionalitat que també professen Rufián i els comuns.

Podemos ha estat un fracàs i una gran estafa.

 

El segrest de Maduro

La nit del 3 al 4 de gener del 2026, sense consultar l'ONU ni el Congrés, l'exèrcit dels Estats Units va atacar per sorpresa un Estat sobirà, va bombardejar les seves instal·lacions militars i va segrestar el president del país i la seva dona.

Fins aquí, el relat breu dels fets. Tots els mitjans de comunicació i tots els polítics wokes del món van clamar al cel. S'havia violat el dret internacional. Els pirates ianquis volien robar el petroli veneçolà.

Molts d'aquests crítics, si no tots, haurien aplaudit fervorosament si, al final de la Segona Guerra Mundial, els aliats haguessin envaït Espanya per deposar el dictador sanguinari, Franco. No ho van fer i el dictador es va mantenir quaranta anys.

Això del dret internacional és matèria flexible que es pot invocar segons convingui.

Ara es tractava de deposar un altre dictador que feia vint-i-sis anys que tenia ànim de perdurar i ho hauria aconseguit si els Estats Units no hi haguessin intervingut, estalviant al poble veneçolà la perpetuació de la dictadura a què recolzen totes les esquerres woke del món. Perquè, és clar, aquest fill de puta era llur fill de puta, el què, juntament amb els estats terroristes iranià i quatarí, els finançava.

Fa anys que es debat si el Dret Internacional Humanitari (DIH) autoritza intervenir quan un govern despòtic assassina el seu propi poble, cosa molt més freqüent del que sembla i quines condicions ha de complir aquesta intervenció.

Fins ara ha prevalgut la doctrina de la no-ingerència en els assumptes interns dels països com a principi absolut. Tots els crítics de la intervenció la invoquen, però davant el fet acomplí diuen ara que la solució no és la violència, sinó la negociació. Des de les eleccions del 2024, Maduro, que, segons consens mundial, les havia perdut, es negava a reconèixer-ho i feia un any que governava com un usurpador. I ningú demanava negociar res.

En resum, la intervenció nord-americana és il·legal segons el principi absolut de no-ingerència que no és altra cosa que barra lliure per als dictadors, usurpadors i assassins. Però ni el secretari general de l'ONU, Guterres, un ninot en mans del terrorisme islàmic, ha dimitit, ni cap governant a Occident ha fet més que protestar en to menor amb intenció de girar full com més aviat millor.

Madur era un usurpador i un tirà que gaudia de les simpaties de l'esquerra woke occidental i els seus aliats els terroristes islàmics. Si, a més, també és un narcotraficant és una cosa que ara establiran els tribunals de justícia.

El que passa és que el caràcter fulminant de la intervenció ha enxampat tots els còmplices wokes in puribus, sense temps per ocultar les proves de les seves malifetes i ara estan tots aterrits. Cal veure els vídeos espantats que publiquen els podemites espanyols, parlant que els nord-americans cobegen el petroli veneçolà, com si els “amics” xinesos i russos no ho fessin també.

Només cal veure el govern de Sánchez que ha ampliat el seu cercle de delinqüents a qui no coneix amb aquest tirà, a qui ara, tampoc reconeix, com tampoc ho reconeix el buròcrata català, president del govern de la DGAIA.

 

L'islam contra Occident

Ho diu el principal digital de l'esquerra woke espanyola: el nou batlle de Nova York és “socialista i musulmà”. I no ho diu com una contradicció o una incongruència, sinó com una cosa lògica i natural, malgrat la tradició laica del socialisme. Tanmateix, "socialista i musulmà" és un oxímoron que només es pot enunciar per enganyar els pobres d'esperit. Només l'esquerra woke, composta per una barreja de cretins, terroristes, comunistes i purs estafadors diu que es pot ser socialista i musulmà alhora.

El mateix interessat ho deixa clar quan obre la boca. En el seu discurs de presa de possessió, una peça de retòrica demagògica, afirma literalment que vol substituir el “fred i aspre individualisme per la calidesa del col·lectivisme”.

Ahir, Palinuro deia que el col·lectivisme havia estat la doctrina més assassina del segle XX. Avui toca analitzar-ho amb més detall.

Per “col·lectivisme” la història de la filosofia política coneix dues formes: el comunisme, primerament formulat com a utopia a La República de Plató, que acabà en un totalitarisme assassí al segle XX a Rússia, Xina, etc., i l'organicisme, el remotíssim origen del qual podria trobar-se amb certa injustícia a Aristòtil, però que va aconseguir el seu màxim fruit en el nazisme y el feixisme. Resum: el col·lectivisme acaba sempre en totalitarisme.

I això és el que Mamdani troba molt càlid.

En una societat col·lectivista, l'individualisme -la doctrina de la primacia de l'individu- no hi té cabuda. Ho explica molt bé Bertolt Brecht, cèlebre dramaturg comunista, a la seva “Lloa al partit”, L'individu té dos ulls, però el Partit en té milers.

L'islam és organicista. L'individu se supedita a la col·lectivitat, però no de manera mecànica, sinó orgànica, com diria Durkheim. L'individu no compta més que l'ovella en un ramat. En mil quatre-cents anys, l'islam no ha conegut escissions ni heretgies importants, fora d'aquella primera entre sunnites i xiïtes. No hi caben els factors individuals, moltes vegades contraris a la col·lectivitat. Això, només és possible al cristianisme. Els musulmans tenen el mateix individualisme que els tèrmits i les abelles i el seu totalitarisme ha causat més milions de morts que el col·lectivisme polític de nazis i comunistes.

La intenció de l'alcalde musulmà és clara. No la podrà culminar, perquè li falta poder, però intentarà fer la vida impossible als individualistes. L'antisemitisme ja és la seva primera manifestació. Que ho hagi fet a Nova York, la ciutat on es va formular la cèlebre al·locució de Howard Roark a “El brollador”, d'Ayn Rand, és la primera crida al combat de la guerra que s'acosta de l'islam contra Occident.

 

Com som arribats fins aquí?

Gràcies a la traïció de l'esquerra woke. Com? Mitjançant dos fracassos: el primer del marxisme, en vaticinar que el capitalisme generaria una proletarització creixent de la societat, és a dir, un augment de la base electoral de l'esquerra. El segon l'enfonsament del comunisme a tot el món.

L'esquerra va entrar aleshores en una crisi que semblava terminal. Però, en lloc d'analitzar els dos fenòmens i extreure'n conclusions per millorar-ne les possibilitats, va perseverar en l'error. Va canviar el seu nom; van desaparèixer els partits comunistes, substituïts per altres pintorescos, “margarida”, “insubmisos”, “podem”, etc., i va buscar nova base electoral, que va trobar entre els immigrants del Tercer Món els que va acollir amb braços oberts, com a futurs votants. No li va importar que aquests no fossin la tradicional classe obrera sinó més aviat una massa que Karl Marx anomenaria “lumpenproletariat”, amb una important aportació de delinqüència. El cas era tenir vots per aconseguir el poder i transformar les societats lliures occidentals en la dictadura del proletariat, mitjançant la cèlebre tàctica trotskista de l'entrisme.

Amb això traïa la tradició crítica, il·lustrada, secular d'occident a favor de forces polítiques que propugnen la teocràcia, la misogínia i el fanatisme. Així es va arribar a l'aliança entre l'esquerra i l'islam que té com a objectiu la destrucció d'Occident. Aquesta aliança es fonamenta en el comú odi d'esquerrans i musulmans als jueus, en el seu antisemitisme compartit. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme i que es legitima en la resolució de l'Assemblea General de l'ONU 3379/1975, segons la qual el sionisme és una forma de racisme. Oculta, però, que aquesta resolució va ser derogada per una altra de posterior, la 46/86 de 1991. L'“antisionisme” és, en veritat, antisemitisme.

Amb els esquemes mentals de la guerra freda i l'edifici teòric de l'anomenat “pensament postcolonial” l'esquerra va fer seva la "causa palestina", una fabulació per tal d'exterminar els jueus. Han estat els partits de l'esquerra woke, el Partit Demòcrata americà i el Partit Laborista anglés els que han elevat a la condició de batlles de Nova York i Londres dos musulmans, que és com proposar per a governants de democràcies a totalitaris, però, això sí, esmunyedissos, mentiders, falsos.

Aquesta parella de fidels musulmans són especialistes a amagar les seves veritables intencions, però, cada cop que obren la boca, aquestes es transparenten. És el primer que ha fet Mamdani, probablement el més ximple dels dos, en dir que pretén substituir la fredor de l'individualisme per la calidesa del col·lectivisme. Qualsevol que tingui un coneixement, encara que sigui superficial, de la història, sap que “col·lectivisme” és el nom de la ideologia més criminal del segle XX. 

La ideologia del Gulag.

 

Brigitte Bardot i el terrorisme islàmic

Amb motiu de la mort de Brigitte Bardot, la responsable de cultura de la revista Vogue, Emma Specter, ha escrit una necrològica tan esbiaixada, injusta i cruel contra ella que produeix autèntic fàstic. No es tracta que, com es diu sovint, no s'hagi de parlar malament dels morts. Palinur no creu que això sigui respectable. Dels morts, com dels vius, se'n pot parlar malament, bé o com es vulgui. No en faltaria més. Si no es pogués parlar malament dels morts, la història seria un llibre en blanc.

La qüestió no és parlar bé o malament, sinó fer-ho amb justícia. I això és el que falta a dojo a la necrològica. Fins al punt que molts diuen que la peça està dictada per l'odi i l'enveja i fan comparacions entre el generós físic de Specter i el no menys generós (tot i que per altres conceptes) de Bardot. Però això tampoc no és acceptable. És un adhominem inaceptable.

Aquí el que importa és si el que diu Specter és just o no. La resta, sobra. I no, no ho és. Specter acusa Bardot de tres qüestions que troba inadmissibles: la seva islamofòbia, el seu sexisme i el seu extremisme polític de dretes. Els dos darrers pertanyen al terreny dels drets i opinions de les persones. No és clar què és el “sexisme” de BB, criticat per la senyora Specter, però ni això, ni ser d'extrema dreta converteixen ningú en objecte de condemna per si mateix. Sobretot si hom pensa, en canvi, que ser d'extrema esquerra és correcte.

El que és greu, repulsivament injust, és l'acusació d'islamofòbia, com si aquesta actitud fos tan objectivament condemnable com la necrofília o la pederàstia. I no, no ho és. Com a especialista en cultura, Specter hauria de saber que aquest terme és una fabricació propagandística del terrorisme islàmic, sense cap base racional ni fàctica, destinada a impedir i il·legalitzar tota crítica a l'islam. Una cosa amb què la senyora Specter estarà d'acord, però els altres no estem obligats a compartir.

El brut exabrupte de Specter contra Bardot coincideix amb una nit de Cap d'Any especialment sinistre a Europa, on s'han produït agressions terroristes amb desenes, centenars de ferits, vandalisme, terror i propietats destruïdes per la barbàrie islàmica a Berlín, París, Estrasburg, Amsterdam, Anvers, Rotterdam, Florència, Milà, Brussel·les, ciutats pràcticament en estat de guerra. 

Crida l'atenció que els mitjans occidentals, tots comprats per la mateixa gent que té Specter vomitant bilis contra Bardot, ho minimitzin, ho silenciïn, ho amaguin. Igual que silencien i amaguen la revolució en marxa a l'Iran.

Si l'Iran cau, caurà la font més important de finançament del terrorisme islàmic

I caldrà preguntar-se què diran ara els antisemites de Podem o els pseudoperiodistes com Joan Roura, TV3, CatRadio, etc, quan tota la misèria de la propaganda propalestina i islamòfila quedi al descobert.

 

Sense independència, no hi ha any nou

La tradició de celebrar l'any nou a tot el planeta, inclosa l'apoteosi del mal gust i la vulgaritat de la televisió espanyola, és una manifestació d'una llegenda mil·lenària. És un mite de mort i resurrecció que es fonen en un sol acte durant la nit màgica del 31 de desembre. És la repetició de la llegenda d'Osiris, mort i esbocinat pel seu germà Set, però ressuscitat per Isis a la figura d'Horus.

Mort i resurrecció en un bucle que es repeteix sense atur i dona forma a la idea de l'etern retorn, el Samsara dels hindús o cicle de les reencarnacions segons el karma. Aquesta doctrina recollida després, segons alguns, a la filosofia de Pitàgores, treia de polleguera Sant Agustí d'Hipona, per a qui la reencarnació era una negació de la resurrecció, gràcies a la qual, el cristianisme havia trencat la fatalitat de l'etern retorn.

Efectivament, la tradició cristiana mostra el naixement d'un déu, Crist, destinat a morir per ressuscitar en un cicle on els cristians veuen la promesa de la salvació universal de tots i cadascun dels éssers humans. Perquè la teologia cristiana és individualista, parla del destí de l'home i la seva relació amb Déu, però fent ús del seu lliure arbitri, a través del qual la criatura és capaç de trencar l'etern retorn i és infinitament superior al Ragnarok de la mitologia escandinava i l'ocàs dels déus.

La tradició de l'any nou, per tant, conté la promesa d'una vida nova que només es farà si evita la maledicció de l'etern retorn mitjançant una resurrecció que posi fi a l'ananké de la repetició. El cicle es transforma en una doctrina d'alliberament per la qual l'ésser humà, com a individu i espècie, arriba a la perfecció, superant l'alienació del món i trobant-se ell mateix. Mutatis mutandis, aplicant-ho al cas de Catalunya, la resurrecció de la vella nació a la seva independència secularment negada mitjançant la violència.

Tot el que no sigui recuperar la seva independència, assassinada fa més de tres-cents anys, serà una continuació del karma, de la repetició de l'alienació i el patiment. La independència, aquesta anhelada condició que està feta del material de què estan fets els somnis, com diu Shakespeare. Però són els somnis, els somnis dels éssers humans, els que donen sentit a la seva acció col·lectiva. Sense ells, sense la perspectiva de la seva realització, cap any no pot ser nou, sinó una humiliant repetició donada la condició de subalternitat descomptada en els càlculs miserables dels administradors de la colònia.

Sense independència no hi ha cap any nou ni veritable Catalunya; només hi ha perseverança en la lluita per l'alliberament. Tota la resta, com també diu el mateix poeta, “és silenci”.

 

Socialisme i barbàrie

El 1915, al seu assaig sobre la crisi de la socialdemocràcia alemanya, conegut com el “fullet de junius”, Rosa Luxemburg va encunyar la disjuntiva “socialisme o barbàrie” per definir la perspectiva de la Primera Guerra Mundial. Una disjuntiva que va reviure després el 1949 en un grup de l'extrema esquerra trotskista francesa per al qual l'única alternativa al socialisme era la barbàrie capitalista. El grup va acabar dissolent-se el 1965 i avui, per a molts, aquella disjuntiva va acabar convertida en una coincidència: socialisme i barbàrie. 

Que avui hi ha “aliança” entre el socialisme i la barbàrie musulmana és un fenomen que pocs gosen negar. L'alcalde de Londres, Sadiq Khan, és laborista i musulmà i el recentment elegit batlle de Nova York, molt celebrat per l'esquerra woke, és demòcrata i musulmà. La major part de l'esquerra woke s'ha posicionat a favor d'una quimera, com "Palestina", què és com fer causa comuna amb l'islamisme.

Aquesta aliança és incomprensible si s'atén la tradició de l'esquerra europea entre el segle XIX i la meitat del XX. La història en té la clau. A partir de la caiguda de Constantinoble el 1473, Europa va viure sota l'amenaça musulmana. Tot i que això va acabar consolidant un sentit de comunitat europea no va impedir que, en els seus continus enfrontaments entre si, alguns països europeus arribessin a aliances amb els turcs otomans que els papes sempre van qualificar de “aliances impies”.

L'aliança actual és una d'aquestes “aliances impies” i neix a la segona meitat del segle XX, quan la guerra freda va enfrontar els Estats Units (i els seus aliats) amb la Unió Soviètica i els seus, especialment, l'esquerra europea. La guerra de 1947/48 entre Israel i els països àrabs va afegir un altre enemic a l'estatunidenc que, a més, permetia canalitzar el vell antisemitisme europeu.

Fracassada l'URSS, l'esquerra, incapaç de reconèixer la derrota, va optar per canviar de nom (ja no queden partits comunistes als països europeus) però mantenir el discurs de confrontació antiamericà i antisionista,

Aquesta reacció va obrir el camí a l'anomenat “pensament postcolonial”, la principal mostra del qual va ser el llibre d'Eward Said, Orientalisme, que asseia les bases d'una ideologia revengista del radicalisme musulmà i que és el que l'esquerra europea, òrfena ja de tota referència moral occidental tradicional, ha acabat comprant.

I, en fer-ho, com un nou Comte Don Julián, ha obert la porta a una nova invasió i conquesta musulmana que té com a objectiu destruir la civilització accidental. 

Ens pertoca a nosaltres tancar-la, recordant el crit de guerra dels grecs a la batalla de Salamina: "Oh fills dels hel·lens, aneu!/Allibereu la pàtria, els fills, les dones,/els santuaris dels déus patris/i les tombes dels avantpassats!/Ara és la lluita per tot això!" 

Èsquil. "Els perses"

 

La corrupció de Junts

L'autoimatge dels catalans els vol recelosos i poc amics d'expressar-se amb claredat. Hi ha qui ho atribueix a l'experiència de submissió secular a una dominació política i militar estrangera i qui, per contra, creu que és un tret de la personalitat col·lectiva del poble.

“Qui diu les veritats, perd les amistats” resa un refrany molt popular del qual jo sé alguna cosa. D'aquí que tot el que es diu ve carregat de matisos i innuends i els debats públics es mouen entre el subentès i el sobreentès. Ningú vol comprometre's. “Tu ja m'entens”.

Ahir Palinur va dedicar un post a la tirania d'ERC, amb les veritats avui evidents, però que ha costat un munt treure a la llum: que és partit estructuralment corrupte i el pitjor enemic de la independència de Catalunya. La resistència a admetre-ho ha estat immensa i encara els mitjans de comunicació, tots ells comprats per la partitocràcia governant, es refereixen a ERC i Junts com els dos “partits independentistes”, sabent que no ho són.

La corrupció d'ERC és aclaparadora. La DGAIA, la seva organització clientelar que viu de patrimonialitzar l'estat, el pistolerisme intimidatori dels adversaris polítics i l'ús de la violència contra aquests a càrrec de Sonderkommanden juvenils coronen l'experiència.

I què passa amb l'altre partit pseudoindependentista, Junts per Catalunya? En un primer moment es va pretendre convertir-lo en hereu de la corrupció que va acabar amb el binomi CiU, però, amb el pas del temps, va aconseguir desvincular-se'n i el fet de portar uns anys apartat de tota responsabilitat de govern permet veure'l com aparentment lliure d'aquesta xacra.

Però només ho està aparentment. La corrupció de Junts no és del tipus tosc de comissions, mossegades o pistolerisme, a l'estil d'ERC. És més subtil, però simbòlicament molt més perjudicial,amb més gran capacitat deslegitimatòria. La dona del líder del partit a l'exili està endollada en un òrgan de l'estat administrat pel partit PSC que és l'obstacle més gran a la independència, un endoll que no és ètica ni estèticament compatible amb l'autenticitat de l'independentisme del partit del seu cònjuge. És un tema sobre el qual tothom passa de puntetes a Catalunya, i ningú no vol parlar-ne clarament, en aplicació de l'autocensura popular esmentada.

Els qui justifiquen aquest privilegi recorren a l'argument que es tracta d'una activitat privada i, en tot cas, personal. Deixant de banda que la línia publicoprivat en el cas de personalitats públiques és borrosa, aquí s'aplica de ple l'encert de què potser és l'expressió més revolucionària del feminisme de la segona onada, habitualment atribuït a Carol Hanish, que “el que és personal és polític”. O algú imagina la dona de qualsevol president endollada pel partit de l'oposició?

 

La tirania d'ERC

La destrucció en marxa de Catalunya és obra del règim partitocràtic que la desgoverna. Sobretot, d'ERC, una organització d'endollats en què la major part de la militància depèn d'un sou públic administrat pel partit, cosa que garanteix la seva obediència a les consignes de la direcció. Gent sense capacitat crítica ni autonomia, dedicada al culte a la personalitat d'un líder fracassat, però sempitern, que ningú no gosa qüestionar. Aquesta organització ha lliurat Catalunya al seu pitjor enemic, els espanyols del PSC.

El resultat és un règim de corrupció general, l'última escandalosa manifestació del qual és el suposat robatori milionari de la DGAIA, però que s'estén per totes les activitats de l'organització de llarg a llarg de la societat. Empreses públiques, fundacions, universitats, editorials, observatoris i multiplicitat de guinguetes gestionades pels amics i clients de la direcció, tots els quals formen una oligarquia de vividors dels diners públics enriquint-se sense cap control públic.

Ni cap responsabilitat pels escàndols quan es produeixen. Per molt indignant que sigui el resultat de la seva incompetència, malversació o apropiació il·lícita, ningú no dimiteix. Feu el que feu. Poden morir els ciutadans als carrers sense protecció policial, els funcionaris a les presons, els pacients als hospitals. Ningú reconeix la més petita responsabilitat. Ni encara que s'emporti el botí cru i a la vista de tothom.

Ningú no pot controlar els desaforaments d'aquest règim corrupte que es nega a retre comptes. Els mitjans de comunicació estan tots comprats pel govern de torn i plens de periodistes mediocres que només saben fer propaganda del règim, afavorint i vetant, fins i tot atacant, qui se'ls ordena. Sempre a  canvi de diners i/o càrrecs públics. Catalunya és un erm moral i intel·lectual habitat per conills lletraferits.

Aquest monopoli de la comunicació permet que el líder inqüestionat estigui cada dia als mitjans, tot i que no ocupa cap càrrec institucional i està inhabilitat per participar en política fins al 2031. La seva missió és repetir sense gens de vergonya unes mentides sobre l'honradesa del partit que tothom sap que són mentides, però ningú no pot desmentir perquè els mitjans, sobretot els audiovisuals, estan literalment al servei de l'oligarquia corrupta.

No és que ja ni es parli d'independència. La tirania dels cipais d'ERC és l'arma principal per al subjugament de Catalunya a Espanya i el que resulta incomprensible és que encara hi hagi qui vota el pocavergonya que ha destruït un país.

La destrucció dels pessebres

Quan Eugeni D'ors va dir que “tot el que no és tradició és plagi” a la seva Aforística de Catalunya, el 1911, estava apuntant a quelcom més profund que a una concepció conservadora de l'art. Deia que la creativitat és un brollador que sorgeix d'un pou de tradicions, que és un fruit que neix a partir d'unes arrels del passat de l'activitat de l'artista i del poble.

Els pessebres cristians són una tradició que es remunta al segle XIII, quan San Francisco, il poverello d'Assissi, va importar la idea a Itàlia d'un viatge a Terra Santa. Ho va fer amb persones i animals vius (al cap i a la fi, era Sant Francesc, el patró dels drets dels animals) i la idea va prosperar, encara que ja amb figures en efígie, per tota la cristiandat, fins avui.

Aquesta tradició ha nodrit la creació artística cristiana al llarg dels segles amb una sèrie incomptable de pintors (hi ha molts pessebres anònims) que han rivalitzat en genialitat, des de Giotto de Bondone al segle XIV fins a Edward Burne-Jones al XIX (el de la il·lustració), passant per les magnífiques creacions de fra Angèlic, Van der Weyden, Bosch, Brueghel, Mantegna, David, etc., etc. Fins i tot l'irrespectuós Quentin Massys té un naixement.

Avui dia, una mena d'ideologia irracional, barreja de barbàrie, prejudici i ignorància, que es presenta com la culminació del pensament crític i desconstructor, pretén eliminar la tradició betlemista (o tot Nadal, de passada). El seu argument és que és una mostra d'alienació popular i una imposició religiosa d'intolerància i fanatisme. La defensen uns corrents polítics d'esquerra woke que han oblidat la també tradicional secularització de les societats cristianes, on la conservació de les tradicions cristianes conviu amb l'avenç i el ple desenvolupament de la ciència i la il·lustració a un maridatge que és la glòria del coneixement contemporani.

Cal esperar que no ho aconsegueixin i que una reacció dels pobles occidentals en defensa de les seves arrels i tradicions ho impedeixi. Perquè, si ho aconseguissin, si destruïssin la tradició, les arrels de la identitat dels pobles, què plagiarien? Quina seria la font de la seva creativitat? La barbàrie islàmica que està envaint les nostres societats i destruint-ne el patrimoni artístic?

De la barbàrie no en surt res. Del no-res no en surt res, com molt bé sabien els filòsofs presocràtics.

Un Parlament de porcs (amb perdó)

He vist que, quan Sílvia Orriols fa ús de la paraula al Parlament, gairebé tots els parlamentaris s'aixequen dels seients i, com un ramat de porcs (amb perdó), es dirigeixen a la sortida per a no sentir-la.

No comentaré la grolleria de tal actitud. Amb els porcs (amb perdó), això és inútil.

Tampoc espero que cap pseudoperiodista dels que escriuen a sou dels partits i es creuen Kants digui alguna cosa. Menys que ho faci el president d'aquesta mil·lenària institució, avui prostituïda, i encara menys que ho faci el del govern, aquest buròcrata gris de passat fosc que es limita a acumular sous de càrrec en càrrec.

Ho faré jo i des de 5 punts de vista.

Jurídic: l'abandó de la sessió és un desistiment de funcions. Els ciutadans trien els parlamentaris perquè parlamentin. No perquè se'n vagin al bar.

Filosòfic: escoltar els arguments aliens és el mínim que es pot demanar a algú que després ha de votar sobre ells.

Ètic: quina ètica permet a aquests individus trencar la regla moral universal de no fer als altres allò que no vols que et facin a tu?

Econòmic: cap empresa no autoritza l'absència injustificada del lloc del treball sense la corresponent sanció econòmica o, potser, l'acomiadament.

Polític: si tants partits enfrontats es posen sempre d'acord per a dues coses, apujar-se el sou i boicotejar Orriols, serà que no estan tan enfrontats entre si i que, en el fons, riuen dels ciutadans als quals haurien de respectar perquè els han votat (118.000 en concret a Sílvia Orriols) i paguen els seus immerescuts sous.

És clar, però, que demanar respecte als porcs (amb perdó) és inútil.

El terrorisme islàmic i l'esquerra woke

"S'ha de prohibir l'islam a Occident?"

El principal perill d'Occident és avui la invasió musulmana amb el suport de la cinquena columna proislamista, composta bàsicament per uns polítics de l'esquerra woke i uns mitjans de comunicació que són el seu aparell de propaganda.

Tracten d'embellir l'islam, afirmant que aquesta visió és exagerada i que és l'islam el que està en perill. Per això han inventat el terme “islamofòbia”. Amb aquesta actitud suïcida els atemptats, que formen part de la guerra de l'islam contra Occident, no cessaran, sinó que pujaran. Ja ningú no pot aturar el frenesí embogit dels fanàtics musulmans.

Els comunicadors més abjectes al servei de l'islam han intentat contrarestar l'horror del pogrom de Sydney posant èmfasi que l'home que va desarmar un dels assassins era musulmà. Com si això compensés per l'horror del pogrom. Però, a més, silencien que, al començament, dos ciutadans més, Boris i Sofia Gurman, que van desarmar un dels terroristes, van ser assassinats perquè aquest tenia un segon fusell.

Mentrestant, en el termini de dos dies, hi ha hagut un intent de pogrom a Los Angeles, un altre atemptat frustrat a Polònia, dos atemptats frustrats més a Alemanya, Magdeburg i Dingolfing.

Una realitat ofegadora de la qual els mitjans wokes no van informar. Com tampoc ho fan de la invasió islamista del mercat de Nadal a Brussel·les o de la cancel·lació del concert de cap d'any a París per por als atacs.

Sembla increïble, però RAC1, afirma que això dels atemptats per Nadal  és invenció de l'extrema dreta.

Són mitjans de comunicació al servei dels invasors. La seva funció és falsejar i tergiversar la realitat. Arribarà un moment en què tots aquests enemics de la llibertat i la democràcia hauran de reconèixer que formen part de la guerra del bàndol islàmic.

Ara com ara, la irresponsabilitat històrica d'aquesta tropa, que va contra els fonaments ideològics d'Occident, és immensa. Sobretot, cap a les generacions futures.

El pogrom de Sydney

Ahir deia Palinuro que Gaza és l'inici de la tercera guerra mundial. I l'experiència de la història ens diu que la primera víctima de tota guerra és la veritat. La propaganda, la mentida, és una arma estratègica essencial. A la guerra menteix tot déu. No, diu Sant Anselm, Déu no pot mentir. Però el sant home s'equivocava: fins i tot Déu menteix a la guerra, com ho va fer quan va enganyar el rei d'Israel, Ahab, perquè anés a la batalla de Qarqar sabent que hi moriria (1 Re, 22, 22).

I, si Déu menteix, què no faran les seves criatures? Un repàs als titulars dels mitjans escrits o audiovisuals d'ahir és com un viatge al país de les meravelles, on les mots signifiquen el que diu Humpty Dumpty. Un atac de dos islamistes a un grup de jueus per ser jueus amb 16 morts, de moment, i no sé quants ferits, o sigui un pogrom, es convertia en un “tiroteig”, com una baralla de bandes, oi? Coronava el dia una “informació” de 3Catinfo que els vídeos sobre la situació dels mercats de Nadal a Alemanya que tothom coneix són una campanya “islamofòbica”.

I encara sort que no han pogut amagar el pogrom, és a dir que no han pogut silenciar-ho, com van fer amb el frustrat atemptat d'ahir al sud de Baviera, en què uns musulmans preparaven un acte de terrorisme amb un cotxe i explosius, a l'estil d'atemptat de Magdeburg del 2024. 

Contrapunt al cor de periodistes, el dels polítics tant woke i antisemites com ells. El llorer correspon a Pedro Sánchez horroritzat pel pogrom. Fa mesos que atia la judeofòbia: ha reconegut l'estat de Palestina, cosa que és una provocació a Israel, amb qui ha trencat relacions comercials; ha donat suport a la flotilla antisemita i l'ha defensada amb un vaixell de guerra; ha recolzat i finançat el boicot fripalestain a la tornada ciclista; retira Espanya d'Eurovisió, cosa que li agraeixen els amants de la música. Però està horroritzat. Horroritzats estan també els governants woke de França i Anglaterra. Són líders molt per sota de la seva responsabilitat a la història. Encara que resta un esclaó fins arribar al cinisme de l'esquerra. Aquí teniu Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise explicant que el vel cristià implica submissió a l'home, però el musulmà, no. Sic.

Els votants d'aquests líders occidentals es van anar animant i, a la nit, una multitud de fripalestains va anar a atacar un concert de Hanukkà a Amsterdam. De l'atemptat d'avui a Brown University, Rhode Island amb dos estudiants morts i nou ferits, estem pendents de saber si l'assassí és musulmà o no i si és o no un pertorbat mental. 

En diverses ciutats europees, americanes i fins i tot d'Austràlia, hi ha hagut turbulències fripalestain de tota mena. La consigna és: globalitzar la Intifada, perquè la guerra és avui tous azimuts.

La pregunta és: qui finança tot això? Qui paga les armes, la infraestructura, les organitzacions, les mobilitzacions, les mesquites, els periodistes (han comprat fins a la BBC), els imams, la informació, els polítics wokes, els agitadors als campus? Qui finança la guerra?

La judeufòbia espanyola

Gaza és la primera batalla de la pròxima guerra mundial. La segona serà Europa, on està molt avançada la nova invasió sarraïna, aquesta vegada per mitjans civils. Les altres tres, 711, 1529 i 1683, ho van ser per mitjans militars, però van fracassar. I justament quan la UE decideix posar fi a la bogeria de les portes obertes d'Angela Merkel, Espanya és l'únic país que vota en contra. Aquí veiem el president del govern afirmant orgullós que Palestina és un país germà.

Germà de gent com Sánchez, és possible. País ni ho és ni ho ha estat mai. Defensar la causa Palestina és, a més d'una mostra de judeofòbia, acceptar una mentida secular que ens duu a l'edat mitjana i admetre la invasió islàmica d'Occident.

El govern espanyol és el més judeòfob i el més islamista d'Europa. De fet, un instrument de la política exterior del Marroc. Fa anys que finança la UNWRA i altres agències i ONG que són organitzacions terroristes. El país que va patir els atemptats islamistes de l'11 de març de 2004 i el 17 d'agost de 2017, i sap que en tindrà un altre de monstruós en el futur, el que està envaït per musulmans que imposen la seva religió i els seus bàrbars costums i converteixen en un infern la vida quotidiana de milers de compatriotes. El país que els va expulsar fa cinc-cents anys mitjançant una guerra que va durar vuit-cents anys

Sánchez explica que els que han perpetrat el genocidi han de respondre per això, referint-se òbviament a Israel. Un primer ministre no pot parlar sense saber què diu, sobretot perquè està calumniant un estat. Fora dels mitjans de comunicació propalestins (pràcticament, tots), cap institució internacional jurídica i/o política ha admès que hi hagi un genocidi a Gaza. Ni tan sols el Tribunal Penal Internacional, aquesta cort plena d'amics dels terroristes sarraïns; ni l'ONU, una organització de pantalla del terrorisme internacional. Aquest home està abduït per la propaganda de l'esquerra woke, tipus Sumar i Podem, aliats de la barbàrie islàmica.

En canvi, Espanya no ha patit mai un sol atemptat israelià. Aquells a qui va expulsar injustament el 1492 no han fet res en contra del país; ni aleshores ni ara. Però a Espanya, les autoritats toleren, si no encoratgen una judeofòbia irresponsable. Es fan assetjaments i pintades en locals jueus que recorden les dels nazis. Es prohibeixen conferències jueves sense cap raó. Es prohibeixen estrenes jueves, mentre es subvencionen d'altres pro-musulmanes.

Per no ser menys judeòfoba que el seu president, la comunista Yolanda Díaz afirma que "hoy, nuestro Auschwitz está en Gaza".  Vol dir que Gaza és l'Auschwitz de la nostra època, però la seva ignorància,  judeofòbia i antisemitisme no li deixen veure la monstrousitat del que ha dit: "nuestro Auschwitz".

(Si hi ha algun dubte respecte a la legitimitat de l'ús del terme judeofòbia, recordeu que va néixer a l'últim terç del segle XIX a Alemanya (on es diu Judenhass), juntament amb el d'antisemitisme. Res a veure amb aquesta invenció recent de la “islamofòbia”, com sempre un plagi dels jueus, per tal de robar-les fins i tot el seu passat de poble secularment perseguit).  

La cosa nostra catalana

Com és possible que una nació moderna i avançada estigui sotmesa a la tirania colonial d'una altra de més endarrerida en tots els conceptes? És una curiositat que comparteix molta gent, però de la qual els independentistes catalans afirmen que només ells en poden parlar. Compte amb gosar opinar si hom no és català de naixement. Catalunya, com les mònades de Leibniz, és perfecta, no necessita res de l'exterior i viu al millor dels mons. Tot judici aliè només pot ser dictat per la ignorància o la mala voluntat. És una mostra d'arrogància i covardia, un complex de superioritat que n'amaga un altre d'inferioritat perquè, si són tan avançats i moderns, per què el país continua sotmès a l'amo?

Els independentistes, dividits en diversos partits enfrontats, diuen entendre's entre si, com a catalans que són. No necessiten opinions alienes. Però l'experiència mostra que, amb qui s'entén bé cadascun per separat és amb els espanyols. L'independentisme s'esgota en baralles per la gestió d'un poder delegat i el repartiment de sous i endolls de l'administració colonial. Tot acompanyat d'un discurs fet de jeremiades, frustració i mistificació de l'objectiu independentista.

Un bon dia, empesos per la contingència de la història, els partits van demanar el concurs del poble per arribar a la anhelada independència. Van fer un referèndum. Era un viatge a la fi de la nit. La gent va respondre, deixant veure el nervi de la nació. Però quan els espanyols van tornar a bombardejar  Barcelona com cada cinquanta anys, els dirigents van fugir d'estudi. Els partits es van desinflar com un globus punxat i van tornar a la posició del gestor complaent, acceptant de retruc, la legalitat il·legítima del colonitzador.

Tot el discurs independentista dels partits, des de la deserció del 2017, ha estat una impostura. Han governat més de deu anys i no només no han fet res, sinó que ho han destrossat tot. El capgròs Aragonès va demanar el vot per “culminar la independència” a les eleccions del 2021 i va entregar Catalunya el 2024 al govern més anticatalà de la història recent. 

Ara tots viuen còmodament instal·lats en un règim de corrupció que no té res a envejar a l'espanyola. És una realitat que ofega la societat catalana, fet de fabulosa incompetència, robatori sistemàtic de les arques públiques, malbaratament sense taxa en detriment de la població i control autoritari dels mitjans de comunicació, convertits en un festival en què uns pallassos ben pagats canten les excel·lències del govern.

Els partits independentistes no són independentistes. Només són partits, i la seva política no és nacional-catalana, sinó nacional-espanyola. Han tornat a jugar la carta del “catalanisme polític”, aquesta vegada orientat a l'esquerra. La simulació va a càrrec de la indescriptible troica d'ERC, Junqueras, Tardà i Rufián, tres demagogs oportunistes només atents als seus interessos personals i als quals la independència els produeix urticària.

Del marasme de Junts no paga la pena parlar i del festival de hippies vintage de la CUP encara menys.

L'objectiu de l'independentisme partitocràtic català és avui clar. Impedir que es consolidi una alternativa independentista. Al preu que sigui. Faran el que calgui per a perpetuar la submissió a Espanya.

El feminisme misogin

Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar els delictes d'odi al selvàtic àmbit digital. L'odi, bèstia negra dels nous Torquemades. Empèdocles deia que l'odi és un dels dos principis que fan possible l'ésser, el món, l'univers. L'altre és l'amor. Però, en la seva ignorància supina i ànim podrit, les feministes governamentals diuen que l'odi és un delicte. Com assaltar un banc, vaja.

Per detectar-ho, rastregen les xarxes a la recerca del sintagma “Charo”, codi secret dels odiadors. El país està pagant una milionada a gent sense cap capacitat, buròcrates del partit del qual han xuclat tota la vida, per impedir que els ciutadans s'expressin lliurement.

El Ministeri compta amb un Institut de les Dones de recent creació, que no és més que una guingueta per a pagar nòmines altíssimes a companyes de confessió política. Un Institut la primera directora del qual va haver de ser destituïda a menys d'un any de gestió per activitats lucratives impròpies de la seva condició. Això sí, discutint molt sobre si els trans i els queer són dels nostres o no.

Mentrestant, el partit d'aquests censors continua sent un niu d'abusos sexuals, protegits pels superiors, com es prova amb el cas de Paco Salazar.

El paroxisme de la incongruència s'assoleix quan el feminisme apadrina causes contràries a les dones i la civilització. L'exministra de la Igualtat, Irene Montero (que no acceptarà mai que la seva llei de “només sí que és sí” va ser un disbarat), identifica la teoria feminista amb una causa palestina que barreja l'antisemitisme i l'islamisme. El primer és tradicional a l'esquerra espanyola, ignorant de l'aportació jueva a la cultura del país. El segon es presenta amb tota la seva parafernàlia de misogínia, pederàstia, fanatisme i totalitarisme disposat a purificar els nostres costums de societats capitalistes i decadents.

Una bona teoria pot degenerar i acabar il·luminant una pràctica desastrosa. A l'enginyeria social, els experiments es fan amb gasosa. Bé que ho sabia Hölderlin: “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en un paradís".

El poder dels diners

A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.

Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.

No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.

Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.

Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros.  Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó,  guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.

Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.

El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.

Sobretot si és creïble.

 

L'orriolofòbia

En aquests moments hi ha quatre opcions independentistes amb representació parlamentària a Catalunya. És veritat que, com que és un contenciós polític, no en té cap límit moral. La freqüent afirmació dels polítics que en política no tot s'hi val és la prova que en política tot s'hi val. Dir que un partit independentista no és independentista, si no es disposa d'una prova documental fefaent, és realment un insult. Tot i que no tant com l'agressió amb violència física.

En principi, la gent és el que diu ser, excepte, insisteixo, prova fefaent en contra; i té dret a ser tractada d'acord amb la seva condició.

Atès que els quatre partits comparteixen objectiu únic, per què no poden competir en igualtat proporcional de condicions i en un clima de joc net? I, quan s'arribi a una opció guanyadora, que sigui aquesta la que aglutini les altres en la seva finalitat comuna.

De les quatre opcions, tres compten amb sengles líders reconeguts. Junqueras i Puigdemont són dos veterans de mil batalles i mil derrotes; tenen la imatge deteriorada i estan embolicats en lluites entre ells dos i dins de cada partit. El seu suport electoral és declinant i buscar la raó als alambins demoscòpics en comptes de la seva venerable perpetuïtat sembla absurd.

D'altra banda, concentren l'escassa legitimitat que resta al procés car cap altre els fa ombra. ERC té davant seu la tasca de reinventar-se com a partit i no com a màfia (DGAIA) i Junts la de recuperar el crèdit després dels seus esvaïments madrilenys i la incertesa de la seva acció.

Sílvia Orriols presenta una altra imatge. Una dona que, després d'haver passat per nombroses instàncies partidistes, ha aconseguit presentar-se abanderant la regeneració política de Catalunya. Amb un estil nou de fer política, que tothom entén perquè parla de l'aquí i ara i que té un gran ressò a les xarxes. De fet, el seu partit és, en bona part, un producte de les xarxes, aquest món difús, incomprensible per als que confonen informació amb adoctrinament. L'origen del sobtat zel d'Illa contra els discursos d'odi a les xarxes neix en la l'orriolofòbia, una malaltia que pateixen tots els processistes i antiprocessistes que ens han portat fins aquí.

Aquest lideratge té un fort element simbòlic concentrat a la llegenda ripollesa, un altre polític a la restauració de l'Estat Català i un altre biogràfic per la forta personalitat de la batllessa. En definitiva, tres punts per incloure Orriols a la llista d'herois de Carlyle i donar-li de retruc un toc de feminisme. La seva afirmació que Catalunya va ser la nació dels pares i serà l'estat dels seus fills recorda la definició de nació d'Edmund Burke, patriarca del conservadorisme liberal: la nació és la suma dels que van ser, els que són i els que seran.

El seu perill més gran és sortir de la zona heroica dels principis i deixar-se arrossegar a lluites ideològiques de facció, a polèmiques sobre futuribles, siguin les pensions, el servei militar o el sexe dels àngels, territoris on, en efecte, tot s'hi val.