dimecres, 16 de juliol del 2025
La manipulació woke de VilaWeb
dimarts, 15 de juliol del 2025
L'or del finançament
Fa dos anys que es van celebrar les eleccions del 2023 i vint mesos que es va investir president Sánchez Castejón. Estem a mitjan legislatura. Sánchez fa més de set anys que està al capdavant del govern. I no hi ha eleccions anticipades, de manera que, el 2017 en farà nou, com els cercles angèlics. Va camí de superar González, que en va ser onze, i arribar a dotze, com els treballs d'Hèrcules.
Els únics vots que podrien fer caure Sánchez són els dels
catalanistes, que es passen el dia amenaçant amb l'abandó, però són el seu
suport més ferm. Més que el del quartet de la benzina de Podem. Són
independentistes, sí, però cuiden els seus interessos i, com l'ocell tero,
segons el gautxo Martin Fierro, “en un lao pegan los gritos y en otro ponen los huevos".
Ara, el govern del PSOE ha pactat amb si mateix una manera singular de finançament de Catalunya que pensa posar a disposició de les altres
comunitats autònomes, segons les seves respectives singularitats. Sona a joc de
paraules. I ho és. Però, com que es tracta de diners, ha desfermat totes les
fúries dels inferns. El bloc nacional s'afanya a combatre la fragmentació
insolidària de la pàtria per tots els mitjans. Espera comptar amb els muy y
mucho patriotes dins del PSOE per construir un front de Santiago i tanca
Espanya. En el llenguatge pla del carrer: que els de sempre paguin la festa.
Els partits independentistes aprofiten per barallar-se a
Catalunya, com sempre. ERC, desitjosa de provar que la investidura d'Illa va
ser un encert i no humiliació per por d'unes eleccions, diu que vigilarà de
prop el tràmit de l'acord bilateral. Junts, que no es dona per al·ludit, diu
que allò que no sigui el concert, no val la pena. Però cap dels dos preveu
conflictes de govern.
I n'hi ha per llarg. La tramitació d'aquest finançament, que s'ha de fer per les
vies legislatives ordinàries, es preveu atzarosa i complicada. Haurà de passar
tal quantitat de consells, comitès, comissions, amb els seus terminis, acords, votacions
i recursos que sens dubte omplirà la segona meitat de la legislatura. Aleshores, ens trobarem amb noves eleccions i potser s'haurà de començar de nou des de zero.
Mentrestant, aquesta participació de totes les parts interessades revelarà
uns interessos enfrontats que s'articularan com a majories i minories. I una
vegada més es farà realitat el que mostra una experiència de segles: que en res
es posa la majoria d'acord més fàcilment que en fer pagar la festa a la
minoria.
Des del diàleg dels melis hem avançat molt poc.
dilluns, 14 de juliol del 2025
Kulturkampf
L'expressió torna a estar de moda. Li agrada molt a l'extrema dreta mundial, en les seves variades manifestacions, des del cor americà de Trump, Milei, Bolsonaro, als nous salvadors de la pàtria a Europa, LePen, Weidel, Abascal. Un poderós front que vol posar fi a l'esquerra mitjançant la Kulturkampf. L'arma contra els hereus del Maig del 68, la nova esquerra, la correcció política, el woke, la permissivitat, el nazi feminisme, el trans, el queer, la subjectivitat desfermada.
Tot és possible a la vinya del Senyor, però això no és Kulturkampf, sinó un remei de la de debò, la que va enfrontar l'estat prussià Guillermí i, després, el Reich alemany, amb el Vaticà al segle XIX. Un cop més, el protestantisme contra el catolicisme. Otto von Bismarck va culminar la Reforma afirmant la supremacia de l'estat sobre l'Església de Roma. I així va néixer el modern estat alemany, en Kulturkampf amb el Vaticà.
Vol dir això que no hi ha Kulturkampf avui a les nostres societats? No el que diu i maldiu la dreta, sinó quelcom més raonable a la línia de la Kulturkampf bismarckiana, la lluita per la supremacia de l'estat de dret davant la religió. Considerem un cas: el de l'alcalde musulmà sunnita de Londres, Sadik Kahn.
Tinc el màxim respecte per la figura d'aquest advocat que té un historial jurídic i polític irreprotxable. És membre del partit laborista i compta amb un suport electoral superior a la majoria absoluta, té el títol de Sir i està en molt bones relacions amb la comunitat jueva. Tot això és encomiable i més quan se sap que Kahn és objecte d'atacs furiosos dels dos extrems, l'islamista i el de la dreta radical.
Però més encomiable em sembla un sistema que permet aquestes situacions, per sobre tota mena de prejudicis racials. Un sistema fet de tolerància, pluralisme i multiculturalitat. És lògic que l'alcalde musulmà d'aquesta ciutat digui que l'islam estima la diversitat. Sens dubte, ell ho veu així. Perquè és a Londres, ciutat multicultural. Però no ho pot veure així a Islamabad, o Kabul, o Riad. I és islam.
I l'amor de l'islam per la diversitat el duu a implantar diversos ordres d'administració de justícia? El duu a admetre que hi hagi tribunals en què s'aplica una llei que no és la del país? A imposar els seus costums a tot arreu? A reintroduir legislació contra la "blasfèmia"? A lluitar contra la llibertat d'expressió amb la invenció de la "islamofòbia"? A atemptar contra la llibertat de consciència dels altres?
La posició de Sadik Kahn és admirable, però no és compartida per molts dels seus correligionaris que pensen en termes de guerra santa. Potser l'home és un far de dignitat, però està envoltat per la tempesta.
No sé si la guerra és santa, perquè el pati s'ha secularitzat molt, però sí que és una Kulturkampf. I, sigui quin sigui el resultat, el batlle de Londres estarà del costat del vencedor.
(Il·lustració, foto del Govern dels EUA en domini públic).
diumenge, 13 de juliol del 2025
El vel islàmic i el fetitxisme
Segons la meva humil opinió, el vel islàmic s'ha de prohibir en una societat democràtica. És un símbol de l'estatus jurídic inferior de les dones. Contràri al principi de llei igual per a tots, pedra angular de l'estat de dret.
És tan evident que sorprèn s'hagi de debatre. Si passa és perquè l'assumpte té fondes arrels. En principi, les tres religions del Llibre (judaisme, cristianisme, islamisme) eren favorables a vetllar les dones. Amb el pas del temps, les societats de les dues primeres s'han secularitzat i fa molt de segles que no ho imposen. L'islamisme, al contrari, ha endurit i ampliat l'obligació amb algunes escasses excepcions.
El punt sembla que és la cabellera femenina i la seva força atractiva. O sigui, una forma de fetitxisme. Erika Bornay, que ho ha estudiat en profunditat, fa arrencar el seu maligne esperit de la cabellera de serps de Medusa. I la serp és l'animal del dimoni; de vegades, el mateix dimoni, fons de temptacions. Que s'ho diguin a Eva.
És veritat que la cabellera de les dones està envoltada de fantasia. Quina cosa femenina no ho està per part masculina? La cabellera sedueix i perd els homes. Però també allibera les dones. La cabellera salva Rapunzel i l'amor de Rapunzel.
Sense parlar de la màgia de les cabelleres dels homes. Recordeu Samsó a Gaza. I ningú els demanava que se les cobrissin. Al contrari, les lluïen molt ufanosos. Per lluir-la va morir Absalom, fill de David. El problema, per tant, no és la cabellera, sinó el que i qui hi ha a sota. Si home o dona. On anirà el bou que no llauri? El vel és la manifestació externa de la misogínia, que és la mateixa essència de l'islam. La submissió fins a l'aniquilació absoluta de les dones.
Els cabells femenins exciten els homes del patriarcat islàmic, que no es poden contenir davant una provocació tan libidinosa. Això només és comprensible si aquests creients, estan posseïts per un fetitxisme que els empenya a una mena d'amok de destrucció a la vista de l'objecte del seu deliri. Per evitar-ho no veuen cap altre mitjà que cobrir l'objecte del seu desig fins a fer-lo desaparèixer.
Com que no és cosa de recomanar una visita de masses al psicoanalista, què tal si, arribat el moment de la temptació, imiten Sant Benet de Núrsia i es llancen nus sobre un esbarzer? O millor, per què, en comptes d'amagar la dona, objecte de pecat, no es posen ells una armadura de ferro, com Sant Bernat de Claravall?
dissabte, 12 de juliol del 2025
Catalanofòbia i autoodi
De les moltes semblances entre els catalans i
els jueus, crida l'atenció la de l'odi que alguns professen cap als seus respectius
congèneres. L'autoodi. En el cas dels jueus es va detectar ja fa gairebé cent
anys. L'obra pionera de Theodor Lessing, Der jüdische Selbsthass, (“L'autoodi
jueu”) és del 1930. Al dels catalans, és tema encara per estudiar.
Es diu que aquesta és la funció del concepte
de catalanofòbia. El documentat treball de Ferrer i Gironès, (2000) registra
quatre-cents anys de pensament anticatalà de totes les procedències. És un
índex de l'odi a allò català. Però el que aquí ens interessa és l'odi específic
d’alguns catalans a allò català. L'autoodi, vaja. Der katalanische
Selbsthass.
I res millor per veure'l que l'hispànic esperpent "Esas latinas/Parla català" de la companyia Teatro Sin Papeles. Tota
Catalunya ha protestat per l’atac a la política lingüística de la Generalitat.
I ha aconseguit dues coses. La primera, assegurar el futur de la companyia a
tot Espanya. La segona, que el batlle Collboni demani disculpes. L'Ajuntament,
diu, no coneixia l'esquetx. Com si, a la vista del nom del grup, en fos
necessari.
Alguns, més indignats, diuen que no n'hi ha
prou amb unes disculpes. Suposo que demanen dimissions. Està bé la indignació,
però desvia del fons de la qüestió. Que no són els insults, ni les
humiliacions. Això és catalanofòbia de tota la vida. Aquí es tracta d’autoodi.
Catalanofòbia catalana.
Vegem-ho. Què té de dolent ridiculitzar al
teatre la política pública de qualsevol govern? Res. Hi ha una cosa que
s'anomena “llibertat d'expressió”. Què té de dolent satiritzar la mania dels
catalans d'imposar la llengua a tothom? Res, gens ni mica, i estic segur que els
catalans (que tenen un humor sardònic) estarien d'acord… si Catalunya fos un
país independent.
Però no ho és. Vet aquí el parany. És una
colònia, els autòctons de la qual lluiten per sobreviure com a nació
al voltant del pal de paller de la llengua. Una llengua que està sent
discriminada a tots els ordres. I justament ve una companyia a atacar-la en el
marc d'un informe d'un observatori municipal contra la discriminació! Enhorabona als organitzadors/es. La seva és una tasca vocacional.
És a dir, s'ataca el discriminat acusant-lo de discriminador. És un cop baix, brut, propi de sipais al servei del colon. No és que no coneguessin el contingut de l'esquetx. És que no els va cridar l'atenció perquè, al seu autodi, veuen com a cosa normal l'atac a la llengua en què són nascuts.
divendres, 11 de juliol del 2025
Darknet. La xarxa fosca
La crueltat dels éssers humans no
coneix límits. Aquest xicot de trenta-dos anys, segons sembla, ha fet coses
esgarrifoses, coses horribles, amb nadons, amb nens petits. Violacions comeses per grups d'homes, que les filmaven i les distribuïen per
xarxes clandestines, la Darknet. Sempre hi ha un element d'exhibicionisme a la barbàrie.
El cas de Gisèle Pelicot fa uns
mesos havia deixat molt alt el penó de la ignomínia. Aquest altre rivalitza amb
ell. I sempre amb la violació pel mig. La crueltat sembla inherent a la
naturalesa humana, almenys a la part masculina. Què feien els metges nazis quan
experimentaven amb persones? Que els amos amb els seus esclaus? Que els colons
europeus a l'Àfrica?
Alguns han descrit la crueltat,
com Conrad al Cor de les tenebres. Altres, l'han cantada. El
Marquès de Sade hauria donat qualsevol cosa per tenir Instagram. I què feia
Gilles de Rais amb els nens al segle XV? I, si es tracta de nens, el que explica
Suetoni de l'emperador Tiberi a Capri, també té nassos.
En el cas concret d'aquest
violador-pedòfil Cottineau es dona la morbositat afegida que pertany al
col·lectiu LGTBI+ i que va ser candidat de la France Insumise, l'esquerra
neocomunista, a les eleccions del seu departament. Sens dubte, és injust
aprofitar aquesta circumstància per carregar contra els LGTBO+ i l'esquerra,
encara que deu ser el que ja estigui fent molta gent.
Però també és cert que l'esquerra
hauria d'abandonar la seva ridícula pretensió de superioritat moral quan la
realitat demostra que no és ni superior ni inferior moralment a ningú. La moral és cosa de l'individu.
Al cap i a la fi, l'esquerra és
tan contradictòria i criminal com qualsevol fill de veí. Alguns dels signants
de la Declaració d'Independència de 1776, segons la qual els homes havien nascut
lliures i iguals, tenien esclaus. I què em diuen de l'advocat Sylvain Marèchal,
que va participar en la Conspiració dels iguals, un complot comunista el 1795, i
el 1801 presentava un projecte de llei per prohibir que les dones aprenguessin
a llegir? Trotski va aixafar a sang i foc la rebel·lió dels mariners de
Kronstadt i del tracte que el camarada Stalin va dispensar als pagesos russos no cal parlar.
En tot cas, no ajuda gens a l'entesa el fet que els candidats de la France Insumise, el partit d'esquerra de Cottineau, tinguin com a programa desarmar la policia local. No sembla el més assenyat atès de com estan les coses al carrer. Algú els pot dir que, amb aquesta mesura, el que pretenen és fer la vida més fàcil als violadors de nadons.
dijous, 10 de juliol del 2025
Els morts que vós mateu
Gaudeixen de bona salut.
Si hi ha un gremi més incompetent i inútil que el dels polítics, és el dels analistes, comentaristes i periodistes que en viuen. Fa mesos que pronostiquen la caiguda de Sánchez. Li han donat per políticament mort diverses vegades, tantes com ha ressuscitat. I mira que són gent informada, habituals de tertúlies, sopars i conciliàbuls. Gents amb contactes, que són a la pomada.
I no n'encerten ni una. Els passa com a les enquestes. I pels mateixos motius.
Ahir, dimecres, hemicicle abarrotat a veure la pública execució d'un Sánchez à bout de souffle que havien arrossegat al sacrifici portada rere portada. El líder de l'oposició, amb un mandat congressual hiperbúlgar recent del 99,24%, va fer la feina per la via prostibulària. Els aliats portaven llest el gat de les set cues. Algun, fins i tot, inflamat de justa ira, li podria retirar el suport.
Ja no hi calia cap moció de censura. Sánchez sortiria amb els peus polítics per davant, cap a la qüestió de confiança o la simple dimissió i consegüents eleccions.
Ni una. Vet aquí un Sánchez triomfant disposat a marxar amb pas ferm pel camí de les vacances d'estiu, com Ferran VII pel de la Constitució.
Bé pels periodistes. I què direm dels polítics? Orientats per aquests àugurs, hom pot imaginar. La fúria de les dretes és gairebé tel·lúrica. Cal esperar que els dos caps no es devorin mútuament. El PSOE té port segur i un bon temps per reparar forces. Els seus aliats del govern són ascendits a censors. Els de Podem clamen, però al desert. Els nacionalistes bascos, sempre devots, avisen que no perdonaran la tercera negació de Pere. I els independentistes catalans temen, ominosos, que potser a la tercera vagi la vençuda. La de vae victis!
Sánchez no té alternativa perquè, encara que n'existeix, prefereix no ser-ho. Això és el que explica per què a Espanya no és possible la solució alemanya de la gran coalició. Tot i això, seria l'única viable, si Espanya no fos Espanya i Alemanya terra de protestants.
L'oposició, doncs, no pot fer fora Sánchez per la seva incompetència. I, si ha d'esperar les eleccions del 2027, amb el perill que Sánchez torni a guanyar-les perdent-les, potser no té cap altre remei que intentar una altra via. Per exemple, una reforma de la Constitució, semblant a l'esmena 22 de la Constitució dels Estats Units, que limita els mandats presidencials a dos. El 2027, Sánchez es presentarà a un tercer mandat i, amb aquesta oposició, pot assolir-ho. La reforma podria evitar un quart, igual que l'esmena 22 intentava evitar el cinquè de Franklin D. Roosevelt.
dimecres, 9 de juliol del 2025
El culte al diable
dimarts, 8 de juliol del 2025
El món woke de l'esquerra
L'onzena tesi sobre Feuerbach, de Karl Marx, sintetitza la motivació essencial del pensament d'esquerra. "Fins ara", diu, "els filòsofs no han fet més que interpretar el món de formes diferents. Del que es tracta, però, és de canviar-ho". Sona com si proposés canviar el món sense interpretar-ho. Una mena de perpetuum mobile del canvi, cosa impossible, segons les lleis de la termodinàmica.
En realitat, el de Trèveris estava proposant una altra interpretació del món. Una orientada a canviar-ho. No com els altres filòsofs, que només ho interpretaven per contemplar-ho, sinó per canviar-ho d'una vegada per totes. La revolució.
En interpretar el món de formes diferents, els filòsofs, tots, el canvien. En percebre'l de formes diferents, el món és diferent. No deia el bisbe Berkeley que esse est percipi? I, com que els filòsofs són al món i no a un altre, el món es canvia a si mateix per un mecanisme en què juguen a parts iguals l'atzar i la necessitat.
La interpretació de Marx es coronava amb la transformació del món. Aquesta s'ha produït, però no segons les seves previsions, sinó les de molta altra gent, entre elles algunes seves, per a bé o per a mal. La més coneguda: l'autor de El Capital no va preveure que el capitalisme refutés les seves tesis sobre la pauperització i polarització de la societat. És veritat que al preu de generar un altre problema de multiculturalisme i anòmia social per al qual la interpretació de Marx no té resposta.
I l'esquerra no l'aporta pas. Aferrada a la interpretació heretada del mestre, és incapaç de revisar-la i manté la fracassada doctrina de la pauperització i la polarització. Hi ha trobat el pol majoritari, el nou subjecte històric de la revolució, en l'arribada massiva d'immigrants. Quant al pol reaccionari, burgès, com que la classe mitjana i el sector terciari han pujat, ja no és minoritari, sinó que ha esdevingut la societat sencera. És a dir, allò que l'esquerra vol destruir és la societat burgesa en què viu, la societat europea i americana, cosa que explica per què empara identitats culturals que tenen aquesta mateixa finalitat.
En essència, el wokisme és un atac al principi d'igualtat davant la llei per raons ideològiques, que poden ser excelses, però no són legals i molt menys, legítimes. És a dir, la destrucció de l'estat de dret. Resultat esperable, aquesta actitud duu a una praxi de govern caracteritzada per un grau de corrupció insòlit. Al cap i a la fi, el que l'esquerra woke ha aconseguit es fer de la corrupció, l'amiguisme i el nepotisme la seva forma de govern.
dilluns, 7 de juliol del 2025
Han fet de Catalunya un polvorí
I el tauró té
dents
I les porta a
la cara
I Macheath té
un ganivet
Però no se'n
pot veure.
(Cançó de
Macheath, “el ganivet”)
Fa temps que s’havia avisat de
l'arribada de la tempesta. Però no hi ha res més dur que el fanatisme
ideològic. Per cert, el lector buscarà en va la notícia a la majoria dels
mitjans escrits o audiovisuals. Pretenen amagar els esclats de violència amb
la beatífica teoria de no esperonar conflictes racistes. Però només
aconsegueixen avivar-los.
El desvari ideològic woke de les
fronteres obertes, el volem acollir i altres consignes idíl·liques d'uns
llunàtics de pamflet marcit han convertit Catalunya en la cort dels miracles que pinta Víctor Hugo, o l'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht.
Societats en què regeix la llei de l'hampa, on governen els delinqüents. El
teatre es permet aquestes llicències. Però, a la vida real, quin altre nom
poden tenir unes autoritats que practiquen empadronaments fraudulents, entre
altres mesures contra la llei? I allà on l'autoritat no imposa la llei del
país, s’imposa la llei de Macheath el Ganivet.
I mira que aquests irresponsables albiraven
el cel, el que es pren per assalt. Estaven orientats per una utopia: una
Catalunya cosmopolita, multicultural en què no regiria més llei que la de
l'abadia de Thelema: “fes el que vulguis”, no cal que t'integris. Ha resultat, però, que els convidats
vénen amb la intenció de destruir l'abadia i la seva única regla, convertint-la en
“fes el que deus”. Però no allò que deus en sentit kantià, sinó allò que estàs
obligat a fer per a defensar-te, per a sobreviure.
Aquests wokes són l'enèsima comprovació
de la dita de Hölderlin, “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà
vulgui convertir-lo en el paradís”.
Amb una mica més d'antifeixisme,
antisupremacisme, i antiracisme tornem a l'estat de naturalesa. Molts
barris ja hi són.
Perquè alguns
són a la foscor
I altres són a
la llum.
I hi veus els de
la llum
Però no hi veus els
de la foscor.
diumenge, 6 de juliol del 2025
El Meu Avi com a crit de combat
Com estava previst, va esclatar la rebel·lió
popular cantant el meu avi a capella. L'era d'internet no es poden fer
alcaldades ni en nom de la pau universal. Les xarxes s'han acarnissat amb
la batllessa de Palafrugell i li han organitzat una escridassada a ritme d'havanera.
Precisament la prohibida.
Quins motius van empènyer l'autoritat a aquest
cop de programa? L'acusació de proxenetisme de l'autor, a banda de
sobrevinguda, no està substanciada judicialment. La seva condició de militar
espanyol (suposant que s'hagi esgrimit en contra) és irrellevant perquè va
tenir dues cares. Va estar amb els facciosos a la guerra civil, però, després,
va ser actiu a la Unió Militar Democràtica. Els “úmedos”, com els anomenaven
els seus enemics d'armes.
Atacar l´obra per la personalitat de l´autor
és un ad hominem especialment insatisfactori quan l´obra és artística.
L'art, encara que sigui menor, té regles pròpies. Cal suposar, doncs, que la
prohibició del Meu Avi es basi en criteris de contingut.
Que el gènere d’havanera suposa una
idealització del passat colonial és evident, però no necessàriament
condemnable. I menys aquesta del Meu Avi que, si idealitza alguna cosa,
idealitza la derrota i la mort. A més, culpa als americans, els sempiterns
enemics.
És cert que tampoc no la protegeix la pàtina
del temps, com Els segadors, per exemple. Ni tan sols té un segle. Es va
publicar el 1968, entre moltes més que va compondre Ortega Monasterio. Però
aquesta va quedar, més que les altres. per què? Per la mateixa raó per la qual
es va popularitzar Els Segadors, perquè la gent la canta, la fa seva, la
converteix en part de la seva identitat.
Major pes té l'acusació que és una peça carrinclona,
embafadora. Però és que tots els cançoners populars són més o menys carrinclons.
Com els programes o les sèries de televisió. I ningú no demana que deixin de
cantar-se o d'emetre's. D'això se n'encarrega el temps.
L'important no n'és el contingut, sinó el
moment d'actuació de la consciència col·lectiva. Ja ho era abans. Ara ha
esdevingut un crit de guerra més. Cal ser insensible per no preveure la reacció
popular quan tanta gent està preocupada amb la pèrdua dels símbols identitaris
i l'acceptació d'altres forans.
Cal viure literalment d'esquena a la realitat.
dissabte, 5 de juliol del 2025
Aznar, com una hiena
Pren la paraula un enfurismat Aznar, amb un discurs apocalíptic, com sempre i ple d'insults i menyspreus a l'adversari. Al
seu nul sentit del ridícul s'afegeix la virulència de les seves bravates i queda
com el que és, un pinxo de barri, una mena de Rufián estil desokupa. Amb veu cavernosa, com el Comanador de
Calatrava, anuncia que si tractes amb delinqüents, no t'estranyi anar a parar a
la presó. Parla la veu de l'experiència, ja que ell té no sé quants ministres a
la presó, a prop de la presó o després de la presó.
És tal la seva indignació que, entre
improperis, acaba demanant una aliança de l'esquerra i la dreta per fer fora
l'usurpador. Una prova que la política no està renyida amb la poesia més
encesa, l'èpica per ser més exactes. L'heroisme de renunciar als principis per
salvar la nació!
D'aquesta aliança, fonament de la pàtria, en
queden naturalment exclosos els seus enemics acèrrims, els catalanistes a qui
Déu confongui. Aquí sí que no hi ha compromís. No et pots comprometre amb qui
vol la teva aniquilació. Delenda est Catalunya!
El discurs furibund sembrat d'amenaces,
recorda el foc de Joan Baptista, quan clama contra la “política prostituïda”. Una
curiosa coincidència amb el propòsit publicat Sánchez de penalitzar al PSOE el
consum de prostitució. Assumpte que generarà polèmica perquè no hi ha
unanimitat de criteri en el feminisme i és territori desconegut.
Però això són altres vols. La fúria aznarina
es refereix al més vulgar puteig. L'expressió “política prostituïda” és un insult a la política de l'adversari. La seva política, en canvi, no serà
“prostituïda”. No tinc cap mena dubte, té tota la pinta de ser fins i tot verge.
Per a adornar el aquelarre, irromp el fidel M. Rajoy, afirmant que ell va actuar contra la corrupció. Sorpresa, com quan apareix Ubú rei i diu ¡merdre! Que, a l'interí, el Tribunal Suprem hagi dictaminat que el PP és una organització amb ànim de delinquir, no és rellevant. I, en tot cas, també hi ha bons lladres, com Dimas, segons l'evangeli de Nicodemus.
Acabat el discurs del colèric majordom de la guerra de l'Iraq, que té tots els minyons del seu partit espantats, se'n van anar tots a dinar i l'ominós profeta va fer el que diu l'immortal Cervantes:
“Y luego, in continente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada”.
divendres, 4 de juliol del 2025
El meu regne per quatre vots
dijous, 3 de juliol del 2025
Han fet de Catalunya una Espanya
Per a la majoria dels catalans, siguin
independentistes o no, la superioritat de Catalunya sobre Espanya és un fet
evident. Superioritat econòmica, cultural, social, de tota mena que es
manifestaria amb més força si el país fos independent. Alhora, els espanyols
alimenten la seva secular catalanofòbia, argumentant que els catalans són uns
supremacistes als quals no hi ha manera de sotmetre.
Situació sense sortida que ja va exposar
sàviament Jordi Pujol quan, en arribant a l'edat en què els homes
poden dir el que vulguin, va dictaminar que ni Catalunya té prou força per a separar-se d'Espanya ni Espanya per a integrar i assimilar Catalunya. El problema
no té cap solució.
Com que a la casta política catalana li falta
valor per liderar la independència de l'única manera que es pot fer,
unilateralment. Ha decidit que, en no poder-se independitzar d'Espanya, es
posarà al seu nivell. El resultat és que Catalunya ha esdevingut una mena
d'Espanya.
El més característic de l'Espanya d'avui és el
seu conformisme, la seva resignació davant la perpetuació de les pautes
autoritàries del passat i un deliri ideològic woke, que està destruint l'ordre
social liberal i permet substituir-lo per un altre ordre identitari antiliberal.
L'arma que s'utilitza és l'eliminació de l'esperit crític, la difusió de dogmes
propagats pels mitjans de comunicació i el regnat de la mediocritat més
absoluta en l'àmbit públic. No només en el polític, també en l'econòmic,
social, cultural, etc.
No hi ha cap diferència entre Espanya i
Catalunya. Als dos països hi governa una partitocràcia que ha estès els seus
tentacles en totes direccions: la política és cosa de paràsits i incompetents;
els mitjans, de mercenaris i manipuladors; les empreses de lladres i corruptes; la
judicatura, d'inics i prevaricadors; l'església, de retrògrads i pedòfils.
I tot sota el mantell de la més densa i vulgar mediocritat.
A Catalunya, la DEGAIA i altres robatoris deixen petitó Koldo i cia. Els mitjans de comunicació són aparells de
propaganda dels partits. Els empresaris i els banquers es troben al servei d'Espanya.
Els jutges estan impregnats d'anticatalanisme i d'amor patri espanyol. La
televisió i la ràdio són de qualitat ínfima i estan governades per un grapat de
buròcrates que es creuen cosmopolites. Els capellans, fins i tot els de
Montserrat, són els serfs de Mammon.
Tot sota el mantell confortable i protector de la mediocritat.
dimecres, 2 de juliol del 2025
L'odi al discurs
Els censors del Parlament tornen a la seva volença de restringir la llibertat d'expressió dins la cambra. Nova desfilada de tripijocs, sofismes, fal·làcies i jocs de paraules, per tal de justificar l'injustificable. Per no perdre temps, remet al lector a un article que vaig publicar al diari El Món el mes de març, L’odi a la llibertat d’expressió. Resumint: el delicte de “discurs d'odi” no existeix, és eufemisme de censura. L'odi és un sentiment i, per tant, il·legislable per naturalesa. No n'hi ha prou amb la reforma del reglament, que no té rang perfecte de llei i caldrà reformar l'Estatut. La finalitat última de la proposta és fer callar el discurs de Sílvia Orriols. El resultat serà apujar la seva expectativa de vot.
La probable raó per la qual les seves senyories tornen a la volença a la manera del bou a l'arada és que han vist unes enquestes que els amarguen la vida com les fúries ho feien amb la d'Orestes. Els diputats/des no només es gasten els diners públics en viatges de plaer ideològic a Budapest, sinó també a encarregar enquestes d'ús intern per esbrinar cap a on bufa el vent.
Aitals enquestes presenten un front ombrívol per als tres partits catalans que remenen les cireres i especialment per als dos que es guanyen la vida de trilers de la independència. Tot i això, el remei pot ser pitjor que la malaltia, cosa que té paralitzats als censors a una torre bizantina d'ivori. I amb raó.
Si el poder va endavant amb la restricció de la llibertat d'expressió per raó d'odi als termes que especifica, serà molt difícil que algun diputat no denunciï com a discurs d'odi de classe (que estaria comprès en allò que anomenen odi per “origen o condició social”) el d'algun diputat d'ERC quan es tracta de matèria impositiva, fins i tot, expropiatòria. I no es parli de la possibilitat d'incloure en l'acusació alguna diatriba de la CUP contra les forces de seguretat.
Volen callar Orriols per independentista, però, com que això no es pot dir, es fa valer l'estigma de l'extrema dreta. Ni la Sílvia Orriols és d'extrema dreta ni callar l'extrema dreta és assenyat. I, com que no es pot censurar el contingut, se'n censuren les formes. És a dir, el debat públic no està per esbrinar la veritat, sinó per fer costat al discurs del poder.
dimarts, 1 de juliol del 2025
Cerdán i Salellas
La notícia de la presó de Cerdán és un terratrèmol no pas per
esperat menys destructiu. Mai no ha estat tan clar que, a Espanya, una
investigació equival a una condemna i aquesta condemna cau també sobre el
govern que ha de dimitir. Tot el front politicomediàtic del país es rendeix a
aquesta seqüència, uns a les clares i molt sonores, i altres a les fosques,
però molt insistents. El públic conté l'alè i la premsa internacional comprova
una vegada més que “Espanya és diferent”.
Abans de calibrar els aspectes polítics, donem un minut
d'atenció a la peripècia personal de l'avui reclòs a la presó de Soto del Real.
La imatge ve sola. La roda de la fortuna regeix les destinacions. Avui a dalt i
demà a baix. L'home que ho va ser gairebé tot, reduït a gairebé res. En
qualsevol cas, com fins ara ha defensat la seva innocència suposo que aquí
comença una batalla per provar-la davant dels seus acusadors. A la seva primera
nit a Soto, haurà pensat arribar a dir-los "com et veus, jo em vaig veure;
com em veus, et veuràs".
La innocència té una ègida, que n'és la presumpció. Per
destruir-la no n'hi ha prou amb acumular tràmits processals, per molt
ostentosos que siguin. Cal una sentència condemnatòria ferma.
Mentrestant, tots els gats són bruns. I aquí és on puja el
to del debat polític. L'oposició de les dretes torna a demanar eleccions
anticipades a causa de l'agreujament de la situació. Però cap agreujament
substitueix els quatre vots que li falten per a una moció de censura. Així que,
com sempre, el seu líder parla per no estar callat.
La vida política segueix el seu plàcid i càlid curs cap a la
canícula. Les esquerres a l'esquerra acumulen les queixes i les discrepàncies
fins a omplir un calder sense fons, com les danaides. Les negociacions de
Suïssa continuen en un discret business as usual en un ambient sens dubte més
fresc. I ningú no sembla interessat a provocar la caiguda de Sánchez. Els
sembla obrir la caixa dels vents que ningú no sap després per a on bufaran. Els
quatre vots absents són els pilars del govern de Sánchez. I no vull pensar que
a algun se li acudeixi dir que són les barres de la quadribarrada.
D'altra banda, una paraula sobre Salellas. He llegit tota mena
d'insults i desqualificacions sobre ell per raons polítiques. No coincideixo
gens amb la CUP i tampoc sé quin grau de proximitat té l'advocat amb aquesta
organització. Al capdavall, tots estem compresos als sis graus de Milgram. Però
em sembla evident que aquesta qüestió és de caràcter deontològic i suposa que
tot advocat té dret a decidir lliurement qui defensa (llevat dels torns
d'ofici, imagino) sense que ningú ho tingui a qüestionar les seves motivacions.
Salellas diu que defensa Cerdán perquè és innocent. I apunta
que es tracta d'un cas de muntatge en contra del seu defensat. Si fos el cas serien tals i
tantes les instàncies implicades que el terratrèmol vindria més de la defensa que de la causa en si mateixa.
Pot semblar excessiu, però cal recordar que n'hem vist i encara en veiem de pitjors.
dilluns, 30 de juny del 2025
L'art, la guerra i la política
Bona
exposició de Paolo Veronese al Prado de Madrid. Juntament amb Ticià, Tintoretto
i Bassano, Veronès forma el gran quartet de l'escola renaixentista veneciana,
rival de la florentina. Va conrear totes les modalitats, retrats, paisatges,
frescos, olis, grans composicions. En aquestes s'aprecia la seva originalitat i
forta empremta, amb una àmplia varietat temàtica centrada fonamentalment en
temes mitològics i de la tradició bíblica cristiana. Els exemples més coneguts,
“La família de Darios i Alexandre el Gran”, “La festa a casa de Leví” (davant
del qual puc passar hores), “Jesús entre els doctors” (escollit com a símbol de
l'exposició), “Els casaments de Canaan”, “El menjar a casa de Simon”. Tenen una
estructura similar, que constitueix el segell personal de Veronès i el que
prenuncia el barroc. Molt colorit, abundància de personatges, perspectiva en
lleuger contrapicat que permet dotar de fons el quadre moltes vegades sense
punt clar de fugida i freqüent ús d'escorços que donen dinamisme a l'acció.
Els
quadres i temàtica mitològica, on els pintors del Renaixement tardà podien
gaudir de més llibertat enfront de les normes estrictes de representació del
Concili de Trento, tenen forta presència a l'exposició. Sobretot, un episodi
sobre el qual l'autor va tornar un parell de vegades: les relacions adulterines de
Venus, deessa de l'amor, amb Mart, déu de la guerra. És sabut que Mart no tenia
gran fama com a pensador entre els olímpics i, de fet, la interpretació del Veronèsés la de la superioritat de la xipriota sobre el guerrer
que, habitualment està adormit. Aquestes Venus rosses recorden les de Ticià
i prenuncien les de Rubens.
Present a l'exposició es troba l'Al·legoria de la batalla de Lepant. No és el més brillant del mestre, però val la pena comentar-ho, per la qual cosa il·lustra aquest post. Lepant és el triomf definitiu de la Santa Lliga cristiana, és a dir, una empresa europea (Venècia, Espanya, Roma, l'ordre de Malta, Savoia i Genova) contra els turcs que dificultaven la navegació pel Mediterrani, amenaçaven, com sempre, amb envair Europa i estaven ja conquistant Xipre, precisament, una de les dues pàtries de Venus. Els que ja havien estat derrotats a Viena, el 1529, perdien ara la guerra per mar i la cristiandat podia respirar tranquil·la. Gràcies a "l'ocasió més alta que van veure els segles", segons Cervantes que hi va combatre.
El 7 d'octubre del 1571, però, va quedar clar que la Mediterrània tornava a ser un Mare Nostrum. Un moment decisiu per a la supervivència de l'Europa cristiana, per la qual cosa no té res d'estrany que els tres principals pintors venecians (Ticià, Tintoretto i Veronès) li dediquessin un quadre, normalment per encàrrec de l'autoritat. L'art al servei de la guerra, o sigui, de la política per altres mitjans. L'obra de Ticià, també al Prado, però no a l'exposició, atribueix el mèrit a Espanya, car representa Felip II oferint a Déu el seu fill Ferran nounat. La de Tintoretto, pintat el 1571, reproduïa amb tot detall l'enfrontament naval, però es cremà el 1577 i va ser refeta, però no pel pinzell de l'autor de "l'origen de la via llàctia".
L'obra del Veronès, és una descripció de la batalla naval i, alhora, el seu transsumpte al cel, atès que divideix el quadre en dues meitats. I ambdues reflecteixen línies de poder, celestial a dalt, terrenal a sota. La Santa Lliga compareix davant la Mare de Déu imprecant la victòria. A l'esquerra de l'espectador apareix Sant Pere, és a dir, Roma. Al seu costat, Jaume, és a dir Espanya. Però la part important l'ocupa Venècia com a donzella càndida, presentada pel seu patró, San Marco, i Santa Justina, identificada pel ganivet, perquè la batalla es va produir el set d'octubre aniversari del seu martiri. Curiosa casualitat, oi? El lleó és el que dona a la República la seva condició de Sereníssima.
Una altra, artística forma de dir això de "si vols la pau, prepara la guerra".
diumenge, 29 de juny del 2025
On són els quatre vots?
El número quatre està carregat de simbolisme. És el primer
número no primer. És un número gairebé celestial. Quatre són els evangelistes i
quatre els arcàngels més coneguts. També és un número terrestre. Quatre són els
elements d'Empèdocles, terra, aire, aigua i foc. Però també és el número de la
dificultat. Cal pencar-s'ho; no n'hi ha prou amb trivialitzar. Quatre són les
ciències dures del quadrívium, I, per si surt la cosa malament, quatre són els
genets de l'Apocalipsi.
Allà va el PP, sine ira et studio, en veu de Cuca Gamarra, a deixar les coses
clares d'una vegada per totes: si tenen els quatre vots, Sánchez cau ipsofacto. Però oblida dir que la moció és constructiva. És a dir, no només és un vot en contra de Sánchez, cosa que hi pot venir de gust
a més de quatre diputats, no. És un vot a favor d'altres. I aquest és el
problema de la senyora Gamarra.
On són aquests maleïts quatre vots? En principi, a Podem.
Però com va votar Podem a favor d'un govern del PP? Com votarà l'heroi a favor
del vilà? Bé, perquè hi ha un supervilà, el PSOE. Sánchez ha esdevingut el
senyor de les mosques. Arribat a aquest moment, quan cal lluitar contra el
dimoni de la guerra, a favor de la pau, tot s'hi val. La fi justifica els
mitjans, principi jesuítico-bolxevic que sempre aflora. La radicalització de
Podem és cridanera. Montero apareix flamígera a Tuiter, de vegades com Emily
Pankhurst, de vegades com Rosa Luxemburg. Si volen guerra, que hi vagin ells!
Per primer cop no diu ells i elles.
Resulta difícil imaginar que aquests quatre vots siguin de Podem. Però no era difícil imaginar l'enfonsament del Titanic?
Quatre vots també poden venir del catalanisme. En el cas d'ERC
això tan inimaginable com a Podem. Fins i tot, més. I de Junts? Per què
l'independentisme conservador no va votar a favor del PP? Perquè no seria votar
a favor del PP, sinó del PP més VOX i, encara que Cuca Gamarra no ho cregui, no
és el mateix.
Aquests quatre vots que el PP reclama amb l'autoritat que li
confereix el seu passat i el seu compartit present per enderrocar el govern
semblen molt problemàtics. Vigileu que no es digui, com a “La venjança de Don
Mendo” parlant dels germans Quiñones: “para asaltar torreones, cuatro quiñones
son pocos. Hacen falta más quiñones".
dissabte, 28 de juny del 2025
Per què Espanya no és cap democràcia ni estat de dret?
Suposo que l'hauran condemnat amb tots els ets
i uts dels codis interpretats pels especialistes a comptar els pèls de la cua
de l'esfinx, com deia Unamuno. Segur. Ningú no planeja millor el seu crim que
el delinqüent.
Però el fet és que a aquest home ha estat condemnat
en violació d'un dret previ a tots els codis, que és la llibertat de
consciència canalitzada a través de la d'expressió. S'ha condemnat una persona,
adduint que la seva acció contenia animus iniurandi quan només tenia animus
narrandi. Tothom sap, fins i tot l'interessat, que allò que el condemnat narra
és veritat. La veritat no pot ser injuriosa.
No és només un atropellament jurídic. També ho
és cultural. Aquests jutges injustos han condemnat un joglar, un trobador, una
veu sortida del poble. Per escarmentar-ho. Hàsel és un condemnat en permanent
exposició davant d'una societat que és incapaç d'alliberar-lo, però ho
fotografia i mostra en captivitat. Quant hem avançat des dels temps dels
senyors de forca i ganivet?
No és només un atropellament jurídic i cultural, sinó també un atemptat contra el dret de la gent a sentir aquesta veu. Els censors sempre tracten la gent com a menor d'edat. Perquè, òbviament, es creuen infal·libles, i per això es reserven l'ús de la paraula. I el dret a dir qui parla i qui no i, fins i tot, qui va a presó per parlar o cantar.
I és més que vergonyós que aquests quatre anys
de privació tirànica de llibertat hagin coincidit amb els del govern de
coalició d'esquerra, progressista dos grans expressos europeus. Els suposats
hereus de John Wilkes, Zola o Asange. Quina drecera de calçasses!
Faré com Boris Vian: j’irais cracher sur vos
tombes.