És la batalla de les dones

Les xarxes són un pou de sorpreses. Reprodueixo com a il·lustració aquest tuit perquè suposo, que havent-ho fet públic l'autora, no el molestarà que es divulgui. Un dels comentaris em va cridar l'atenció, era de Marga@Tertellet i deia “el meu pare sempre em deia: estudia i treballa perquè mai un home et digui el que has de pensar ni et mantingui”.

És la força de les dones i el seu, un llenguatge que admiro. El trobo gallard i sincer; potser excessivament generós, si és que es pot haver-hi excés en la generositat. Parlen amb un esperit viril en el sentit dels romans i els il·lustrats del XVIII, és a dir, l'esperit de la virtut. Però, encara que elles no ho requereixin, la societat ha de reconèixer que hi ha un deute col·lectiu amb les dones per l'herència patriarcal que han rebut. És a dir, com compensar pel mal causat sense convidar gorrers ni paràsits.

En tot cas, aquesta és l'actitud que correspon a un feminisme secular. El tuit de Valiente em recorda la figura de Charlotte Perkins Gilman, l'autora de La cambra groga, un relat esfereïdor. Fa cent anys, Perkins es va separar del seu marit perquè sostenia que les dones havien de treballar i viure pel seu compte i, si volien quedar-se com a mestresses de casa, a cura d'una família, haurien de rebre un salari amb tots els drets. Una reivindicació encara pendent.

Davant d'aquesta actitud, allò que caracteritza l'islam per sobre de tot és la misogínia. Aquesta concepció del món tindrà tots els aspectes poètics, filosòfics, místics que es vulgui, però la seva essència és un odi obsessiu envers les dones, probablement nascut de la por. Un odi tan feminicida que exigeix ​​de les víctimes plena identificació amb els botxins, sota una àmplia varietat de penes que va des del buit social a la mort.

Aquí la pregunta és: com és possible que algú que conegui i estigui d'acord amb l'avenç de les dones a Occident pot tenir alguna cosa a veure directament o indirectament o en somnis amb aquesta ideologia feminicida?

Entre els seus molts encerts, Charles Fourier va formular una llei social de la vigència de la qual som avui testimonis: «Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones» (Vers la liberté en amour).

Aquesta és la batalla de les dones. La civilització depèn del resultat.

La cultura occidental i l’islam

 

Es diu sovint que la cultura occidental és un precipitat de tres tradicions, la filosofia grega, el dret romà i la religió judeocristiana. El terme “occidental” és una mica capritxós atès que comprèn Europa occidental, les Amèriques, gran part de l'Àfrica subsahariana, Austràlia i Nova Zelanda. S'hi afegeix Israel, encara que tingui la seva pròpia tradició filosòfica i jurídica.

Però aquesta cultura no només s'ha fet a partir de la tradició càssica, sinó també en contra de l'islam. Dençà que els musulmans van apareixer a Europa el segle VIII, la cultura europea, després occidental, ha crescut i s'ha consolidat en guerra intermitent amb els musulmans. El primer cantar de gesta europeu, la Chanson de Roland, del segle XI, narra l'episodi de Roncesvalls a la guerra de Carlemany contra els sarraïns d'Espanya. Més tard, Godofredo de Bouillon es guanya un lloc entre els nou de la fama per haver encapçalat la primera croada contra els mahometans, conquerint Jerusalem.

Roland, Orlando, reapareix en el Renaixement, sempre en lluita amb els agarens, a Orland enamorat i Orland, furiós, quan embogeix en veure que la seva estimada Angèlica s'ha fugat amb el moro Medoro. El 1571, la cristiandat derrota definitivament a la mar els otomans a Lepant, títol del qual s'enorgulleix Cervantes. Els turcs ho van intentar dues vegades més per terra, assetjant Viena als segles XVI i XVII. Vençuts de nou, van semblar resignar-se a la seva sort.

Però la guerra cultural es va mantenir. Un dels títols que fa de Byron el poeta i heroi del romanticisme és haver mort a Mesolongi en defensa de la llibertat dels grecs davant dels turcs.

És la tradició de la cultura occidental que, en una mostra de hubris o orgull desmesurat (per la qual els déus castiguen els mortals), hem fet creure que era universal. Totes les classificacions d'etapes de l'evolució humana dels segles XVIII i XIX, Smith, Millar, Fourier, Comte, Spencer, Hegel, Morgan, Engels, etc. acabaven atribuint a l'etapa actual (la seva) la perfecció de la humanitat, la raó, la ciència, la igualtat, el progrés. Ara passa el mateix.

I això és el que aquesta societat troba qüestionat des de dins per una cultura teocràtica, totalitària que pretén imposar-se sigui per la força, el terror o la tàctica gradual (fabiana) de la penetració en les institucions. I una cinquena columna de l'esquerra que li dona suport ideològic amb el pretext del multiculturalisme,

El mer fet que aquest sigui el tema del nostre temps (què diria Ortega) és molt revelador. O és que no es veu la possibilitat que el progrés, que donàvem per descomptat, s'inverteixi i esdevingui retrocés?

La civilització és fràgil i les nostres societats lliures, democràtiques, obertes i tolerants poden esdevenir a l'espai d'una generació àmbits teocràtics, intolerants, misògins, supersticiosos i tirànics.

(Il·lustració: Frantisek Kupka, "La ciència triomfa sobre l'or". L'assiette au beurre.)

Segons fora!

Els que s'esquincen les vestidures amb l'escàndol de Cerdán estan en la situació dels que acusaven la dona adúltera. Cap no pot llençar la primera pedra. Gairebé tots estan enfangats en casos de corrupció iguals o pitjors. Espanya és un hub de corrupcions, de vegades transversals.

El PP i VOX no poden presentar una moció de censura perquè han tingut la rara habilitat d'enemistar-se amb tots i cadascun dels partits de la cambra. Fins i tot entre ells no van gaire ben avinguts. Els altres estan interessats en la continuïtat del govern per unes raons o altres. I una comuna: que les eleccions les carrega el diable. Pedro, sí, Pedro Gotero.

Tot i això, la pressió mediàtica perquè Sánchez convoqui comicis es manté. En el seu propi partit creix una fronda de barons territorials favorable a les eleccions anticipades que reclamen el gerro xinès i el seu patge Page, i el rei s'atipa a arrufar el borbònic nas. Però no passa res. Calma txitxa. Potser preludi de tempesta.

Estranya habilitat la de Sánchez per donar un caràcter humà, dramàtic, a les seves vicissituds polítiques. Qui pensaria que un home de la seva plena, total, absoluta, cega confiança l'hauria de trair tan vilment? Un home sense escrúpols al capdavant de les negociacions més importants per a la nació espanyola i catalana. Potser és el que calgui en aquests casos; però a un altre nivell. Perquè la decepció ha estat bifront. El president Puigdemont tampoc no va ser capaç de calibrar el paio. La perspicàcia no sembla virtut de cap dels dos presidents. Dramàtic i humà.

Alguns diran que “massa humà” per a ser creïble. Però, sens dubte, més versemblant que el conte que Cerdán va voler col·locar Sánchez, que les converses eren una fabricació dels israelians per mitjà de la intel·ligència artificial. A Espanya, si no apareix el jueu errant, la faula no és completa.

Els partits més indignats amb l'escàndol, però favorables a la continuïtat del govern, li exigeixen amb veu tronant que faci una neteja en profunditat i giri 180º per trobar, diuen, un nou punt de partida. Girar 180º no és partir de nou, sinó mantenir la direcció, però invertir-ne el sentit. Fer el contrari del que s'estava fent. Per exemple, quan els catòlics francesos van passar de tolerar els hugonots a massacrar-los a més glòria de Déu la nit de Sant Bartomeu.

Seguint la seva teatralització de la política, el president dedica el cap de setmana a una mena de retir espiritual en què ha entrat amb la bandera del no a les eleccions anticipades. I del que en pot sortir amb una epístola als hispans o un pòdcast amb un discurs acceptant el repte de regenerar el partit que venia a regenerar el país.

L'única cosa que va quedar a la capsa de Pandora va ser l'esperança.

Israel. La lluita continua

Israel ha llançat un atac preventiu contra l'Iran amb l'èxit acostumat quant a eficiència de l'acció. Ha destruït objectius militars i ha eliminat físicament caps militars i científics del programa d'enriquiment d'urani per a la fabricació de bombes atòmiques. Escassíssimes víctimes civils. Recorda el famós cop dels mòbils dinamitats que va deixar sense dirigents Hezbollah.

El dret a la guerra preventiva és objecte d'encesos debats ètics, polítics i militars. Hi pot produir abusos, però rebutjar-ho equival a acceptar el risc de la pròpia destrucció. Per tant, els països solen recórrer a la guerra preventiva. La catàstrofe del rei Cresos de Lídia en la seva guerra contra Cir el Gran de Pèrsia (precisament) n'és una excepció.

A més, de preventiu, aquest atac en té poc. L'Iran està en guerra de fet amb Israel, directament, o mitjançant organitzacions terroristes. Així, ha contraatacat immediatament primer amb una pluja de drons gairebé tots neutralitzats i, després, amb una altra de míssils balístics sobre la ciutat de Tal-Aviv, intentant destruir la quantitat més gran possible de població civil.

Fins aquí, el comunicat de guerra. Ara, la propaganda.

Israel anuncia que els atacs s'incrementaran els pròxims dies i que la direcció política passa a ser objectiu militar.

Els mitjans woke, amb l'antisemita TV3 al davant, defensen l'Iran i acusen Israel d'agressió i de posar en risc la pau de la regió i la del món sencer. El govern espanyol, una mica menys woke que els seus mitjans, es limita a fer el ridícul amb un comunicat del ministeri d'Afers Estrangers que és una condemna implícita a Israel.

I l'esquerra radical a les seves variades manifestacions no sap què fer, està desorientada, sense brúixola dogmàtica que li assenyali la “línia” correcta. El seu antisemitisme la indueix a condemnar Israel, però el seu esquerranisme no li permet donar suport a una barbàrie com la de la república islàmica de l'Iran. Una cosa és manifestar-se per un ens de raó que es redueix a una bandera i una kufia, i una altra defensar un règim odiós, cruel i misogin fins al feminicidi, encara que de vegades presideixi algú comitè de drets humans de l'ONU. Un règim que tracta de fabricar bombes atòmiques.

En conseqüència, han decidit callar, cosa que no és gaire coratjosa, però sí prudent i un alleujament per a l'esfera pública.

 

Cerdán, pólvora mullada

L'11 de juny passat vaig publicar un post titulat El misteri Sánchez, intentant explicar per què, malgrat estar sotmès a assetjament general a tots els fronts, el govern del PSOE no cau. Arribava a la conclusió que Sánchez confia la seva força a l'excés i la ineficiència dels adversaris. O sigui, que no se'n va i els altres són incapaços de fer-lo fora.

Poc podia imaginar que vint-i-quatre hores després un nou escàndol de proporcions sísmiques, posaria a proba la teoria. Ara sí que ha arribat la fi. Feu memòria, aquest assumpte s'assembla al de Filesa, cap al 1991, un altre escàndol socialista de comissions il·legals, a les quals tan aficionats són els partits polítics. Filesa va dur a eleccions anticipades, bé és cert que després de dos anys.

D'on ve la seguretat que aquesta vegada, la magnitud dels presumptes delictes farà caure el govern? Cal un mitjà legal i eficaç per aconseguir-ho. No n'hi ha prou amb les escandalitzades queixes dels setciències sobre la democràcia, el control del poder, la transparència i altres lliçons del Cató. Tampoc la petició d'eleccions anticipades des de dins del PSOE per un espectre del passat i un malson manxec del present que ningú no escolta, llevat dels periodistes.

El mitjà per excel·lència, la moció de censura, és impossible. Al PP/VOX li farien falta els set vots de Junts i no sembla que els aconsegueixi si els seus senadors i eurodiputats continuen mostrant-se tan catalanòfobs. A banda d'altres consideracions. Dels bascos, ni en parlem.

Els altres partits estan units al carro del govern més o menys a contracor i interessats en la seva continuïtat. Sabent-ho Sánchez ha comparegut a demanar perdó, prometre una auditoria i fulminar amb el llamp de la decepció el seu fins ahir home de confiança. Li agrada lluir el costat humà dels conflictes polítics, però no ha deixat al pobre Cerdán ni la presumpció d'innocència. I les eleccions seran el 2027. Lasciate ogni speranza.

Aquesta seguretat té un punt problemàtic a Junts, que ja ha sol·licitat entrevistar-se amb el gobierno per avaluar la continuïtat de la legislatura. Al cap i a la fi, tenen un pacte "històric". Poca broma. Els set vots volen ser decisius per a la governació d'Espanya. El referent serà sempre l'MHP Pujol. Les eleccions anticipades del 1993 no es van convocar per l'escàndol de Filesa, sinó per la retirada del suport català al govern.

Però Pujol podia forçar les eleccions anticipades. Cal veure que pugui o vulgui fer el mateix el president a l'exili. Per aconseguir-ho, hauria de votar a favor d'un president de PP/VOX. Perquè, amb la sola abstenció, no ho aconseguiria. Si no pot imposar eleccions anticipades llevat de suïcidar-se, per a què vol avaluar la continuïtat de la legislatura?

 

No és només la DGAIA. És tot

El govern del MHP Aragonès va ser una catàstrofe. En comptes de culminar (sic) la independència, la va torpedinar. I, en el terreny de l'eficàcia gestora, de la qual es vanagloriava, va filar desastre rere desastre, incompetència rere incompetència, sense que cap dels responsables dels desgavells dimitís. Era un govern d'ineptes, personalment molt aprofitats, protegit per un monopoli dels mitjans de comunicació que funcionava com a aparell de propaganda.

Reduït a un suport parlamentari raquític de la quarta part dels escons, no podia governar sense l'anuència de l'oposició, en aquest cas, PSC i Junts. És a dir, no governava. Feia el ridícul, com Pétain a França o Badoglio a Itàlia; titelles. Però destrossava l'independentisme, al mateix temps que l'aparell de propaganda repetia incansable el discurs de la intenció republicana de “no deixar ningú enrere”, pel camí a una Catalunya més ecologista, més feminista, més multicultural, més democràtica. I no sé si me'n deixo algun més.

A la impotència parlamentària del govern s'hi va sumar l'escàndol (encara no aclarit) de l'estructura B del seu partit, una brigada especialitzada en llunàtiques operacions de falsa bandera per atacar els seus rivals independentistes. Amb això i un “no” del PSC als pressupostos, el govern convocà eleccions in articulo mortis i les va perdre. Va pactar llavors la investidura del candidat socialista a més gran glòria d'Espanya, a canvi de conservar algun poder institucional en forma d'endollats del partit i un gentlemen's agreement respecte a les boires del passat.

Els mitjans de comunicació com s'esperava, van silenciar qualsevol crítica a aquest negoci ignominiós. El PSC també ha complert la seva part resistint-se a investigar el tèrbol assumpte de la DGAIA, per no fer el joc a l'extrema dreta, com diu una intrèpida diputada.

Però les aigües baixen crescudes i el desastre ja no es pot contenir. Ara és un campi el que pugui! Fins i tot els mitjans més servils gosen dar la notícia. Un segon informe de la Sindicatura de Comptes mostra que centenars de milions d'euros de diners públics podrien haver estat malversats per les autoritats del departament d'Afers Socials.

No, no és només la DGAIA; és tot un sistema muntat sobre la base de la patrimonialització de l'administració pública pels partits, singularment, ERC. Són aquests els que l'espremen en conxorxa amb l'anomenat tercer sector que els seus mitjans glorifiquen. 

És tot el sistema partitocràtic colonial el que està corromput.

 

El misteri Sánchez

La penya flipa en colors amb la capacitat de supervivència del president Sánchez. Els comentaristes i analistes, que ho veuen com el general Custer a la batalla de Little Big Horn, no s'expliquen com continua viu; políticament s'entén. Afegiré sorpresa a la sorpresa, ja que Sánchez combat en molts altres fronts, no només l'indi; també al parlamentari, el polític, el judicial, el mediàtic, el digital, el dels carrers, el de la seva coalició de govern, els seus aliats parlamentaris i fins i tot al seu propi partit.

Un miracle que empetiteix el de Daniel la cova dels lleons. Un prodigi de contumàcia, bramen iracunds els opositors; els mateixos que a la seva pròpia contumàcia anomenen “resiliència”. Tot i això, l'explicació d'una situació tan extravagant és relativament senzilla. El tumult atropellat de l'atac al govern tous azimuts és la clau del seu fracàs. Sent universal, però necessàriament dispersa, l'oposició és ineficient i fracassa per overkilling, astutament aprofitat pel govern. Jo no m'ho he inventat. És part de les tècniques de l'aikido i el judo per aconseguir allò que el mestre Sun Tzu anomena “vèncer sense lluitar”.

Els atacs dialèctics d'un Feijóo indignat, però sota la triple ombra mortal d'Ayuso, Mazón i VOX, mouen a riure. L'home exigeix ​​eleccions, encara que sigui per perdre-les per quedar-se on és.

La baralla per la quantitat d'assistents a la manifa de Madrid, la d'autobús i entrepà, ha fet palès que la política de comunicació del PP és com la dels reporters de l'extrema dreta a les rodes de premsa de l'esquerra. Ficar batussa com sigui.

El lawfare aplicat ara al fiscal general de l'Estat sembla una voladura de l'estat de dret. Per fi els socialistes experimenten aquestes ingerències ultravires del judicial en les seves pròpies carns. S'ha arribat a un punt en què, com deia Gibbon parlant de la tirania de Còmode, "la sospita val com a prova; el procés, com a condemna".

Tal és exactament la situació que es va viure a Catalunya amb la condemna a Laura Borràs; una condemna tan iniqua que el mateix tribunal demanava que s'indultés la condemnada.

L'esquerra dins del govern lògicament, no té força per a ser oposició i la que és a l'oposició no té força per no ser al govern.

I després arriben els partits suposadament independentistes que, encara que volguessin (i està per veure que vulguin atès que l'última vegada que van poder, no van voler) no s'atreveixen a oposar-se al president Sánchez per por que unes eleccions anticipades agreugin la situació a Catalunya.

La raó de la "contumàcia" de Sánchez és la ineficiència dels seus adversaris.

Proust, l'home de l'orquídia

(Una exposició del Museu Thyssen-Bornemisza, a Madrid)

*****

Parlant de l'orquídia m'estalvio la magdalena. L'orquídia és al retrat de Jacques-Émile Blanche, del 1892, segons sembla, l'únic a l'oli que se'n conserva i que ja anuncia un ferm propòsit de ser un “dandi”. Fotografies, en canvi, n'hi ha moltes, inclosa una famosa de Man Ray de l'escriptor difunt. De la flor de la vida a la mort, però sempre tan exquisidament correcte.

Com la seva obra magna, A la recerca del temps perdut, literatura de l'anomenat “flux de la consciència”, simbòlica però involuntària coincidència amb l'“Ulisses”, de James Joyce, publicada íntegra a París, el 1922, any de la mort de Proust. Tots dos em semblen els pilars entre els quals ha discorregut el torrent de la literatura del segle XX. Però el stream de Proust és més contingut, més acadèmic.

A “Proust i les arts” dedica una exposició el museu Thyssen-Bornemisza a Madrid. Molt centrada en la pintura, cosa lògica, ja que la Thyssen és una pinacoteca. També s'exhibeixen altres peces que tenen algun punt proustià, però la relació sinestèsica directa és entre la pintura i el seu ressò (per dir-ho d'alguna manera) a la prosa de l'autor. Això, a més, és una bona ocasió per admirar quadres de grans mestres, (Carpaccio, Rembrandt, Monet, etc).

Els carrers de París sota la pluja a l'impressionisme de Pissarro remeten al cercle suprem dels Guermantes, amb la seva connexió subliminar amb el món de la cavalleria. Oriana de Guermantes és un transsumpte de l'estimada d'Amadís. O altre Guermantes, el baró de Charlus, que no debades es diu Palamedes, com l'heroi del cicle artúric. Un personatge d'una complexitat fascinant, directament modelat sobre el comte de Montesquiou, amic de Proust. D'aquest dandy obertament homosexual sí que hi ha múltiples retrats (Whistler, Boldini, etc.) atès que sempre havia volgut ser l'home més retratat de la seva època. 

Davant aquesta exuberància de luxe, refinament i decadència, contrasta la cruel vulgaritat dels Verdurin. Allí floreix, però, la figura d'Odette de Crécy, l'amor de Swann, asseient la tònica de l'ambigüitat en totes les relacions eròtiques de la novel·la que culmina al tràgic final d'Albertine. Suposo que el pes d'aquesta ambigüitat és a la base de l'admiració de Proust pel gòtic, un art de sublimació. De jove havia traduït i admirat Ruskin, el Petroni del prerafaelisme. Diu que va visitar dues vegades la República Sereníssima sota la seva guia, “Les pedres de Venècia”, cal suposar que en versió abreujada. Hi ha un quadre de Turner a l'exposició, una explosió de llum que explica la passió de Proust per la ciutat de la llacuna.

Proust va tenir una influència notable a la literatura catalana, singularment Llorenç de Vilallonga i Josep Maria de Sagarra. Alhora, alguna cosa catalana impregna l'obra de l'autor del “temps perdut”. A l'exposició hi ha testimoni de la relació amb Mariano Fortuny i Madrazo pintor i creador tèxtil, resident a Venècia i els dissenys del qual van influir en les descripcions dels vestits d'Albertine, com reconeix el mateix Proust.

Visitar l'exposició no és perdre el temps.

El wokisme, malaltia terminal de l'esquerra

 

L'esquerra excomunista ha destruït l'estat del benestar.

Ho va intentar per la brava quan va néixer, cap al 1945, perquè, segons ella, era un engany del capitalisme a la classe treballadora per continuar explotant-la i apartar-la de la revolució. Després, el comunisme va desaparèixer pel desguàs de la història. L'estat del benestar, en canvi, es va consolidar i prosperar. Així que l'esquerra, ara postcomunista, per sobreviure, va pujar al carro del vencedor per fer-lo fora. Treu-te tu perquè em posi jo.

Però la gestió esquerrana de l'estat del benestar és una ruïna. Un càlcul elemental prova que l'arribada il·limitada d'immigrants pot ser un avantatge per a un empresariat sense escrúpols, però és insostenible per als serveis públics de la ciutadania. La ruïna no ve sola, sinó acompanyada d'unes polítiques suïcides que porten les autoritats woke a saltar-se la legalitat. A banda de la corrupció i el robatori que practiquen sistemàticament.

Perquè també es destrueix l'estat de dret.

Els casos provats d'empadronaments fraudulents massius realitzats per ajuntaments són un atac directe a la base mateixa de l'imperi de la llei. La competència deslleial dels “manters” que, a més, tenen un sindicat alimentat amb fons públics, és un dany evident al petit comerç. Els ciutadans estan obligats a complir les normes que l'autoritat no compleix; és a dir, estan governats per autoritats il·legals, per delinqüents.

Alhora, dins de la immigració n'hi ha una de molt concreta, que és la musulmana i no s'ha de confondre amb aquella. Amb aquesta immigració, el wokisme de l'esquerra espanyola i catalana arriba al paroxisme d'eximir-la de l'aplicació de la llei en qualsevol àmbit, des de la higiene pública, com el cas de les matances massives halal d'animals fins a la violència masclista, passant pels drets dels menors.

Literalment és la destrucció de l'estat de dret.

El tractament del fenomen de l'okupació és delirant. Al crit de l'habitatge no és un negoci, sinó un dret, el mercat immobiliari s'està destrossant. La cuirassa dogmàtica woke li impedeix veure una cosa que se sap des del segle IV dC, amb l'Edicte sobre Preus Màxims de l'emperador Dioclecià que imposava topalls als preus de 1.300 productes i mà d'obra per fabricar-los. Això que anomenen ara “topar els lloguers” i està aconseguint el que Dioclecià: agreujar el desastre.

L'excusa per protegir els il·legals, els manters, els okupes, els multireincidents, els immigrants il·legals i la resta de delinqüents per sobre dels ciutadans d'ordre que paguen impostos és un concepte difús i subjectiu com el de “vulnerabilitat”. Armada amb ell, l'esquerra woke està destruint l'estat de dret i la seguretat jurídica de la propietat privada, que, mentre no es demostri el contrari -i encara no s'ha demostrat- és a la base de la civilització.

Alícia eterna

 No descobreixo res si dic que Alícia és un personatge tan universal com Héctor, Hamlet, Don Quixot o Faust. Indegudament encasellat en el mon de la literatura infantil, la seva força resideix, precisament, en què arrela a la nostra infància que, com deia Rilke, és la pàtria de l'home.

Hi ha una exposició sobre Alícia al país de les meravelles a CaixaForum de Madrid que espero arribi aviat a Barcelona per a gaudi general. Entrar-hi és tornar a la infància, recuperar la lògica de la paradoxa, l'estabilitat del desequilibri, el pes del no-res o els rius que van cap amunt.

És impossible exposar tota la complexitat d'un geni tan estrany com Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll. Però qui visiti aquesta exposició trobarà abundància de pistes per seguir la interpretació que més li agradi del matemàtic-clergue-poeta. Tant se val la seva condició o edat. Perquè cada generació troba a l'obra un punt que li dóna sentit. El victorianisme i el prerafaelisme del món d'Alícia (que encara no se sap si era transsumpte o no d'Alícia Liddell) es trasllueixen en l'amistat que unia Carroll amb Dante Gabriel Rossetti, Millais, Hunt i tota la cotterie al voltant del patriarca de l'estètica medievalitzant, John Ruskin.

Les interpretacions freudianes el van ploure des del primer moment amb l'entrada al forat del conill blanc que es pot llegir com la porta del subconscient. El forat duu a un bosc d'especulacions sobre unes fosques tendències pedòfiles de Carroll, alimentades per la seva ruptura amb la família Liddell. Tanmateix, cal no oblidar que un dels trets més peculiars del victorianisme és l'afició general a retratar nens i nenes. Pregunteu la Julia Margaret Cameron.

Després de Freud, les esquadres surrealistes, futuristes i avantguardistes en general van trobar territori feraç als dominis de la reina de cors i la passada a l'altra banda del mirall, que sembla una idea de Magritte. El cinema es va encarregar de projectar-lo en totes les dimensions. Les primeres pel·lícules d'Alícia van ser en cinema mut i, vistes avui, s'integren molt millor al món de Carroll que la versió, sens dubte aconseguida i dominant, de Walt Disney als anys cinquanta. Alicia potser era una miqueta nyonya, però el cinema ha esmenat el seu error amb la magnífica versió de Tim Burton el 2010.

Tots s'alimenten del vener gràfic que van deixar els increïbles gravats de John Tenniel a l'edició original. Han estat molts els pintors i artistes que s'han endinsat a la història: Arthur Rackam, Salvador Dalí, Max Ernst, René Magritte, Marie Laurencin, Mervyn Peake, etc. Tanmateix, l'esperit de Tenniel presideix sempre. Es un clàssic. Només les impressionants il·lustracions del poema “Jabberwocky” fan recordar el famós gravat de Dürer sobre el cavaller i la mort.

La ruptura amb la lògica tradicional va carregar les recambres de les armes del 68 i el lema “prohibit prohibir” podria haver-lo enunciat el barreter boig. La contracultura psicodèlica es va animar amb la plàcida vida de l'eruga blava fumant un narguil i plantejant la pregunta existencial per excel·lència: “qui ets tu?”, la pregunta que respon la filosofia hindú: Tat tvam asi, o tu ets això.

La postmodernitat, encarregada de anorrear les il·lusions revolucionàries descobrint el seu costat totalitari, troba la clau del seu sentit en el celebèrrim diàleg d'Alícia amb Humpty Dumpty sobre com les paraules signifiquen el que vol el que mana. La lingüística, fins i tot la generativa, no seria el que és sense Alícia. Que la llengua és poder ho saben avui fins els morts; sobretot els morts que ho són per haver volgut parlar la seva llengua materna.

Potser no fos això el que va impulsar Woodward i Bernstein a investigar el cas Watergate, que va canviar el periodisme del segle XX, però el llibre amb el que van denunciar-ho, “Tots els homes del president”, reprodueix una línia d'una vella cançó de bressol que Carroll aplica a Humpty-Dumpty: “Humpty Dumpty estava assegut en una valla/ Humpty-Dumpty va patir una gran caiguda/i tots els cavalls i tots els homes del rei/no van poder aixecar Humpty Dumpty”.

La por del censor

 Fa unes dates, el periòdic on escrivia em va censurar un article i, conseqüentment vaig posar fi a la meva col·laboració. El paràgraf concret del qual la direcció "discrepava" i volia que canviés o, imagino, ometés, era aquest,

"Amb tots els respectes, cal viure en els núvols per empassar-se aquest conte de la “islamofòbia”. Què té d'irracional oposar-se a la misogínia? Què rebutjar la pedofília? Què negar-se a complir els mandats d'una religió que no és la teva? Què menjar o no menjar segons els gustos personals i no segons els mandats d'un guillat? Què lluitar contra una barbàrie que penja els gais de les grues o penalitza les dones que no volen portar un drap al cap com a símbol de la seva inferioritat? Què en definitiva negar-se a viure sota la Xaria?"

Què hi ha aquí de censurable? Per al censor, el paràgraf sencer (tot i el seu estil elegantment anafòric) però, especialment els dos substantius, guillat i drap. El paràgraf per raons ideològiques woke i les dues paraules per pura por. Així que censurat quedà el pobre article i la directora es va justificar amb una sèrie de tuits a l'odiada xarxa muskiana que hagués pogut estalviar-se.

Resumeixo la meva posició en tres observacions:

Primera. La por ve de que pugui succeir al medi una cosa semblant al que va passar amb algú altre mitjà. Res no es pot descartar a la vida, però convé atendre la llei de probabilitats que, al seu torn, alguna cosa té a veure amb el sentit de la proporció.

Segona. És un vell principi que els diaris no són responsables de les opinions dels articulistes. Fins i tot es feia constar expressament, costum que s'ha perdut, com les neus d'antany. Avui, es dona per suposat, fins que es deixa de donar-ne, ja que la postmodernitat no admet principis absoluts, només circumstancials.

Els diaris expressen la seva opinió als editorials i no poden “discrepar” de la dels articulistes fins al punt de censurar-los. Tret que el vell principi s'hagi invertit i sigui deure dels articulistes ajustar-se a l'opinió del diari. Com que oficialment no és el cas, cal concloure que:

Tercera. El diari tem que els qui se sentin ofesos per una opinió siguin incapaços d'entendre aquest principi tan obvi que el mitjà no és el missatge. I per què el temen? Aquí entrem a les boires de la subjectivitat aliena i només es poden aventurar hipòtesis. La meva és perquè ho pensen. La por hi pot guardar la vinya, però obnubila la raó, l'única cosa que ens diferencia dels animals.

Recordeu el liberal Stuart Mill: "és millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet."

Els draps bruts

 … es renten a casa, diu el saber tradicional. Però aquests ianquis no respecten tradicions, especialment Donald “Earthquake” Trump, un apocalíptic integrat, figura hostil i incomprensible per als europeus. Trump és a la línia de Ronald Reagan, per cert, antic actor de moderat talent. Tot és espectacle, des de l'idil·li amb Elon Musk durant la campanya electoral, fins a aquesta baralla monumental que ja s'ha cobrat un 14% del valor de Tesla a la borsa.

Trump i Musk semblen tenir la mateixa fibra i la mateixa determinació. Per això, a la llarga, no se suporten. Però no el mateix mètode, aquell que jeu al fons d'algunes bogeries, segons Shakespeare. El de Trump és erràtic, contradictori, desmesurat i de traç gruixut. Les seves reaccions són intempestives i no tenen més orientació ideològica que la MAGA, un objectiu imperial que inclou la conquesta militar. És una política de corsari.

El mètode de la bogeria de Musk deixa veure una finalitat ideològica darrere de les seves aparentment desgavellades decisions, com comprar Twitter i convertir-lo en X, sacsejant el complex món de la llibertat d'expressió. Amb Twitter a la mà, va ser decisiu al triomf electoral de Trump i va rebre carta blanca per a un ambiciós programa de desmantellament de l'estat del benestar a l'interior i l'exterior.

Musk i Vance, semblen ser els cervells de l'atac al consens woke del darrer quart de segle i tots dos estan aconseguint un gir conservador a Europa. A l'ordre internacional, els Estats Units deixen de finançar l'UNRWA i han vetat una resolució del Consell de Seguretat sobre un alto el foc a Gaza, Musk afegeix dos ous durs més i planteja deixar de finançar l'ONU. Una decisió d'aquest tipus, que recorda la negativa dels Estats Units a la Lliga de Nacions, capgiraria tot l'ordre internacional que, tanmateix, no és el de la postguerra de 1945.

I la baralla de l'empresari sud-africà no és només amb el president, sinó amb un grapat de les més poderoses multinacionals que van tenir la mala idea de posar-se d'acord per pressionar Twitter. Es van valer de la publicitat per influir en continguts i van infligir danys de milers de milions a la xarxa. Ara Musk respon amb una demanda de bilions o trilions, emparada en la llei antitrust. No és només una decisió empresarial audaç, sinó que es fa en un context ideològic que proclama la mort dels mitjans tradicionals, a mans del que anomena “periodisme ciutadà”. Qualsevol persona proveïda d'un mòbil que es trobi al lloc dels fets és el periodista més qualificat per transmetre'ls. Les xarxes fan la resta. El seu objectiu són els mitjans tradicionals de comunicació

Això del periodisme ciutadà de Musk sembla el sacerdoci universal dels creients de la Reforma.

En realitat, una revolució.

Medea i la civilització

 

Som anats a la lectura teatral de la Medea de Sèneca, a càrrec de Belen Fabra i Josep Julien, en versió, traducció i direcció de Francesc Cerro-Ferran, al CaixaForum de Girona. Això del teatre llegit té la seva gràcia, car et permet, t'obliga, a concentrar-te en el text, sense distreure't pels moviments i l'acció dramàtics.

Medea és un personatge fascinant. Sèneca, que segueix Eurípides, es concentra més en la fúria destructiva de les passions, la gelosia, el despit, la venjança, com a bon estoic que s'estima la moderació en tot.

Per als grecs aquesta princesa de la llunyana Còlquida era una bàrbara, bruixa, maga, neboda de Circe i neta d'Hèlios, ni més ni menys. Tota fúria, tota foc, sense aturar-se davant el filicidi, xoca amb l'ideal d'ataràxia de la seva pàtria adoptiva. Després de trair el seu pare, esquarterar el seu germà i bullir l'oncle del seu marit, Jàson, tots dos troben refugi a Corint.

Però la bona consciència grega no pot tolerar el matrimoni d'un hel·lè amb una bàrbara. El rei Creont restableix l'ordre civilitzat casant la seva filla Creüsa amb Jàson. Medea sembla resignar-se a ser la dona repudiada, tractada com a una puta. Però després reacciona i es produeix la tragèdia. La barbàrie destrueix la civilització fins a les seves arrels més profundes quan una mare mata els seus fills. Però la culpa és de l'apocat Jàson. Tot i això, passa per heroi després de l'aventura del velló d'or, que no hauria aconseguit sense l'ajuda de la princesa bàrbara.

La llegenda de Medea té curioses ramificacions. Arrabassada en un carro de foc del seu avi, va trobar nou refugi a Atenes. Alguns diuen que, abans, va anar a buscar l'ajuda d'Hèrcules a qui, gràcies als seus encanteris, va tornar la raó. Però no li va servir de res. A Atenes es va casar amb Egeu, el pare de Teseu, i va tenir amb ell un fill, anomenat Medo, que sembla ser l'origen dels medes. Medea, fidel a la seva essència bàrbara, va intentar enverinar Teseu, però el minotauricida va tornar a bandejar-la amb el seu fill.

La figura de Medea, molt tractada també en la pintura (hi ha un quadre impressionant de Delacroix), explica per què, malgrat la seva mútua tírria, la civilització glorifica la barbàrie. Pensa que li manca quelcom.

Més sobre la polèmica del vel islàmic

 La notícia és del 2010. Quinze anys després, té la mateixa lectura?

                   *********

L'ús del vel no està específicament ordenat a l'Alcorà. Es deriva de nombroses interpretacions, hadiths, tradicions culturals, etc. i és més o menys obligatori. Però, ho sigui més o menys, la peça és símbol de la submissió de la dona a l'home, punt central de la misogínia de l'islam.

Els islamistes en general aproven el vel. Després, segons el grau de radicalisme, el converteixen en un sudari que fa de les dones mortes en vida. La finalitat última és que desapareguin de la llum del dia, recloses, aniquilades, convertides en éssers vegetatius. És dur de creure, però l'Afganistan no és una invenció.

A Occident, l'esquerra woke intenta defugir la incòmoda qüestió de tres maneres: una és amagant-se darrere la solidaritat amb la “causa palestina” o, cosa equivalent, tancant els ulls, per no veure el problema; però quan els torna a obrir, el vel, com el dinosaure de Monterrosso, encara hi és.

La segona és veure'l com un tret cultural distintiu no un símbol de submissió. Per això ERC té una diputada musulmana que llueix vel, fent veure que no és submissió, per atraure el vot de les que sí que el porten com a símbol de submissió. Sembla refinat, però és una tècnica elemental de caça. Es diu esquer.

La tercera és afirmar que es tracta d'una opció voluntària de les dones, com si a l'islam hi hagués alguna cosa voluntària per a ningú. No es pot ignorar el procés de socialització femenina dins la comunitat islàmica. Les dones no són éssers autònoms si no trenquen amb l'islam; i, si en trenquen, la seva integritat física corre perill.

La vella esquerra radical en nom dels valors de sempre, la llibertat, la igualtat i la separació de l'església i l'estat vol prohibir el vel. També la dreta i la ultradreta coincideixen en això, i potser només en això, amb aquesta esquerra.

Europa fa un quart de segle que està obnubilada per una política de fronteres obertes, una barreja de mala consciència pel passat colonial i arrogància postimperial de gresol de cultures. I les conseqüències són perceptibles en una anomia social creixent. Tant que el tauler polític està girant cap a posicions conservadores, malgrat la cridòria de Pere i el llop de “que ve l'extrema dreta!”.

El vel és un símbol profund; l'estendard de la gihad. I la seva prohibició a l'àmbit públic és una exigència de supervivència. Europa se suïcidaria si fos contra la tradició que l'ha construït. I una de les peces essencials d'aquesta tradició és la idea de Heidegger, arrelada a Grècia, que l'ésser humà es realitza en un procés de "desvelar" la veritat (aletheia), que no és un mer descobrir-la, sinó viure'n.

Suposo que algun woke dirà que Heidegger era un filòsof nazi.

Florilegi de mentides dels polítics nostrats.

Fa uns dies, vaig publicar un article al Punt Avui sobre les mentides dels polítics. Eren consideracions de caràcter més aviat teòric, amb alguns exemples genèrics. S'hi afirmava que la mentida és el brou de cultiu de l'independentisme català.

Preuves à l’appui, com diuen els francesos:

¿No assegurava el MHP Puigdemont que es retiraria de la política activa si no guanyava les eleccions del 2024? No només no s'ha retirat, sinó que ha tornat a la presidència del seu partit, com Junqueras al seu, facilitant els memes a les xarxes que els comparen amb Stan Laurel i Oliver Hardy, el gros i el flac. En tornar a casa del pare, Puigdemont abandona aquell castell del rei tolit del Consell de la República, que es perdrà en les boires d'Avalon i, amb el castell, l'esperança d'un lideratge carismàtic cap a la independència.

La senyora Elisenda Alamany, d'ERC, fa una crítica escatològica del govern, però no esmenta que és el seu partit el que l'ha investit i el manté. Rondinar contra allò que un mateix fa, a més d'una mentida, revela algun tipus de desajust nerviós. Gairebé la meitat dels votants republicans van votar en contra d'investir Illa. Sense comptar el vot de Junqueras que encara no se sap si hi va anar a favor o en contra, probablement perquè ja no distingeix entre la veritat i la mentida.

Els comuns i assimilats diuen governar per a l'esquerra, però ho fan amb els vots favorables de la dreta. O les esquerres no són esquerres o les dretes no són dretes. Per sobre d'aquestes nimietats els uneix un objectiu comú: omplir-se les butxaques i tancar el pas a l'independentisme, que és el seu veritable enemic, siguin de dretes o d'esquerres, güelfs o gibel·lins, de l'Atleti o del Reial. Són espanyols de cor.

Igual que la CUP, que menteix i es desmenteix a si mateixa in ictu oculi, en un vist i no vist. Ataquen l'AC per feixista, enviant pinxos a les seves paradetes a agredir físicament els que hi són. Com feien els SA a Alemanya amb els jueus, els fasci di combattimento italians amb els socialistes ("Giovinezza, giovinezza/primavera di bellezza!") o les esquadres falangistes amb els republicans, amb la seva  “dialèctica dels punys i les pistoles”. 

Tot plegat, mentides.

Genealogia de la corrupció espanyola

(Captura d'un post de Mercedes Rodríguez a Facebook)

                       ******

Parlar de la corrupció espanyola és esmentar la soga a la casa del penjat perquè té arrels pregones. És una pràctica secular. 

L'antecedent dels fons voltor.
El 1601, el duc de Lerma, vàlid de Felip III, va convèncer el rei que traslladés la capital d'Espanya de Madrid a Valladolid. Abans, hi havia comprat molt terra val·lisoletà a baix preu que després en va vendre molt car als cortesans obligats a instal·lar-se al voltant del rei. El 1606 va convèncer l'Àustria de tornar la cort a Madrid. Abans hi havia comprat molt de terra madrileny a preu deprimit per l'abandó del rei. Els compradors, a preus astronòmics van ser els mateixos burlats cortesans. Per fer-se pagar les gestions, el duc de Lerma va acceptar un suborn dels comerciants de Madrid per 250.000 ducats d'or.

Una contractació com la del Iak 42.
Uns dos-cents anys més tard, el 1817, Ferran VII, “el desitjat” es va trobar sense armada, destrossada a Trafalgar, per reprimir la insurrecció americana. Aleshores, contractà la compra d'una flota a Rússia per 13.500.000 rubles que va trigar a aconseguir i més a pagar. La flota que finalment va fondejar al port de Cadis el 1818 amb prou feines surava i es va desballestar in situ.

Rieu-vos de la ciutat de Mahagonny.
Al segle XX, l'exemple dels quaranta anys de franquisme, amb l'antecedent del septenat del general de Jerez, estalvia altres disquisicions. El franquisme era un règim caracteritzat com una dictadura temperada per la corrupció. Les fortunes es van fer a punta de pistola i es van consolidar amb tota mena de privilegis i estafes.

La "Cosa Nostra", un joc de nens.
La monarquia postfranquista es va inaugurar amb un rei exemple de tots els vicis, en especial, un amor desmesurat pels diners i la "terza gamba". Els governs civils, fil per randa, amb rares excepcions. El llarg mandat del PSOE de González acabà en un pantà de corrupció des del Banc d'Espanya als orfes de la guàrdia civil, sense comptar els sinistres GAL. D'Aznar es diu que té gairebé tots els seus ministres davant dels tribunals. I M. Rajoy ostenta el rar honor d'haver governat com a cap d'un partit declarat “organització criminal” pels jutges. Això sí que és digne del Guiness. 

"Captiu i desarmat" l'exèrcit separatista...
Pel que fa a l'actual governant, viu embolicat en una teranyina de corrupcions de les quals només la qüestió d'Ábalos sembla tenir substància judicial. Les altres, un imbroglio de caràcter familiar nodrit per la tafaneria mediàtica, es veuen més febles, més teranyinoses. La corrupció de les esquerres al gobierno i llurs aliats és més de caràcter polític i es concentra a consolidar la submissió de Catalunya. Li diuen "reencuentro" i compten que deu ser el lema per a les eleccions espanyoles de 2027 que ja s'albiren a l'horitzó. "Ha tornat Espanya".

Ja se sap, l'home neix incendiari i mor bomber.
 D'altra banda, la corrupció socialista té un tret existencial propi. Aquests sis homes de la il·lustració són la imatge d'una generació i la seva degeneració. Amb les seves diferents trajectòries, estan units per un tret esquizofrènic. Havent evolucionat de l'alfa a l'omega, cadascú viu l'experiència d'haver esdevingut un altre amb el qual conviu, com a un Doppelgänger. L'havia sentenciat Rimbaud: “Je est un autre”. Per això Shelley deia que els poetes són els legisladors no reconeguts del món. 

La corrupció com a forma de govern

El discurs públic a Catalunya és un full de parra per tapar unes pràctiques de govern tan grolleres i abusives que s'igualen a les espanyoles. Està perfectament simbolitzada a la pàgina d'El Periódico que il·lustra aquest post. Sis homes i dues dones tots ells membres i beneficiats dels partits dinàstics, de vegades amb un llarg full de serveis als més variats càrrecs. La crème de la crème.

L'administració pública catalana funciona per un sistema de despulles (spoils system), moderat a la manera galdosiana pel costum que el partit guanyador reservi al perdedor una porció del botí. Cal tenir a prop l'amic, però més a prop  l'enemic, avisa Don Vito Corleone. Com faran la independència gents que pacten endolls i privilegis amb l'Estat del qual diuen que volen independitzar-se? Preneu el cas de la dona del MHP Puigdemont, endollada a la DIBA i del qual gairebé ningú parla, tot i que té un valor simbòlic altament destructiu. No pots fer la independència quan la teva dona et diu el contrari. El president Puigdemont és un nou Coriolà a escala reduïda.

Aquest fragment d'estat amb pinta de colònia està governat per una casta de quadres de partits i periodistes afins que forma un brou de privilegis i iniquitats. El resultat, de moment, són els suposats desgavells de la Copa d'Amèrica, les contractacions de l'Abacus i, la joia de la corona, la DGAIA, reconvertida a la DGPPIA, com si fos un joc de trilers.

Apareix ara un presumpte escàndol dins aquesta fortalesa inexpugnable que és el monopoli partidista dels mitjans de comunicació. L'hidra CNMAC i els seus múltiples caps, la ràdio i la televisió públiques i les àrpies dels mitjans subvencionats. Tota una xerrameca de pensament únic fet de retòrica woke i pràctica lucrativa clientelar a costa d'una fiscalitat aclaparadora sobre la població.

Documentats pels honrats comptables del Regne i admesos a tràmit pels jutges de SM el Rei, sorgeixen de la foscor fets que cal qualificar amb exquisida diplomàcia de casa de barrets politicoperiodística. Cosa molt comentada des de fa temps a les xarxes. S'afegeix la renovació de contractes ruïnosos per a les arques públiques, però no per a les privades, car, com se sap, els diners no fan olor. O els recursos públics per finançar les aparicions estel·lars de la carrincloneria televisada, Cruanyes a Roma, a parlar del seu llibre, i Ustrell a  armar una gresca typical Spanish a un restaurant a Tòquio.

Amb aquests periodistes, tots més lladres que Cacus, deien els polítics que treballaven per l'alliberament nacional. En realitat, compleixen la poc gallarda, però molt lucrativa tasca, de ser bel·ligerants contra qualsevol mena d'independència nacional o personal. I tot per servir al públic un potatge monotemàtic, espanyolitzat i monopolitzat pels comissaris polítics d'ERC i els seus ximplets útils, encara que aprofitats. És a dir, corrupció igual que l'espanyola, de la qual parlarem demà.

La banalització de la banalització

 (Veu del Diccionari Online de Portuguès)

Un dels leit-motive de la melopea políticament correcta és el de la banalització del feixisme. La partitura inclou altres, usats com a epítets: racista, xenòfob o supremacista. Nazi queda per als moments solemnes en seu parlamentària a càrrec del concertino. Tots troben acomodament al calaix de sastre o concepte òmnibus d'extrema dreta. S'hi inclou, per què no?, el populisme a què li passa el que al temps segons Sant Agustí: tots saben què és fins que se'ls pregunta.

El més simpàtic, però, és la banalització del feixisme. El va encunyar Hannah Arendt durant el procés d'Adolf Eichmann el 1962. Transmetia així la desolació moral que produeix el fet que la barbàrie nazi fos acceptada com una vulgar, rutinària, vida quotidiana. 

És una experiència molt antiga; el mal es fa invisible quan es generalitza.

Però no és aquest rigorós advertiment el que es trasllueix en l'ús que del sintagma fan els del políticament correcte, l'esquerra post o nou comunista. En cas que alguna cosa es trasllueixi que no sigui la tendència habitual d'aquest corrent a llançar anatemes contra els seus adversaris polítics. Generalment, l'esquerra acusa de banalitzar el feixisme els qui l'acusen, precisament, de feixista.

I, en aquest context, que no és el d'Eichmann, què vol dir exactament banalitzar el feixisme? Que no es pot fer servir el nom, com tampoc no es pot esmentar el de Déu en va, segons els judeocristians? No s'arriba a tant. Vol dir que es rebutja una crítica per falsa, adduint el respecte a les víctimes del que s'esmenta.

Però, i si no és falsa? La temible "exceptio veritatis". El feixisme és múltiple a les formes, però únic en el fons. El fons és impedir per la força, per la violència, la manifestació d'altres opcions polítiques. I, actualment, els únics que han impedit per la violència la manifestació d'opinions a Catalunya, a banda de les forces de seguretat, han estat els militants de la CUP. És legítim, per tant, dir que la CUP és una organització feixista. I és clar que es tracta d'una banalització del feixisme, atès que qui la practiquen consideren que és un comportament normal del qual se senten cofois.

Si afegim els que els donen cobertura al parlament i als mitjans, ja tenim la perfecta banalització del feixisme. En el sentit d'Arendt. I són ells, elles i ellis.

Ecos de la guerra

(Mapa de Wikipedia amb els territoris ocupats en 2011)

La actual guerra dels àrabs contra Israel té ressons profunds a les societats occidentals. Se segueix més de prop que alguna altra que tenim més a prop. Influeix en els programes dels partits i en la política de molts governs.

I és una història molt antiga. Els actors, els combatents i també els espectadors i agents externs fa segles que estan en aquesta batalla, encara que amb alguns canvis de posició. Però els més antics, els que hi eren al començament, són els jueus. Després, van sorgir els cristians, que es van separar de la fe de Moisès i es van estendre per tot l'imperi romà i més enllà, amb un testament nou. Uns sis-cents anys més tard, en un altre lloc proper, va aparèixer l'islam, també amb un llibre propi en guerra amb les altres dues confessions.

I així segueixen.

Els jueus han patit vint segles de persecucions que van culminar a l'Holocaust. Al segle XI es va fabular la llegenda del jueu errant o jueu etern, com un intent d'explicar aquesta persecució perpètua, renovada sota la forma dels Protocols dels savis de Sió,  publicats els anys vint del segle passat per Henry Ford, magnat de l'automòbil i furibund antisemita.

El conflicte actual presenta un aspecte agre atès que no té solució. Israel no pot per si mateix guanyar la guerra de Gaza perquè, encara que ho fes en termes militars, hauria d'acomodar milions de persones, un problema de logística irresoluble. Per això té cura de proveir el territori. Els estats àrabs limítrofs i no limítrofs es neguen a admetre refugiats gazatis perquè esperen que aquest problema acabi per asfixiar Israel. Israel, com qualsevol estat, s'ha de defensar i, no havent-hi cap altra solució, l'única manera de fer-ho és la batalla permanent.

El bressol de les tres religions monoteistes pacífiques segueix en guerra des de fa dos mil anys i aquesta, en concret, causa efectes devastadors en les relacions socials a tots els països europeus. Gents que es tenien amistat, esdevenen enemigues acèrrimes. Persones de ponderat judici es converteixen en fanàtiques furioses, com el Dr. Jekyll, quan prenia el preparat. És com una epidèmia, gairebé com una plaga d'Egipte, o l'estranya afecció col·lectiva del Rinoceront, de Ionesco.

Però una cosa ha deixat clara aquesta llarga tradició: l'atacant té mitja batalla guanyada si aconsegueix inspirar por a l'atacat.

El feminisme i l'islam, un problema de rufians

(Jean-Louis Gérome, "El mercat d'esclaves" (1866)

En esbrinar el grau d'estupidesa d'algú, caldria trobar una unitat de mesura. Podria dir-se el rufián. Quan es critica la bàrbara misogínia de l'islam no triga a aparèixer algun woke, dels que acumulen molts rufians d'idiotesa, recordant el vel de les monges o altres pràctiques misògines de l'Església catòlica. Com si fossin comparables.
En oposar-nos a la misogínia islàmica no ens oblidem d'on venim. Venim d'un Sant Pau que, a l'epístola als corintis, deia que les dones han de callar a l'església; venim del Sendebar, un best seller del segle XIII subtitulat “llibre dels enganys i assetjaments de les dones”; de Sant Tomàs Moro, que, a la seva Utopia (1516) deia que les dones han d'agenollar-se davant els seus marits els dies festius i confessar els seus pecats; d'una declaració de drets del 1789 que les ignorava olímpicament i un codi Napoleó que les reduïa a la minoria d'edat en tots els aspectes. Rousseau, pare de la pedagogia, no creia que les dones haguessin de rebre educació formal. L'emancipació dels negres als Estats Units va ser anterior al sufragi femení. Les dones van poder votar a França el 1944. Encara no poden ser sacerdots i la seva situació continua sent de subalternitat, malgrat els avenços del feminisme.
No ens oblidem d'on venim i de cap manera volem tornar enrere. Ni un pas. El destí de les dones serà el destí de la humanitat. Sembla mentida que calgui dir una cosa tan òbvia.
L'islam és militantment patriarcal i la lluita contra el patriarcat del feminisme occidental l'amenaça en la seva mateixa raó de ser. I, com que la millor defensa és un bon atac, ha començat la islamització de les societats occidentals per extirpar el mal a la seva arrel, la tradició judeocristiana. És un objectiu que els imams prediquen nit i dia.
A la guerra dels àrabs contra Israel està implícita la qüestió de la islamització d'Occident, agradi o no. Part del feminisme fa costat a la causa “palestina”. Tracta de colar una visió del conflicte com el d'uns civils desarmats contra una potència militar armada fins a les dents. En realitat, és al revés, una sèrie de països musulmans també armats fins a les dents, que posen a primera línia de combat els civils perquè després els rufians d'Occident facin demagògia, contra un petit territori de 90.000 km quadrats.
Els 52 països musulmans, els seus amics i les feministes woke reclamen un embargament d'armes que deixi indefens el petit país davant els estats musulmans que pretenen aniquilar-ho, però no són capaços de vèncer-lo en guerra oberta, només escudant-se en els nens. La seva finalitat no és la solució dels dos Estats (en què no creu ningú, ni els mateixos àrabs) sinó l'aniquilació d'Israel, “des del riu fins al mar”. L'esquerra europea és còmplice de la islamització d'Europa.
I, si l'islam és alguna cosa, és misogínia. Les feministes que simpatitzen amb l'islam en nom d'un multiculturalisme eixelebrat poden trobar que llurs netes tinguin la vida de les dones afganeses d'avui.
És un problema de rufians.