El nyap de les espies

En els temps en què la policia espanyola preparava els GAL, el comandament va decidir enviar dos agents d'incògnit al sud de França a espiar. Cap dels dos no parlava francès. No van espiar res, però tothom va saber que la policia espanyola enviava agents il·legalment a França.

Aquesta aventura de les mosses espies té una mica de Mortadel·lo i Filemó. Sembla que la idea és d'una Comissaria General d'Informació (CGINF) que, en sabent que a les assemblees escolars predominen les dones, va decidir enviar dues noies. Però no va adonar-se que en aquestes assemblees es coneix pràcticament tothom i que la distància mitjana a l'escala de Milgram és d'1,5 o 2. Les dues dones no van superar els policies espanyols que no sabien francès.

Descobrir-les, delatar-les i expulsar-les va ser tot un. Tot i que, per al seu consol, els docents, que no tenen esperit policial, ni que sigui detectivesc, van descurar fotografiar-les. Si ho haguessin fet, tindríem un curiós problema legal.

El cas és que el CGINF (ja és estrany que no l'hagin posat d'“Intel·ligència”, hipèrbole a què són aficionats els espies) no només reconeix l'espionatge, sinó que ho reivindica per raons d'eficàcia. És a dir, com sempre, confonent el fet amb el dret. No és l'eficàcia allò que aquí es qüestiona, bona gent, sinó la legalitat.

No importa. La consellera d'interior continua abusant de la nostra paciència més que Catilina. Sabedora que la posició es manté si es manté l'avantguarda, va sortir en defensa de la seva defensa, el cap de la policia, i exalçant la “professionalitat” del cos.

També l'MHP Illa ha aclarit al seu sobri català que té fe en laprofessionalitat dels mossos i que, per a comentaris, ja hi ha la senyora Parlon. A ningú no treu el somni el que pugui dir el senyor Illa, però tanta insistència en la professionalitat demana condigna resposta.

A la vista del resultat, hom apreciaria l'obediència de les agents, fins i tot, el valor de la seva actuació i llur sentir del deure. Però professionalitat no és la paraula. No estaria de més que els polítics parlessin amb sentit comú i respecte a la intel·ligència de l'auditori, ja que no en tenen a la seva.

El conflicte del sector de l'ensenyament està envoltat de problemes provocats per la incompetència de la direcció política de l'invent. El nyap de les mosses s'afegeix al malestar que provoca la presència d'agents armats als centres o els escàndols de malbaratament a l'administració d'uns recursos que es neguen als docents.

La bel·ligerància i el joc brut de l'administració contra els docents és una barbaritat. Com també l'obstinació d'un sector del professorat en una ideologia pedagògica woke que està destruint l'ensenyament.

En qualsevol cas, la senyora Parlon és un torpede a la línia de flotació del govern per la seva arrogància, prepotència, ignorància i estupidesa. Ella i el seu company Trapero haurien d'estar ja al carrer o, potser, detinguts. Encara que el lògic, el civilitzat i normal a Europa seria la dimissió de l'executiu en bloc, incapaç de fer res que no sigui anar contra Catalunya, estomacar la ciutadania i robar-li fins a la roba interior.

Sánchez, l'antisemita

La política del govern espanyol de portes obertes a la immigració està creant una situació d‟anomia social al país, especialment a Catalunya. Fins i tot els seus socis de l'EU formulen reserves per les conseqüències que les regularitzacions massives de Sánchez puguin tenir per a l'espai de Schengen. El govern s'aferra al discurs d'esquerra woke que només es tracta de reconèixer drets als que n'estan injustament privats. I anatematitza els crítics anomenant-los feixistes i xenòfobs per establir relació entre la immigració i la taxa de delinqüència, una activitat que s'ha de poder fer sense risc de ser insultat ni enganyat per les estadístiques oficials respecte a quin es considera espanyol i quin estranger.

El proimmigracionisme del govern, atiat per uns mitjans de comunicació més antisemites que la BBC, es converteix en proislamisme i condiciona la vida quotidiana de la ciutadania. És experiència universal que els immigrants, especialment els islamistes, tenen un accés preferencial a les prestacions de l'estat del benestar per sobre de la població autòctona. Aquesta islamofília presideix també les adjudicacions de subvencions i ajuts financers dins i fora del país. Les institucions autòctones experimenten un finançament molt inferior, llevat que es tracti d'empreses o organitzacions de companys dels partits governants, que se'n veuen beneficiades, encara que siguin infidels.

El país cau a trossos i la inseguretat al carrer és galopant, tot això en paral·lel a una gestió pública que té com a finalitat substituir la cultura occidental, liberal, feminista, crítica, secularitzada, oberta per la barbàrie islàmica, masclista, feminicida i totalitària.

És difícil entendre la racionalitat d'aquesta actitud. Les explicacions que apunten al fet que el proimmigracionisme afavoreix els interessos dels empresaris (per mantenir viu l'“exèrcit de reserva”) o el benefici per a les guinguetes de corrupció dels partits d'esquerra tenen el seu punt de veritat. Després de la mort de Déu, segons Nietzsche; la del home, segons els existencialistes; i la del subjecte, segons els postmodernes, l'esquerra woke ha descobert per fi el seu nou auditori: els “condemnats de la terra” i, pace Judith Butler, també les condemnades i el queers. I hi ha més de 2.000 milions de "condemnats" esperant convertir Europa en un califat, el somni de l'esquerra woke.

Però hi ha alguna cosa més. Hi ha un programa deliberat d'un govern que, de fet, fa la política de Hamàs. Entre els vincles i les simpaties directes de l'executiu amb l'anomenada “causa palestina”, s'explica el fet que en forma part la ministra Sira Rego, comunista i Palestina, com a ministra d'igualtat que, juntament amb la parella del ministre Albares, la libanesa col·laboradora de la Creu Roja, Therese Jamaa, determinen la política espanyola.

El govern és el govern de Hamàs i això explica tots aquests actes bombàstics de propaganda de Sánchez. Des del reconeixement d'un estat inexistent, passant per la fustigació continuada a l'estat d'Israel, i la defensa d'actes de propaganda antisemita com les ridícules flotilles, fins a la concessió de la Medalla de l'Ordre Civil a la senyora Francesca Albanese, activista antisemita. Aquesta ordre, establerta per Alfons XIII a instàncies del dictador Primo de Rivera, abolida per la República i restablida per l'altre dictador, Francisco Franco, es pot concedir a estrangers que hagin prestat serveis rellevants a Espanya.

Els serveis d'Albanese a Espanya són inexistents. A l'antisemitisme mundial, en canvi, són immensos. Sánchez li ha atorgat el tercer grau, “l'encomana de número” que porta aparellat tractament d'Il·lustríssim/a i medalla amb escut de plata. De manera que aquest irresponsable posa Espanya al capdavant dels nostàlgics de l'Holocaust, dels neonazis d'esquerra del món.

Parlon la mentidera i el "brot psicótic"

Twitter és profeta a la seva terra. Un dia abans de la compareixença de Núria Parlon parlant de “brot psicòtic”, un tuiter, el TL del qual no localitzo, ja avançava que el govern atribuiria l'assassinat de la jove a qüestions psiquiàtriques per tal d'evitar qualsevol relació amb l'islam, malgrat que el presumpte assassí cridés "Al·lahu Akbar!"

El ministeri d'Igualtat es va arrencar amb un comunicat parlant de violència de gènere, probablement per la simbologia fàl·lica del ganivet de “grans dimensions”. Però la policia ho va desmentir, així que la profecia es va complir i el govern va acudir a l'explicació psiquiàtrica i la consellera Parlon va parlar d'un “possible brot psicòtic”.

Fa unes setmanes, la senyora Parlon, amb l'ajuda del cap de la policia, senyor Trapero, va intentar empresonar un ciutadà innocent valent-se de mentides. Un bonic frame, com diuen els anglesos, capaç de destrossar la vida d'una persona. Parlon, com a bona política espanyola, no ha dimitit, i per això la seva paraula no val res, excepte per al seu cap, tan cínic i mentider com ella.

Tot això s'aireja a Twitter perquè els mitjans subvencionats callen, que per això els paguen. Però Twitter, com la cigala a l'estiu, no calla ni respecta el descans dels pares de la pàtria. Illa vol tancar les xarxes socials perquè, segons ell, no es pot consentir que es confongui la llibertat amb el llibertinatge. Com deia Franco. No es pot consentir que ningú fiscalitzi els robatoris del govern i encara menys que impedeixi el merescut descans d'uns polítics la consigna dels quals és la de l'abadia de Telema o la filosofia d'Aleister Crowley: “fes el que vulguis”. Fes allò que vulguis que no hauràs de donar comptes, ni explicacions, ni justificar els teus actes, per molt immorals i fastigosos que siguin, com els de la Parlon.

Tornant al “brot psicòtic” i a banda de si aquesta expressió tècnica està bé o mal emprada, el que es vol dir és que es tracta d'un “cas aïllat”, “excepcional”, que no s'ha de repetir. En principi, no hi ha res contra aquesta explicació. Efectivament, qualsevol té un “brot psicòtic”. Recordeu el que va trasbalsar Orlando quan el va trair Angèlica, que se li'n va anar la raó a la lluna i va caldre anar a buscar-la amb el carro del profeta Elies.

Però, malauradament, no és el cas. L'assassí de la jove d'Esplugues ja havia estat detingut el 2022 a Burgos i també tractat com un malalt mental, tot i que proferia crits islamistes. I aquest és el punt fosc  amb què els pocavergonyes de l'esquerra woke i el seu govern intenten confondre la gent en separar psicosi de terrorisme islamista amb la finalitat d'encobrir aquest últim. Perquè, òbviament, tots els terroristes (a Nova York, el 2001; a Madrid, el 2004; a Barcelona, ​​2017, etc., etc.) són també malalts mentals. La malaltia mental no és un eximent de culpa. És una condició necessària per a ser terrorista.

La violència de gènere com a mal menor

Arran de l'assassinat a Esplugues de Llobregat, el ministeri d'Igualtat es despenjava amb aquest comunicat. Un altre de la CUP també parlava de violència de gènere. Van ser dues reaccions in promptu, sens dubte, i encaixaven amb els fets.

Però es va decretar una apagada informativa; el jutjat va declarar secret el sumari i la policia no dona dades llevat de desmentir que es tracti d'un cas de violència de gènere. El govern i la CUP es van posar la bena abans de la ferida. La ferida és que sigui un atemptat terrorista i, a més, islàmic. Això incrementaria el conflicte social latent per tot arreu. S'estimen més, doncs, que es tracti de violència de gènere i, a sobre, decreten l'apagada informativa. La violència de gènere com a mal menor.

Fins que allò que es pugui i hagi de dir no contradigui la política woke del govern i els seus mitjans.

El primer, TV3, que va reduir la notícia a dos minuts al seu telenotícies, mentre dedicava vint a la flotilla dels croats del Temple. La resta dels mitjans, públics i privats, l'han relegat al quart o cinquè lloc tot esperant més informació policial. Actitud prudent, sobretot si es volen conservar les subvencions. Perquè el Twitter està molt esvalotat. I del Twitter pot saltar al carrer, cosa molt perillosa.

Però, parem-nos a pensar una mica, per què és perillosa la situació del carrer? Tot plegat, no és la gent qui ha decretat l'estat quatre sobre cinc en alerta terrorista. No és la gent qui ha tingut la idea de ficar mossos a les aules i molt menys mosses i armades. Aquest clima, aquest ambient de por degut aal terrorisme existeix i l'han creat els governants amb llurs polítiques ideològiques que han generat una anomia social preocupant.

Els governants de l'esquerra woke duen el país a l'estat de naturalesa hobbesià, on regeix la llei del més fort i la gent ha d'anar armada. Perquè tots sabem, ells els primers, que això no s'acaba aquí, sinó que va a més acceleradament. D'ençà que hi ha internet, ja no és possible amagar-ho. Per això volen tancar les xarxes socials, car el domini dels mitjans de comunicació ja no els garanteix el secret i la impunitat. 

Què cal esperar d'una societat els governants de la qual governen il·legalment, com passa a tot arreu on s'han fet empadronaments il·lícits? Què d'unes institucions on la corrupció és la norma i no pas l'excepció? 

Però, en comptes de reconèixer el seu error i intentar esmenar-lo, continuen predicant la seva ideologia letal.

 

Per què AC guanyarà les pròximes eleccions

La darrera enquesta del diari Ara ens dona la primera indicació. Però abans cal interpretar-la, com totes les enquestes. Aquest diari és dels més beneficiats per les subvencions i diners de la Generalitat, o sigui, del PSC i ERC, els dos partits més corruptes de Catalunya. Els dos que són capaços d'amagar un robatori i una estafa com la DGAIA, no seran capaços de fer que l'enquesta de l'Ara digui el què ells volen?

Així que, interpretada l'enquesta de PSC/ERC, és clar que no té res a veure amb la realitat, que és una fantasia del beneficiat d'aquesta tirania. És obvi que, sense necessitat d'enquesta, AC guanyarà les pròximes eleccions. Les municipals i les autonòmiques.

Ho saben tots els polítics i els periodistes subvencionats, fins i tot els que han cuinat l'enquesta. És a dir, tot l'establishment politicomediàtic català, una conjura de partits de lladres i diaris al seu servei. Per això, a mesura que passa el temps i s'acosten les inevitables eleccions, cada cop perden més els estreps.

Ho han intentat tot contra AC. Tot menys el joc net, és clar. Han fet el ridícul muntant un “cordó sanitari”, vetant i silenciant Sílvia Orriols, mentint sobre ella o no deixant-la defensar dels atacs. S'han inventat “notícies” que poguessin difamar-la. Han mobilitzat eixelebrats, estil Lluís Llach, a difamar-la. Apliquen fil per randa la consigna orwel·liana de no esmentar AC sense afegir “extrema dreta”. I alguns diaris, com VilaWeb, funcionen com a pamflets disposats a difamar-la vingui o no a tomb. Fan bé perquè el primer que farà Orriols quan arribi al poder serà suprimir les subvencions de què viu aquesta banda de la ploma. I estan espantats.

Les intervencions parlamentàries d'Orriols, que els mitjans silencien, encara que són les úniques d'altura i de categoria, destrossen l'enorme entramat de falsedats i mentides de la partitocràcia catalana. Només ella s'atreveix a anomenar “corrupte” i “mentider” el president de la Generalitat a la cara, cosa que és certa, com tothom sap. Cal veure el rostre dels altres diputats quan parla Orriols. Reflecteixen la realitat del moment: vergonya per la seva immoralitat i incompetència, xafogor pel que se'ls diu i por per perdre el sou immerescut i altres privilegis que s'han atorgat.

Avui va haver dos assassinats al carrer per arma blanca. Un d'ells, una dona morta a ganivetades, va ser atribuit, probablement per l'estil, a un musulmà i va esvalotar les xarxes. Les autoritats van parlar de violència de gènere i la van condemnar com és de rigor. Però la policia desmenteix la violència de gènere. Resta por saber el motiu i la identitat del detingut pels fets. Com també els del segon cas mortal, sembla que en una baralla. El problema no és de determinació d'unes o altres dades. El problema és que pluja sobre mullat. 

La gent no és idiota i encara que l'esquerra woke tingui monopolitzats tots els mitjans de comunicació, sap el que aquí està en joc perquè ho viu cada dia al carrer, al mercat, a la plaça, a l'escola, a la feina, als hospitals, als parcs, etc. Les structures ne descendent pas à la rue, ("les estructures no trepitgen el  carrer") deia una consigna de Maig-68, fent burla de l'estructuralisme pedant dels professors. Aquí són els polítics els que no trepitgen el carrer a on et poden matar per un "segarro amego". Però la gent sí que ho fa.

I aquesta gent que no té accés als mitjans de comunicació i a qui aquesta banda de lladres wokes pretén enganyar serà la que posi les coses al seu lloc. És la vida quotidiana que tothom viu al carrer, no les mentides d'uns corruptes ("percepcions", deia el conseller Joan Ignasi Elena), la que farà guanyar les eleccions a AC.

Rufián, tarda de bous a Madrid

Gran feina del matador Gabriel Rufián, "destre de Santako", al Congrés espanyol, primera plaça nacional. Pur estil de sang torera. Va saludar amb una sèrie de veròniques, es va lluir amb altres sorts i va entrar a matar amb agut bitllet de 50 €, deixant el toro “juntero” per a l'arrossegament a la sorra. Ja sabeu, parar, temperar i manar. 

A les grades, el monosabio Tardà, aplaudia amb frenesí i li dedicava un castís Chapeau!, en francès, perquè es vegi que el deixeble entén el gavatx, encara que no el català.

Des de Waterloo, el MHP Puigdemont, el burgès reaccionari, fill d'un pastisser de poble, li censurava les seves maneres "barroeres" furgant en el complex de classe del noi. Com si volgués transmetre-li el seny i les bones maneres catalanes. Al capdavall, l'home és el portaveu d'un partit catalanista, oi? Clar que tampoc té cap sentit abocar margarides als porcs.

La feina, en castellà, com volen els seus seguidors i votants. Els noms dels juntaires, sòrdids representants del capitalisme mundial (i, probablement, jueu) van sortir al ludibri públic. I quedaran als annals de la ignomíni gravats al foc de la indignació rufianesca. Com un fumage de la justícia social.

L'espectacle es coronà amb una escalada semiòtica, exhibint el bitllet de cinquanta €, com a bandera dels juntaires. Fer valer la iconografia en comptes del discurs racional, basat en el llenguatge, és propi de pobles primitius. I té perills. L'ad hominem és un mirall. Algú que cobra 140.000 € a l'any, quan no guanyaria ni la cinquena part al mercat, no és qui per parlar de la cobdícia aliena.

Està lleig acusar els altres de fer el que tu fas. Encara que s'ho mereixin, per obstinar-se a ser “els altres”, com l'elusiu Altre de la filosofia postmoderna, i no seguir-te a tu. Però cal tenir cura amb què s'associa la pròpia imatge. Ves per on, ara el famós "follow the money" de la gola profunda de Watergate té un referent en el mem de la il·lustració, que es va fer viral a les xarxes.

Entre el públic que aplaudia, els més fervorosos, els representants de la partitocràcia d'esquerres, el PSC, ERC, Comuns i CUP, tots ells especialistes a fer el contrari del que prediquen. Així, directament, sense dissimular-ho, sense explicar-ho, sense justificar-ho i, per descomptat, sense admetre cap responsabilitat pels seus fets. Poden permetre-ho perquè el que prediquen té de tal manera arrabassat el cor i la cartera de la major part dels periodistes que aquests no saben parlar d'una altra cosa. Per això mateix, els articles periodístics són cròniques taurines sobre la feina del "destre de Santako". Les subvencions es reparteixen en proporció a la lleialtat dels cronistes.

M. Rajoy nega ser M. Rajoy

Que M. Rajoy és una persona execrable és opinió comuna, fins i tot al seu partit. Que el partit és una organització per delinquir també ho sap tothom, perquè ho han dit els jutges. Que aquesta persona execrable hagi estat president de tal partit sembla lògic. Que també hagi estat ministre i president del govern democràticament elegit és una cosa que no es pot explicar en termes racionals.

Com pot ser tan descaradament mentider un home que ha estat president del govern? Com pot fins i tot desmentir-se a si mateix? Els mitjans que cobreixen la farsa del judici de la Kitchen es fan creus de la impavidesa amb què M. Rajoy menteix. És veritat, com també comenten els mitjans escandalitzats, que l'ajuda molt l'actitud clarament favorable de la jutgessa.

Però, encara que comparegués davant un jutge imparcial, M. Rajoy mentiria amb el mateix desvergonyiment de qui pensa que les lleis no s'han fet per a ell i les institucions, només si el beneficien personalment. Molts diuen que és un mentider compulsiu. És possible. Però què li compel·leix a mentir amb més força que a Pere a negar tres vegades al Senyor?

La seva íntima constitució. M. Rajoy és un producte exemplar de l'Espanya de Franco, una dictadura criminal que durant quaranta anys va destruir la fibra moral i la cohesió social dels espanyols. Els de dalt, una minoria, a la qual pertany M. Rajoy, podien fer el que volguessin; els de baix, el que pugessin. Com en els temps del diàleg de Melos.

Tota la seva vida és una cadena de mentides. Per ell, viure és mentir. Tant que no li sembla que ell ho faci i fins i tot s'indigna quan se'l diu. Va mentir sobre el seu exercici professional com a registrador de la propietat. Va mentir en tots els colors sobre el finançament del seu partit i la seva pròpia a força de sobresous. Va mentir amb la plastilina del Prestige. Va mentir quan va dir, a TVE, en debat amb Rubalcaba, que, si guanyava les eleccions, no tocaria les pensions, i el primer que va fer va ser gastar-se el fons de reserva de la seguretat social i incrementar sistemàticament les pensions per sota de l'IPC.

Rajoy va administrar el país, quan li va tocar, en un esperit franquista fidel. Tot estava al seu servei, el de la família i el del clan. Al millor estil caciquil, va carregar al pressupost de la Moncloa les despeses de l'atenció mèdica permanent del seu pare i va nomenar director general de la Guàrdia Civil un amic seu de tota la vida. 

I tot això ha estat possible gràcies a la connivencia d'un estament judicial que va continuar aplicant la justícia amb l'esperit de la dictadura. Li diuen "lawfare".

Rajoy és la personificació de la mentida, com el baró de Munchhausen o com un personatge d'una obra de Molière, una mena de mentider de si mateix, capaç de negar la seva pròpia existència. 

MHP Jordi Pujol

La despietada exigència del tribunal espanyol ha remogut les entreteles de tot el món a Catalunya, fins i tot les de la premsa subvencionada. No diguem les xarxes. Se senten les imprecacions al carrer. Com es pot ser tan malalt, tan mancat d'humanitat? Fins i tot passant per sobre de dictàmens facultatius contraris. ¿No poden les senyories viatjar a prendre-li declaració, encara que sigui cobrant dietes, i fer excepció a qualssevol normes contràries per causa de força major?

No senyor, aquest ancià gairebé centenari s'ha de desplaçar caminant com al primer estadi de l'enigma de l'esfinx edípica. La sinistra convocatòria recorda el “concili cadavèric”, de l'any 897, pel qual el papa Esteve VI va fer jutjar el seu antecessor mediat, el papa Formós, amb l'acusat de cos present. Cal suposar que les coses no arribin a aquests termes, però la finalitat és la mateixa: anul·lar el mandat del reu, aniquilar la seva obra.

Aquesta convocatòria té una dimensió política. De venjança política. Es tracta de deixar clar, un cop més, qui ha vençut aquí. Cal tancar aquest maleït cicle de la independència amb un acte simbòlic. I, com que el MHP Puigdemont està en santuari i el senyor Junqueras no pinta res, el millor és arrossegar aquest vell valetudinari en senyal de victòria. Juli Cèsar passejava en triomf Vercingètorix carregat de cadenes; el tribunal espanyol a Pujol carregat d'anys.

S'aprofita així un embolicat i altament sospitós procés judicial que sembla el procés per l'ombra d'un ruc per humiliar Catalunya. Vercingètorix va passar a ser símbol de la independència de la Gàl·lia; Pujol ho torna a ser de Catalunya. Perquè aquest és l'efecte immediat que l'atropellament judicial ha provocat. Diguin el que diguin els nens de la CUP, els estafadors d'ERC, els paràsits dels comuns i els colons del PSC, Pujol és el símbol de Catalunya i representa tot allò que els espanyols odien.

Estan tan crescuts que la representant dels sipais socialistes, Sílvia Paneque, gosa negar el dret d'autodeterminació per a Catalunya, aquest mateix dret que demana per al Sàhara, el Tibet, Nova Caledònia o el regne del preste Joqan i que Espanya reconeix oficialment en ser part del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics vigent.

Barcelona, aparador de l'esquerra woke

Fantàstica la jamboree del cap de setmana a Barcelona. Diversos milers de fervorosos scouts d'obediència socialista han inaugurat una internacional progressista. Les internacionals de partits del passat estan oboletes. Aquesta és un punt de trobada de tota mena de subjectes, partits, ONGs, personalitats, fins i tot, estats d'opinió, com escau a la postmodernitat. Li diuen Global Progressive Mobilisation (GPM). En anglès, segon idioma de les jornades, després del castellà. El català va brillar per la seva absència en aquesta reunió de gent molt preocupada amb les arrels culturals dels pobles autòctons. 

Hi va haver pompa i circumstància, com correspon a la llegendària munificència dels espanyols amb l'or aliè. Però, ves per on, ha aparegut l'habitual català dels comptes clars a furgar al “tot això, qui la paga” de Pla. Resulta que "tot això" ho paguem nosaltres amb el que queda dels nostres impostos, després de descomptar la DGAIA, Santos Cerdán, Ábalos, Koldo, la Diputació de Barcelona, Marcela Topor, la fundació Resilis, Abacus, el districte Onzè, Open Arms, els 500.000 nou vinguts i la resta de cabdals que se'n van per l'embornal de la corrupció socialista.

Peccata minuta, segons les autoritats. L'important són les reivindicacions i els projectes que s'han formulat com a programa. En la seva al·locució a la IV trobada en Defensa de la Democràcia, una altra guingueta progressista paral·lela a la GPM, Sánchez reclama una reforma democràtica de l'ONU. La seva bèstia negra és el Consell de Seguretat (CS). Amb raó, car el CS és la vàlvula de l'ordre (o desordre) internacional des del 1945.

Una quimera. Qualsevol reforma d'aquest organisme s'ha d'aprovar per unanimitat dels cinc membres permanents, els guanyadors de la guerra, els EUA, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina. El CS és la manifestació que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, com van dir primer Ernst Jünger i, després, Foucault, tancant el cercle que s'iniciava amb Clausewitz. O sigui, allò que s'anomena la “Realpolitik”, l'única que hi ha.

En demanar que una dona encapçali l'ONU, Sánchez trepitja una ratlla vermella. A hores d'ara no hauria de caldre aplicar la quota a l'ONU. Els temps del cavaller del cigne ja van passar. I això, si no es guanya algun improperi de la tercera onada feminista, liderada per Judith Butler, pel seu ús patriarcal de l'incert concepte de “dona”. 

El discurs de Sheinbaum ha estat molt aplaudit a Catalunya perquè ha defensat davant Sánchez el dret d'autodeterminació dels pobles, cosa reconeguda al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Espanya és part des de fa anys i rebutja sistemàticament reconèixer a Catalunya. Els independentistes de bona família li troben un discurs valent, ple de l'esperit del pròcer José Vasconcelos, el de "per la meva raça parlarà l'esperit".

El desacord recent, a compte de la conquesta, ha quedat tancat diplomàticament. Això està bé, suposo, però no resol un problema de fons del qual gairebé ningú no parla. Per més que s'admeti que la conquesta va ser un genocidi, es planteja la qüestió de la legitimitat que tinguin els descendents dels conqueridors, els criolls, per parlar en nom de la població autòctona, a la que en molts països llatinoamericans van exterminar amb el mateix o més gran acarnissament que els espanyols. O demanen perdó tots, els criolls també, o això és una comèdia.

Hi ha qui diu que la jamboree barcelonina ha estat una maniobra de Sánchez per a) contraprogramar un acte pro-Veneçuela en Madrid, i b) amagar el seu borrascós horitzó judicial.

És possible, però em sembla irrellevant.

Acabat d'arribar d'un viatge a la China, Sánchez, president del govern d'Espanya i de la Internacional Socialista, reuneix al seu voltant una mostra prou representativa de l'esquerra mundial. És la seva apoteosi internacional com a líder de l'esquerra feminista, amb una orientació anti-nord-americana, antisionista (o sigui, antisemita), propalestina i apaivagadora amb l'islam. Els espanyols han estat sempre més papistes que el papa.

De cara a unes possibles eleccions anticipades, el discurs d'esquerra feminista, amplificat pels mitjans públics, té ressò a l'opinió. I, amb l'acte a Barcelona, Sánchez es presenta com l'únic que, amb el seu partit, pot "vertebrar", és a dir, mantenir unida Espanya, atès que la dreta és molt minoritària al Principat. Això pot fer-li guanyar les eleccions contra tot pronòstic, llevat del del CIS. 

Com era d'esperar, l'esdeveniment de Barcelona ha provocat una agria resposta epistolar del MHP Puigdemont, com si recriminés el passeig triomfal del vencedor del duel que ell ha perdut. L'altre zombi d'octubre, Junqueras, s'ha fet fonedís, com sempre.

És a dir, la victòria de qualsevol de les dues Espanyes es fa sempre sobre la derrota de Catalunya.

Trump, l'Anticrist

La presidència imperial trenca tots els esquemes. Té el món caotitzat, pendent dels batecs de Wall Street i fregant la tercera guerra mundial. Al moment del segon viatge a la lluna, ens retrotrau a la guerra de les investidures amb un nou enfrontament entre l'emperador, que acusa el papa gairebé de complicitat amb el crim, i el papa, que retreu supèrbia a l'emperador.

N'hi ha alguna cosa. Trump ha pujat a les xarxes el cartell de la il·lustració, confeccionat, sembla, amb IA. Es representa a si mateix en figura de Crist guarint un home blanc, transmetent-li la seva llum. Els cristians han clamat injustícia davant d'un sacrilegi inaudit. És més que un cas de cesaropapisme, car l'emperador no s'iguala el papa, sinó al mateix Déu. Fins i tot hi haurà qui interpreti la imatge com un símbol de l'Anticrist.

Vist l'onatge, la Casa Blanca ha retirat el mem i el mateix Trump ha explicat que a ell li van dir que el presentarien com un metge que cura la nació. I sembla que sí. Si us fixeu en segon pla a la dreta, apareix una infermera amb un fonendoscopi, professió poc en consonància amb el caràcter barrocament apoteòsic de la resta.

És una al·legoria de la MAGA de la “majoria moral”: les mans suplicants, les cares admiratives, l'exèrcit a les seves ordres, la bandera flamejant, als costats, el Capitoli i l'estàtua de la llibertat, al cel radiant, les àguiles imperials i la força aèria; i al centre, tapant el sol, en comptes d'arcàngels, marines. Tres; el del centre, amb un estel.

La creient Giorgia Meloni ha sortit en defensa del papa. Com canvien els temps. Una dona, que no pot exercir el sacerdoci, en defensa de l'església que li impedeix. Menys mal que Itàlia és un país laic.

El mateix papa ha respost amb moderació evangèlica que ell no representa els poderosos, sinó els pobres i humils dels qui, a més a més, deu ser el regne del cel. Però també ha anat més enllà en el conflicte amb l'Emperador en prevenir en pastoral als bisbes dels Estats Units de la possibilitat que es doni una “dictadura de la majoria”.

És més que la crítica segons la qual Trump governa de manera autoritària, gairebé dictatorial, en forma de dictadura personal. Assoleix el nivell de la filosofia política. El papa, que és home cult, beu de l'aigua clara de les fonts clàssiques. Molt en la línia de grans pensadors liberals, com Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, que van avisar del risc de la tirania de la majoria. 

La inevitable tendència de la majoria a tiranitzar la minoria. D'això en sabem alguna cosa a Catalunya.

Així que, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada Palinur es declara güelf. 

Els "enfants terribles" de la CUP

Una ullada al santoral mostra que hi ha molts sants que, seguint l'Evangeli de Sant Marc, van vendre tot allò que posseïen, ho van donar als pobres i van seguir Jesús. El més notori, San Francisco de Asís, que no va vendre res, però va deixar-ho tot al seu pare. A més, parlava amb els animals i els amansava perquè era pobre, cast i obedient.

És el que, en romà paladí, es diu “predicar i donar blat”.

Als de la CUP els passa com, segons llegenda, passava a un important polític liberal espanyol del XIX, que no sabia on anava, però estava convençut que, on anés, perdria el camí. Són diversos els pesos pesats -i molt pesats- d'aquesta organització anticapitalista trufada de capitalistes que donen la raó al vell adagi que "l'ésser humà neix incendiari i mor bomber". Aquí hi ha una bona mostra de bocamolls molt radicalitzats, retratats pel fogós verb d'Arnau Borràs. En resum, sembla una nòmina de funcionaris, tots endollats en institucions públiques, guinguetes de l'anomenat tercer sector (nom caritatiu per a una estafa sistemàtica del món woke) o negocis familiars.

Fills de Marx i la Coca-Cola que, a l'efervescència de la primera i la segona i la tercera joventut, van decidir viure pericolosament, com aconsellava Nietzsche. Per un temps, és clar, no els agrada la idea d'abraçar-se a una mula. L'elit anticapitalista juga, com sempre, a épater le bourgeois, atacant, què sé jo, la sacrosanta propietat privada, sobretot; la de béns immobles que no siguin els seus. És l'herència dels situacionistes del 68: "sigueu realistes; demaneu l'impossible".

La CUP és un espectacle en què els actors estan entossudits a trencar la quarta paret allà on es trobin, al faristol del parlament, als programes de televisió, a les tertúlies de la ràdio, a tot arreu on són i són a tot arreu on hi hagi calés. Volen arribar a tothom. Per això parlen d'unitat popular, compartint l'adjectiu amb el PP, el partit dels pares.

Voldrien ser dandis, però els falta estil i els sobra mal gust de paraula, obra i vestit. Ni per a flaneurs donen el punt. I si parlem de les qüestions de gènere i de les relacions sexuals entre els seus membres, entrem al món de l'antimatèria. Els casos d'assetjament sexual estan més ocults que la pederàstia a l'església; en canvi, s'airegen els romanços de les camarades amb els policies infiltrats del règim.

La CUP ha estat un experiment de cavalcar el capitalisme en benefici dels cavalcadors. 

Rufián i l'escorpí

El projecte d'unitat de l'esquerra espanyola, presentat a la Pompeu Fabra, té una forta empremta personalista, gairebé cabdillista. Suscita entusiasme a les afeblides files podemites i entre els familiars més immediats de Rufián, però només entre ells, ja que ni els seus companys d'escó suporten el noi . La resta oscil·la entre la indiferència gèlida i la fervorosa hostilitat. És un projecte espanyol, aprofitant la tirada electoral de Rufián a Espanya. El que no veuen o no volen veure els patrocinadors és que, en efecte, aquesta tirada electoral és a Espanya, però no a Catalunya.

Que a Podem no es doni importància a aquest factor és lògic, atès que és un partit espanyol. Que no ho vegi Rufián és més difícil d'entendre si no es té en compte que, seduït pels cants de sirena de la seva companya de tàndem, (sigui dit sense cap ànim masclista), es veu com el capdavanter d'una esquerra espanyola republicana. No té les enquestes a Espanya a favor? No les té també, encara que en molta menor mesura, Irene Montero? Ja hi tenim el tàndem. La resta es veurà atreta pel magnetisme que tots dos desprenen. I el verb propagandístic de Pablo Iglesias, exemple viu de la política entesa com a activitat conjugal. No us oblideu que “el personal és polític”, en frase atribuïda a Carol Hanish, de la segona onada del feminisme.

El portaveu del partit presenta un projecte que invisibilitza el partit la veu del qual porta i que, al seu torn, el pot deixar sense veu. El projecte de front es viu com una traidoria i un afront als déus lars de la família republicana. El desacord amb Junqueras té un punt de melodrama. No és edípic perquè el pare espiritual d'aquest nou golem de l'esquerra és Tardà, el que diu que ERC no es ven per un plat de mongetes, equivocant-se de llegums. Mongetes o llenties, sembla que ha arribat l'hora solemne de partir peres, l'hora dels adieux.

Arribarà el moment que Rufián haurà d'optar entre ERC o el front comú de l'esquerra. Diabòlica alternativa a què l'ha dut la seva infantil vanitat. Si es decideix pel partit, s'haurà acabat l'aventura equinoccial de Lope de Aguirre. Si es decideix pel front, s'haurà convertit en un podemita madrileny. Perquè, sense ERC com a partit, el front no serà una altra cosa que Podem disfressat de front per tal de trobar feina per a l'eurodiputada Montero quan acabi el seu mandat.

Montero i Rufián són dues figures marginals entestats a ser centrals que s'estan instrumentalitzant mútuament. I tots dos més falsos que un duro sevillà. Ella, una feminista radical que s'ha enfilat a la direcció de Podem per la relació amb el seu home. Ell, un espanyol que s'ha fet passar per independentista català per servir al rei i fer fortuna.

Angoixat per la disjuntiva, Rufián invoca la unitat de l'esquerra al preu que sigui, fins i tot al del seu càrrec. Ho posa en termes gairebé militars: o hi ha unitat o acabaran amb nosaltres d'un en un. Com els colons blancs amb les nacions índies. O sigui, unitat o mort.

I, per demostrar el seu compromís amb la unitat, Rufián comença dividint el seu partit.

Recordeu la història de la granota i l'escorpí? 

El menjòmetre contra el simulacre

Una de les més celebrades aportacions al magma de la postmodernitat és la teoria de la realitat com a simulacre, de Jean Baudrillard. Ajuda molt a entendre aquest meravellós imbroglio del Menjòmetre, que deixa al descobert el saqueig de diners públics per un govern i una partitocràcia emparats en una premsa comprada que és el simulacre del quart poder. Com l'audiovisual TV3 és un simulacre de televisió pública, puix que és privada de dos partits, PSC i ERC, però ens costa a tots tres-cents milions.

La difusió a les xarxes de les dades oficials sobre subvencions i contractes públics presenta un panorama esgarrifós. L'arbitrarietat i el nepotisme hi són palpables. Hi ha subvencions a projectes que semblen un acudit. Com el simulacre dels comptes del molt espanyol Gran Capità, que va incloure un capítol de “Cent milions per la meva paciència en sentir, ahir, que el Rei demanava comptes a qui li va regalar un Regne”.

Catalunya és el regne del simulacre. A la seva etapa de tinenta d'alcalde d'urbanisme de Barcelona, ​​la senyora Janet Sanz, dels comuns, va subvencionar generosament l'organització internacional “Metrópolis” per la mateixa raó per la qual hom omple d'aigua la piscina abans de llançar-se-hi. Tot seguit, Sanz va anunciar “abandonar” la política i es va llançar a la piscina privada i subvencionada. I, de la piscina, a la ràdio, com a tertuliana a RAC 1, emissora tan subvencionada com la piscina i també privada. Els comuns tenen passió pel privat subvencionat on troben poderoses tribunes per dir als altres el que han de fer i no és el que ells fan. Pur simulacre.

El simulacre és el modus operandi de l'autoritat. Quin altre nom mereix el fet que la comissió parlamentària d'investigació de la DGAIA estigui composta per responsables de la DGAIA? Com la comissió d'ERC, per a esclarir l'estructura B del partit, presidida per en Joan Tardà. Simulacre al govern; simulacre a l'oposició.  

Després d'esforços improves, la premsa va descobrir la identitat d'un dels responsables, si no el responsable, del menjòmetre que és com un debel·lador de simulacres. És un empresari, Albert Castellón, presentat com el cap parlant per sota del qual s'amaguen fosques tramoies. Que no és funció de la premsa desvelar la veritat, com volia el nazi Heidegger? I la veritat no tolera anonimats, no senyor. Per això, el govern vol acabar-ne a les xarxes. L'anonimat és monopoli del govern, com la violència. Que s'ho diguin a Psiborn, psiconovel·lista a qui volen obligar via judicial a revelar la seva identitat. Ho fan els seus enemics, que són els amics del govern. La política és cosa d'amic/enemic, com deia l'altre nazi, Schmitt. La resta, subvencions.

La partitocràcia rebutja l'anonimat i l'incògnit, llevat que es tracti de dones i musulmanes. La resta ha de passar pel simulacre de l'exigència kantiana de la publicitat. Per això, la seva premsa subvencionada ha posat cara a l'inspirador del menjòmetre. Però resulta que en té diverses i pot desplegar un trencadís de personalitats. Identificar és arriscat, atès que tothom es alhora u, ningú i cent-mil, com deia Pirandello que sabia un munt de dobles o Doppelgänger. Res més anònim que una petita smart mob o munió intel·ligent. Del menjòmetre també en pot ser responsable l'anònim de Guillem DeDels Comptesclars, la cara del qual caldrà revelar. Són dos; poden ser més. La IA dona per a molt. I compte amb el compte de Segell Fosc, que sembla una mena de conjura a la Guy Fawkes contra l'ordre constituit i subvencionat i on, a més, es publicita un llibre Fricandonation. Un llibre! Vade retro! 

Что делать?

“Què s'ha de fer?” ("Что делать?) és el títol del famós pamflet de Lenin de 1902, veritable bíblia bolxevic. No és modest el missatge subliminar d'aquesta esquerra espanyola que es prepara per assaltar el cel, com té per costum, però no gosa anomenar-se pel seu nom: comunista. A "Què s'ha de fer?" explica el camarada Uliànov que els treballadors no saben mobilitzar-se per si mateixos, que són una miqueta ximplets, que cal il·luminar-les, aportant-les la consciència de classe “des de fora” i guiar-les mitjançant un partit revolucionari, fèrriament organitzat. O un front d'esquerres, que és el mateix.

Lenin prenia el títol d'una novel·la de 1863, de Nicolai Chernichevsky, que, al seu torn, contestava al nihilisme d'una altra d'Ivan Turgenev, Pares i fills. Contra el nihilisme lluitava també Vladimir Ilich. El nihilisme de l'any 1902 eren l'economicisme i l'espontaneisme. 

L'espontaneisme és el punt fosc d'aquests neobolxevics. Que no era Podem el marmessor testamentari de l'espontaneisme del 15-M? Que no era la forma política dels indignats antisistema de l'avi Stéphane Hessel?

Convertits en casta i sistema, els hereus dels antisistema formen una oligarquia de privilegiats que cobra més de 100.000 d'euros públics l'any cadascú per fer el que Lenin anomenava "cretinisme parlamentari". Vet aquí, però, que, com que perden electorat a dolls, criden de valent alertant de l'arribada de les hordes de l'extrema dreta. Però és difícil convèncer la parròquia que, quan fa 10 o 12 anys que vius com un canonge,  dedicat al dolce far niente,  en  realitat estiguis lluitant per alguna cosa que no sigui la teva butxaca.

El perill no és que vingui l'extrema dreta, sinó que ells, els ben pagats oligarques i sàtrapes comunistes, deixin de xuclar. Així que, en realitat, la campanya de la por a l'extrema dreta es basa en la idea desvergonyida que l'extrema dreta és nefasta perquè roba… més que ells.

El discurs, l'escenografia, els referents d'aquesta esquerra vintage, semblen pura tramoia. El seu radicalisme, la seva vociferant demagògia, volen fer veure que són com els bolxevics dels primers temps de la revolució, els de Així es va templar l'acer, de Nicolai Ostrovsky, un altre novel·lista. El que mostra el cartell, però, són uns sàtrapes que, com els capos de totes les dictadures comunistes, li diuen a la gent el que s'ha de fer, mentre ells viuen al luxe de les seves datxes o xalets privilegiats.

La catarsi catalana

La publicació del menjòmetre ha provocat un escàndol majúscul.

De sobte, s'ha vist que la partitocràcia catalana és una banda de lladres i estafadors que fa anys que roba centenars de milions d'euros de les més variades formes: subvencions, endolls, malversacions, dilapidacions, mossegades, comissions, estafes, purs robatoris de diners públics.

És la classe política catalana. Polítics professionals amb uns sous i privilegis estratosfèrics, molts dels quals s'han fet milionaris als càrrecs, tot i que, per regla general, són uns indocumentats i uns incompetents absoluts.

I ho han pogut fer perquè tenen literalment comprats tots els mitjans de comunicació, dedicats a ocultar les malifetes de la classe política, enlairar els seus inexistents mèrits i censurar, vetar i insultar les veus crítiques. És el més semblant a un règim comunista que he vist.

El sistema polític català és més corrupte que l'espanyol. I sé de què parlo.

L'amable lector em disculparà si dic que ho aviso des de fa gairebé vuit anys. Ni el govern just, ni la independència ha importat mai un pebrot a la partitocràcia del PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Quan vaig començar a denunciar-ho, la reacció va ser fulminant. Se'm va excloure de tots els mitjans audiovisuals i escrits i només em va quedar el Món, d'on també van acabar fent-me fora fa poc per ficar-me amb el profeta.

I vaig patir una campanya d'assetjament a les xarxes com no he vist igual: injúries, calúmnies, insults, amenaces de mort. Tot això molt abans que es despertés l'actual sensibilitat sobre el que anomenen odi a les xarxes. Van ser centenars d'atacs. Tinc molts arxivats, no tots, perquè seria impossible, però sí una gran quantitat.

Els pocavergonyes de TV3, començant per aquest impresentable presentador, Cruanyes, i els “ideòlegs” de la banda diuen que denunciar aquesta immensa corrupció és fer el joc a l'extrema dreta i caure en la demagògia de l'antipolítica. Com si es pogués anomenar “política” el femer de la Generalitat.

El país s'ha omplert de veus indignades. I està bé que així sigui a veure si per fi aquesta banda de lladres paga judicialment les seves malifetes o, si més no, pateix el ludibri públic. Tot i sense oblidar que molts dels que avui s'esquincen les vestidures (després d'anys de silenci) esperen agafar el relleu del robatori.

Però la justícia mana donar a cadascú el que és seu. Fa vuit anys que denuncio aquesta farsa en solitari, sotmès a un ostracisme al que tots aquests lladres donen suport. Pagament que he rebut per traslladar-me a viure aquí, a donar suport a la independència de Catalunya.

Els espanyols no l'haurien fet millor.

Illa: sol davant del perill

La ciutat conté l'alè. El xèrif Illa s'haurà d'enfrontar sol, no només als homes del malfactor Frank Miller, sinó a tots els diputats de la cambra, inclosos els del seu propi partit. Té un mes per preparar-se. Pot aprofitar i sortir d'incògnit com és llegenda que feia el califa Harun-al-Rashid per conèixer de prop la vida i les tribulacions del seu poble. Així sabria si hi ha burques i nicabs o no pels carrers i no hauria de parlar d'oïdes.

La compareixença es fa a instàncies de Junts formulades contundentment pel diputat Vergés. Tots els grups parlamentaris s'han sumat amb entusiasme, uns per a semblar que controlen el govern al qual s'oposen i els altres per a semblar que s'oposen al govern que controlen. L'adhesió del PSC és producte de la cortesia parlamentària. En qualsevol cas, serà una bona ocasió perquè els diputats atenguin els debats i deixin de mirar els mòbils.

Per cert, aquests són els que després, revestits d'autoritat pedagògica, prohibeixen els mòbils a les aules de secundària. El cinisme del legislador és fabulós.

La petició està motivada perquè els peticionaris diuen que la situació de Catalunya és de “col·lapse”. Suposo que és ressò del famós programa de Ricard Ustrell, que va durar una estona. També el col·lapse de Catalunya fa temps que es produeix. És injust que només es demani la compareixença d'Illa. En realitat, des de començament de mandat no ha fet més que gestionar malament el desastre que li va deixar en herència el seu antecessor i l'antecessor de l'antecessor. Haurien de comparèixer tots tres. Els reglaments no tenen cor.

És veritat que la incompetència del govern Illa es fa palesa cada vegada que es mou. Però cal preguntar-se què es pot fer amb un escàndol com el de la DGAIA o la catàstrofe de les comunicacions. Els transports públics no funcionen i els ideòlegs wokes tenen els cotxes en procés d'extinció. Tampoc no es pot esperar gran cosa d'un govern que ha heretat més de dos-cents càrrecs del partit del govern anterior. Hi ha inoperància per excés de personal i de despesa.

Només l'episodi de Parlon-Trapero ja donaria lloc a una compareixença, fins i tot un cessament fulminant. Però no passarà res d'això. La impunitat del govern català és com la de l'espanyol; el seu president és un alter ego de Sánchez a la colònia.

El xèrif Illa està sol, però no corre cap perill. Els seus adversaris parlen de “col·lapse” de Catalunya, però la realitat és que fa any i mig que el toleren en estreta col·laboració amb el govern. Que no hi ha hagut cap oposició i, per tant, són tots responsables del “col·lapse”.

Fixeu-vos en la mentalitat: el que vota contra els pressupostos de la Generalitat, Junqueras, perquè no ha aconseguit el 100% de la recaptació de l'IRPF, diu, tanmateix, que s'hi pot comptar per aprovar successives ampliacions de crèdit amb l'argument que així s'aconsegueixen més diners. Que la pela és la pela.

El 23F, avui

Ignoro quin abast puguin tenir els documents desclassificats del 23F i si hi ha alguna cosa nova. Suposo que se sap tot el que es pot saber. Però mai no se sap. O sí, se sap Que no se sap res, com deia el metge-filòsof Francisco Sánchez. Mentre s'esbrina si el que se sap concorda amb el que se sabia o sabia que no se sabia, el personal fabula sobre el 23F, la nova entrada de Pavía al Congrés, sense el cavall. 

Els personatges que van intervenir en aquella complicada trama tornen a interpretar llurs papers. Llevat del Coronel Tejero, que va fer un mutis imprevist. Ressonen els més foscos rumors de llavors. No descarteu la possibilitat que el pèrfid Pedro Sánchez hagi fet un remake del 23F per recordar que el seu enemic Felipe González sonava aleshores com a possible vicepresident d'un hipotètic govern que segur es diria de “Salvació o concentració nacional”. A la mateixa llista que he llegit en algun lloc a les xarxes, també apareix com a ministre el beatífic Peces-Barba.

Els quaranta-cinc anys subseqüents han demostrat que el cop d'estat va fallar perquè, de fet, no calia. Era una reacció desmesurada. El rei va salvar l'herència de Franco i va trencar amb la legitimitat del 18 de juliol, l'única que tenia, reprimint un cop d'estat com aquell a qui devia el tron. D'ençà del 23F Juan Carlos es va considerar revestit de la legitimitat constitucional, atès que havia salvat la democràcia. 

Després del cop casernari, el civil. Espantada i acovardida, la classe política espanyola va redactar un projecte de Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA), per posar fi al desgavell territorial que amenaçava esmicolar l'Espanya de Franco i tenia els militars molt amoïnats i amotinats. El TC va desmantellar-ho en sentència del 1983 en control previ de constitucionalitat. Perquè, en realitat, tampoc no calia. Era una reacció tardana i massa subalterna. Ja quedaven pocs estatuts d'autonomia per aprovar i el sistema autonòmic que preveia la Constitució resistiria allò que fos. I així ha estat. Debades hi va donar-se un conat independentista a Catalunya que no va quallar.

El 23F ha funcionat de meravella, com una refundació, per a la consolidació de la monarquia. Tot se li ha perdonat a Joan Carles I pel seu paper de salvador del seu propi tron. Que després hagi resultat un brivall, com el nom del vaixell que li agrada més, no impedeix la solidesa del règim. El seu fill regna sobre un país una mica convuls però submís. No hi ha cap clima favorable a un referèndum sobre la monarquia i, al capdavall, un fill no és responsable dels mals passos del seu pare. Només dels seus. I per aquest costat no hi ha perill. Aquest rei es mou tan poc com les seves neurones.

Trapero i Parlon: el silenci del despotisme

Els d'Octuvre han enxampat Parlon i Trapero mentint en seu parlamentària i donant cobertura a un muntatge policial aixecant fals testimoni per empresonar injustament un ciutadà. És a dir, comportant-se com dos delinqüents. I ho han provat acuradament, recolzant-se, a més, en una sentència judicial.

El més lògic seria que hi hagués un gran escàndol i que els dos càrrecs fossin deposats ipso facto, a banda de denunciats al jutjat.

Tot i això, dies després, el govern no es dona per assabentat i no ofereix cap explicació; l'oposició només ha demanat la compareixença parlamentària d'en Trapero i la premsa està més callada que un convent trapenc. Ni un sol diari català porta l'assumpte a la portada. Sembla com si un mantell de silenci s'hagués planat sobre Catalunya. El mantell dels diners públics que xuclen per callar.

Voleu una mostra més clara del que és un règim partitocràtic corrupte? És el silenci del despotisme. Els ciutadans són vassalls, sense drets. Aquí ningú governant no se sent obligat a donar compte dels seus actes.

Tots abusen de la seva presència il·limitada als mitjans, des dels quals adoctrinen la gent, però no per respondre a les qüestions que veritablement afecten la col·lectivitat, sinó per enganyar-la.

¿Algú ha sentit alguna vegada Oriol Junqueras parlant de la DGAIA, que és un presumpte lladrocini de centenars de milions i deixa clar que ERC és un partit corrupte? Silenci absolut. Algun periodista li ha preguntat a les dotzenes d'entrevistes que li fan a la tv, la ràdio, els diaris? Ni un. No és cap càrrec públic, està inhabilitat, no representa ningú, però està cada dia als mitjans perquè és el que paga els periodistes, el capo mafiós de la banda d'ERC.

Catalunya es vanta de ser una societat moderna i avançada, però les seves elits són una colla de covards submisos a la tirania d'uns lladres.

El senyor Illa no ha fet ni tan sols gest d'exigir responsabilitats a la consellera Paneque, la de la “normalitat perversa”, que té el sistema de Rodalies en estat catatònic per pura incompetència.

La senyora Mònica Martínez Bravo, consellera socialista in partibus infidelium, pensa alguna vegada donar una explicació no només del lladrocini de la DGAIA, sinó de per què es continua produint amb el vistiplau del govern?

Silenci absolut. Dels catalans s'espera que protestin contra Espanya per la seva dominació colonial, però que treballin i callin quan els roben i oprimeixen altres catalans.

Si els transgènere llegissin Flaubert…

Tot el que té a veure amb allò transgènere és confús. Probablement per a blindar el concepte davant de les crítiques. La febre actual amb el transgenerisme és l'últim pas, de moment, pel camí destructiu de la postmodernitat. Es deriva en part del culte mundial a una filòsofa nord-americana, Judith Butler, que no només escriu molt malament, sinó que pensa de mode confús i la seva teoria encaixa perfectament a la resignada conclusió de Ciceró: “no hi ha cosa, per absurda que sigui que no l'hagi defensat algun filòsof”.

La seva idea és que el gènere, no el sexe, pot canviar-se performativament per la pròpia convicció subjectiva. És a dir, jo soc el i allò que vull ser. Cert, per què no determinarà cadascú com vol viure la seva vida, si vol ser d'un altre sexe, o fins i tot animal o, per què no, cosa? Des d'un punt de vista liberal no hi ha res a objectar si no fos perquè hi ha drets de tercers en joc. La llei em pot reconèixer el dret a considerar-me del gènere que vulgui i tractar-me en conseqüència, però no em pot obligar a acceptar que la consideració subjectiva del gènere d'un tercer m'obligui. I aquest és el problema que, per cert, ja havia resolt John Stuart Mill quan deia que l'Estat no pot impedir-me que em suïcidi, però sí que atempti contra els drets d'un altre, per exemple, el fair play als esports de força.

Fa uns mesos, el Parlament català, una congregació de semianalfabets ultramoderns, va aprovar molt cofoi  (107 vots contra 24) una llei típicament partitocràtica sobre els drets dels LGTBI. Reafirmava així la superioritat moral d'unes belles consciències hegelianes en defensa dels desvalguts, amb tanta més alegria com que sortia de franc, car els diners s'han de reservar per a la DGAIA.

És difícil ser més absurd. El propòsit dels salvadors és normalitzar els LGTBI i, per aconseguir-ho, els fan objecte d'una norma especial, que els singularitza i trenca un dels pilars de l'estat de dret com és la universalitat de la llei. Si ja hi ha una llei que prohibeix tota mena de discriminació per la raó que sigui. Per què una especial per a LGTBI?

La llei vol protegir una afició sexual personal tan lliure como l'hermafroditisme, la satiriasi, el masoquisme o el sadisme; tot aixó sota condició de lliure consentiment. I no ho aconseguirà. Com  no ho va aconseguir la llei anterior, del 2014, ara derogada perquè, segons diuen, s'havia fet inservible; com es farà aquesta. Una llei inútil no esdevé útil per raons ideológiques de partit.

La discussió sobre si s'ha de considerar els trans com a malalts mentals és ociosa. És clar que ho són. Són víctimes d'un trastorn de la personalitat identificat ja fa molt de temps com el bovarisme. Si el legislador hagués llegit Flaubert sabria que aquesta disfòria de gènere que pateixen els trans és la mateixa que patia Mme. Bovary, per una altra banda, afectada per un trastorn de personalitat narcisista i un altre de personalitat histriònica. En principi, res a objectar, sempre que no facin mal a tercers.  

Per exemple, que no matin llur mare, que sembla una de les seves tendències. 

Unitat de l'esquerra: la rosa dels vents

 Espantats amb els vaticinis demoscòpics, els polítics de l'esquerra a l'esquerra han redescobert el vell adagi que la unió fa la força i preparen un front popular plurinacional. La idea és del còmic tàndem Tardà-Rufián. Volen contrarestar l'harmagedon de la dreta que ells mateixos han provocat amb el seu desgovern caòtic.

Com tot el que fan aquestes llumeneres, s'esbrina el fracàs. Els altres independentistes d'esquerra, gallecs i bascos van rebutjar de ple la idea només formular-se. Ni el partit de Rufián/Tardà no la va acceptar. Res de Galeusca. Serà un front plurinacional d'una sola nació: la castellana o espanyola. Com sempre. Que no hi ha res de nou sota el sol de Castella. 

La notícia va trasbalsar tant l'Ada Colau que va parlar de oblidar egos. Òbviament, el primer que se l'acut, l'ego. També va brollar el de Yolanda Díaz, sempre davant les càmeres i disposada modestament a posar-li fi al seu. Rufián que tampoc sap què és l'ego, fa valer la seva estrebada popular d'Algèciras a Cornellà. I l'exministra d'igualtat, Montero, s'imposa al seu propi ego. A crits.

Ja tenim quatre aspirants al títol de líder d'aquesta empresa, fins i tot abans que prengui forma. I tots quatre tenen diversos punts decisius en comú.

- Són comunistes espanyols

- Són antisemites

- Són veterans polítics professionals.

- Viuen com a reis dels diners públics.

Després tenen les seves peculiaritats.

Rufián un molt espanyol de Santa Coloma de Gramenet que va aprofitar Súmate per colar-se a ERC i enfilar-se al Congrés a 120.000 € l'any. És el principal suport del socialisme espanyol més anticatalà.

Colau, una oportunista que va arribar a alcaldessa de Barcelona mitjançant joc brut, en aliança amb aquesta dreta, que ara diu que vol frenar i per impedir el pas als independentistes. La seva especialitat és el caciquisme municipal.

Díaz, amb típica duplicitat comunista, va saber guanyar-se la confiança del líder i, en arribar al govern, va desmantellar Podem per a muntar el seu propi quiosquet. La seva malvolença personal, més forta que la de Medea, es dirigeix ​​cap a Irene Montero.

Montero quintaessencia l'esquerrà woke. Havent arribat a la cúspide per la seva relació amb el cap de l'invent, un heterosexual cisgènere, dona lliçons de feminisme. Excepte quan cal aliar-se amb els agarens per combatre els jueus.

Aquests quatre pretendents a liderar la unió de l'esquerra a l'esquerra, disposats a abaixar els egos, segurament aconseguiran la mateixa unitat de la rosa dels vents, que també té quatre punts.