divendres, 20 de novembre del 2026

Els grans homes del petit regne

Allà se'n van anar els dos gegants, puntals de la política espanyola, a mesurar les seves forces en combat singular que tota Espanya i part de l'estranger (Catalunya, el País Basc, Galícia) contemplava contenint la respiració. Un tercer contendent, Puigdemont, s'havia colat al ring amb una entrevista a “El mundo” en què assegurava haver derrotat Espanya. Ni més ni menys. Una nova Invencible, a Flandes s'ha posat el sol, la guerra de Cuba, un Deulofeu avant la lettre. La seva ombra va aparèixer al començament del debat i, després, el marit de Marcela Topor va tornar al silenci, mentre els analistes catalans a sou del seu partit, estil Colomines, magnificaven la seva presència com si fossin heralds de l'Armageddon i amb la seva habitual falta de sentit del ridícul.

Els dos prohoms van intercanviar els habituals rotllos que col·loquen dia rere dia a la soferta audiència sense la menor compassió, sense canviar ni una coma. Tot al bell mig d'una gran narrativa de Televisió que, imitant Hollywood, també s'ha constituït en acadèmia. Com la gent de cinema. Aquí tot són acadèmies. Plató ha d'estar fascinat amb la proliferació del seu invent. Com més ruc és el personal, més acadèmic.

Feijóo, que no en sap ni parlar, va entrar a matar des del primer moment, costum de la dreta espanyola. I es feia fatigós amb les contínues interrupcions pròpies del seu caràcter narcoautoritari només que per deixar anar una mentida darrere l'altra.

L'altre es va defensar com va poder. Que va poder poc, perquè és difícil treure pit quan s'acumulen vuit anys de corrupció, desastres i disbarats. Vuit anys agafat a aquesta esquerra cursi i terrorista que va començar anomenant-se Podem i ha acabat fent campanya per “menja'm el cony”. Una esquerra d'analfabets cobdiciosos, estil Ada Colau o  Gabriel Rufián o de mantingudes revolucionàries com Irene Montero.

No sé si algun ciutadà va treure alguna cosa en net de l'allau de xifres, estadístiques, mitges veritats i ximpleries completes en què es van submergir tots dos candidats. L'únic moment en què a Sánchez se li va entendre tot va ser quan li va sortir la sang falangista i va recitar fil per randa les infàmies que li ordenen els que li paguen, acusant Israel de genocidi. Ell sap que és fals, que ni l'ONU ni el TPI sostenen aquesta acusació i que, per tant, està calumniant i cometent un delicte. Però tant li fa. El wokisme i l'antisemitisme regnant a Occcidente l'emparen i els diners del Golf, dels quals ja tindrà un bon raconet, com Zapatero de joies, li faran la vida suportable.

La resta, pastura de comentaristes de tot pelatge que ja fa vint-i-quatre hores que mantenen estúpides converses sobre qui dominava, qui parlava, el color de la corbata i dels mitjons, els gestos i tics d'aquest, els silencis de l'altre. Alguns porten decennis en aquest exercici de paorosa estupidesa, contant els pels de la cua de l'esfinx, com deia Unamuno, una esfinx sense cap secret, ni misteri, ni seny. 

De Catalunya, la que rep les plantofades, no cal ni parlar.

dijous, 19 de novembre del 2026

Les formes de la trinitat

Navegant per Twitter es troben coses meravelloses. Aquest és un article d'octubre passat del rector de la Universitat de Komazawa, Muramatsu Tetsufumi, sobre una estàtua tricèfala d'un Asura (una mena de semideu) del temple de Kofukugi, al Japó. Molt curiós.

No sé gaire d'escultura budista, però no em sembla haver vist representacions d'Asures o boditsaves tricèfales i menys del mateix Buda. El budisme no és una religió, però, si ho fos, seria monoteista. Les figures tricèfales, en canvi, són molt freqüents a l'hinduisme. La principal és la representació de la Trimurti, Brama, Vixnú i Xiva. L'hinduisme és una religió trinitària, com el cristianisme, al qual les altres dues religions abrahàmiques consideren un culte politeista.

Gairebé ningú no se'n recorda, excepte els experts, suposo, que en el cristianisme medieval era freqüent representar la trinitat com un Crist tricèfal. Fins i tot amb un sol cap, però quatre ulls, tres nassos i tres boques. Es representava així el complicat misteri de la Santíssima Trinitat de manera visible als fidels en pintures, taules, miniatures. Els Crists tricèfals són la versió cristiana de la Trimurti hindú.

A la versió cristiana es tractava de mostrar que els tres rostres eren el mateix perquè Déu és tres en un. Però les figures recordaven les representacions dels diables i l'Església les rebutjava perquè les considerava figures monstruoses. El Concili de Trento, que va regular la iconografia catòlica, les va excloure. Finalment, el Papa Urbà VIII va manar destruir totes les representacions trimòrfiques el 1628 i Benet XIV totes les tricèfales, el 1745. Pràcticament, no n'ha quedat ni una. Els Cristos tricèfals han desaparegut com si mai no haguessin existit. Una damnatio memoriae gairebé absoluta. Encara se'n troba algun a esglésies remotes d'Amèrica Llatina o a convents perduts d'Espanya.

A l'art civil tampoc no hi ha tricèfales, amb alguna excepció com ara el quadre de Tiziano, “Al·legoria del temps governat per la prudència”, de 1565-70, (una versió del tema de les edats de la vida) que en representa dues, a dalt, l'ésser humà, la joventut, la maduresa, l'ancianitat i, a sota, els animals, el gos, el lleó i el llop.

La tricefàlia cristiana és sempre transcendental. La de la Trimurti és una representació pura, una narrativa d'exuberància ornamental i molt generosa en l'atribució de caps. De vegades un dels elements de la Trimurti també és tricèfal; de vegades, apareixen quatre caps. Ravana, el malvat rei de Lanka, enemic de Rama al Ramayana, el que li pispa la noia, té deu caps. 

dimecres, 18 de novembre del 2026

El nivell dels candidats

Té gràcia. Els dos màxims representants de l'esquerra alternativa espanyola, Ada Colau i Gabriel Rufián, són dos catalans anticatalanistes. Colau, cap del Front Ampli i Rufián cap del binomi Esquerra/Podemos i tots dos, sobretot, caps de si mateixos.

Són dos personatges peculiars, dos arribistes que no s'ajusten al cursus honorum dels polítics tradicionals. Tots dos han escalat de cop i volta les destinacions més altes partint d'una posició d'origen insignificant o directament de l'atur. L'una aspirant a vicepresidir Espanya i l'altre, a presidir la Generalitat.

A primera vista, sembla una escenificació de l'espartà apotegma d'Eugene V. Debs, un dels fundadors de la famosa i combativa Unió de Treballadors Industrials del Món (IWW), a primers del segle XX: “Quan jo pugi, serà amb la classe i no des de la classe”. Aquests dos s'han llançat des de la classe a la lluita per la seva posició personal com a polítics professionals. L'esquerra perpetua el sistema que diu combatre.

L'un només parla clar quan ataca, cosa que fa amb un esperit histriònic que recorda els espectacles dels venedors d'elixirs. Diu genocides a Israel i Netanyahu, tot i que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional ho sostenen. Al costat d'aquesta calúmnia, tractar de “sicària” la Sílvia Orriols és una peccata minuta. Es deia sicari a qui portava la sica, el punyal, cosa més pròpia d'homes, com Rufián, que de dones fràgils, com Orriols. Però, es poden ensenyar maneres a un xerraire de fira que cada cop s'assembla més a Lerroux, “l'emperador del Paral·lel”?

L'antisemitisme de Rufián li surt per les orelles. Ja hi són els jueus, com sempre, conspirant, enverinant pous o finançant Sílvia Orriols. Perquè el mosso pensa que tothom és com ell i que ningú defensa alguna cosa si no li paguen. Quan apareix Ahasuerus ja no cal donar gaires explicacions que, en això, Rufián no va sobrat. I, dic jo, per què voldran els pèrfids jueus finançar Sílvia Orriols? Ja, de prova, no en parlem.

L'exalcaldessa de Barcelona és un cas d'erostratisme. La fama s'adquireix avui als mitjans audiovisuals. Per atraure'ls es munten escàndols, s'ataquen convencions, fins i tot es voreja la il·legalitat. No cal incendiar el temple de Diana. Amb una flotilla, prou. L'esquerra radical espanyola, abandonada per la seva líder, Yolanda Díez, que es preparava per fer el ridícul a l'OIT i amb unes tristes alternatives masculines, Urtasun i Bustinduy, dues calçasses, es va llançar desesperada en mans de la catalana, la gestió de la qual com a alcaldessa augura un desastre com a ministra.

Els catalans anticatalanistes són molt ben vistos a Madrid, ni que siguin d'esquerra.

dilluns, 16 de novembre del 2026

Els mitjans del règim

Però, home, hi havia cap dubte? No és evident? És molt clar i no calen estadístiques. Tot i això, hem fet aquesta enquesta, per tranquil·litzar l'autoritat, que és la que paga. Amb 250 trucades no es pot predir ni el temps d'aquesta tarda. Però és igual. Es prenen altres enquestes, se'n fa una mitjana, es claven els resultats que vol el pagador i, com deia l'escriptor González Ruano, en acabar un article, es passa a cobrar.

De la difusió de tan òbvia notícia se n'encarrega la premsa digital germana, singularment el Nacional i VilaWeb, també beneficiaris de les generoses subvencions de la Generalitat. A l'escrit se suma el que es vocifera a les ràdios (pública i privada) i les imatges enlluernadores de TV3. Tot plegat, una esfera mediàtica constituïda en cúpula de manipulació més impenetrable que la Iron Dome d'Israel. De vegades, però, penetra algun raig de llibertat d'expressió. Un comentari burlaner de la diabòlica xarxa tuitera, per exemple, apareix en pantalla per negligència dels camarades vigilants. Gràcies als deus, surt corrents en Cruanyes a demanar perdó, més afligit que si hagués insultat el gat de l'amo.

El Nacional és la nau capitana de la flota imperial castellana. Per això convida a la festa del seu desè aniversari al comandament espanyol a la plaça, president Illa (el del 155 i la societat civil catalana) i altres autoritats. Alguns troben obscena aquesta promiscuïtat de la premsa amb el poder polític. És gent que viu ancorada al passat. Avui cal atendre sobretot els 6,88 milions d'euros públics cobrats pel diari. Són diners públics, sí, però ¿no és meravellós que tots els ciutadans financin un diari, encara que no el llegeixin? Passa el mateix amb la ràdio i la televisió públiques. La democràcia mana que les paguin fins i tot els que no la senten ni la miren. Qui ho dubti és d'extrema dreta.

Aquí entra el més combatiu i crític VilaWeb, refugi de “proscrits”, alguns contractats a mitjans institucionals. Cal una veu valenta, clarament antisemita, que defensi el dret dels musulmans (tots ells vulnerables) a patir brots psicòtics i tallar el coll als vianants a l'atzar. I que també tanqui el pas a l'extrema dreta, expressió que, per a VilaWeb, és sinònim d'Aliança Catalana. Un partit que s'obstina a publicitar el seu programa per tal de provocar els demòcrates de la CUP, rebre les hòsties corresponents i queixar-se després de les agressions. Un vici típic de l'extrema dreta.

Al desè aniversari d'El Nacional es va presentar com un sol home la clientela subvencionada i la que aspira a estar-ho en temps d'incertesa. Va ser una festa brillant, sense mirar despeses. Les subvencions tenen un costat humà: agrair tendrament la seva feina als que ens governen i als que les aplaudeixin.

dissabte, 14 de novembre del 2026

De Zola a Houellebecq

Ja és aquí una altra vegada la blasfèmia. L'islam és l'enemic dels escriptors que practiquen la llibertat d'expressió. És l'enemic de la llibertat d'expressió. Només cal donar una ullada als cinquanta i escaig països musulmans. Cap democràcia.

La llibertat d'expressió, un invent occidental, ens defineix com a cultura i civilització més que cap altra cosa. La seva fórmula perpètua està en la primera esmena de la Constitució dels Estats Units, “El Congrés no promulgarà cap llei que coarti la llibertat d'expressió o de premsa”. Rius de tinta han corregut sobre què vol dir aquesta expressió. I vol dir el que diu: cap llei.

És al que l'islam declara la guerra, la Jihad que, com és sabut, té dues formes: la violenta, a través del terrorisme, l'atemptat, el crim, (cas Salman Rushdie) i la pacífica, a través de la infiltració a les institucions i l'ús polític de les instàncies judicials (cas Houellebeq).

En això de portar la llibertat de premsa als tribunals són especialistes els francesos. Del cas Dreyfus, que va revelar l’extensió de l’antisemitisme al país, es va derivar la controvèrsia sobre la llibertat d’expressió al voltant de l’article de Zola, J’accuse!. I aquí seguim avui. La llibertat d'expressió té límits?

La justícia francesa, que forma part d'un ordenament jurídic basat en l'estricta separació de l'església i l'estat, ha admès una querella contra l'escriptor Houellebeqc moguda per una associació musulmana que l'acusa d'incitar l'odi i la islamofòbia.

O sigui, ja tenim aquí de tornada la blasfèmia.

Occident ha cedit tant a la defensa dels seus valors fundacionals que permet a una cultura aliena imposar un ordre jurídic antijurídic. Perquè, a Occident, la blasfèmia serà un pecat, però no és cap delicte.

Anem directament al fons de  la qüestió: a Occident, parlar malament dels déus, de tots, no només no és cap delicte, sinó que és un dret. Òbviament, una ànima teocràtica és incapaç d'entendre-ho així i el conceptua un insult imperdonable al seu déu, mereixedor de la mort. Per això convé mantenir les ànimes teocràtiques a distància prudent; si és possible, als antípodes.

Servidor, això de la islamofòbia no s'ho ha empassat mai i pel que fa als famosos delictes de “discursos d'odi” està tot dit en recordar que sempre són aquells discursos que odia el que mana.

Així que, ànims, Godspeed a la batalla que ens espera al món de les lletres. És una batalla entre moderns i postmoderns. Cal sortir en defensa del dret a parlar malament dels déus si volem que aquests sobrevisquin a la barbàrie. I ens haurem d'enfrontar a la caterva de wokes, els Partals, Bastés, Ustrells, Cruanyes, Antichs, Llachs, Illas, Terribas, etc., etc., vividors del pensament únic, a sou dels petrodólars del califat cavernari. Covards que callen davant d'aquesta barbàrie i donen suport als criminals enemics de la llibertat d'expressió. 

Solidaritat amb Michel Houellebecq!

divendres, 13 de novembre del 2026

L'hora dels oportunistes


Copyright:

*****
La causa que els sistemes polítics i mediàtics espanyol i català siguin dos patis de Monipodio plens de lladres i estafadors és el finançament públic de l'activitat política. No cal ser un Keynes per veure que, si en una empresa els salaris més alts es paguen a gent sense cap competència específica, sense experiència laboral de cap classe, s'omplirà de pocavergonyes que faran el que sigui per entrar-hi.

Així han arribat a la política aquests tres personatges, a la recerca del màxim salari sense cap responsabilitat. Tots tres han professionalitzat la seva activitat, aspirant a perpetuar-se a l'ofici, fins i tot trencant promeses prèvies de limitar els mandats polítics a dos. I són els que representen a l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra a Espanya i Catalunya. El rien ne va plus.

Colau va ser vuit anys alcaldessa de Barcelona, ​​amb els vots de la dreta, la que ara vol aturar. Durant el seu doble mandat, a part de destrossar Barcelona i repartir els diners públics entre els seus amics, va cobrar més de 80.000 a l'any, però diu que no en té per pagar el lloguer, cosa probablement tan certa com tot el que diu.

Rufián va tenir una breu experiència laboral amb un salari al voltant dels 1.000 € al mes, fins que va veure que incorporant-se a ERC podia arribar molt lluny. Fa deu anys que és diputat al Congrés, i n'aspira quatre més, a raó d'uns 130.000 € a l'any, deu vegades la seva retribució primera.

Montero també va tenir una breu experiència laboral com a caixera, fins que va descobrir que, convertint-se en esposa del cap de Podem, podria arribar a ministra d'un salt. Des d'aquesta posició, alliçona sobre empoderament i feminisme uns seguidors per als quals no cal que els dirigents facin el que diuen.

Els oportunistes abunden en política (i a tot arreu), però, als partits amb més pes electoral, es camuflen entre una militància variada; són com els buròcrates grisos, a l'estil del president Illa. Aquests tres tenen l'inconvenient d'encapçalar opcions molt minoritàries i, com a bons esquerrans, hostils entre si.

Ho compensen destacant la seva superioritat moral sobre la xusma que els envolta i deixant anar soflames ultraradicals, cosa que va de perles amb el groguisme dels mitjans, que els estimen. Proposen solucions demagògiques que conduirien el país a un desastre del tipus comunista tradicional: la classe dirigent vivint com reis, amb salaris estratosfèrics, mansions de luxe, viatges a classe privilegiada, educació privada exquisida per als seus fills, assegurances privades, mentre molta gent normal, inclosos els seus votants, té problemes per arribar a final de mes. Sense comptar que es veu obligada a competir pels serveis bàsics i, sobretot, l'habitatge, amb una invasió immigratòria il·legal que han provocat aquests eixelebrats.

Diguin el que diguin, l'únic que aquests 3 oportunistes volen és perllongar el salari de centenars de milers d'euros quatre anys més.

Per això, els cal dir a la gent que miri cap amunt i no al seu voltant.

dimecres, 11 de novembre del 2026

La degeneració del feminisme

Ja sé que la notícia és del febrer passat, però té actualitat i, a més, casa amb aquesta imatge procedent del jardí de les mil flors de X, abans i sempre, Twitter.

El feminisme té una llarga i fructífera història de dos segles, universalment coneguda. Tinc per a mi que és l'única revolució d'ençà de la francesa del 1789, si per revolució entenem un canvi en les institucions i relacions socials bàsiques. La bolxevic també ho va ser; però va fracassar. Pot estar passant el mateix a la revolució feminista?

Al començament del segle XIX. Charles Fourier va formular la llei del desenvolupament humà: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones".

L'actual deriva del feminisme cap a la seva autodestrucció va començar amb el de la “tercera onada”, la del “personal és polític”. No estava malament. Portava la lluita al terreny privat, rebentant així el darrer reducte de la hipocresia patriarcal, el de "públic/privat". Era una revolució dins de la revolució que exigia dels agents socials que practiquessin el que predicaven. El “Me Too” ha canviat moltes coses a la societat.

I llavors van venir les complicacions. D'una banda, la controvèrsia sobre la qüestió trans, que divideix el moviment de dalt a baix. D'altra banda, l'aliança amb l'esquerra “woke” i el seu ideal multiculturalista caracteritzat per això que Gad Saad anomena “empatia suïcida” que dona suport a la causa palestina i predica la Intifada, en realitat, una forma de la Jihad islàmica.

Com pot el feminisme de Wollstonecraft, De Gouges, Nightingale o De Beauvoirr aliar-se amb una cultura misògina? La del vel, vaja. Per a més absurd, invoca la llibertat d'expressió, una tradició occidental que l'islam vol suprimir. La idea que l'esclau porta les cadenes perquè vol només pot ser producte de un estat d'alienació mental evident.

Hi ha d'haver alguna altra explicació per a aquest fenomen d'un feminisme que accepta dels musulmans el que rebutja dels cristians. Creuen que considerar les dones éssers de segona és admissible si es fa en nom d'Al·là? Exactament, en quin concepte tenen les feministes proislàmiques les dones musulmanes? I, sobretot, en quin concepte es tenen a elles mateixes?

Al segle XXI, a Occident, les dones han assolit un grau molt elevat de llibertat, malgrat que quedi molt per aconseguir. Fourier estaria aplaudint. Però això és el que no pot admetre l'islam perquè destrueix la seva essència misògina. El més curiós és que compti amb un aliat, una cinquena columna occidental amb el feminisme woke.

Serà perquè, en veritat, aquest feminisme pateixi la “por a la llibertat” de què parlava Fromm? Perquè prefereixi la seguretat de la submissió?

Recordeu Stuart Mill sobre si no serà millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet. 

diumenge, 8 de novembre del 2026

Iconografia de la mort

 

(Hans Holbein, "Els ambassadors", 1533)

*****

Sobre la mort cal callar perquè “quan ella està, tu no hi ets”, com assenyala Epicur. L'epicureisme és la reflexió clandestina de la filosofia, la que subjau en aquesta lluita inútil per concebre la mort. Reapareix a l'escepticisme de Montaigne i es manifesta en el seu deixeble més original, Rabelais; continua al segle XVIII de la mà dels anomenats llibertins, Gassendi i el gran hereu d'Epicur, Cyrano de Bergerac. Avui, el gran mestre epicuri és Michel Onfray.

Tots callen sobre la mort, que és un indicible filosòfic. Recordeu-vos el Witgenstein del Tractatus: del que no es pot parlar, cal callar. La filosofia no té res a dir sobre la mort que és un estadi inaccessible al logos, encara que ha estat capaç d'enunciar la seva determinació com a essència de la vida humana, ja que l'home, diu Heidegger, és un ésser per a la mort.

Però on la filosofia emmudeix, l'art s'apropia l'escenari. La iconografia de la mort és tan abundant com dens el silenci filosòfic. Un tronc essencial de l'art cristià versa sobre la mort com una cosa que envolta dia i nit el creient. El cristianisme, no el judaisme ni l'islamisme, el Déu dels quals (que, per cert, és el mateix que el dels cristians) prohibeix tota representació gràfica de la vida i el seu alter ego, la mort. La imatgeria de la mort és pròpia i característica de l'art cristià. És a la seva escultura, la seva arquitectura, la seva literatura i la seva música. Però és a la pintura on manifesta la seva immensa varietat.

Un quadre molt famós del 1866, de Böcklin, típic de la pintura simbòlica, serveix d'introducció a l'illa dels morts, el regne a què s'arriba travessant el riu Estigi, en finalitzar la vida. La representació de la mort funciona com un recordatori moral que l'incomprensible de la mort ens espera a tots, que és inevitable i es troba per tot arreu; fins i tot, al Paradís, on la situa el geni decadentista d'Aubrey Beardsley el 1896. Un tema que havia florit durant el barroc.

A un gravat de Dürer, el cavaller, la mort i el diable, del 1513, la mort es presenta al viu proveïda d'un rellotge de sorra, per recordar-li quin és el seu destí. La representació de la mort juntament amb els vius és la demostració gràfica que la mort només existeix on hi ha vida. El cavaller, convertit en croat de tornada a casa, guanya temps de la mort a  Setè Segell d'Ingmar Bergman, 1957.

La mort manifesta el seu horror en contrast amb el caràcter dels factors terrenals, com ara la frescor i la bellesa. Es veu en un quadre d'Antoine Wiertz molt controvertit, “la bella Rosina”, del 1847, que juga amb el tema immortalitzat en la composició de Schubert, “la mort i la donzella”, que Schiele representaria de manera dramàtica.

Un quadre de Valdés Leal, del 1671, “in ictu oculi”, resumeix el punt exacte en què la consciència s'extingeix. En un obrir i tancar els ulls. I amb l'acompanyament gairebé canònic de la representació del tema, La decadència, la vanitat de les coses mundanes, el memento mori, que acompanya premonitori la vida humana, que és pura vanitat. David Bailly, barroc no tenebrista pinta també una vanitat terrenal, però on l'espanyol és més dur i transcendental, l'holandès és més refinat i juga amb un autoretrat doble que assenyala el pas del temps, ja que el Bailly que va pintar el quadre tenia aleshores 67 anys i és ell que està en el marc.

L'autoretrat és un subgènere misteriós, del domini de la mort, car és una imatge de l'artista vist des de fora d'ell mateix. Per a màxim exemple, l'autoretrat de Picasso a noranta anys, en què el pintor es confon amb la mort.

Una relació dels elements pictòrics recollits al llarg dels segles, esmentarà, en un remolí de metàfores, la inevitable palmatòria amb la vela, les flors marcides, la bellesa passatgera, el luxe, la pompa i circumstància mundanes, els vicis tolerats i la quinta essència de la mort, en altres representacions pictòriques com a suport al tema central, Maria Magdalena, Sant Jeroni, Sant Antoni, etc. i central aquí com a portadora del missatge nuclear al qual condueixen totes les al·legories del memento mori.

A finals del segle XV, Wolgemut representa les danses de la mort, un tema que ve heretat de l'edat mitjana i que, per extemporani que pugui semblar sobreviu al segle XX, a l'obra del gravador mexicà José Guadalupe Posada, especialitzat en la representació d'esquelets i, sobretot, de la famosa calavera catrina.

Ars longa, vita brevis. La calavera catrina, troba el seu camí al famós mural de Diego Rivera del 1947, “Somni d'una tarda de diumenge a l'Albereda central”. La Catrina s'adorna amb una serp emplomada i porta de la mà un nen que és el mateix pinto quaranta anys, al darrere, Frida Kahlo amb la bola del Yin i el Yang. Resum de la història de Mèxic.

La calavera, l'enunciat de la mort, és present als nostres dies. Van Gogh en va pintar moltes i Cézanne li va donar els colors de les seves famoses pomes (1901), Vereshagin les amuntega en un fort al·legat contra la guerra (1871), fins a arribar a l'última estilització de Dali, que fusiona la mort i la donzella sota la forma d'una ballarina.

I tot això no és més que un fugaç repàs a un jardí frondós, on la pintura trenca els límits i arriba a representar gràficament la impossibilitat filosòfica de pensar la mort, com es veu en un dels treballs més provocatius de Damien Hirst, del 1991, “la impossibilitat física de la mort en la ment d'una cosa viva”.

L'art ha guanyat la batalla a la filosofia.

divendres, 6 de novembre del 2026

Tots contra Sílvia Orriols

 

El seu partit només té dues diputades, però l'autoritat parlamentària l'assetja contínuament, el president Illa no deixa d'insultar-la, els mitjans no paren de parlar-ne malament i manipular les notícies en contra, els altres partits la calumnien i els seus adversaris polítics la difamen i agredeixen.

Però AC no para de créixer en expectativa de vot i Orriols es perfila com la guanyadora a les eleccions municipals del 2007 i les autonòmiques del 2028, si no s'anticipen a causa de la degradació de la política espanyola i catalana.

Degradació és la paraula.

Catalunya, asfixiada sota l'espoliació espanyola i la corrupció socialista és un desastre sense pal·liatius. Illa, aquell que va prometre abaixar-se el sou i s'ho ha pujat, s'acaba de quedar sense la mà dreta, que va camí de la presó com a presumpte delinqüent, però no dona cap explicació, igual que es nega a responsabilitzar-se dels desastres de la seva nul·la gestió i la corrupció del seu partit i el dels seus amics d'ERC, la punta de la qual és la DGAIA. Pres de la ràbia, només sap insultar Sílvia Orriols sota la mirada complaent del manso Rull. Sobretot quan l'alcaldessa de Ripoll l'acusa de comprar trànsfugues a canvi de diners públics.

Al mig de tanta degradació, els enemics d'Orriols rivalitzen a veure qui aconsegueix frenar el seu ascens. Entre els més emprenyats, el pamflet antisemita subvencionat VilaWeb se sol emportar el palmell de l'orriolofòbia, denigrant-la sistemàticament i sense deixar-la parlar mai. Els mitjans audiovisuals són autèntiques màquines d'escopir odi (sí, aquell odi que atribueixen a tots els altres) contra l'única candidata catalana i catalanista de paraula i obra.

Que aquesta és la característica essencial d'Orriols, l'autenticitat, cosa que la gent sent intuïtivament en un món de falsaris i estafadors, estil Gabriel Rufián, Ada Colau o de “feministes” com Irene Montero, el mèrit de la qual no és altre que haver-se ficat al llit del cap de la banda per enfilar-se al poder.

Lil·liputencs rabiosos, aferrats a micròfons, com Ustrell, Basté, Terribas abocant insídies dia rere dia. Els seus esbirros li tendeixen entrevistes-trampa amb el pitjor ànim i surten escaldats car no aconsegueixen altra cosa que augmentar el prestigi de l'única diputada que té el valor de denunciar la barbàrie musulmana a què tots els altres ja s'han rendit. Els moros de la fundació Ibn Battuta, una de les guinguetes finançades amb diners públics per islamitzar el país, la van denunciar per odi als immigrants, però la denúncia està arxivada. La mateixa fundació presumptament implicada en casos de frau.

Les Tània Verges, els Jordi Grauperas, els Colomines, els Lluís Llacs, els David Cids i altres batracis del botiflerisme proveeixen el soroll de fons que acompanya l'aspre, però heroic, camí d'Orriols cap a la Ítaca de la independència.

dimecres, 4 de novembre del 2026

La dimissió

L'autodestitució de Puente és el clímax del drama d'aquest ministre perseguit per les catàstrofes. Adamuz va despertar un clam per la seva dimissió. “Dimitir no és un nom rus”, repetien les xarxes, aquests espais sinistres als quals ara es culpa de l'anòmia social, cosa que són d'ençà de les avui oblidades “primaveres àrabs” de fa quinze anys.

La segona catàstrofe va convertir el clam en estrèpit. La dimissió és el clímax que porta el ministre al moment aristotèlic de l'anagnòrisi, quan descobreix la realitat de la seva situació que fins aleshores ignorava per partidisme polític: que s'ha trencat la confiança dels usuaris en el transport ferroviari d'alta velocitat, el que tindrà conseqüències negatives a tot arreu. Hom dubta de la racionalitat dels que prenen les decisions col·lectives. Les peremptòries i furibundes exigències de la senyora Montero de fer públiques les empreses públiques expliquen l'arrel del dubte.

Tornant a Aristòtil, la dimissió ha provocat la catarsi, en què tothom se sent alliberat per actuar com li plau. Hi ha qui lloa el patriotisme de partit del ministre. El micròfon obert de Rufián xiuxiuejant-li la seva admiració en privat i demanant la seva dimissió en públic recorda la figura del malvat al teatre. No veuen, però, que la dimissió deixa Sánchez a primera línia de defensa. El que era càrrega per a la campanya també era un tallafoc.

La catarsi empeny la dreta a exigir la responsabilitat a qui va nomenar el ministre dimissionari. Aquest descobreix que, lluny de ser el final, la dimissió és el començament del viacrucis, el reconeixement d'un fracàs de gestió que ha tingut un cost humà terrible.

Un accident per culpa de causes tècniques molt complexes ha provocat un qüestionament de la política de nomenaments d'alts càrrecs al govern socialista/progressista regida per criteris partidistes i no de competència en la matèria de què es tracti. Que hagi estat ministre de sanitat un filòsof com Illa o de cultura un home sense cap qualificació com Iceta, actual ambaixador d'Espanya a l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura ja ho diu tot. I si es demana per sectors de l'Administració amb clar tint ideològic, com l'Institut de les Dones, la resposta serà descoratjadora.

És una pauta, un criteri del govern socialista/progressista, la de relegar els aspectes tècnics de la gestió davant dels partidistes i ideològics. Els resultats són a la vista i semblen apuntar a un futur electoral ruïnós per a l'esquerra. Les engolades tirades del president Sánchez en twitter, la xarxa diabòlica, parlant del futur de la humanitat semblen fetes per intel·ligència artificial que serà intel·ligència, però és artificial. L'espantall de la por a la dreta ha perdut la seva força dissuasiva, no perquè aquesta hagi convençut més, sinó perquè fins i tot el desconegut es prefereix al que es coneix.

dilluns, 2 de novembre del 2026

La dictadura erki a Catalunya

Estava un servidor al mur de les lamentacions de Jerusalem, dialogant amb l'altíssim sobre les eleccions a Israel, quan el missatger Gabriel em va notificar que la Diputació de Lleida, presidida per Joan Talarn i Gilabert, prohibia la meva conferència sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam. Era una decisió que ja esperava d'aquest buròcrata obedient del partit proislàmic ERC en què fa vint-i-tres anys que milita sense haver fet altra cosa que cobrar diners públics per no fer res.

Gabriel estava consternat per una decisió tan obscurantista i inquisitorial que considerava un atac a la llibertat d'expressió. Vaig haver de consolar-lo, fent-lo veure que, en el meu cas, la persecució per les meves idees ve de molt lluny. Vaig néixer durant la dictadura de Franco i m'hi vaig oposar. Cert que no tant com García Margallo, però per aquesta oposició vaig passar dos anys a la presó.

Quan la dictadura va caure, vaig simpatitzar amb el que va venir després, el socialisme, per creure que era una organització d'esquerra que lluitaria per la llibertat i la democràcia a Espanya, però m'hi vaig haver d'enfrontar en ser el primer que va denunciar els GAL. L'enfrontament va continuar més tard amb els governs del PP i del PSOE i va aconseguir la màxima expressió quan vaig defensar el dret d'autodeterminació de Catalunya i em vaig solidaritzar amb la seva independència.

Aquesta vegada no em van ficar a la presó, però em van fer el buit, em van expulsar de tots els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits en què col·laborava, em vaig quedar sense editors per als meus llibres i vaig patir una campanya d'assetjament i ostracisme que dura fins avui.

Per ser conseqüent amb les nostres idees (les compartia amb la meva dona), vam decidir venir a viure a Catalunya, aprendre la llengua i lluitar per la seva independència i, si no vaig errat, crec que hem estat els únics espanyols que ho han fet. Vam estar la nit de l'1 d'octubre defensant les urnes, encara que no podíem votar. I aquí seguim. Ara ja votem.

En un primer moment, els tres partits pseudoindependentistes, la CUP, ERC i Junts per Catalunya ens van rebre amb els oberts i fins i tot em van incloure successivament a les llistes electorals per tancar-les en lloc d'honor. El van demanar ells; no jo, que mai, ni aleshores ni ara, he demanat res de la partitocràcia catalana.

Quan vaig descobrir -i vaig denunciar- que aquests partits no eren independentistes, sinó grups més o menys mafiosos que vivien d'enganyar l'esperit independentista de la gent per muntar les seves estructures de poder i enriquiment, les coses es van posar realment brutes. Com m'havia passat a Espanya, vaig ser sotmès a una campanya d'assetjament i persecució. Exclòs de nou dels mitjans de comunicació, vaig patir tot gènere d'abusos, insults i amenaces a les xarxes (els tinc tots documentats), especialment per part d'ERC.

Aquest partit no només no és independentista, sinó que és una organització de presumptes lladres (DGAIA), gàngsters capaços de muntar provocacions de falsa bandera (cartells de l'Alzheimer, estructures B), endollats i paràsits que viuen de perpetuar-se en càrrecs públics pels quals cobren milionades sense fer res i servidors dels espanyols, com el brivall d'en Rufián.

Els altres dos partits, encara que guarden una mica més les formes, no són gaire diferents, tant la CUP, una organització de nens agressius i feixistes com Junts, el partit del marit de Marcela Topor.

La proximitat d'unes eleccions que no esperaven els ha posat neguitosos i en el cas d'ERC ha muntat una campanya pròpia del cretinisme woke que el caracteritza, mirant de presentar-me com a xenòfob i racista. Per desgràcia per a ells hi ha proves incontrovertibles de la falsedat d'aquestes acusacions. Però això no els ha impedit ordenar al president àgraf de Lleida que em calumniï, cosa que aquest lacai ha intentat fer perquè, si no ho fa, probablement haurà d'anar a l'atur.

El cas és fer-me callar, censurar-me, com els espanyols.

Dues darreres observacions:

Primera: em sap greu per les persones que van tenir la idea de convidar-me a fer la conferència i em faria molt mal que paguessin el seu esperit obert a les mans d'aquests indesitjables.

Segona: com poden confiar els independentistes catalans en aquests estafadors de la partitocràcia? Ja no es tracta només de veure com és de lamentable que no siguin capaços d'oposar-se a l'abús i la injustícia contra la gent de conviccions. És que, així, mai no aconseguiran la independència, sinó més submissió i humiliació.

A Catalunya es prohibeix parlar del que no agrada la dictadura dels delinqüents d'ERC.

Doncs, continuo defensant la independència de Catalunya i lluitant contra la seva submissió a l'islam.

diumenge, 1 de novembre del 2026

L'avarícia i la por

L'episodi d'Elif Eralp és un símbol de la catàstrofe civilitzatòria que vivim. L'esquerrana d'origen turc s'ha traït a si mateixa i ha deixat al descobert la profunda immoralitat de l'aliança actual entre l'esquerra occidental i l'islam. Ella, el seu marit, la seva família són ostatges de la barbàrie islàmica amb què s'han aliat públicament. I, en lloc de reconèixer netament aquest fet, es proposa litigar contra Der Spiegel per haver-ho fet públic.

O sigui, va contra la llibertat d'expressió, conquesta de la civilització occidental i pretén continuar amb la seva carrera política basada en la promesa de seguretat als berlinesos quan no és capaç de garantir la seva pròpia i la dels seus. Amb la denúncia, pretén amagar la seva mentida. Fa ús d'aquesta llicència inhumana que els moros anomenen “takiya”: mentir per amagar les teves veritables intencions.

Segons diuen les esquerres wokes, aquestes intencions són acabar amb el capitalisme, el racisme, el patriarcat, la desigualtat, l'explotació dels treballadors i el risc de canvi climàtic. I, per aconseguir-ho, ara que el famós proletariat amb què comptava antany, ha desaparegut, ha anat a buscar-lo entre els “condemnats de la terra”, s'ha aliat amb els sempre abundants i molt agressius moros. Ha construït un relat fantàstic, parlant d'una Palestina que només existeix al seu cap, però que li permet destruir la civilització a Occident mentre oneja les insuportables banderes jordanes sense l'estela. Ajuden els dirigents europeus estil Sánchez, Macron o Burnham que propalen la calúmnia del “genocidi” israelià, creient que, amb aquesta mentida apaivaguen els terroristes que han envaït Europa i controlen les organitzacions d'esquerra, com ara Die Linke alemanya, la France Insoumise francesa, la CUP o l'ERC catalanes.

En realitat, l'objectiu d'aquestes esquerres i llurs aliats terroristes oberts o ocults, com els batlles de Nova York o Londres i, en general, tots els moros que ocupen càrrecs polítics a les democràcies, és destruir l'estat de dret i implantar la tirania d'una ideologia totalitària i misògina, la Xària. Per això es valen de dos elements. El primer, que ja és a la vista de tot el món, és el finançament del terror a càrrec de les immensament riques tiranies petrolíferes: la compra de polítics, organitzacions senceres, departaments d'universitats, mitjans de comunicació, capellans i figures públiques. És a dir, la corrupció de les institucions democràtiques occidentals.

El segon, que l'episodi d'Elif Eralp ha posat al descobert és la por que aquests esquerrans tenen els seus aliats terroristes. Els dirigents de l'esquerra woke són uns corruptes venuts als suborns musulmans i, a més, uns covards que no gosen dir la veritat, és a dir, que són la cinquena columna de la barbàrie sarraïna a tot Europa.

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Robinson Crusoe "decolonial"

Fa una temporada que llegeixo assajos postcolonials, de manera que, entre altres coses, m'he assabentat que molts dels llibres que vaig llegir d'adolescent són literatura colonial. Els herois d'antany són els dolents d'enguany. Els personatges literaris, Tarzan, Alan Quatermain, She, les mines del rei Salomó, barrejats amb els reals, Stanley, Livingstone, el Mahdi, Kitchener, Gordon, van a les escombraries de la història. Els noms que un dia van ser llegenda, Khartum, el Nil blau, el Nil blanc, els Boers, el Mau Mau són avui infàmia. Realitat i ficció es confonen en una imatge que l'imperi projecta de si mateix i el seu implícit “manifest destiny”.

Una imatge vintage contraposada a un memorial de greuges colonials de dimensions ciclòpies. En un d'aquests assaigs postcolonials he llegit una menció despectiva a Mungo Park, un dels meus herois de jove. Escocès, va ser el primer europeu a navegar pel riu Níger, els anys 1795 i 1797 i 1805-1806. Mentre Napoleó lliurava les seves batalles, Mungo es defensava a trets dels nadius que l'atacaven contínuament, atiats pels moros. Tot un personatge que va convèncer el món d'haver descobert les famoses muntanyes Kong, una cadena que creuava el continent d'Est a Oest. A primers del segle XX s'imprimien mapes de l'Àfrica amb els monts Kong imaginaris.

Mungo Park té una estàtua a Selkirk, capital de Selkirkshire, Regne Unit, on va néixer. Selkirk també és el cognom del pirata escocès que va passar quatre anys tot sol en una illa de l'arxipèlag de Juan Fernández, a l'Oest de Xile entre 1704 i 1708. Home prudent, va demanar quedar-se a l'illa i no embarcar perquè desconfiava del vaixell i de la capacitat de la tripulació. Efectivament, el Cinque Ports se'n va enfonsar a 250 milles de Colòmbia. Ningú va sobreviure.

Daniel Defoe, va convertir Alexander Selkirk en Robinson Crusoe el 1721. I si algun llibre és literatura colonial, és Robinson Crusoe. Sobre el personatge s'han escrit biblioteques i les interpretacions són centenars, des de la trobada del camí cap a Déu fins a la confrontació amb l'Altre hegelià, Divendres, que cal reconèixer. Robinson, que aprofità la seva desgràcia per convertir-se al cristianisme, fa de Divendres un home civilitzat. Li ensenya a llegir i escriure i la doctrina de Crist. Aquesta és la visió colonial tradicional, la que defensen els espanyols per justificar la conquesta d'Amèrica: civilitzar i cristianitzar. Però per aconseguir-ho ha hagut de donar mort als caníbals.

En un curiós llibre d'un francès, Octavi Mannoni, deixeble de Lacan, on pretenia explicar la psicologia de la colonització, es relaciona Robinson Cruoe amb La tempesta, de Shakespeare. Robinson és Pròsper i Divendres, Ariel. Però els caníbals es converteixen en el seu anagrama, Calibà, que el príncep esclavitza per haver intentat violar la seva filla, Miranda.

Aimé Césaire, el poeta que va inventar la négritude, identificava Calibà amb els pobles colonials, esclavitzats. Aquí es tanca el cercle del pensament postcolonial.

Calibà s'ha revoltat, sota l'impuls de la doctrina occidental dels drets humans universals. Però Miranda és violada cada dia a Occident.

Aquest és el drama.

dijous, 29 d’octubre del 2026

L'esquerra menjaconys

Mai he sentit aquesta parella de conveniència electoral, que diu que és d'esquerra, parlar de res d'interès. Mai de llibres, teories, idees o autors, coses a què l'esquerra és molt aficionada. Mai li he sentit citar Marx, Lenin, Trotski, Gramsci, Sartre, Althusser, Foucault, Chomsky, Habermas, Negri, Said, i la resta de la galàxia crítica. Mai.

Així que, quan tots dos, cadascú en el seu estil, es declaren d'esquerra no sé a què fan referència ni què volen dir. Bé, no només jo; ningú. I quan diuen voler la unitat de l'esquerra encara se sap menys.

Fins que han aparegut al famós programa de TVE, deixant les coses clares d'una vegada per totes. Per esquerra entenen menjar-se respectivament el cony, la cigala, el cul i pràctiques semblants.

Molts dels alienats que els adoren celebren el gran pas endavant que significa tanta desinhibició, un pas endavant en la revolució sexual, que ja proclamava l'al·lucinat Wilhelm Reich, pare de la teoria de l'“orgó”, fa vuitanta anys. La novetat és que ara es predica des de la televisió pública, la que paguem tots i que miren persones per a qui aquest llenguatge és repulsiu. Com també la miren els nens, a qui Montero vol veure cardant amb persones adultes, probablement perquè com ella no els té propis, no li importa l'efecte que els pugui causar.

Suposo que, en aplicació de la doctrina marxista de la unitat de la teoria i la praxi (11a Tesi sobre Feuerbach) tots dos hauran donat exemple del que prediquen. Al capdavall, menjar cigales, conys, culs no és delicte i si se'n pot fer la revolució, aconseguir un món més humà i més justícia social, per què no practicar-ho?

Quantes cigales, conys o culs caldrà menjar per passar de repartidor de magatzem a portaveu d'un grup parlamentari pseudoindpendentista sense visitar una sola biblioteca i només pantalles de Tik-Tok? I la valquíria? És menjar la cigala del mascle alfa la millor manera d'arribar a ministra i després donar lliçons de feminisme?

Les expectatives electorals de tots dos teòrics menjaconys són molt reduïdes. Tot i això, compten amb el suport d'una televisió pública que, a més de confondre el cul amb les témpores, com fa sempre, ara també confon el periodisme amb el mengacigalisme. Tot sigui per tal d'aconseguir que aquesta parella de menjaconys tregui un escó al Congrés i, amb ell, la pagueta de 120.000 € l'any, l'única cosa que els interessa.

Una darrera observació. Com que està pràcticament en període electoral, tot i tenir la boca plena de cigales i conys, la nostra sacrificada parella desgrana el seu programa electoral perquè no els acusin de frívols: reducció de lloguers del 40%, jornada laboral de 30 hores, immigració il·limitada conys i cigales per menjar, i extermini d'Israel.

dimarts, 27 d’octubre del 2026

El filòleg Talarn i l'islam

Ai, amics! Estava jo l'altre dia tan content preparant una conferència que m'havia encarregat la revista Fonoll sobre el tema d'indubtable actualitat “La decadència d'Occident. L'aliança de l'esquerra i l'islam”. De sobte es va rebre una carta del president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn i Gilabert, ordenant retirar el logotip del cartell de convocatòria. Es va estendre el desconcert entre les altres entitats i se'm va comunicar que el cartell quedava anul·lat (vegeu la imatge) i la conferència, ja veuríem.

El senyor Talarn i Gilabert és filòleg (filologia catalana), però als 58 anys, no se'l coneix cap treball d'interès en aquest immens camp del saber. Un parell de tristes pròlegs compartits i cap article, assaig o llibre. És a dir, és un filòleg pràcticament àgraf. No és estrany perquè ha dedicat la seva vida a la política. És militant de l'organització promusulmana Esquerra Republicana des de fa vint-i-tres anys, en llocs generalment molt ben remunerats, segons el menjòmetre, així que, per què tocar cap paper que no sigui el de curs legal i per ficar-s'ho a la butxaca?

En el seu escrit, el filòleg Talarn afirmava que la Diputació no havia estat consultada a l'hora d'incloure el seu nom al cartell, argument formal que em sembla just perquè crec que ningú no s'ha de sentir obligat a res al que no hagi donat prèviament el seu consentiment.

Però, com calia esperar d'un militant del partit de Rufián, Junqueras, Tardà i altres eminències, el senyor Talarn, a més de l'argument formal afegia les raons del rebuig de la Diputació a la conferència. Ho feia traient-les de la seva molt escassa minerva, car no tenen cap base factual o empírica. Deia en el seu escrit que la Diputació “no dona ni donarà suport, econòmic o institucional, a activitats de caràcter racista o xenòfob, que promoguin l'odi o la discriminació o que siguin contràries als drets humans”. D'on se segueix que la meva conferència tindria aquests trets sinistres. I d'on treu el filòleg Talarn aquesta convicció si ni em coneix, ni sap res del contingut de la conferència que encara no s'hi ha pronunciat? A més de filòleg àgraf, és profeta?

Òbviament, de dues fonts: una, de les mentides i calúmnies que el seu partit va escampar sobre mi amb motiu de la glossa de Ripoll de l'11 de setembre passat, propagades per la premsa a sou del règim erki i la falsedat de les quals ha quedat demostrada; una altra, de les ordres expresses del seu partit de vetar tota intervenció meva, que el militant Talarn obeeix com un gos perquè, òbviament, si no les hi obeeix, s'hauria de guanyar la vida com a filòleg i, per això, no en té curriculum ni edat.

A més, el filòleg fa una excursió en el terreny de la història, la filosofia política i la teologia, per als que està tan preparat com per a la filologia, i afirma que l'islam és una religió, quan, com tothom sap, és una ideologia totalitària, masclista, misògina, genocida que espera conquistar Europa amb l'ajuda de tota l'esquerra woke com aquest individu.

El filòleg àgraf és un exemple del caràcter totalitari, censor i proislamista del règim erki-sociata que està destruint Catalunya mentre els polítics corruptes i inútils s'enriqueixen.

diumenge, 25 d’octubre del 2026

Periodisme de pistolers

El 1871, el genial Mark Twain va escriure un conte titulat Journalism in Tennessee, al què presentava el periodisme, en aquell adorable estat del sud-oest dels EUA, com una activitat laboral que es resolia a trets. Llegiu-ho perquè té molta gràcia i mostra que aquest estil agressiu de first gun in town segueix tan viu com sempre, encara que s'hagi de recórrer a mentides més gruixudes que la Vall dels Caiguts.

El 24 d'octubre passat, VilaWeb, el diari més antisemita i reaccionari de Catalunya, publicava una peça titulada “Orriols defensa de votar VOX a les eleccions catalanes”. Era una crònica sobre una entrevista a Ràdio 4 en què en absolut deia tal cosa. Al contrari, explicava que, com que AC no es presenta a les eleccions espanyoles, els militants podien fer el que volguessin. En realitat, això és així a les eleccions espanyoles i les catalanes, atès que el vot és secret. Aquesta defensa clara (encara que redundant) de la llibertat individual és una cosa que un reaccionari de l'esquerra visigoda com en Partal no pot entendre. Per a ell, militar vol dir fer el que el partit ordena sense discutir. Per això ha tret aquest titular fals i enganyós, que és com un tret d'un pistoler de Tennessee. Cap periodista del diari ha volgut signar la peça i el que surt és producte d'aquell vertebrat gasós que s'anomena “redacció”.

Partal se la té jurada a Sílvia Orriols des de l'inici d'aquell cordó sanitari ignominiós. En veritat, continua mantenint-ho. No hi ha cop que hagi d'esmentar el nom d'Orriols que no tregui el cap l'extrema dreta. Quan parla dels cupaires mai els anomena d'extrema esquerra, el que demostra que, si l'ésser humà està fet de fusta torta, com deia Kant, la del senyor Partal és torta i retorta. Extrema dreta és el que al senyor Partal li sembla, com argumentava en lamentable editorial presumptuosament titulat: “Per què ningú no vol reconèixer que és –si ho és– d'extrema dreta? en què parafrasejava Raymond Aron. Però el que era d'extrema dreta era el editorial del senyor Partal.

Com un element essencial de l'extrema dreta de sempre, el senyor Partal aprofita també per sostenir que Orriols en ser contrària a l'islam –igual que un servidor– és racista. Que l'islam no sigui una raça, sinó una ideologia totalitària no li fa pensar dues vegades aquesta calúmnia, en el millor estil del pistolerisme de Tennesseee. “No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols”, deia el senyor Partal en un altre dels seus tediosos i pedants escrits, el 2023.

A la vista dels esdeveniments recents a França, Itàlia, Espanya, és clar que, qui sostingui aquest punt de vista, no ho fa per ignorància, sinó per complicitat. L'aliança entre la vetusta esquerra obedient del senyor Partal reconvertit en woke i un islam embravit és ja una realitat contra la qual Europa haurà de lluitar si vol sobreviure.

I, a Catalunya, aquesta Europa que lluita es diu Sílvia Orriols. Per això tots volen eliminar-la com sigui.

Per això el senyor Partal fa titulars enganyosos.

dissabte, 24 d’octubre del 2026

El racisme de l'esquerra woke

El racisme és una teoria segons la qual els trets ètnics determinen comportaments intel·lectuals i morals. Va aparèixer a Europa arran dels descobriments geogràfics dels segles XVI a XVIII i va adquirir respectabilitat “científica” al XIX. Va servir per justificar l'imperialisme i el colonialisme i, al XX, l'holocaust. Després de la derrota de l'Eix el 1945, va caure en el descrèdit, i ser anomenat “racista” es va considerar un insult.

Ara el fa servir molt l'esquerra woke, juntament amb altres anatemes, com ara xenòfob, supremacista, islamòfob. Ho fan mancant arguments per defensar les seves conviccions. Sobretot, l'utilitzen per atacar els qui, com el que subscriu, s'oposen a la invasió islàmica d'Occident, als qui també en diuen “islamòfobs”.

Però l'islam no és una raça sinó una ideologia política totalitària. Oposar-se a aquesta invasió, oposar-se a abandonar la nostra cultura i sotmetre'ns a una altra inhumana, misògina, pedòfila i totalitària (islam vol dir “submissió”), no només no és racisme, sinó que és una actitud digna i racional, moralment obligada.

Aleshores, qui és aquí el racista? L'esquerra woke fa valer el desprestigiat terme racista, aprofitant la mala consciència occidental pel passat imperialista i colonial. Però això és injust i erroni. En primer lloc, la immensa majoria de països subsaharians estan avui, seixanta anys després de la independència, molt pitjor que en temps colonials; en conseqüència, la població vol emigrar en massa. Però, al marge d'això, sobre el que hi ha molt a discutir, la qüestió principal és saber si els fills han de pagar pels pecats dels pares, suposat que s'hagin produït.

Segons l'esquerra woke i els seus clients, sobretot els islamistes (que han sigut, i continuen sent, els traficants més grans d'esclaus negres del món), no hi ha dubte que som culpables i hem de pagar reparacions. Al marge que aital cosa és òbviament falsa, què passa amb aquestes hordes de musulmans que envaeixen els nostres països per assassinar, violar, robar, incendiar i destruir en nom de l'islam, alhora que viuen de saquejar l'estat del benestar i deixar a la misèria les poblacions autòctones?

Segons l'esquerra woke es tracta de gent desvalguda, en situació de vulnerabilitat, a qui cal emparar i protegir com si fossin nens indefensos. És a dir, menors. Exactament el que deien els racistes de sempre. Amb una diferència: aquests, els de sempre, ho feien per motius egoistes, segurament immorals, però racionals. Els racistes d'ara, els de l'esquerra que acusa els altres de racistes, ho fan per pur odi al pare i perquè la seva intel·ligència no els dona per adonar-se que els estan enganyant.

El 1979, els comunistes es van aliar amb els musulmans iranians per enderrocar la dictadura del Sha Reza Pahlevi. Arribat al poder amb la seva ajuda l'Ayatollah Khomeini, el primer que va fer va ser afusellar tots els comunistes; el segon, rebaixar les dones a condició d'esclaves sexuals.

L'esquerra woke és la veritable racista, masclista i, a més a més, estúpida.

dijous, 22 d’octubre del 2026

Orriols, la veu del poble

Miro les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols a Twitter. Mai veig aquesta buina de propaganda erki sociata de TV3 ni escolto la ràdio del règim.

Els seus parlaments són peces d'una oratòria elegant, rigorosa, en un llenguatge que entén tothom i versen sobre la realitat que viu la gent. Res de la xarlataneria dels altres diputats quan es barallen entre si a veure qui diu la mentida més grossa i més avorrida. Encara que sempre guanya el trist buròcrata Illa, senyor de “i tu, més”.

Les seves peces es poden nomenar pel seu contingut, com les de Ciceró. Així, la seva al·locució Contra la DGAIA símbol de l'abjecció dels mitjans de comunicació que la continuen silenciant, posa al descobert l'estructura corrupta i mafiosa de la governació catalana.

La seva resposta a l'amonestació pública que se li ha fet, Adversus Josefus Rull, destrueix la mateixa legitimitat de l'acte sancionador en haver-se emparat aquest en els valors constitucionals. Els sancionadors tenen tan poca fe en la seva pròpia legitimitat que han de recórrer a una instància superior que, com a independentistes, repudien.

La Refutatio Parlonis o refutació de la consellera d'Interior arran dels actes vandàlics dels musulmans (majoritàriament) a França és insuperable. Aquesta ben pagada inútil ja no pot parlar de brots psicòtics i segueix sense explicar perquè només tenen brots assassins els musulmans, però no els cristians, els budistes, els sintoistes i, que déu em perdoni, els ateus. Que demani ajuda als periodistes a sou per amagar la barbàrie islàmica i seguir enganyant la gent amb el rotllo de la manifestació estudiantil per les qüestions de l'ensenyament, la inflació, els serveis públics, etc.

(La decisió adoptada pel govern italià de treure l'exèrcit al carrer és el primer pas cap a confrontar l'amenaça que el pacte de l'esquerra i l'islam suposa per a Europa. Cal esperar que es generalitzi si volem conservar la cultura occidental contra els bàrbars musulmans i els seus aliats els analfabets de l'esquerra woke).

L'atac al vel islàmic Damnatio velaminis com a símbol de la misogínia islàmica és irrefutable. Els restants 133 parlamentaris estan d'acord en el seu fur intern, però, com que tots es juguen la paga de la màfia partitocràtica, inclosa la que ho porta, diuen que és un element religiós. Orriols continuarà argumentant contra el vel islàmic, molt en línia amb la jurisprudència europea, que considera l'islam incompatible amb democràcia. No li caldrà mencionar expressament la diputada del mocador al cap. Tota crítica legítima al vel estarà sempre personalitzada, però no per la senyora Orriols sinó pel partit que, per càlcul electoral, va decidir posar una de les seves diputades en aquesta indigna situació de ser el símbol d'una ideologia politicoreligiosa incompatible amb la democràcia. 

dimarts, 20 d’octubre del 2026

Camarada Montero

Tenen raó els seus partidaris quan diuen que Irene Montero està sotmesa a campanyes molt agressives. Ells diuen d'odi, que està més de moda. Tenen raó. Fixeu-vos en la del seu propi partit.

A qui se li va acudir obrir el cicle electoral amb aquest cartell? El nom d'Irene, el més important, recorda el constructivisme soviètic, època en què mentalment viu el matrimoni de Galapagar. Al famós cartell d'Alexander Rodchenko s'anuncien llibres a crits, al de Podem, s'anuncia a crits la líder.

He dit Podem? Busqueu el nom; no hi és. En lletra petita s'informa que Irene Montero “és candidata a les eleccions generals”. No es diu per quin partit; el partit és ella mateixa. La seva candidatura no és parlamentària, sinó presidencialista, com als països germans de Llatinoamèrica. Els del populisme a l'estil d'Evita Perón.

I el color blau? Sant Pancraç ens assisteixi! És el de Falange. El llueix a la camisa “que tu vas brodar en vermell ahir”. No hi havia cap altre model a Zara? Les xarxes no perdonan. Max Pradera l'ha vestit de camisa vella, amb el jou i les fletxes.

Al contingut: el cartell promet pau, casa i feina. Sense res més a l'estil dels vint-i-cinc anys de Pau de Franco. Com a programa, és breu. Ni tan sols aclareix si vol portar aquestes benediccions o suprimir-les. Tot es refia a la vis atractiva, al carisma de la líder suprema. Pur culte a la personalitat.

Realment, estem segurs que aquest cartell no l'ha dissenyat algú de Sumar? És una campanya molt hostil.

De moment, no sembla que la camarada Montero compti amb alta intenció de vot. Les enquestes parlen d‟un escó. El seu, a l'ara del qual va sacrificar la unitat de l'esquerra. Necessitarà, però, tot el suport dels seus incondicionals, començant pel seu marit, que és qui, cavallerosament, va fer que la nomenessin ministra in illo tempore, quan eren joves i prometien limitar a dos els mandats de la casta.

Per si de cas, aquesta defensora de l'autodeterminació de Palestina, però no de Catalunya, no abandona el seu escó i nòmina al Parlament Europeu, on fa una tasca tan fecunda. No sigui que les masses oprimides, manipulades i enganyades pel capitalisme, el patriarcat, les fake news, la pseudoesquerra colaboracionista i la conjura sionista internacional decideixen no votar-la.

Tot abans de reconèixer que, si ha trencat la unitat de l'esquerra i s'ha de presentar sola amb l'únic suport del porter de la discoteca és perquè, fora del seu marit i complaent promotor i quatre fanàtics, aquesta senyora no l'aguanta ningú al país, que suscita un rebuig gairebé instintiu. 

I és psicòloga!

dilluns, 19 d’octubre del 2026

Follow the money

En un moment difícil de la investigació periodística més important del segle XX, la del Watergate, el Bob Woodward i el Carl Bernstein van recórrer a un confident de l'FBI perquè els donés una pista. Gola profunda, el confident, es va limitar a aconsellar-los: “Follow the money”, “seguiu el rastre dels diners”. 

(Aprofito per publicitar el meu llibre sobre el Watergate, Tots els homes del president).

El consell és molt útil per a considerar l'auge de la Gihad o guerra dels musulmans a Europa i el seu tractament mediàtic.

La barbàrie del 17 d'octubre passat no és un cas aïllat ni un “brot psicòtic”, oi?

Dic això perquè tots els mitjans espanyols i catalans van continuar amb el conte de les manifestacions escolars, sindicals, d'“armilles grogues” pel cost vida, les jubilacions, etc. I minimitzaven o ometien la informació (i les imatges) del vandalisme generalitzat a càrrec de població musulmana, majoritàriament magribina i subsahariana.

Cap no va tenir el detall de publicar el vídeo en què una manifestant francesa d'esquerra intenta impedir que els seus camarades li saquegin la botiga. Per sort que n'hi ha twitter.

És admirable que els mitjans persisteixin en la seva política de desinformació woke, quan n'hi ha les xarxes, n'hi ha twitter, que els desmunten totes les seves mentides. Tot i el desprestigi que aquesta actitud els suposa (cas BBC, enxampada in fraganti manipulant) continuen actuant com a aparells de propaganda dels seus governs, que són els que els paguen. Follow the money.

I els governs, per què ho fan? No sabien Starmer, Macron i Sánchez que, en reconèixer l'inexistent estat de Palestina, estaven donant ales a la gihad islàmica a Europa? No sap Pedro Sánchez quan acusa Israel de genocidi que aquesta acusació no la formula ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional, que és mentida, una calúmnia? És clar que ho saben, però els seus interessos personals els aconsellen perseverar a la narrativa woke. Els diners dels califats petroliers arriben a tot arreu. Follow the money.

Qui ha pagat les dues mil cinc-centes mesquites que hi ha a Alemanya? I d'altres a França i Anglaterra. Qui paga als milers d'Imams que prediquen la guerra santa? Qui paga l'organització de disturbis fripalestain a totes les universitats americanes del DEI? Qui ha pagat la implantació del programa DEI (Diversitat, Equitat, Inclusió)? Qui ha pagat els claustres que li n'han imposat? Follow the money.

I aquesta gent que pot comprar universitats, no comprarà polítics, la tendència a la venalitat dels quals és mundialment famosa? Quants diputats de l'Europarlament estan a sou directe o indirecte dels sultanats del Golf? Follow the money.

Aquests diners financen també el discurs (i els actes) dels polítics wokes espanyols. Es dirà que no, que és impossible, que Hisenda, el rastreig de comptes bancaris i altres controls ho impedeixen. Tret que la compra o el pagament es faci en espècie, en forma de béns materials no fungibles, per exemple, joies. Són diners, també, però tenen una altra forma. Follow the money.