El galimaties perifèric

Aquestes declaracions de Rufián no són pròpies d'un portaveu. La prova és que ja les ha desmentit la portaveu del partit, Esther Capella, la seva superior jeràrquica. És un discurs sortit de la pròpia minerva del diputat republicà. Té totes les característiques.

Es mostra preocupat Rufián per la sort que puguin córrer les “esquerres perifèriques” que, o s'uneixen, o seran abatudes per separat. Obvi advertiment. Però el que crida l'atenció és l'expressió “esquerres perifèriques” que, per raons de correcció parlamentària, bona educació i respecte per la sensibilitat aliena, no es fa servir. A ningú no li agrada ser perifèric. La gent té les seves manies.

Si hi ha una perifèria, és perquè hi ha un centre. Un centre on, amb el suport de les esquerres perifèriques, governen dues esquerres centrals, una de moderada, el PSOE, i una altra a la seva esquerra, Sumar. Però Rufián diu que a l'esquerra del PSOE no hi ha res i, amb això, deixa la suma de Sumar a zero. Segueix en això els desitjos de l'altra esquerra a l'esquerra del PSOE, Podem, a qui reconeix existència per la mateixa raó per la qual se la negava a Sumar, per les seves afinitats electives goethianes. Encara que ell es veu com a possible líder, en una ostentació de cavallerositat feminista proposa Irene Montero com a cap de la llista de les esquerres perifèriques. Sense preguntar abans a les altres que, pel que es veu, són ultraperifèriques.

Li diu “llista plurinacional” i, per deixar clara la seva combativa intenció, afegeix “de veritat”. No sé si fa referència al “plurinacionalisme” de Podem, inspirat en la Constitució de Bolívia, l'article 1 de la qual determina que el país és un Estat Unitari i Plurinacional alhora. Suposo que un estat plurinacional unitari només és possible si la condició nacional s'adscriu a les persones, però sense cap vinculació amb un territori específic. Una cosa com allò que proposava Otto Bauer, per a qui la nació era una “comunitat de destí”. I no vull continuar per aquí.

Sí, això del plurinacional és un problema. Rufián fa gala d'un esperit eclèctic quan admet a la seva “llista plurinacional” totes les esquerres perifèriques: "sobiranistes, independentistes, autodeterministes, federalistes i confederalistes". El que és important és que siguin d'esquerres. Ni li passa pel cap que això és una nova esquerra espanyola, feta amb els retalls de les anteriors. I un desastre per a ERC, que perderia la seva minsa força a Madrid i, de retruc, a Catalunya.

L'eclecticisme davant les orientacions desemboca en un caos conceptual. Quan s'aclareixi què vol dir “sobiranisme” es veurà que no té res a veure amb l'independentisme, al qual combat a mort. Autodeterministes són tots, i els federalistes i els confederalistes no se suporten.

És l'eclecticisme de qui fa sis anys ja deia que no era independentista.

 

Sánchez passa a l'ofensiva

Fa pocs dies, el cor polític mediàtic oficiava difunts pel govern espanyol. Sánchez es veia obligat a passar sota les forques caudines d'una compareixença sembrada d'escàndols, embolicades diligències de jutges estrafolaris i acusacions de proxenetisme. D'aquí només en podia sortir cadàver.

Tot i això, per a indignació del galliner, en va sortir indemne. Fins i tot enfortit per incompareixença de l'adversari, anunciant eleccions per al 2027, primer decenni de la nova derrota de l'independentisme català. Perquè si alguna cosa queda clara és que la fortalesa de Sánchez rau en la inexistència d'una alternativa.

Uns dies després, aquí el teniu, fent Hispanitat després de mort, com el Cid. Mèxic, Espanya, Colòmbia, Brasil, Uruguai. Un nucli al qual està previst s'uneixin en unes setmanes uns quants països importants més, Regne Unit, Canadà, Dinamarca, Austràlia, Sud-àfrica, etc. Ho faran a Nova York, amb motiu de l'Assemblea General de l'ONU, que sempre és més barat i es poden fer selfies a Times Square.

Sánchez és algú a l'ordre internacional. La seva posició a la guerra d'Israel amb els islamistes li guanya simpaties a l'ampli món. Però no aconsegueix mobilitzar a favor seu la Unió Europea. En l'assumpte de l'OTAN, en canvi, sí que té més ressò i compta amb més suport per resistir les exaccions de Trump. La imatge que projecta és de líder indiscutit. I els àugurs i editorialistes, que cobren per això, el donaven per acabat fa una setmana! És un gir inesperat del relat, un Twist in the Tale, com els cèlebres del diputat conservador britànic Jeffrey Archer que va acabar a la presó per perjuri fa uns anys.

En canvi, el cas Montoro deixa desarborat el vaixell del PP, que ja venia molt malmès dels baixos de Mazón i els esculls d'Ayuso. D'aquesta s'enfonsa sense remei. El ministre d'Hisenda que ens va escurar per tot arreu, mentre, segons sembla, ell i els seus s'enriquien amb una xarxa de complicitats que ningú no sap on pot acabar. Un home que pot ser responsable no només de la caiguda del seu partit, sinó de la monarquia, identificada amb un Estat administrat per delinqüents. Governants delinqüents, legisladors delinqüents, jutges delinqüents, reis delinqüents. Tots p'alante..

Tan triomfant es veu el president Sánchez que no necessita la carta inevitable del centenar d'intel·lectuals, artistes i càrrecs del partit fent-li la gara-gara. Fins i tot pot resultar contraproduent. És cel·luloide ranci. Aquestes coses es fan avui a les xarxes. Les llistes de lleialtats inquebrantables fan tuf a franquisme.

Millor li ve la flamígera Belarra deixant anar exabruptes antisemites i catalanòfobs. Així té els pseudoindependentistes catalans contents i units en l'únic que saben unir-se, en llançar improperis contra l'espanyol colonialista. Fan Pàtria i obliden que Sánchez es manté gràcies a llurs molt ofesos vots. 

Ferit per la resposta dels camarades catalans que comparen Belarra amb Hitler, Pablo Iglesias recorda que va visitar a la presó Junqueras quan era vicepresident.

El que no pot recordar és haver visitat Pablo Hasél, que fa gairebé cinc anys engargolat, per dir el que tothom sap.

I això ho diu tot de Pablo Iglesias.

Que hi ha temps certs?

He enxampat pels pèls aquesta magnífica exposició del CaixaForum sobre la república de Weimar. No m'ho hauria perdonat, perquè pertanyo a la més impenitent afició weimaròfila.

Temps incerts. Alemanya entre guerres s'anomena l'exposició. Gran aplaudiment als comissaris Pau Pedragosa i Txuss Martín, que han complert un programa molt original: assimilar l'esperit de Weimar al principi d'incertesa, de Heisenberg, un altre episodi weimarià, com la física quàntica. Aquest principi que resol les apories de Zenó, car declara que és impossible determinar amb exactitud l'estat d'un cos en moviment.

A la molt completa exposició hi ha lloc per a tot, fins i tot per a la filosofia, amb testimoni fotogràfic de la trobada de 1928 entre Ernst Cassirer i Martin Heidegger a Davos. El Davos de La Muntanya Màgica, on, ens recorden els comissaris, discutien els antecessors de tots dos a la novel·la de 1924, Lodovico Settembrini, l'humanista liberal i el jesuïta Leo Naphta. Els paral·lels salten a la vista. I això propicia una pregunta: com és possible que el filòsof més important del segle XX, el pare de l'existencialisme, fos nazi?

Hi ha material cinematogràfic abundant. Una escena inoblidable del Gabinet del Dr. Caligari, quan aquest desperta al somnàmbul Césare i escenes de Metròpoli de Fritz Lang. Alguns moments de la crema de llibres a Berlín, amb un discurs de Gobbels, absolutament delirant. Escenes de documentals mostren les primeres concentracions nazis, metratge que recorda la posterior pel·lícula de Leni Riefensthal, el 1934, El triomf de la voluntat, cosa que planteja una altra pregunta: com és possible que la millor directora de cinema alemanya del segle XX fos una nazi?

La incertesa. Per què no? En entrar a l'exposició el visitant es veu submergit al remolí de la hiperinflació de la postguerra. El novembre de 1923 hi havia bitllets en circulació per un valor nominal de vint mil milions de marcs. Es tornava al sistema de bescanvi natural; si fa no fa, a l'estat de naturalesa. Només en situacions límit es mostra el geni i l'enginy de l'ésser humà. Es va introduir una nova moneda el Rentenmark que no estava recolzada per or, sinó per una hipoteca sobre el terra alemany. El pla va reeixir. El que no va funcionar amb els “assignats” de la Revolució Francesa, recolzats per les expropiacions de l'Església, va funcionar a Alemanya amb el sagrat i nu deutscher Boden..

I tot això a la meitat d'un remolí polític, social i artístic provocat per la guerra. Fracàs de la revolució de 1918/19, assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els Fehmemörder, assassinat de Rathenau, putsch de Múnic de 1927, dimarts negre de 1929. Al tumult es tanquen els que en altres ambients es van anomenar els roaring twenties.

En aquests twenties coincidien tots, els enragés expressionistes que tornaven dels fronts a pintar la misèria del capitalisme, Georg Grosz, Otto Dix, Kathe Köllwitz. La ruptura amb la tradició, l'afició per l'experimental, la Bauhaus que, per cert, sempre m'ha semblat una manifestació artística de segona, encara que per a l'interiorisme ha estat determinant. I força masclista. A la Bauhaus no hi ha dones de rellevància. L'exposició aprofita un Kandinsky per il·lustrar l'anunci. Bien fet. Encara que Kandinsky ja era Kandinsky abans de ser professor a la Bauhaus.

Al Kabarett, sí que hi havia dones. I del Kabarett va sorgir una nova forma de teatre popular representat per L'òpera de tres centaus, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, les cançons del qual estan lligades a la veu de la immortal Lote Lenya ("Seeräuber Jenny"). I què dir de Marlene Dietrich a L'àngel blau? Hi ha alguna cosa més weimariana que l'infeliç Professor Unrath, de l'altre Mann, l'infeliç Heinrich?

L'exposició dedica un panell a una sèrie de portades de l'Arbeiter Il·lustrierte Zeitung, una de les més sorprenents aventures de la República de Weimar. Fundat per Willi Münzenberg, un geni comunista de la propaganda, per tal de demanar ajuda internacional per al proletariat soviètic, es va convertir en el segon diari il·lustrat d'Alemanya amb una tirada de més de 350.000 exemplars. Münzenberg es passejava per Berlín en un cotxe de luxe i li deien el “milionari comunista”. El fet és que mai no va deixar de ser comunista, raó per la qual és probable que morís assassinat per agents de Stalin.

Però, en definitiva, si voleu una mostra acabada de lluita de l'ésser humà contra el principi d'incertesa, torneu a la Constitució de Mèxic de febrer de 1917, l'article 136 de la qual diu: "Aquesta Constitució no perdrà la seva força i vigor, tot i que per alguna rebel·lió s'interrompi".

Prohibit tocar i menys el poder

L'últim lliurament dels Matins de 324 clama al cel. Aquest programa, com tot el produït per TV3 és pura propaganda erki, que es basa en dos puntals: publicitar i lloar les malifetes republicanosocialistes i negar veu a qualsevol punt de vista crític o discrepant i tot això, si es pot, en castellà.

El Noli tangere de la Terribas vol dir que el poder està reservat als seus o aquells que s'alien amb els seus. És a dir, la partitocràcia catalana. Perquè, al cap i a la fi, qui pot prohibir a un altre "tocar" poder si no és el poder mateix? I el poder es vol sempre únic.

La societat és plural. Els mitjans en mans de la partitocràcia, no. Tots repeteixen la melopea woke del pensament únic imperant, com el Rinoceront de Ionesco. Parlen de pluralisme, però no ho practiquen. Què es persegueix amb aquest control absolut dels mitjans i instàncies afins, fundacions, universitats, associacions? Simplement, conservar un statu quo fet d'incompetència i corrupció que ha perdut fins i tot el full de parra del pseudoindependentisme per amagar les seves vergonyes.

Anem ara a l'entrevista.

Terribas és una periodista. Vet aquí una periodista entrevistada per una altra periodista. No passa sovint, oi? Els periodistes conten notícies; no les produeixen. O sí? Però, qui és una periodista dels mitjans públics per dir qui ha d'arribar o no al poder? Parla com a agent d'un partit o com a periodista? Terribas viu una mena de doble vida, entre el món del partit i el del periodisme, però no com el Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, sinó més aviat com els dos William Wilson d'Edgar Allan Poe, on la Terribas política acaba amb la Terribas periodista.

I com evitarà la periodista que AC accedeixi al poder? No l'emprendrà a trets, és clar. Terribas, és una ciutadana honorable, com deia Marco Antonio de Brutus, l'assassí de Cèsar, a l'obra de Shakespeare. No. Terribas és pacífica i només vol impedir democràticament que AC pugui legislar segons el seu programa que, per cert, han votat més de 120.000 ciutadans. I amb independència dels que puguin votar-la al futur, que sembla seran molts. Suposo que ella haurà posat el seu granet de sorra als nombrosos programes i espais dels mitjans que controla a força de negar l'accés a ningú d'AC, ni tan sols, com es veu en aquest programa dels Matins 324, quan se'n malparla.

 

L'or de Montoro

La imputació de l'exministre de M. Rajoy és un "parin les rotatives!" Xafarranxo de combat. La història recent d'Espanya és una successió d'escàndols i corrupcions i el cas Montoro és la novena onada. La més destructiva, segons la tradició marinera com es veu al quadre d'Aivazovski.

Hi ha alguna cosa inquietant en aquest home. Es diria un doble del Nosferat de Murnau. Si no fos perquè aquest omplia el seu taüt de terra transsilvana, mentre que l'exministre ho fa amb l'or que llueix al cognom. L'or que tot ho pot. Només arribar al poder va amnistiar les grans fortunes del que abans es deia “fuita de capitals”. Or a dolls. Hi ha amnisties que van com la seda.

Però ara esclata una bomba d'efecte retardat. Una causa que es va iniciar el 2018 i es va mantenir secreta durant set anys desemboca en una imputació directa a l'exministre d'Hisenda i 28 persones més. Se'ls acusa de suborn, frau contra l'administració pública, prevaricació, tràfic d'influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental.

La novena onada.

Tots els governs del PP, amb Aznar i Rajoy apareixen com a nius de presumpta delinqüència. Era d'esperar, tractant-se d'un partit declarat pels jutges “organització amb ànim de delinquir”. Què se n'esperava? Una administració puritana? Però tots els altres noms, Gürtel, Rajoy, Cospedal, Aguirre, Ayuso, Mazón, i són molts, empal·lideixen davant el fulgor aurífer de Montoro. Això explica la neguitosa declaració de Feijòo: "lo que haya que investigar, que se investigue". Estaria bé. Imagineu que demanés que no s'investigui.

El cas Montoro és un resum del PP. Per aquells anys (govern de M. Rajoy) era ministre de l'Interior un pietós home a qui ajudava a aparcar el seu àngel de la guarda, Marcelo. La policia patriòtica a les ordres del guardat ministre rebia informació confidencial d'un altre àngel,  d'Hisenda, l'àngel Montoro. 

El polític i l'econòmic junts aquí per obra dels àngels, éssers immaterials. D'una banda, es proporciona informació privada per a enfonsar els enemics de l'estat amb faules que després difondran les suposades esquerres en nom de llur superioritat moral. D'una altra, es compensa un a si mateix per una tasca tan noble amb gegantines mossegades de fons públics a través d'una xarxa de lladres de guant blanc enmig d'una febre de l'or estil ollerià. Ves que no sigui aquest el fi de Nosferatu, car l'or brilla a la llum del dia. 

Tot això, presumptament, és clar.

 

El racisme és un delicte

Una de les assenyades conclusions a què es va arribar després del desastre de la Segona Guerra Mundial va ser que el racisme no és una ideologia, sinó un delicte i s'ha de tractar com a tal.

Però què és el racisme? Òbviament, no el mer fet que s'agrupi els éssers humans en funció d'unes característiques genètiques. Que se'ls anomeni races o ètnies o d'alguna altra manera és indiferent. Anomenar la cosa no és atribuir-li cap condició moral o intel·lectual.

El racisme implica precisament això, atribuir condició intel·lectual i moral a les races. Per concloure que n'hi ha de superiors i inferiors.

Coincidint amb l'expansió imperialista d'Europa, les universitats van començar a desenvolupar teories científiques en diverses disciplines amb fonamentació racista. Començava demostrant-se, com Lombroso, que hi ha individus innatament criminals i s'acabava exhibint una família d'esquimals en algun zoològic europeu. Fins que la geopolítica permetés el Lebensraum des Herrenvolkes, l'espai vital del poble de Senyors.

Un que vinculava la raça a l'espiritual per aquells anys, José Vasconcelos, ho va deixar escrit a l'escut de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic: “Per la meva raça parlarà l'esperit”. Es referia a la “raça còsmica”, que seria el resultat del mestissatge de les quatre races: ameríndia, blanca, asiàtica i africana. No sembla descaminat, encara que potser no és còsmica sinó molt terràqüia la raça.

Al marge dels somieigs de Vasconcelos, el racisme és un delicte. Fa bé el Parlament contractant un especialista en antiracisme. I no és just dir que es degui a la irrupció de VOX i Aliança Catalana, atès que, a més, VOX no “irromp” ara. El parlament està en línia amb la lluita general contra el racisme. La primera convenció sobre drets humans de l'ONU, del 1965 és sobre racisme. Des dels anys 2000 a la Unió Europea plouen directives, marcs, plans d'acció contra el racisme. Al parlament espanyol dorm en algun lloc una proposició de llei orgànica del grup mixt contra el racisme, presentada el 2024. Fins a l'Ajuntament de Barcelona compta amb grup de treball o alguna cosa així en la matèria.

Una altra cosa és que encerti. Perquè la tasca interpretativa del racisme promet ser com la d'Hermes Trismegistos. Només una observació. Suposo que l'expert tindrà en compte la definició dels tipus de racisme que hi ha a l'esmentada proposició. S'hi diu que la islamofòbia és una forma de racisme. Però l'Islam no és una raça i, per tant, el concepte és fals.

Ah!, és la contestació, el racisme avui dia no es basa en el desacreditat concepte de raça, sinó en el de cultura. Però això és un parany, cavallers. Combatre una raça no és el mateix que combatre una cultura. Les races no es trien. Les cultures, sí.

No és racisme. És Kulturkampf.

 

La unitat independentista

A mesura que les enquestes del CEO prediuen el descens de la voluntat independentista, aquesta no només minva, sinó que es fragmenta. La voluntat independentista és un mosaic, al molt català estil del trencadís modernista.

Perquè, ja em diran vostès si no és fascinant que, avui dia, aspirin a la independència quatre formacions amb representació parlamentària i dues més que, pel que sembla, voldrien aconseguir-la: Junts, ERC, CUP, Aliança Catalana, Alhora i Dempeus per la independència. I un jardí tan colorit floreix a l'empara d'una organització, l'ANC, que, com una gran mare, protegeix tothom, però no s'identifica amb ningú. Només amb la voluntat de ser el far que il·lumini la pluralitat d'opcions. Sense adonar-se que, si el far n'és un, una hauria de ser l'opció.

És clar que les opcions independentistes són incapaces de fer realitat el lema que figura a l'escut dels Estats Units i als bitllets d'un dòlar: e pluribus unum, dels molts, un. Una incapacitat que els condemna a la inoperància, fins i tot quan han comptat amb la força parlamentària necessària.

Per aprofundir al marasme, es planteja la crisi dins de l'ANC que explica el Món. Un déjà-vu. Dos grups (majoria/minoria, oficialistes/crítics, el nom és indiferent) es llencen els estatuts al cap en una topada que la gent acaba per no entendre pas. Suposo que Dempeus per la independència té problemes de visibilitat i no és l'únic. És clar que li falta un mitjà de comunicació per fer-se un lloc al món, però dubto molt que l'aconsegueixi generant controvèrsia al si d'una altra organització, fent d'okupa. Bé és cert que la mateixa ANC aporta el seu gra de sorra al trencadís general quan, al seu torn, és incapaç d'engegar la llum del far.

Ara mateix es juga la possibilitat que, davant de l'incompliment dels compromisos del PSOE, la legislatura pugui acabar abruptament i hi hagi eleccions anticipades. Els foscos vaticinis de Junqueras sobre la sort dels comptes obren aquesta possibilitat. Tot i que el president Illa intenta pal·liar la irritació produïda pel pacte del PSOE amb ell mateix, reconeixent que “queda molt per fer”, l'última urpada del govern espanyol, admetent que no està garantit el principi d'ordinalitat posa Junqueras en l'obligació de fer realitat els seus vaticinis. Si no hi ha finançament singular ni ordinalitat, no pot hi haver pressupostos ni a Catalunya ni a Madrid. O cotinuem jugant de farol?

Hic Rodhus, hic salta!

La manipulació woke de VilaWeb

El que importa és mentir. Si és possible, que no es noti. I, si es nota i algú protesta, digueu-li racista, supremacista o directament nazi. 

La imbecil·litat de l'esquerra woke és la millor aliada dels demòcrates. Només cal deixar-los parlar perquè quedin com el que són, manipuladors i mentiders al servei d'una “esquerra” corrupta i tronada que confon el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història. 

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un organisme que, com tots els gabinets de prospecció, veu en el futur el que volen els qui li paguen, vaticina una pujada de VOX i Aliança Catalana si hi hagués eleccions ara. En línia amb els plans socialistes i processistes d'espantar amb el vot a "l'extrema dreta" per mantenir la fidelitat dels endollats a les seves files. Però el CEO és objectiu i només parla del creixement de Vox i AC. Això de l'“extrema dreta” és de collita del PSC, que paga l'enquesta i barreja ambdues formacions. Fa una "amalgama" amb els enemics, com deia Trotski que feia Stalin amb els seus. I l'amalgama troba lloc als titulars de VilaWeb en la feliç fórmula de l'extrema dreta. Malparla, que alguna cosa roman.

¿D'on treu aquest diari que l'AC sigui d'extrema dreta, suposant que sigui capaç de definir què n'entén per extrema dreta? 

De les declaracions dels seus dirigents? Impossible perquè aquests ho neguen. 

Dels fets? Impossible: AC no fa valer la violència ni intenta imposar per la força les seves idees, com fan els islamistes que VilaWeb defensa. 

D'on aleshores? De la convicció íntima del director del diari, que odia l'independentisme d'Orriols per raons que segurament tindran alguna cosa a veure amb el seu subconscient.  De la mateixa convicció antisemita i proislamista que respiren les pàgines de la seva publicació. 

Aliança Catalana no és d'extrema dreta per més que aquests manipuladors insisteixin. Tenen el mateix crèdit que aquest altre pamflet arxisubvencionat al servei d'ERC, el diari Ara, darrere del qual es troba tota la púrria d'endollats i lladres que formen la guardia pretoriana de Esquerra als periódics, al govern, a la ràdio, les editorials i tota la societat de eunucs cobdiciosos en que han convertit l'antany combatiu independentisme catalá.

L'or del finançament

Fa dos anys que es van celebrar les eleccions del 2023 i vint mesos que es va investir president Sánchez Castejón. Estem a mitjan legislatura. Sánchez fa més de set anys que està al capdavant del govern. I no hi ha eleccions anticipades, de manera que, el 2017 en farà nou, com els cercles angèlics. Va camí de superar González, que en va ser onze, i arribar a dotze, com els treballs d'Hèrcules.

Els únics vots que podrien fer caure Sánchez són els dels catalanistes, que es passen el dia amenaçant amb l'abandó, però són el seu suport més ferm. Més que el del quartet de la benzina de Podem. Són independentistes, sí, però cuiden els seus interessos i, com l'ocell tero, segons el gautxo Martin Fierro, “en un lao pegan los gritos y en otro ponen los huevos".

Ara, el govern del PSOE ha pactat amb si mateix una manera singular de finançament de Catalunya que pensa posar a disposició de les altres comunitats autònomes, segons les seves respectives singularitats. Sona a joc de paraules. I ho és. Però, com que es tracta de diners, ha desfermat totes les fúries dels inferns. El bloc nacional s'afanya a combatre la fragmentació insolidària de la pàtria per tots els mitjans. Espera comptar amb els muy y mucho patriotes dins del PSOE per construir un front de Santiago i tanca Espanya. En el llenguatge pla del carrer: que els de sempre paguin la festa.

Els partits independentistes aprofiten per barallar-se a Catalunya, com sempre. ERC, desitjosa de provar que la investidura d'Illa va ser un encert i no humiliació per por d'unes eleccions, diu que vigilarà de prop el tràmit de l'acord bilateral. Junts, que no es dona per al·ludit, diu que allò que no sigui el concert, no val la pena. Però cap dels dos preveu conflictes de govern.

I n'hi ha per llarg. La tramitació d'aquest finançament, que s'ha de fer per les vies legislatives ordinàries, es preveu atzarosa i complicada. Haurà de passar tal quantitat de consells, comitès, comissions, amb els seus terminis, acords, votacions i recursos que sens dubte omplirà la segona meitat de la legislatura. Aleshores, ens trobarem amb noves eleccions i potser s'haurà de començar de nou des de zero.

Mentrestant, aquesta participació de totes les parts interessades revelarà uns interessos enfrontats que s'articularan com a majories i minories. I una vegada més es farà realitat el que mostra una experiència de segles: que en res es posa la majoria d'acord més fàcilment que en fer pagar la festa a la minoria.

Des del diàleg dels melis hem avançat molt poc.

 

Kulturkampf

L'expressió torna a estar de moda. Li agrada molt a l'extrema dreta mundial, en les seves variades manifestacions, des del cor americà de Trump, Milei, Bolsonaro, als nous salvadors de la pàtria a Europa, LePen, Weidel, Abascal. Un poderós front que vol posar fi a l'esquerra mitjançant la Kulturkampf. L'arma contra els hereus del Maig del 68, la nova esquerra, la correcció política, el woke, la permissivitat, el nazi feminisme, el trans, el queer, la subjectivitat desfermada.

Tot és possible a la vinya del Senyor, però això no és Kulturkampf, sinó un remei de la de debò, la que va enfrontar l'estat prussià Guillermí i, després, el Reich alemany, amb el Vaticà al segle XIX. Un cop més, el protestantisme contra el catolicisme. Otto von Bismarck va culminar la Reforma afirmant la supremacia de l'estat sobre l'Església de Roma. I així va néixer el modern estat alemany, en Kulturkampf amb el Vaticà.

Vol dir això que no hi ha Kulturkampf avui a les nostres societats? No el que diu i maldiu la dreta, sinó quelcom més raonable a la línia de la Kulturkampf bismarckiana, la lluita per la supremacia de l'estat de dret davant la religió. Considerem un cas: el de l'alcalde musulmà sunnita de Londres, Sadik Kahn.

Tinc el màxim respecte per la figura d'aquest advocat que té un historial jurídic i polític irreprotxable. És membre del partit laborista i compta amb un suport electoral superior a la majoria absoluta, té el títol de Sir i està en molt bones relacions amb la comunitat jueva. Tot això és encomiable i més quan se sap que Kahn és objecte d'atacs furiosos dels dos extrems, l'islamista i el de la dreta radical.

Però més encomiable em sembla un sistema que permet aquestes situacions, per sobre tota mena de prejudicis racials. Un sistema fet de tolerància, pluralisme i multiculturalitat. És lògic que l'alcalde musulmà d'aquesta ciutat digui que l'islam estima la diversitat. Sens dubte, ell ho veu així. Perquè és a Londres, ciutat multicultural. Però no ho pot veure així a Islamabad, o Kabul, o Riad. I és islam.

I l'amor de l'islam per la diversitat el duu a implantar diversos ordres d'administració de justícia? El duu a admetre que hi hagi tribunals en què s'aplica una llei que no és la del país? A imposar els seus costums a tot arreu? A reintroduir legislació contra la "blasfèmia"? A lluitar contra la llibertat d'expressió amb la invenció de la "islamofòbia"? A atemptar contra la llibertat de consciència dels altres?

La posició de Sadik Kahn és admirable, però no és compartida per molts dels seus correligionaris que pensen en termes de guerra santa. Potser l'home és un far de dignitat, però està envoltat per la tempesta.

No sé si la guerra és santa, perquè el pati s'ha secularitzat molt, però sí que és una Kulturkampf. I, sigui quin sigui el resultat, el batlle de Londres estarà del costat del vencedor.

(Il·lustració, foto del Govern dels EUA en domini públic).

 

El vel islàmic i el fetitxisme

Segons la meva humil opinió, el vel islàmic s'ha de prohibir en una societat democràtica. És un símbol de l'estatus jurídic inferior de les dones. Contràri al principi de llei igual per a tots, pedra angular de l'estat de dret.

És tan evident que sorprèn s'hagi de debatre. Si passa és perquè l'assumpte té fondes arrels. En principi, les tres religions del Llibre (judaisme, cristianisme, islamisme) eren favorables a vetllar les dones. Amb el pas del temps, les societats de les dues primeres s'han secularitzat i fa molt de segles que no ho imposen. L'islamisme, al contrari, ha endurit i ampliat l'obligació amb algunes escasses excepcions.

El punt sembla que és la cabellera femenina i la seva força atractiva. O sigui, una forma de fetitxisme. Erika Bornay, que ho ha estudiat en profunditat, fa arrencar el seu maligne esperit de la cabellera de serps de Medusa. I la serp és l'animal del dimoni; de vegades, el mateix dimoni, fons de temptacions. Que s'ho diguin a Eva.

És veritat que la cabellera de les dones està envoltada de fantasia. Quina cosa femenina no ho està per part masculina? La cabellera sedueix i perd els homes. Però també allibera les dones. La cabellera salva Rapunzel i l'amor de Rapunzel.

Sense parlar de la màgia de les cabelleres dels homes. Recordeu Samsó a Gaza. I ningú els demanava que se les cobrissin. Al contrari, les lluïen molt ufanosos. Per lluir-la va morir Absalom, fill de David. El problema, per tant, no és la cabellera, sinó el que i qui hi ha a sota. Si home o dona. On anirà el bou que no llauri? El vel és la manifestació externa de la misogínia, que és la mateixa essència de l'islam. La submissió fins a l'aniquilació absoluta de les dones.

Els cabells femenins exciten els homes del patriarcat islàmic, que no es poden contenir davant una provocació tan libidinosa. Això només és comprensible si aquests creients, estan posseïts per un fetitxisme que els empenya a una mena d'amok de destrucció a la vista de l'objecte del seu deliri. Per evitar-ho no veuen cap altre mitjà que cobrir l'objecte del seu desig fins a fer-lo desaparèixer.

Com que no és cosa de recomanar una visita de masses al psicoanalista, què tal si, arribat el moment de la temptació, imiten Sant Benet de Núrsia i es llancen nus sobre un esbarzer? O millor, per què, en comptes d'amagar la dona, objecte de pecat, no es posen ells una armadura de ferro, com Sant Bernat de Claravall?

Catalanofòbia i autoodi

De les moltes semblances entre els catalans i els jueus, crida l'atenció la de l'odi que alguns professen cap als seus respectius congèneres. L'autoodi. En el cas dels jueus es va detectar ja fa gairebé cent anys. L'obra pionera de Theodor Lessing, Der jüdische Selbsthass, (“L'autoodi jueu”) és del 1930. Al dels catalans, és tema encara per estudiar.

Es diu que aquesta és la funció del concepte de catalanofòbia. El documentat treball de Ferrer i Gironès, (2000) registra quatre-cents anys de pensament anticatalà de totes les procedències. És un índex de l'odi a allò català. Però el que aquí ens interessa és l'odi específic d’alguns catalans a allò català. L'autoodi, vaja. Der katalanische Selbsthass.

I res millor per veure'l que l'hispànic esperpent "Esas latinas/Parla català" de la companyia Teatro Sin Papeles. Tota Catalunya ha protestat per l’atac a la política lingüística de la Generalitat. I ha aconseguit dues coses. La primera, assegurar el futur de la companyia a tot Espanya. La segona, que el batlle Collboni demani disculpes. L'Ajuntament, diu, no coneixia l'esquetx. Com si, a la vista del nom del grup, en fos necessari.

Alguns, més indignats, diuen que no n'hi ha prou amb unes disculpes. Suposo que demanen dimissions. Està bé la indignació, però desvia del fons de la qüestió. Que no són els insults, ni les humiliacions. Això és catalanofòbia de tota la vida. Aquí es tracta d’autoodi. Catalanofòbia catalana.

Vegem-ho. Què té de dolent ridiculitzar al teatre la política pública de qualsevol govern? Res. Hi ha una cosa que s'anomena “llibertat d'expressió”. Què té de dolent satiritzar la mania dels catalans d'imposar la llengua a tothom? Res, gens ni mica, i estic segur que els catalans (que tenen un humor sardònic) estarien d'acord… si Catalunya fos un país independent.

Però no ho és. Vet aquí el parany. És una colònia, els autòctons de la qual lluiten per sobreviure com a nació al voltant del pal de paller de la llengua. Una llengua que està sent discriminada a tots els ordres. I justament ve una companyia a atacar-la en el marc d'un informe d'un observatori municipal contra la discriminació! Enhorabona als organitzadors/es. La seva és una tasca vocacional.

És a dir, s'ataca el discriminat acusant-lo de discriminador. És un cop baix, brut, propi de sipais al servei del colon. No és que no coneguessin el contingut de l'esquetx. És que no els va cridar l'atenció perquè, al seu autodi, veuen com a cosa normal l'atac a la llengua en què són nascuts.

Darknet. La xarxa fosca

La crueltat dels éssers humans no coneix límits. Aquest xicot de trenta-dos anys, segons sembla, ha fet coses esgarrifoses, coses horribles, amb nadons, amb nens petits. Violacions comeses per grups d'homes, que les filmaven i les distribuïen per xarxes clandestines, la Darknet. Sempre hi ha un element d'exhibicionisme a la barbàrie.

El cas de Gisèle Pelicot fa uns mesos havia deixat molt alt el penó de la ignomínia. Aquest altre rivalitza amb ell. I sempre amb la violació pel mig. La crueltat sembla inherent a la naturalesa humana, almenys a la part masculina. Què feien els metges nazis quan experimentaven amb persones? Que els amos amb els seus esclaus? Que els colons europeus a l'Àfrica?

Alguns han descrit la crueltat, com Conrad al Cor de les tenebres. Altres, l'han cantada. El Marquès de Sade hauria donat qualsevol cosa per tenir Instagram. I què feia Gilles de Rais amb els nens al segle XV? I, si es tracta de nens, el que explica Suetoni de l'emperador Tiberi a Capri, també té nassos.

En el cas concret d'aquest violador-pedòfil Cottineau es dona la morbositat afegida que pertany al col·lectiu LGTBI+ i que va ser candidat de la France Insumise, l'esquerra neocomunista, a les eleccions del seu departament. Sens dubte, és injust aprofitar aquesta circumstància per carregar contra els LGTBO+ i l'esquerra, encara que deu ser el que ja estigui fent molta gent.

Però també és cert que l'esquerra hauria d'abandonar la seva ridícula pretensió de superioritat moral quan la realitat demostra que no és ni superior ni inferior moralment a ningú. La moral és cosa de l'individu. 

Al cap i a la fi, l'esquerra és tan contradictòria i criminal com qualsevol fill de veí. Alguns dels signants de la Declaració d'Independència de 1776, segons la qual els homes havien nascut lliures i iguals, tenien esclaus. I què em diuen de l'advocat Sylvain Marèchal, que va participar en la Conspiració dels iguals, un complot comunista el 1795, i el 1801 presentava un projecte de llei per prohibir que les dones aprenguessin a llegir? Trotski va aixafar a sang i foc la rebel·lió dels mariners de Kronstadt i del tracte que el camarada Stalin va dispensar als pagesos russos no cal parlar.

En tot cas, no ajuda gens a l'entesa el fet que els candidats de la France Insumise, el partit d'esquerra de Cottineau, tinguin com a programa desarmar la policia local. No sembla el més assenyat atès de com estan les coses al carrer. Algú els pot dir que, amb aquesta mesura, el que pretenen és fer la vida més fàcil als violadors de nadons.

Els morts que vós mateu

Gaudeixen de bona salut.

Si hi ha un gremi més incompetent i inútil que el dels polítics, és el dels analistes, comentaristes i periodistes que en viuen. Fa mesos que pronostiquen la caiguda de Sánchez. Li han donat per políticament mort diverses vegades, tantes com ha ressuscitat. I mira que són gent informada, habituals de tertúlies, sopars i conciliàbuls. Gents amb contactes, que són a la pomada.

I no n'encerten ni una. Els passa com a les enquestes. I pels mateixos motius.

Ahir, dimecres, hemicicle abarrotat a veure la pública execució d'un Sánchez à bout de souffle que havien arrossegat al sacrifici portada rere portada. El líder de l'oposició, amb un mandat congressual hiperbúlgar recent del 99,24%, va fer la feina per la via prostibulària. Els aliats portaven llest el gat de les set cues. Algun, fins i tot, inflamat de justa ira, li podria retirar el suport.

Ja no hi calia cap moció de censura. Sánchez sortiria amb els peus polítics per davant, cap a la qüestió de confiança o la simple dimissió i consegüents eleccions.

Ni una. Vet aquí un Sánchez triomfant disposat a marxar amb pas ferm pel camí de les vacances d'estiu, com Ferran VII pel de la Constitució.

Bé pels periodistes. I què direm dels polítics? Orientats per aquests àugurs, hom pot imaginar. La fúria de les dretes és gairebé tel·lúrica. Cal esperar que els dos caps no es devorin mútuament. El PSOE té port segur i un bon temps per reparar forces. Els seus aliats del govern són ascendits a censors. Els de Podem clamen, però al desert. Els nacionalistes bascos, sempre devots, avisen que no perdonaran la tercera negació de Pere. I els independentistes catalans temen, ominosos, que potser a la tercera vagi la vençuda. La de vae victis!

Sánchez no té alternativa perquè, encara que n'existeix, prefereix no ser-ho. Això és el que explica per què a Espanya no és possible la solució alemanya de la gran coalició. Tot i això, seria l'única viable, si Espanya no fos Espanya i Alemanya terra de protestants.

L'oposició, doncs, no pot fer fora Sánchez per la seva incompetència. I, si ha d'esperar les eleccions del 2027, amb el perill que Sánchez torni a guanyar-les perdent-les, potser no té cap altre remei que intentar una altra via. Per exemple, una reforma de la Constitució, semblant a l'esmena 22 de la Constitució dels Estats Units, que limita els mandats presidencials a dos. El 2027, Sánchez es presentarà a un tercer mandat i, amb aquesta oposició, pot assolir-ho. La reforma podria evitar un quart, igual que l'esmena 22 intentava evitar el cinquè de Franklin D. Roosevelt.

 

El culte al diable

La figura del diable (el “dia/bolos”, el que divideix i enfronta) té un fortíssim atractiu per als artistes occidentals. Educats, en general, en la tradició judeocristiana, confien la figura de Déu a la teologia, la ciència divina. I, com que el que no és ciència és art, el diable és cosa d'artistes.

Al cinema, l'última de les arts, ha fet fortuna. Les seves primeres representacions, al cinema mut estil Mèliés, eren tosques, com les figures dels retaules gòtics, que volien infondre terror. Avui se n'han perfeccionat molt i també el terror que inpiren. A la pel·lícula de Taylor Hackford, amb Keanu Reeves, Al Pacino i Charlize Theron, del 1997, L'advocat del diable, que acabo de veure (ningú és perfecte) el diable és el més poderós advocat de Nova York. A més, un home brillant de món. Això és bàsic. Res de bocs. El diable ha de ser una persona normal, com en el cas de la pel·lícula Cor d'Àngel, (1987), amb Robert de Niro, on el diable és el client d'un detectiu privat; o un mag d'origen incert, com a El mestre i Margarida, la novel·la de Bulgakov.

La representació del diable té litúrgies. Per exemple, el nom. Al Cor d'Àngel, un obvi Louis Cypher; al de la novel·la de Bulgakov, Voland, com a la França medieval; al de l'“Advocat del diable”, ni més ni menys que John Milton, el del “Paradís perdut”. Al llarg del fil, Milton deixa clar que és el diable, fins i tot, dançant flamenco.

Una de les armes diabòliques típiques contra qui volen perdre (en aquest cas un jove ambiciós advocat, Kevin Lomax) són les temptacions. La primera, de la qual hi ha ampli assortiment al film és el sexe. Abundància de dones nues i lascives, tradició que es remunta a Sant Atonio Abad al segle IV. Riqueses, honors i poder són les següents, més fàcils de vèncer.

A més de la iconografia (els escenaris són fabulosos), la pel·lícula es fica de ple en la metafísica amb els parlaments de Milton sobre ell mateix, Déu i el món, que recorden els de Satanàs del poeta Milton. Perquè, si Déu és omnipotent i infinitament bo, com és que hi ha el mal al món? Com és que hi ha el diable? No hi ha resposta satisfactòria i, per això, Satanàs és objecte permanent de la creació artística. Que seguirà representant-ho, encara que algun estudiós de la teologia, digui que no existeix ni mai ha existit.

On hi ha un Mefistòfels (Milton), hi ha un Faust (Lomax). La pel·lícula s'atreveix amb aquesta vella llegenda. Fins i tot apareix Margarida, esposa de l'antiheroi. El triomf professional és el mòbil de Faust/Lomax, com aconseguir la composició perfecta és el d'Adrian Leverkuhn, al Faust de Thomas Mann.

La trama s'accelera amb una filiació sorprenent. Al nostre diable li apareix un fill. La Bíblia no reconeix fills a Lucifer, però l'art va per on vol i ha omplert el món de fills d'íncubs i súcubs. Al cinema hi ha també un il·lustre precedent al Rosemary's Baby, del proscrit Polanski; però és un nadó. Molt més crescut i més famós és Merlin, el mag, fill d'un íncub i una piadosa dona. 

La pel·lícula, que és tota ella un somni, acaba amb un final feliç que reintegra Lomax a la vida d'ordre, havent triomfat a la derrota, com Iob. Però, amb un twist diabòlic, Milton mostra la darrera de les temptacions, la vanitat humana. Una picada d'ullet a l'etern retorn. 

El món woke de l'esquerra

L'onzena tesi sobre Feuerbach, de Karl Marx, sintetitza la motivació essencial del pensament d'esquerra. "Fins ara", diu, "els filòsofs no han fet més que interpretar el món de formes diferents. Del que es tracta, però, és de canviar-ho". Sona com si proposés canviar el món sense interpretar-ho. Una mena de perpetuum mobile del canvi, cosa impossible, segons les lleis de la termodinàmica.

En realitat, el de Trèveris estava proposant una altra interpretació del món. Una orientada a canviar-ho. No com els altres filòsofs, que només ho interpretaven per contemplar-ho, sinó per canviar-ho d'una vegada per totes. La revolució.

En interpretar el món de formes diferents, els filòsofs, tots, el canvien. En percebre'l de formes diferents, el món és diferent. No deia el bisbe Berkeley que esse est percipi? I, com que els filòsofs són al món i no a un altre, el món es canvia a si mateix per un mecanisme en què juguen a parts iguals l'atzar i la necessitat.

La interpretació de Marx es coronava amb la transformació del món. Aquesta s'ha produït, però no segons les seves previsions, sinó les de molta altra gent, entre elles algunes seves, per a bé o per a mal. La més coneguda: l'autor de El Capital no va preveure que el capitalisme refutés les seves tesis sobre la pauperització i polarització de la societat. És veritat que al preu de generar un altre problema de multiculturalisme i anòmia social per al qual la interpretació de Marx no té resposta.

I l'esquerra no l'aporta pas. Aferrada a la interpretació heretada del mestre, és incapaç de revisar-la i manté la fracassada doctrina de la pauperització i la polarització. Hi ha trobat el pol majoritari, el nou subjecte històric de la revolució, en l'arribada massiva d'immigrants. Quant al pol reaccionari, burgès, com que la classe mitjana i el sector terciari han pujat, ja no és minoritari, sinó que ha esdevingut la societat sencera. És a dir, allò que l'esquerra vol destruir és la societat burgesa en què viu, la societat europea i americana, cosa que explica per què empara identitats culturals que tenen aquesta mateixa finalitat.

En essència, el wokisme és un atac al principi d'igualtat davant la llei per raons ideològiques, que poden ser excelses, però no són legals i molt menys, legítimes. És a dir, la destrucció de l'estat de dret. Resultat esperable, aquesta actitud duu a una praxi de govern caracteritzada per un grau de corrupció insòlit. Al cap i a la fi, el que l'esquerra woke ha aconseguit es fer de la corrupció, l'amiguisme i el nepotisme la seva forma de govern. 

 

Han fet de Catalunya un polvorí

I el tauró té dents

I les porta a la cara

I Macheath té un ganivet

Però no se'n pot veure.

 

(Cançó de Macheath, “el ganivet”)

 

Fa temps que s’havia avisat de l'arribada de la tempesta. Però no hi ha res més dur que el fanatisme ideològic. Per cert, el lector buscarà en va la notícia a la majoria dels mitjans escrits o audiovisuals. Pretenen amagar els esclats de violència amb la beatífica teoria de no esperonar conflictes racistes. Però només aconsegueixen avivar-los.

El desvari ideològic woke de les fronteres obertes, el volem acollir i altres consignes idíl·liques d'uns llunàtics de pamflet marcit han convertit Catalunya en la cort dels miracles que pinta Víctor Hugo, o l'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht. Societats en què regeix la llei de l'hampa, on governen els delinqüents. El teatre es permet aquestes llicències. Però, a la vida real, quin altre nom poden tenir unes autoritats que practiquen empadronaments fraudulents, entre altres mesures contra la llei? I allà on l'autoritat no imposa la llei del país, s’imposa la llei de Macheath el Ganivet.

I mira que aquests irresponsables albiraven el cel, el que es pren per assalt. Estaven orientats per una utopia: una Catalunya cosmopolita, multicultural en què no regiria més llei que la de l'abadia de Thelema: “fes el que vulguis”, no cal que t'integris. Ha resultat, però, que els convidats vénen amb la intenció de destruir l'abadia i la seva única regla, convertint-la en “fes el que deus”. Però no allò que deus en sentit kantià, sinó allò que estàs obligat a fer per a defensar-te, per a sobreviure.

Aquests wokes són l'enèsima comprovació de la dita de Hölderlin, “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en el paradís”.

Amb una mica més d'antifeixisme, antisupremacisme, i antiracisme tornem a l'estat de naturalesa. Molts barris ja hi són.

Perquè alguns són a la foscor

I altres són a la llum.

I hi veus els de la llum

Però no hi veus els de la foscor.

 

 

El Meu Avi com a crit de combat

Com estava previst, va esclatar la rebel·lió popular cantant el meu avi a capella. L'era d'internet no es poden fer alcaldades ni en nom de la pau universal. Les xarxes s'han acarnissat amb la batllessa de Palafrugell i li han organitzat una escridassada a ritme d'havanera. Precisament la prohibida.

Quins motius van empènyer l'autoritat a aquest cop de programa? L'acusació de proxenetisme de l'autor, a banda de sobrevinguda, no està substanciada judicialment. La seva condició de militar espanyol (suposant que s'hagi esgrimit en contra) és irrellevant perquè va tenir dues cares. Va estar amb els facciosos a la guerra civil, però, després, va ser actiu a la Unió Militar Democràtica. Els “úmedos”, com els anomenaven els seus enemics d'armes.

Atacar l´obra per la personalitat de l´autor és un ad hominem especialment insatisfactori quan l´obra és artística. L'art, encara que sigui menor, té regles pròpies. Cal suposar, doncs, que la prohibició del Meu Avi es basi en criteris de contingut.

Que el gènere d’havanera suposa una idealització del passat colonial és evident, però no necessàriament condemnable. I menys aquesta del Meu Avi que, si idealitza alguna cosa, idealitza la derrota i la mort. A més, culpa als americans, els sempiterns enemics.

És cert que tampoc no la protegeix la pàtina del temps, com Els segadors, per exemple. Ni tan sols té un segle. Es va publicar el 1968, entre moltes més que va compondre Ortega Monasterio. Però aquesta va quedar, més que les altres. per què? Per la mateixa raó per la qual es va popularitzar Els Segadors, perquè la gent la canta, la fa seva, la converteix en part de la seva identitat.

Major pes té l'acusació que és una peça carrinclona, embafadora. Però és que tots els cançoners populars són més o menys carrinclons. Com els programes o les sèries de televisió. I ningú no demana que deixin de cantar-se o d'emetre's. D'això se n'encarrega el temps.

L'important no n'és el contingut, sinó el moment d'actuació de la consciència col·lectiva. Ja ho era abans. Ara ha esdevingut un crit de guerra més. Cal ser insensible per no preveure la reacció popular quan tanta gent està preocupada amb la pèrdua dels símbols identitaris i l'acceptació d'altres forans.

Cal viure literalment d'esquena a la realitat.

 

Aznar, com una hiena

Com que no pot alliberar el país del govern sociocomunista-independentista mitjançant una moció de censura, el PP ha convocat un congrés de rearmament polític i moral. Un front unit de la dreta de tota la vida, en suport al nou líder, cabdill d'un exèrcit tan indignat com impotent.

Pren la paraula un enfurismat Aznar, amb un discurs apocalíptic, com sempre i ple d'insults i menyspreus a l'adversari. Al seu nul sentit del ridícul s'afegeix la virulència de les seves bravates i queda com el que és, un pinxo de barri, una mena de Rufián estil desokupa. Amb veu cavernosa, com el Comanador de Calatrava, anuncia que si tractes amb delinqüents, no t'estranyi anar a parar a la presó. Parla la veu de l'experiència, ja que ell té no sé quants ministres a la presó, a prop de la presó o després de la presó.

És tal la seva indignació que, entre improperis, acaba demanant una aliança de l'esquerra i la dreta per fer fora l'usurpador. Una prova que la política no està renyida amb la poesia més encesa, l'èpica per ser més exactes. L'heroisme de renunciar als principis per salvar la nació!

D'aquesta aliança, fonament de la pàtria, en queden naturalment exclosos els seus enemics acèrrims, els catalanistes a qui Déu confongui. Aquí sí que no hi ha compromís. No et pots comprometre amb qui vol la teva aniquilació. Delenda est Catalunya!

El discurs furibund sembrat d'amenaces, recorda el foc de Joan Baptista, quan clama contra la “política prostituïda”. Una curiosa coincidència amb el propòsit publicat Sánchez de penalitzar al PSOE el consum de prostitució. Assumpte que generarà polèmica perquè no hi ha unanimitat de criteri en el feminisme i és territori desconegut.

Però això són altres vols. La fúria aznarina es refereix al més vulgar puteig. L'expressió “política prostituïda” és un insult a la política de l'adversari. La seva política, en canvi, no serà “prostituïda”. No tinc cap mena dubte, té tota la pinta de ser fins i tot verge.

Per a adornar el aquelarre, irromp el fidel M. Rajoy, afirmant que ell va actuar contra la corrupció. Sorpresa, com quan apareix Ubú rei i diu ¡merdre! Que, a l'interí, el Tribunal Suprem hagi dictaminat que el PP és una organització amb ànim de delinquir, no és rellevant. I, en tot cas, també hi ha bons lladres, com Dimas, segons l'evangeli de Nicodemus.

Acabat el discurs del colèric majordom de la guerra de l'Iraq, que té tots els minyons del seu partit espantats, se'n van anar tots a dinar i l'ominós profeta va fer el que diu l'immortal Cervantes: 

“Y luego, in continente, 

caló el chapeo, requirió la espada,

miró al soslayo, fuese, y no hubo nada”.

 

El meu regne per quatre vots

No m'agrada citar-me, però de vegades no queda més remei per no perdre el temps. Aquest flamant nou secretari general del PP acaba de confirmar que no tenen els quatre vots que necessiten per presentar una moció de censura. Els quatre vots que demanava Cuca Gamarra, com es deia al post de 29 de juny propassat, On són els quatre vots? Si haguessin aparegut, potser Gamarra continuaria de secretària general. No es destitueix els generals que guanyen guerres.

Però els quatre vots no apareixen i, per tant, sembla assegurada la continuïtat d'un govern assetjat per totes les potències terrenals i fins i tot les celestials a les persones dels seus bisbes; criticat pels seus mateixos socis i anatematitzat per l'extrema esquerra bolxevic; maltractat pels jutges que el porten de jutjat a jutjat; i donat per mort als mitjans, que el porten de scoop en scoop.

Té el seu mèrit posar-se en contra de nou dels onze partits del parlament. Alhora, el clima dins d'aquest grup de nou, tampoc no és plàcid. Al PSOE hi ha tensions; a Sumar, escissions; a Junts, matisacions. Però, en tot cas, cap no ofereix els quatre vots. Junts planteja un requisit, la visita a la part de l'infidel, que equival a una negativa, atesa l'actitud de Santiago i tanca Espanya del PP. Actitud que el senyor Fernández, diputat del PP a Catalunya vol consagrar a la ponència política del congrés del partit. Una cosa com reconstitucionalitzar la unitat pàtria. Es veu que no li sembla prou l'increïble article 2 de la Constitució, d'un estil detestable i una redundància fastigosa.

Així que, per a estupefacció de propis i estranys, el Parlament se n'anirà de vacances, a preparar-se per al reinici de l'activitat, el punt més important de les quals llavors serà l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat. S'admeten apostes. Tinc per a mi que, aquesta vegada, s'aprovaran per faltar al costum. I tothom es posarà a preparar les eleccions del 2027 any en què, a més, coincidiran amb algunes autonòmiques i les municipals. Un any de tempestes.

Sánchez diu que, per guanyar una moció de censura cal un candidat i un programa. I el PP no en té cap dels dos. En això li dóna la raó gairebé tothom, sobretot pel que fa al candidat; fins i tot al seu propi partit. Ja no li dóna tanta gent la raó en que, per a les eleccions, ell hagi de ser el candidat i el programa, el seu. 

Pel que fa al candidat, sembla obvi que ho serà ell; recordeu: no se substitueixen generals que guanyen batalles, perquè pocs exemples hi deu haver de feina com la que ha fet Sánchez a la XV legislatura. En els odiosos termes taurins: dues orelles i la cua.

Pel que fa al programa, és una altra qüestió. En aquesta vida, tot es negocia.