El cafè Pombo no és el que era

Déu n'hi do la que s'ha muntat a les xarxes i la premsa per un vídeo a tiktok de Maria Pombo, una influencer amb milions de seguidors que diu de si mateixa que és influencer! Estava preguntant-me què és exactament un o una influencer i el vídeo ho mostra a la perfecció: algú capaç de pujar un vídeo de quaranta segons (l'audiència no té gaire temps) i provocar un tumult. Partidaris i enemics acèrrims del que diu que, a més, s'embranquen entre ells. Això sembla ser la influència, que parlin de tu, encara que sigui malament.

El parlament de la senyora Pombo és divertit. A banda de la proximitat del pla, els gestos són entendridors. Fa servir també un truc molt socorregut dels venedors que és parlar que ells també usen el producte que volen vendre o en la seva família ho fan. Parlar de la família ajuda. Diu que té una germana, també influencer, lectora voraç, i una tercera, pilot, que no ha llegit un llibre a la seva vida. Espero que el manual de vol, sí.

Però el més interessant és la tancada reacció general hostil i en defensa de la lectura i dels llibres. La persona que ha pujat el tiktok de Pombo a X, @FonsiLoaiza, li ha afegit un vídeo de l'enyorat Jesús Quintero, el loco de la colina que, amb la seva impressionant veu, critica la moda de lluir incultura.

Un autèntic exèrcit de notables i no tan notables amants de la lectura i els llibres dispara contra un discurs que considera contrari a la cultura, el progrés de la humanitat i partidari del retorn a les cavernes. Tot adobat amb ditirambes sobre l'hàbit de la lectura.

En tinc la impressió que els atacs són exagerats i, a més, equivoquen el blanc.

La senyora Pombo comença dient una obvietat: no tothom li agrada llegir. I no només la seva germana pilot. Un amic meu del gimnàs tampoc no llegeix mai un llibre, encara que ell no pilota avions. I aquí és on es produeix la confusió. Apareixen els llibres, aquests objectes que serveixen per adornar prestatgeries.

Si l'opinió de Pombo és que no tothom li agrada llegir llibres, està formulant obvietat sobre obvietat. Molta gent no llegeix llibres; és un costum (o manca de costum) que entenc, no cal que me l'expliquin i em sembla molt respectable, com totes les altres, sempre que no me la imposin.

Ai, els llibres! Semblen jueus, tothom vol exterminar-los. L'Església catòlica tenia un Índex de llibres prohibits (que, de vegades, eren els més cobdiciats) i es va fer un tip a cremar-ne. També Cervantes va calar foc uns quants i els nazis celebraven la nit de Walpurgis a la llum de bibliofogueres. La tradició es prosseguia amb Fahrenheit 451. Avui, els llibres desapareixen darrere les pantalles, però el que es fa a les pantalles és llegir i, de vegades, llibres.

 

Els crims de guerra com a fulla de parra

Netanyahu ha publicat un vídeo sobre les raons per les quals la Cort Penal Internacional va emetre l'any passat ordres de detenció contra ell i el llavors ministre israelià de defensa, Yov Galant, per crims de guerra. Val la pena veure'l, aquí en castellà i aquí en anglès.

En síntesi, diu que el fiscal en cap del Tribunal va sol·licitar aquestes ordres de detenció com una cortina de fum, per desviar l'atenció d'unes acusacions d'abús sexual que havia presentat una subordinada seva. Khan nega, però acaba deixant temporalment el càrrec el maig del 2025, sis dies després que el Wall Street Journal publiqués a la portada que la CPI va decidir demanar la detenció després de l'acusació de violència sexual. No sé què pensaria Hume d'aquesta coincidència i si la consideraria casual o causal.

Mentrestant, ha aparegut una segona persona, de moment anònima, amb acusacions similars. El senyor Karim Khan té dret a la presumpció d'innocència. Suposo que hi haurà qui digui que les acusacions són un muntatge d'Israel, amb la seva capacitat mundialment reconeguda de fer el que ningú s'espera. No sembla gaire probable, però el civilitzat és esperar el resultat de la investigació.

Tanmateix, hi ha alguna cosa que grinyola. El senyor Khan s'ha apartat, però les ordres de detenció continuen en vigor. Netanyahu demana la seva revocació. Òbviament, les ordres poden ser independents del comportament personal del senyor Khan, però sembla que hi ha prou raons per a revocar-les preventivament. 

Així i tot no seran revocades. I, si ho són, els mitjans no diran res, com sí que van anunciar les ordres de detenció a so de bombo i platerets. Forma pla del complot politicomediàtic per protegir el pensament únic woke dominant avui. La qüestió no són les persones, sinó el "sistema". Cal instrumentalitzar les organitzacions internacionals al servei moral i material de la seva ideologia. Utilitzen llurs noms, sigui la CPI, sigui l'ONU o les seves agències, com la UNRWA per perpetrar les malifetes. Que aital pràctica arruïni el prestigi de les organitzacions no preocupa gens aquests ideòlegs de la destrucció.

La CPI és una organització intergovernamental prevista a l'Estatut de Roma de 2002. Manca de jurisdicció als països que no la reconeixen, entre els quals, Israel, els Estats Units, Rússia, Xina, l'Índia, i diversos dels seus membres han estat sancionats pels Estats Units. Però res d'això no importa. El que importa és anunciar al món sencer que un tribunal internacional (poca broma, oi?), ha emès una ordre de detenció contra Netanyahu.

L'antisemitisme es nodreix de la propaganda com el vampir de la sang de les víctimes. Cal ser alguna cosa així per a acusar de genocidi un poble que l'ha patit. 

Reconèixer un no-estat

Israel rebutja rebre Emmanuel Macron. Li ha tancat la porta als nassos, com fa uns dies al batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, encara que amb més discreció. Collboni volia aterrar a Tel-Aviv, sense més ni més, i li van negar el visat. El francès, persona educada, pregunta abans i li diuen que no mentre no retiri el seu projecte de reconèixer l'estat palestí a la pròxima Assemblea General de l'ONU.

El nus de la qüestió és aquest reconeixement de l'estat palestí, que Israel considera un acte hostil. A França se sumen altres estats europeus que, alhora, se sumen als més de cent cinquanta països que ja ho fan. El que es pretén és pressionar Israel perquè aturi la guerra de Gaza que té guanyada de fet.

Conseqüències pràctiques del reconeixement? A efectes pràctics, cap. Tot i que Palestina té l'estatus d'estat observador (no de ple dret, com Israel) a l'ONU, el seu territori, Cisjordània i Gaza, està ocupat per Israel des de la guerra del 1967. Palestina serà un estat, però, agradi o no, no és sobirà; per tant, no és un estat.

El reconeixement d'un no-estat com a estat té un valor simbòlic. Però els símbols no aturen les bales. Per això, alguns dels països reconeixedors volen anar més enllà i implantar un embargament d'armes a Israel. Espanya, avançada sempre de la cristiandat, és pionera també en això de tractar de debilitar unilateralment un dels combatents en una guerra que ell no va començar. Doncs a veure per a on surt perquè l'últim embargament que li va imposar França poc abans de la guerra dels Sis Dies, va donar com a resultat que Israel desenvolupés una indústria d'armament potent.

L'objectiu d'aquesta política de pressió no pot ser que Hamàs guanyi la guerra, ja que, tot i que fa dos anys que intenten aconseguir-ho, saben que és impossible. La guerra està perduda. Del que es tracta és que la derrota de Hamàs no sigui completa i es mantingui l'amenaça i el perill per als jueus. Qüestió que consideren urgent atès que Israel torna a prendre el control militar directe de la franja. Perquè aquesta és l'única manera de guanyar una guerra: sobre el terreny.

Mentrestant, proposen l'anomenada solució dels dos estats, en què no creuen ni els que la defensen i que, si ho fan, és per tractar d'impedir la victòria d'Israel.

Un gest polític

Sí, això ha dit: “un gest polític”. Podia haver dit un gest econòmic, esportiu, alcohòlic, moral, què sé jo, i tots ells haurien tingut més significat. Quan alguna cosa es qualifica de política, s'està negant allò que es qualifica. Què són els germans, cosins, pares polítics de les esqueles fúnebres sinó gents que no són germans ni cosins ni pares? Què és un preu polític sinó un preu que no és real? Què una amnistia política sinó una que no amnistia?

Amb la determinació de “polític”, el gest ja no és gest. Ho sap el MHP Illa, que és filòsof, inspirat en la lògica de Spinoza: “tota determinació és una negació”. Què és, doncs? Podria ser un tic nerviós. Sembla un “passava per aquí a inaugurar l'expo de Montserrat i m'he dit: visitarem el vell amic Carles.” L'espontaneïtat explica que no hi hagués cap bandera, ni espanyola ni catalana. I les respectives piulades que els dos interlocutors han pujat per separat celebren haver-se trobat amb un llenguatge diplomàtic, és a dir, polític.

((Twitter és un misteri. Tots abominen d'ell i tots s'hi confessen)).

Llegir les cròniques dels analistes i comentaristes més ben informats sobre la reunió és contemplar la desolació, passejar per un jardí de flors pansides. Tan pansides com el ficus que apareix a la foto de la trobada i que ha provocat una allau de mems a les xarxes i enginyoses metàfores, més animades que les cròniques.

La reunió, en canvi, sembla la caixa negra de la cabina. No se sap res del que els dos presidents hagin parlat. Se sap molt més del que no n'han parlat o diuen que no n'han parlat. En concret, no han dit ni mu dels pressupostos generals de l'Estat, el cap de les tempestes que ha de rodejar la flota del govern espanyol en un rumb tan perillós com el de l'estol a Gaza. Segurament s'hauran explicat anècdotes de llurs anys mossos.

Els de Junts han estat encara més parcs. El MHP Puigdemont s'ha reunit amb els seus fidels a Waterloo, car ningú, pel que sembla, sospita encara que el nom podria haver estat premonitori. De la reunió n'ha sortit un comunicat i una convocatòria a tots els diputats per preparar la nova sessió parlamentària amb ànim batallador. A Catalunya, els juntaires són el cap de l'oposició a un govern que, com el ca Cèrber, té tres caps, un oficial, el PSC i dos oficiosos, ERC i els Comuns.

Pel que fa a Espanya, Junts reconeix la trobada, després que el president Puigdemont avisés que els seus vots al Congrés no es poden donar per descomptats. S'insisteix amargament en l'anormalitat que la reunió no sigui a Catalunya i al Palau de la Generalitat, i hagi passat un altre any més en va. Una mica de paciència. Els jueus, als quals, per variar, molta gent vol exterminar, feia anys que es desitjaven mútuament “l'any que ve, a Jerusalem”, a la festa del Péssah.

Efectivament, era un gest polític.

 

La religió i el sexe II

Prenent peu a la notícia referent a Tariq Ramadan, ahir escrivia sobre sexe i religió en el cristianisme. Avui, a l'islamisme. L'elecció del cas de l'acadèmic no pretén aprofitar-ho per carregar més les tintes sobre el fetitxisme islàmic del sexe, que no ho necessita. Encara que aquest dandi violador sembla una barreja del marquès de Sade i Sacher-Masoch, no es tracta d'una cosa excepcional. Homes en posició de poder que abusen de dones n'hi ha a totes les religions.

Tanmateix, és veritat que la relació de l'islam amb el sexe és molt diferent de la cristiana. No hi ha una condemna explícita de l'activitat sexual, que no apareix com un pecat. Al contrari, és quelcom a què els homes es dediquen amb fruïció i amb les menors traves pel que fa a l'objecte de les seves atencions. Fins i tot al paradís hi ha una intensa activitat sexual. Cada poble idealitza les dones a la seva manera: els musulmans, les hourís; els germans, les valquíries; els catòlics, les onze mil verges de Santa Úrsula que, en realitat, eren onze.

El cristianisme tradicional veia les dones com a gots del diable, objectes de perdició i pecat. A l'islam, són éssers per a ús i gaudi dels homes que les troben seductores, encara que les reputin inferiors. Això feien també els escolàstics, que es preguntaven si les dones tenien ànima. El cristianisme ha canviat molt des de llavors. L'islam, no, i guanya en misogínia les altres religions per un cos i mig. Els musulmans són polígams i s'asseguren així una vida de plaers variats amb les esposes creients. Les concubines i esclaves sexuals semblen en extinció.

L'ús és respectar les dones creients sempre que vagin cobertes degudament. En uns llocs, de cap a peus, com ànimes en pena de la Santa Companya i de negre, perquè encara es vegin menys; en altres, més relaxats, deixant veure parcialment els seus encants, però sempre ocultant els cabells que són el clímax del fetitxisme sexual dels homes. El bon musulmà no pot contenir la luxúria en vista d'una cabellera de dona, no cal dir d'altres atributs més acusadament femenins. Per això han de cobrir-se les creients; per defensar-se. La creient destapada és com una meuca, no mereix respecte i fins i tot és possible que la violin, fent-la després culpable de la seva pròpia violació. Pel que fa a les no-creients, ni tapades. En la guerra, a la victòria, l'islam autoritza a esclavitzar-les com a objectes sexuals. I l'estat de guerra sembla inherent a l'islam.

Equivocadament o no, el cristianisme ha lluitat sempre contra la libido i d'aquesta lluita ha sorgit la civilització que anomenem occidental, el grau més alt de llibertat individual i col·lectiva que s'ha assolit. La repressió, la contenció dels homes, condueix a la igualtat amb les dones en la dignitat de l'ésser humà.

L'islam, en canvi, ha lluitat a favor d'aquest instint. La manca de repressió i contenció dels homes que tenen tot el poder redueix les dones a una supeditació absoluta privades de drets i invisibilitzades en tots els àmbits de la vida, excepte el sexual en privat. Sembla impossible fer compatible aquesta concepció tancadament misògina amb la cultura occidental que ja és força misògina per si mateixa.

Irònicament, el senyor Tariq Ramadan, violador per sentència judicial i autor de prolífica obra, defensava una concepció tova de l'islam, que ho feia compatible amb la democràcia. 

També és possible que els rucs volen, però no sembla gens probable.

 

La religió i el sexe I

La notícia fa referència a un acadèmic islàmic. Però per tractar-la, em sembla útil començar amb una consideració més general sobre la religió i el sexe. Concretament sobre el cristianisme. Per allò del context. I la perspectiva. I perquè la wokesfera no m'acusi d'“islamofòbia”, aquesta invenció que s'han tret de la màniga com Grucho Marx es treia els principis de la butxaca.

El cristianisme demonitza el sexe des del començament de l'espècie. És el pecat original que tots heretem en néixer. Més tard, s'exclouria Maria. En va negava el bo de Pelagi al segle V aquesta herència. Refutant-lo, Sant Agustí imposà la doctrina eclesiàstica fins avui. Tots heretem el pecat original. Ens el prenen amb el baptisme, però la redempció definitiva ha d'arribar amb la segona vinguda del Messies. Mentrestant, els éssers humans hem de lluitar contra la temptació que, per a Agustí, és la carn, la dona, pràcticament reduïda a sexe. L'ideal, per al cristià, és ser cèlibe i, si cal contraure matrimoni, copular sense plaer, pensant únicament en la procreació. O com ho formularia una dama victoriana anglesa mil tres-cents anys després, en aconsellar la seva filla abans de la nit de noces: Close your eyes and think in England.

Aquest odi al pecat, al sexe, a la dona, es va mantenir durant 1000 anys i és la base de la misogínia de l'Església catòlica que ha adoptat regles tan absurdes i monstruoses com el celibat del clergat. La dona és el got del diable, encara després del Concili Vaticà II. La doctrina paulina, l'agustinisme, segueixen en vigor.

Paradoxalment, aquesta misogínia va aconseguir el contrari del que pretenia i ha acabat propiciant el feminisme. Les dones són agents del maligne, més temibles com més boniques. No cal acostar-s'hi. El sexe és anatema. I si, a més, hi ha violació, és delicte. Els cristians s'han de contenir, s'han de reprimir, inclosos els clergues, prenent com a exemple Sant Antoni Abat. Alguns, com Origenes, va portar el seu fervor fins a l'autocastració. Amb les dones, vade retro, Satanàs! La major part dels milers de bruixes cremades a Occident ho han estat més per dones que per bruixes.

Aquest rebuig, aquesta abstinència, aquest distanciament, va permetre a les dones fer-se més visibles, va empoderar-les, a l'època de l'amour courtois provençal. Fins i tot van exercir posicions de comandament, com a la cort de Leonor d'Aquitània. "La ciutat de les dames", de Christine de Pizan, anunciava la més sòlida posició de les dones al segle de les llums. I la Il·lustració va desembocar en el feminisme contemporani. Pel camí, es va desenvolupar la psicoanàlisi que, a grans trets freudians/marcusians, identifica la cultura amb la repressió dels instints, el més poderós dels quals és la libido.

Com San Antonio Abad, vaja.

El cristianisme continua sent hostil al sexe, però ha canviat molt la seva actitud envers les dones. Després de trencar amb el celibat, els protestants fan realitat el principi d'igualtat de gènere amb el sacerdoci femení. Els catòlics encara tenen deures sense fer en aquest capítol. I tots, protestants i catòlics accepten la igualtat de drets a l'esfera civil, perquè accepten la separació de l'església i l'estat.

Demà, la qüestió al si de l'islam.

 

El quartet de trilers

En ser nomenat director de TV3, nomenament avui qüestionat als tribunals a causa d'un informe de la Sindicatura de Comptes, que hi detecta irregularitats, el senyor Sigfrid Gras va anunciar que “despolititzaria” el mitjà. La seva sintonia amb la superior, Rosa Romà, presidenta de la CCMA, publicitària decidida a vendre la bona imatge del govern i, sobretot, d'ERC, era total. Tots dos argumentaven això tan original que la política no interessa a la gent. Què interessa a la gent, segons aquest pensador i la seva minerva, es pot veure cada dia a la programació de TV3.

Com calia “despolititzar”, van desaparèixer de la pantalla les cares dels discrepants del règim. Uns més radicals que altres, és clar, però tots igualment acomiadats. Quan es té una missió, no cal fer distincions. Es deu aplicar la consigna d'Arnau Amalric : “Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus!”.

Quines coses! El projecte de tertúlia presentada ara per als matins de TV3 inclou Ada Colau (Comuns), Teresa Cunillera/Assumpta Escarp (PSC), Pablo Iglesias (Unides Podem) i Joan Tardà (ERC). Queda clar què vol dir “despolititzar”, és a dir, omplir el mitjà de polítics favorables al govern, entenent per tal el del PSC en aliança parlamentària amb Comuns i ERC. El tripartit 3.0.

El geni publicitari explica que la tertúlia està “despolititzada” perquè només reuneix expolítics. Els publicitaris pensen que la gent és estúpida. Aquests personatges són tots polítics en actiu. I, bàsicament, pensen el mateix sobre la cosa pública: que està al servei de la partitocràcia que ells representen, i això farà de la tertúlia un aparell de propaganda i atac als adversaris, als quals no es permet accés als mitjans.

Si hi ha alguna discrepància entre aquests tertulians, és als seus projectes i ambicions personals. Colau vol tornar a ser alcaldessa del seu poble, per a això manté viva la seva presència mediàtica en performances com la de l'estol d'exhibicionistes cap al no-res. Així, quan torni -si torna- vol encapçalar el front popular de les "esquerres" per acabar la feina de destrossar Catalunya.

A Pablo Iglesias, encara que Catalunya li queda lluny, li interessa enfonsar les esperances de Sumar, l'altra força de l'esquerra que pot fer mal als deliris antisemites de la seva organització. I també donarà suport al projecte woke del front popular.

Joan Tardà és la segura garantia que res no es desfermarà a la tertúlia, que ningú no parlarà de la DGAIA, de la guerra bruta dels sicaris del seu partit, sembla que molt ben pagats, de la Copa d'Amèrica i resta de corrupteles. Que ningú no s'extralimitarà, cosa, d'altra banda, molt previsible, atès el tarannà dels contertulians.

De les dues senyores del PSC no en tinc res a dir. Són buròcrates del partit que fan allò que els diuen que facin. La tertúlia dels trilers és un espai de propaganda a favor del front dels perifèrics del camarada Rufián per continuar tots xuclant els recursos públics.

I aquesta és la televisió de Catalunya.

La frustració de l'antisemitisme europeu

La tardor es presenta moguda. Israel continua la seva operació militar a Gaza. La població civil és desplaçada i Hamàs combatut i anihilat casa per casa, hospital per hospital, catacumba per catacumba. Alhora, Israel ataca objectius a milers de quilòmetres amb una precisió sorprenent. En aquesta guerra, el desenvolupament tecnològic dels combatents és un factor decisiu.

Els Estats Units revoquen el visat a la delegació palestina a l'Assemblea General de l'ONU, cosa que ha provocat una onada de protestes de tota mena i a tot arreu. A primera vista, i sota els acords del 1947 sobre la seu de l'ONU a Nova York, és dubtós que la decisió sigui legal. Però, pel que fa als efectes, és definitiva. Quan es resolgui el procés d'arbitratge, si n'hi ha, l'Assemblea General serà passat. Aquest és un pas més en la decadència de l'ONU que ni tan sols pot traslladar el període de sessions a la seu de Ginebra per a evitar el vet ianqui per falta de mitjans, com va fer quan els Estats Units van rebutjar l'entrada a Iàssir Arafat.

La protesta ha estat clamorosa. El president Sánchez ha comunicat al senyor Abbas la seva indignació i solidaritat. Després, ha ampliat la seva doctrina en un tuit demanant a Israel que aturi la guerra i accepti la quimera dels dos estats, com si fos el bàlsam de Ferrabràs; que els israelians deixin d'atacar civils a Gaza, quan sap que són ells mateixos els que no distingeixen entre combatents i no combatents; que Israel deixi passar l'ajuda humanitària quan sap que Hamàs segresta la minsa que l'ONU distribueix. Per descomptat, no parla mai dels ostatges ni demana que es desarmi Hamàs, com sí que ho fan alguns importants països àrabs.

A la reunió de ministres d'exteriors de la UE ahir a Copenhaguen els antisemites se les prometien felices. Allí es condemnaria sense embuts a Israel, se li imposaria un embargament d'armes i de relacions comercials. Com que els musulmans (2.000 milions) no aconsegueixen derrotar els israelians (10 milions, dels quals, 2,1 milions, àrabs), la cristiana Europa els dona un cop de mà en el seu projecte d'acabar amb els jueus, també un vell anhel dels europeus, sobretot a Espanya.

Tanmateix, els 27 van abandonar la capital de la Sireneta sense posar-se d'acord en res. L'intent de desarmar Israel davant d'un enemic que no s'aturarà ha fracassat. Han crescut, en canvi, els aldarulls i les manifestacions violentes quallades ad nauseam de banderes palestines. I, per descomptat, els atacs als jueus des d'Austràlia al Canadà, cosa que demostra per si fos necessari que Palestina els importa un rave. El que volen és una "solució final". Del riu al mar.

Els antisemites europeus estan disposats a fer el que sigui per acabar amb els jueus. Fins i tot el ridícul, amb aquesta flotilla de flaneurs i narcisistes que els mitjans catalans més wokes presenten com unes segones brigades internacionals. 

En 2.000 anys no han aconseguit exterminar un poble que lluita per la seva supervivència, pro aris et focis. És poc probable que ho aconsegueixin ara.

 

Nedar contra el corrent

En tota societat democràtica i plural hi sol haver una opinió dominant que exerceix el poder polític en representació d'una majoria electoral. Segons sigui el sistema electoral, el seu govern pot governar amb una majoria simple. La majoria que importa és la parlamentària. El parlament realitza l'opinió i la voluntat dominant que pot no ser la de la majoria de la societat. Amb menys d'un 25% del Parlament va governar Aragonès. I amb deu regidors d'un total de 41, l'alcalde Collboni destina un milió d'euros a un districte imaginari mentre obliga els avis a pagar per uns queviures que abans rebien de franc.

La defensa de les opinions minoritàries és un treball ardu, car l'opinió dominant, que controla els mitjans de comunicació, no els permet pas expressar-se. L'opinió discrepant és tergiversada, censurada i vetada. Arribat el cas, també és objecte d'assetjament, vilipendi i joc brut dels governants. En la lluita, els minoritaris neden contra el corrent.

I quin corrent! Una allau diària de consignes dominants difoses i arreglades pels mitjans per a consum de la gent. Periodistes, tertulians, professors, "experts" i simples sicaris dedicats a reinterpretar ideològicament la realitat per diners i segons les línies del partit o partits que administren l'opinió dominant. Manipulen el llenguatge, oculten la informació, ometen dades o les falsifiquen per raons ideològiques. No és cap periodisme, sinó propaganda.

En el cas d'Espanya i de Catalunya, aquesta opinió dominant que s'imposa autoritàriament és una versió pròpia del pensament únic woke implantat a Europa. Un consens general de les dretes, com la CDU/CSU alemanya, per exemple, i les esquerres, com el Partit Laborista britànic i els insubmisos francesos que ha sumit Europa en una crisi cultural de conseqüències imprevibles.

Resulta incomprensible que l'esquerra no admeti el desastre que ha provocat el seu projecte d'immigració sense límits i multiculturalisme. És un projecte que contradiu d'arrel els seus principis ideològics fonamentals, l'imperi de la llei i també el programa pràctic de desenvolupar un estat del benestar eficient per a la seva pròpia població.

En lloc de reflexionar sobre el seu evident fracàs (si has de manipular els mitjans de comunicació és perquè has fracassat), l'esquerra woke hi persevera. I ha desenvolupat una bateria d'anatemes per combatre l'opinió discrepant, com ara “islamofòbia”, “xenofòbia”, “racisme”, “supremacisme”, atès que no en té d'arguments.

Veient a l'esquerra incapaç de fer una mínima autocrítica vaig decidir escriure aquest llibre per nedar contra el corrent amb ànim de suplir una carència tan lamentable i continuar fent amics.

La càrrega de l'home blanc

El passat colonial d'Europa passa factura al present. Entre els segles XVI i XX els europeus van conquerir gairebé tothom. Van forjar imperis, es van apoderar de continents sencers als quals van explotar i saquejar. Van destruir cultures i civilitzacions i el van glorificar com un procés civilitzatori. El poeta imperial per excel·lència, Ruyard Kipling, el va condensar en una expressió lírica amb un xic de racisme, en parlar de la “cárrega de l'home blanc”.

Pot semblar jingoista i ho és; però respon a l'esperit del temps. Karl Marx creia que la conquesta de l'Índia pels anglesos era un avantatge per a aquesta, car havia estat sotmesa per una civilització superior, que la faria avançar més en el camí del progrés. En el cas d'Amèrica, la destrucció de les cultures precolombines va ser total. Algunes encara eren a la prehistòria. D'altres havien desenvolupat sistemes d'escriptura i càlculs complexos. Totes van sucumbir a l'arribada dels espanyols que, així, les incorporaven de cop a la història. A la seva, és clar.

És temptador veure aquests casos un exemple de les disquisicions d'Engels sobre els pobles amb història i els pobles sense història, o les més genèriques de Toynbee, però tots dos es referien a fenòmens diferents. En el cas dels pobles d'Amèrica i al de l'Àfrica, després, no és tant que no tinguessin història com que els conqueridors l'han robada i substituïda per la seva.

La creixent anomia social que s'observa a Europa amb una immigració massiva que es nega a integrar-se a la cultura de la metròpoli i li és hostil es pot entendre com una revenja, un backlash dels colonitzats cap als antics colonitzadors.

En l'actual debat sobre pensament descolonial crida l'atenció allò que sembla una moda que alguns herois i heroïnes europeus o ianquis siguin representats per persones no caucàsiques. Omar Sy, fill d'una mauritana i un senegalès, representa Arsène Lupin en una sèrie d'èxit a França el 2023. El 2024 es va representar a Londres un “Romeu i Julieta” en què Julieta és l'actriu negra Francesca Amewudah-Rivers. El 2025, el Capità Amèrica, d'Anthony Mackie, un afroamericà, ha tingut una recepció poc entusiasta, encara que res comparat amb el fiasco de Rachel Zegler, descendent de colombians, a Blanca Neu el 2025.

Per més que els aficionats a aquestes aventures puguin empipar-se, no es pot dir que es tracti de falsificar la història, de fer una mena de substitució demogràfica del passat, atès que es tracta de personatges de ficció. I, amb els personatges de ficció es pot fer el que hom vulgui, encara que tampoc no és l'assumpte tan senzill com sembla. Tinc una amiga que l'altre dia plantejava una qüestió interessant. Com es rebria una pel·lícula en què Tarzan, el personatge d'Edgard Rice-Borroughs, fos negre?

(Per descomptat tot això es refereix a l'hom blanc. Pel que fa als musulmans, la història és encara pitjor. La cultura més inhumana, esclavista i misògina del món ha estat i és la islàmica).

 

El món no tornará a ser el mateix

La guerra actual entre Israel i Hamàs no sembla deixar indiferent ningú. És causa de contínues polèmiques, enfrontaments, ruptures i fins i tot agressions en els àmbits privats de la vida, entre els amics, a la feina i fins i tot dins de les famílies. Sembla Crist: "No cregueu que he vingut a portar pau a la terra. No soc vingut a portar pau, sinó espasa. Perquè soc vingut a enfrontar l'home amb el seu pare, la filla amb la seva mare i la nora amb la seva sogra." (Mateu 10, 34-35).

I què cal dir dels estats? L'equilibri heretat de la segona postguerra mundial trontolla. El seu símbol, l'ONU, està en crisi, en el sentit més estricte. Que l'organització que volia regir el món sobrevisqui o no, depèn del resultat d'aquesta guerra.

Al llarg de tot el conflicte, ja des del començament, l'ONU s'ha anat decantant progressivament a favor del que es coneix com a “causa palestina”, propugnant la solució dels dos estats. De fet, l'Assemblea General ha aprovat una llarga sèrie de resolucions, pràcticament una a l'any, que Israel ha incomplert sistemàticament.

La parcialitat de l'ONU a favor de "Palestina" i, implícitament, de l'organització terrorista Hamàs s'ha anat accentuant. Les activitats de la UNWRA, presumptament criminals, a la franja de Gaza, han desacreditat el sistema sencer, que Israel acusa d'adoptar decisions d'acord amb la propaganda de Hamàs. L'estat jueu exigeix ​​ara que l'ONU desautoritzi l'informe de l'organisme que justifica la declaració de fam a Gaza, argumentant que està basat en falsedats.

A la seva tradicional inoperància, l'ONU afegeix l'acusació de parcialitat. L'onada conservadora, sobretot als EUA, demana que es deixi caure l'ONU. Seria interessant veure com funcionaria un món sense un fòrum únic universal.

En aquest remolí, autèntic maelstrom, l'esquerra occidental ha pres partit per una causa que contradiu els seus postulats mateixos de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquest error garrafal resumeix en dues observacions l'actitud de l'esquerra a tot el conflicte: no condemna l'atac del 7-O, però condemna la resposta. I porta la seva claudicació a l'extrem de no parlar dels ostatges, la sola existència dels quals és un insult a qualsevol mena de moral i justícia.

I no perdrem el temps parlant del que és obvi: l'auge de l'antisemitisme a tot arreu. Un altre cop hi ha qui vol acabar amb els jueus al món. Amb tots. Com sempre. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme, però això és una flagrant mentida, una veritable presa de pèl. L'esquerra seguirà els passos de l'ONU.

Pel desguàs de la història, en companyia de l'esquerra se'n va el feminisme de la tercera onada, un que està disposat a empassar-se que hi ha un “feminisme islàmic” i que no vol reconèixer que el suport a la inexistent “causa palestina” la fa còmplice de la misogínia islàmica. 

Dels cinc països que anunciaven la seva intenció de reconèixer Palestina al setembre, Canadà, Alemanya, Anglaterra, França i Austràlia, els dos primers s'han fet enrere i cal veure que farà Austràlia, ara que ha hagut d'expulsar l'ambaixador de l'Iran per sabotatge.

Reconéixer una sagnant quimera com un estat no acostarà ni un mil·límetre als seus suposats màrtirs a la victòria, però deixa clar com la judeofòbia i l'antisemitisme occidentals són més vius que mai.

Una altra guerra guanyada

A l'actual guerra d'Israel contra Hamàs, com a totes, la propaganda és un factor de combat. Però en aquesta és el més important i, en el cas de Hamàs, pràcticament l'únic. La seva potència de foc, sense ser menyspreable, no és decisiva. Per atacar militarment Israel, Hamàs necessita els míssils del Iemen i l'Iran, que no estan en el millor moment. Per evitar la derrota, converteix la ciutat en caserna i polvorí, i es confon amb la població civil, convertint així els civils en combatents i objectius militars.

Aquí rau la complexitat d'aquesta guerra. Hamàs intenta mostrar que Israel ataca estructures civils, assassina no combatents i periodistes. I, per això, ha bombardejat l'hospital Nasser a Khan Younis, cosa que ha aixecat un clam d'indignació a Occident. Tot i això, resulta que, en aquest cas, com en altres anteriors, l'hospital era utilitzat com a centre d'operacions de Hamàs i, per tant, objectiu militar. Recorda el bombardeig de l'Acròpolis per la flota veneciana el 1687, quan va rebentar el Partenó, que els turcs havien convertit en polvorí.

En l'atac israelià, diuen, han mort diversos periodistes, cosa d'esperar atès que, a Gaza, semblen intercanviables amb els terroristes. Tota l'acció de Hamàs consisteix a muntar una estructura de propaganda, una mena de guerra Potemkin que els mitjans occidentals compren com a informació, mentre acusen Israel de falsejar la realitat. Hamás no pot guanyar la guerra als camps de batalla. Tracta de guanyar-la en l'opinió pública occidental, esperonada per una esquerra woke alienada que fa valer la propaganda criminal de Hamás com la veritat de un país que no és més que una invenció antisemita. 

És clar que la culpa és de Israel, atès que no permet l'entrada de la premsa independent a Gaza. Els mitjans només tenen accés a les notícies de Hamàs i es fan ressò de les acusacions de fam de l'ONU culpant Israel d'impedir l'entrada de l'ajuda humanitària quan els vídeos de les tropes israelianes a Gaza mostren milers de tones de queviures robats per Hamàs. Per això mateix la qüestió de la fam, que Israel nega, continua sent objecte de discussió. Algunes de les impactants imatges de nens famèlics han resultat ser falses.

El que sí que hi ha és informació en abundància sobre els altres nens i l'educació que reben, com a nens combatents que aspiren a la glòria del martiri per matar jueus. Com també n'hi ha del trist paper de l'ONU a través de l'UNRWA, alguns dels empleats dels quals semblen haver participat en els crims del 7-O.

Si serà forta la campanya de propaganda de Hamàs que ha convençut molts gais i trans de donar suport a la causa Palestina amb les vistoses desfilades de l'orgull. Els mateixos palestins avisen que, si aconsegueixen alliberar el seu país, hi haurà un “gaicidi”.

D'altra banda, Israel no pot perdre aquesta guerra perquè, qui seria el vencedor? A qui haurien de reconèixer els tercers estats i confiar la gestió de la Palestina del riu al mar? A Hamàs? Als “palestins”?

L'única esperança de Hamàs és que l'ONU aturi la guerra, mitjançant una força d'interposició, per exemple i així, perpetuar el conflicte. Però l'ONU no té la competència ni la capacitat material de bastir-la. I tampoc la necessària autoritat. La seva gestió desastrosa, més de part combatent que d'institució neutral, ha arrasat l'escàs prestigi que li quedava.

 

Trobades d'estiu

Aquesta trobada a Donosti entre dues delegacions d'EH Bildu i ERC encapçalades per les seves respectives autoritats porta efluvis del temps de la fi de la monarquia i el començament de la república. A Donosti estiuejava tradicionalment la família reial i la ciutat era un formiguer d'intrigues i pactes polítics. Dirigents regionalistes feien pomposes declaracions, sense resultats pràctics notables.

Més o menys, com ara. Els dos dirigents són a un pas de ressuscitar Galeusca. Més aviat reanimar-la perquè ja va reaparèixer fa vint anys a les eleccions al Parlament Europeu, el 2004. Aquest escenari europeu és on millor se senten les esquerres abans regionalistes i avui independentistes.

Fruit de la reunió ha estat un comunicat farcit de llocs comuns i obvietats. Les dues forces, que es reconeixen com a germanes, es comprometen a col·laborar en els seus respectius projectes. És a dir, no tenen un projecte comú. També es comprometen a respondre a l'onada reaccionària de l'estat espanyol “amb més nació i construcció nacional”. Això ho podria signar Abascal. Tot depèn de què s'entengui per nació. Els signants del comunicat no ho aclareixen pas; diuen que treballaran per “uns països més justos i més lliures”. Aquesta banalitat, que també signaria Abascal, s'ha de llegir com a un independentisme subliminar.

Diuen que coordinaran les seves accions en el futur, que és com no dir res. En tot cas, amb aquests fonaments no es pot construir aquest front de l'esquerra amb inclusió dels camarades espanyols, pel qual sospira ERC. Les eleccions espanyoles no són les europees. L'esquerra espanyola és antiindependentista i, tot i que pretén dissimular-ho anomenant-se sobiranista, una típica flatus vocis, salta quan veu en perill la unitat d'Espanya, com va fer fa poc Ione Belarra, una Judit a l'inrevés, pues està a favor dels filisteus contra els israelites. És clar que ERC tampoc no és cap partit independentista, però intenta semblar-ho perquè, a Catalunya, l'independentisme encara li dona vots, encara hi ha independentistes que la voten perquè l'home és un ser de costums

En fi, presumeixo que les deliberacions es van fer en castellà perquè no he vist que hi hagués tecnologia d'interpretació simultània.

Balanç d'un any

Un any de funcionament és prou temps per parlar del govern. Malament, com manen els cànons. Piove, porco governo. Per a parlar bé, ja és ell mateix que, al començament de les vacances, el 8 d'agost, va qualificar la seva gestió de "positiva". De “negativa”, en canvi, la va qualificar a l'uníson l'oposició, assenyalant-ne els incompliments, encara que ningú va recordar el més sensible de tots, que Illa havia promès abaixar-se el sou si guanyava el 2021, cosa que no ha passat, probablement perquè el 2024 era un altre any.

Tots se'n van anar de vacances, feliços d'haver donat un exemple de política parlamentària. I el balanç del govern va quedar en mans de la gent, que és molt menys comprensiva, no se sent inclinada a la corretezza parlamentaria i s'expressa sense embuts a les xarxes socials.

La primera cosa que es va assenyalar és que el govern d'Illa és el més nombrós de la història recent amb 16 consellers i, per tant, el més car. El MHP Illa té fama de dispendiós, alguns diuen que de dilapidador. Potser per això ha trencat el costum dels trens de cessants i ha deixat en actiu (i passiu) un munt d'alts càrrecs d'ERC i Junts.

Això no vol dir que la gestió hagi estat més bona que la de l'infaust Aragonès. La situació de la llengua i els signes d'identitat catalans ha empitjorat fins al punt de la humiliació. Cada festival, cada pregó és un insult a la consciència nacional. Rodalies és un desastre, a l'altura de l'ordre i la seguretat públics. Les dades macroeconòmiques que presumeix el govern contrasten amb l'asfíxia fiscal que pateix la ciutadania i el deteriorament dels serveis públics. Sense mencionar descontrol de la immigració.

Per tapar tanta incompetència, el govern, com l'anterior d'ERC, necessita assegurar-se la lleialtat dels mitjans de comunicació. Però es veu que s'han passat i ara la CCMA és als tribunals per assumptes de diners derivats de l'informe de la sindicatura de comptes i altres de nomenaments dels capitostos de la televisió i la ràdio públiques.

Precisament quan una sèrie d'escàndols majúsculs tenen la Generalitat en estat d'alarma. Ningú ha donat explicacions sobre el presumpte malbaratament de diners públics de la Copa d'Amèrica que, par dessus le marchè, ara podria entrar en fallida. Cal esperar que no sigui fraudulenta.

I, sobretot, la prima dona de la corrupció, la mítica DGAIA, avui rebatejada com a DGPIIA amb el mateix responsable al capdavant. Són 2.000 milions de diners públics que semblen perduts al país de hi marxaràs i no tornaràs, mentre tots els responsables es fan l'orni i es neguen a donar explicacions. 

Mentrestant, el Parlament, a qui Illa el magnànim ha pujat l'assignació global, debat castigar els delictes d'odi. Amb la finalitat, és clar, de protegir la llibertat d'expressió. O sigui de posar fi al llibertinatge, com Franco.

És de suposar que els diputats deuen haver aprofitat les vacances per trobar una definició de discurs d'odi, cosa més difícil que esbrinar el sexe dels àngels. Ja no et dic el gènere.

 

Les portes de l'infern

Els tancs israelians estan a la ciutat de Gaza. És aquesta una guerra que afecta tothom. Els efectius militars en acció són petits comparativament amb altres conflictes. Però tenen un impacte polític mundial. La invasió ha aixecat un clam generalitzat en contra.

La guerra convencional estava perduda des de l'octubre del 2023. Però Hamàs ha mantingut una guerra de propaganda, amplificada per l'esquerra i els mitjans de comunicació occidentals, que consideren la formació terrorista una “organització de resistència”. L'ONU, el partidisme propalestí de la qual és palès, ha declarat situació de fam a Gaza, que atribueix a l'estat jueu. Així es podria justificar alguna mena d'intervenció al Pròxim Orient, tipus “cascos blaus”, cosa que evitaria la derrota definitiva de Hamàs.

Els mitjans fan costat publicant fotografies de nens morts per inanició. Fins i tot la BBC ha hagut de reconèixer que falsegen les notícies, atribuint a la fam morts degudes a altres causes. Igual que amb l'ajuda humanitària. Comencen a aparèixer els vídeos gravats per tropes israelianes que mostren els milers de tones d'aliments emmagatzemats per Hamàs i que l'ONU no ha repartit a través de la UNWRA, organització, presumptament col·laboradora de Hamàs.

La flotilla de la llibertat avança cap al seu inexorable destí de ser interceptada en entrar en aigües israelianes, com l'alcalde barceloní, Collboni, ho va ser a l'aeroport de Tel Aviv. Aquest ambient general, però, propicia l'aparició d'un antisemitisme creixent que afecta la convivència en les nostres societats.

Tot aquest front, aquesta allau de "resistents", o sigui, l'ONU, els governs europeus i llurs mitjans d'adoctrinament (@son3cat és literalment insuportable), desenes d'ONG corruptes, terroristes de Hamàs, Hezbollah, ISIS, Germans Musulmans i resta de llunàtics assassins, manifestants pro "palestins" provocant aldarulls a tot arreu, una "esquerra" woke, esdevinguda feixista i un feminisme feminicida, és el front agressiu que somnia amb la destrucció d'Israel i l'extermini dels jueus.

Però la propaganda no fa guanyar guerres. Els manifestants, els buròcrates corruptes, els "periodistes" mercenaris, els cretins "útils" de l'acadèmia, els comunistes fracassats i els trans "suïcides" no serveixen per a res quan s'ha d'entrar en combat. Les guerres es guanyen sobre el terreny, ocupant-ho. Netanyahu ha convertit la campanya en una lluita nacional. Ha cridat els reservistes i l'exèrcit de Gedeó avança sense dificultat. Sap que, davant del clam general contrari, té el suport dels EUA.

I això el porta a elevar el to prometent obrir les portes de l'infern sobre Gaza si Hamàs no allibera tots els ostatges i es desarma. Cosa que, d'altra banda, també l'hi demana un bon grapat de països àrabs, poc donats a considerar que Hamàs sigui les “autoritats palestines”, com diuen els mitjans occidentals.

Això de les portes de l'infern crida l'atenció. Em sembla que no és a la tradició judaica; almenys no com Gedeó. És a la tradició cristiana i, en concret, a la primera part de la Divina Comèdia. Les portes de l'infern s'obren al foc etern, a la guerra, amb un avís a la llinda: “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate”.

Collboni, persona non grata

Episodis tan ridículs com el de Collboni només són possibles a països de pandereta. Com Espanya i Catalunya, que, ai las, encara és part d'Espanya, gràcies, entre d'altres, a aquest servicial funcionari del PSOE/PSC.

En qualitat de què volia entrar a Israel el batlle barceloní? Com un turista anònim més? Ni en somnis. Un dels actes de la seva programada visita era inaugurar el carrer de Barcelona a Jerusalem. Els turistes anònims no inauguren carrers a les ciutats que visiten.

Era una visita oficial d'incògnit, una contradictio in adiecto atès que Collboni presideix un ajuntament que ha trencat tota mena de relacions amb Israel en perjudici de molts ciutadans particulars, empreses i negocis tant aquí com allà. Aquest home és un irresponsable, víctima del virus woke que està devastant les neurones d'Occident.

Israel, que és un estat sobirà, li ha tancat la porta als nassos. I no l'ha titllat oficialment de persona no grata potser perquè no el considera ni persona. El gobierno ha protestat enèrgicament, només faltaria, i els nostres mitjans, tots, eh?, tots, s'han esquinçat les vestidures, com els fariseus, acusant Israel de no sé què. I no sé què perquè, després d'haver-lo titllat de genocida, és difícil trobar-la de més grossa.

Per què vol Collboni entrar a Tel Aviv, ciutat germana de la qual s'ha desagermanat de facto, com Caín d'Abel, Ròmul de Rem, Ricard Cor de Lleó de Joan Sense Terra? Per què no viatja a la capital de Palestina que el govern del seu partit ha reconegut com a estat, igual que 146 països més? El més lògic seria aterrar-hi, parlar amb els seus amics i si, després, els malvats israelians no el deixaven entrar a Jerusalem a inaugurar el carrer, mostrarien la seva arbitrarietat, com quan aturen les vistoses flotilles de la llibertat, farcides de gais i trans que van al martiri a "Palestina".

Però això és impossible perquè aital estat no existeix, no té capital i tampoc aeroport. La voluntat de Sánchez i 140 companys no és prou demiürg per a convertir en realitat una quimera, la quimera dels dos estats. Després d'una guerra intermitent de setanta-cinc anys, saben o haurien de saber que aquesta solució és impossible perquè els palestins i els islamistes més fanàtics no l'accepten.

No volen ni un sol estat jueu ni mig estat jueu. Volen el no estat jueu. Que no hi hagi jueus. Del riu al mar. Abans pel gas i ara per l'aigua. És pur antisemitisme que coincideix amb el de l'esquerra occidental, avui rebatejat com a antisionisme, com si això els fes menys racistes judeòfobs.

Però hi ha quelcom de nou; que "mai més" és ara. Ara, Israel es defensa. Ja no  es pot assassinar jueus impunement. 

El reconeixement de Palestina com a estat, un acte indirecte d'hostilitat cap a Israel, no fa néixer l'estat palestí. Primer cal guanyar la guerra a l'estat jueu. La sobtada declaració de fam a Gaza per l'ONU sembla preparar l'opinió per a algun tipus d'intervenció al Pròxim Orient que vagi més enllà d'una hostilitat indirecta, car els àrabs, com sempre, són incapaços de guanyar una guerra que no sigui contra gent desarmada. Hi ha paràsits a l'esquerra, com el camarada David Cid, que demana bombardejar Israel. 

 Tanmateix, mentre hi hagi Consell de Seguretat i els Estats Units hi tinguin veto, això no passarà. 

Israel i els carros de Gedeó

L'admiració de Netanyahu pels Estats Units el porta a imitar els seus presidents. El gabinet israelià continua amb l'ocupació militar de Gaza sense abandonar les negociacions amb Hamàs per aconseguir l'alliberament de tots els ostatges i la fi de la guerra. És una aplicació fil per randa de la famosa frase del primer Roosevelt, Theodor, “parla suaument i porta un bon garrot; arribaràs lluny”.

Un cop aprovat el pla de la invasió, els terroristes de Hamàs, que la premsa woke anomena “força de resistència” o “autoritat gaziana”, van acceptar a correcuita un pla d'alto el foc presentat per Qatar i Egipte que preveia alliberar la meitat dels ostatges a canvi d'algunes concessions d'Israel i la renúncia al pla d'ocupació.

Era una maniobra de propaganda que ha aconseguit dues coses aparentment contradictòries. D'una banda, obligar els terroristes a la cessió parcial d'alliberar la meitat dels ostatges. D'altra, demostrar que negociar amb els terroristes no serveix per a res perque es neguen a alliberar tots els ostatges per continuar amb la seva inhumana política de xantatge.

La presa d'ostatges és un acte de depravació que tothom hauria de condemnar, siguin quines siguin les circumstàncies. No obstant això, al cor mundial mediàtic i propagandístic de la imaginària causa palestina, no se'n demana l'alliberament. Plouen les pressions, les condemnes, les amenaces a Israel, però ningú no recorda els ostatges.

Quin país no faria el que fos per alliberar els seus ciutadans d'aquesta tortura que ja dura gairebé dos anys?

Es torna a discutir la qüestió sempiterna de què sigui millor, si negociar o no amb terroristes. És una situació amarga perquè el que està en joc és la vida d'uns éssers humans indefensos en mans de botxins. Només a títol d'exemple: Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA quan el govern espanyol d'Aznar es va negar a negociar. A Israel, en canvi, se li demana que negociï amb qui fa dos anys que tortura i assassina els ostatges.

L'oferta d'alto el foc es deu a l'amenaça -avui ja a una realitat- d'ocupar militarment Gaza. El que Hamàs pretén és guanyar temps i, sobretot, evitar el control israelià de Gaza perquè l'estat jueu podrà mostrar al món la maquinària de propaganda per a justificar aquest nou intent de solució final estil nazi que s'anomena “des del riu al mar”. I podrà provar, documents a la mà, la complicitat de les organitzacions internacionals, les ONG i l'esquerra woke amb aquest intent de genocidi.

L'única manera d'acabar la guerra és ocupar el territori militarment. L'operació israeliana porta el nom de "Carros de Gedeó". La història d'aquest cabdill es troba al Llibre dels Jutges 6 a 8. Com si fos un nou pas de les Termòpiles, Gedeó, amb tres-cents homes, va destruir l'exèrcit madianita i va alliberar Israel. Els jueus li van demanar que es convertís en el seu rei, però ell es va negar, retirant-se a la vida privada. El mateix que pretén Netanyahu, abandonar Gaza una vegada s'hagi derrotat completament Hamàs, una organització que l'ONU acaba d'incloure en la llista negra de crims sexuals.

El pla té aspectes de ser un èxit. Però queda per veure si Netanyahu el corona aplicant una altra astuta recomanació del padrí del teddy bear, Roosevelt, la de permetre a l'enemic salvar la cara durant la derrota.

I és el punt més difícil.

Adeu a l'eurocentrisme

No en tinc ni idea de cartografia, però la intenció de la Unió Africana sobre el mapamundi té interès en altres aspectes. L'organització demana substituir la projecció Mercator, d'ús general, per una altra més exacta de les diverses que hi ha disponibles, per exemple, la de Peters. Té raó en afirmar que aquesta projecció, en realitat, no és un mapa. Efectivament, és un símbol. El símbol de la visió eurocèntrica del món, generalitzat a partir del segle XVI.

Un mapa físic, el de Mercator, que, en certa manera, coincidia amb la narració històrica que l'acompanyava constituint la visió del món de generacions senceres. Inclosa la meva i també la de l'autor de la notícia, car el titular parla en primera persona del plural. És a dir, el mapa en qüestió ja no es fa servir per a la navegació marítima, però sí per a l'espiritual.

I mira que la projecció falseja la realitat i no només a l'aspecte quantitatiu, que és el gruix de la queixa africana, sinó també en el qualitatiu. Començant pels continents. Si per continent s'entenia convencionalment una massa de terra de grans proporcions envoltada d'aigua per tot arreu, Gerard Mercator ens en mostrava quatre, prenent les Amèriques com un de sol, sense comptar l'Antàrtida i admetent una separació entre Àfrica i Àsia que trigaria tres-cents anys a produir-se.

Tanmateix, la convicció general era que n'hi havia cinc, atès que Europa, nom de Dieu, és un continent. La vista deia el contrari, però la ideologia prevalia. Era una professió de fe a l'estil de Tertul·lià: credo quia absurdum. Els cinc cèrcols de la bandera olímpica, creada el 1913, representen cinc continents, inclosa Europa, que, evidentment, no n'és.

Europa es considera el quilòmetre zero del món i ha decidit que el meridià 0 passi per Greenwich, Matarranya, Vall d’Alba, Dénia i altres localitats europees. El còmput comença aquí i s'estén a dreta i esquerra, a l'oest i a l'est... d'Europa, l'òmfal del món.

I la divisió d'hemisferis en nord/sud, no és simpàtica? La terra és més aviat esfèrica; no té nord ni sud. He vist projeccions Mercator invertides. Per què no estarà Austràlia a l'hemisferi nord? Això és indiferent. La distinció nord-sud és cultural i, com tot el que és cultural hi ha esdevingut valoratiu. El nord global té més poder, per això engrandeix la seva representació i empetiteix la del sud global.

Si la proposta de la Unió Africana reïx, canviarà l'imago mundi de les generacions futures. L'eurocentrisme desapareixerà en mans d'un sud global que es vol prendre la revenja del que el nord global va fer amb ell durant segles.

L'imago mundi que els europeus van exportar als altres continents, conjuntament amb llurs llengües, religions i dret o falta de dret, en la qual s'han educat molts líders africans. 

 

Dos al Conflent

A la caiguda de la canícula han reaparegut els dos veterans líders del que a Madrid es coneix com “l'independentisme català”. Contagiats de l'ardor de Sírius, amenacen amb la caiguda del govern de l'abrasat Sánchez. En l'ambient tranquil de la universitat estival a Prades del Conflent, han exposat els seus quaderns de greuges davant del PSOE com a conclusió de dues conferències de caràcter doctrinal i històric. Quelcom de bo han de tenir deu anys de fracassos.

Junqueras ha dissertat sobre la importància de la demografia a l'esdevenir històric. S'ha remuntat al segle XIII en la revisió de les glòries catalanes i, si la ressenya periodística no és errònia, induït per la canícula, ha assegurat que “els catalans eren els únics europeus que no podien ser obligats anar a una guerra fora del seu territori". Tret de no considerar europeus els bascos i altres pobles del vell continent, això és fals.

I, en tot cas, com diuen els impenitents a les xarxes, a l'Estel de la Tramuntana se'l veu el plomall a la llegua. El pes de la demografia és la versió acadèmica de la consigna d'ampliar la base. Sumant a qui? Ell mateix contesta en recordar que la taxa de natalitat dels europeus autòctons és negativa: tots els nouvinguts. Tots. El que fa és treure partit d'una situació d'emergència per recaptar vots. Tanmateix, demanar nou (i més gran) finançament quan s'està a la llista de morosos pels desapareguts dos mil milions de la DGAIA sembla massa agosarat, gairebé goliardesc.

El discurs de Puigdemont ha estat un homenatge a Pompeu Fabra i al seu paper com a pare del català modern. La llengua com a pal de paller de la consciència de nació. La idea no és gaire nova, però l'ofrena a la tomba li va donar un toc de solemnitat. Aquesta lluita per la llengua és la que ell i els seus diuen portar endavant a les institucions europees i de portes endins pel control total de la immigració a fi de vetllar de debò per la llengua. El control de la immigració equival a la demografia de Junqueras.

La part doctrinal ha estat el marc solemne de la nova tàctica d'hostilitat cap al socialisme governant. Junqueras, que sembla acabat de sortir d'un curs Carneggie sobre lideratge, planteja una alternativa contundent: o nou finançament o no hi ha pressupostos. La borsa o la vida. Literalment.

Puigdemont, al cap i a la fi un petitburgès, ha estat més circumspecte i arriba a tons dèlfics amb la seva fórmula que al setembre passaran coses que mai no havien passat. Sona com un ressò d'una expressió semblant de García Margallo i és igual de buit. Sempre passen coses que no havien passat abans. Encara més, res del que passa ha passat abans, com pensava Heràclit, anomenat l'obscur.

L'aparició dels dos líders enmig dels seus devots, recitant el ja ancestral “preparem-nos” té un halo d'irrealitat, com a “L'any passat a Marienbad”, on no se sap què sigui real i què ficció.

 

La guerra de propaganda

Efectivament, aquesta guerra d'Israel contra Hamàs és una guerra de nou tipus. Totes ho són, més o menys, però algunes suposen un canvi transcendental. L'aparició de les armes de foc va posar fi al guerrejar cavalleresc; la de l'exèrcit de “nou tipus”, de Cromwell, va obrir l'època de les guerres ideològiques; la de l'aviació va inaugurar l'era de la guerra total.

En aquesta de Pròxim Orient hi ha un estat, Israel, i un exèrcit convencional, lluitant al seu propi país i en un altre territori adjacent d'incert estatus politicojurídic, Gaza. Però no s'enfronta a un altre exèrcit convencional, sinó a una organització, Hamàs, formació política que governa de facto el territori i és, també, una organització terrorista camuflada entre la població civil que fa valer com escut per protegir-se davant de les respostes als seus atacs que duen a terme des de les instal·lacions d'aquesta mateixa societat civil. És la millor manera d'acumular víctimes innocents que es carreguen al compte d'Israel, a qui es culpa de genocidi, encara que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donohue, digui que no n'hi ha.

Els membres de Hamàs només es posen l'uniforme quan fan activitats militars tipus guerrilla o quan escenifiquen manifestacions públiques de propaganda per a consum dels mitjans de comunicació occidentals. La propaganda és la part més important de l'estratègia de Hamàs, amb fort impacte polític als països occidentals on hi ha un avanç notori de l'antisemitisme, conjuntament amb un procés creixent d'islamització de les societats.

Aquesta nova proposta d'alto el foc, apadrinada per Qatar i Egipte, és més propaganda. Just quan els països àrabs demanen a Hamàs que rendeixi les armes, alliberi tots els ostatges i posi fi a la guerra, els terroristes fan una proposta la crueltat de la qual deixa clares les seves intencions. Lliuraran deu ostatges (sense especificar si vius o morts) a canvi d'una sèrie de concessions israelianes.

Per què deu i no tots? Obvi: per continuar la guerra i mantenir Israel sotmès a l'agonia moral de decidir entre alliberar deu, dotze, quinze ostatges o posar fi a la guerra mitjançant l'ocupació de Gaza. Aquesta podria suposar la mort de tots els ostatges, segons amenaça de Hamàs que respon així a l'amenaça de Netanyahu d'ocupació militar.

És una cruïlla d'amenaces. La proposta intenta aturar aquesta ocupació militar.

Tots dos contendents saben que l'amenaça només és eficaç si hi ha força i voluntat de complir-la. L'única possibilitat real d'acabar amb aquesta guerra és l'ocupació militar de Gaza per Israel i la destrucció de Hamàs.