La misogínia islàmica i el feminisme

La misogínia és l'únic tret cultural universal de debò. Claude Lévy-Strauss pensava que ho era el tabú de l'incest, però aquesta pràctica coneix massa excepcions al llarg de la història. La misogínia, en canvi, cap. Totes les cultures, totes les civilitzacions, totes les religions són patriarcals i misògines. Unes més, i d'altres, menys, certament, però totes ho són.

Al meu entendre, l'islam és la ideologia politicoreligiosa més misògina. Una misogínia tan profunda i extensa que té rivets de feminicidi. I, en alguns indrets, sense rivets. El que estan fent els Taliban a l'Afganistan és una mena de genocidi de les dones. Només la fisiologia de la reproducció de la espècie els impedeix dur-ho a feliç terme. I amb el vistiplau dels països occidentals, on l'anomenat dret internacional humanitari té menys vigència que el codi d'Hammurabi.

I què dir del moviment feminista de la tercera onada i el transgènere? Algú l'ha vist protestant per la situació de les dones a l'Afganistan com ho fa pels àrabs que anomena “palestins”, molts dels quals són tan misògins com els Taliban? Especialment, ara que l'ONU ha inclòs Hamàs a la llista negra de crims sexuals, cosa que hauria d'indignar-li. Però, no, el feminisme centra el conflicte en l'aspecte bèl·lic-polític, parla de l'alliberament d'un poble palestí imaginari i calla davant la misogínia feminicida de l'islam en general i Hamàs en concret.

El mateix amb el procés d'islamització de les societats occidentals. Per no afrontar-ho, el feminisme, sobretot el més woke, ho amaga barrejant-ho amb la resta de la immigració, i condemna com a extrema dreta tot intent de distingir-los. Però, encara que s'obstini a confondre'ls, al seu si, suposo, hi haurà dones. I aquestes no poden ignorar que el seu moviment dona suport a una cultura que té com a finalitat privar-les de la seva condició de ciutadanes de ple dret en igualtat jurídica amb els homes, d'una llibertat que ha costat segles de lluita. Aquest suport, per tant, és un suïcidi de gènere.

L'objectiu declarat de l'islam és substituir l'imperi de la llei (de tradició romana o de la common law) per l'imperi únic de la Xaria. Per això, tot s'hi val, inclòs l'engany. Quan l'actual alcalde de Londres, Sadik Khan, diu que l'islam és “pau, amor i tolerància” només pot estar fent ús del privilegi musulmà de mentir lliurement, segons la takiyya. Ja n'hi ha prou veient la tolerància que impera als més de cinquanta estats de la umma. Com quan alguna musulmana amb els cabells tapats manté que hi ha un feminisme islàmic, ser més fabulós que l'hipogrif.

Aleshores, si l'islam és brutal patriarcat i misogínia, i ho sap tothom, per què moltes feministes li fan costat directament o indirecta? Només hi ha dues possibles respostes, totes dues ignominioses: una venjança de les dones per la misogínia patida a mans dels homes occidentals o una evidència d'aquesta síndrome masoquista que, segons el masclisme més obtús, caracteritza les dones que, en el fons, els agrada que les facin violència. Vella llegenda de la “doma de la brava”.

Tot això és tan absurd que sembla un remake de les guerres de religió. Però alguna cosa és clara. La societat occidental superarà el tràngol si actua unida, sobretot, homes i dones. Si les dones fallen en aquesta tasca, la societat democràtica desapareixerà.

De la lluita de les dones a l'àmbit civil/social i d'Israel al militar, depèn ara la civilització occidental. Totes dues, dones i Israel, lluiten per la seva supervivència i la mútua. Haurien de ser-ne conscients.

No es pot oblidar l'advertència clarivident de Fourier ja fa més de dos-cents anys: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones."

 

El nivell del debat públic a Catalunya IV

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics, els periodistes i els intel·lectuals. Avui, de la gent.

Fins fa molt poc, la gent, el poble, es va assabentar del que deien els polítics a través de les cròniques dels periodistes i de les glosses dels intel·lectuals. Però no podia respondre als primers, ni comentar les cròniques, ni debatre les glosses. La gent era auditori. Pas locutori. Els mitjans escrits van tolerar una secció de "cartes al director" que el director de vegades escrivia a si mateix. Audiovisuals, més o menys, alhora. La gent, la gent com a tal, no tenia veu. L’havia delegat a polítics, periodistes i patums que parlaven en nom seu sense deixar-li respondre. La comunicació era adoctrinament.

Això ha canviat radicalment. Les xarxes socials són un atac a la doctrina semblant a la Reforma. La qualificació del periodisme universal referit a les xarxes, té una força emancipadora similar, mutatis mutandis, al sacerdoci universal dels creients. Un sacerdoci que compta amb cinc mil milions d’usuaris avui, proveïts amb un mòbil i aquesta arma d'última generació que és AI.

Els periodistes professionals i els intel·lectuals orgànics voldrien acabar amb les xarxes perquè perden el monopoli de la informació. Ja no poden mentir impunement. Ben cert, poden fer-ho i ho fan amb entusiasme. La informació de TV3 sobre Israel i Hamàs sembla un comunicat de guerra d'un bàndol. Però, ara, la gent pot refutar-la públicament i jutjar la seva feina.

Els mitjans convencionals es pleguen sota les ordres dels polítics. Tenen una obediència cega a la política woke sobre la immigració i l’islamisme per exemple. Aquesta complicitat amb el poder no es pot aconseguir a les xarxes, on les persones s’expressen lliurement i descobreixen les mentides dels governs i els seus mitjans subvencionats.

Acusen les xarxes de ser una mena de Wild West, sense llei ni ordre, on plouen com a calamarsada els insults, les calúmnies, les amenaces, les falses notícies, un femer de delictes. L'alternativa és una premsa professional, seriosa i sòlida, part de la qual es passa el dia al jutjat per causes similars.

Tanmateix, aquesta és l’excusa per atacar la llibertat d’expressió de nou. Si les xarxes no es poden tancar, almenys, que no es puguin dir certes coses. Que la gent no pugui parlar lliurement. L’habitual, vaja. Les persones s’expressen en xarxes com en la vida normal. No és cert que les xarxes siguin un àmbit d’impunitat. Com en la vida normal, els excessos es paguen per la via judicial corresponent.

L’excusa que es fa valer són els anomenats "discursos d’odi", convertits en un delicte per minerva del legislador. Com que la societat s'ha secularitzat i ja no accepta el suposat delicte de blasfèmia, es crea un de discurs d’odi, que és el mateix. Si el primer castigava un sentiment religiós, el segon castiga un sentiment tout court. Gran idea, castigar un sentiment.

El poder polític, que es nega a donar explicacions sobre l'escàndol DGAIA, ha infectat el seu mutisme als mitjans convencionals, als quals sona la DGAIA a nom d'asteroide. Però no hi ha manera de silenciar les xarxes socials que passen l’estiu més estiu de la història fent bromes sobre el mutis pel foc dels polítics.

És impossible restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials que són xarxes distribuïdes on circulen les "multituds intel·ligents", de Rheingold. No es poden manipular.

Fan ciberpolítica.

 

El nivell del debat públic a Catalunya III

 A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics i els periodistes. Avui, els intel·lectuals

Des del famós J’accuse!, de Zola, al diari l’Aurore, la figura de l'intel·lectual s’ha consagrat. L'afer Dreyfus va donar origen a l'ús modern del terme, però la cosa ve d'antic. L'afició de la gent de lletres de ficar-se en política. La Viquipèdia il·lustra la veu "intel·lectual" amb una imatge de Goethe. I de més antic. Què és la lamentable aventura de Plató amb els Dionisis de Siracusa sinó la d'un intel·lectual que fracassa en el seu intent d'il·lustrar el poder polític?

L'intel·lectual zolià, però, aviat renunciaria a la seva autoimposada missió de lluitar per les causes justes, diguem-ne, d'ampli espectre, la llibertat, la igualtat, la justícia. Ho denunciava Julien Benda el 1927 a “La trahison des clecs”: els intel·lectuals s'havien fet intel·lectuals de partit. Al segle XX hi va haver una mena de conversió en massa dels intel·lectuals al marxisme i comunisme, com si fossin la legió tebana, la de Sant Maurici. Gramsci en va encunyar el terme. Eren intel·lectuals “orgànics”, cosa que semblava satisfer tothom, sense reparar que l'adjectiu procedia de l'organicisme feixista italià, el que havia empresonat l'autor del Príncep modern. 

Fracassat el comunisme, els intel·lectuals “orgànics” de l'esquerra no van trigar a trobar una nova ideologia, un nou sistema de creences, una barreja de marxisme impenitent, postmodernitat anarquista, cosmopolitisme kantià, indigenisme universal, ecologisme apocalíptic i feminisme transgènere. Tot allò que ha cristal·litzat en el pensament woke que s'ha imposat com a pensament únic. Els seus dos grans enemics són l'imperialisme ianqui i el sionisme israelià. El seu aliat, el feixisme islàmic.

Els intel·lectuals orgànics militen en partits, com si això de militar, en lloc de ser una activitat d'obediència indiscutida al comandament, fos un acte de rebel·lia. Si no militen, són simpatitzants, fins i tot, mirabile dictu “independents” d'un partit o l'altre. Molts habiten el “tercer sector”, on es reparteixen estratègicament en una multiplicitat de fundacions, think tanks, observatoris i organismes similars que depenen directament dels partits o dels òrgans de l'administració gestionats pels partits.

El tercer sector és una amalgama d'organitzacions no governamentals finançades pel govern, però amb una àmplia independència i en contacte amb el sector privat. Una font de possible corrupció. O sigui, la DGAIA, de la qual ningú no en vol parlar. I menys que ningú, els mitjans.

Els mitjans, però, són on els intel·lectuals exerceixen el seu magisteri. Una sòlida tradició catalana. Així es va fer la Renaixença, el catalanisme, el modernisme i el noucentisme. L'aportació posterior, als nostres dies, encara s'ha de definir. No hi sembla res de notable. Potser ens cal perspectiva històrica.

Gràcies al processisme, l'última causa capaç d'unir la intel·lectualitat catalana, la independència, s'ha trencat com el càntir de la lletera. En el seu lloc, apareix un magma doctrinal força pedestre en què es barregen estratègies d'esquerra iberista, amb el pensament woke més fanàtic en matèria d'immigració i un retorn a un catalanisme difús que dona per impossible la independència.

Esperar dels orgànics alguna proposta de reconstrucció de l'esperit independentista és com esperar la tornada d'Artur d'Àvalon.

El nivell del debat públic a Catalunya II

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.Ahir vam parlar dels polítics.

Avui, dels periodistes.

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació exercien com a vigilants dels poders públics, eren un element de control, vigilaven, com watch dogs (gossos guardians). Des de John Wilkins i la seva lluita per la llibertat de premsa, fins al cas Watergate, passant per L'Aurore del cas Dreyfus, llibertat de premsa ha significat sempre llibertat d'expressió.

L'imperi dels mitjans audiovisuals, especialment la TV, va provocar la caiguda en picat dels mitjans escrits. El control democràtic del procés polític era substituït per unes programacions dedicades fonamentalment a l'entreteniment, en molt poca mesura al control del govern. Els mitjans escrits, impresos o digitals, es van veure obligats a recórrer al finançament públic per sobreviure.

I el finançament públic, com el dels partits, condiciona el contingut dels mitjans que han passat de pitbulls, a chihuahuas per a diversió dels governants. Com també els mitjans audiovisuals públics, costejats amb els diners dels contribuents i dedicats a lloar el govern i atacar l'oposició.

Els periodistes emprats en aquestes empreses escriuen el dictat de l'empresari, sigui una persona privada o el partit del govern.

Al marge de la feina als mitjans, els periodistes gaudeixen d'altres oportunitats laborals molt lucratives sempre que siguin obedients a la veu del seu amo. Poden trobar feina als centenars de gabinets de premsa i comunicació de les empreses. I també als dels ministeris i la resta d'organismes públics. Per què tenen els ministeris i governs de tots els nivells gabinets de premsa és clar com l'aigua clara.

És una de les vies per les quals compren periodistes, les altres són els assessoraments i la política de nomenaments per la qual els partits poden designar càrrecs suculents com a director de ràdio o televisió pública. Es forma així una oligarquia, una mena de conjura politicomediàtica en què polítics i periodistes (que són polítics dissimulats al servei d'un partit o l'altre i pagats per ells), comparteixen papers i així uneixen dues corrupcions, la del polític i la del periodista.

Per descomptat si, com dèiem ahir, el nivell dels polítics és baixíssim, el dels periodistes no és gaire millor. Escriure a dins la línia d'un partit no deixa molt espai per a la creativitat. Les seves produccions solen ser gloses a les directrius dels partits que els mantenen.

Això no vol dir que no tinguin un esperit corporatiu més dens que les corporacions del feixisme. Una complaença que els porta a considerar-se hereus de la lluita democràtica per la llibertat d'expressió i construir-se com a minoria heroica sempre al capdavant de la lluita.

Un exemple de la degradació del periodisme general i català en particular és la notícia de la recent mort de quatre periodistes a Gaza en un atac israelià que els mitjans wokes més antisemites han presentat com un assassinat premeditat dels jueus.

Tothom sap que la guerra actual d'Israel contra Hamàs és, de la part àrab, una guerra de propaganda, que no s'ajusta a cap norma coneguda, que es basa en no diferenciar entre combatents i població civil, que, a Gaza, res no és el que sembla i que Hamàs fa els seus atacs sota qualsevol mena de cobertura, l'UNRWA, l'ONU, la Creu Roja, els hospitals o els “periodistes”, que, com el d'aquest cas, pot ser un dels seus agents.

Els periodistes occidentals donen per bona les informacions d'aquesta organització terrorista. Per què no les d'Israel? Perquè, diuen, són falses. I les de Hamàs, no?

No hi ha cap mena dubte que el wokisme, a banda de profundament immoral, és profundament estúpid.

(La il·lustració es de l'organització Civil Liberties Union for Europe, que investiga la llibertat de premsa a Europa).

El nivell del debat públic a Catalunya. I

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.

Els polítics actuen a través d'un sistema la característica més acusada del qual és el finançament públic dels partits, que monopolitzen l'acció política. No hi ha polítics independents. El finançament públic és un mitjà de selecció de la classe política. Els representants són –o intenten ser- professionals de la política. Els seus elevats salaris i altres privilegis fan que hi hagi ganivetades per ocupar bons llocs a les llistes electorals, assegurar-se un escó de diputat, regidor, etc. i repetir fins al dia de la jubilació.

Els partits controlen la composició del parlament (i de tota la resta) pel sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que permet tota mena de corrupteles i caciquisme. Així doncs, els polítics procuren estar a bones amb la direcció del partit. Si, per això, han de mentir, falsificar el seu CV o trair la seva mare, ho faran.

Els partits es reparteixen per quotes els llocs a les molt abundants tertúlies i els polítics que hi acudeixen són intercanviables, car sempre diuen el que el partit els ordena. Com tots parlen per boca d'oca, les tertúlies acaben sent un conjunt de gralls, una melopea monotemàtica a favor del govern de torn, que és el que paga, tant als mitjans públics com als privats mitjançant subvencions. Els polítics no tenen opinions pròpies. Se'ls reparteixen argumentaris perquè sàpiguen el que han de dir, igual que, al parlament, el portaveu aixeca un dit, dos o tres perquè les seves senyories sàpiguen què ha de votar. 

En conseqüència, el nivell dels polítics és baixíssim. El seu llenguatge, el “politiqués”, que deia Amando de Miguel, normalment una nebulosa d'imprecisions, convencionalismes, tòpics i vulgaritats rimbombants. El contingut, al nivell de xafarderia d'un pati de veïns.

La partitocràcia catalana és un règim basat en la corrupció, l'endollisme, el nepotisme i el caciquisme. No cal donar noms. Estan a l'ànim de tots. Al Parlament de Catalunya s'asseuen representants que porten tota la vida, vint, trenta anys, al servei del partit. Molts no han treballat mai en la societat civil que diuen representar, bé perquè són una mena de funcionaris del partit que aquest col·loca en altres llocs quan, perden unes eleccions, bé perquè són milionaris i rendistes com alguns militants dels partits ultrarevolucionaris, estil CUP, que lluiten contra els milionaris i els rendistes.

Limitats a l'àmbit municipal, els Comuns, al poder a Barcelona durant vuit anys gràcies al suport de la ultradreta de Manuel Valls, han deixat la capital de Catalunya convertida en una barreja de femer i disbarats urbanístics en què han desaparegut milions d'euros públics per a endollar els parents i cónjuges dels governants.

ERC, que presumia d'una història sense corrupció, ha resultat ser el partit més corrupte de Catalunya. Només el pressumpte robatori de la DGAIA del qual esperen sortir sense donar explicacions públiques ni acceptar responsabilitats, els situa al lloc preferent de la corrupció catalana.

La corrupció de Junts és quantitativament menor que la d'ERC, però qualitativament més gran. Només la figura de la dona del president Puigdemont endollada a la Diputació de Barcelona, deslegitima la lluita catalana per la independència.

La corrupció dels polítics a Catalunya té un tractament privilegiat als mitjans, generalment comprats per la partitocràcia que s'encarreguen d'ocultar-la. El truc que se'n valen és molt fàcil i evident, encara que poca gent ho veu: critiquen acerbament la corrupció a Espanya per ocultar la de Catalunya, de la qual viuen.

Sobre els periodistes catalans, Palinur de demà.

 

Els responsables de la DGAIA i llurs bots a les xarxes

Després de més de cinc-cents dies en què es destaparan les irregularitats de la DGAIA, ningú no ha donat cap explicació, ni ha assumit cap responsabilitat, ni ha dimitit. Els polítics se'n van de vacances esperant que la indignació pública s'apaivagui per continuar amb l'abús a la tornada. Però la gent no està disposada a oblidar. 2.000 milions són molts milions. Són escoles que no s'han construït, hospitals que no s'han atès, assistència sanitària que no s'ha prestat, ordre públic que no s'ha garantit, etc.

Els responsables han fet tot el que han pogut per a ocultar-la. Han canviat el nom de l'invent, de DGAIA a DGPIIA. Sembla un acudit, però és cert. I han posat al capdavant el mateix responsable del desastre anterior. Han muntat una comissió parlamentària d'investigació de què són membres els investigats. Fins i tot estan intentant legalitzar la presumpta malversació amb una llei ad hoc.

A escala política comunicativa s'han superat. La diputada islàmica Najat Driouech ha dit que parlar de la DGAIA és “fer el joc a l'extrema dreta”. Suposo que fa ús de la takiya, el privilegi dels musulmans de mentir als infidels. Al silenci unànime de la premsa es trenca amb el “clic, clic” de les monedes de les subvencions. Els mitjans públics només tenen de públics els diners que costen; en el seu funcionament són empreses privades de propaganda del PSC i ERC.

Com que no sembla prou per a fer callar l'escàndol, els responsables han enviat els seus a les xarxes a matar el missatger, a atacar els que denuncien la DGAIA/DGPIIA i fer-ho ad hominem, car no tenen arguments per defensar aquest presumpte lladronici.

En el meu cas, l'atac ha vingut d'un compte paròdia, @ricardustrell, que l'únic que ha aconseguit és que la gent digui el que opina d'Ustrell. Pel que fa a la paròdia, una anècdota. Preguntat una vegada Sant Tomàs d'Aquino com podia creure que els rucs volessin, com li havien dit els altres monjos, ell va contestar que s'estimava més creure que els rucs volen que un germà menteixi. Sé que això no ho entendran els del compte paròdia, però els lectors de Palinur, sí. Els del compte diran que Palinur es compara amb Tomàs d'Aquino.

Després, em vaig trobar @joeldiazbrah, que sembla ser un senyor de TV3 que es va fer famós pel seu enginyós sintagma de “violant Violant (o a l'inrevés). Aquest va per una altra via i m'ataca per haver canviat les meves opinions antiisraelianes de fa anys. És a dir, pur ad hominem. He canviat d'opinió en virtud de la regla que tot propalestí que s'informa degudament, deixa de ser-ho.

D'altra parta, quin tipus d'argument és retreure'n un altre que ha canviat d'opinió? Caldrà argumentar sobre l'opinió en si, no sobre si el que la sustenta abans en tenia una altra. D'això, silenci. Del que es tracta és de destruir la persona, no els seus arguments ara i aquí. És molt difícil defensar el que és indefensable.

Last but not least, els bots d'infanteria, una legió d'insultadors prou repetitius que em desitgen la mort, literalment, i semblen tenir la pitjor i més escatològica opinió sobre el pobre Palinur.

Però la DGAIA no es pot amagar.

 

Jumilla com a serpent d'estiu

Vagi per davant que no conec en detall el que passa a Jumilla, que té tothom esvalotat, discutint i fins i tot arribant a les mans. VOX apadrina una norma que prohibeix els cultes islàmics a espais públics. El PP s'absté. Els altres partits, en contra. Hi haurà recursos i la qüestió trigarà a resoldre's. Mentrestant, l'habitual aquelarre de racistes, bonistes, wokistes, xenófobs, islamófobs, islamo-feixistes, etc.

Tinc entès que la proposta de VOX és prohibir que als espais públics es realitzin activitats diferents de la seva finalitat, que sembla menys ofensiu. Però potser és més erroni. Per què es prohibirà l'ús d'espais públics per a altres activitats sempre que no obstaculitzin les pròpies de l'espai? És una manera de llençar els diners. Al contrari, el que interessa és que aquests espais siguin polivalents.

Alguns diuen que VOX, el que vol és prohibir els actes públics islàmics, és a dir, més o menys de contingut religiós. No sé si és cert, però, si ho és, és una altra equivocació. Per què es prohibiran activitats públiques confessionals en un país que té llibertat de culte? De fet, els primers que han protestat han estat els bisbes perquè saben que, si s'accepta aquesta prohibició, els següents seran ells. O no ocupen ells carrers, places i altres espais públics per a les seves cerimònies, processons, etc?

No és acceptable prohibir l'ús de lespai públic per a les confessions que ho sol·licitin pels procediments legals. Per a totes. A favor de prohibir s'addueix que, en el cas de les cerimònies islàmiques, sovint es trenca la llei de diverses maneres, per maltractament animal, discriminació per raó de sexe, les més freqüents.

Però això és un altre assumpte molt diferent. No ens hem de molestar a prohibir l'incompliment públic de la llei (tampoc el privat; però ara anem a bolets) perquè no en cal. Si una norma prohibeix un cert sacrifici animal o una determinada forma de discriminació sexual, la norma s'aplica i l'acte no es fa, encara que tingui la llicència deguda. Aquesta es revoca i demá serà un altre dia.

O no?

L'islam és una ideologia religiosa que té un enorme impacte a la societat. No té cap sentit pretendre amagar-ho barrejant-ho amb el problema de la immigració per obrir a continuació una Pandora d'anatemes d'escola de pàrvuls, racista, supremacista, xenòfob, islamòfob, etc., per tal d'amagar un debat que és avui més necessari que mai.

Aprofitant-se del marasme mental woke, aquesta ideologia politicoreligiosa no està interessada a conviure pacíficament i respectuosament amb altres confessions o concepcions del món, sinó a imposar les seves pautes culturals amb exclusió de totes les altres. I les autoritats cedeixen i no fan complir la llei quan aquestes pautes són clarament il·legals. Aquesta negligència és culpable perquè causa un perjudici objectiu al bé comú. La tolerància del burquini a les piscines és una vulneració de la legislació en matèria d'igualtat i en matèria sanitària. La desaparició del porc als menuts de centres escolars és una vulneració del dret dels no islamistes a la varietat alimentària.

Hi ha moltes altre pautes culturals que s'estan imposant per la força pura i la negligència de les autoritats. La més greu, l'existència de “tribunals” de la xaria als nostres països, fet que trenca un principi essencial de l'estat de dret, com és la unitat de jurisdicció. Però també són importants assumptes relatius a la vestimenta o normes de convivència ciutadana. L'odi dels musulmans als gossos (canis canis) no es pot imposar sobre el dret de la gent a tenir mascotes. I el suposat dret dels mascles a violar nenes al seu país no es pot imposar sobre el dret de les nenes a llur integritat física i a no ser violades.

I aquest és el problema, a Jumilla i a Reykjavik. 

I no voler veure-ho ens duu al desastre.

Guerra al jueu

El titular de VilaWeb no és del tot correcte. Els comuns no proposen bombardejar les tropes israelianes, sinó les posicions frontereres que, segons ells, bloquegen l'entrada d'ajuda a Gaza. Per cert, aquest verb “bombardar” deu ser de quan hi havia bombardes. Avui es fa altrament.

Però és igual, el cas és bombardejar Israel. Per fi ho diuen. Tenien l'antisemitisme reprimit, com un acte fallit freudià. Els neocomunistes, directes contra els jueus, típica herència soviètica de la guerra freda, que veu el Pròxim Orient dividit en dues parts: d'una banda, Israel (20.000 km² i 10 milions d'habitants), país capitalista i, de l'altra, els estats fronterers àrabs, sense comptar Gaza (1.294.000 km² i 157 milions d'habitants) països amics de la Unió Soviètica i dels seus hereus espirituals. És el que els polemòlegs anomenen un conflicte asimètric. La desproporció territorial, aclaparadora; la poblacional, de 15 a un. Menys que al pas de les Termòpiles.

Aquesta petició és una presa de posició dels Comuns a favor de Hamàs. Ells diuen que dels palestins, és clar. Mai parlen de Hamàs, ni li demanen que alliberi els ostatges. No entenen que la mera existència d'ostatges invàlida qualsevol suport que es pugui donar a Hamàs, fins i tot el silenci. No qüestionen Hamàs, només qüestionen Israel. Són part combatent.

Estaven a la reserva, secció propaganda civil, i han passat a primera línia per la decisió israeliana. Com que no es preveuen coets de l'Iran o del Iemen, volen que els substitueixi l'ONU, amb un bon bombardeig de les posicions israelianes i, suposo, la interposició d'una força de cascos blaus. Així, sense més ni més, com si l'ONU fos la diabòlica OTAN. S'entén l'exabrupte, producte de la por que produeix l'entrada d'Israel a Gaza, però revela una desorientació majúscula.

Per als Comuns, l'ONU és la seva Assemblea General, una celebració anual del pensament descolonial. Els més de cinquanta estats islàmics, la quarta part dels estats membres, reforça la major part del pensament únic woke i garanteix el triomf de la judeofòbia. Això explica per què moltes de les resolucions de tan august òrgan no es compleixen. En aquest cas, l'ONU no hi pot fer res perquè el veto dels Estats Units ho impedirà.

El que sí que es pot aconseguir amb aquest tipus de peticions és erosionar encara més el prestigi de l'ONU i alimentar el lobby nord-americà que pressiona perquè el país deixi de finançar l'organització. La quota dels Estats Units al pressupost ordinari de l'ONU és del 22%. El país ja ho va fer una vegada com que no va entrar a la Lliga de Nacions. Pot fer-ho una segona. Seria interessant veure com funciona un món sense ONU.

És evident que la decisió israeliana és molt greu, però també l'única resposta possible a l'estratègia islàmica d'exterminar Israel per esgotament, amb l'ajuda de l'esquerra islamòfila occidental, la del "riu fins al mar" que és com avui es diu la Endlösung, la solució final dels nazis.

Si això no és veritat, que algú proposi una estratègia millor per guanyar la guerra a Hamàs, objectiu en què, en principi, coincideixen tots, excepte els Comuns.

Gaza. El dau està tirat

Sembla que els plans d'Israel van endavant i, les pròximes hores envairà Gaza. La declaració de Netanyahu que és l'única via perquè Israel “s'alliberi a si mateix i a la gent de Gaza del terror horrible de Hamàs” reforça el comentari del post d'ahir, Cec a Gaza en què es portava a tomb la llegenda de Samsó i els filisteus. Efectivament, la llegenda s'interpreta com una història de recuperació, de retrobament amb ell mateix. Samsó amb Samsó. Israel amb Israel.

La resposta de Hamàs que la decisió israeliana suposa el “sacrifici dels ostatges” és l'habitual barreja d'estupidesa i perversitat d'aquests assassins. No hi ha garantia que els ostatges continuïn vius; només que els segrestadors continuaran usant-los com a moneda de canvi estiguin com estiguin. L'amenaça de matar-los ja no té eficàcia per aturar la invasió. Matar-los no milloraria les seves perspectives, però els enfonsaria per sempre entre els seguidors. Això, insisteixo, si encara són vius.

La invasió és precedida d'una xarxa de comunicacions que l'afavoreixen. Els Estats Units diuen que el que passi a Israel és cosa dels israelians. El Líban desarmarà les milícies de Hezbollah i un grup de països àrabs, començant per l'Aràbia Saudita exigeix que Hamàs lliuri els ostatges i les armes. Els països europeus que es proposaven reconèixer un estat palestí, Espanya, França, el Regne Unit, callats. L'ocupació de Gaza els aboca a reconèixer un estat sense existència material, sense territori, als núvols, cosa que faran encantats perquè és el seu costum: parlar de quimeres com si fossin dades científiques. En aquesta ocasió, però, sembla difícil bastir un estat a partir de la demagògia al·lucinada d'un programa polític fals, com l'"estat palestí".

És com si Israel hagués construït un consens, amb l'objectiu d'acabar amb Hamàs, compartit per tothom, excepte l'Iran, el Iemen i alguns altres llocs d'incerta localització. La pregunta és quina sigui la resposta d'aquests suports de Hamàs. Si tornen a la política de pluja de coets sobre Israel. A les guerres no es pot descartar res, ni tan sols l'obstinació a fer el ridícul.

En principi, mirant-ho amb fredor el d'Israel sembla un pla factible. Es tracta d'acabar militarment amb Hamàs, rescatar els ostatges i, després d'un temps, retirar-se i deixar al capdavant de la Franja una administració civil àrab. Res d'un estat palestí. 

Però potser no és tan factible. A més de terrorista, Hamàs és una organització política. Es nodreix d'afiliats gazians, se suposa que voluntaris. La societat gaziana està penetrada per Hamàs i és possible que la lluita contra l'organització atregui nous voluntaris. Al final, es pot convertir en una mena de persecució a l'estil de les dels cristians de l'imperi romà. De fet, la freqüent referència a la glòria del martiri, formulada sovint, curiosament, per les mares àrabs, en té alguna cosa.

És difícil imaginar quin tipus de règim establiran els israelians, però és clar que, per la seva naturalesa militar, serà autoritari. Fins a quin punt, es veurà amb el temps, però sí que és clar que l'ocupació replanteja radicalment l'exposició mediàtica d'aquesta guerra. Hamàs ja no controla el relat amb els seus fake news i els seus muntatges d'escenes truculentes als estudis de Palliwood. Els mitjans woke occidentals ja no podran difondre aquestes invencions antisemites sobre el "genocidi" i el senyor Joan Roura, que controla TV3, repeteix amb la insistència d'un Goebbels. És Israel qui controla ara l'entrada i el repartiment d'una ajuda que l'ONU ha estat incapaç de vigilar i que ja no es podrà fer servir per muntar campanyes sobre la fam dels nens que provoquen els mateixos assassins de Hamàs.

És important que Hamàs sigui completament derrotada, però més important per a nosaltres és que es descobreixi la mentida del front islàmic-esquerrà i que aquesta amenaça real a la cultura europea quedi reduïda al grapat de comunistes fracassats, racistes, cretins i masclistes que passa avui per esquerra.

 PS. Per a confirmar el que es diu al post, un diputat dels Comuns, un tal Cid, un neocomunista, demana que l’ONU bombardegi Israel. El paio ni tan sols sap que això és impossible mentre els Estats Units siguin membre del Consell de Seguretat. Aquest home és el que fa uns mesos va dir “nazi” a la Sílvia Orriols, al parlament, sota la mirada còmplice del seu president, un altre absolut inútil.  

Cec a Gaza

És el títol què alguns tenen per la millor novel·la d'Aldous Huxley. Ell ho pren d'una peça de Milton, “els antagonistes de Samsó”, encara que remet l'acció a l'època contemporània (1936). L'heroi, Anthony Beavis,  lluita per trobar-se a si mateix i es troba en una tasca d'introspecció filosòfica. És una novel·la al·legòrica.

En la història original del llibre dels jutges, Samsó és un jutge jueu terror dels filisteus a causa de la seva desmesurada força que resideix a la seva cabellera. Quan Dalila, la seva dona, el traeix i li talla els cabells, els filisteus l'agafen, li treuen els ulls i el posen a treballar en un molí. Un dia que es reuneixen al seu temple, a Gaza, en un banquet amb milers de comensals, en honor del seu déu, Dagón, Samsó, que n'ha recuperat el vigor, enderroca tota l'estructura sobre ell mateix i sobre els seus enemics. Destrucció total.

Cec a Gaza.

Sembla que la invasió militar de la Franja de Gaza és decidida i és qüestió d'hores. S'informa de tensions i enfrontaments al govern. L'oposició hi està radicalment en contra. El comandament militar considera la invasió un error estratègic, però l'exèrcit reafirma que farà allò que el govern li digui. I el govern va per totes. Netanyahu probablement considera que és la darrera oportunitat, tant per a ell com per al seu país.

Les raons adduïdes pels adversaris de la decisió són poderoses. Gravitarà sobre els recursos de l'exèrcit, les reserves dels quals s'estan esgotant. Empitjorarà la situació dels ostatges. Tensionarà més el suport popular al govern. Incrementarà la pressió internacional contra l'estat jueu.

Afegiu una qüestió avalada per l'experiència: ocupar un país militarment és més complicat del que sembla. Que s'ho diguin als francesos a Algèria, als ianquis al Vietnam, als russos a l'Afganistan.

Els falcons del gabinet, encapçalats per Netanyahu, fan una altra lectura després de gairebé dos anys d'una guerra que Hamàs no té intenció de posar fi. El cost de la invasió és alt; però el cost de la no invasió ho serà més. És perpetuar l'actual situació de guerra i inseguretat, car res no garanteix l'alliberament dels ostatges ni la fi de la contesa.

Es miri com es miri, és una guerra de nova planta, una en què no hi ha trinxeres, ni rereguarda, ni exèrcit i una en què no es fa diferència entre combatents i població civil. I no només per part israeliana sinó, sobretot, per part àrab. En aquestes condicions, l'exèrcit passa a ser una força de control de l'ocupació, és a dir, una mena de policia, tasca per a la qual no està preparat.

Portada la guerra al final, els gazaties poden triar un destí numantí, cosa que seria negativa per a Israel en el pla de la propaganda. Però aquesta és una guerra en què fins i tot el sentit de la propaganda clàssica ha canviat. La comunicació immediata i universal fa possible una propaganda que es confon amb la realitat, igual que els terroristes de Hamàs es confonen amb la població gazatina, sense que ningú sàpiga cert si es tracta de terroristes, periodistes o metges. La realitat es dissol en una allau de fake news, fabricades per Hamàs que, gràcies a l'antisemitisme tradicional d'Occident, sempre es donen per bones, a l'extrem que la revista Time publica una portada denunciant la fam a Gaza que és fabricació dels estudis cinematogràfics de Hamàs.

Occident està literalment inundat de propaganda proislàmica. En diuen propalestina, però la seva autèntica essència és l'islamisme, l'esperit guerrer del qual el porta a predicar guerra total fins a l'extermini d'Israel. Un esperit que glorifica el martiri com el fi sagrat de la vida terrenal.

Numància és un exemple d'heroisme, però la ciutat va deixar d'existir-hi.

 

Art degenerat

La retòrica nazi va posar de moda un concepte molt significatiu: “art degenerat” (entartete Kunst), invenció de Goebbels, que era el més culte de tots. El jerarca estava tan obsessionat amb la seva idea que va arribar a muntar una exposició d'“art degenerat” el 1938, a Múnic, on van anar a parar totes les obres dels expressionistes, futuristes, cubistes, supremacistes, constructivistes i altres avantguardes que aquests lladres van poder robar. Després, de l'exposició i d'explicar per què aitals monstruositats es devien al virus jueu, se les emportaven a casa seva.

En aquesta ocasió passa una cosa semblant, encara que en petita mesura, més danesa. Algú considera que l'estàtua de la Sireneta de Peter Bech, que es va erigir el 2006 a Copenhaguen, és una aberració i l'autoritat ha decidit retirar-la. Per descomptat, aquesta mola de 14 tones és una peça de mal gust, vulgar, afectada. Però suposo que, per a l'autor, serà excelsa. I per a les autoritats que van fer erigir aquest mastodont de feminitat segurament representava una versió nova i moderna de la Sireneta d'Andersen, la que vol convertir-se en un ésser humà.

Però els temps canvien i els costums. El que antany ha semblat bell resulta avui lleig i, en el cas d'aquesta estàtua, al meu entendre, cursi, kitsch. Una mirada masculina al cos d'una dona, gairebé comercial, com a una il·lutració de bestiar.

La polèmica s'ha centrat als pits de la sirena. El feminisme ha tornat a esgrimir la porositat entre art i pornografia. No calia. Pretendre que aquests pits són els de la Sireneta del conte és faltar a qualsevol harmonia i, per tant, a l'art. Cosa que passa molt a l'art.

En si mateix, la idea de la segona Sireneta de catorze tones era estranya. Com a símbol competia amb l'estàtua anterior, de mida molt menor i molt lleuger pes, icònica de Copenhaguen, erigida el 1913. Era com si a aquesta li hagués sortit un Doppelgänger desmesurat.

Hi ha una mica d'iconoclàsia en aquesta decisió d'apartar-la de la vista pública. La raó ja no és l'entartete kunst, sinó el patriarcalisme de la figura femenina, l'accentuació dels seus atributs sexuals en línia amb el gust social, tan pendent dels pits de les dones, com els homes del paleolític ho estaven de la vagina de Venus de Willendorf. Però, si objectem els pits, buidem les pinacoteques. I no només les pinacoteques. Vegeu una estàtua de la nimfa Calipso de cinc metres i mig d'alçada a Ceuta.

Des de la seva instal·lació, la mola no ha patit cap atemptat. Ha caigut, víctima d'un judici estètic. En canvi, la Sireneta tradicional, els pits de la qual ningú qüestiona, ha estat parallamps de tota mena de protestes i actes vandàlics durant més de mig segle. En el primer atemptat, el 1964, uns membres de la Internacional Situacionista li van tallar el cap, que mai no es va recuperar. Els seguidors de Guy Debord i Raoul Vaneigem segurament estaven moguts per una estranya circumstància: el cos de la dona reprodueix el de l'esposa de l'escultor, Edvard Eriksen, però el cap és el de la famosa ballarina Ellen Price. Ningú no sap quina va ser la motivació dels decapitadors, potser fetitxisme necròfil. Però el fet es va repetir. El 1998, nova decapitació. Aquesta vegada, el cap es va recuperar, però no se sap qui se'l va tallar. El 2003, algú va dinamitar l'estàtua sencera que es va haver de reposar, amb alguns desperfectes. Les pintades i vandalismes d'atrezzo són innombrables i amb les més diverses causes.

Per què la Sireneta i no la Sirenota? Potser perquè la Sireneta és un símbol de la ciutat i la Sirenota no és símbol de res, llevat de l'afany de l'autoritat sempre a fer-ho malbé tot.

Onada de foc

Es comprèn per què els dos partits independentistes, ERC i Junts, són els suports més segurs de Sánchez?

Fa uns dies, la senyora Elisenda Alemany acomiadava el curs amenaçant que a la rentrée hi hauria regust de tempesta si el govern no compleix els pactes. Cal parlar clar. Poc abans, el president Puigdemont havia fet el mateix avisant el govern que no doni per descomptats els vots de Junts. Tot se'n pot anar en orris.

Abans de les vacances calia ensenyar les dents. 

Però resulta que no en tenen.

Els menys interessats en unes eleccions anticipades sigui a Espanya, sigui a Catalunya, sobretot a Catalunya, són els partits independentistes diguem-ne tradicionals. El baròmetre CEO confirma allò que ja se sabia, que la relació d'AC i Junts és exosmòtica cap a AC.

La batllessa de Ripoll ha estat com una pedra a l'estany de la partitocràcia catalana que li ha fet la campanya electoral pel conegut efecte Streisand. És absurd avui voler silenciar una opció legal a força de maleir-la. Els exorcismes ja no funcionen, ni tan sols substituint el Maleus maleficarum pel reglament parlamentari.

Però això no implica que la sort previsible d'ERC sigui prou diferent de la de Junts. El CEO és un organisme del govern, tendeix a veure el món amb els ulls del govern, es nodreix amb els mitjans del govern, participa de la seva ideologia i la seva interpretació li és subliminarment favorable. És la condició humana. Tinc per a mi que l'impacte d'AC sobre ERC serà igual de negatiu que sobre Junts. Potser més.

El mateix baròmetre registra un mínim històric de partidaris de la independència. O sigui, la base electoral es redueix. Menys electors per a més opcions. En vista de la situació, es pot avançar la resposta a la pregunta de La República fa uns dies de quina credibilitat tenen les amenaces d'ERC.

Cap.

Per què les fan, doncs? És obvi: es prevalen d'uns mitjans que controlen per a teatralitzar un missatge de fermesa, fins i tot d'hostilitat, de consum mediàtic. Els espanyols ja saben que és tramoia i, a Catalunya, no es parla de la responsabilitat del govern i l'anterior de la DGAIA i resta d'escàndols y malifetes del passat.

És a dir, es neguen a retre comptes, a ser responsables dels seus actes. I venien a fer una societat més democràtica, a banda de més feminista, més ecologista, més… bla, bla, bla.

 

Ressons de l'extrema dreta: Riefenstahl

Ara que el Leviatàn de l'extrema dreta torna a aparèixer a l'horitzó, és molt recomanable veure aquest documental, sobre la vida de Leni Riefenstahl, la directora de cinema preferida de Hitler, la que va rodar la pel·lícula de propaganda més important del III Reich, El triomf de la voluntat.

Leni Riefenstahl (1902 – 2003) és un exemple paradigmàtic del problema del pes del passat polític a l'obra posterior dels artistes, literats i creadors en general. Era una nazi convençuda, encara que mai milités en cap organització, cosa que la va estalviar una condemna a la comissió de desnazificació del 1948, encara que sí que se la va inhabilitar per a l'exercici de càrrecs públics, com a fellow traveller ("company de viatge").

Al mateix temps era, i és, una de les millors cineastes del món, si no la millor. Cosa que se li va reconèixer al seu dia. La seva primera pel·lícula, La llum blava (1932) va obtenir la medalla de plata a Venècia. El Triomf de la Voluntat (la glorificació de Hitler i el nacionalsocialisme), la medalla d'or el 1934. I també li va ser reconeguda Olímpia el 1938. Després de la guerra, se li va fer el buit, va patir un boicot total i no va poder tornar a rodar una pel·lícula fins al 1978, i era de fotografia submarina, titulada El jardí de coral. A partir de llavors i fins als cent i u anys que va viure, tota la seva obra va ser fotografia submarina, com si es volgués submergir en un món de bellesa i silenci.

Resumint. Dos fets incontrovertibles: 1. Riefenstahl era una nazi convençuda. 2. Era i és una gran artista, una creadora. El documental és una exposició magnífica de la turbulència d'aquest conflicte. El director, Andres Veiel, ha fet una feina extraordinària perquè, sent just amb la dimensió artística de Riefenstahl, no amaga les seves contradiccions ni passa per alt les seves excuses.

El 1987, Riefenstahl va publicar les seves Memòries en què intentava per enèsima vegada alliberar-se de l'acusació d'haver estat nazi sense aconseguir-ho. La seva voluntat de rentar el seu passat atribuint-lo a la seva dedicació exclusiva a l'art sense barreja de política no és creïble. Va continuar sent nazi, encara que inconscientment, fins a la fi dels seus llargs dies. Quan als anys setanta, se'n va anar a viure molt de temps entre els Nuba al Sudan, va publicar un llibre de fotografies d'aquests bells espècimens negres, homes i dones. Volia demostrar que no era fanàtica de la raça ària i només va aconseguir provar que ho era de la raça negra. Perquè el punt important, era la raça, típic concepte nazi.

Poca gent sap que ja era una ballarina famosa a 18 anys i que, als 19, va interpretar a Múnic el paper de Diòtima de Mantinea com a primera ballarina, o sigui la dona de la qual Sòcrates diu a El banquet que li ha ensenyat què és l'amor i que Hölderlin va incloure al seu Hyperion. L'amor, diu Diòtima, situa l'amant entre Déu i la terra. I així és com Riefenstahl es veia. I es va quedar penjada per haver confós Déu amb Adolf Hitler. És impossible cohonestar el nazisme de Riefenstahl amb el seu geni.

Però, en té sentit fer-ho? No es poden separar les dues facetes? No en general, car en general tot és possible, sinó en aquest cas concret que serveix, a més, com a exemple per a altres casos similars. O sigui, podem reconèixer valor artístic en una obra en què l'autor projecta la seva ideologia política? Tots els creadors ho fan. Però què passa quan la ideologia política que es projecta és un moment de la història universal de la infàmia?

Vet aquí el problema. Des de Baudelaire, molts afirmen que l'art té la seva pròpia ètica perquè en té la seva estètica, cosa que es desprèn de la fórmula “l'art pour l'art”. En tot cas, El triomf de la voluntat és una obra d'art que barreja Wagner, Nietzsche, Hitler i el geni de Riefenstahl; obra d'art total, que diria l'autor de Lohengrin.

El cuirassat Potemkin celebra una ideologia, el comunisme, que ha estat pitjor, més assassina que el nazisme i continua figurant com un cim de la cinematografia mundial.

El triomf de la Voluntat també ho és. No sé si el documental de Veiel permet aquesta conclusió, però ho és.

 

La llet, la fe i la raó

Sempre m'ha cridat l'atenció l'anomenat miracle de la lactació de Sant Bernat de Claravall a la iconografia catòlica. Aquí teniu un quadre típic de la famosa “Lactatio Bernardi”, d'Alonso Cano, cap a l'any 1648. El tema té un punt xocant per a l'estètica catòlica, sobretot, després de Trento, que va ordenar “moralitzar” totes les imatges artístiques.

La llegenda, en síntesi, si es poden sintetitzar les llegendes, és que, sumit l'abat cistercenc en profunds precs a Maria, de la qual era particular devot, se li van eixugar els llavis. La Mare de Déu se'ls va humitejar amb unes gotes de llet del seu si, mentre alletava el seu fill diví. Vet aquí Bernat, germà de llet de Jesús.

El tema, però, no apareix a cap de les biografies del sant. Va ser un aditament posterior probablement per donar fonament miraculós a la mariologia, amb gran difusió entre els segles XVI i XVII a tot Europa, especialment a Espanya. A més d'Alonso Cano, hi ha quadres de Juan Correa,  Carreño de Miranda, Juan Roelas, Murillo, Zurbarán, altres menors. Tots bregant amb l'espinós problema que l'arc del raig de llet no tingui ressons pagans, a l'estil de la Via Làctia que venia dels temps de la mitologia grega i tant havia aprofitat el flamenc Rubens.

Però per què Bernat de Claravall? Aquest bel·licós monjo, instigador de la Segona Croada contra l'infidel, entre altres activitats, se la tenia jurada a Pere Abelard. La teologia monàstica, fideista i primitiva, que ell representava, no podia admetre la teologia acadèmica, racionalista, de l'autor de “Sic et non” ni el seu conceptualisme a la polèmica dels universals. En realitat, no podia admetre la llum de la raó. La fe, deia, té primacia sobre la raó i acusava Abelard d'heretgia per pretendre que fossin juntes i, fins i tot, va de retro, que tingués primacia la raó.

Bernat va aconseguir callar Abelard. Rebutjat com a heretge pel sínode de Sens, el papa, Innocenci II, un fanàtic que va establir el celibat del clergat i era molt amic del de Claravall, el va condemnar a mantenir silenci fins al dia de la seva mort.

Però això no demostrava que en Bernat tingués raó. Així que, per deixar ben asseguda la primacia de la fe, res millor que protagonitzar un miracle, com més absurd i contra natura, millor. Cosa que sempre alimenta la bogeria hispana. Maria en carn mortal, alimentant al seu pit el monjo cistercenc. La "lactacio bernardi" és la base sobre la qual Piu XII va proclamar en 1950 el dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel. La prova: que ja havia baixat a donar-li llet terrenal al sant.

Fa uns anys, Benet XVI va explicar la lluita entre Bernat i Abelard, argumentant que la prova de la veritat de la teologia bernardina era la retractació pública d'Abelard. Una explicació, farisea i falsa de la polèmica, més esbiaixada que una crònica de TV3.

No va recórrer, probablement per vergonya, al divertit miracle lacti que, entre altres coses, mostra la diferència entre el reprimit i fetitxista Bernat i Pere Abelard. Aquest gaudia lliurement dels encants de la seva estimada, Heloïsa, enveja de tots aquests obsessos pel sexe.

Però va ser prou infame per amagar l'episodi de la castració d'Abelard, cosa que potser té a veure amb la retractació.

La paciència amb els corruptes té un límit

"Són creïbles les amenaces d'ERC?"

No, és clar que no.

Ni les de Junts, ni la CUP. L'independentisme no té cap crèdit. Uns partits corruptes fins a la medul·la, que no es poden permetre el luxe que hi hagi eleccions anticipades perquè saben que perdran fins i tot la camisa no poden amenaçar ningú. Són partits castrats.

I, si ho fan, com aquesta lamentable actriu, Alemany, sonen tan ridículs i fanfarrons com el miles gloriosus de Plaute o el baró de Munchhausen. Junqueras, que, com tothom sap, és un covard, a banda d'un corrupte, ha enviat aquesta nova meritòria a fer el ridícul mentre ell s'amaga per no donar explicacions del robatori sistemàtic de la DGAIA amb què els altres corruptes del seu partit s'han enriquit. 

Poden dir el que vulguin, però si hi ha eleccions a Catalunya amb Sílvia Orriols de contrincant, desapareixeran del mapa. I, amb ells, els centenars de guinguetes per robar que tenen. Les menjadores dels militants, les canongies dels caps. Totes les escombraries acumulades durant anys de treballs per entabanar la gent.

No són creïbles. Però serveixen per entretenir els nois, mentre ells segueixen robant.

L´estabilitat del govern espanyol depèn dels vots dels independentistes catalans. Han intentat amagar-ho perque sembla mentida i els deixa com el que són: estafadors. Però és evident que es juguen la perpetuació de les carreres dels dos líders arxifracassats, Junqueras i Puigdemont, els dos zombies de la política catalana que continuen aprofitant la teraninya de corrupcions de llurs partits.

El cas de Puigdemont, el més lamentable. El seu compromís amb l'estabilitat d'Espanya arriba a la seva sort personal (car es juga l'amnistia) i la fortuna de la família, atès que té la dona endollada a la DIBA, cobrant de l'enemic en unes condicions de cinema. Una corruptela que deslegitima tota la lluita catalana per la independència i deixa clar el menyspreu dels privilegiats de la nomenklatura per la gent i la independència. Un insult. 

De les corrupcions de la CUP no val la pena parlar-ne. Una organització anticapitalista plena de capitalistes, rendistes i cretins d'esquerra, cosida per policies que es fiquen al llit amb les militants i que no serveix més que per apallissar els avis independentistes al carrer, com feien els seus models de les SA hitlerianes.

No, és clar que no són creïbles.

Una de cinema sobre l'ànima humana

Aquesta pel·lícula, que acabo de veure (ningú no és perfecte) presentada l'any passat a Cannes, ha aixecat polèmica. I molt agra. Hi ha qui la considera la pitjor del decenni i qui la millor. Per a Cahiers du Cinèma, és la pel·lícula de 2024. I per allà va, lluitant per nominacions i guardons als centenars de festivals cinematogràfics del planeta, gairebé tan nombrosos com els literaris.

La vaig trobar tan desconcertant com seductora. Perquè és una obra de seducció del director que endebades s'amaga darrere dels personatges, com si fos Pirandello, però dirigeix tot l'entramat, no se li escapa res i deixa obert el desenllaç perquè l'espectador continuï treballant.

En el que està al meu abast (que és poc), el film és excel·lent. La cinta es banya en paisatges impressionistes, com si fossin quadres de l'escola de Barbizon. Hi ha un contrapunt amb plànols del poble, els carrers, l'església, on es descriuen les vides dels intervinents. Els caràcters són típics però no convencionals. En tots dos casos s'escenifiquen diàlegs entre dos dels personatges, generalment diferents, que van narrant el curs de l'acció, de la qual se saben peces sense una consciència clara del conjunt, ja que cadascú va a la seva, que és molt.

Per la informació que s'obté al principi podria semblar un drama de poble, d'aquells que es diuen "rurals". Un drama rural, de foscos passats i sagnants presents. Però de seguida alça el vol cap a les passions més enceses a compte d'una desaparició que ningú no s'explica. Hi ha qui acusa el film d'enlairar-se en un simbolisme banal. Possiblement, tot simbolisme sigui banal.

El ritme narratiu plàcid de duets alterns s'interromp de tant en tant amb escenes d'interior, durant algun àpat o al voltant d'un vetllador, com si intervingués el conjunt en polifonia, com un cor teatral. En alguna ocasió amb l'additament de dos agents de l'autoritat que semblen trets d'una novel·la d'Alphonse Daudet. El mestratge del director en combinar els diàlegs amb primers plans de mirades és notable.

De sobte, hi ha un cop de timó, un twist del destí. Cap veí sap on és el desaparegut tret del protagonista i nosaltres, els espectadors. Però el capellà ha endevinat on és l'absent i canvia papers amb el protagonista durant la confessió. Amb la qual cosa segresta la pel·lícula a favor seu i de la seva passió, sigui real o simulada. És ell qui es confessa i pregunta si cal castigar el criminal, l'assassí. El cristianisme diu que no, com a capellà ho ha de saber, però això va contra l'ordre social. És a dir, el capellà és un anarquista; un dinamiter d'aquest ordre social. No és cap exageració; és el capellà el que després fa impossible que es trobi el cos del delicte.

I ja se sap, si no hi ha cos del delicte, no hi ha delicte. Aquest és el punt central de la qüestió i la resta de les passions que juguen a la trama en complexes relacions segueixen la pauta que marca el director. Es veu clar en la brevetat i la rapidesa dels diàlegs. Tots saben o creuen saber el que pensen els altres perquè el que ho sap és el director del conjunt.

I el final queda obert de manera que serem nosaltres, els espectadors, els qui interpretem el sentit i el desenllaç de l'última escena, per a la qual se'ns ha preparat des del principi, com si fos la clau de la història. I ens la trobem de sobte al final, inconclusa, com una simfonia de Haydn.

 

El full de reclamacions

Hi ha una situació molt freqüent a Catalunya que fa enfurismar les xarxes i els lectors dels mitjans digitals independentistes, els mateixos mitjans, les innombrables tertúlies audiovisuals, les ponències a congressos, les converses dels bars i els mítings dels partits polítics: el menyspreu a la llengua catalana.

La memòria col·lectiva catalana acumula un munt de fets i dits anticatalans. Propietaris, empresaris, metges, jutges, funcionaris en general que es neguen a atendre en català. Expulsió de clients per parlar català, insults, fins i tot denúncies. La catalanofòbia de tota la vida.

És la situació humiliant que han de viure dia a dia a Catalunya els catalanoparlants o els que ho vulguin ser. El ciutadà ha d'anar proveït de fulls de reclamacions per ventilar els seus assumptes privats i estar preparat per seguir el curs pels amagatalls de l'administració colonial. Que té tendència perdre'ls.

I, en tot cas, els concedeix escassa rellevància, tenint en compte que ella mateixa és part interessada en la descatalanització del país. L'actual diu que governa per a tots els catalans; però no és veritat. Governa per als espanyols a Catalunya com ho fa el govern de Madrid i abandona a la seva trista sort els catalanistes, singularment la llengua, molt especialment en tots els ordres de l'ensenyament. Així que el ciutadà ha d'acumular més fulls de reclamacions, aquesta vegada anomenats recursos.

Les autoritats ho tenen fàcil. Compten amb uns mitjans de comunicació absolutament controlats per a dur a terme el programa d'inserir Catalunya en el marc cultural i lingüístic castellà. Programes i debats atenen un públic espanyol i, quan poden, ho fan a la llengua de l'imperi. El full de reclamacions decau. El senyor Sigfrid Gras dictamina que la idea d'una TV3 espanyolitzadora és un mite. Ni més ni menys que un mite. És clar, es diu Sigfrid, el que va matar el drac Fafnir.

El cas és que els fulls de reclamacions amb què viuen els ciutadans tenen avui el valor dels marcs alemanys després de la hiperinflació dels anys 1920. De fet, tot Catalunya és un full de reclamacions. Caldria donar-li el valor d'un únic full de reclamació nacional.

 

El Front Popular de l'Esquerra Perifèrica Plurinacional (FPEPP)

El nou invent de Gabriel Rufián ja té nom. El Front Popular de l'Esquerra Perifèrica Plurinacional (FPEPP). Cert que hi apareix Unides Podem, un grupet de fanàtiques centralistes que té en Rufián embadalit i que només és perifèric en un sentit ontològic, car la seva autèntica vocació és la República Espanyola Unitària i Plurinacional, com a Bolívia. Bé, sempre hi ha una ovella negra al ramat. I sempre també hi ha un ramat per seguir aquesta colla d'inútils pagats a preu d'or. L'altra esquerra cridada al front es considera orgullosa perifèrica, però cadascuna de la seva perifèria.

L'esquerra no és imaginativa i, per unir vectors tan diversos, troba a la golfa de la memòria la vella andròmina del "Front Popular". Una organització de masses liderada per l'avantguarda leninista, els llestos de sempre, formats en el "materialisme dialèctic" para dirigir el ramat. Ressusciten el camarada Georgi Dimitrov, sí el del judici per l'incendi del Reichstag, prova del pes de l'experiència històrica, com si no haguessin passat gairebé cent anys. Cent anys. 

D'altra banda, fa riure l'eterna subordinació de l'esquerra espanyola a la francesa. Si hi ha un Front Populaire a França, l'ha d'haver-hi a Espanya i Catalunya. Al cap i a la fi, són països d'afrancesats. D'afrancesats dolents. La prova són els Borbons. Peut-on imaginer una Catalogne insoumise? El ramat "independentista" viu feliç menjant de la mà del colon espanyol.

El naixement del FPEPP es presenta laboriós, gairebé de cesària. Les dues peces principals, Unides Podem i ERC, es barallen a dins, com Jacob i Esaú al si de Rebeca perquè haurien d'originar dues nacions diferents. Els dos germans bessons han xocat en un terreny molt perillós, el de la immigració, que té un impacte directe sobre el rol de classe de les esquerres.

Perquè aquesta és l'arrel del problema que cap front popular resoldrà. Per als de Dimitrov, el Front Popular defensa la classe treballadora. Però això no és cert. La percepció és, i els resultats electorals ho demostren, que defensen la immigració en totes les seves formes, incloses les il·legals, però no la classe treballadora ni les classes mitjanes autòctones.  Això farà pujar el vot de dreta i extrema dreta d'aquestes classes. El seu radicalisme frenètic i el sòrdid antisemitisme els durà a la irrellevància.

Al camp independentista, la plena competència en matèria d'immigració és quelcom irrenunciable i de principi. El control i la regulació de la immigració és l'única manera de preservar la nació catalana. És a dir, a sobreviure ells mateixos. Punt central ara que la competència d'AC ha posat la la qüestió nacional en primer pla. 

No sé si això significa alguna cosa per a un FPEPP que no existeix més que al cervell de Rufián i els plans dels seus financers.

Però en fa riure.

Obrint-nos als bàrbars

La misogínia ha estat sempre característica de totes les societats. A la cultura occidental, una constant. Vint segles de predomini del cristianisme han deixat una empremta profunda de menyspreu cap a la dona en tots els ordres de la vida i fins i tot de la mort.

Però, per raons de tots conegudes, aquest predomini s'ha afeblit amb el pas dels segles. Queda molt per fer, però el món d'antany, patriarcal, teocràtic, misogin, ha deixat pas a societats secularitzades que aspiren a la igualtat de drets de les persones, homes o dones. L'Església cristiana ja no té el poder que tenia i els ciutadans vivim una vida digna, sense preocupar-nos pels déus i els seus manaments, si no volem. En tenim prou amb la llei penal i la moral laica.

Sens dubte els dogmes cristians són vigents per als seus seguidors, però no per als que no ho són que, en principi, no hem de témer conseqüències desagradables, fins i tot penals per les nostres creences i formes de vida. Antany uns criminals, anomenats capellans i governants, et cremaven viu per heretge, per bruixa, per bruixot, per jueu, per gai, per adúlter, per avortador, per masturbador, pel que fos. Ja no.

Avui, a les nostres societats, lluitem per tirar endavant, però, en general, gaudim de graus elevats de llibertat individual i col·lectiva. I amb la llibertat, gaudim de l'educació, la cultura i vivim vides relativament satisfactòries, acostumats com estem al fet que se'ns deixi en pau.

Però aquest panorama està canviant. Aprofitant-se de la nostra tolerància i les nostres llibertats ens està envaint una cultura (per dir-ne d'alguna manera) misògina, patriarcal, inhumana, totalitària, que exigeix la submissió absoluta de les persones a la voluntat d'un déu mitjançant la violència i el terror. Els seus seguidors, hordes de bàrbars, volen obligar-nos a viure com ells, a menjar i vestir-nos com ells a tractar-nos els uns als altres -homes i dones- d'acord amb la seva menyspreable misogínia. I a oblidar-nos de la nostra civilització, de les nostres arts, de la nostra música, de la nostra literatura, per reduir-nos a llur ignorància.

Dubto que l'esquerra woke que, per la seva incapacitat mental, ha provocat aquest desastre, estigui disposada a viure sense la Venus de Milo, sense la Divina Comèdia, sense la Novena Simfonia, etc., i es resigni a seguir uns imams analfabets. Però no saben com revertir el curs de la catàstrofe que han provocat. S'han deixat entabanar en un escenari de demagògia, falsedat i propaganda que els ha convertit en enemics de lllur pròpia civilització, kamikazes de la seva cultura.

Amb el comunisme a les escombraries de la història, l'esquerra occidental ha perdut la seva clientela, la classe obrera, i se n'ha anat a buscar al Tercer Món i sobretot a l'islam. La seva vella pulsió antisemita i antiamericana, el seu odi a les llibertats, la porten a subscriure aquesta enorme fàbrica de mentides i propaganda que anomenen Palestina, tergiversant tots els conceptes possibles, des del de genocidi fins al de l'autoctonia, passant pel de racisme. Anomenen islamofòbia el que no és res més que resistència a la barbàrie. Els governants wokes intenten fer xantatge a Israel amb el reconeixement de Palestina, un ens fictici, per veure si poden acabar amb els jueus, la seva finalitat real. Com que els bàrbars han tornat a perdre la guerra contra Israel al camp de batalla, intenten guanyar-la a la rereguarda mitjançant terrorisme, imposició i una fàbrica de vídeos de propaganda que anomenen Paliwood, administrada per Hamàs, per satisfer la demanda antisemita de l'esquerra europea a les xarxes.