Els diputats d'ERC i Junts a Madrid perden literalment el cul per plagiar el discurs de Sílvia Orriols. Mentrestant, a Catalunya, el petimetre a què han encarregat pasturar el ramat parlamentari, Josep Rull, tartamudeja incongruències per a fer callar l'única veu que diu el que diu la gent al carrer.
No se sap què és més fastigós, si el gir copernicà dels minyons parlamentaris dels partits o la insistència de Rull a coartar la llibertat d'expressió a l'hemicicle. En realitat, tampoc no importa gaire. Ningú actua per convicció, sinó pane lucrando. Rull, Rufián, Nogueras, Illa, etc., tots són perfectament intercanviables. Seria el mateix si demà diguessin el contrari del que diuen avui. En realitat, ho fan sovint. Són professionals de la política. Tenen triennis; alguns, decennis menjant gripaus. Són gent sense més valors que els que cotitzen a la borsa.
L'establishment partitocràtic català està capgirant perquè totes les enquestes fan olor de sofre. Caldrà veure com digereix el canvi de paradigma, que diria Feyerabend, el gegantí aparell de propaganda muntat amb els diners dels contribuents. TV3 haurà d'obligar el Cervantes ultrawoke Cruanyes a deixar de parlar de fòbies i fílies i relacionar inseguretat i immigració. I haurà de permetre que d'Israel parli algú més que Joan Roura.
La legió de periodistes venuts al poder en un dens entramat d'endolls (jo t'esmento en un article i tu em fas una entrevista o em convides a la teva tertúlia) no podrà continuar mentint, cosa difícil perquè és l'únic que sap fer. Els intel·lectuals orgànics al servei de la partitocràcia hauran de fabricar teories per demostrar que el wokisme i el sentit comú són compatibles, com Tomàs d'Aquino demostrava que ho són la fe i la raó.
Tot i l'intent d'ostracisme, la veu d'Orriols continua sentint-se a la societat a través de les xarxes socials, car els mitjans partitocràtics la silencien. Té nervi la dona, coratge i una dialèctica demolidora. Transmet autenticitat, i això no es pot plagiar. Els vídeos que el seu partit puja a Twitter haurien d'incloure més plànols de l'auditori, de la resta dels diputats. És un plaer veure com treuen foc pels queixals i s'escandalitzen i gesticulen com a fariseus. Però s'han d'empassar els dards de l'Orriols perquè saben en el seu fur intern que el que diu és veritat.
Capítol a part per a la “veritable esquerra” de Podem, on el patriota espanyol i molt espanyol, Pablo Iglesias, anomena “nazi” el seu camarada Rufián per parlar de la immigració com el que és: un problema. Entre ells, els nazis es reconeixen molt bé.
Les xarxes, l'àgora lliure de la ciutadania, s'han menjat els mitjans del sistema.
