Hamàs està perdent la guerra. En vista de la situació, el moviment propalestí que, en el fons, és pur antisemitisme, fa valer altres formes de combat en l'àmbit diplomàtic, mediàtic, de mobilització popular. Es tracta d'impedir que Israel arribi a la victòria definitiva, imposant-li un alto el foc.
Però aquestes formes tampoc no serveixen per a res. El reconeixement de Palestina com a estat membre de l'ONU no esdevindrà una resolució mentre els Estats Units la vetin. Les mesures d'aïllament econòmic i els embargaments d'armes tampoc no seran eficaces per la mateixa raó. Sobre l'efecte propagandístic de la flotilla no val la pena parlar. Ha estat contraproduent.
Les altres accions, com la interrupció de la vuelta ciclista, les pintades i els boicots als comerços, les agressions personals als jueus, l'exclusió d'Israel de totes les competicions internacionals tampoc no donen resultat. Tota aquesta activitat, molt controvertida, fa pudor d'antisemitisme.
Espanya es presenta com l'abanderada de la causa dels àrabs i el president Sánchez aspira al Nobel de la Pau per la defensa de la solució dels dos estats, la seva hostilitat a Israel i el suport de tota mena a l'estat palestí, d'altra banda, inexistent.
L'esquerra radical, el nucli dur del qual, Belarra, Montero, Iglesias fa mesos que atia l'antisemitisme més ferotge, considera que ha passat el moment de la diplomàcia. Ara som al moment de la guerra. No diu el senyor Santiago, membre d'alguna de les matrioixkes del partit comunista, que ens hem de preparar per a un possible atac israelià?
Què esperem? El dret internacional i la carta de l'ONU permeten procedir manu militari contra Israel com a estat agressor, diu Iglesias. Això és la guerra, ras i curt. L'article 42 de la Carta de les Nacions Unides preveu aquesta mesura, sempre que ho autoritzi el Consell de Seguretat i com que això no és possible per l'esmentat veto ianqui, aquí estem parlant per parlar. Sortosament perquè només Gila podria reportar sobre una guerra entre Israel i Espanya.
Aquests radicals autèntics no hi ha gaire temps li van muntar un escàndol al govern a compte del seu bel·licisme en la qüestió d'Ucraïna. Es pensaven hereus dels bolxevics i la seva oposició a la Primera Guerra Mundial. Qui vulgui guerra, deien, que hi vagi. El poble no ha de pagar la bel·licositat de l'oligarquia.
Bé, vet aquí que ara sí que cal anar a la guerra. El fet que sigui contra Israel possiblement la justifica a ulls del antisemites d'UP. Per a la resta del planeta és un exemple més de com aquests radicals sempre fan el contrari del que diuen.
I això és també palès en l'àmbit de la seva vida privada en un temps en què “el que és personal és polític”.
