Que els burgesos de JxC presenten un tàndem? Doncs, nosaltres, l'esquerra, també, que no hem de ser menys! Si ells tenen un president Puigdemont, nosaltres tenim un vicepresident Aragonès i la nostra Laura Vilagràs no té res a envejar a la Laura Borràs. Tal per a com, oi? Si algú malparit pensa que, malgrat tot, s'hi tracta d'una reacció d'enveja tradicional, a l'altura de les xafarderies del mercat, és que oblida l'abast especulatiu dels republicans. Res d'enveja. ERC es duu pel que els sociòlegs anomenen "teoria del grup de referència", és a dir, les teves decisions depenen del grup al qual vols comparar-te. Al cas, com no, el front burgès de JxC. Òbviament, ERC esdevé un partit estràbic. Tot el que fa ho fa amb un ull posat a JxC i l'altre a l'electorat. Per això no veu el que té davant els nassos.
ERC ha trigat la seva segona per l'acreditat mètode de la designació digital, com ho va fer abans amb el primer de la llista, el "converso" a l'independentisme, Pere Aragonès. A ERC no li calen primàries, com als partits de la dreta burgesa. La democràcia real, de veritat, resideix al dit del líder suprem. Ai, ai, que no ha estat el dit del líder, sinó els cinc (o més) dits de la comissió executiva. I no us sona la meravellosa pràctica que Trotski va anomenar (abans de patir-la al seu cap) "substitutisme"? És infal·lible. El partit substitueix al poble; la comissió (o comitè) substitueix al partit; el líder suprem substitueix a la comissió (o comitè). E pluribus, unum, que diuen els bitllets de dòlar de gringolandia. De tots, un, el propietari del dit que ha fet candidats als components del tàndem de segona mà.
Tota comparació és odiosa, diuen, i la que pot fer-se entre els quatre candidats enfrontats és desoladora. Si hi ha dubtes raonables (els dubtes són sempre raonables perquè són metòdiques) ja n'hi ha prou amb escoltar l'entrevista a tuiter de la candidata Vilagràs. Una persona que fa disset anys que ocupa càrrecs polítics afirma amb una mica de barra que no prové de la política i que s'ajusta al que cal avui: cares noves.
En fi, mentir amb gallardia és cosa fàcil que s'aprèn amb l'experiència i la seguretat que dóna saber que, encara que es perdessin les eleccions, sempre hi haurà un càrrec. Qui ha estat alcaldessa, diputada, delegada, entre altres coses, també podrà ser directora general d'innovació laboral.
El que és una mica més difícil i, sense dubte, ha fet que la candidata guanyés la nominació digital, és la capacitat per començar un discurs dient una cosa i acabar-ho dient la contraria amb uns minuts de l'habitual xerrameca republicana sobre els patiments de la ciutadania i llur determinada voluntat de posar-les-hi fi.
El mèrit està a iniciar la declaració parlant de la necessitat d'entesa de l'independentisme i la famosa "estratègia compartida" i tancar-la explicant, no el que faran, sinó el que no faran: enganyar a la gent prometent una independència a tocar que és un miratge. És a dir, no faran allò que, se suposa, sí que faran els altres: enganyar. Una bona forma de compartir estratègia.
He llegit que aquesta mateixa candidata aconsella deixar enrere l'1-O. Sona a sacrilegi i com a tal ha estat rebut a les xarxes. Però no és més que la manifestació simptomàtica de l'actitud d'ERC al voltant de l'1-O. Mai ho van reconèixer com una fita del poble que dicta un mandat; mai ho
van fer propi; sempre s'hi han sentit incòmodes parlant-ne; a Rufián el
provoca arcades; mai han respectat el mandat; ans al contrari, han
tractat d'amagar-ho sota una mitologia falsa i planyívola de les bones
persones tancades injustament, feta de sentimentalismes i nua de tota
empenta.
Els caldrà una campanya molt, molt bruta per convèncer a la gent que el gir cap a l'autonomisme més desvergonyit no es deu a la por o la cobdícia de les cadires i sous públics (o ambdós) sinó a la prudència i la seva dedicació a la tranquil·litat i la prosperitat dels ciutadans.
Com si això fos possible sense independència.