Mai ha estat tan justificat el célebre adagi de l'acid Samuel Johnson "el patriotisme és el darrer refugi dels canalles", corregut amb més vidriol per Ambrose Bierce al Diccionari del diable: "El patriotisme no és el darrer refugi dels canalles. És el primer". Doncs, això.
Laura Borràs i el president Puigdemont han escenificat el tàndem electoral cap a la victòria a les eleccions com a candidatura/llista del president legítim de la República catalana. No els cal fer cap campanya bruta. Ja n'hi ha prou amb la que els fan els adversaris... contra ells mateixos.
La diana és nítida: Borràs/Puigdemont o llista del president. Sona l'eco del Manifest: un fantasma recorre Espanya; el fantasma de la independència de Catalunya. Totes les potències del vell regne es conjuren en contra, totes: la
corona, el govern, l'exèrcit, l'església, els mitjans, la patronal, les
clavegueres de tots ells (que són diverses, encara que entrecreuades), els partits, la banca i els falsos independentistes catalans.
La primera andanada, el cant de guerra, "valents i patriotes" a l'hemicicle espanyol que literalment ha aixafat les minses esperances republicanes de presentar-se com independentistes catalans a Catalunya. A Madrid, ja se sap, és una altra cosa. Fins i tot Rufián passa per indepe entre els progres d'Unidas Podemos.
Allò de patriotes està ben trobat, sona a la típica i buida grandiloqüència castellana i s'adapta al tarannà dels republicans lerrouxistes i els senyorets del PDeCat, sempre recordant al Dr. Johnson. El que crida l'atenció és això de "valents".
Que té de valent aprovar uns pressupostos que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya? Uns pressupostos que garanteixen l'estabilitat del govern, el que vol dir la conservació de les cadires i sous dels diputats/des votants a favor. Cosa gens menyspreable a la vista de la incertesa del que pugui passar a les eleccions del 14 de febrer. Potser una actitud prudent, els mal pensats diran que fraudulenta i egoista, però valent? On rau la valentia?
