Compareix el líder suprem dels republicans amb la mitomania que es gasta fins i tot a les entrevistes per escrit, on tothom pot veure el grau d'hostilitat de l'entrevistat cap a la realitat. No d'ignorància, sinó d'oberta hostilitat. Considera un crim que la realitat no sigui com a ell li rota i la seva mitomania el torna agressiu, amb una agressivitat de bona persona, però no de persona intel·ligent.
Obre el foc plorant com fariseu que l'única proposta de JxC "sigui mirar de desgastar el company de viatge", una forma jesuítica de "desgastar el company de viatge".
L'amarga queixa no només és hipòcrita sinó també falsa. Junqueras sap perfectament que fa anys que el seu partit, a més de trencar tota mena d'unitat independentista, desgasta "el company de viatge" a tota hora i a tot arreu. Els sublíders i comissaris, Rufián, Sol, Sabrià, etc. (n'hi ha un amunt) són una mena de guàrdia pretoriana per atacar JxC. Fins i tot, ell mateix ho fa a aquesta homilia, quan parla de "quaranta anys d'alternança sociovergent".
La mitomania del personatge, li duu a creure que, si ell nega la realitat, la realitat desapareix i esdevé el seu mite que tracta d'imposar com la veritat. La mentida com a veritat és exactament el món dels fake news.
Tota la resta de l'homilia és un exercici de giragonses retòriques, mentides senceres i mig mentides que de vegades fa riure. A més de retreure a JxC els seus imaginaris retrets, el líder de mirada llarga demana frisós quina sigui la seva proposta i, en assabentar-se que "la confrontació intel·ligent" va demanar que li ho expliquin. En canvi, els seus ofereixen un "independentisme útil", que "treballa sempre per ajudar a la gent d'aquest país". L'independentisme "útil" sí que està clar, mireu el que us dic. Claríssim, no sigueu mal pensats. Útil no pels endollats del partit sinó, molt més gran, útil de l'utilitarisme: la felicitat més gran per a la major part.
No hi ha cap possibilitat de tripartit, escriu el líder bona persona. La realitat, però, aquesta realitat pagada per l'enemic, diu que ERC té ara mateix un pacte amb el PSOE i per tant amb la seva delegació a la colònia, el PSC. Ah! Però ell, ell mateix, mai ha pactat amb el PSC ni com a alcalde de Sant Vicent dels Horts, ni a la Generalitat. Vet aquí que la realitat s'ha esfumat. Els dos tripartits previs no han existit mai. Pot ser que el seu partit l'hagi fet, de pactar, però ell, ell personalment, mai ha pactat amb el PSC. Però l'actual acord d'ERC amb el PSOE és també el seu acord, ja que és el president del partit. No hi haurà pacte amb el PSC perquè ho diu aquesta bona persona amb la seva mitòmana relació amb la realitat.
Una mitomania tan brutal que el fa parlar com si tot el món estigués als
seus peus governats pel seu caprici i els càrrecs d'ERC no tinguessin
res més a afer que complaure'l als seus capricis. L'inversemblant
candidat republicà, el majordom submís Pere Aragonès, té la seva
confiança per pilotar el vaixell. La mitomania d'aquest líder de mirada
tan llarga com curtes gambals esdevé megalomania quan diu que té "la
màxima confiança" en tots els consellers i conselleres d'Esquerra que,
per definició i perquè ho diu ell, són competents. El mèrit doncs dels
candidats republicans no rau en la seva (inexistent) competència, sinó
en el fet de gosar de "la màxima confiança" d'un paio que fa tres anys
que està barallat amb la realitat i posseït per l'obtusa intenció de fer
pagar a Catalunya el desastre de la seva decisió de lliurar-se a la
repressió espanyola disfressada de justícia amb el mateix èxit amb el qual ell es disfressa de bona persona.
"Nosaltres tenim principis, no sé si tots poden afirmar el mateix", emmetzina al final. Està prou clar que és la pitjor i més hipòcrita "bona persona" avui al mercat del lideratge.
