El pròxim 14-F, els ciutadans de Catalunya votarem les llistes que ens presentin els partits polítics. Ho farem d'acord amb la llei electoral espanyola, LOREG, atès que Catalunya és l'única comunitat autònoma que no hi té una pròpia. I encara que la tingués, els partits seguirien tallant el bacallà de les llistes. La democràcia representativa només funciona amb partits polítics, raó per la qual els crítics parlen de "partitocràcia" i, de cert, totes les democràcies són més o menys partitocràtiques. De l'altra banda, el que prova l'experiència és que, sense partits, no hi ha cap possibilitat de democràcia.
La teoria política contemporània viu a la contradicció de considerar que els partits són essencials a la democràcia (és la doctrina de l'Estat de partits, de Gerhard Leibholz) al mateix temps que no se'n refia per causa del seu autocràtic funcionament intern. Aquest és l'esperit que informa sovint la legislació especial en matèria de partits, cercant formes de garantir jurídicament el caràcter democràtic d'aquell funcionament. Òbviament, seria una paradoxa que la democràcia fos resultat de l'acció d'organitzacions no democràtiques.
La intenció és bona, però els resultats deixen que desitjar. La llei de ferro de l'oligarquia, de Michels és avui més de ferro i més llei que mai. Tanmateix no tots els partits són iguals. Les primàries de JxC (enhorabona a tots els electes) han estat un exemple de democràcia interna. Els llocs de sortida de les llistes del partit han estat triades pels militants; els altres llocs ho seran per l'executiva amb validació final de la militància. Ara per ara la forma més directa de fer democràcia representativa. En triant les llistes, la militància s'ha manifestat per una política independentista unilateral al més aviat possible, sense embuts, giragonses o mumbo jumbo autonòmic. La llista és transversal, com la democràcia i ideològicament plural, com el país. És la llista del MHP Puigdemont. La llista de país.
Compareu amb les llistes d'ERC. Totes, del cap a la fi, designades formalment per a la comissió executiva que, com tothom sap, fa el que li ordena el líder suprem. És a dir, els candidats, tots/es, han estat triats pel dit infal·lible del president. Passen de consultar les aleshores molt eixamplades bases. Pas de primàries, oi? Som d'esquerres, nosaltres, i per tant, no caiem al parany de la democràcia burgesa. L'autèntica democràcia, la democràcia d'esquerra, consisteix a seguir la línia del partit, marcada pel gran timoner, Junqueras i el petit timoner, Aragonès. La resta de la tripulació, la decideixen els dos timoners en "petit comitè". Llegiu l'entrevista d'ahir de Junqueras al Nacional.cat. Ho diu ell mateix: l'essencial no és que els candidats siguin competents o populars o tinguin idees pròpies; l'essencial és que gaudeixin el favor del líder que "ama España".
Es tracta d'un bon exemple de la diferència que hi ha entre una mentalitat (i pràctica) democràtica i una altra autocràtica. Ara imagineu-vos que guanyen les eleccions aquestes llistes compostes a dit, plenes de funcionaris del partit, aparatxics i endollats cap ni mica interessats a la independència de Catalunya sinó a l'hegemonia del seu partit, que creuen garantia del seu gloriós esdevenidor com a la nova casta catalana.
El dilemma aleshores es triar entre una llista de país i una llista de
partit. És triar entre democràcia i autocràcia.
Cap problema, oi?
