Els amics d'ERC hauran de fer esforços titànics per convèncer a la gent que entre l'aprovació dels PGE i la decisió del TS no hi ha cap relació, que és una coincidència quasi miraculosa, un meteor imprevisible, una jugada fosca del destí que ningú no podia preveure. Els caldrà tota la brutícia del món per amagar la crua realitat que l'aprovació dels PGE, seguint la línia del partit, s'ha fet sobre les esquenes dels presos i preses polítiques.
Al seu "discurs" aprovatori en seu parlamentària, Rufián va exposar l'habitual mumbo-jumbo republicà en clau catalana. Fins i tot va rebutjar amb la indignació d'un Joan Baptista o un Savonarola ser un traïdor. Per cert, tot això sona a xinès i una mica pagès als seus aliats progres madrilenys que el van tranquil·litzar dient-li a correcuita que, de traïdor, res: un valent patriota espanyol. I, com bon patriota espanyol, en aprovar els PGE de l'espoli de Catalunya, ja sabia que el TS negaria el tercer grau i accessoris. Ho sabia tothom a la villa i corte.
L'òbvia conclusió és que, en estabilitzant la legislatura, ERC assegura les cadires i sous públics dels seus diputats per a tres anys més, a costa no només que la situació dels pressos/es no millori, sinó que empitjori. L'excusa dels republicans és plantejar una qüestió contra fàctica: Potser seria millor per als presos/es polítiques i per a Catalunya rebutjar els PGE i tornar a la inestabilitat? Com sempre amb aquestes qüestions-trampes no té cap sentit discutir sobre el que no va passar. El que ha passat és que l'aprovació dels PGE s'ha fet a costa dels presos i preses polítiques. I cadascú ha de fer front a la seva responsabilitat.
Descarto per improcedent qualsevol consideració sobre els aspectes personals d'aquesta decisió política de claudicació. Són moltes històries i molt tristes i pertanyen a un àmbit privat que mai ha de barrejar-se amb el públic. Com tampoc no perdré el temps responent a l'acusació republicana que els de JxC s'alineen amb C's, PP i Vox en votant contra els pressupostos. Fins i tot també a les campanyes brutes hi ha categories i nivells d'intel·liguentsia.
Encara estava fresca la tinta als papers, com es deia quan n'hi havia, i ja xerraven a les ones els capos d'ERC, els Torrents, Aragoneses, etc., encara més indignats que Rufián, més flamígers i cegats de santa ira. La seva mala consciència és aclaparadora. "Una injustícia més, una venjança, crueltat, sadisme"; bé, potser aquest darrer terme sigui del meu conreu que també ho penso. Però jo no hauria mai aprovat uns pressupostos amb els meus/meves companys/es tancats i retancades. Sobretot després d'haver promès no fer-ho. Mai.
Està bé que ERC s'ensorri en la humiliació, la desfeta i la resignació, encara que sigui lamentable. Està al seu dret. Però no d'arrossegar-nos-hi I tampoc quan, amb l'orwellisme de la secta, el de "la desunió fa la força", pretén que la claudicació sigui la via a la independència. Ans al contrari, sembla una burla sinistra.
El vot independentista està fragmentat, gairebé esmicolat. Potser molta gent no sabrà a qui votar. Però una cosa sembla ja prou clara: si se sap a qui no votar, oi?
No hi ha -no hi ha hagut mai, n'hi haurà- més possibilitat que l'Estat espanyol respecti els drets dels catalans que la ferma voluntat d'independència unilateral.
