L'endemà de la capitulació sense condicions d'ERC davant els PGE amb l'espoli de Catalunya, el TS nega el tercer grau a vint dies de les festes nadalenques, car els jutges espanyols són molt cristians. A l'instant l'espai audiovisual s'omple dels llastimosos gemits dels grans càrrecs institucionals republicans, Aragonès i Torrent. Tots dos trencant-se les vestidures, esgarrapant-se les poblades galtes i cobrint de cendra els seus majestàtics caps. "Això no es pot consentir!" (però es consentirà); "cal l'amnistia ja!" (no hi arribarà mai); "és una venjança!" (sí, una més); "el gobierno segueix amb la repressió!" (ho sap tothom). L'espectacle dels ploramiques colonials prova sense cap dubte, que ERC és, sí, una secta, però una secta saducea de sepulcres blanquejats.
Tanmateix, l'exercici de fariseisme institucional no reïx a apaivagar una indignació creixent amb uns "negociadors" que van aprovar els PGE de l'espoli ex abundantia cordis, ja que els seus vots no eren necessaris. Una indignació que es fa tempestuosa en assabentar-se la gent que ERC va aprovar els PGE tot sabent que el TS negaria el tercer grau. És a dir, que els "negociadors" van abandonar els ostatges catalans a llur fosc destí per estabilitzar la legislatura espanyola i de pas les seves cadires i sous.
Calia cercar una cortina de fum més dens, més tòxic per sortir de l'embolic i vet aquí, caiguda del cel, la notícia publicada a un munt de periòdics que Josep Costa estava en una mena de conxorxa amb l'extrema dreta o, almenys, dedicava els seus moments d'oci a blanquejar l'extrema dreta. Sergi Sabrià, el Tartuf major d'ERC, un hipòcrita jesuític, es va llançar com a un rai a estripar a Costa i demanar, molt digne, la seva dimissió.
Fracàs total: les xarxes van engegar l'acció, deixant a cadascú al seu lloc en qüestió d'hores. Per cert, tota la història s'ha decidit a les xarxes; sí a la bambolla de la qual ningú no fa cas, segons els ideòlegs republicans.
L'anunciada brutícia de la campanya s'ha encastat al discurs d'ERC orientat bàsicament a fer la guerra total a JxC. Quan (rarament) no hi són, tracten de justificar la seva claudicació davant l'Estat (i el seu aprofitament personal de les circumstàncies) amb unes boiroses il·lusions iberorepublicanes trets del vell baül comunista de Tardà. S'afegeix un mumbo-jumbo sociotecnocràtic sobre l'eficàcia a la gestió d'engrunes. Res més.
Aquesta campanya-cortina de fum té el mateix abast intel·lectual que l'intent de barrejar JxC amb C's, PP, VOX en comptes que haver votat contra els PGE.
El qual ens torna a la veritable qüestió: l'aprovació dels PGE ha estat el pas decisiu, la confessió que ERC no té res a veure amb la independència. La seva política es fa a un horitzó espanyol i els seus projectes són tout au mieux ibèrics, no més catalans i no només catalans. A Espanya la qüestió dels presos/es és secundària i també ho és per a ERC, ja que ha aprovat els PGE sense condicions. La posició republicana a Catalunya és insostenible i promet ser
ridícula. El vot independentista l'ha desertat i la representació que
obtingui serà de vot unionista. Tanmateix no tindrà cap sortida que
repetir govern de coalició amb JxC com a soci menor, en contra de l'opinió de la seva base electoral.
Definitivament, com va passar fa mil·lennis, quan el rei Cres de Lidia, va interpretar malament l'oracle de Delfos i va destruir el seu propi imperi, els d'ERC, llençant-se com feréstecs a la campanya més bruta que veieren els segles, s'han embrutit més del que ja estaven i n'hi estaven molt.
