El meu article d'avui a elMón.cat.
Les properes eleccions seran un moment transcendental per a Catalunya, una ocasió única als darrers vuitanta anys. Es sonen les condicions subjectives i objectives que demanaven els clàssic per fer la revolució. Hi ha una majoria de catalans independentistes. Sabrem quants són quan les eleccions se celebrin perquè fins ara ha estat un misteri gràcies a la tirànica prohibició espanyola de fer un referèndum per esbrinar-ho. D'altra banda, les condicions objectives: mai en vuitanta anys ha estat el règim espanyol tan afeblit, deslegitimat i destarotat perquè no té cap "política catalana" que Europa pugui acceptar. I no sap què fer per terminar amb el "problema català" sense mostrar la seva cara real d'Estat franquista que deriva la seva "legitimitat" d'un genocidi amb el qual somnien alguns militars espanyols. Desig de genocidi que deu ser compatible amb la democràcia de la irrepetible senyora ministra de Defensa...de defensa de la part més fosca i odiosa del feixisme espanyol: l'exercit espanyol.
Si aquella majoria es confirma a les eleccions, Catalunya es trobarà a una situació històrica transcendental. Com d'històrica i de transcendental dependrà de la correlació de forces a dins de l'independentisme entre l'independentisme unilateral de JXC i l'independentisme de la bella dorment del bosc d'ERC. I allò de la bella és una forma de parlar.
No podem preveure de cert quina serà la situació el 15-F, però serà una de no retorn i, siguin quines siguin les conseqüències, tothom vindrà recordat pel que faci o deixi de fer uns dies als quals Catalunya es jugarà la seva supervivència per a un futur a llarg termini. Tots els actors i actrius actuals seran cridades a respondre de la seva posició al moment de la declaració d'independència i les seves seqüeles.
Queden dos mesos als quals haurem de navegar a bolina contra els vents fètids de la campanya electoral més bruta que hagi vist el cel, a càrrec de la guàrdia pretoriana i els geníssers d'ERC que controlen els mitjans de comunicació i decideixen qui parla i qui no a Catalunya per estricte ordre d'afalagament del líder Suprem. Els déus de l'Olimp ens siguin favorables perquè ens juguem molt. Ens juguem tot; nosaltres i l'enemic. Tanmateix, hem d'anar amb cura, car no sabem quants de nosaltres estan en realitat amb l'enemic amb quants quintacolumnistes ens trobarem. El 15-F ho sabrem.
Els de la campanya bruta d'ERC estan literalment desfermats i destarotats. Diumenge passat es va publicar, editada, una entrevista al MHVP Junqueras, una peça acabada de retòrica jesuítica que començava atacant a JxC per haver-hi atacat a ERC, un cas clar de petició de principi, per dir-ho refinadament o de bullying de barri, per dir-ho ras i curt, si no fos perquè també és una grollera manca de veracitat. És ERC qui hauria d'aturar els constants, malvestats i sovint ridículs atacs a JxC com és del domini públic. Les jeremiades usuals entre els tertulians unionistes als mitjans públics catalans (gairebé tots) que els partits independentistes no haurien de barallar-se, són desvergonyides llagoteries a ERC per fer-la passar per independentista, quan els republicans són tan independentistes com un moniato, i un moniato espanyol.
Si l'entrevista començava amb una peça de teatre de l'absurd, quasi com "la cantant calba", amb un retret "boomerang", terminava amb una nota de reconcentrada i impotent mala llet (nosaltres tenim principis; no sé si altres poden dir el mateix) que deixa clar que l'odi d'aquest home a l'independentisme és abissal i l'està consumit per a dins.
Fa més de tres anys que el MHVP Junqueras seu a la presó. Encara que vivim a l'època de la informació i la comunicació, tothom al seu sa judici us dirà que un home tancat a la presó tres anys perd el contacte amb la realitat perquè no li'n té directe sinó indirecte, a través notícies portades i interpretades per a tercers. És racionalment impossible que una persona en aquesta situació pugui dirigir, molt menys liderar, cap projecte col·lectiu al carrer. La conclusió és que, si l'interessa el futur de Catalunya, hauria de fer un pas al costat. Això ho sap tothom, però ningú no gosa dir-ho perquè tota ERC és una estructura absurdament piramidal, d'interessos creats, que depenen directament de les decisions omnímodes d'un home que fa tres anys que viu al marge de la realitat, fins i tot barallat amb ella.
Sembla una mena de bogeria.
I, sí, com murmura Polonius al Hamlet de Shakespeare, "és bogeria; però hi ha mètode en ella". Quin mètode? El desig desfermat de Junqueras d'abassegar tot el poder personal a Catalunya al preu que sigui; el mètode per dur Catalunya al desastre, només mogut pel seu comburent egotisme.
