El procés de feixistització de l'Estat espanyol agafa velocitat de creuer. Amb els PGE feliçment aprovats amb els vots dels catalans patriotes esdevinguts patriotes espanyols, l'Estat, sobtadament estabilitzat, té endavant tres anys tranquils per "resoldre" d'una vegada per totes la qüestió catalana. I no perd el temps. A banda de prestar tot el suport mediàtic possible a la tasca antiindependentista d'ERC a Catalunya, ha engrescat la seva divisió d'artilleria judicial per atacar l'independentisme de tota classe, especialment el català.
L'audiència nacional repetirà el judici a Arnaldo Otegi trepitjant els seus drets fonamentals com el de no ser jutjat dues vegades per la mateixa causa. Encara que es pretengui justificar pel deure d'acatar una decisió d'un òrgan superior segueix, sent un cas de "ne bis in idem" en sentit material.
El TC s'afegeix amb entusiasme a la persecució dictaminant que "els ultratges" a la bandera espanyola no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Així, com sona, sense cap escrúpol ni més reflexió. És una decisió molt en línia amb l'esperit de l'extrema dreta, el que fa pensar que l'ensurt no és perquè VOX estigui al Parlament sinó perquè també ho estigui als tribunals. El tuf de la "justícia", franquista, la "justícia" de classe i de partit és tan palès que fins a cinc magistrats han formulat vots particulars desmarcant-se, entre ells, que jo sàpiga, el d'un magistrat de l'opus dei.
Els set magistrats restants, herois de la gloriosa tasca de reconstrucció de l'Espanya nacional, una, grande y libre, consideren que els ultratges no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Òbviament aquí el problema no és si els ultratges han de ser castigats o no, encara que l'expressió "ultratges", té una ambigüitat semàntica i un grau de subjectivitat que permet top tipus d'aberracions. El problema tampoc no és si, un cop definits els ultratges, es poden castigar o no segons l'objecte ultratjat. Tot això està en el codi penal.
El problema és que el TC aplica el codi penal, però no la constitució, que és una norma superior; vella pràctica dels tribunals espanyols. Els teòrics van dir que per primera vegada en la història, la constitució espanyola seria d'aplicació directa pels tribunals, seguint les més avançades doctrines, però va ser que no, com es veu.
L'intèrpret de la constitució no només la ignora, sinó que la substitueix almenys d'ençà de la sentència contra l'estatut el 2010 en el que alguns juristes van considerar un "cop d'Estat constitucional". El TC es va arrogar competències legislatives en una pràctica després consolidada a través d'una llei de reforma del tribunal aprovada per la majoria absoluta del PP.
L'abús de poder s'evidencia en el sintagma "llibertat d'expressió". Els texts legals espanyols no el reconeixen i la mateixa constitució ni l'esmenta. Tothom accepta, però, per convenció, que l'article 20, 1 de la constitució consagra implícitament la llibertat d'expressió. I l'apartat 4 defineix sense cap mena dubte els seus límits que són "els drets reconeguts en aquest Títol (I)" i entre aquests drets no es troben els de la bandera que no és subjecte de drets, encara que pels seus fans incorpori la suma teològica de tots els drets humans i divins. Les coses no tenen drets, el que no vol dir que els éssers humans no tinguem deures cap a elles. Però en cap cas, mai, aquests deures poden trepitjar la llibertat d'expressió. Digui el que digui el codi penal.
En matèria de llibertat d'expressió, la constitució espanyola no arriba a la sabata de l'estatunidenca que a la seva primera esmena prohibeix taxativament al congrés qualsevol llei que restringeixi la llibertat d'expressió. En la parla del carrer, sempre democràtica, la millor llei de premsa és la que no existeix. Òbviament, per a les qüestions de conflictes de drets entre particulars, l'honor, la intimitat, etc., ja estan les accions individuals.
Si als espanyols els importa l'imperi de la llei, faran bé derogant la llei de reforma del TC i tornant aquest òrgan polític disfressat de judicial a la seva trista funció d'intèrpret d'una constitució que no serveix per a res. De no fer-ho així acabaran processats per ultratge a Espanya si, en passant un Crist en processió pel carrer, no s'agenollen com bons cristians, atès que Espanya està consagrada al sant cor de Jesús.
