dimarts, 19 de gener del 2021
La república bananera catalana
dissabte, 16 de gener del 2021
Palinuro s'acomiada de nou
divendres, 15 de gener del 2021
La xerrameca del 50% contra
dijous, 14 de gener del 2021
L'ajornament és una decisió política i... irrellevant
dimecres, 13 de gener del 2021
La reial esquerra corrupta espanyola
dimarts, 12 de gener del 2021
El dilema grouchomarxista d'ERC
L'ideal des del punt de vista de l'interès comú és que la decisió es prengui per criteri científic. En aquest cas, això ha de venir garantit no perquè els polítics siguin éssers angelicals, sinó perquè sigui quina sigui la decisió, serà políticament irrellevant. Pel que fa a ERC, la seva desfeta sembla inevitable en qualsevol cas; pel que fa a JxC, el seu triomf. Mireu per on la "jugada mestra" de treure's de sobre el MHP Torra va ser un greu error que ha palesat l'absoluta incompetència d'ERC al govern.
Un resultat que hauria entusiasmat a Groucho Marx.
dilluns, 11 de gener del 2021
L'estratègia del labirint
diumenge, 10 de gener del 2021
El candidat pragmàtic treu veu
I sempre contra l'independentisme, car l'enemic d'ERC no és l'Estat, sinó JxC.
Els auguris són foscs. El desprestigi d'ERC a les xarxes, al qual s'atansa el lamentable pandemònium de la seva gestió al govern, l'han tornat en contra l'opinió pública que bufa com la tramuntana. L'oligarquia dirigent treu foc pels queixals, no sap que fer i, com sempre, va pagar-la amb l'últim de la fila, el candidat Pere Aragonès.
L'han cridat a capítol perquè faci alguna cosa, es doni a conèixer, cridi l'atenció, que tregui veu i parli fort. No volen un homenet primparat i pentinat, però gris, encara que sigui el gris del guineu. Volen un lleó, un líder apropiat a la brutícia de la campanya.
Però la qüestió no és només el volum o el to de veu, sinó el contingut del què es diu. Es pot ser suaviter in modo, fortiter in re. Però cal tenir un "res", qualsevol "res". Alguna cosa tangible, versemblant. Bé n'hi ha la DIBA, el demoníac, luciferí pacte de la DIBA, la cabòria de la DIBA, que turmenta els republicans com un incubo maligne. Dissortadament, no sembla que hi hagi cap d'altres sacrilegis perquè ja els haurien denunciat i excomunicat els responsables.
Doncs, es diu el nostre projecte de líder, si no hi ha res més que la DIBA, som-hi i desperta ferro! Assalt a la corrupció de la DIBA. No cal molta originalitat ni enginy, al cap i a la fi, totes les diputacions són institucions clientelars de distribució de prebendes i sovint corruptes. M. Rajoy va començar la seva brillant carrera delictiu-política a la diputació de Pontevedra.
Per altra banda, fa temps que JxC va proposar ERC desfer tots els pactes d'aquesta mena (amb PSC i/o comuns) a tot arreu i ERC es negà. Quin és el sentit, doncs, que Aragonès denunciï la corrupció a la DIBA i a qualsevol altra institució quan es va negar a desfer els pactes que la fan possible? Cap, és clar. Però això no importa. El que importa és l'aura d'honestedat que de sobte volteja el candidat, basada sobre una falsedat.
Embadalit, enlluernat, astorat de la seva retòrica, que ni ell se sospitava, Aragonès, com a un nou sant Jordi, ha agafat la senyera i s'ha llençat a la càrrega contra l'aliança "sociovergent" de quaranta anys que ha patit el país. El llenguatge al Rufián no pot amagar que, dins els quaranta anys, set (2003-2010, dos tripartits) són a descomptar a una aliança sociorepublicana. L'únic que ha fet president de la generalitat als socialistes (Maragall i Montilla) ha estat ERC. A més a més, van ser els socialistes els que van anunciar abans les eleccions de 2010 que no reeditarien el tripartit. O sigui que, si per ERC fos, hi hauria tripartit. El tripartit és el seu objectiu.
El candidat només demana que li deixen a ell ser president mesell de la generalitat espanyola.
dissabte, 9 de gener del 2021
Tots contra la independència
Amb l'esperadíssima ingerència de la JEC a Catalunya es curulla la ferma unitat de totes les forces de la vella i la nova Espanya, que ja era nova el 1939. Cridat per l'esperit doceañista, el bloc de la nació s'ha llevat davant l'enemic comú: JxC, el MHP Puigdemont, la independència, vaja.
Un cop identificat l'enemic públic núm. 1, cada unitat del cos nacional el combatrà amb les armes al seu abast: els jutges amb la seva lawfare a l'interior i exterior de Catalunya puix que es pensen viure al temps dels Terços de Flandes, on es va amagar el sol; el govern amb la seva repressió dels presos/es polítiques i la cerca de l'enemic pensant-se Wyatt Earp contra Billy el noi; els mitjans amb l'unànime denuncia del fracàs històric de l'independentisme "radical"; la JEC amb l'exclusió de JxC de l'esfera pública catalana per a invisibilitzar-les; els socialistes espanyols i llur delegació catalana amb la vacuna contra l'independentisme; l'esquerra espanyola en Catalunya amb la seva anatematització de la independència; i l'esquerra catalana amb el mateix ostracisme de la JEC.
Està clar, oi? Tots contra JxC. Tots contra la independència.
Invocar aquí les regles tradicionals del fair play i la igualtat d'oportunitats és com demanar maneres a una llamborda. Però pot ser, s'imposi un criteri de conveniència i utilitat. Si els altres participants aprofiten la desigualtat d'oportunitats per guanyar punts a la campanya i ningú no reclama la presència dels absents, el resultat pot ser contraproduent. Per tant, és probable que hi hagi una decisió dels mitjans públics de permetre la participació de JxC, encara que no a totes les possibilitats, atès que la JEC vigilarà
Tanmateix, tot això és irrellevant. Tant si es vol com si no, la campanya tornarà al voltant de l'opció independentista del president Puigdemont.
L'evolució dels esdeveniments ha fet del 14-F un referèndum, una elecció polaritzada entre una opció netament independentista, personificada pel president Puigdemont i una opció no independentista composta per una sèrie de subopcións, des d'una subopció d'independentisme "pragmàtic" amb el 80% de la població d'ERC, fins a la reducció de Catalunya a les quatre províncies, de VOX.
Sí o no a la independència.
divendres, 8 de gener del 2021
Nou clatellot als botxins espanyols i el seu govern "d'esquerres"
dijous, 7 de gener del 2021
Fake cop d'Estat
Mira tu per on, el feixista fracassat Trump l'encertava de ple: els mitjans són el pitjor enemic del poble quan estan manipulats per una màfia d'incompetents, només interessats en les seves butxaques, com ERC.
dimecres, 6 de gener del 2021
JxC a l'ull de l'huracà unionista
dimarts, 5 de gener del 2021
L'etern retorn de la persecució
dilluns, 4 de gener del 2021
La soledat dels milions
diumenge, 3 de gener del 2021
L'esquerra, la democràcia i els mitjans
dissabte, 2 de gener del 2021
D'on no hi ha, no en raja
divendres, 1 de gener del 2021
Cap a la independència
dijous, 31 de desembre del 2020
Els partits i la independència
dimecres, 30 de desembre del 2020
L'independentisme "pragmàtic": ni peix, ni cove, ni independència
No hi ha TV3 tampoc capaç de capgirar l'opinió, dominant a Catalunya, que votar ERC és votar a l'inrevés, cap a l'autonomisme. El mitjà s'esforça heroicament per fer-ho, com bon aparell de propaganda republicana, però avui els audiovisuals no manen. La informació, l'opinió, la crítica corren al llarg d'un sistema de xarxes distribuïdes que els mitjans convencionals no poden controlar i encara menys si són de partit, com TV3 i Catalunya Radio. L'experiència és inequívoca: la premsa de partit no va ser capaç de sobreviure. Els audiovisuals de partit tampoc no guanyen eleccions, com es va provar sense cap dubte als primers comicis lliures als països excomunistes, celebrats sota monopoli dels mitjans pel partit comunista, partit que va perdre a tot arreu tret de Bulgària, si no me'n recordo mal.
dimarts, 29 de desembre del 2020
El "buen español"
Tothom sembla haver acceptat per mor de la pau la incorrecta sinonímia espanyol-castellà que és un desbarat com si els britànics o els ianquis diguessin que parlen "britànic". Tanmateix la incorrecció es fa palesa quan es diu que el català, el basc, el gallec són llengües "espanyoles", fins i tot l'euskera que ni tan sols és llengua llatina. Fer entendre aquest matís a la senyora Forqué, evidentment, és impossible. Com tots els que condemnen sense apel·lació tota mena de nacionalisme perquè fa bonic i cosmopolita i internacionalista, però imposen la seva llengua a altres nacions, està més enllà de tota racionalitat.
Ah, dirà la senyora Forqué, és que els catalans no són una nació!
Fins aquí arriba el tarannà vermell i republicà de la senyora Forquè.
Que no ho sabíeu?