dijous, 31 de desembre del 2020

Els partits i la independència

Catalunya viu una elevada volatilitat interpartits. D'ERC cap a JxC; de C's cap al PP; dels comuns cap al PSC, etc., sembla un episodi del joc de la cadira vacant. Que no ens agafi el termini sense lloc segur a la llista! A la partitocràcia, l'essencial, l'únic, és guanyar les eleccions per ocupar els càrrecs representatius i administratius. La mateixa raó inspira els transvasaments de major abast decidits pels estrategs dels partits, el darrer dels quals ha estat la substitució de Miquel Iceta com cap de llista del PSC pel ministre Illa. Des del punt de vista de la campanya sembla una mesura raonable, atès que l'Iceta no gaudeix d'una imatge atractiva a Catalunya. Està per veure si Illa la té millor.
 
En qualsevol cas és clar que les eleccions catalanes forcen canvis al gobierno de l'Estat i aquests canvis palesen el grau de dependència del PSC davant del PSOE del qual n'és una sucursal. Si el candidat socialista a la Generalitat es decideix a Madrid (per cert, aprovat per unanimitat, només faltaria), vol dir que Madrid considera Catalunya una comunitat autònoma i és també lògic que l'excandidat Iceta digui que el PSC mai pactaria amb cap partit que demani la independència. El noi està fent mèrits per etzibar-se un ministeri a Madrid, després del fracàs seu al Senat. 
 
Això tanca tota possibilitat de pacte postelectoral entre el PSC i cap força independentista. Sobren, per tant, les promeses republicanes, reiterades amb tanta insistència com falta de crèdit. Són els socialistes els que no volen cap pacte, tret, de segur que els independentistes deixen públicament de ser-ho, tret que es penedeixen, com reclama el Tribunal Suprem espanyol del Sant Ofici. Que farà ERC davant aquest dilema? Atès que els republicans no tenen més projecte ideològic i estratègic que les boiroses ambigüitats d'en Junqueras, faran el que més (creguin que) convingui al partit. Perquè per a ERC, el que convé al partit és el que convé a Catalunya per la mateixa raó per la qual Charlie Wilson, president de la General Motors, deia que el que era bo pels EUA era bo per a la GM i viceversa; perquè és una empresa; la empresa i modus vivendi de una colla de funcionaris, endollats i familiars del partit.
 
Molt lamentable, tot plegat. L'ambient electoral a Catalunya no només és brut, sinó també empastifat d'un electoralisme gallinaci, d'un partidisme atabalat de personalismes. A les circumstàncies és molt d'agrair el vídeo amb el missatge de cap d'any del MHP Torra, com s'agraeix l'aire fresc en sortint del tuf d'una reunió de partits. Un discurs de nivell europeu, lliurat amb elegància, respecte, fermesa i empatia. En sis minuts es fa un balanç rigorós dels greuges de Catalunya cap a l'Estat; es posa l'accent sobre la política de desmantellament de l'autogovern; es deixa clar que no hi ha cap possibilitat d'entesa amb l'Estat; es reafirma que Catalunya només reeixirà amb la independència; i s'anima a la ciutadania a fer un salt endavant cap a la independència. Un discurs en clau positiva, sense malparlar de ningú ni fer cap retret als altres. 
 
Més tard, al for intern, cadascú interpretarà el president com vulgui, però, almenys, tenim un president que parla clar i no s'amaga darrere els núvols de les mirades llargues o curtes, les mans esteses o arraulides o el deliri de tornar a vèncer quan ets un ostatge en mans de l'enemic. Un president, amb qui es pot debatre racionalment; millor dit, dos, perquè el MH Puigdemont també ho és, de president.
 
La campanya d'ERC pretén invisibilitzar el president Puigdemont i, amb ell, JxC i tothom al seu voltant, tel que el president Torra. La consigna de la superioritat, que repeteix tota la secta a tota hora, és que caldrà triar entre el PSC i ERC. És un triatge que rellisca els votants independentistes. Pel que fa als altres, als unionistes, sí, hauran de triar entre ERC i PSC tots dos cada cop més versemblants i en competició pels mateixos vots.