Zero. Queda clar que el grau de compliment dels acords d'investidura amb ERC és zero. Tota la resta d'aquest post necrològic serà una glossa a un zero. Els acords d'investidura (per aconseguir l'abstenció d'ERC) parlaven d'una taula de negociació que no inclouria el dret d'autodeterminació, com va dir expressament el president Sánchez
al seu discurs d'investidura, gener 2020. Deu mesos després, ERC va aprovar els PGE malgrat que la buida i fantasmagòrica taula de "negociació" no es va reunir mai ni hi ha esperances raonables que ho faci algun dia abans de la vinguda del Messies, el de debò.
La taula de "negociació" és una òbvia estafa amb ànims de tallar el vol de l'independentisme "hiperventilat". A tota estafa li cal una escenificació, encara sigui pobra. Els trilers tenen sempre còmplices. S'esperava que l'Estat fes algun gest, alguna cosa que els republicans poguessin vendre a Catalunya com a resultat pràctic, tangible, del seu pragmatisme a fi d'eixamplar la base. Doncs, res, de l'àcida esquerperia castellana no es pot esmunyir ni l'ombra d'un favor. Ans al contrari, el gobierno de l'esquerra espanyola, l'aliat, diu, de l'esquerra catalana, en un exercici de "transparència" empírica i positivista, com cal a gent que sap els seus deures cap a la ciutadania, revela que l'índex de compliment amb ERC és zero. El que ha deixat ERC amb el seu col·lectiu cul a l'aire a Catalunya.
El resultat d'onze mesos de negociacions, d'una abstenció que possibilitava la investidura i una aprovació dels PGE és zero. Un zero llardós per a Catalunya, però llaminer per als diputats republicans perquè els garanteix tres anys més de cadires i sous. I sense oblidar la part del zero que pertoca als presos/es. No hi ha campanya bruta ni cortina de fum que pugui amagar aquest desastre sense pal·liatiu. La paorosa ineptitud dels càrrecs republicans al govern no és res comparada amb la incompetència del portaveu, ideòleg i home fort del partit, Gabriel Rufián, la personificació de la insubstancialitat com a coronació del principi de Peter.
No hi ha TV3 tampoc capaç de capgirar l'opinió, dominant a Catalunya,
que votar ERC és votar a l'inrevés, cap a l'autonomisme. El mitjà
s'esforça heroicament per fer-ho, com bon aparell de propaganda
republicana, però avui els audiovisuals no manen. La informació,
l'opinió, la crítica corren al llarg d'un sistema de xarxes distribuïdes
que els mitjans convencionals no poden controlar i encara menys si són
de partit, com TV3 i Catalunya Radio. L'experiència és inequívoca:
la premsa de partit no va ser capaç de sobreviure. Els audiovisuals de
partit tampoc no guanyen eleccions, com es va provar sense cap dubte als primers comicis lliures als països excomunistes, celebrats sota monopoli dels mitjans pel partit comunista, partit que va perdre a tot arreu tret de Bulgària, si no me'n recordo mal.
Considereu la peça sobre la incorporació de Demòcrates a JxC.
El 324 ha donat gairebé al peu de la lletra la versió d'ERC, amb evident menyspreu dels drets dels altres a la igualtat de tractament i, per descomptat, d'expressió. Les xarxes, que són una mena de Cató el censor comunitari, anònim i permanent l'han denunciat com un exemple de corrupció de la professió periodística. I això s'acumula a la convicció, cada cop més generalitzada, que no es pot votar un partit que monopolitza els mitjans de comunicació, els fa valer com aparells de propaganda i nega el dret dels altres a la llibertat d'expressió i la igualtat d'oportunitats.
Les xarxes, diuen, són una bombolla. Són una bombolla, sí, que els ha esclatat als nassos.
