I sempre contra l'independentisme, car l'enemic d'ERC no és l'Estat, sinó JxC.
Els auguris són foscs. El desprestigi d'ERC a les xarxes, al qual s'atansa el lamentable pandemònium de la seva gestió al govern, l'han tornat en contra l'opinió pública que bufa com la tramuntana. L'oligarquia dirigent treu foc pels queixals, no sap que fer i, com sempre, va pagar-la amb l'últim de la fila, el candidat Pere Aragonès.
L'han cridat a capítol perquè faci alguna cosa, es doni a conèixer, cridi l'atenció, que tregui veu i parli fort. No volen un homenet primparat i pentinat, però gris, encara que sigui el gris del guineu. Volen un lleó, un líder apropiat a la brutícia de la campanya.
Però la qüestió no és només el volum o el to de veu, sinó el contingut del què es diu. Es pot ser suaviter in modo, fortiter in re. Però cal tenir un "res", qualsevol "res". Alguna cosa tangible, versemblant. Bé n'hi ha la DIBA, el demoníac, luciferí pacte de la DIBA, la cabòria de la DIBA, que turmenta els republicans com un incubo maligne. Dissortadament, no sembla que hi hagi cap d'altres sacrilegis perquè ja els haurien denunciat i excomunicat els responsables.
Doncs, es diu el nostre projecte de líder, si no hi ha res més que la DIBA, som-hi i desperta ferro! Assalt a la corrupció de la DIBA. No cal molta originalitat ni enginy, al cap i a la fi, totes les diputacions són institucions clientelars de distribució de prebendes i sovint corruptes. M. Rajoy va començar la seva brillant carrera delictiu-política a la diputació de Pontevedra.
Per altra banda, fa temps que JxC va proposar ERC desfer tots els pactes d'aquesta mena (amb PSC i/o comuns) a tot arreu i ERC es negà. Quin és el sentit, doncs, que Aragonès denunciï la corrupció a la DIBA i a qualsevol altra institució quan es va negar a desfer els pactes que la fan possible? Cap, és clar. Però això no importa. El que importa és l'aura d'honestedat que de sobte volteja el candidat, basada sobre una falsedat.
Embadalit, enlluernat, astorat de la seva retòrica, que ni ell se sospitava, Aragonès, com a un nou sant Jordi, ha agafat la senyera i s'ha llençat a la càrrega contra l'aliança "sociovergent" de quaranta anys que ha patit el país. El llenguatge al Rufián no pot amagar que, dins els quaranta anys, set (2003-2010, dos tripartits) són a descomptar a una aliança sociorepublicana. L'únic que ha fet president de la generalitat als socialistes (Maragall i Montilla) ha estat ERC. A més a més, van ser els socialistes els que van anunciar abans les eleccions de 2010 que no reeditarien el tripartit. O sigui que, si per ERC fos, hi hauria tripartit. El tripartit és el seu objectiu.
El candidat només demana que li deixen a ell ser president mesell de la generalitat espanyola.
