Dedicat a la memòria del mon amic Joan Safont, mort sobtadament ahir. Faig meves les paraules de la seva vídua: Mireia Canicio.--------------------------------
La paraula màgica és "sociovergència". La va fer valer Pere Aragonès com a sintagma mobilitzador al seu bel·licós discurs del dissabte i la va repetir i ampliar disciplinadament la seva núm. dos, Laura Vilagrà, en aquesta entrevista. La "sociovergència" és un nom "epocal", com quan es parla dels anys de la violència o els de l'abundància. En aquest cas es tracta d'un període de foscor, angúnia, misèria, caracteritzat per una confusa conxorxa entre els socialistes i els convergents, un regne de les tenebres del qual ens alliberarà la republicana espasa del gran lluitador contra la corrupció, o sigui, una pura invenció. La num dos ja veu al num u de president de la Generalitat, al capdavant d'un govern independentista basat en l'aliança JxC i ERC. Un govern que ens portarà a la independència amb un full de ruta que els republicans tenen prest al calaix.
El grau de versemblança d'aquests propòsits es mesura al fet que, dels quaranta anys de "sociovergència" que cal tancar para sempre, set han sigut d'aliança entre socialistes, republicans i comunistes. JxC no ha col·laborat mai amb els socialistes a escala nacional. En canvi, ERC va fer presidents de la Generalitat a dos socialistes. És a dir, els únics que ha col·laborat amb els socialistes són els republicans. I ho tornaran a fer si se'ls presenta l'ocasió. No hi ha sociovergència; hi ha socio-republicanisme del que Vilagrà és militant/funcionària.
Llegir l'entrevista és un exercici de paciència i autodomini per no riure de la quantitat de desbarats, mitges veritats, mentides i contradiccions a dintres d'un discurs buit i garrulo d'una política professional. Professional sobretot per la capacitat de fugir d'estudi, no dir res i deixar-ho tot en una boira d'incerteses presidides per un perpetuo "nosaltres" que no és altre que la línia general del partit: tots els balons, fora.
Qui pretengui esbrinar una mica de sentit al mumbo-jumbo de l'entrevistada trobarà abans la pedra filosofal. D'aquest laberint, teixit per les incongruències de la dama, només es pot sortir invocant la fórmula màgica: "sociovergència"!, una mena d'abracadabra per a iniciats.
Al llarg de l'entrevista, que sembla un diàleg d'Ubu roi, l'entrevistada parla de l'independentisme en clau unitària i anuncia que aquest té l'obligació de governar (si assoleix més del 50%, encara que no sigui clar si de vots o escons) unitàriament.
El que l'entrevistada no pot explicar racionalment, com tampoc no pot fer-ho el seu partit, és perquè, seient el govern unitari l'objectiu comú, no volen presentar-se amb una candidatura unitària, com mana el sentit comú. I no volen fer-ho perquè estan compromesos fins a les nines dels ulls amb la política espanyola a dins d'Espanya; perquè el seu marc mental és l'espanyol.
I això els farà perdre les eleccions a Catalunya.
