Ningú no se'n dubta que la mesa del congrés rebutjarà la petició d'Unidas Podemos, ERC, Bildu i altres esquerres més o menys espanyoles. És una evidència tan enlluernadora que fa sospitar si la proposta no s'haurà presentat precisament perquè se sabia que seria rebutjada. Un dels icones electorals de l'esquerra sistèmica és el beautiful loser, el que perd totes les votacions, però deixa constància que ha votat heroicament en sentit contrari a la majoria. I mereix per tant seguir votant de la mateixa forma fins al llindar de l'altra vida.
Aleshores, però, el problema és que l'esquerra que perd la votació pertany a un govern la major part del qual li vota en contra i li guanya. UP, doncs, és govern i oposició al mateix temps i guanya com a govern el que perd com a oposició. L'electorat d'UP és crític, d'esperit opositor i és impossible que s'empassi aquesta mistificació i no vegi que el que la gent perd com oposició ho guanya UP com a govern i com a partit parlamentari. Ras i curt: els que venien a combatre la casta són esdevinguts casta.
UP es menjarà tots els gripaus vius o morts, des dels pressupostos de l'oligarquia de lladres (als que enlaira com una fita històrica), fins a la conservació de la monarquia, passant per les abusives pujades del preu dels serveis bàsics en plena pandèmia amb onada de fred. L'alternativa a tan vergonyosa claudicació seria trencar el govern. Però això potser abocaria el país Espanya a unes eleccions anticipades com a resultat dels quals UP encara perdria més escons. Cal demanar si aquest encaparrement amb la supervivència com a casta parlamentària justifica perpetuar la corrupció del règim del 78.
Pel que fa al PSOE, el seu vot contrari a la investigació ja només és un vot per a la monarquia sinó pel conjunt del corrupte règim del 78. El rei no és investigable, malgrat no ser ja rei, òbviament perquè és la pedra angular del règim; la pedra angular que va posar Franco quan el 1969 va proclamar hereu seu "a títol de rei" a Juan Carlos I. És a dir, el PSOE protegeix el règim del 78 en qualitat d'hereu d'un dictador genocida.
La submissió, l'aclimatació al règim corrupte de la segona restauració assoleix nivells d'identificació mística amb el franquisme. Aquell "títol de rei" que el general va atorgar al Borbó és el mateix que avui proclama vitalici el PSOE.
Els tristos balbotejos seudoteòrics dels ideòlegs de l'esquerra sobre el tarannà republicà de Felip VI no poden amagar el fet que l'esquerra espanyola ha esdevingut monàrquica. Els socialistes amb orgull; els d'UP una mica empegueïts. Però tots monàrquics.
Aquesta confluència patriòtica al voltant del pal de paller monàrquic del règim es deu, no cal dir-ho, al repte de la independència de Catalunya. Davant el perill per a la unitat de la pàtria, esquerres i dretes espanyoles obliden les ideologies i fan pinya darrere el símbol de la unitat nacional, el rei.
És a dir les esquerres espanyoles amb les quals ERC pacta, negocia, acorda, són espanyoles abans que esquerres. Precisament el que ERC hauria de ser (catalana abans que esquerra) si fes honor a la seva autonominació de partit "independentista".
