El País gaudeix la fama de ser un periòdic democràtic, símbol i guia de la transició. El seu primer director, Cebrián, era un fill de règim que, com tots els fills del règim, als darrers temps d'aquest, es va passar a l'oposició democràtica. Fins i tot els franquistes es van fer demòcrates i es van oposar a si mateixos. És el cas d'Adolfo Suárez, darrer president del gobierno de la dictadura (amb Franco mort, va ser triat d'acord amb les seves lleis fonamentals) i primer de la democràcia. Una falsa democràcia tutelada pels militars, l'església catòlica, i l'oligarquia tradicional espanyola, però que cobria el mínimum que les potències estrangeres exigien per admetre Espanya al club dels països civilitzats.
Suárez i Cebrián; RTVE (de la qual havia estat director general Suárez) i El País, els símbols de la renaixença espanyola. Reedició de la sempiterna sonsònia d'una Espanya progressista i liberal, germana bessona de la retardatària i nacionalcatòlica. El mite de les dues Espanyes, una llegenda blanca molt més falsa que la negra, que no és llegenda, sinó crònica.
Però, igual que RTVE ha estat sempre un aparell xaró, d'un mal gust depriment i propagandista del nacionalcatolicisme més gruixut, El País no ha abastat mai el nivell de la sòlida premsa liberal europea i americana amb la qual pretenia colzar-se. En realitat era com un còmic escrit per una elit amb un concepte de si mateixa tan enlairat com irrellevant el seu impacte.
Pel que fa a Catalunya, si algú tingués la curiositat de recopilar els titulars més cridaners que El País ha dedicat a la peripècia del MHP Puigdemont, d'ençà de l'exili fins ara, tindria una mostra cabdal de la catalanofòbia de l'Espanya liberal, idèntica a la de la dreta, perquè totes dues són nacionals-espanyoles. Totes dues pretenen fer canviar d'opinió a la majoria dels catalans. La dreta, més bèstia, a hòsties; l'esquerra, més murri, amb afalacs.
La catalanofòbia, com totes les fòbies, obnubila l'enteniment fins a l'al·lucinació. Si un ciutadà amb el suport de dos milions de persones està sol, efectivament, Déu va partir en dos el mar vermell. Però, no, és clar, El País, periòdic laic, no parla de la soledat transcendental de l'home, ofegat sota la massa d'una multitud rònega i anònima. Això són filosofies i sociologies. No parla d'una mera soledat quantitativa, encara que no l'oblida: cliqueu a Google el lema "Puigdemont se queda solo" si voleu veure el MHP com un Lope de Vega, anant i venint de i a les seves "soledades".
No, no, res d'això, la revelació d'El País, tira de la banda qualitativa, del significat, monsieur. El MHP Puigdemont es queda sol a causa de la seva posició d'independència unilateral. Sol a on? Al bel mitjà de l'independentisme, és obvi.
Hi ha una imatge més obtusa, menys escaient pels interessos antiindependentistes que El País diu defensar? Precisament el que interessa a l'independentisme és tenir un sol punt de referència perquè les eleccions vinents són un referèndum. Cal ser El País per no veure-ho.
No paga la pena seguir la glossa. A tuiter he trobat una piulada (em sap greu no haver retingut l'adreça) que posa les coses a llur nivell racional, advertint que els altres independentistes, els que no es queden sols, proposen la independència bilateral. I perquè pas, afegeixo, la multilateral?
