El govern ha fet servir les dades de la COVID -dels que són responsables les conselleries d'ERC- per justificar una mesura d'ajornament de les eleccions per interessos de partit. El gir copernicà a l'opinió pública els darrers mesos apuntava a una desfeta d'ERC i un triomf de la candidatura de JxC/MHP Puigdemont. Calia impedir que això passés.
El govern ajorna per decret unes eleccions convocades pel president del parlament que, amb això, es dissol. No hi ha parlament i el govern està en funcions.
Pot el govern anar-hi contra una decisió del parlament quan aquest està dissolt? Oi que això seria un cop d'Estat? Ah, no, ens diuen, nosaltres som legals i tenim lletrats. La decisió ha estat presa per "consens majoritari" a la taula de partits i el govern, fent honor a la seva tasca, l'ha executat. I qui és la "taula de partits" per proposar decrets al govern? És la mateixa i imaginària taula dels trilers del "diàleg permanent"? És la diputació permanent que preveu l'Estatut? Ho demano perquè no ho sé. Potser és costum a Catalunya canviar a caprici els noms d'institucions i òrgans. Si la "taula de partits" no és la diputació permanent, el que ha fet el govern és un cop partitocràtic amb l'ajuda d'un grapat de còmplices reunits al voltant d'una taula.
Un vegada trencada la pràctica democràtica, no hi ha cap seguretat que no es trenqui més. Quina és la garantia que hi haurà eleccions al 30 de maig i no tornaran a ajornar-les? La paraula d'en Pere Aragonès al capdavant d'una secta, una organització de vividors que mai fan el que diuen?
Les eleccions s'ajornen per interessos electorals d'ERC, res més. I això estava clar d'ençà de principis de desembre, quan els republicans van llençar un globus sonda sobre l'ajornament tripulat per a Sergi Sabrià, l'hipòcrita que deia ser l'aliat del president Torra mentre l'apunyalava per l'esquena. Quan van veure que les fortunes electorals se'ls giraven en contra van pensar endarrerir. L'única condició per fer-ho i justificar-ne era que la situació de la COVID empitjorés. D'això es van encarregar amb la seva proverbial incompetència les conselleries d'ERC que van ignorar els avisos dels experts i van rebutjar llurs recomanacions, els mateixos que ara invoquen per justificar l'ajornament.
D'altra banda, és clar que, des del punt de vista dels interessos electorals, a JxC tant li fa l'ajornament o no ajornament perquè les seves expectatives electorals són positives. Per què, doncs, acceptar la imposició d'ERC sense denunciar-la al mateix temps com el que és, el resultat d'un pla d'ajornament pensat des de molt abans que la pandèmia s'agreugés?
Segons veus benintencionades, JxC havia d'evitar caure al parany d'ERC que l'acusaria de posar en risc la salut de la gent per raons partidistes. Però això no té cap sentit. Els republicans l'acusaran en qualsevol cas perquè és el que fan sempre: acusar els altres de llurs errors.
Més substància semblen abassegar altres hipòtesis explicatives d'aquest seguidisme. Des de l'inici de la (bruta) campanya electoral d'ERC, de fet, des de l'inici de la legislatura, l'actitud de JxC cap a ERC a estat molt menys hostil que a l'inrevés, malgrat que sigui aquesta la que és queixa dels imaginaris retrets que se'l fan. Aquest tarannà de fair play, que li donarà prou vots, pot ser també prova de negligència i fins i tot, por. Considerant com les gasta la gent d'ERC amb els adversaris, no és gens estrany, encara que tampoc massa elegant.
Per no esmentar l'hipòtesi de la solidaritat entre partits, molt d'esperar a una "taula de partits", dins una partitocràcia. Sens dubte JxC pretén ser alguna cosa diferent d'un partit o un partit de nova classe o nou model; però això són paraules quan els fets diuen el contrari, que la prioritat dels partits són ells mateixos dins el sistema de la segona restauració i la conservació de llurs posicions de poder. Aleshores, hi ha molta menys distància entre un diputat d'ERC i un altre de JxC que entre la gent del carrer i qualsevol d'aquests dos diputats. La prioritat de la gent al carrer és la independència, no cap partit.
I aquí només rau la qüestió, a la gent del carrer, a la qual es demana que pressioni sense que aquest pressionar tingui efecte a les institucions; la gent que va respondre a la primera crida l'1-O i després es va sentir defraudada un cop i un altre al llarg de tres anys i que ara veu que tampoc no hi ha seguretat que els partits estiguin a l'altura. Serà per raons diferents, però tots volen ajornar, endarrerir, frustrar.
Pel que fa a Palinuro, habitant típic del carrer, encaparrat amb els seus assumptes i treballs, tanca la seva molt foguejada trinxera. No sembla fascinat amb la perspectiva d'engorronir-se amb tres mesos més de política bruta.
Conservo el meu vot per a JxC perquè, a la meva opinió, no hi ha res millor.
