Som-hi!

3/4 dels votants de JxC l'han fet per Laura Borràs i només 1/5 pel candidat Calvet. Doncs, el partit s'acosta a la posició de Borràs d'implementar el mandat de l'1-O com més aviat millor. Només la quinta part dóna suport a la de Calvet d'anar acumulant "victòries parcials" fins a la victòria final que trigarà almenys una generació. Gairebé dos terços de JxC trien anar pel dret i només un quint per fer voltes a la drecera.

 

Cal reconèixer humilment que la decisió ha estat majoritària, no pas unànime com a ERC, on no hi havia més que un candidat ungit pel líder suprem. Una majoria, encara que democràtica (o potser per això mateix) no té la brillantor de la unanimitat. Ningú és perfecte, oi? Cert, però qui vol ser ningú?, preguntava el gran Charlie Brown.

 

Molt bona la troballa del títol del "tàndem electoral", MHP Puigdemont/diputada Laura Borràs. Li dóna a la campanya un caire gringo i un xic esportiu. La composició concreta del tàndem es veurà més avant, quan s'hagin pres les decisions sobre els llocs secundaris a les llistes. L'essencial és que es tracta d'un tàndem, una bicefàlia intel·ligent. És difícil imaginar un tàndem Puigdemont/Calvet. Hagés estat un cas d'incòmoda cohabitació, com diuen els francesos que sempre han sigut una mica més llibertins i, per tant, també revolucionaris, com es prova ara mateix als carrers de París. 

 

És un tàndem amb vocació guanyadora. El president Puigdemont simbolitza la legitimitat de la república catalana, sense cap discussió. És el principal actiu de la llista de JxC que, al cap i a la fi, és la llista del president. Al seu costat, la candidata Borràs treu la seva legitimitat del fet no ser una política professional, sinó persona d'independent que connecta amb la gent per damunt dels partits i es fa entendre malgrat ser una intel·lectual, a l'estil del MHP Torra, encara que més acadèmica. 

 

Quan Rufián va avisar/amenaçar al respectable amb una "campanya bruta" (com si no fos l'habitual al seu cas) probablement ja pensava a la brossa que li caldrà moure i remoure per amagar la distància sideral entre els dos candidats d'ERC i JxC. En termes d'imatge, personalitat, força de convicció, capacitat de comunicació, empatia i transparència no hi ha color. La campanya bruta d'ERC haurà d'acudir a l'ajuda del Tribunal Suprem espanyol per treure's del mig una rival tan perillosa. De fet, ja varen votar a favor del suplicatori en primer lloc. Si no intervé el TS, la victòria del tàndem és segura fins i tot a les condicions de guerra bruta mediàtica d'ERC, que monopolitza els mitjans de comunicació. 

 

Si els bruts pensen atacar a la candidata pel seu esperit literari i poètic, què és evident i fa nosa als illetrats de tota mena, farien bé informant-se de quin tipus de dona era la duquessa Gina Sanseverina-Taxis, que la candidata Borràs té com a heroïna preferida de ficció. Segurament se'ls gelaria el somriure condescendent de polítics professionals i experts a no res.

El gran timoner

Palinuro pateix un atac de gelosia o, per dir-ho a l'ús dels tertulians, un atac de banyes. L'hi ha sorgit un perillós competidor professional a la persona del candidat Pere Aragonès, presentat a tot arreu com el gran timoner que portarà la nau catalana a bon port. No com el pobre Palinuro que, en arribant a port, va caure pel bord de la nau i desaparèixer per sempre. El nou timoner, en canvi, amb mirada llarga i pols ferm, obrirà un gloriós futur de llibertat, "al mig i llarg termini". El Palinuro de la "tomba inquieta" no hi té res a fer.

 

La candidatura d'Aragonès a la Generalitat ha rebut el poderós suport fàctic i simbòlic dels presos/es polítiques del seu partit, Junqueras, Forcadell, Bassa i Romeva, en termes hiperbòlics, gairebé mil·lenaristes que recorden "el gran timoner", Mao Tsé-tung. Un entusiasme que contrasta amb el to de l'entrevista a Forcadell al Preguntes Freqüents de TV3 la mateixa nit, un to de persona rendida o, almenys, resignada. D'una banda, el pamflet de suport a l'Aragonès, d'altra, l'entrevista. El fet públic, la campanya, i el personal, la presó. És la tragèdia de la política. 

 

La resta del "article", un lamentable escrit a l'altura de un exercici de redacció de nen, plagada de llocs comuns, vulgaritats i mumbo-jumbo propagandista. Els autors fan valer reiteradament la suada metàfora del vaixell al mig de la tempestat i el gran timoner, com si no estiguessin gens segurs de la idoneïtat del personatge. Tanmateix, aquest el té fàcil perquè l'Ítaca de la seva derrota no és la independència, que no s'esmenta una sola vegada a l'escrit a quatre mans. En comptes de la independència, anuncia com primer port un "nou referèndum d'autodeterminació" que ens durà a un boirós futur de "la justícia i la llibertat de Catalunya".

 

De sobte, Pere "l'emprenyat", que feia uns dies que no parava de parlar d'independència i d'independentisme, s'adona que ha sobreactuat, ha fet un overkilling. L'élite a la presó no vol parlar ni que es parli d'independència. La independència espanta la gran famiglia sobiranista. Cal substituir-la (al cap i a la fi és un mot buit, com els conjunts buits a la matemàtica), per "la justícia i la llibertat de Catalunya". 

 

D'altra banda, però, els ideòlegs al carrer, els combatents de la "campanya bruta", els "intel·lectuals com Sergi Sol, Eduard Voltas i fins i tot el noi de Santako,  insisteixen a no deixar-se arrabassar el discurs independentista i han posat a l'infeliç de l'Aragonès a predicar la independència amb tota la convicció i força de què sigui capaç, que no és impressionant. Com quan l'ovella tracta de fer-se passar per llop, totalment a fora del seu paper de xicot repentinat i bon i submís gestor.

 

Les enquestes no pinten bé, les xarxes s'han girat en contra, l'opinió pública ja no s'empassa la seva brossa propagandística, el seu feixisme mediàtic és palès, tota la seva estratègia de la mentida està desprestigiada. I no tenen alternativa real. El dilema és fosc: anar a les eleccions amb un discurs independentista al qual ningú no dóna crèdit o amb un discurs "d'eficàcia" cap a "la justícia i la llibertat de Catalunya", que tampoc.

Primàries decisives

Fa uns dies, Palinuro va publicar un article a elMón.cat, titulat La campanya a dins de JxC. Valorava les propostes dels dos candidats, la diputada Laura Borràs i el conseller Damià Calvet. Aleshores ignorava que hi havia un tercer candidat, el senyor Jordi Ferré. Demano disculpes. Al capdavall, el tercer home com a la novel·la de Graham Greene, s'ha esfumat. 

 

És un moment complicat. Sovint les coses no són el que semblen i, de vegades, com ara, semblen el que no són. Els cupaires han reaparegut, després de dos mesos de reflexió interna amb l'habitual to apocalíptic: els projectes d'ERC i JxC són lacrimògens. Com a solució proposen fer un altre referèndum d'autodeterminació abans de 2025. És d'esperar que llavors les llàgrimes estaran eixutes. 

 

Com que la CUP ajorna el moment de ruptura un pla quinquennal, els electors hauran de triar entre ERC que també l'ajorna fins a aconseguir no la majoria, sinó la unanimitat dels electors, i JxC. A dins de JxC, els militants han de decidir entre Laura Borràs, partidària de la implementació del mandat de l'1-0 cap a la independència i Damià Calvet, partidari de seguir acumulant "victòries parcials" a un temps més llarg, més ajornat, d'una generació.

 

Aquesta decisió és crucial. Són dues propostes tan diferents que semblen de partits diferents. I això no és cap nimietat. Palinuro suposa (i desitja) que sortirà electa Borràs, el que vol dir que el partit parlarà amb una única veu pel que fa a la independència, el quan i el com. Fins a quin punt? Les primàries mostraran quin suport té a dins del partit la posició de Calvet i quina serà la unitat d'acció del govern. Això és decisiu. Cinc mil i escaig de militants del partit escolliran un(a) candidat(a) que presentaran després al vot de milions d'electors independentistes.

 

Com a curiositat, he llegit que els personatges històrics preferits de la candidata Borràs són Olympia de Gouges i Alinor d'Aquitània. Per cert, de Gouges va perdre el cap, diuen els historiadors, no per la declaració o per ser dona (honi soit qui mal y pense) sinó per ser girondina. Alinor, la padrina del sant grial. Com a heroïna de ficció, la duquessa Gina Sanseverina-Taxi; totes dones de caràcter i de caràcter complex; bon senyal. El candidat Calvet té com a personatges, Prat de la Riba i Gro Harlem Brundtland, més convencionals i menys flamígers, i com a herois de ficció, els de Tin-tin. Sí, sembla una mica el professor Tornasol, més jovenet.

La comèdia del mentrestant

Ai, caram, que els republicans s'han fet independentistes! Qui havia de dir-ho? Tres anys arrufant l'entrecella, mirant cap a altra banda quan es parlava d'independència; tres anys parlant de l'esquerra de l'Estat, la república catalana dins la república espanyola en feliç comunió de repúbliques ibèriques; tres anys lluitant contra l'independentisme "màgic", o sigui, l'independentisme ras i curt, i contra els hiperventilats. I, ara, de sobte, s'han fet independentistes. Això sí, quan pertoqui; però independentistes-independentistes de debò, de veritat, de pedra picada i molt picada perquè l'orador ho repeteix fins a l'avorriment. 

 

És curiós. Estic segur que una anàlisi de contingut del discurs del VP Pere "l'emprenyat" al llarg d'aquests tres anys provarà que gairebé mai ha fet servir la paraula independència, malgrat que tothom parlava de "partits independentistes", el seu inclòs. Aleshores, no enfila tres mots que una no sigui "independència".

 

 Però, no, és mentida, com sempre. El president vicari parla d'independència perquè és la consigna que ha rebut dels ideòlegs de la campanya, els durs, el comissari polític Sol i el portaveu Rufián, tots dos convençuts que el company Pere és un feble, sense enganxada. L'han ordenat que es treballi el carrer predicant el seu independentisme. A l'inici, la gent pot trobar-ho una mica estrany i desconcertant, però confien que llurs mitjans públics de comunicació i propaganda faran la resta parlant dels "partits independentistes", una realitat tan objectiva com l'unicorn. Per descomptat, no tenen cap intenció de fer res per a la independència; només volen ocupar el sector de l'electorat amb un relat fals d'independència. No volen la cosa; volen el nom.

 

Tanmateix, malgrat els trinats independentistes, el discurs del VP és el republicà de sempre, el vell discurs del "govern efectiu" per amagar la independència. Pot semblar una mica indecent parlar de gestió, efectivitat i solució dels problemes concrets de la gent amb l'executòria del govern que, per ironies de la vida, vicepresideix aquest home. El que importa és com el VP defensa la prioritat de la gestió "efectiva" amb tota la força de la seva retòrica que, encara que grollerament anafòrica, és molt més del que pot fer l'ideòleg Rufián, incapaç de construir una oració subordinada. 

 

Per més que vulguin encolomar-nos una vergonyosa claudicació com a una conquista amb aquests PGE que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya, no ho aconsegueixin. Parlar de la responsabilitat de gestionar el dia a dia (molt semblant, per cert, a la viu-viu), insinuant que els independentistes de debò no es preocupen del benestar de la gent, no fa res per salvar la fal·làcia del raonament d'Aragonès, tot plegat. Encara que defensis "pam a pam" el benestar de la gent, no podràs fer res per manca de recursos i et quedaràs amb un pam de nassos, tot reconeixent que no tens recursos perquè no ets independent. El discurs sencer del VP és mentida. És un acte més de campanya; d'aquesta bruta campanya. 

 

Quant a la independència, a la qual, els partidaris del "pam a pam" diuen no renunciar, se sap ja quan arribarà? Sense dubte; l'ha revelat Joan Tardà amb la claredat d'un profeta bíblic: quan hi estiguin a favor tots els catalans. Tots.

 

Mentrestant...

Les xarxes diabòliques

Tothom s'ha assabentat que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, en concret, a la més dinàmica de totes, tuiter. Tot l'aparell de propaganda del partit, la legió de trolls a sou mossegant els crítics, tota la comunicació pagada, no van impedir que les xarxes se'ls girin en contra. La raó és senzilla: tuiter és el més semblant al mare liberum, la mar lliure, obert a tothom, per a tothom dir la seva en llibertat. Un lloc on ningú pot vetar, censurar, silenciar o fer fora a ningú. On ningú no pot donar ordres o, si els dóna, ningú no els obeeix. L'àmbit d'això que els connaisseurs anomenen "empoderament" de la gent. Un lloc on la informació no es pot amagar o manipular i, a més a més, circula a la velocitat del llamp. Tota la catedral de mentides, subterfugis, ambigüitats, dobles sentits d'ERC jeu esmicolada als peus dels tuitaires amb accés lliure a les hemeroteques. Aquí s'ha acabat el bròquil. ERC té les xarxes en contra; molt en contra. 

 

Ah!, diuen els ideòlegs republicans, però tuiter és una bombolla; les xarxes totes, són bombolles, com si diguessim "torres de marfil". No tenen cap pes electoral. La vida real està al carrer, a la gent que no té tuiter, a les iaies que només veuen TV3. No cal preocupar-se. TV3 i Catalunya Ràdio són nostres aparells de propaganda i els mitjans privats, a la majoria, també, que les subvencions fan miracles. Guanyarem les eleccions. La campanya serà bruta, però guanyarem.

 

Sí, és una qüestió interessant. Qui prevaldrà el 14-F, les xarxes lliures o els mitjans controlats? Veurem.

 

Per si de cas, tots els polítics republicans viuen també a dins de les bombolles, es barallen a les xarxes, els governants s'expressen al tuiter. Rufian no surt de tuiter més que per parlar al parlament o a les televisions amb el seu inimitable estil que deixa la política espanyola i catalana a l'alçada de duel a OK Corral. Però si al parlament i a les televisions ningú no pot contestar-li, molt menys algú del carrer, al tuiter, tothom l'interpel·la amb les maldites hemeroteques que fan palesa la seva falta de principis i escrúpols.

 

Minuts després que el portaveu pugés el seu pasquí al clau del tuiter, ja corrien a les xarxes les proves que el noi mentia. Si mentida sencera o mitja veritat és indiferent, tenint en compte que els altres punts també són mentides o promeses buides. 

 

Les xarxes són bombolles. Però bombolles que difonen la informació off limits, fins i tot als mitjans convencionals que reprodueixen sovint els continguts de les xarxes i moltes vegades literalment. 

 

Sí, el 14-F sortirem de dubtes sobre qui és més real, si les xarxes, on tothom pot parlar, o els mitjans convencionals on només parlen els d'un partit.

Gran venda d'engrunes

Després de la compareixença de la portaveu Vilalta, creieu-vos, infeliços mortals, fora de perill d'atacs tan brutals a la intel·liguèntsia?

 

Rufián ja havia avisat/amenaçat amb la brutícia de la campanya vinent. Va fer curt. Parlar de brutícia és un understatement, impropi del tarannà unidimensional de l'interessat. Ningú ens havia avisat que la brutícia incloïa rodes de premsa del portaveu d'ERC, possiblement com la d'ahir o pitjors. Massa brut el joc. Mon Dieu, aparta de mi el calze de les declaracions públiques d'en Rufián!

 

La notícia, el fet concret, és que ERC dona suport als pressupostos espanyols i que el president Sánchez en té garantida l'aprovació i, per tant, l'estabilitat del gobierno. Podemos i ERC tenen garantida la seva continuïtat al parlament espanyol i a les cadires espanyoles. Això és el fet cru i nu. Vendre-ho a Catalunya i fer-ho com un triomf de l'independentisme sembla tasca herculana i no sé jo si el vicepresident/president/candidat Aragonès podrà portar-la a terme. Caldria un Cagliostro, un Messmer, una madame Blavatsky per convèncer a la gent del fet que donar suport al gobierno sigui en interès de la independència. Per això es requereix art. 

 

Rufián no té la força magnètica d'aquells grans engalipadors, ans al contrari, sovint resulta embafador i repulsiu. Però presenta la seva miserable claudicació davant d'Espanya com un cant de victòria quan no és sinó un miol de gat submís; el regateig dels comptes minuts com l'assoliment d'El Dorado i la copsa de propines com un fet històric, segons el vicepresident Iglesias. Sense dubte, per a ells ho és; però només per a ells, que ja tenen teixida una aliança. Amb el suport als PGE, ERC s'assegura el del PSC a Catalunya. El tripartit que Vilalta exorcitza per a sempre un dilluns ho consagra Rufián un dimarts.

 

Tan orgullós se sent el noi amb els resultats del seu suport als pressupostos que ho va piular al seu estil pamfletari com a resum de la seva roda de premsa que ha estat una venda d'engrunes. A canvi del suport als PGE, ERC ha obtingut coses que el gobierno ja tenia acordades i quatre  promeses que tenen la credibilitat que tothom, fins i tot Rufián, coneix: zero.

 

Només una observació que destrueix tota la parafernàlia propagandística de la venda d'engrunes. Aquests pressupostos perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya. Ni s'esmenta.

 

La mala consciència del portaveu Rufián li surt del fons del cor quan diu que el seu suport als PGE no els fa (als Republicans) "menys independentistes, ni menys republicans, ni menys d'esquerra". Excusatio..., etc.

 

Deixant a banda el miracle paulí pel qual el no independentista Rufián ha esdevingut independentista, cal donar-li la raó: no, el seu suport no els fa menys independentistes, ni republicans, ni d'esquerres perquè és impossible, ja que no són cap de les tres. ERC no és d'esquerra, ni republicana, ni catalana per la mateixa raó per la qual el Sacre Imperi Romà, segons Voltaire, tampoc no era Sacre, ni Imperi, ni Romà.

El no tripartit del futur

Cal tenir molta presència d'ànim, per dir-ho amb cortesia versallesca, per sortir en nom d'ERC a prometre res pel futur, considerant futur la pròxima mitja hora. Tothom sap que futuribles i juraments del tipus "mai faré o mai diré o mai deixaré dir o fer", així, en abstracte, no volen dir res. Ho sap tothom per experiència pròpia i aliena. És un saber universal provinent de la condició humana. Ho sap fins i tot la portaveu que fa com que l'ignora. Descartem tot pacte amb el PSC o Comuns vol dir ara per ara i si les circumstàncies no canvien. I si canvien i es pacta, es dirà que sempre s'havia estat partidari dels pactes.

 

Per què ho diu, doncs? Per obrir via a la campanya bruta contra JxC que ja té avisada Rufián. Tothom a Catalunya pensa que això d'eixamplar la base i no som prou i d'entendre's i dialogar, com els cants de sirenes del PSC i Comuns, apunta a un tripartit amb l'entusiasta suport dels mitjans espanyols i fins i tot l'empatia dels ministres del gobierno. Tanmateix, la portaveu vol descartar d'una vegada per totes el que tothom dóna per descomptat sabent que no pot garantir res perquè "mai" significa "ara per ara i mentre no hi hagi ordre a contrari". 

 

Perquè, doncs? Per poder dir a correcuita i amb brutícia rufianesca i obvia referència a JxC, que qui parla de tripartit, ho fa per motius electoralistes. ERC, en canvi, apareix lliure de tota perversitat, revestida, com està per la toga candida.

 

ERC, diu la portaveu, només pactarà amb partits independentistes. Si fos veritat, no s'entén perquè no fan el pacte abans en forma de llista unitària. 

 

ERC no té motius electoralistes. Només vol encapçalar un govern "d'àmplia base". Em permeto recordar l'expressió, que no trigarà a sortir als discursos republicans. 

 

El fet que ERC es torni a declarar independentista a causa de les eleccions, és a dir, per guanyar-les com sigui, no és electoralisme.

 

Hi ha compareixences que fan vergonya.

L'única sortida per a qui?

La vicepresidenta del gobierno sembla gaudir de la plena confiança del seu president o, com es deia llavors, als temps dels favorits, "té l'orella del president". El personal els veu una mica com una parella casolana, una mena del bon i el mal policia o el pare i la mare amb rols invertits. Mentre Sànchez es desfà a somriures, promeses, paraules boniques i ens mira als ulls per transmetre'ns la força de la seva convicció que aquí no hi haurà mai un referèndum d'autodeterminació, la vicepresidenta, amb un tarannà autoritari, gest sempre fosc i respostes fins i tot intemperants considera sense embuts, que l'única sortida per a Catalunya és enfortir el seu gobierno, pilar de l'Espanya eterna.

 

La personalitat autoritària sempre parla en termes de l'única sortida que, per descomptat, és la que li convé. És l'escola de Margaret Thatcher, també coneguda com a "dama de fer" i la seva fórmula TINA (There Is No Alternative) (No hi ha cap alternativa). L'única sortida és la TINA de la ministra Calvo que la fa valer sovint ("l'única sortida per a Veneçuela", "l'única sortida és la taula de diàleg", etc.). 

 

Sempre l'única sortida; la seva que, a més a més, s'imposa a cops d'ignorància. Segons Carmen Calvo, el dret d'autodeterminació no està reconegut enlloc al món (que és ampli i aliè, com deia Ciro Alegría); a Escòcia no va haver-hi un referèndum d'autodeterminació; el rei és inviolable en qualsevol cas, passi el que passi; cal respectar la presumpció d'innocència tret que es tracti de catalans. E cosí, via... No és una ministra molt intel·ligent ni tan sols espavilada, però fa la seva feina de castell de l'Espanya monàrquica eterna de l'esquerra falangista, la de l'orgull de ser espanyol.

 

La seva declaració "unicasortidista", sense dubte, està pensada per engrescar i aconseguir el suport d'ERC als pressupostos, cosa al capdavall ja segura. Però ho fa de la pitjor manera possible. La seva ignorància inclou Catalunya i l'impacte que aquesta declaració pot tenir sobre l'independentisme català al qual pretén enganyar ERC fent-se passar per independentista. L'abraçada del gobierno espanyol és sempre l'abraçada de l'os a Catalunya. 

 

Tanmateix, la declaració té un punt de veritat malgrat ella mateixa, probablement apuntat pel subconscient de la ministra. Per què diu la ministra que l'habitual "única sortida" és per a Catalunya quan els pressupostos que s'han d'aprovar són els espanyols i, per tant, es tracta d'Espanya? Perquè l'ha traït el subconscient. Efectivament, es tracta de l'estabilitat d'Espanya; no de Catalunya, que no en té. 

 

Però aquest reconeixement palesa l'objectiu real, encara que mig-amagat, d'ERC. Fer impossible la independència de Catalunya sacrificant-la a l'estabilitat espanyola. I així no anem bé a les eleccions, gent. El negoci s'ensorra.

El candidat del partit-empresa

La ratificació del president vicari Pere "l'emprenyat" com candidat d'ERC, es donava per descomptada, com les lletres de canvi. Era l'únic candidat a candidat. Només li calia un vot favorable, ja que l'opció de votar en contra no hi era. Tan sols un vot favorable, el seu. Tots els vots restants són prova d'adhesió incondicional, perfectament prescindibles. 

 

Lògic, per l'altra banda. Aragonès és el funcionari del partit candidat, el mitjà, l'eina amb la qual el partit compta imposar la seva línia i la seva voluntat: assolir el poder per perpetuar-se-hi fins al temps de la segona vinguda del messies independentista. 

 

Tuiter serà una bombolla, segons doctrina dels intel·lectuals republicans, o sigui, una cosa negligible a un món on trionfen els mitjans audiovisuals. Però, per si de cas, el candidat ha trigat segons a tuitar la seva candidatura a la "bombolla", al capdavant d'un "gran equip en el proper repte que tenim com a país i com a independentistes". 

 

Minuts més tard, el líder suprem ungia al candidat des de la presó també a la "bombolla" amb un grandiós: "Som i serem el soci més lleial al poble de Catalunya!"

 

Si em permeteu el modernisme, la barra del personal és per al·lucinar en colors. Els dos mots que els republicans repetiran fins a l'avorriment a la campanya electoral són "independència" i "lleialtat". Estic segur que una anàlisi de contingut de text de tots els discursos, declaracions i manifestacions d'ERC als darrers tres anys (milions de paraules) mostraria que amb prou feines han esmentat mai la independència i la lleialtat només per exigir-la als altres. 

 

En conseqüència, aleshores parlaran d'independència i lleialtat tot el que no hi han parlat en tres anys. Aleshores són tots independentistes, fins en Rufián, que no és independentista, segons pròpia confessió. I tots lleials, fins en Junqueras que no en coneix el significat. 

 

La promesa de Junqueras de ser el "soci més lleial al poble de Catalunya" conté la clau per esbrinar el partidisme i la supèrbia d'aquesta secta de farsants ben pagats. No són el poble de Catalunya, sinó, segons ells, el seu "soci", com a una empresa mercantil. 

 

La ratificació de "l'emprenyat", efectivament, era lletra descomptada a aquesta empresa de partit.

La guerra bruta d'ERC a les ones

Sí, sí, ja sé que és una notícia d'un mitjà antiindependentista i que és de 2018. Però és veritat. Per això mateix ens dóna la clau per entendre com ha estat possible que TV3 s'hagi convertit a un instrument de manipulació amb un clar biaix cap als temes espanyols tractats sovint en castellà, incomplint la tasca per la qual TV3 va néixer, de defensar i enfortir el català. Perquè està controlada per ERC. 

 

Amb el 155 com la celebra espasa de Damocles sobre el cap, s'entén que l'esperit de la casa sigui prudent i no faci res que provoqui major intervenció de l'aparell repressiu espanyol. Però això no justifica el biaix cap a ERC i l'ostracisme cap al MHP Puigdemont i, el que encara és pitjor, el seu menyspreu.

 

L'espanyolització de TV3, a la que les xarxes comparen al NO-DO, no només s'explica en negatiu per la por al 155, sinó també en positiu per la submissió dels mitjans catalans al marc mental espanyol. Els informatius i tertúlies tracten notícies sense cap rellevància per a Catalunya només perquè són espanyoles i, per informar-se d'aquestes irrellevàncies demanen l'opinió de publicistes maseteres que, per descomptat, exposen la seva doctrina en un castellà condescendent, per a consum de la perifèria.

 

La comunicació que fan els mitjans públics catalans és comunicació espanyola de vegades parlada en la llengua vernacla. És l'esperit tenaç, secular, de l'assimilació castellana. Aquesta ha estat l'actitud de TV3 d'ençà que ERC va assolir el seu control i la va convertir en la TV del règim del 78, un aparell d'agitació i propaganda d'ERC i d'ostracisme i menyspreu del MHP Puigdemont. President legítim de Catalunya. Una TV ferrament controlada pel corrupte comissari polític Sergi Sol que es presentava a les tertúlies com a "exassessor del VP Junqueras", amagant la seva condició real d'assessor del VP Aragonès, en actiu i cobrant. Aquest element, encarregat d'aplicar a TV la "línia del partit", dóna les ordres al mitjà i el seu director, Vicent Sanchis, les compleix. 

 

La "línia del partit" és senzilla: carta blanca als atacs a l'Estat espanyol, als enemics de la independència, als equidistants de rigor, als crítics amb el president Puigdemont i fins i tot als crítics del govern com a unitat de destí a l'universal, sempre que no siguin crítics amb ERC. Censurada tota expressió favorable al president Puigdemont o a JxC i doblement censurada tota crítica per minsa que sigui a ERC. 

 

El comissari polític Sol va publicar un article el 2019 amb el desvergonyit títol de Viva TV3! Que un empleat publiqui un article lloant el seu patró és lamentable. Que l'article cerqui desmentir l'acusació de manipulació i censura a TV3, que és pública i notòria, és fastigós. Que ho faci afalagant caninament al seu superior polític, l'indescriptible Rufián, és esgarrifós. 

 

Els sicaris no entenen que impedir la llibertat d'expressió, censurar la crítica, vetar els crítics els acosta al feixisme. Callar els altres, no deixar-les parlar, suposa una pretensió d'infal·libilitat que, és clar, s'atorga al líder suprem, el VP Junqueras, l'home que ha torpedinat sistemàticament la unitat independentista i, per tant, la independència.

 

I aquesta és la circumstància a dos mesos d'unes eleccions que, segons el mateix Rufiàn, seran "brutes". Parlar de brutícia quan es disposa d'una bateria de mitjans disposats a difondre-la revela una malevolència i una intencionalitat tan roïnes que caldria preocupar-se, si no fos perquè els encarregats de la bateria són els "cervells" d'ERC.

 

Aleshores, parleu tant com vulgueu, prediqueu a les vostres TVs i Radios, feu tanta propaganda com sigueu capaços. 

 

No aconseguireu ensarronar a la gent un altre cop.

Una guerra bruta que "et cagues"

Ho va dir Rufián fa uns dies: espereu-vos la màxima brutícia de la història. Era un eco d'en Jordi Cañas -aquest Rufián sempre està en sintonia amb els més espanyols dels espanyols- quan va prometre muntar "un Ulster que et cagues". A tuiter guanya JxC per golejada. A les enquestes del CIS, el CEO, organismes del Gobierno i el govern respectivament, és a l'inrevés. Com també als resultats de les empreses demoscòpiques que venen llurs dades als periòdics. 

 

Si algú demana la raó d'aquesta discrepància, sona una rialla d'autosuficiència al fons a la dreta. Només els tronats gosen comparar la conya de les "enquestes" a tuiter amb la seriositat dels estudis demoscòpics, que fan públics les dades amb objectivitat.

 

Vaja, pura ideologia. Les enquestes públiques i privades projecten sempre el punt de vista dels que els paguen, siguin governs de partit, partits aspirants als governs o llurs aparells de propaganda als mitjans de comunicació. No vull dir que es falsifiquen descaradament, encara que de vegades o sembli. Allò seu és més professional, es diu "cuina", però, tot plegat, arriba al mateix, la projecció d'un desig, un wishful thinking, millor o pitjor cuinat.

 

Al seu torn, la internet, les xarxes, i sobretot tuiter, són el mar lliure, la terra de tots i ningú, on tothom pot ficar cullerada, un àmbit sense límits ni condicionants, on es barregen ideòlegs, provocadors, pirates, policies amb autorització i sense, gent del comú, fantasmes i tota mena de creatures que el bon Déu ha posat sobre la terra. Un àmbit on ningú no pot donar cap ordre ni imposar cap criteri. Per això mateix, les seves enquestes, improvisades, fetes al llarg del camí, són més creïbles que els sondeigs cuinats fins i tot pels millors chefs ideològics.

 

Au, va, bon home! És evident que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, però això és un mal menor, car el tuiter és una "bombolla", segon dictamen de Rufián, que es passa el dia a tuiter i, com Charlot als Temps moderns, quan no tuita, quan parla, també tuita i, a més, guinyola. La gran majoria no està a tuiter, les iaies, les simbòliques iaies del catalanisme, envoltades de calats i records, no estan al tuiter. A aquest terreny de la majoria i les iaies reina incontrovertible l'aparell de propaganda d'ERC, de TV3 i RadioCatalunya, dirigides amb mà de ferro per Vicent Sanchis, a les ordres del comissari polític republicà, Sergi Sol. Nosaltres definim la realitat. La realitat és nostra. Les iaies són nostres. Les nostres enquestes són les vàlides.

 

Davant l'aclaparador monopoli partidista republicà dels mitjans de comunicació, castell temible en defensa de la castellanitat de Catalunya, les reivindicacions del tuiter són això: piulades d'ocells quasi espirituals, sense cap ressò entre les masses de votants de les majories i les iaies televisives. 

 

OK. És el repte del nostre temps: qui té més impacte a l'opinió pública, les xarxes socials o els mitjans convencionals? 

 

En tres mesos ho sabrem. No em direu que no és un repte ben interessant.

Si us plau, atureu el ridícul

Els persistents escarafalls d'ERC no fan més que atiar les passions al pati de grillats del govern. No hi passa dia sense algun escàndol d'incompetència o negligència. L'espectacle és lamentable i de vegades, esgarrifós. Que, per amagar la ineptitud a la gestió de les seves conselleries de partit, el president vicari no tingui altra solució que teatralitzar un altre escàndol trencant un comitè de la COVID mostra un grau màxim d'irresponsabilitat. I té un punt d'ironia, llevar-se de l'única taula a la qual mai s'ha assegut. 

 

Res de nou sota el sol, business as usual a la maquinària de propaganda d'ERC. Sembla que han estat els mateixos republicans a fer les filtracions que han aprofitat per trencar la taula demanant lleialtat com si sabessin quina cosa és. Hores més tard de l'espectacle calderonià, molt dolents per les ferides morals rebudes, els republicans recomponen la taula trencada sempre que no hi hagi retrets. No és magnífic?

 

Per cert, el conseller de Treball tenia preparada una altra mostra de la munificència i larguesse del poder cap a la Cultura pel molt avisat mètode conegut com "el primer que hi arribi, se l'endut!" i la va retirar a correcuita. Les magres ajudes vindran segur, però cal pensar el mètode. Mentrestant es demanen disculpes i es promès que no tornarà a passar, cosa molt tranquil·litzadora. 

 

Tot plegat pot ser veritat, no que no torni a passar un desastre, sinó que no passi res. El president vicari de Catalunya no té gens d'interès a governar-la, sinó a guanyar unes eleccions a les quals ell és candidat. Res se l'en fa el govern "efectiu", ja que aspira a presidir-ne el nou. 

 

La seva figura no té empenta ni tan sols entre els seus que el consideren, a la rufianesca, gasosa; per no parlar dels adversaris que l'anomenen "cigró". Conscient de la situació, l'endiumenjat i repentinat homenet ha decidit assolir per setge pacient i avorrit l'objectiu que sap que no pot assaltar. Per això conclou els seus tuits, com si fos un Cató el censor, recordant, parli del que parli, que Catalunya demana un Estat propi, no a la manera que Carles V demanava Milan, sinó a la dels cristians quan demanen el "pa nostre de cada dia".

La guerra bruta d'ERC

Quina mandra! Fa uns dies que el xicot d'ERC al parlament espanyol, el seu portaveu, ha descendit al camp clos de l'honor a defensar a braç armat la seva causa i atacar a l'enemic. Cert que ho fa amb el to barroer, el gest agressiu i l'estil masclista i prepotent del seu tarannà d'escuder. Tanmateix, al clos també es barallaven els escuders amb els escuders. 

 

Dues preguntes cal fer a aquest brau lluitador: quina és la seva causa i qui l'enemic? En termes de l'interès general, col·lectiu, la causa és un discurs nuvolós i incomprensible, un mumbo-jumbo de vaguetats, un llenç incoherent on es fiquen pêle mêle propostes sovint contradictòries: govern efectiu, república, diàleg, amnistia, referèndum, independència a les calendes gregues, esquerra, hegemonia, aixecar majories, unanimitat, pragmatisme, sense cap lligament ni sentit. En termes generals, col·lectius, no hi ha causa; no hi ha programa.

 

Sí que n'hi ha, de causa, en termes concrets, de partit, de casta, personals. Es tracta d'aconseguir que res no es mogui, que no hi hagi independència (que és cosa d'"hiperventilats") i que es mantingui l'statu quo. En roman paladí: hegemonia de partit, cadires i sous públics assegurades per quatre anys. Això es mereix una guerra, si cal. 

 

Pel que fa a l'enemic, res d'ambigüitat ni incerteses; clar i meridià: l'enemic principal a batre pels guerrers d'ERC és JxC i molt específicament, el MHP Puigdemont. L'enemic no és el gobierno espanyol, amb el qual els republicans fan mans i mànigues perquè són "d'esquerres" i l'esquerra, ja se sap, és internacionalista. Tampoc no ho és la dreta espanyola. A Rufian l'encanta confraternitzar amb gents del PP o VOX i fer-se fotografies de fira amb els seus geníssers. Sembla motiu d'orgull per a ell i amb prou feines aconsegueixen els seus col·legues que no faci manifestacions catalanòfobes entre tuit en castellà i tuit en castellà.

 

El bel·licós portaveu no amaga el seu acendrat patriotisme espanyol que, diu, és part de les seves arrels, i es queda curt perquè no és part, sinó l'única arrel. No en té d'altres. I per això mateix diu que ell no és independentista. Amb aquests antecedents, és clar que l'avís del portaveu a JxC sobre la brutícia de la campanya electoral és molt més que un avís. És una amenaça. Cal estar preparats perquè als pròxims temps es deslluiran sobre nosaltres totes les potències del cel enfurismades. 

 

Ai dels vençuts! 

 

El més fascinant de tot plegat és que ni tan sols aquest anunci de brutal confrontació "bruta" farà reflexionar als abduïts de la secta. Seguiran ploriquejant que els crítics d'aquesta política de farsants són "infiltrats que divideixen l'independentisme." Són ànimes beneites de les que serà el regne del cel, ja que el de la terra...

El discurs del colon

Fa uns anys, Alfonso Guerra va publicar unes memòries i un dels volums es titllava "Cuando el tiempo nos alcanza". Els malintencionats sospitaran que, atesa la mitomania del personatge, hi ha una referència soterrada a l'univers proustià, a la cerca del temps perdut. Perquè això sembla ser el temps que Guerra diu que l'assolit: un temps perdut; un temps perdut pel que fa a la saviesa que, des de Sèneca i Ciceró, es presumeix a la gent gran.

Sentir-ho en aquest vídeo, amb el to seriós, preocupat, fins i tot indignat, sense fer cap dels seus insuportables acudits, fa palesa la distància abismal que hi ha entre els colons espanyols i els colonitzats catalans. Una distància infranquejable, una oposició sencera, total, dos mons a part. Escandalitzat, esquinçant-se les vestidures de l'ànima espanyola, brama, en un grit d'angúnia, com el súmmum de l'afront nacional, que a Catalunya, a Barcelona, tot està en català.

 

Ja, clar, i a França en francès, a Alemanya en alemany i a la Xina en xinès. 

 

Ja, clar, reconeixerà Guerra, que és home conreat, però França, Alemanya i la Xina són nacions. 

 

I també Catalunya! 

 

Això és el que els espanyols mai acceptaran. De fet, cal recordar-ho?, som aquí per una sentència del Tribunal Constitucional negant la condició nacional de Catalunya. Mai, mai acceptaran els espanyols que Catalunya sigui una nació. Si l'ONU els obliga a reconèixer-la com a tal, abandonaran l'ONU. No ho reconeixeran mai no perquè no n'estiguin convençuts a llur fòrum intern, sinó perquè materialment no poden. Sense Catalunya, Espanya deixa d'existir.

 

Com que no poden permetre-ho, tracten, com han fet sempre, de liquidar la consciència nacional catalana atacant el seu cor: la cultura i la llengua. I per això emboliquen tot el que poden amb la qüestió lingüística, l'educació, els drets dels ciutadans i les fantasies del "bilingüisme" que és el nom de la colonització lingüística. Per aquesta tasca són imprescindibles els bufons ideològics d'un patriotisme espanyol "d'esquerres", centralista, partitocràtic i monàrquic. I Guerra, el del temps perdut, ho fa molt bé, encara que els xicots de la veritable esquerra communard i llurs cosís, els republicans catalans, ja li donen lliçons.. 

 

No podem oblidar que darrere aquests bufons ideològics de l'Espanya eterna està l'exèrcit, el pilar de l'oligarquia espanyola i el seu minvant imperi, el veritable partit polític dels espanyols, siguin de dretes o d'esquerres. 

 

Pregunteu a la ministra socialista de Defensa.

La llista del president

Fa uns dies que Palinuro insisteix que la llista del president sigui la llista del president i aquesta fórmula de posar-l'hi com a candidat simbòlic per damunt el candidat "efectiu" sembla encertada perquè fa palès que "l'efectivitat" depèn de la legitimitat. Els electors som com un sant Tomàs col·lectiu; volem tocar. Amb el MHP Puigdemont al capdavant es basteix una llista de president, formalment de partit, però oberta a tothom, és a dir, una llista de país amb dos objectius prioritaris: lluitar contra la pandèmia i fer la independència per la via unilateral.Al mateix temps.

 

Una altra notícia i símptoma de la situació política a Catalunya és la sortida d'ERC de l'expresident de Súmate, Eduardo Reyes, que es suma al seu torn a Demòcrates, una organització molt més independentista que ERC, cosa gens difícil. Atès que Reyes va ser el "pare" ideològic de Gabriel Rufian, segons llegenda urbana, es tractaria d'un cas de complex d'Èdip però vet aquí que l'Egist va ressuscitar a un altre projecte polític. 

 

Ignoro el ressò que la decisió de Reyes tindrà a Súmate, però sigui el que sigui, tampoc no hi serà beneficiós per als republicans. Malgrat el control gairebé asfixiant d'ERC sobre els mitjans de comunicació, hi ha una percepció general que la seva tàctica ha estat una estafa i, a més a més, una estafa fracassada. Els atacs ferotges, fora de tota mida, al MHP Puigdemont no amaguen pas la por a perdre les eleccions. Una possibilitat que mai se'ls havia ocorregut, ensuperbits com eren amb la victòria de 2019. 

 

Resten tres mesos per a les eleccions amb la campanya electoral de fet més llarga de la història.

Que no ens abandoni la intel·liguèntsia

No tinc cap mena dubte que els dos candidats a presidir JxC són partidaris de la independència sense embuts, sense jocs de paraules, ambigüitats, contextos, repúbliques de Peter Pan, mentides, pragmatismes i taules de tafur. Clar i català: la independència. Ja li ho he escoltat a Laura Borràs i, sense dubte, Damià Calvet també ho expressarà al seu torn.

Suposo que, com estan les coses ara mateix, independència vol dir per la via unilateral. Ni hi ha cap alternativa perquè totes les altres, totes, han fracassat i, qui els proposi, no pot fer-ho de bona fe. Suposo; però convé dir-ho, com ja ho ha fet el MHP Puigdemont.

 Declaració unilateral d'independència, DUI. Molt senzill. No calen més paraules que només poden servir per embolicar i obrir el camí a debats sobre el sentit, el re-sentit, el rere sentit, el context i resta de litúrgies d'ERC. I tot per acabar conreant l'hortet autonòmic una altra vegada i munyint les vaques afamades.

 Per això em sembla un error que els dos diputats hagin contestat a dues entrevistes a "La Vanguardia" com ho han fet a la pregunta capciosa de com s'assoliria la independència. Calvet diu que hi calen abans unes victòries parcials fins a arribar a un "referèndum acordat". Borràs diu que "marcar-se objectius temporals és lligar-se de mans i peus". Tanmateix no vaig escoltar-ho al vídeo que, per altra part torna a afirmar l'objectiu d'independència amb claredat, però si l'Ara l'afirma, serà veritat.

És a dir, tots dos van caure al parany saduceu, tractant de sortir-se'n amb l'habitual nuvolositat argumental d'ERC, o fent voltes a la drecera, com diu el poeta: paraules inútils. I això no és gens intel·ligent, em sembla.

És clar: ningú no pot posar data a la independència perquè depèn de factors fora de l'abast de tothom, d'imponderables. El que sí que es pot és posar data a la declaració d'independència perquè només depèn d'un factor que estarà clar el 14-F: si hi ha prou majoria parlamentària per fer-la. Si n'hi ha, serà a les 24 hores de la proclamació dels resultats. I d'això es tracta i això és el que cal dir. 

Aquest és el nus gordià de les eleccions i cal tallar-ho. Ho deixa caure el conseller Calvet al parlar al final d'una ruptura a un to de gestor benèfic. 

Sí, una ruptura com la del nus gordià, a la manera alexandrina.

D'heroi a malvat

El viatge del major Trapero a través els tribunals espanyols ha acabat amb bon resultat per a ell, reconegut innocent. El vaixell ha tocat a bon port. Guaita que a la travessia de tres anys, el que partí com a heroi ha arribat com a malvat! Quan el van fer fora de la feina, els independentistes l'acomiadaren lloant la seva competència i professionalitat al cas dels atemptats del 17 d'agost de 2017. Fins i tot van presentar el seu processament com una persecució política. Els mateixos independentistes que treuen foc pels queixals amb les declaracions de l'interessat a l'acte de restitució al càrrec, posant-se a disposició de les forces d'ocupació a Catalunya. 

 

No hi ha raó per a la sorpresa, encara que si per a la indignació. Trapero no ha estat mai independentista ni tan sols per aproximació. Coneixem la conversa entre ell i el MHP Puigdemont abans de l'1-O. El policia va comunicar al president que, si rebia ordre de detenir-ho, ho faria, i el president li va dir que fes el seu deure. Tot clar i meridià: d'independentisme res de res.

 

Mentrestant, el Major va patir la injusta persecució judicial del lunatic fringe de les forces d'ocupació en connivència amb els jutges més franquistes; la part que li pertocava de la causa general contra l'independentisme. Una persecució per acabar amb la seva carrera, engrescada pels mateixos cossos a disposició dels quals es posa amb to solemne, ara que la seva gestió ha estat exonerada pels tribunals espanyols. 

 

Es tractava d'una injustícia flagrant, i calia una reparació. Sens dubte és la raó per la qual el conseller d'Interior l'ha restituït al càrrec. No ha estat una decisió política, però si justa pel que fa a la persona, encara que el resultat sigui decebedor pel que fa a la causa.

 

I perquè decebedor? Perquè en posar-se a disposició dels seus acusadors, en lloc de querellar-se contra ells per fals testimoni, el Major s'hi ha abaixat, s'hi ha humiliat sense necessitat. Ha parlat per la seva íntima submissió personal a l'Estat que primer l'ha perseguit i després l'ha perdonat. I, amb ell,  ha humiliat el cos dels mossos, i deixa veure una intenció de sotmetre-ho a la seva doctrina. En fer-ho, però, ha palesat que només no és independentista sinó que aquests tres anys d'injustícia judicial espanyola han fet d'ell un nacionalista espanyol.

 

Les eleccions estan properes. Cal no perdre el temps en petiteses. És essencial que el vot independentista es concentri a una candidatura compromesa amb la via unilateral.

 

I que el Major faci el seu deure. Pot triar entre tornar a ser heroi o seguir de malvat.

El discurs de la unitat independentista

Sembla que fa uns dies es van reunir els cervells, els que trenquen el bacallà ideològic a ERC, per tal d'endurir el to de la campanya electoral, de fotre'n més veu. La veu (vox) és important. Això s'aprèn a Madrid. Els bacallaners ideològics van concloure que hi calia recuperar el terreny perdut amb una campanya més agressiva, més incisiva que no es pot deixar als apocats i pobres d'esperit com Pere "l'emprenyat". El seu pla és un triangle: 1) les eleccions són una confrontació entre Iceta i "l'emprenyat". 2) el MHP Puigdemont, no existeix. 3) es ressuscita el fantasma de la independència. Total, ens surt de franc. Com la taula. És un triangle pervers com el de les Bermudes i tan real com ell. 1) Iceta no és ningú; "l'emprenyat", menys que ningú; 2) No es pot ocultar la figura del president Puigdemont i molt menys endarrere d'Iceta, de "l'emprenyat" o d'ambdós superposats; 3) la independència d'ERC no se la creu ningú, ni tan sols les famoses "iaies que només s'informen per TV3".

Rufian va posar en pràctica la nova línia de combat contra JxC ahir al Parlament espanyol. La sessió era per debatre sobre les esmenes a la totalitat dels PGE. Com que ERC ha d'amagar el seu vot contrari, preludi del vot final favorable, que farà soroll a Catalunya, aprofita l'ocasió per fer el soroll abans. Amb aquest atac, quasi càrrega de cavalleria, directe a JxC, és prova la voluntat d'unitat "estratègica" de la que parlen els corifeus d'ERC i reciten els cors als mitjans públics de comunicació i propaganda. Atac de vademècum republicà (Pujol, Majestic, investidura d'Aznar, 3%, Diba) concentrat després en la persona de Laura Borràs, cercant-li la jugular, com els gossos, però sense mencionar el seu nom.

 

Les belles consciències diran que va ser un discurs lamentable per què els draps bruts es renten a la casa pròpia. És una apreciació errònia car el parlament espanyol és la casa pròpia de Rufian, polític més que molt espanyol i molt més espanyol que polític. 

 

Breu digressió: Rufian, que té una xarxa de seguidors al tuiter i tuitea per a la seva parròquia tot tipus de plagis i provocacions elementals, diu sovint que el tuiter és una bombolla i no reflecteix el món real. Tanmateix, el seu discurs ha estat una resposta obsessiva als atacs que rep a les xarxes, on no li passen ni una. 

 

Com a pretext ha pres la Laura Borràs. No va aconseguir treure-la de la campanya electoral en complicitat amb els tribunals espanyols, seguint el costum d'ERC de fer fora als independentistes amb l'ajuda del lawfare espanyol, però va aprofitar l'ocasió per un discurs plagat d'atacs personals contra la diputada. L'acusa de viure d'un sou públic; ell, que cobra encara més per fer molt menys, gairebé res. I de ser una política professional; ell que la sola professió que té és la política i de taverna. Fins i tot, va ficar-se amb la indumentària i el preu de la bossa de la diputada en una prova de la tafaneria de corrala madrilenya, grollera i masclista. És molt adient que el noi digui que "això és el Parlament", voldria dir, amb molt orgull, "d'Espanya". Però no li fa falta. 

 

Un discurs de macarra. Idees, cap ni una. Arguments, encara menys. Només afirmació de principis tot fals, inventats. Diu que ERC és indepe. Però és mentida. Ell mateix, el portaveu del partit, diu que no és independentista. I, per dissimular aquesta ficada de pota, addueix el que li sembla una idea intel·ligent: que ser independentista és una condició transitòria fins que s'hagi aconseguit la independència i es pugui deixar de ser-ho. És un joc de paraules infantil que aquest home és incapaç d'entendre perquè és incapaç d'entendre que, per deixar de ser el que sigui, abans has de ser-ho. I si dius que no ho ets, no podràs deixar de ser el que no ets. Si, ja sé que això és massa complicat per a segon qui. 

 

Palinuro és un desvergonyit partidari de la llista del president Puigdemont. Per consegüent no tinc més que paraules de felicitació pel primer discurs de combat guerrer d'ERC a la campanya electoral catalana; lliurat, és clar, a la casa del Pare, a la corrala madrilenya. On correspon, sense dubte. I afegeixo a la felicitació un desig: 

 

seguiu parlant! 

 

keep talking!

La llista del president és la llista del president

Avui podria estalviar-me el Palinuro. La declaració que el MHP Puigdemont va penjar al You Tube dissipa qualsevol dubte sobre el sentit de les primàries al si de JxC. És el discurs d'un líder que té una visió i marca un camí. Que actua com a líder i no com a ploraire. El que els militants de JxC elegiran com a candidat a president de la Generalitat és el candidat a presidir l'equip del president Puigdemont. El que es presenta a les eleccions és el president Puigdemont per persona interposada. El que assumeix la direcció del projecte, el compromís clar amb la independència i la responsabilitat de fer-la és el president Puigdemont. Un compromís total i una responsabilitat total. 

 

Calia dir-ho i calia dir-ho així, directament a la gent. El guió legal exigeix que la llista del president sigui una llista de partit. Però és el partit del president, de l'equip del president. La llista del president. No li calen més explicacions. 

 

Ha estat el primer discurs electoral d'aquesta campanya tan estranya a la qual el candidat real és virtual i el candidat virtual és real. Mireu-ho com al contrapunt a la Carta Oberta del president interí, Pere l'Emprenyat, que fa un parell de dies presentava la seva candidatura amb un discurs cosmètic ple d'estereotips, popurri de generalitats i figures d'engalipadors professionals com allò de la "mirada llarga".

 

El candidat Puigdemont es presenta per culminar la feina iniciada l'1-O i fer efectiu el seu mandat, paralitzat durant tres anys de govern "efectiu". Tres anys amb un balanç demolidor. Cap de les iniciatives proposades per l'independentisme ha trobat resposta a l'Estat que, tanmateix, ha intensificat la repressió. Tres anys més per comprovar per enèsima vegada que l'Estat no té cap intenció de resoldre la qüestió catalana sinó per a la repressió i la violència. Tres anys per comprovar també per enèsima vegada que el govern de la colònia catalana no té capacitat de maniobra i no pot ser "efectiu", encara que fos capaç; que, almenys a les conselleries d'ERC no sembla ser el cas.

 

L'única efectivitat real, molt clar al discurs del president, és fer efectiu el mandat de l'1-O i això vol dir declaració unilateral d'independència si els resultats de les eleccions ho permetin que és com dir que n'hi obliguen. Una fita i una responsabilitat històrica.

 

El president demana el vot per assolir un objectiu nacional, no de partit; no de classe; no d'ideologia. 

 

El meu el té.

El bàlsam de l'efectivitat

L'efectivitat ha estat l'autojustificació del govern que Catalunya ha patit als tres últims anys. Tothom se'n recorda la monòtona doctrina d'ERC, difosa com el tam-tam de la tribu per tots els mitjans de comunicació i propaganda, sobre la necessitat d'un govern "efectiu". Un govern que oblidés les quimeres de la "turboindependència" i es dediqués a resoldre els problemes "reals" de la gent, la sanitat, l'educació, la intendència, etc. La humil eficàcia de la gestió callada de la vida quotidiana, sense caure a paranys "hiperventilats". 

 

Doncs, una mentida, un hocus pocus com el del mag d'Oz. El govern ha estat un desastre. I encara, mentre ho presidia el MHP Torra, hi havia un relatiu ordre, s'adoptaven decisions més o menys exitoses, però adients i es feia una política coherent de confrontació amb l'Estat. Això molestava als espanyols i aquests, amb la inestimable ajuda d'ERC, li van fer fora. Amb aquesta "jugada mestra", ERC va assumir a correcuita la responsabilitat del govern "efectiu". Era l'ocasió d'engrescar la campanya electoral comptant amb dos actius essencials: el govern i el control tancat dels mitjans de comunicació.

 

Doncs, ni amb aquest control ha aconseguit ERC amagar els escàndols de paorosa ineficàcia, gairebé ineptitud, de les seves conselleries. Després de l'espectacle de la censura al Dr. Mitjà, la consellera responsable, un prodigi d'incompetència, es fica en un conflicte del temps de la inquisició, tancant teatres, cines, bars, però permetent una missa de 600 persones. La consellera va balbucejar unes "explicacions" sobre que el dret a la religió és superior al dret a la cultura i no se li ocorre que no és, ni pot ser, superior al dret a la vida. Després, el torn del conseller de treball i afers socials que no té ni idea de ciberpolítica. Una activitat probablement pensada com propaganda electoral va provocar un conflicte amb un col·lectiu de mig milió de persones. A més inri, autònoms, els més afectats per la pandèmia; o cal dir per la gestió de la pandèmia? 

 

Ningú dels responsables d'aquests desastres va dimitir, per descomptat; ni tan sols va donar explicacions formals. El president vicari va dir que s'havia "emprenyat" molt amb l'assumpte dels teatres i les misses i després es va encarregar, sembla, de la gestió de la conselleria de Treball, com si això fos garantia de res. Els portaveus van reconèixer que s'hi havien comès errors però que no es repetirien. I aquí pau i després, glòria.

 

És clar, el govern "efectiu" ha estat un desastre, mitigat al temps del president Torra i sense pal·liatius després. L'efectivitat sembla un bàlsam. El bàlsam de Fierabràs. 

 

Per això no sona bé la idea que la llista del president Puigdemont sigui encapçalada per algú que no sigui el president Puigdemont, amb el pretexte que cal un president "efectiu". Si, per causa de força major, aquest lloc ha de ser ocupat per un altre, haurà de ser per qui designi el president legítim. Només així serà del president la llista del president, encara que formalment sigui de partit. 

 

Qualsevol altre president ho serà de la llista del partit. Amb el perill que també es cregui un president "efectiu".