Fa uns anys, Alfonso Guerra va publicar unes memòries i un dels volums es titllava "Cuando el tiempo nos alcanza". Els malintencionats sospitaran que, atesa la mitomania del personatge, hi ha una referència soterrada a l'univers proustià, a la cerca del temps perdut. Perquè això sembla ser el temps que Guerra diu que l'assolit: un temps perdut; un temps perdut pel que fa a la saviesa que, des de Sèneca i Ciceró, es presumeix a la gent gran.
Sentir-ho en aquest vídeo, amb el to seriós, preocupat, fins i tot indignat, sense fer cap dels seus insuportables acudits, fa palesa la distància abismal que hi ha entre els colons espanyols i els colonitzats catalans. Una distància infranquejable, una oposició sencera, total, dos mons a part.
Escandalitzat, esquinçant-se les vestidures de l'ànima espanyola, brama, en un grit d'angúnia, com el súmmum de l'afront nacional, que a Catalunya, a Barcelona, tot està en català.
Ja, clar, i a França en francès, a Alemanya en alemany i a la Xina en xinès.
Ja, clar, reconeixerà Guerra, que és home conreat, però França, Alemanya i la Xina són nacions.
I també Catalunya!
Això és el que els espanyols mai acceptaran. De fet, cal recordar-ho?, som aquí per una sentència del Tribunal Constitucional negant la condició nacional de Catalunya. Mai, mai acceptaran els espanyols que Catalunya sigui una nació. Si l'ONU els obliga a reconèixer-la com a tal, abandonaran l'ONU.
No ho reconeixeran mai no perquè no n'estiguin convençuts a llur fòrum intern, sinó perquè materialment no poden. Sense Catalunya, Espanya deixa d'existir.
Com que no poden permetre-ho, tracten, com han fet sempre, de liquidar la consciència nacional catalana atacant el seu cor: la cultura i la llengua. I per això emboliquen tot el que poden amb la qüestió lingüística, l'educació, els drets dels ciutadans i les fantasies del "bilingüisme" que és el nom de la colonització lingüística.
Per aquesta tasca són imprescindibles els bufons ideològics d'un patriotisme espanyol "d'esquerres", centralista, partitocràtic i monàrquic. I Guerra, el del temps perdut, ho fa molt bé, encara que els xicots de la veritable esquerra communard i llurs cosís, els republicans catalans, ja li donen lliçons..
No podem oblidar que darrere aquests bufons ideològics de l'Espanya eterna està l'exèrcit, el pilar de l'oligarquia espanyola i el seu minvant imperi, el veritable partit polític dels espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.
Pregunteu a la ministra socialista de Defensa.
