Quina mandra! Fa uns dies que el xicot d'ERC al parlament espanyol, el seu portaveu, ha descendit al camp clos de l'honor a defensar a braç armat la seva causa i atacar a l'enemic. Cert que ho fa amb el to barroer, el gest agressiu i l'estil masclista i prepotent del seu tarannà d'escuder. Tanmateix, al clos també es barallaven els escuders amb els escuders.
Dues preguntes cal fer a aquest brau lluitador: quina és la seva causa i qui l'enemic? En termes de l'interès general, col·lectiu, la causa és un discurs nuvolós i incomprensible, un mumbo-jumbo de vaguetats, un llenç incoherent on es fiquen pêle mêle propostes sovint contradictòries: govern efectiu, república, diàleg, amnistia, referèndum, independència a les calendes gregues, esquerra, hegemonia, aixecar majories, unanimitat, pragmatisme, sense cap lligament ni sentit. En termes generals, col·lectius, no hi ha causa; no hi ha programa.
Sí que n'hi ha, de causa, en termes concrets, de partit, de casta, personals. Es tracta d'aconseguir que res no es mogui, que no hi hagi independència (que és cosa d'"hiperventilats") i que es mantingui l'statu quo. En roman paladí: hegemonia de partit, cadires i sous públics assegurades per quatre anys. Això es mereix una guerra, si cal.
Pel que fa a l'enemic, res d'ambigüitat ni incerteses; clar i meridià: l'enemic principal a batre pels guerrers d'ERC és JxC i molt específicament, el MHP Puigdemont. L'enemic no és el gobierno espanyol, amb el qual els republicans fan mans i mànigues perquè són "d'esquerres" i l'esquerra, ja se sap, és internacionalista. Tampoc no ho és la dreta espanyola. A Rufian l'encanta confraternitzar amb gents del PP o VOX i fer-se fotografies de fira amb els seus geníssers. Sembla motiu d'orgull per a ell i amb prou feines aconsegueixen els seus col·legues que no faci manifestacions catalanòfobes entre tuit en castellà i tuit en castellà.
El bel·licós portaveu no amaga el seu acendrat patriotisme espanyol que, diu, és part de les seves arrels, i es queda curt perquè no és part, sinó l'única arrel. No en té d'altres. I per això mateix diu que ell no és independentista.
Amb aquests antecedents, és clar que l'avís del portaveu a JxC sobre la brutícia de la campanya electoral és molt més que un avís. És una amenaça. Cal estar preparats perquè als pròxims temps es deslluiran sobre nosaltres totes les potències del cel enfurismades.
Ai dels vençuts!
El més fascinant de tot plegat és que ni tan sols aquest anunci de brutal confrontació "bruta" farà reflexionar als abduïts de la secta. Seguiran ploriquejant que els crítics d'aquesta política de farsants són "infiltrats que divideixen l'independentisme." Són ànimes beneites de les que serà el regne del cel, ja que el de la terra...
