Els persistents escarafalls d'ERC no fan més que atiar les passions al pati de grillats del govern. No hi passa dia sense algun escàndol d'incompetència o negligència. L'espectacle és lamentable i de vegades, esgarrifós. Que, per amagar la ineptitud a la gestió de les seves conselleries de partit, el president vicari no tingui altra solució que teatralitzar un altre escàndol trencant un comitè de la COVID mostra un grau màxim d'irresponsabilitat. I té un punt d'ironia, llevar-se de l'única taula a la qual mai s'ha assegut.
Res de nou sota el sol, business as usual a la maquinària de propaganda d'ERC. Sembla que han estat els mateixos republicans a fer les filtracions que han aprofitat per trencar la taula demanant lleialtat com si sabessin quina cosa és. Hores més tard de l'espectacle calderonià, molt dolents per les ferides morals rebudes, els republicans recomponen la taula trencada sempre que no hi hagi retrets. No és magnífic?
Per cert, el conseller de Treball tenia preparada una altra mostra de la munificència i larguesse del poder cap a la Cultura pel molt avisat mètode conegut com "el primer que hi arribi, se l'endut!" i la va retirar a correcuita. Les magres ajudes vindran segur, però cal pensar el mètode. Mentrestant es demanen disculpes i es promès que no tornarà a passar, cosa molt tranquil·litzadora.
Tot plegat pot ser veritat, no que no torni a passar un desastre, sinó que no passi res. El president vicari de Catalunya no té gens d'interès a governar-la, sinó a guanyar unes eleccions a les quals ell és candidat. Res se l'en fa el govern "efectiu", ja que aspira a presidir-ne el nou.
La seva figura no té empenta ni tan sols entre els seus que el consideren, a la rufianesca, gasosa; per no parlar dels adversaris que l'anomenen "cigró". Conscient de la situació, l'endiumenjat i repentinat homenet ha decidit assolir per setge pacient i avorrit l'objectiu que sap que no pot assaltar. Per això conclou els seus tuits, com si fos un Cató el censor, recordant, parli del que parli, que Catalunya demana un Estat propi, no a la manera que Carles V demanava Milan, sinó a la dels cristians quan demanen el "pa nostre de cada dia".
