Palinuro pateix un atac de gelosia o, per dir-ho a l'ús dels tertulians, un atac de banyes. L'hi ha sorgit un perillós competidor professional a la persona del candidat Pere Aragonès, presentat a tot arreu com el gran timoner que portarà la nau catalana a bon port. No com el pobre Palinuro que, en arribant a port, va caure pel bord de la nau i desaparèixer per sempre. El nou timoner, en canvi, amb mirada llarga i pols ferm, obrirà un gloriós futur de llibertat, "al mig i llarg termini". El Palinuro de la "tomba inquieta" no hi té res a fer.
La candidatura d'Aragonès a la Generalitat ha rebut el poderós suport fàctic i simbòlic dels presos/es polítiques del seu partit, Junqueras, Forcadell, Bassa i Romeva, en termes hiperbòlics, gairebé mil·lenaristes que recorden "el gran timoner", Mao Tsé-tung. Un entusiasme que contrasta amb el to de l'entrevista a Forcadell al Preguntes Freqüents de TV3 la mateixa nit, un to de persona rendida o, almenys, resignada. D'una banda, el pamflet de suport a l'Aragonès, d'altra, l'entrevista. El fet públic, la campanya, i el personal, la presó. És la tragèdia de la política.
La resta del "article", un lamentable escrit a l'altura de un exercici de redacció de nen, plagada de llocs comuns, vulgaritats i mumbo-jumbo propagandista. Els autors fan valer reiteradament la suada metàfora del vaixell al mig de la tempestat i el gran timoner, com si no estiguessin gens segurs de la idoneïtat del personatge. Tanmateix, aquest el té fàcil perquè l'Ítaca de la seva derrota no és la independència, que no s'esmenta una sola vegada a l'escrit a quatre mans. En comptes de la independència, anuncia com primer port un "nou referèndum d'autodeterminació" que ens durà a un boirós futur de "la justícia i la llibertat de Catalunya".
De sobte, Pere "l'emprenyat", que feia uns dies que no parava de parlar d'independència i d'independentisme, s'adona que ha sobreactuat, ha fet un overkilling. L'élite a la presó no vol parlar ni que es parli d'independència. La independència espanta la gran famiglia sobiranista. Cal substituir-la (al cap i a la fi és un mot buit, com els conjunts buits a la matemàtica), per "la justícia i la llibertat de Catalunya".
D'altra banda, però, els ideòlegs al carrer, els combatents de la "campanya bruta", els "intel·lectuals com Sergi Sol, Eduard Voltas i fins i tot el noi de Santako, insisteixen a no deixar-se arrabassar el discurs independentista i han posat a l'infeliç de l'Aragonès a predicar la independència amb tota la convicció i força de què sigui capaç, que no és impressionant. Com quan l'ovella tracta de fer-se passar per llop, totalment a fora del seu paper de xicot repentinat i bon i submís gestor.
Les enquestes no pinten bé, les xarxes s'han girat en contra, l'opinió
pública ja no s'empassa la seva brossa propagandística, el seu feixisme
mediàtic és palès, tota la seva estratègia de la mentida està
desprestigiada. I no tenen alternativa real. El dilema és fosc: anar a
les eleccions amb un discurs independentista al qual ningú no dóna
crèdit o amb un discurs "d'eficàcia" cap a "la justícia i la llibertat
de Catalunya", que tampoc.
