La ratificació del president vicari Pere "l'emprenyat" com candidat d'ERC, es donava per descomptada, com les lletres de canvi. Era l'únic candidat a candidat. Només li calia un vot favorable, ja que l'opció de votar en contra no hi era. Tan sols un vot favorable, el seu. Tots els vots restants són prova d'adhesió incondicional, perfectament prescindibles.
Lògic, per l'altra banda. Aragonès és el funcionari del partit candidat, el mitjà, l'eina amb la qual el partit compta imposar la seva línia i la seva voluntat: assolir el poder per perpetuar-se-hi fins al temps de la segona vinguda del messies independentista.
Tuiter serà una bombolla, segons doctrina dels intel·lectuals republicans, o sigui, una cosa negligible a un món on trionfen els mitjans audiovisuals. Però, per si de cas, el candidat ha trigat segons a tuitar la seva candidatura a la "bombolla", al capdavant d'un "gran equip en el proper repte que tenim com a país i com a independentistes".
Minuts més tard, el líder suprem ungia al candidat des de la presó també a la "bombolla" amb un grandiós: "Som i serem el soci més lleial al poble de Catalunya!"
Si em permeteu el modernisme, la barra del personal és per al·lucinar en colors. Els dos mots que els republicans repetiran fins a l'avorriment a la campanya electoral són "independència" i "lleialtat". Estic segur que una anàlisi de contingut de text de tots els discursos, declaracions i manifestacions d'ERC als darrers tres anys (milions de paraules) mostraria que amb prou feines han esmentat mai la independència i la lleialtat només per exigir-la als altres.
En conseqüència, aleshores parlaran d'independència i lleialtat tot el que no hi han parlat en tres anys. Aleshores són tots independentistes, fins en Rufián, que no és independentista, segons pròpia confessió. I tots lleials, fins en Junqueras que no en coneix el significat.
La promesa de Junqueras de ser el "soci més lleial al poble de Catalunya" conté la clau per esbrinar el partidisme i la supèrbia d'aquesta secta de farsants ben pagats. No són el poble de Catalunya, sinó, segons ells, el seu "soci", com a una empresa mercantil.
La ratificació de "l'emprenyat", efectivament, era lletra descomptada a aquesta empresa de partit.
