L'Estat contra Catalunya

No cal perdre el temps amb coses evidents. Hi ha una recrudescència de la campanya dels espanyols contra Catalunya aprofitant la feblesa d'un govern que no sap ni de bon tros per a on tirar. L'atac demagògic dels mitjans espanyols en compte de protegir els drets d'un nen amenaçat per les hordes independentistes, que és una mentida com un castell, és part de la campanya tots azimuts contra Catalunya. No només els periodistes (des dels becaris fins als divos dels magazins i els todòlegs de les tertúlies), també els polítics (d'extrema dreta, de dreta i de dreta moderada que es diu esquerra), tota la jerarquia eclesial, els empresaris, els policies i els jutges, alguns dels quals ronden d'incògnit les xarxes, com Jack l'esbudellador, a la cerca i captura de "nazionalistes".

 

És un muntatge de gran plasticitat, una poderosa imatge. Tot un Estat amb les seves forces armades, jutges, policies, ideòlegs, predicadors, comunicadors etc. per protegir un sol nen. Aquesta és la grandesa de l'Estat de dret, diuen. Els nens castellanoparlants aniran a l'escola  protegits per la força pública democràtica, tot just com els nens negres anaven a l'escola en Alabama als anys seixanta del segle passat.

 

Tanmateix, tothom sap que el nen no ha rebut cap amenaça als seus drets, sinó que ha estat instrumentalitzat pel seu pare, antic candidat de Ciutadans a unes eleccions municipals, per crear un conflicte a on no n'hi havia i atacar el català, menystenint de pas els drets de la resta dels escolars. 

 

No és la campanya, nom de déu, sinó el fet que l'atac és possible perquè és legal. Aquest és el problema. No hi ha cap lloc per a una Catalunya plenament catalana dins la legalitat espanyola que, pel que fa als catalans, és injusta i iniqua. 

 

No és una qüestió de legalitat; és una qüestió de legitimitat. Una qüestió ara per ara oberta a la iniciativa de la gent, atès que els partits han fet palesa la seva incapacitat per dur a terme el que havien promès.

Per a què serveix la Generalitat "republicana"?

Si la Generalitat no té cap capacitat per garantir l'escola catalana en català; si no pot aconseguir ni que fos el 6% de doblatge al català; si no pot plantejar les qüestions del referèndum i l'autodeterminació a una mesa de negociació que es reuneix una vegada a l'any per fer-se fotos; si no té cap capacitat de pressió per afavorir Catalunya als pressupostos espanyols; si no pinta res a la distribució dels fons extraordinaris europeus; si no pot opinar en qüestions claus com els aeroports, les rodalies o els jocs a qualsevol època de l'any; si no pot evitar la imposició del castellà a tot arreu, especialment a la comunicació, inclosos els mitjans públics catalans; si no pot defensar la legislació del Parlament davant les ingerències polítiques dels tribunals espanyols; si no pot protegir els seus ciutadans de l'arbitrarietat policial i judicial espanyola; si no pot rebutjar la presència del rei d'Espanya a Catalunya i a més a més, el seu president, MH Aragonès, en representació de tot el bloc independentista que fa costat al seu govern, seu a la seva taula... serveixen per a res la "Generalitat republicana" i els partits que la componen i es diuen "independentistes"? 

 

Només que per a perpetuar-se com a gestors de la colònia i garantir el modus vivendi d'una classe política professionalitzada aquí i a Madrid que no té gens d'interès a implementar el mandat de l'1-O ni la menor intenció de fer-ho. Diuen que són independentistes, però viuen de cobrar una morterada com a agents dels espanyols.

 

La Generalitat "republicana" no és gens de republicana; ni tan sols és Generalitat.

El bisbe tafaner

En dir-se "catòlica", l'església es veu a si mateixa com a un cos universal. A dins dels Estats, és una associació privada que, a més d'un fi social, com totes les associacions, té un de celestial. Per això els seus representants diuen coses sorprenents. Estan al seu dret, mentre no pretenguin que les seves opinions siguin lleis civils positives de compliment obligat. Fa temps que s'ha acabat la tirania eclesiàstica en Occident, gràcies a la separació entre l'església i l'Estat.

En Espanya, però, les coses presenten un altre caire. La separació és nominal; no real. L'església espanyola és un Estat dins l'Estat, una mena de hierocràcia, la doctrina de la qual és dogma pels creients, però només per a ells, encara que li agradaria molt veure-la convertida en llei per a tothom, com va fer al llarg del 95% del temps de la seva història.

Gràcies als déus, el seu entre ells, les opinions del nou bisbe d'Orihuela Alacant no són llei. Poden ser dogmes, veritats eternes, transcendentals, el que vulgueu; però no lleis. En la seva batalla contra les obres del maligne, Monsenyor Munilla domina la comunicació en internet, està present a les xarxes i manté una pàgina web. És home de la seva època pel que fa a la forma, però no pel que fa al fons, un jardí de barbaritats inhumanes. Repeteixo, està al seu dret de dir el que diu. La llibertat d'expressió és per a tothom o no és res. Tot el dret, doncs, però... quines barbaritats!

El bisbe, animat sense dubte pel foc diví, dispara anatemes tots azimuts: els homosexuals són malalts que cal sanar (imagineu); cap dret a l'avortament en cap cas, ni violació ni res; la masturbació és condemnable; i el feminisme rebaixa la dignitat de la dona. Aquesta gosadia d'opinar sobre temes dels quals hom no n'hi sap res, és un dels trets més peculiars dels catòlics, els seguidors de Tertulià, el de "creu perquè és absurd".

No sé si aquest bisbe tan tafaner recorda que, segons la seva religió, Déu veu el fons del cor humà; fins i tot, el seu.

La conxorxa de polítics i periodistes

El gran Jefferson va deixar dit que preferia periòdics sense govern a govern sense periòdics. Homenatge extrem a la llibertat de premsa, base de la llibertat d'expressió, base de la democràcia. Com que la premsa té la missió de controlar el govern, un govern sense premsa és un organisme incontrolat, o sigui, una tirania. 

 

En pura teoria aquesta funció de control escau a l'oposició, però la pràctica és de complicitat entre els polítics i el control, un ritual. De fet, hi ha menys distància entre dos diputats del PP i el PSOE que entre llurs respectius votants. El control real i eficaç és el dels mitjans. O hauria de ser.

 

El que Jefferson no va considerar és que hi hagués una coincidència entre els mitjans i els polítics de forma que, deixant a banda la seva missió de control, els mitjans esdevinguessin col·laboradors dels polítics, al govern i a l'oposició. Una mena de conxorxa. No hi ha partit polític ni organisme públic que no tingui un cabinet de comunicació farcit de periodistes/propagandistes. 

 

Casos com el d'ERC, que té una periodista com a portaveu del partit, són cridaners, però no pas insòlits. Hi ha molts periodistes entre els assessors dels polítics i encara més que opinen a tot arreu com missatgers de partit i omplen les tertúlies de les seves consignes.

 

A l'extrem els mitjans públics de comunicació es troben sota control d'un partit, habitualment, el del govern. El controlat és el controlador i viceversa. És el cas de TV3 i Catalunya Ràdio, convertits en aparells de propaganda d'ERC. I atesa l'epifania espanyolista dels republicans, aparells de propaganda espanyola. El FAQs sembla la veu d'Espanya, en línia amb la línia del partit de eixamplar la base, a despit de l'audiència independentista.

El dret a cremar la bandera

Diu la senyora Arrimadas que els que cremen la bandera espanyola és perquè odien el que representa. Gran descobriment que cal compartir en benefici de la humanitat. Podria ser que la cremessin per alguna altra raó menys abominable als ulls de la diputada, potser per trobar un nou teixit ignífug o per contribuir la il·luminació pública. Però no pas. La cremen per pur odi a què representa. És una veritat de Pero Grullo, personatge castellà molt conegut. Per quina altra raó hom perdria el temps de cremar una cosa tan inútil com la bandera espanyola -i, en general, qualsevol altre símbol tan inútil com aquest-, si no fos perquè odia el que representa?

 

I què representa la bandera espanyola? Segons la mateixa senyora Arrimadas, "una de les democràcies més avançades del món i una de les nacions més importants de la història". No sé qui haurà ficat al cap de la dona (que no sembla capaç d'empassar-se idees una mica més complicades) aquest judici sobre Espanya absolutament fals. Espanya no és una de les democràcies més avançades; ni tan sols és una democràcia. I quant a ser una de les nacions més importants, això acabà fa més de tres-cents anys. Enguany, Espanya no pinta gran cosa a Europa i prop de res al món.

 

Encara que el país fos una democràcia avançada i molt important, els seus habitants tenen el dret a cremar la bandera, sobretot si són part d'una nació oprimida per la violència que aquesta bandera representa. És un dret fonamental que s'anomena llibertat d'expressió que ha de poder exercitar-se amb independència de quines siguin les motivacions, si l'odi o un amor tan intens que abrasa l'objecte de la passió. 

 

Un dret fonamental que la senyora Arrimadas, candidata que va ser a la presidència de la Generalitat i després d'Espanya, sembla partidària de suprimir quan la motivació no li agradi. Prova que Espanya no és una democràcia.

Per la pàtria i el rei, Déu sou entès

Parla la ministra de defensa, Margarita Robles, en entrevista al diari La Razón, adelantat de la cristiandad hispànica a Catalunya. Per boca de la ministra parla l'exèrcit espanyol. La feliç unitat del cos (militar) i l'esperit (civil), base de tota democràcia. El fet civil dominant el militar per a civilitzar-ho. S'ha posat fi a la vella tradició espanyola de sotmetre el civil a la veu militar. Cosa tant més fàcil quan que la ministra s'expressa amb la veu dels militars. 

"L'independentisme no ha estat una amenaça". Una amenaça per a qui? És de suposar que per a la unitat de la pàtria. Òbviament, cap amenaça en termes militars per a una ministra que disposa d'un exèrcit i un cos militar paradoxalment anomenat Guàrdia Civil i que és una mena de guàrdia pretoriana de l'oligarquia espanyola. L'independentisme no té cap força armada. 

Quina amenaça, doncs? Tampoc no ho serà jurídica. La ministra diu, i diu bé, que l'autodeterminació no existeix a la constitució que és la clau de volta de l'ordenament jurídic espanyol amb inclusió de Catalunya. La mateixa ministra que, a més de mentalitat militar, té formació jurídica, atès que és jutgessa, afegeix que no veu cap necessitat de reformar res de la constitució que la té encisada en la seva perfecció; si de cas, alguns retocs per embellir-la. Si la constitució no admet l'autodeterminació i ningú no vol reformar-la, no hi ha via jurídica cap a la independència.

Es tracta, és clar, d'una amenaça política. La voluntat majoritària del poble català (80%) de celebrar un referèndum d'autodeterminació i la voluntat també majoritària d'independència (52%) no es pot ignorar. Cal trobar una llera d'expressió amb les conseqüències institucionals que s'hi derivin. La força de l'independentisme és política, rau en l'opinió pública (recordeu, no pas publicada), al relliscós terreny de la comunicació. I a la comunicació, la primera arma que es fa servir és la mentida. Exactament, el que fa la ministra, veterana d'aquestes lluites: mentir au plein soleil quan diu que l'independentisme no és majoritari a la societat catalana al mateix temps que s'oposa a qualsevol mètode racional (com un referèndum) per esbrinar-ho.

I ja que som al jubileu del més ranci conservadorisme centralista espanyol, menció especial al rei, la virtut més excel·lent del qual és que ningú no és responsable del que faci la seva família, encara que sigui el seu pare. No és un resultat excepcional per a una septana de regnat, però la ministra se sent molt tranquil·la amb el monarca. 

El PSOE és un lleial partit dinàstic al servei de la corona. Al mateix temps és un aliat imprescindible per fer realitat l'objectiu d'ERC d'una república federal ibèrica, un ens de raó tan pragmàtic i realista com l'hipogrif.

Creuen ser el foc

L'estil de pinxo de discoteca del Fra Gerundi de Campazas, portaveu  antiindependentista del partit "independentista" ERC, Gabriel Rufián, és contagiós. 

 

La negativa dels espanyols a complir llur compromís a la Llei de l'audiovisual curulla llur consistent rebuig a totes les altres peticions dels catalans, com referèndum, autodeterminació, aeroport, rodalies, jocs d'hivern i resta d'andròmines de la golfa claudicant d'ERC. I, de pas, palesa a ulls de tothom les mentides d'en Rufián i com aquest ha aprovat els pressupostos de franc, a canvi de mantenir el seu immerescut sou i el de la resta d'endollats del partit pseudoindependentista, ERC. Diuen que és per donar estabilitat a Espanya i evitar que hi arribi l'extrema dreta, com si aquesta fos pitjor per a Catalunya que els socialistes i els de Podemos. En realitat, per seguir cobrant la paga fins a la fi de la legislatura. Res més.

 

A ulls dels independentistes de debò, per tant, tota la negociació de la llei i els pressupostos ha estat una presa de pèl en benefici dels privilegiats d'un partit espanyol, ERC. O sigui un fracàs. Fra Gerundi Rufián va intentar amagar-ho amenaçant debades, com sempre, dient que aturarien els pressupostos al Senat, sense ni tan sols saber que no hi tenen prou vots. Amenaces buides. Un doble fracàs barrejat de petulància i ignorància que va fer emmuir el pinxo pretenciós.

 

Aleshores va intervenir Marta Vilalta, portaveu i vicesecretaria general d'ERC, contagiada de la fanfarroneria del seu portaveu parlamentari Rufián amb la missió d'amagar el seu fracàs. Aquesta Marta Vilalta mereix un petit comentari. Es pot considerar periodista una persona a sou d'un partit polític per defensar la línia del partit, al qual ocupa dos càrrecs orgànics amb un sou que, pel baix, serà de més de 100.000 € l'any, quantitat que la immensa majoria dels seus col·legues, no ha ensumat mai? Pot mostrar un mil·ligram de deontologia professional una "periodista" pagada directament per un partit polític? És clar que no, oi? I és clar també que la seva funció és mistificar a favor d'una organització que obeeix només que a la hipocresia i l'ambigüitat del seu únic líder, l'estel de la Tramuntana. 

 

Com que es tracta d'una "periodista", la seva retòrica a sou té una miqueta més d'elaboració que les ximpleries pomposes del seu model Rufián. Per això amenaça als socialistes amb el foc si insisteixen a enganyar els republicans, una amenaça bíblica per a nens: qui juga amb foc, pot cremar-se. La veritable imbecil·litat d'aquesta amenaça no rau en el seu infantilisme evident, sinó en la pretensió de comparar aquesta banda d'endollats i venuts d'ERC amb el foc.

La crua realitat: no hi saben res

Tres postilles a las declaracions de Jordi Sánchez. 

 

 I.- No saben com fer la independència. El mateix que diu Marta Rovira, que no sap com es fa la independència, però publica un llibre amb Oriol Junqueras dient que ho tornarà a fer; o sigui, que tornarà a fer allò que no sap com es fa. No em direu que no és genial. L'anomenat independentisme no sap com es fa la independència. No és que estigui malament que facin un acte de sinceritat; ans al contrari, és molt d'agrair que ho diguin públicament. Però no haurien d'haver-se presentat a unes eleccions prometent fer el que no saben com fer. Això és un frau. El MHP Puigdemont ha declarat la seva intenció de fer la DUI quan torni. Hi ha una contradicció flagrant entre el que diu el president de JxC i el que diu el seu secretari general. Ells sabran com resoldre-la, com fer la Aufhebung hegeliana, de la que es burlava Jorge Semprún. En qualsevol cas, alguna cosa hauran de fer perquè aquesta situació obeeix a la mateixa lògica patafísica que les declaracions de Marta Rovira. 

 

II.- Sánchez no sap com fer la independència, però sí que sap qué s'ha de fer per fer el que no sap com fer, en concret, aplicar el bàlsam de Fierabràs, la seva fórmula màgica de la unitat independentista que, en la pràctica, és submissió de JxC a l'hegemonia d'un partit com ERC. En el fons, enfortir la partitocràcia independentista catalana, una mena d'oligarquia que fa el contrari del que diu, "ser al costat de la gent". 

 

III.- Tot el que la partitocràcia vol de la gent, i ho diu prou clarament Sánchez, és que mantingui l'esperit i l'empenta independentista, que surti al carrer. Que surti al carrer per fer el que ell no sap com es fa, però cobra per fer. És prou cínic, oi? Si, a continuació, es recorda la dèria, la consuetud de la Generalitat, de ser part acusatòria als processos penals contra els independentistes, el cinisme, passa al terreny de la més absoluta immoralitat. 

 

Si no sabeu com fer el que us vau comprometre a fer, plegueu.

Прощай, Cipollino.

Adeu, Cipollino. 

 

Fa uns anys, en temps de l'inefable M. Rajoy, uns humoristes russos, des d'una emissora en Moscou, van trucar al ministeri espanyol de defensa, fent-se passar per periodistes. Van aconseguir parlar amb la ministra, aleshores María Teresa de Cospedal, per comunicar-li una informació confidencial de màxima importància: el MHP Puigdemont era un agent secret rus conegut pel seu nom de guerra, Cipollino. La ministra va donar crèdit a la pressa de pèl dels còmics. Per pensar en quines mans tenia i té el país veí dipositada la seva (i, per desgràcia, nostra) defensa. 

 

El cas és que la fabula Cipollino es va convertir en un argumentat informe de la Guàrdia Civil, amb l'habitual fantasia gòtica del benemèrit cos, sobre la Russian connection. L'informe va servir com nucli d'una investigació de dos periodistes audaços que va acabar sobre la taula redacció del New York Times, la boca de la veritat al món contemporani. La investigació va citar també com fons un informe d'intel·ligència europeu de deu pàgines que en essència havia estat confirmat per dos funcionaris espanyols. 

 

Primer resultat: el NYT denuncia que darrere l'independentisme català és troba el tradicional enemic d'Occident en general i els EUA en particular. En conseqüència, el PSOE demana que l'Europarlament investigui la possible connexió de l'independentisme amb els russos. I ho aconsegueix, suposo que amb el suport entusiasta del senyor Borrell. 

 

Segon resultat: Oriol Junqueras dona per certa la informació del NYT i considera un "greu error" anar a dialogar amb els russos; cal fer-ho amb els països democràtics. I tot l'orfeó d'ideòlegs republicans el segueixen en el sibil·lí atac als de JxC, donant crèdit, en definitiva, a la història de l'agent secret Cipollino que els humoristes van clavar a la ministra de defensa una miqueta més elaborada. El que es tracta és sempre d'atacar l'independentisme, aprofitant fins i tot els bolos fabricats en Madrid. 

 

L'esquerpa resposta del responsable de l'Agència europea d'Intel·ligèntsia, Borrell, deixa clar que la informació del NYT era un bolo fabricat per la policia espanyola i els dos periodistes. Ara, la llegenda de Cipollino s'ha acabat. Seria bo que Oriol Junqueras, el bona persona, demanés disculpes per haver-se empassat una falsedat només que per fer dany als teòrics aliats.

Ni pa ni toros

Els ploramiques d'ERC estaven ahir com magdalenes a causa de la perversitat del gobierno que ha tornat a enganyar-les amb la llei de l'audiovisual. Plors i cruixir de dents. Era la gota que feia vessar el got de la paciència republicana. El MHP Aragonès va declarar que no tolerarien cap incompliment i l'home fort del partit a Madrid, el portaveu Rufian, ho va expressar amb la seva fatxenderia: "tocar els nassos a ERC és un negoci dolent". I de negocis sap aquest un munt.

 

Aleshores, els plors i lamentacions van deixar pas a les amenaces. Si no hi ha quota, diu el portaveu, no hi haurà llei de l'audiovisual i ERC tombarà els pressupostos al Senat. A desgrat del seu tarannà de pistoler més ràpid del Far West, la seva pólvora està mullada. Al gobierno no li calen els vots d'ERC per passar els pressupostos pel Senat. Espectacle ridícul el de les amenaces buides. 

 

La quota, per minsa que fos, era l'última esperança d'ERC d'amagar que aproven els pressupostos de franc. Com que els comptes no contenen cap benefici ni millora per a Catalunya, almenys que portin una mica de goig i diversió, de pa i circ. És el vell truc dels tirans que ja va denunciar Juvenal al segle I: panem et circenses, per tenir contenta a la gent mentre se l'explota. León de Arroyal va hispanitzar la fórmula el segle XVIII, el de les llums, com "pan y toros", frase que va fer fortuna els segles següents, XIX i XX i, com es veu amb la labor d'ERC, també al XXI. Només que amb una variant, "pa i televisió"; o sigui, "peix al cove i Netflix".

 

La fabulosa incompetència del portaveu negociador, però, ha deixat als catalans sense pa ni circ; sense peix al cove ni netflix. Rufian i tota l'ERC subscriviria el paràgraf final del llibre d'Arroyal, L'oració apologètica en defensa de l'estat florejant d'Espanya. "Haya pan y haya toros, y más que no haya otra cosa. Gobierno ilustrado: pan y toros pide el pueblo. Pan y toros es la comidilla de España. Pan y toros debes proporcionarle para hacer en lo demás cuanto se te antoje in secula seculorum. Amen". 

 

Res no ha canviat a Espanya. Però, a Cataluya, ni pa ni netflix. I el portaveu, com és d'esperar, no dimiteix, només faltaria.

L'independentisme i la bella dorment

El despertar de VOX és culpa de l'independentisme. Fa una estona que l'autonomenada esquerra repeteix el mantra amb la variada cadència del bolero de Ravel o les coreografies dels Hare Krishna. El fons de l'argument, concentrat al verb "despertar", ens apropa al món infantil del despertar de la bella dorment; només que aquí, el que desperta és el drac de foc del Hobbit. Són com nens, però nens actualitzats.

 

Si l'extrema dreta s'ha despertat és que existia. No se la sentia perquè, com tothom sap -excepte l'esquerra de la senyora Carmena- estava dins del PP, partit fundat per un ministre de Franco i farcit de franquistes de tota mena. L'extrema dreta no s'ha despertat, que desperta estava. El que ha fet ha estat separar-se (com els separatistes, vade retro!) del ramat comú en el qual, fins aleshores havia militat, i del que hi havia vivit, el nou don Pelayo, Santiago Abascal. Parlar, si parlar és el que fan, amb veu pròpia diferent de la del ramat majoritari. Per això es diu VOX, oi? 

 

L'independependentisme no té res a veure amb aquesta escissió de la dreta. El ramat majoritari també demana el 155 per a Catalunya com ho fan in foro interno PSOE i Podem. Amb les coses de la pàtria no es juga. Molt més que l'independentisme ha estat el removal de la mòmia el que ha indignat els franquistes. L'assistència de Casado a una missa en memòria de l'invicte Caudillo ha de llegir-se en aquesta clau de la competència interna de la dreta. 

 

Aquesta nebulosa de l'esquerra al voltant de Podemos, un conglomerat de paleocomunistes, retrocomunistes, postcomunistes i neocomunistes, es presenta com la de debò, la que destronarà la pansida esquerra del PSOE. I mostra la mateixa incapacitat analítica de l'esquerra tradicional. La culpa dels seus fracassos sempre és cosa dels altres, mai de les mancances pròpies. En aquest cas, la incapacitat per comprendre l'independentisme és aclaparadora. Per a ella, la nebulosa de l'esquerra de debò, l'independentisme és l'enemic, però, com que no pot confessar-ho, li fa responsable de l'aparició de l'altre enemic. Es el  tòpic de la identitat dels extremismes. Tot plegat, un sofisma lamentable. 

 

Per alguna gent de bona voluntat, la nebulosa tampoc no és l'esquerra, com no ho és el PSOE. El problema és que ningú no sembla saber què és l'esquerra. Potser perquè no és res.

Guanyar a JxC com sigui

Tota la política d'ERC es fa en clau electoral i dins el marc autonòmic. Del que es tracta sempre és d'enfortir l'hegemonia al si de l'independentisme. De fet, el subconscient de Junqueras el traeix quan diu que serà difícil que guanyen altres eleccions. En el fons, pensa a guanyar a JxC perquè les darreres eleccions va guanyar-les el PSC. 

 

El desvergonyiment amb el qual s'expressa el president dels republicans davant els batlles i regidors del partit palesa el propòsit de bastir una mena de partit-Estat i fer-ho des dels esglaons més baixos de la seva estructura. Un partit que s'identifica amb les institucions de l'Estat i es confon amb la seva administració, una mena de PNB al País Basc o de Partit Institucional de Mèxic, amb la seva línia corrupta i autoritària.

 

Per descomptat, el discurs de Junqueras insisteix que la presència del seu partit a la política municipal garanteix la proximitat a la gent. És el contingut de la darrera campanya electoral d'ERC, "al costat de la gent". Perquè ERC no es considera gent. Com que, segons la propaganda republicana, ERC és "més que un partit", pot ser també és l'àngel guardià de cadascú. La realitat, però, és que el partit que tafaneja tant amb la gent és perquè vol controlar-la. Si, a més a més, el mateix partit monopolitza els mitjans públics de comunicació, les possibilitats de la gent d'alliberar-se d'aquesta tutela totalitària, des de la vida personal dels veïns fins a la seva ideologia, són minses. 

 

D'independència ací no en parla ningú.

Marxa enrere cap a la normalitat autonòmica

El meu article a lrp.cat 

 

             *********

Diu la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que l’independentisme es troba en un “punt mort” a causa de la negativa del govern d’Espanya a negociar un referèndum. No cal esbrinar l’abast exacte del terme “punt mort” ni si es tracta d’un stand by o un full stop. La imprecisió escau a un temps neguitós, de desmobilització i aturada de l’empenta independentista de l’1-O. Hi ha un desencís creixent amb els partits polítics anomenats independentistes, que semblen més interessats a consolidar els seus privilegis partitocràtics que a portar endavant el mandat de l’1-O.

 

L’esperit del govern del president Aragonès és d’entesa amb el govern espanyol que, al cap i a la fi, diu que és d’esquerres. No provocar una reacció defensiva violenta a Espanya. Jugar amb perfil baix i amagar la reivindicació independentista. Donar temps al temps i veure si en dos anys el diàleg dona fruits. Després, uns altres dos anys per reaccionar tant si el diàleg ha reeixit com si no. Quatre anys, fi de la legislatura, eleccions autonòmiques i ja parlarem de nous embats. 

 

Aquest plantejament, a judici dels seus defensors, és l’únic realista i pràctic en lloc de les flamígeres quimeres dels radicals i hiperventilats. Això de soyez realistes, demandez l’impossible és una bandera dels nostres pares. Avui l’únic camí viable, vista la famosa correlació de forces, és seure a parlar, sit and talk. Conservar l’adquirit i progressar gradualment, evitant tota confrontació directa amb l’Estat i col·laborant lleialment amb el desenvolupament d’una política d’esquerra a Espanya que sigui beneficiosa per a Catalunya. Model peix al cove eternament renovat. 

 

Aquesta col·laboració cerca garantir l’estabilitat del govern de Sánchez i el lloc de Catalunya dins d’un marc polític espanyol. L’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat obre possibilitats a la “nova normalitat” i es presenta com un dic davant l’avenç de l’extrema dreta espanyola. Doctrina del mestre Pere i el llop. La simultània aprovació dels pressupostos de la Generalitat amb el suport dels comuns i l’oposició de la CUP és la correspondència al favor de Madrid i el darrer clau al taüt de l’independentisme. Sí, el que es troba en un punt mort. 

 

Si el món es governés per un criteri universal de joc net i cavallerositat en les relacions humanes, aquest esperit de diàleg, d’enteniment, gairebé de confraternal, provocaria una reacció animada d’igual aspiració. El principi de la realitat, però, no ha trigat gens a manifestar-se i ha deixat força clar que no hi ha cap lloc per a l’esperança com l’infern. 

 

La decisió del Tribunal Suprem rebutjant el recurs de la Generalitat i fent miques la immersió lingüística és un torpede a la línia de flotació no només de l’independentisme, sinó de qualsevol catalanisme per pobre i míser que sigui. Tocar l’educació és tocar el sistema reproductiu d’una cultura, d’una societat, d’una nació. La imposició del castellà per mandat judicial és l’enèsim intent de condemnar a mort, el punt mort, el català. Més d’acord amb el seu tarannà pràctic i contundent, l’endemà de l’aprovació dels pressupostos, el president Sánchez ha aturat el projecte de reforma de la llei de memòria històrica que lluïa una de les esmenes d’ERC que mai prosperen. 

 

Aquesta beneïda actitud de reflexió, d’ajornament de la decisió sobre la independència a la legislatura següent i fins i tot a l’any 2050 no té en compte una dada fonamental i inevitable que es farà sentir molt abans. Les properes eleccions autonòmiques, siguin quan siguin, revelaran l’opinió d’un electorat que en tres eleccions prèvies successives ha enviat al parlament tres majories independentistes amb un resultat nul.

 

Quina serà la seva quarta resposta? Tindrem una quarta majoria absoluta independentista amb una hegemonia dels republicans, o bé els electors triaran altres alternatives atès que el resultat de les anteriors ha estat erm? La resposta revelarà quin era el misteriós contingut d’aquell 52% de majoria social que ha donat els setanta-quatre diputats d’una majoria parlamentària tan independentista que el seu president abandona indignat l’hemicicle quan es parla d’independència. Sense dubte per estalviar-se les honres fúnebres del punt mort.

L'obsessió amb els catalans és malaltissa

No es deturen. L'agressió a Catalunya sembla ser el seu únic objectiu en la vida. Ahir van ser quatre castissos madrilenys fent gala de cosmopolitisme a la Ràdio Nacional d'España unagrandelibre i tractant el català com la llengua de Tarzan dels micos. La llengua d'Ausiàs March i mossèn Cinto.

 

Ahir, aquest xitxarel·lo, Casado, el de la missa en memòria del general Franco, va plantar-se al cor de l'antic regne lleonès a fumigar l'habitual seguit de ximpleries, i les víctimes, només faltaria, els catalans. L'exemple dels metges fa riure, amb riure sarcàstic, però, el que va acompanyat pel patiment. Els metges a Catalunya han de parlar català per la mateixa raó per la qual han de parlar castellà a Espanya, perquè si no ho parlen, no poden treballar-hi. Oi que sembla senzill? 

 

Com poden ser dirigents de res persones tan primitives?

 

Per cert, pot ser que el 6% de Netflix en català tan heroicament obtingut per Gabriel Rufián a canvi dels pressupostos torni al 0%  si tira endavant l'oposició dels productors.

Riure's del català

Un altre cop cal recórrer al Tweeter perquè als diaris no es troba la notícia sobre els quatre desgraciats que, a una tertúlia de Ràdio Nacional de España (RNE), van ficar-se amb el català entre rialles i brometes d'un mal gust i una ignorància aclaparadores. I mira que té bemolls l'espectacle; per llogar-hi cadires. Mireu el vídeo de David Torrents al tweeter. Suposo que els mitjans tradicionals no en parlen  per esperit corporatiu, altrament dit, gos no mossega cap gos. Els tertulians, que s'han cobert de glòria seran companys de professió. 

 

Però les xarxes no reconeixen cap corporativisme i denuncien sense embuts el joc brut i les escombraries dels mitjans convencionals. Per això aquests titllen el tweeter de "femer", perquè fa palès el seu femer. 

 

A més a més munten la xirigota des d'una ràdio pública, o sigui, una que es finança amb els diners de tots, fins als que parlen la llengua que aquests inqualificables pretenen ridiculitzar. Sembla que els responsables de la ràdio han esborrat el vídeo i demanades disculpes. 

 

Tornaran a fer-ho. Perquè no és una tertúlia i no és una ràdio. És l'estat contra Catalunya.

Ni amb Franco

No he trobat cap informació als diaris que llegeixo habitualment sobre l'entrada dels mossos a la UAB . He cercat al tweeter, que mai falla, i he ensopegat amb aquest vídeo de xinoxano on es veu com els "@mossos colpegen directament al cap quan el rector de la @UABBarcelona els deixa entrar". Sembla que als informatius de TV3 han donat la notícia com un enfrontament entre estudiants constitucionalistes i independentistes. No sé si hauran emès imatges com les del vídeo de xinoxano perquè no miro TV3. Però sospito que qualificar de "constitucionalistes" uns energúmens que volen fer de l'UAB "zona nacional" no és massa adient; més bé una miqueta esbiaixat. 

 

Siguin quines siguin les explicacions de la conselleria d'interior, la brutalitat policial és inadmissible. És inadmissible enlloc i també a la universitat que, per cert tradicionalment fruïa una mena de privilegi pel qual la força pública no podia entrar sense permís exprés del rector. Era el fur universitari, hereu de la pràctica medieval de santuari de les esglésies. Hem d'entendre, doncs, que la policia va apallissar els estudiants amb el vistiplau de la màxima autoritat acadèmica. Greu. 

 

Fa uns dies, el major Trapero va demanar "respecte" per a la policia. Mala peça el teler quan s'ha de demanar el que s'ha de guanyar, cosa que, com es veu al vídeo de la càrrega policial sembla molt improbable. Ni en temps de Franco entrava la policia amb aquesta brutalitat que, digueu-m mal pensat, s'ajusta al nou tarannà autoritari que es percep a la política catalana. L'hegemonia d'ERC, monodia doctrinal de Tardà, garantida pel monopoli dels mitjans públics de comunicació, es visualitza en el gest intolerant del president de la Generalitat, abandonant l'hemicicle. Si afegim la brutalitat i el terror indiscriminat de la policia al carrer, ja tenim els elements esseencials del feixisme.

 

Ni la policia pot entrar així a la universitat ni el president de la Generalitat pot sortir així el parlament.

 

Si voleu una informació completa sobre el caràcter nazi dels "constitucionalistes", mireu el fil de Jordi Borràs al tweeter.

Espanyolitzats per mandat judicial

Si, com diu el tango, vint anys no és res, un any serà menys de res. 

 

Fa un any es va aprovar la "Llei Celàa", que havia d'acabar amb el propòsit insultant i una mica racista del ministre Wert en la seva llei, d'"espanyolitzar els nens catalans". La llei portava una esmena d'ERC que, segon la seva redactora i, per descomptat, el portaveu parlamentàri del partit, Rufian, blindava el caràcter vehicular del català. Quan se'ls va dir que això era fals, es van indignar i fins i tot van acusar JxC de falsedat. La famosa tècnica d'acusar els altres del que tu fas. 

 

Un any mantenint la falsedat fins que el Tribunal Suprem ha acabat amb la mistificació rebutjant el recurs de la Generalitat i declarant obligatori el 25% de castellà a l'escola i destrossant el sistema d'immersió lingüística. 

 

Ni taula del diàleg, ni del retrobament, ni "desjudizialització", ni nova normalitat, ni res: la imposició del castellà segueix de valent perquè és l'eina més forta a l'abast de l'Estat contra Catalunya. I ho és perquè ataca directament el cor de la nació catalana. El cor i la seva única defensa. Catalunya no té recursos polítics ni militars per constituir-se en Estat. La seva única esperança és la llengua. "La nostra pàtria és la nostra llengua", que va dir en Joan Fuster.

 

Atacar la llengua és atacar l'esperança de supervivència de la nació mitjançant un Estat independent. És un moment greu, una cruïlla vital. Salvador Cot parla d'un "momentum lingüístic" que exigeix una resposta a l'alçada del risc, tant per part de la societat civil com dels partits polítics. 

 

El problema és que els partits viuen instal·lats en la política de la falsedat i l'engany per tal de protegir els seus privilegis partitocràtics. Com defensarà sencerament el català el portaveu d'ERC al Congrés, Rufian, que sobre no ser independentista, fa gairebé totes les seves comunicacions en castellà? Com va entendre aquest espanyol expatriat el significat del català, del català viu, el del poble, el que ha mantengut la identitat de la nació?

Blindar sous i cadires

L'he pispat aquesta captura a un dels tuitaires que més m'agraden, en Baphomed75, perquè resumeix perfectament el desgavell que es va produir ahir. I ho fa a l'estil modern, a les xarxes, on es pot revifar l'hemeroteca en menys d'un sospir i oferir un quadre sencer dels paranys, malifetes, mentides i embolics del partit hegemònic a Catalunya. Trobo molt adient el seu comentari: "Atom apple cool, farsant. Quina vergonya foteu, ridículs." 

 

Per casos com aquest, ERC i els seus minyons a les xarxes odien tweeter, perquè no ho poden controlar, no poden censurar-ho ni vetar a ningú, segon costum al casal republicà. Tweeter és un "femer", diuen els nombrosos portaveus d'ERC que monopolitzen els mitjans públics i part dels privats fent propaganda, mentint a tot arreu, insultant i menyspreant el CxR i el MHP Puigdemont. Però el femer és tweeter.

 

La història és senzilla. Mentre el petit dictador Aragonès, fa el ridícul autoritari, el Tribunal Suprem i el seu 25% de castellà rematen el model d'immersió lingüística i deixen literalment ERC i els seus negociadors amb la rereguarda a l'aire. En aprovant els pressupostos de franc els negociadors, asseguren l'estabilitat del gobierno i blinden llur modus vivendi per a una estona. Diuen que no ha estat de franc perquè al cap i a la fi, han aconseguit un 6% de doblatge al Netflix. És veritat, no va ser de franc; va ser de menys que de franc perquè ERC ja havia venut que es doblaria tota la producció per a TV en temps de l'inefable Zapatero.

 

És impossible superar tanta ineptitud. No van blindar res llevat de llurs paguetes a tot arreu, a Madrid, a la Generalitat i a la batllia de Barcelona. Preveuen la independència el 2050, per festejar llur jubilació.

 

Ja només confio en Deulofeu.

El petit dictador

Com el seu nom indica, el parlament és un lloc on els diputats es reuneixen per a parlar. El normal entre gent civilitzada, quan hi ha acord de reunir-se per parlar, és escoltar els altres. No fer-ho és una falta d'educació i absentar-se ostentosament mentre algú està a l'ús legal de la paraula és un insult. Tant més greu quan el que ho fa és el president del govern que té una doble obligació d'escoltar el que es diu, sobretot si es fa amb la moderació de to del diputat Canadell, encara que el contingut del seu discurs sigui crític, fins i tot àcid. 

 

Escoltar el que els altres diuen al parlament està en el sou del president de la Generalitat. El que no sembla és estar dins el seu sentit de l'educació, d'allò que els italians anomenen corretezza parlamentaria, correcció parlamentària. Aquest insòlit gest del president Aragonès palesa més que una manca de correcció. Se n'albira un tarannà autoritari molt perillós. Darrere el discurs d'esquerra s'amaga -cada cop menys- una ambició hegemònica i intolerant que, al costat de la pràctica de controlar els mitjans públics de comunicació, és a dir, de negar la llibertat d'expressió, frisa amb el feixisme. 

 

Tan sols els dictadors es neguen a escoltar el que no els agrada encara es digui dins el marc parlamentari i encara ho digui el seu aliat! 

 

No vol ser alarmista, però s'obre un temps en què a més de per la independència, caldrà lluitar per la democràcia i la llibertat d'expressió.

Do ut des

La cursa per salvar els pressupostos de la desfeta parlamentària després de la negativa dels cupaires ha estat una successió de gags dialèctics a la velocitat d'una pel·lícula dels famosos Comedy Capers i els Keystone Kops. El dissabte, aquest Talleyrand de la política catalana, Jordi Sánchez, dempeus sobre l'escala de la unitat independentista, reduïa al no-res els intents de divisió d'ERC i el PSC. Segons parlava, els torracollons de la CUP li treien l'escala de sota els peus i anunciaven un vot en contra. 

 

El flamant president Aragonès va passar el diumenge tancat al búnquer del Palau, dirigint els seus delegats a les negociacions in extremis amb els comuns per tal de salvar les comptes. Els de JxC van fer sorollosa absència, indignats per la decisió, però sense aclarir si acceptarien l'acord si se n'arribés, sempre sota la illuminada guia del seu secretari general. Mentrestant el chef dels Keystone Kops, Illa, anuncià una feroç esmena a la totalitat, val dir, guerra a mort. Que ningú pensi el que és obvi: que hi hagi un acord de base amb ERC. 

 

Els comuns es van presentar a la negociació amb esperit estalviador: com que no hi havia temps al capvespre del diumenge per fer un estudi detallat dels comptes i acordar pactes, proposen un intercanvi global de cromos, un do ut des: jo t'aprovo els pressupostos de la Generalitat i tu m'aproves els de la batllia.

 

Com que el govern de la batllia es compon de comuns i socialistes, ja tenim el tripartit per via de fet. I de fet pressupostari, que és el més sòlid de tots. La qüestió és si JxC, invocant la sacrosanta unitat de Jordi Sánchez, es plega i es manté a dins d'un govern amb suport directe dels comuns i indirecte dels socialistes. Pura política espanyola.