En dir-se "catòlica", l'església es veu a si mateixa com a un cos universal. A dins
dels Estats, és una associació privada que, a més d'un fi social, com
totes les associacions, té un de celestial. Per això els seus
representants diuen coses sorprenents. Estan al seu dret, mentre no
pretenguin que les seves opinions siguin lleis civils positives de
compliment obligat. Fa temps que s'ha acabat la tirania eclesiàstica en
Occident, gràcies a la separació entre l'església i l'Estat.En Espanya, però, les coses presenten un altre caire. La separació és nominal; no real. L'església espanyola és un Estat dins l'Estat, una mena de hierocràcia, la doctrina de la qual és dogma pels creients, però només per a ells, encara que li agradaria molt veure-la convertida en llei per a tothom, com va fer al llarg del 95% del temps de la seva història.
Gràcies als déus, el seu entre ells, les opinions del nou bisbe d'Orihuela Alacant no són llei. Poden ser dogmes, veritats eternes, transcendentals, el que vulgueu; però no lleis. En la seva batalla contra les obres del maligne, Monsenyor Munilla domina la comunicació en internet, està present a les xarxes i manté una pàgina web. És home de la seva època pel que fa a la forma, però no pel que fa al fons, un jardí de barbaritats inhumanes. Repeteixo, està al seu dret de dir el que diu. La llibertat d'expressió és per a tothom o no és res. Tot el dret, doncs, però... quines barbaritats!
El bisbe, animat sense dubte pel foc diví, dispara anatemes tots azimuts: els homosexuals són malalts que cal sanar (imagineu); cap dret a l'avortament en cap cas, ni violació ni res; la masturbació és condemnable; i el feminisme rebaixa la dignitat de la dona. Aquesta gosadia d'opinar sobre temes dels quals hom no n'hi sap res, és un dels trets més peculiars dels catòlics, els seguidors de Tertulià, el de "creu perquè és absurd".
No sé si aquest bisbe tan tafaner recorda que, segons la seva religió, Déu veu el fons del cor humà; fins i tot, el seu.
