Parla la ministra de defensa, Margarita Robles, en entrevista al diari La Razón, adelantat de la cristiandad hispànica a Catalunya. Per boca de la ministra parla l'exèrcit espanyol. La feliç unitat del cos (militar) i l'esperit (civil), base de tota democràcia. El fet civil dominant el militar per a civilitzar-ho. S'ha posat fi a la vella tradició espanyola de sotmetre el civil a la veu militar. Cosa tant més fàcil quan que la ministra s'expressa amb la veu dels militars.
"L'independentisme no ha estat una amenaça". Una amenaça per a qui? És de suposar que per a la unitat de la pàtria. Òbviament, cap amenaça en termes militars per a una ministra que disposa d'un exèrcit i un cos militar paradoxalment anomenat Guàrdia Civil i que és una mena de guàrdia pretoriana de l'oligarquia espanyola.
L'independentisme no té cap força armada.
Quina amenaça, doncs? Tampoc no ho serà jurídica. La ministra diu, i diu bé, que l'autodeterminació no existeix a la constitució que és la clau de volta de l'ordenament jurídic espanyol amb inclusió de Catalunya. La mateixa ministra que, a més de mentalitat militar, té formació jurídica, atès que és jutgessa, afegeix que no veu cap necessitat de reformar res de la constitució que la té encisada en la seva perfecció; si de cas, alguns retocs per embellir-la. Si la constitució no admet l'autodeterminació i ningú no vol reformar-la, no hi ha via jurídica cap a la independència.
Es tracta, és clar, d'una amenaça política. La voluntat majoritària del poble català (80%) de celebrar un referèndum d'autodeterminació i la voluntat també majoritària d'independència (52%) no es pot ignorar. Cal trobar una llera d'expressió amb les conseqüències institucionals que s'hi derivin. La força de l'independentisme és política, rau en l'opinió pública (recordeu, no pas publicada), al relliscós terreny de la comunicació. I a la comunicació, la primera arma que es fa servir és la mentida. Exactament, el que fa la ministra, veterana d'aquestes lluites: mentir au plein soleil quan diu que l'independentisme no és majoritari a la societat catalana al mateix temps que s'oposa a qualsevol mètode racional (com un referèndum) per esbrinar-ho.
I ja que som al jubileu del més ranci conservadorisme centralista espanyol, menció especial al rei, la virtut més excel·lent del qual és que ningú no és responsable del que faci la seva família, encara que sigui el seu pare. No és un resultat excepcional per a una septana de regnat, però la ministra se sent molt tranquil·la amb el monarca.
El PSOE és un lleial partit dinàstic al servei de la corona. Al mateix temps és un aliat imprescindible per fer realitat l'objectiu d'ERC d'una república federal ibèrica, un ens de raó tan pragmàtic i realista com l'hipogrif.
