El despertar de VOX és culpa de l'independentisme. Fa una estona que l'autonomenada esquerra repeteix el mantra amb la variada cadència del bolero de Ravel o les coreografies dels Hare Krishna. El fons de l'argument, concentrat al verb "despertar", ens apropa al món infantil del despertar de la bella dorment; només que aquí, el que desperta és el drac de foc del Hobbit. Són com nens, però nens actualitzats.Si l'extrema dreta s'ha despertat és que existia. No se la sentia perquè, com tothom sap -excepte l'esquerra de la senyora Carmena- estava dins del PP, partit fundat per un ministre de Franco i farcit de franquistes de tota mena. L'extrema dreta no s'ha despertat, que desperta estava. El que ha fet ha estat separar-se (com els separatistes, vade retro!) del ramat comú en el qual, fins aleshores havia militat, i del que hi havia vivit, el nou don Pelayo, Santiago Abascal. Parlar, si parlar és el que fan, amb veu pròpia diferent de la del ramat majoritari. Per això es diu VOX, oi?
L'independependentisme no té res a veure amb aquesta escissió de la dreta. El ramat majoritari també demana el 155 per a Catalunya com ho fan in foro interno PSOE i Podem. Amb les coses de la pàtria no es juga. Molt més que l'independentisme ha estat el removal de la mòmia el que ha indignat els franquistes. L'assistència de Casado a una missa en memòria de l'invicte Caudillo ha de llegir-se en aquesta clau de la competència interna de la dreta.
Aquesta nebulosa de l'esquerra al voltant de Podemos, un conglomerat de paleocomunistes, retrocomunistes, postcomunistes i neocomunistes, es presenta com la de debò, la que destronarà la pansida esquerra del PSOE. I mostra la mateixa incapacitat analítica de l'esquerra tradicional. La culpa dels seus fracassos sempre és cosa dels altres, mai de les mancances pròpies. En aquest cas, la incapacitat per comprendre l'independentisme és aclaparadora. Per a ella, la nebulosa de l'esquerra de debò, l'independentisme és l'enemic, però, com que no pot confessar-ho, li fa responsable de l'aparició de l'altre enemic. Es el tòpic de la identitat dels extremismes. Tot plegat, un sofisma lamentable.
Per alguna gent de bona voluntat, la nebulosa tampoc no és l'esquerra, com no ho és el PSOE. El problema és que ningú no sembla saber què és l'esquerra. Potser perquè no és res.
