Si, com diu el tango, vint anys no és res, un any serà menys de res. Fa un any es va aprovar la "Llei Celàa", que havia d'acabar amb el propòsit insultant i una mica racista del ministre Wert en la seva llei, d'"espanyolitzar els nens catalans". La llei portava una esmena d'ERC que, segon la seva redactora i, per descomptat, el portaveu parlamentàri del partit, Rufian, blindava el caràcter vehicular del català. Quan se'ls va dir que això era fals, es van indignar i fins i tot van acusar JxC de falsedat. La famosa tècnica d'acusar els altres del que tu fas.
Un any mantenint la falsedat fins que el Tribunal Suprem ha acabat amb la mistificació rebutjant el recurs de la Generalitat i declarant obligatori el 25% de castellà a l'escola i destrossant el sistema d'immersió lingüística.
Ni taula del diàleg, ni del retrobament, ni "desjudizialització", ni nova normalitat, ni res: la imposició del castellà segueix de valent perquè és l'eina més forta a l'abast de l'Estat contra Catalunya. I ho és perquè ataca directament el cor de la nació catalana. El cor i la seva única defensa. Catalunya no té recursos polítics ni militars per constituir-se en Estat. La seva única esperança és la llengua. "La nostra pàtria és la nostra llengua", que va dir en Joan Fuster.
Atacar la llengua és atacar l'esperança de supervivència de la nació mitjançant un Estat independent. És un moment greu, una cruïlla vital. Salvador Cot parla d'un "momentum lingüístic" que exigeix una resposta a l'alçada del risc, tant per part de la societat civil com dels partits polítics.
El problema és que els partits viuen instal·lats en la política de la falsedat i l'engany per tal de protegir els seus privilegis partitocràtics. Com defensarà sencerament el català el portaveu d'ERC al Congrés, Rufian, que sobre no ser independentista, fa gairebé totes les seves comunicacions en castellà? Com va entendre aquest espanyol expatriat el significat del català, del català viu, el del poble, el que ha mantengut la identitat de la nació?
