L'obsessió amb els catalans és malaltissa

No es deturen. L'agressió a Catalunya sembla ser el seu únic objectiu en la vida. Ahir van ser quatre castissos madrilenys fent gala de cosmopolitisme a la Ràdio Nacional d'España unagrandelibre i tractant el català com la llengua de Tarzan dels micos. La llengua d'Ausiàs March i mossèn Cinto.

 

Ahir, aquest xitxarel·lo, Casado, el de la missa en memòria del general Franco, va plantar-se al cor de l'antic regne lleonès a fumigar l'habitual seguit de ximpleries, i les víctimes, només faltaria, els catalans. L'exemple dels metges fa riure, amb riure sarcàstic, però, el que va acompanyat pel patiment. Els metges a Catalunya han de parlar català per la mateixa raó per la qual han de parlar castellà a Espanya, perquè si no ho parlen, no poden treballar-hi. Oi que sembla senzill? 

 

Com poden ser dirigents de res persones tan primitives?

 

Per cert, pot ser que el 6% de Netflix en català tan heroicament obtingut per Gabriel Rufián a canvi dels pressupostos torni al 0%  si tira endavant l'oposició dels productors.

Riure's del català

Un altre cop cal recórrer al Tweeter perquè als diaris no es troba la notícia sobre els quatre desgraciats que, a una tertúlia de Ràdio Nacional de España (RNE), van ficar-se amb el català entre rialles i brometes d'un mal gust i una ignorància aclaparadores. I mira que té bemolls l'espectacle; per llogar-hi cadires. Mireu el vídeo de David Torrents al tweeter. Suposo que els mitjans tradicionals no en parlen  per esperit corporatiu, altrament dit, gos no mossega cap gos. Els tertulians, que s'han cobert de glòria seran companys de professió. 

 

Però les xarxes no reconeixen cap corporativisme i denuncien sense embuts el joc brut i les escombraries dels mitjans convencionals. Per això aquests titllen el tweeter de "femer", perquè fa palès el seu femer. 

 

A més a més munten la xirigota des d'una ràdio pública, o sigui, una que es finança amb els diners de tots, fins als que parlen la llengua que aquests inqualificables pretenen ridiculitzar. Sembla que els responsables de la ràdio han esborrat el vídeo i demanades disculpes. 

 

Tornaran a fer-ho. Perquè no és una tertúlia i no és una ràdio. És l'estat contra Catalunya.

Ni amb Franco

No he trobat cap informació als diaris que llegeixo habitualment sobre l'entrada dels mossos a la UAB . He cercat al tweeter, que mai falla, i he ensopegat amb aquest vídeo de xinoxano on es veu com els "@mossos colpegen directament al cap quan el rector de la @UABBarcelona els deixa entrar". Sembla que als informatius de TV3 han donat la notícia com un enfrontament entre estudiants constitucionalistes i independentistes. No sé si hauran emès imatges com les del vídeo de xinoxano perquè no miro TV3. Però sospito que qualificar de "constitucionalistes" uns energúmens que volen fer de l'UAB "zona nacional" no és massa adient; més bé una miqueta esbiaixat. 

 

Siguin quines siguin les explicacions de la conselleria d'interior, la brutalitat policial és inadmissible. És inadmissible enlloc i també a la universitat que, per cert tradicionalment fruïa una mena de privilegi pel qual la força pública no podia entrar sense permís exprés del rector. Era el fur universitari, hereu de la pràctica medieval de santuari de les esglésies. Hem d'entendre, doncs, que la policia va apallissar els estudiants amb el vistiplau de la màxima autoritat acadèmica. Greu. 

 

Fa uns dies, el major Trapero va demanar "respecte" per a la policia. Mala peça el teler quan s'ha de demanar el que s'ha de guanyar, cosa que, com es veu al vídeo de la càrrega policial sembla molt improbable. Ni en temps de Franco entrava la policia amb aquesta brutalitat que, digueu-m mal pensat, s'ajusta al nou tarannà autoritari que es percep a la política catalana. L'hegemonia d'ERC, monodia doctrinal de Tardà, garantida pel monopoli dels mitjans públics de comunicació, es visualitza en el gest intolerant del president de la Generalitat, abandonant l'hemicicle. Si afegim la brutalitat i el terror indiscriminat de la policia al carrer, ja tenim els elements esseencials del feixisme.

 

Ni la policia pot entrar així a la universitat ni el president de la Generalitat pot sortir així el parlament.

 

Si voleu una informació completa sobre el caràcter nazi dels "constitucionalistes", mireu el fil de Jordi Borràs al tweeter.

Espanyolitzats per mandat judicial

Si, com diu el tango, vint anys no és res, un any serà menys de res. 

 

Fa un any es va aprovar la "Llei Celàa", que havia d'acabar amb el propòsit insultant i una mica racista del ministre Wert en la seva llei, d'"espanyolitzar els nens catalans". La llei portava una esmena d'ERC que, segon la seva redactora i, per descomptat, el portaveu parlamentàri del partit, Rufian, blindava el caràcter vehicular del català. Quan se'ls va dir que això era fals, es van indignar i fins i tot van acusar JxC de falsedat. La famosa tècnica d'acusar els altres del que tu fas. 

 

Un any mantenint la falsedat fins que el Tribunal Suprem ha acabat amb la mistificació rebutjant el recurs de la Generalitat i declarant obligatori el 25% de castellà a l'escola i destrossant el sistema d'immersió lingüística. 

 

Ni taula del diàleg, ni del retrobament, ni "desjudizialització", ni nova normalitat, ni res: la imposició del castellà segueix de valent perquè és l'eina més forta a l'abast de l'Estat contra Catalunya. I ho és perquè ataca directament el cor de la nació catalana. El cor i la seva única defensa. Catalunya no té recursos polítics ni militars per constituir-se en Estat. La seva única esperança és la llengua. "La nostra pàtria és la nostra llengua", que va dir en Joan Fuster.

 

Atacar la llengua és atacar l'esperança de supervivència de la nació mitjançant un Estat independent. És un moment greu, una cruïlla vital. Salvador Cot parla d'un "momentum lingüístic" que exigeix una resposta a l'alçada del risc, tant per part de la societat civil com dels partits polítics. 

 

El problema és que els partits viuen instal·lats en la política de la falsedat i l'engany per tal de protegir els seus privilegis partitocràtics. Com defensarà sencerament el català el portaveu d'ERC al Congrés, Rufian, que sobre no ser independentista, fa gairebé totes les seves comunicacions en castellà? Com va entendre aquest espanyol expatriat el significat del català, del català viu, el del poble, el que ha mantengut la identitat de la nació?

Blindar sous i cadires

L'he pispat aquesta captura a un dels tuitaires que més m'agraden, en Baphomed75, perquè resumeix perfectament el desgavell que es va produir ahir. I ho fa a l'estil modern, a les xarxes, on es pot revifar l'hemeroteca en menys d'un sospir i oferir un quadre sencer dels paranys, malifetes, mentides i embolics del partit hegemònic a Catalunya. Trobo molt adient el seu comentari: "Atom apple cool, farsant. Quina vergonya foteu, ridículs." 

 

Per casos com aquest, ERC i els seus minyons a les xarxes odien tweeter, perquè no ho poden controlar, no poden censurar-ho ni vetar a ningú, segon costum al casal republicà. Tweeter és un "femer", diuen els nombrosos portaveus d'ERC que monopolitzen els mitjans públics i part dels privats fent propaganda, mentint a tot arreu, insultant i menyspreant el CxR i el MHP Puigdemont. Però el femer és tweeter.

 

La història és senzilla. Mentre el petit dictador Aragonès, fa el ridícul autoritari, el Tribunal Suprem i el seu 25% de castellà rematen el model d'immersió lingüística i deixen literalment ERC i els seus negociadors amb la rereguarda a l'aire. En aprovant els pressupostos de franc els negociadors, asseguren l'estabilitat del gobierno i blinden llur modus vivendi per a una estona. Diuen que no ha estat de franc perquè al cap i a la fi, han aconseguit un 6% de doblatge al Netflix. És veritat, no va ser de franc; va ser de menys que de franc perquè ERC ja havia venut que es doblaria tota la producció per a TV en temps de l'inefable Zapatero.

 

És impossible superar tanta ineptitud. No van blindar res llevat de llurs paguetes a tot arreu, a Madrid, a la Generalitat i a la batllia de Barcelona. Preveuen la independència el 2050, per festejar llur jubilació.

 

Ja només confio en Deulofeu.

El petit dictador

Com el seu nom indica, el parlament és un lloc on els diputats es reuneixen per a parlar. El normal entre gent civilitzada, quan hi ha acord de reunir-se per parlar, és escoltar els altres. No fer-ho és una falta d'educació i absentar-se ostentosament mentre algú està a l'ús legal de la paraula és un insult. Tant més greu quan el que ho fa és el president del govern que té una doble obligació d'escoltar el que es diu, sobretot si es fa amb la moderació de to del diputat Canadell, encara que el contingut del seu discurs sigui crític, fins i tot àcid. 

 

Escoltar el que els altres diuen al parlament està en el sou del president de la Generalitat. El que no sembla és estar dins el seu sentit de l'educació, d'allò que els italians anomenen corretezza parlamentaria, correcció parlamentària. Aquest insòlit gest del president Aragonès palesa més que una manca de correcció. Se n'albira un tarannà autoritari molt perillós. Darrere el discurs d'esquerra s'amaga -cada cop menys- una ambició hegemònica i intolerant que, al costat de la pràctica de controlar els mitjans públics de comunicació, és a dir, de negar la llibertat d'expressió, frisa amb el feixisme. 

 

Tan sols els dictadors es neguen a escoltar el que no els agrada encara es digui dins el marc parlamentari i encara ho digui el seu aliat! 

 

No vol ser alarmista, però s'obre un temps en què a més de per la independència, caldrà lluitar per la democràcia i la llibertat d'expressió.

Do ut des

La cursa per salvar els pressupostos de la desfeta parlamentària després de la negativa dels cupaires ha estat una successió de gags dialèctics a la velocitat d'una pel·lícula dels famosos Comedy Capers i els Keystone Kops. El dissabte, aquest Talleyrand de la política catalana, Jordi Sánchez, dempeus sobre l'escala de la unitat independentista, reduïa al no-res els intents de divisió d'ERC i el PSC. Segons parlava, els torracollons de la CUP li treien l'escala de sota els peus i anunciaven un vot en contra. 

 

El flamant president Aragonès va passar el diumenge tancat al búnquer del Palau, dirigint els seus delegats a les negociacions in extremis amb els comuns per tal de salvar les comptes. Els de JxC van fer sorollosa absència, indignats per la decisió, però sense aclarir si acceptarien l'acord si se n'arribés, sempre sota la illuminada guia del seu secretari general. Mentrestant el chef dels Keystone Kops, Illa, anuncià una feroç esmena a la totalitat, val dir, guerra a mort. Que ningú pensi el que és obvi: que hi hagi un acord de base amb ERC. 

 

Els comuns es van presentar a la negociació amb esperit estalviador: com que no hi havia temps al capvespre del diumenge per fer un estudi detallat dels comptes i acordar pactes, proposen un intercanvi global de cromos, un do ut des: jo t'aprovo els pressupostos de la Generalitat i tu m'aproves els de la batllia.

 

Com que el govern de la batllia es compon de comuns i socialistes, ja tenim el tripartit per via de fet. I de fet pressupostari, que és el més sòlid de tots. La qüestió és si JxC, invocant la sacrosanta unitat de Jordi Sánchez, es plega i es manté a dins d'un govern amb suport directe dels comuns i indirecte dels socialistes. Pura política espanyola.

La CUP, a la seva

La CUP té la virtut d'incomodar a la resta de l'independentisme. Exerceix la seva funció de torracollons al millor sentit del terme, si l'en té, amb la meticulositat d'un funcionari prussià del segle XIX. Cada vegada que el govern vol fer un pas decisiu, compareix la CUP amb un memorial de greuges que cal complir fil per randa.

 

Aquesta actitud treu de polleguera als socis del govern, però és el resultat ineluctable de l'aritmètica parlamentària. Si els dos partits aliats tinguessin majoria absoluta, segurament ni tan sols saludarien els diputats de la CUP si hi haguera. No cal parlar dels interessos de la pàtria. La missió dels partits independentistes, de tots, és gestionar l'autonomia. Res més.

 

Els treu de polleguera, sí. Les acusacions són greus: Fer costat al govern sense ser-hi. Alliberar-se de tota responsabilitat amb l'alegria dels que no tenen res a perdre. Ser govern i oposició al mateix temps; el que els nois de Podem havien somniat quan van cometre l'error -producte de la seva ambició- d'entrar al gobierno. Com la CUP demostra pràcticament, la millor forma de ser al govern és no ser al govern, però tenir-ho agafat per la part que es pot torrar. Això et permet fins i tot malparlar del govern al qual no ets, enlletgint-l la presència de JxC, el partit hereu de les retallades que van condemnar el MHP Mas a la poubelle de l'histoire. 

 

Els funcionaris de la partitocràcia independentista no poden patir més aquesta situació d'inseguretat i incertesa dels seus destins. El president Aragonès, s'obre a negociar els comptes amb qui no pensava fer-ho, els comuns, que tampoc volien tenir res a veure amb la dreta catalana de JxC, però semblen més tous quan hi ha diners en doina. ERC, doncs, tira cap a casa, a la reconstrucció d'un govern d'esquerra a Catalunya. El PSC sembla tenir enllestida la capsa dels trons i votarà contra els pressupostos per fer una mica de soroll, però, després, podria avenir-se a fer costat al govern d'esquerres. Si hi ha hagut dos tripartits, pot haver-hi un tercer, el de la vençuda. 

 

La qüestió és si també JxC es presta a aquesta comèdia amb el pretext de mantenir una unitat fictícia.

El cas Colau

Fa uns set anys vaig tenir l'ocasió de parlar amb Ada Colau que aleshores estava engegant la seva campanya política. Era un programa de la SER. Colau estava en Barcelona i jo a Madrid. Vaig arribar a aquesta mateixa conclusió: em va semblar prepotent, arribista i falta de tota mena d'escrúpols. Tot això es va evidenciar als seus anys com a batllessa de Barcelona. A més a més, la pràctica política ha revelat també una personalitat megalòmana i egòlatra amb un ridícul discurs centrat en la seva persona.

 

Les darreres fites de Colau apunten totes en la mateixa direcció: tanca el seu compte a tweet, tipa de rebre crítiques que amb prou feines tolera, dient que l'insulten, i es trasllada a Instagram, una xarxa d'intercanvi de fotos i vídeos, sense cap contingut crític, per enlairar la seva imatge, sense haver de respondre a les queixes dels barcelonins.

 

Contracta un suposat gurú de les xarxes per la quantitat de 10.000 € al mes, diu que per racionalitzar la política de comunicació de la batllia. És a dir, per a millorar la seva reputació a les xarxes i embellir la seva imatge, molt deteriorada per la seva caòtica gestió. 

 

Part d'aquesta tasca propagandística de la seva persona ha estat la recent performance de València, on cinc dones de l'esquerra més o menys podemita (entre elles, Colau) han parlat de la necessitat de "noves polítiques" a Espanya. Cal llegir "necessitat de noves dones polítiques". L'acte va ser una escenificació del més cru arribisme personal de les participants. Sobretot Colau i Oltra. 

 

El tarannà mistificador, autoritari, narcisista i caciquil de la batllessa Colau es va palesar des de l'inici del seu mandat. La seva manca d'escrúpols i principis es va veure quan va acceptar els vots dels ultradretans de Valls a l'ajuntament. Sense esmentar la bruta campanya electoral, difamant l'alcalde Trias, que la va portar a la batllia.

 

I mentre tot això es produïa, on estaven aquestes quatre persones escindides que ara troben "prepotent" a Ada Colau?

El tripartit ja està aquí

I potser no només el tripartit, sinó un tetrapartit i fins i tot, un pentapartit, amb tots compromesos amb el govern, uns a dins i altres donant suport des de fora, ERC, JxC, CUP i fins i tot Comuns i PSC. El cas és estar al govern, tocar el poc poder que la metròpoli permet a la colònia i, sobretot, omplir-se les butxaques amb els sous desproporcionats que cobren els polítics sovint per no fer res.

 
La política catalana té un punt de triler. Com que la CUP ha presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat i amenaça deixar Catalunya sense comptes, el MHP Aragonès, mentre continua negociant amb ells, s'ha reunit amb els comuns i els socialistes per separat. Les xarxes han carregat contra ERC, parlant del nou tripartit amb legions de "jojes" i "jajos", "jo ja ho deia" o "ja jo ho deia".
 

Aragonès pot haver anat pel dret sense consultar els seus socis de govern i fins i tot pot haver-ho fet el partit ERC, però el que està clar és que es tracta del president d'un govern de coalició que, com tot govern, és un òrgan col·legiat. El president, doncs, representa a tots, per tant, la decisió de parlar amb comuns -enemics jurats de la independència i de JxC- i socialistes vincula també a JxC. Si aquests no volen pactes amb els comuns, hauran de dir-ho, desvincular-se del govern i/o trencar-ho.
 

La justificació del govern de coalició segons la qual, si no es feia, hi havia risc de tripartit, és una mentida més; una mentida per amagar que l'única raó per formar govern amb ERC era la conservació de la menjadora, les cadires, càrrecs i endolls de la partitocràcia pseudoindependentista; és a dir, continuar omplint-se les butxaques amb diners públics.

 
Si no és amb els vots de la CUP, el govern aprovarà els pressupostos amb els dels comuns i si la forma d'evitar que Aragonès també negociï els vots amb l'altre partit del tripartit és continuar al govern, el tetrapartit serà un fet.

Palinuro es fa editor

I editor de les seves pròpies obres. La seva posició a favor de la independència de Catalunya l'ha tancat totes les portes, els mitjans i, sobretot, les editorials espanyoles. La mateixa raó, la independència de Catalunya, la denúncia dels partits que es diuen independentistes sense ser-ho i la d'ERC com a partit unionista i antiindependentista, han tingut el mateix efecte a Catalunya.

ERC controla els mitjans públics de comunicació i alguns privats, com aparells de propaganda, per tal de fer realitat la seva "hegemonia" (el somni de Joan Tardà), i ha vetat Palinuro a tot arreu; les editorials i llibreries li fan el buit i tracten com sigui de silenciar-ho. No debatre en públic els seus arguments, no refutar-ho, sinó impedir que pugui parlar i publicar. Recordeu el fiscal feixista italià que va demanar la condemna d'Antonio Gramsci: hem d'impedir que aquest home pugui parlar durant vint-cinc anys. Par dessus le marchè, a més de l'ostracisme, ERC ha engegat una campanya d'assetjament a les xarxes contra Palinuro amb difamacions i calumnies que, per descomptat, el pilot d'Eneas té documentada.

Com que Palinuro no accepta la política de la censura i el vet que considera essencialment feixista, ha decidit fer-se editor independent. Publicarà els seus llibres i treballs en català i castellà i també les seves traduccions. El primer llibre, ja al carrer, ha estat l'assaig sobre La llibertat d'expressió en Catalunya, disponible en Amazon en versió kindle (per a mòbils, tauletes, etc.) i en paper, en català i en castellà. El va escriure originalment en català i l'ha traduït ell mateix al castellà. Una curiosa experiència atès que es tracta de traslladar a la teva llengua materna un original que has escrit en una altra.

El títol no és molt afortunat. Hauria de ser La falta de llibertat d'expressió a Catalunya; però no volia escriure una peça d'escàndol. Tanmateix, el llibre tracta de la llibertat d'expressió al món contemporani en teoria i exposa la realitat pràctica de la falta de llibertat d'expressió a Catalunya. I ho fa amb noms i cognoms dels responsables d'aquesta situació. És una panoràmica de la corrupció de la comunicació política a Catalunya.

Palinuro també publicarà obres alienes bàsicament traduccions seves, edicions crítiques amb una intencionalitat fonamentalment feminista. Està traduint un text revolucionari d'un filòsof francès del segle XVII, Poullain de la Barre, sobre "la igualtat dels dos sexes". Després publicarà un text propi que ja té molt avançat sobre la misogínia a l'art occidental. És un pla de treball per tornar a la labor publicística i guanyar-se la vida mentre la independència de Catalunya desapareix darrere un horitzó d'enganys, mentides i estafes d'una classe política catalana de vividors professionals. És un campi qui pugui en meitat d'un gran parany amb el qual els dirigents d'ERC i JxC fa anys que s'enriqueixen personalment mentre la gent del carrer, tota una generació, se sent frustrada, burlada, deprimida.

Sense dubte, els independentistes seguirem al peu del canó; però és evident que hi ha molta gent desmotivada i desmobilitzada gràcies als pseudoindependentistes. I això s'ha de dir.

Més sobre l'assemblea de representants del CxR

El meu article avui a elMon.cat que surt amb un nou disseny

****************** 

 La constitució de l’assemblea de representants del CxR recorda l’avarada de l’Argo, el vaixell que va portar els argonautes fins a la Còlquida, en cerca del velló d’or, que aquí es diu la independència de Catalunya. L’origen de la història és semblant: Jàson vol recuperar el seu regne de Tesalia, que l’ha estat arravatat per l’engany i la força, com el MHP Puigdemont aspira a recuperar la seva presidència de la Generalitat, de la que se l’ha despullat per la força i l’engany; il·legítimament. 

 Jàson, l’arquetip de l’hèroe, marxa a l’estranger, a les terres dels bàrbars, com Puigdemont a l’exili a bord del Consell per la República, i s’enfrontarà a perills mortals en la seva navegació. ERC i el gobierno “d’esquerres”, com els penya-segats mòbils dels Simplegades, amenacen destrossar el vaixell al seu pas. El velló d’or, la independència, està custodiada per un terrible drac que, en lloc d’escopir foc, escup euroordres totes mullades. Aconseguirà el nostre heroi tornar amb el velló d’or de la independència? Recuperarà el seu regne, la seva presidència legítima? Què faran els tesaliotes/catalans quan el vegin tornar triomfant? 

Els argonautes de l’assemblea de representants estan solcant aigües desconegudes. Per primera vegada es basteix formalment un parlament amb els representants d’un país intervingut, colonitzat i que, per tant, només poden constituir-se a l’exili. Hi ha una mena de tradició catalana. Després de la guerra civil, el malaurat Consell Nacional de Catalunya sembla un antecedent del Consell per la República; un antecedent heroic.

 

Això del parlament constituït fora dels murs, invenció dels plebeus romans amb la “retirada a l’Aventí”, el parlament en rebel·lia, acaba palesant sempre la superior legitimitat de l’assemblea que s’autoconstitueix en depositari de la sobirania popular o nacional. És el que va fer el tercer estat amb la retirada al Joc de Pilota, d’on va néixer la Declaració de drets de l’home i del ciutadà. Les declaracions d’independència són sempre declaracions parlamentàries.

Els argonautes de l’assemblea de representants del Consell per la República tenen una tasca fonamental: articular l’existència d’una república catalana digital, donar-li una Constitució que es debati al si de l’assemblea i es posi després a votació de la ciutadania. Al segle XXI, internet està substituint l’espai públic tradicional i els seus mitjans. Els argonautes de l’assemblea de representants són internautes i molt competents. Són el cos d’enginyers de la constitució republicana.

La interacció social es fa en bona part a les xarxes; l’opinió pública, també. Es pot dubtar, i es dubta, del seu abast, però no de la seva representativitat. No és una opinió “publicada” als mitjans convencionals, sinó que és una opinió pública forjada a un cresol on intervenen lliurement representants polítics de tota mena, periodistes, càrrecs i militants dels partits i la gent del carrer, sense prohibicions ni manipulacions. L’opinió de les xarxes compta, incita els mitjans tradicionals i critica sense embuts la seva performance i la dels òrgans representatius, estatals, autonòmics, municipals. La ciberpolítica és avui una part essencial de la política. Per què creieu que la batllessa Ada Colau ha contractat un cibergurú de l’esquerra per la minúcia de 10.000 € al mes cinc mesos? Per millorar la comunicació municipal barcelonina; és a dir, per fer propaganda d’Ada Colau en internet.

Com que la majoria dels representants de l’assemblea tenen residència legal a Catalunya, llur posició és dual, són titulars d’una doble ciutadania: la de la comunitat autònoma de Catalunya i la d’una república catalana independent al mateix temps; dos plans, el real i el virtual, que no es barregen. L’enllaç entre els dos són ells, precisament. I llur feina és difondre la representació de l’assemblea per mitjans digitals, donar cos a la república digital i aconseguir que el Consell per la República, que avui compta amb 101.593 inscrits, esdevingui el cens de la república que volia ser en un primer moment.

L’assemblea és un òrgan de debat i decisió; i la mesa, representativa de moltes orientacions polítiques, o de cap, determinarà el contingut de l’ordre del dia de la sessió constituent. El vaixell del Consell per la República ha de tornar amb el velló d’or de la independència.

No hi ha forma

Gran crónica la de VilaWeb. Un sic transit gloria mundi renovat. L'invent de l'España Global, una secretaria d'Estat de propaganda d'inspiració franquista era un exemple de manual del que els estructuralistes anomenaven "aparells ideològics de l'Estat". L'adaptació als temps de les noves tecnologies d'un altre quiosc concebut pel geni Rajoy, la Marca España. No només una presa de pèl sinó també un impossible metafísic, perquè es tractava de consolidar la reputació d'Espanya com a país de creativitat, patents, marques industrials, comercials, etc. 

 

España Global tenia una finalitat més política, fins i tot romàntica, era l'avantguarda de la nova reconquista, de la recuperació del prestigi espanyol a l'exterior, soscavat per les insídies independentistes catalanes i, deus ens guardi, les vergonyoses complicitats dels espanyols antiespanyols de sempre. Calia reanimar la nació espanyola, posar fi a la claudicació i el desistiment, enlairar l'orgull del ser espanyol, menyscabat per un complex davant els nacionalismes perifèrics.

 

Els dos cervells d'aquesta ridícula maquinària, l'exministre Borrell i l'exsecretària d'Estat, Irene Lozano, dedicaven el seu temps a tres tasques fonamentals: tractar de manipular els mitjans de comunicació estrangers, boicotejar tota iniciativa exterior de l'independentisme i dictar normes de contingut ideològic nacional-espanyol al personal de les ambaixades. I tot en nom d'una ideologia nacionalcatòlica tridentina, com es veu en les consideracions del senyor Borrell sobre la colonització del nou món i la dèria de la senyora Lozano amb la falsedat antiespanyola de la llegenda negra. 

 

Tota una prova de l'adaptació d'Espanya a la modernitat.

La constitució de l'assemblea constituent

Ahir es va fer història a Catalunya. La constitució de la mesa de l'assemblea de representants del Consell per la República és un pas decisiu en la revolució catalana cap a la independència. El poder constituent originari ha constituït una assemblea constituent. 

 

Amb peculiaritats: 1/3 dels representants són càrrecs i militants dels partits i 2/3 són ciutadanes. Hi ha un sobrepès dels partits. El parlament no es constitueix al mode liberal clàssic, amb dret universal de sufragi actiu i passiu. És més abans un model mig-corporatiu, amb sufragi passiu parcialment estamental. La intenció és garantir la coordinació entre els partits i la ciutadania o reservar una representació a la partitocràcia. Va en opinions. En qualsevol cas, suposo que això es justifica invocant la transversalitat i l'extraordinari de les circumstàncies. 

 

Tanmateix la CUP (tret de poble lliure) i ERC (tret d'algun dissident històric) s'han abstingut de participar-hi, denunciant que es tracta d'un esdeveniment de JxC. Adeu transversalitat, doncs. El sobrepès es concentra als representants de JxC. La profecia s'autocompleix.

 

És inútil fer veure que la composició de la mesa és efectivament plural i transversal, car només una membre, Titon Laïlla, té una relació indirecta amb JXC. Fins i tot, aquesta composició també podria ser el resultat d'una consigna als militants de JXC: "no us presenteu i no voteu pels nostres". Segur que els ideòlegs estan remugant l'argument. Al cap i a la fi, el domini juntaire de l'Assemblea és incomptable amb l'ambició hegemònica d'ERC.

 

La importància de l'Assemblea rau en la representació popular. I, un cop constituïda, té la tasca de constituir la República; passar d'un govern de facto a un de iure; fer del Parlament l'òrgan que exerceix la sobirania popular sense límits. O sigui, tirar endavant la revolució catalana cap a la independència, cosa que els òrgans autonòmics de la Generalitat, sotmesos a la legalitat espanyola, no poden fer. Suposat que volguessin, que és massa suposar.

Feminisme a l'espanyola

Sembla que ha estat una idea de Mónica Oltra i el seu partit, Iniciativa del Poble Valencià. Una convocatòria per vies de relacions personals de cinc dones amb responsabilitats polítiques: la vicepresidenta del Gobierno, Yolanda Díaz; la batllesa de Barcelona, Ada Colau; la portaveu de Más Madrid, Mónica García, i la portaveu del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania en Ceuta, Fàtima Hamed Hossain, amen de la mateixa Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana. 

 

No estan totes les que són, encara que totes les que estan, són. Els comentaris sobre absències i presencies omplen paper, però són irrellevants. Es tracta d'un acte original, una iniciativa amb una empenta feminista forta que busca engegar una renovació de la política. Així al seu lema, refinadament ambigu d'Altres polítiques, vol dir que es reclamen noves mesures o noves persones; elles mateixes, per exemple. És, per tant, un acte de promoció personal sobre tot de Colau, Díaz i Oltra. S'entén perquè Yolanda Díaz va ser rebuda als grits de "presidenta, presidenta!" 

 

Només per això, l'acte és digne d'encomi, encara que la seva "transversalitat" es redueix a l'àmbit "podemita" fins a suscitar la sospita que es tracti d'un intent de reunificar Más Madrid amb el mainstream de Podemos. Ha estat la primera materialització del projecte de la mateixa Díaz de constituir un moviment d'esquerra a l'esquerra del PSOE, és a dir, revifar el vell pla de Podemos, però en clau feminista. 

 

I, sobretot, espanyola. L'independentisme, fins i tot el sobiranisme, han quedat fora de la trobada. Això és comprensible. La política espanyola, la més patriarcal, la tradicional de la dreta i l'esquerra, es fa sempre en ignorància i negació de l'independentisme català. La qüestió és si un moviment que es vol transversal, feminista i d'esquerra en Espanya, avui, es pot permetre la mateixa ignorància sense palesar la seva naturalesa colonial.

La distopia del 2050

La política es pensa sovint dins un horitzó utòpic. De fet, La República, de Plató, el primer text de política occidental, és una utopia filosòfica. Les utopies dibuixen sempre una societat ideal a un indret més o menys remot o un futur més o menys allunyat. A molts anys vista. 

 

De vegades les dades de les prediccions arriben al calendari i es pot comparar el resultat amb la predicció. En 1860, Juli Verne va escriure una utopia, París l'any 1960, cent anys després. En 1960 París no tenia res a veure amb el que Verne havia previst. En 1948, George Orwell va publicar la novel·la 1984. En 1984 gairebé res era com la novel·la preveia. Afortunadament no hi ha més Gran Germà que a la TV. Ambdues utopies, la de Verne i la d'Orwell eren distopies.

 

Exactament el que proposa ERC que, per fi, parla clar, una distopia pel 2050. La utopia de la independència s'ajorna trenta anys mentre ERC transforma la societat mitjançant unes fabulacions teòriques que mai podrà implantar per falta de recursos al ser una colònia. Això serà el producte de la feliç hegemonia republicana, garantida per un control ferri dels mitjans de comunicació.

 

Tanmateix, aquesta estafa serà un fracàs. Trenta anys és massa temps per qualsevol previsió política. A la velocitat de canvi social contemporani, trenta anys equivalen a 300 de l'edat mitjana. Planificar un objectiu polític a trenta anys és ridícul. Qualsevol cosa és possible.

 

Un dels resultats possibles, fins i tot probable a les circumstàncies actuals, és la pràctica extinció de la cultura catalana i la integració de Catalunya al comú d'Espanya. Amb les seves peculiaritats vernaculars, ja se sap, però part d'Espanya. És obvi que la contradicció entre l'unilateralisme i DUI ja d'una part, i la taula del diàleg i el per a què volem la independència de l'altra rau en el diferent sentit d'urgència de l'acció per garantir la supervivència de Catalunya com a nació.

 

El problema és que els d'ERC prefereixen garantir la seva supervivència com a partit, i com a partit hegemònic, que la supervivència de la nació catalana.

El robatori del segle

Déu n'hi do! Llegiu la notícia sencera. Fa un any, uns desconeguts en un 4x4 negre van assaltar una furgo de repartiment i se la van endur per cremar-la després de robar tota la parafernàlia informàtica de la família Pujol. Segons el Vila Web quinze llapis de memòria, vuit ordinadors, uns quants monitors, telèfons mòbils, targetes de memòria, tauletes i DVD. Sense dubte, un veritable hub digital. 

 Són professionals. El relat que tenim recorda escenes de pel·lícules de De Palma, Tarantino, Coppola, etc. Un hold up, un robatori a mà armada executat netament, eficaçment. Professionals. El que està per saber és de quina professió. I no sembla gaire complicat esbrinar-ho. Per les dades, la hipòtesi més probable és la que apunten Oriol Pujol i Guillem d'Occam, el de la navalla: la mateixa policia. 

El material informàtic havia estat comissat fa uns anys i dipositat al jutjat i és ara, quan l'Audiencia Nacional ordena sigui tornat a la família, que apareixen els assalta-camins. Fins aquí, de cine. Però en flash back perquè com és possible que aquest delicte comès a ple llum del dia, amb testimonis, una cremà a un descampat, una víctima viva, el conductor de la furgo, hagi estat amagat durant un any? La societat de la informació és opaca. Hi haurà temps per aclarir el cui bono del delicte i per parlar de la "policia patriòtica" estil Eliot Ness. 

La qüestió immediata és: quina informació contenien els discs durs, llapis de memòria, DVDs, etc.? I aquí es remou a la memòria alguna ocasió que algú va dir (i no sé qui) que si Pujol parlés, tremolarien els fonaments de l'Estat. El fonament de l'Estat a Espanya, com a unitat de destí a l'universal, és la corona. 

Tanmateix, després de tot el que es coneix de la rocambolesca vida de l'exrei, es fa difícil imaginar quines noves ignomínies i infàmies pot haver-hi perpetrat i no se sàpiguen.

El femer de twitter

Ahir, passejant al vespre pel pantà d'immundícies, la minibombolla de caníbals que és el twitter, vaig ensopegar amb el twitt que es veu a l'esquerra. Una tuitaire, Adelaidamar, em defensava d'una crítica o un atac d'un tal @FraJeremies, òbviament un compte anònim. El tal @FraJeremies malparlava de mi a la meva esquena i no posava el meu enllaç per tal que jo no m'assabentés del que deia. Ho va fer la tuitera en la seva resposta. Resum: un paio ataca a un altre en públic, però assegurant-se que l'altre no s'assabenti. D'aquesta forma queda com un atacat que no es defensa; o sigui, com un covard. 

 

Aquesta immoralitat -que pateixo sovint sempre del costat d'ERC- és premeditada: el tal @FraJeremies em té blocat al twitter, com es veu en la captura de la dreta. És a dir, el covard és ell.

No discuteixo el dret del tal @FraJeremies a blocar a qui li roti. Com si bloca el món sencer, fins i tot ell mateix. No sé qui és el tal @FraJeremies ni m'importa, ni m'importa que em tingui blocat. Només afirmo que blocar a algú per malparlar d'ell en públic, mirant que no s'assabenti, és una immoralitat absoluta, una abjecció, un joc d'una baixesa abissal. 

 

Al twitter he llegit de vegades que el tal @FraJeremies és un compte del comissari polític Sergi Sol. Sembla estrany que un home de tanta presència mediàtica no tingui cap compte oficial. En qualsevol cas, si el tal @FraJeremies és l'alter ego de Sergi Sol, s'entén perquè aquest considera que twitter és un femer. El seu.

Clara Ponsatí i la censura

El meu article a elMon.cat.

***********************

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa. 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat per una trajectòria professional. Els mitjans repeteixen que “no té pèls a la llengua”, descripció no molt elegant, però efectiva. 

En efecte, una bomba mediàtica. I això és un perill per a l’hegemonia doctrinal d’un partit. Per descomptat l’amenaça de fons rau al contingut, a la crítica devastadora a les propostes de l’independentisme “pragmàtic”, és a dir, la taula del diàleg i altres figures de mistificació. Però aquesta amenaça és molt més greu i pot esdevenir realitat si la crítica es difon entre la gent. Ja ho deia Marx, que la filosofia (la filosofia!) esdevé una força material quan encarna en les masses. I la forma més segura d’aconseguir-ho és que els dirigents parlin la llengua del poble, que facin com fa amb absoluta naturalitat Clara Ponsatí, parlar la llengua de la gent sense tripijocs ni enganyifes, circumloquis i dobles sentits. Sense hipocresia. 

Què dèiem? Un perill per a l’estabilitat i la nova normalitat. Cal desautoritzar la veu de l’eurodiputada dient, per exemple, que quan el govern de l’1-O anava “de farol” també ho feia ella. És una tergiversació típica dels que se saben al costat equivocat de la raó. Que Ponsatí s’adonés l’1-O que els altres anaven “de farol”, no vol dir que ella ho fes; ans al contrari, mostra que no ho feia car ho denuncia. 

En qualsevol cas, la idea és que veus com aquesta no se sentin i, si no hi ha altre remei, se’ls talla el micròfon, com va fer el FAQS amb la seva entrevista. Els inquisidors de TV3 van donar la peça ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar quan Ponsati va demanar-ho expressament. No serveixen ni com a censors. 

Si no es pot silenciar la dissidència, el que es fa és submergir-la en un batibull de disquisicions, teories, propostes i contrapropostes on ningú no entendrà res, però ens permetrà emprenyar la gata. De fet, un dels procediments afavorits pels indignats tertulians i altres catons que configuren l’opinió publicada, és fer servir com a argument el que els historiadors coneixen com “qüestions contra-fàctiques”: què hauria passat si el que ha passat no hagués passat o hagués passat d’una altra forma. El cas del nas de Cleopatra. 

L’entrevista del FAQS està plena de qüestions contra-fàctiques que la presentadora pensa molt intel·ligents. És la fórmula perfecta per embolicar qualsevol mena de discussió i que no porti enlloc o, encara pitjor, ens faci perdre el sentit de l’orientació fins a preguntar-nos per a què volem la independència amb l’angúnia d’Unamuno demanant-se el sentit de la vida. Les preguntes són molts i les conclusions infinites, com el jardí dels senders que es bifurquen que agradava a Borges. 

Què hagués passat si la declaració d’independència es manté més de deu segons? Què hagués passat si el major Trapero deté al president de la Generalitat? Què hauria passat si la salvatge repressió de l’1-O no s’atura al migdia? Què si el vint-i-set d’octubre es manté la declaració d’independència? Què si tot el govern hagués anat a l’exili? Què si tots a la presó? Qüestions contra-fàctiques que animaran més amples i interessants debats absolutament irrellevants. Si el meu avi tingués rodes, seria una bicicleta. 

La qüestió fàctica aquí i ara, la que planteja la MHC Ponsatí a ambdues entrevistes és que el govern independentista no té cap projecte independentista. I que, al mateix temps, el camí cap a la independència no té marxa enrere. 

Aleshores, què fem?

L'aigua clara de Clara Ponsatí

Ahir vaig veure en diferit l'entrevista a la MHC Ponsatí al FAQS. En diferit perquè mai miro el programa que em sembla lamentable. I vaig trobar una peça excel·lent que va revifar les meves il·lusions gairebé pansides. Sabeu això que un sent algun altre parlar i de sobte s'identifica amb el que es diu i com es diu? Això que Goethe anomenava les "afinitats electives"? Doncs, això. Identificació absoluta amb el que Ponsatí deia i la forma en què ho deia. 

 

La MHC és un prodigi de senzillesa; parla el llenguatge del carrer, el de tothom, sense retòriques, en una actitud que els anglesos diuen unasuming. I tanmateix té un criteri rigorós, profund i objectiu. Era un goig escoltar-la. Estava tan entusiasmat que vaig saltar al tuiter a piular que havia estat un "goix", sense consultar el corrector. Per fortuna, una ànima caritativa em va corregir. Tuiter és brutal; no passa ni una. Que s'ho diguin als polítics i als periodistes al servei dels polítics.

 

Després de gaudir de l'entrevista del FAQS, vaig trobar aquesta altra també a TV3, es veu que a un altre programa. I molt altre. La diversitat és sempre un encert. Els plantejaments d'ambdues entrevistes no tenien res a veure. Cerimonial i transcendental la primera, de periodisme inquisitiu; irreverent i burlesca la segona, de periodisme sarcàstic.

 

I en les dues ocasions, la consellera se'n surt airosa amb la seva naturalitat. Només una petita variant: a la primera entrevista Ponsatí fa gala d'una ironia entreverada de dry humor davant l'intent de la periodista de portar-la al terreny de la contradicció i el penediment. A la segona, l'humor sec i circumspecte deixa via a l'alegria provençal i riallera davant l'espectacle d'un independentisme sense alè, caduc i amortitzat. Sense penediment perquè, a desgrat de tot, el camí cap a la independència no té marxa enrere.

Paga la pena mirar el vídeo de Diaz de fúria.