La política es pensa sovint dins un horitzó utòpic. De fet, La República, de Plató, el primer text de política occidental, és una utopia filosòfica. Les utopies dibuixen sempre una societat ideal a un indret més o menys remot o un futur més o menys allunyat. A molts anys vista.
De vegades les dades de les prediccions arriben al calendari i es pot comparar el resultat amb la predicció. En 1860, Juli Verne va escriure una utopia, París l'any 1960, cent anys després. En 1960 París no tenia res a veure amb el que Verne havia previst. En 1948, George Orwell va publicar la novel·la 1984. En 1984 gairebé res era com la novel·la preveia. Afortunadament no hi ha més Gran Germà que a la TV. Ambdues utopies, la de Verne i la d'Orwell eren distopies.
Exactament el que proposa ERC que, per fi, parla clar, una distopia pel 2050. La utopia de la independència s'ajorna trenta anys mentre ERC transforma la societat mitjançant unes fabulacions teòriques que mai podrà implantar per falta de recursos al ser una colònia. Això serà el producte de la feliç hegemonia republicana, garantida per un control ferri dels mitjans de comunicació.
Tanmateix, aquesta estafa serà un fracàs. Trenta anys és massa temps per qualsevol previsió política. A la velocitat de canvi social contemporani, trenta anys equivalen a 300 de l'edat mitjana. Planificar un objectiu polític a trenta anys és ridícul. Qualsevol cosa és possible.
Un dels resultats possibles, fins i tot probable a les circumstàncies actuals, és la pràctica extinció de la cultura catalana i la integració de Catalunya al comú d'Espanya. Amb les seves peculiaritats vernaculars, ja se sap, però part d'Espanya. És obvi que la contradicció entre l'unilateralisme i DUI ja d'una part, i la taula del diàleg i el per a què volem la independència de l'altra rau en el diferent sentit d'urgència de l'acció per garantir la supervivència de Catalunya com a nació.
El problema és que els d'ERC prefereixen garantir la seva supervivència com a partit, i com a partit hegemònic, que la supervivència de la nació catalana.
