Ahir vaig veure en diferit l'entrevista a la MHC Ponsatí al FAQS. En diferit perquè mai miro el programa que em sembla lamentable. I vaig trobar una peça excel·lent que va revifar les meves il·lusions gairebé pansides. Sabeu això que un sent algun altre parlar i de sobte s'identifica amb el que es diu i com es diu? Això que Goethe anomenava les "afinitats electives"? Doncs, això. Identificació absoluta amb el que Ponsatí deia i la forma en què ho deia.
La MHC és un prodigi de senzillesa; parla el llenguatge del carrer, el de tothom, sense retòriques, en una actitud que els anglesos diuen unasuming. I tanmateix té un criteri rigorós, profund i objectiu. Era un goig escoltar-la. Estava tan entusiasmat que vaig saltar al tuiter a piular que havia estat un "goix", sense consultar el corrector. Per fortuna, una ànima caritativa em va corregir. Tuiter és brutal; no passa ni una. Que s'ho diguin als polítics i als periodistes al servei dels polítics.
Després de gaudir de l'entrevista del FAQS, vaig trobar aquesta altra també a TV3, es veu que a un altre programa. I molt altre. La diversitat és sempre un encert. Els plantejaments d'ambdues entrevistes no tenien res a veure. Cerimonial i transcendental la primera, de periodisme inquisitiu; irreverent i burlesca la segona, de periodisme sarcàstic.
I en les dues ocasions, la consellera se'n surt airosa amb la seva
naturalitat. Només una petita variant: a la primera entrevista Ponsatí fa gala d'una ironia entreverada de dry
humor davant l'intent de la periodista de portar-la al terreny de la
contradicció i el penediment. A la segona, l'humor sec i circumspecte
deixa via a l'alegria provençal i riallera davant l'espectacle d'un
independentisme sense alè, caduc i amortitzat. Sense penediment perquè, a
desgrat de tot, el camí cap a la independència no té marxa enrere.
Paga la pena mirar el vídeo de Diaz de fúria.
