El peix pragmàtic

Molt interessant aquest Perfil del MHP en funcions, Aragonès. Pragmatisme és la paraula clau. M'he permès traduir-la al català al seu sentit. Peix al cove i puta i Ramoneta, formes populars i molt conegudes del pragmatisme "bien entendu". En qualsevol cas, l'actitud ordenada, moderada, pactista, que es pot esperar de qui porta tota la seva vida laboral al servei del partit, que no ha fet res al món que no sigui dins i pel partit. De fet, el partit és el seu món. Un anodí buròcrata obedient i calladet al servei d'Espanya que, com els ninots del guinyol, parla per boca dels seus amos. Ara ho fa d'independència perquè hi ha eleccions i és el que pertoca per enganyar a la gent.

 

El perfil és un encert. En tot l'article la paraula "independència" no treu el cap ni una vegada. Obvi, no és necessària en parlant del vicepresident. La independència com probabilitat no entra al seu cap. Anar per feina; pas a pas; teixint complicitats (adoro l'expressió; sembla significar alguna cosa). Tota una lliçó de gradualisme fabià. El que ens durà a la independència quan els espanyols ens la regalin. El que en Catalunya es diu botifler es diu en Espanya "amb els peus a la terra". Cap possibilitat d'enteniment. 

 

I de pragmatisme, res. A menys que sigui sinònim d'oportunisme, pragmatisme vol dir mesurar la veracitat o falsedat de les teories segons llurs resultats pràctics. I el resultat pràctic de l'independentisme "pragmàtic", pel que fa a la independència és zero, fins i tot negatiu. L'independentista "pragmàtic" només està interessat al valor nominal de l'expressió; no al real.

 

El seu rol és justificar el joc espanyol com el partit independentista pragmàtic de l'autonomia catalana, i contribuir a "la unitat de destí en l'universal" fins a la fi dels temps.

La nit de sant Valentí

No cal ser el Funes el memoriós, de Borges per recordar l'avorrida melopea dels republicans encara fa uns dies demanant a hores i deshores consensuar la data de les eleccions. Es parlés del que es parlés, tots els membres acabaven les seves intervencions com si fossin Catons amb un "president consensuï la convocatòria d'eleccions". Unes eleccions que desitjaven amb més intensitat que la salvació de llurs ànimes de sectaris. Unes eleccions que el MHP Torra es negava a convocar fins que va ser necessari inhabilitar-ho per fer-les. I a la velocitat del llamp, passant per damunt de tota mena de formalitats, per interès de partit, cremant etapes, fins i tot oblidant les formes civilitzades. 

 

Consensuar amb JxC? Quin és el sentit de consensuar res quan podem imposar-nos sense perdre el temps? Els aliats del govern? Ja s'assabentaran per la premsa, caram. El president del parlament no és Déu que està a tot arreu, recaram. No pot mirar-se al mirall, compondre la figura, empolainar-se per passar a la història amb la seu transcendental, barbada i ridícula presència, obeir les ordres de la superioritat al partit i, a més a més, informar o consensuar res amb els aliats. Ja s'ho faran quan s'afrontin a un altre fet consumat, pràctica típica dels dèspotes.

 

És un avançament de què ens espera si aquesta secta guanya les eleccions. L'hegemonia del partit que només mira per si mateix i pretén dominar d'aquesta forma autoritària l'autonomia catalana, avortant la independència. 

 

Convocar eleccions el 14 de febrer, dia dels enamorats, omple el pit d'un dolç sentiment d'amor i pau. Les eleccions seran la treva de la fraternitat a la guerra dins l'independentisme. Tot anirà sobre rodes.

 

Al capdavall, al dia segueix la nit; potser la cèlebre nit de la matança de sant Valentí.

La veu del maligne: la unitat

No sé quan; no sé on. He tret la informació d'un tuit de Manuel Puerto i Ducet (@puerto_duc) amb una captura de TV3. A un discurs d'Elisenda Paluzie al qual assistien com auditori, entre d'altres, el MHP Torra i el MHVP Aragonès, ara en funcions de MHP accidental, l'oradora va demanar unitat als "partits independentistes", el públic va aplaudir i fer cadència d'aplaudiments amb la paraula "unitat", moment que el MHVP Aragonès ha aprofitat per rascar-se la barba i deixar d'aplaudir, perquè amb una sola mà no es pot aplaudir ni amb intercessió divina. 

 

Bé. Suposo coneguda l'opinió de Palinuro que l'expressió "partits independentistes" no només és falsa sinó que és deliberadament falsa, una consigna per falsejar la realitat. No hi ha "partits independentistes". Hi ha només un partit independentista, el del president Puigdemont, sigui JxC o el sursum corda, com sap tothom. La fàbula dels "partits independentistes" és una consigna d'ERC.

 

Demanar unitat als partits independentistes quan només hi ha un és parlar per parlar. Per això probablement es rasca la barbeta el MHVP en funcions de MHP. Què té ell a veure amb la unitat dels partits independentistes atès que el seu no és independentista? 

 

Una altra cosa és que de vegades calgui parlar de la independència com els primitius cristians esperaven la segona vinguda del Messies; però només en temps d'eleccions. I com a ham per pescar vots independentistes per a un programa autonòmic condimentat amb una confraternitat de les esquerres ibèriques, sense Portugal. 

 

Galeuzka i tira milles.

Un Parlament prestidigitador

De vegades, la història dels parlaments és la història de la humanitat. Des de les assemblees de les ciutats-estats grecs, on els membres sabien que, si votaven guerra, hi anirien, fins als Parlaments del segle XXI on els representants no només no van a la guerra que voten sinó que ni van al Parlament, hi ha hagut de tot. Parlaments llargs, curts, revolucionaris, reaccionaris, fins i tot oberts als animals, com el Parlament espanyol al cas del general Pavia al segle XIX i el coronel Tejero al segle XX.

 Pel que fa al Parlament de Catalunya i a banda de la seva impressionant història, avui és una mena d'espectacle de prestidigitació. Constituït amb una majoria absoluta per fer la independència no només no l'ha fet sinó que ha desfet les bases sobre les quals es podria assolir. És un joc conegut com el "vist/no vist" i, apa, el gat ha desaparegut; però no el seu somriure, com al cas del gat d'Alícia. La independència no hi és, però el seu somriure va flotar a l'ambient com el somni d'una nit d'estiu; una nit de tres anys i escaig on tothom va parlar d'independència però ningú no va fer-ne res.

 

Fins que, de sobte, els representants del poble català, en un acte de valentia, van decidir, més o menys, declarar-se contra la monarquia espanyola. I el somriure del gat d'Alícia es fa cinemascop quan els mateixos representants decideixen no publicar la decisió del ple als papers oficials. Voilà, una decisió no-decisió dins la mateixa decisió. Màgic, oi? Les coses poden ser i no ser, que deia Hamlet. És difícil, però, prendre's al seriós 135 Hamlets. El parlament ha fet un grandiós ridícul. Ha estat el preu a pagar perquè el seu prudent president, senyor Torrent, no hagués de fer-ho ell. Desprestigiar-se d'aquesta forma, però, és bogeria.

 

Tanmateix podria ser que hi hagués alguna mena de mètode dins la bogeria, per seguir amb el Hamlet. La bogeria de la supervivència. La tasca del Parlament s'ha reduït a acceptar les polítiques d'ERC i sobreviure. És el que fa aleshores, sobreviure aplicant racionalitat a la seva bogeria. 

 

Què vol dir que el Parlament declari il·legítima la sentència del Suprem i mantingui la confiança al president Torra si, de fet el govern ja l'hi ha substituït per decret sis hores abans? Vol dir que, segon el seu arrelat costum el Parlament accepta la decisió que no accepta, igual que el conill d'Alícia va a la festa del no aniversari. Si abans el Parlament convertia una decisió en no decisió, també pot convertir una no decisió en decisió o màgia boomerang. La decisió de seguir confiant en ell sempre que es retiri a les zones hiperbòries i deixi governar als que ja s'han proclamat governants sis hores abans. 

 

Quan el president en funcions diu que Catalunya estarà sense president fins que finalitzi aquesta situació d'excepcionalitat, diu el que diu la llei, ni més ni menys, no que ell no vulgui esdevenir president ja mateix.. Presentar-ho com un posicionament polític i menys de desobediència és part del llenguatge relliscós d'aquest relliscós personatge. Per descomptat l'excepcionalitat finirà quan el seu company de partit, MHPresident Torrent, convoqui eleccions, o sigui, quan el MHVP Aragonès digui. 

 

Les destrals són a dalt. Les eleccions, el nu gordià que tanca la via al futur.

L'ambició de poder

La xerrameca dels perepunyetes sobre a quin tauler d'anuncis ha de fer-se pública l'última ignomínia de l'Estat espanyol tindrà entretinguts els tertulians un parell de dies. I res no canviarà res. La decisió ja està presa i és eficaç.

 

Pel que fa al govern, a la velocitat del llamp. Encara no s'havia assecat la tinta de la inhabilitació del MHP Torra al DOGC a on sí que s'ha publicat, com correspon a l'autonomia de la colònia, quan el MHVP Aragonès convocava a correcuita reunió del Consell Executiu extraordinari l'endemà, hora tèrcia i no va convocar a laudes, per respectes mundans. És un cas similar al llegendari tigre més ràpid que les seves ratlles. Ja sé que comparar el vicepresident Aragonès amb un tigre sona una mica hiperbòlic. Més adient seria xacal. Però un xacal no és tan ràpid com el Vicepresident per fer-se investir president. 

 

La tasca d'aquest Consell Executiu extraordinari? Fer fora al MHP Torra i posar al seu lloc el MHVP Aragonès. Culmina aquí una fosca, sinistra història que va començar amb la constitució del govern després les eleccions, un govern de coalició que va materialitzar el que el MHP Puigdemont denuncia als seus llibres: una lluita per a l'hegemonia, bruta, sinistra, amb les obscuritats morals de les tragèdies shakespearians, on els que ambicionen el poder eliminen pels més diversos mètodes els rivals, siguin pares, germans, fills o convidats, mitjançant el verí, el ganivet, la destral, la soga o el foc. Més de tres llargs anys, plens de maniobres, deslleialtats i conspiracions, ha esperat l'ara MHP Aragonès per assolir la seva esperança de ser califa en lloc del califa o fer realitat el somni de Macbeth. 

 

Malauradament no pot convocar eleccions, però ho farà per la seva ordre i el propi interès el MHPresident del Parlament.

 

Hi haurà eleccions. I seran definitives. 

 

Els independentistes no hem perseverat al llarg de quasi quatre anys per afluixar ara. 

 

Recordeu el savi Hillel (citat amb llibertat): Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?

El batlle tafaner

Visc a un poble on l'alcalde, un home  d'ERC, es creu amb dret a fiscalitzar les opinions dels veïns i a barallar-se amb ells per raons ideològiques a les xarxes. Una situació ridícula que només s'explica pel nivell mental del paio i que recorda les aventures del mossèn don Camillo i el batlle comunista Peppone a les novelles de Giovanni Guareschi. Amb la diferència que jo no sóc mossèn i Peppone era molt millor persona que aquest tafaner tros de quòniam que, com es pot veure, la té presa amb mi . 

 

Aquestes dues captures de tuiter són d'ahir, però tinc més d'altres dies. Sóc l'obsessió de l'alcalde que es passa el dia al tuiter perquè deu pensar que la seva feina no és treballar pel poble, sinò afalagar els seus superiors jeràrquics a la secta (el seu TL és aclaparador) i fustigar i denigrar els veïns que no li agradin. 

 

No escriu molt perquè els de la secta rufianesca són de poques paraules i més si han de ser escrites. A canvi, posa moltes emoticones, com els nens; estil de la casa. 

 

En fi, espero que no passi de ficar-se amb els veïns per raons ideològiques a posar-les multes per llurs opinions polítiques.

 

Convindria que l'alcalde s'assabentés que d'ençà del segle XVI ja no hi ha principi "cuius regio, eius religio", o sigui, que la confessió dels subjectes ja no ha de ser necessariàment la del governant. 

 

Hi ha un dret dels ciutadans a dir i escriure en llibertat sense haver de suportar que les autoritats es fiquin amb ells per les seves opinions polítiques. 

 

Penseu prohibir-ho?

Més discursos intel.ligents

"Només contemplem un govern independentista", diu la regidora Altadi. 

 

Si ja el tenim fa gairebé quatre anys! Sorprès, el lector quasi s'ennuega amb el croissant. Fa gairebé quatre anys que hi ha una majoria absoluta independentista al parlament i un govern en consonància.

 

El que no tenim és la independència.

 

Aleshores, quin govern independentista contemplen a JxC? Un com el que tenim ara? A bon entenedor, poques paraules, oí? "Només contemplem un govern independentista" de debò. És el que la regidora volia dir. Tampoc no sap la regidora Artadi si ERC contempla només un govern independentista. Ho sap perfectament: ERC no només no contempla un govern independentista sinó que cerca desesperadament un tripartit "dependentista". Però no pot dir-ho per cortesia, encara que ho diu pel qui vulgui entendre.

 

Està clar que demanar eleccions amb el pretext de no deixar el calendari electoral al TS és fer el joc del mateix tribunal (i això ho diu Artadi amb totes les lletres), donar-l la feina bruta feta. Cosa gens intel.ligent quan es presumeix d'independentisme al bar.

 

La precisió d'ubicació ideològica al benaventurat "centre" és de rigor, però innecessària a parer meu. Al "centre" li cal una esquerra i una dreta per definir-se i ja estem parlant de partits, que és com parlar de les neiges d'antan. Una prova és que la mateixa concepció dels nous JxC, amb el concepte de la doble militància, no s'adapta gaire al joc partidista normal. Els partits no es roben la clientela. Es tracta més d'un moviment, titllat partit per raons legals. 

 

Oltra prova, molt més adient, la regidora Altadi defineix els nous JxC ras, curt, i català com al "partit del president Puigdemont". Quan es planteja la qüestió del carisma -i cal fer-ho perquè el MHP Puigdemont és el màxim actiu de la revolució catalana- totes les determinacions d'espais ideològics, esquerra, centre, dreta, perden llur sentit i han de quedar en suspens fins a resoldre una qüestió prèvia: la independència.

 

Sense independència, aquestes determinacions són fictícies perquè es fan valer a dos àmbits de legitimitat no només diferents, sinó fins i tot enfrontats.

 

 Només la independència donarà sentit a les posicions ideològiques a Catalunya. 

Els ratolins i les granotes

Continua l'esperpent hispànic. Davant dues crisis greus com són la quasi segura inhabilitació del MHP Torra i la bomba pandèmica de Madrid, l'Estat espanyol no té res millor a fer que ficar-se a una baralla institucional interna, com sempre a gran veus i, com sempre també, per un motiu fútil, qüestió de preferències, precedències, competències. La bombolla borgonyona de dignitats ferides i afronts que només es poden netejar amb sang, encara és més ridícula que la guerra dels ratolins contra les granotes, del seudohomer. Un esbronc descomunal i grandiloqüent a compte d'una trucada del rei al senyor Lesmes per excusar la seva absència. 

 

Tots dos bàndols, els ratolins (l'oposició encapçalada pels jutges nacionals) i les granotes (el primer gobierno d'esquerra no menys nacional) fan valer arguments contradictoris amb l'objectiu que persegueixen. Quan els jutges i altres veus d'extrema dreta defensen el dret del rei a fer el que vulgui, estan atacant la mateixa idea de monarquia parlamentària. Quan els més exaltats del gobierno critiquen i ataquen el rei, per extralimitar-se, ajuden a enfortir la monarquia. 

 

I al juste milieu de Montesquieu troben la sempre ocurrent vicepresidenta Calvo recordant a tothom que cal conservar la calma i tenir un capteniment dins la Constitució, fins i tot el rei, encara que no es digui. El monarca té la corona assegurada gràcies a la incompetència dels seus partidaris i al servilisme dels seus crítics. 

 

En mig d'aquest soroll esperpèntic el gobierno es veurà obligat a posar fi a la delirant (i potser criminal) gestió de la presidenta Ayuso i confinar Madrid. Al mateix temps el destacament judicial de l'Estat inhabilita al MHP Torra. 

 

Comunicat de guerra el dia d'avui: segueix la baralla de granotes i ratolins, mentre la gent pateix per llur ineptitud i els jutges nacionals continuen enfortint l'opció de la DUI a Catalunya.

 

 Perquè ja n'hi ha prou.

El cop d'Estatut del president

Home, home, home, President, no menteixes, que fa lleig i allarga el nas. Clar que no tens "poder de decisió per controlar el rellotge de les eleccions". Però no perquè, com tu dius, la llei sigui clara i t'obligui a convocar-les, sinó per la raó contrària, perquè la llei no en diu res, no preveu la situació si n'hi ha inhabilitació. Hi ha un buit legal que no preveu cap acte per la teva part. 

 

La mateixa situació que hi ha Espanya perquè, a més a més, Catalunya no té encara la seva pròpia llei electoral i fa valer l'Espanyola General i l'Estatut, tots dos muts al respecte. Fa un parell d'anys quan no hi havia candidat a la investidura al parlament espanyol, per se'n sortir-se, aquest va demanar el seu parer al Consell d'Estat que decidí que es convoquessin eleccions mitjançant la interpretació que Torrent, suposo, pretén aplicar a Catalunya. Però el Consell d'Estat és un òrgan consultiu i les seves decisions són meres opinions que hom pot tenir en compte o no.

 

Digues doncs la veritat, president, no tens poder per controlar, però no perquè la llei te n'obligui a convocar, car la llei no en diu res, sinó perquè t'obliga el partit o tu mateix, com fidel membre del partit i true believer de la seva línia.

 

Línia que consisteix a avançar les eleccions al més aviat possible, encara que sigui amb trampes, per impedir l'enfortiment de la candidatura independentista de debò, la del president Puigdemont. L'únic que posa en perill el vostre somni d'hegemonia a una Catalunya autonòmica.

 

I per això esteu disposats a donar un cop d'Estatut.

Visca el rei! Nou esperpent judicial

Add caption

El president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que ha oblidat a casa la corbata verda (de viva el rey de España!), es queixa amargament de l'absència del rei, far i llum de la Justícia al món sencer. Tothom sabia que el monarca estava aleshores segrestat pels bolxevics del gobierno, tancat a La Zarzuela, com Dànae a la torre. Només ha pogut trucar al seu fidel Lesmes per ploriquejar que li hauria agradat estar a Barcelona, quan tothom sap que ha sigut ell mateix qui ha demanat ser tancat per no haver d'anar in partibus infidelium i veure a la Colau.

 L'esperpent ha continuat amb Lesmes queixant-se també perquè aquesta ignominiosa mesura trenca amb una tradició de... vint anys. Ok, res a dir. Ignominiós. Al país del Cid Campeador, vint anys són una tradició. Ho diu un paio que està en funcions perquè els propietaris de la judicatura espanyola no es posen d'acord sobre la renovació d'un CGPJ, sortit de l'hegemonia política de la dreta lladre. Pas mal, hein? 

A la fi, la indignació ha esclatat unànime als generosos pits dels nous jutges, que han coronat (mai millor dit) la seva idea de la justícia amb un clamorós Viva el Rey! El de la corbata.

Un micròfon obert a la bona de Déu (el dels camins torsos) ha palesat la bèstia bolxevic del gobierno quan el ministre de Justícia, a un lapsus ha dit que els patriotes s'havien passat quatre muntanyes. Muntanyes nevades sens dubte.

El mateix ministre de Justícia, si tingués una mica de dignitat, obriria expedient per canviar el nom del seu ministeri a ministeri d'Espanya; res de Justícia, home. Daria prova de seguir la doctrina exposada per la suprema autoritat judicial del país, quan, a la fi del seu esperpèntic, doncs, hispànic, discurs, ha demanat als nous jutges que donin el màxim, no per la justícia, sinó per Espanya. Una, grande y libre.

La claudicació

Hem arribat fins aquí per claudicar? 

El dia de la Verge de la Mercè és el de la indulgència i tradicionalment s'ha alliberat algú pres comú com a recordatori simbòlic d'aquesta cristiana virtut; el dia dels indults. Entenc que és el motiu pel qual es discuteix a l'esfera pública la possible concessió d'indults als presos/es polítics catalans. Es tracta, per tant, d'una qüestió doble, personal i política. 

L'indult és un acte de gràcia de l'executiu, de caràcter personal. Es pot fer a petició de part o d'ofici. Pot ser total o parcial. Extingueix la responsabilitat penal, però no el delicte i la condemna. 

L'amnistia és una decisió del legislatiu que extingueix totes les penes, la principal i les accessòries i tots els delictes, fins i tot els processos oberts als exiliats. És una llei de l'oblit amb el contingut, límits i altres circumstàncies que ella mateixa prevegi.

 Des del punt de vista polític, el preferible és l'amnistia perquè s'interpreta com a un reconeixement que la condemna no va ser justa. L'únic que es pot fer amb el desgavell del lawfare en què s'ha embolicat l'Estat és anul·lar per llei tota la farsa des del "judici" de l'1-0 a la inhabilitació del MHP Torra. 

Aconseguir-la, però, amb la relació de forces a l'Estat i a Catalunya, és impossible; el que no vol dir que no calgui plantejar-la com a condició a qualsevol taula de negociació, al mateix temps que el reconeixement del dret d'autodeterminació, cosa tan impossible com l'amnistia. 

Des del punt de vista personal és perfectament comprensible que alguns o tots els presos/es demanen l'indult. És el seu dret, la seva vida i, per tant, no hi ha res a dir. Però en la seva condició de presos polítics, la decisió personal és també política. 

Dubto molt que els independentistes accepten que tot el procés, tots els patiments, la ràbia continguda, els atacs permanents de l'Estat, des de l'1-0 a la persecució judicial del MHP Torra, la humiliació i repressió permanent de Catalunya acabin en una claudicant petició d'indult. Que la perspectiva sòlida d'independència que ens hem treballat als últims frenètics anys es tanqui amb un humiliant decret de perdó del gobierno que implica el reconeixement de culpabilitat. 

Insisteixo: les persones afectades estan al seu dret i la seva decisió és indiscutible. Però els partits no poden procedir de la mateixa forma; no és el seu dret. Sense posar cap obstacle al de les persones a recórrer a l'indult, han de mantenir les exigències d'amnistia i autodeterminació. Perquè són de justícia i interès general. La súplica de perdó que entonen els dirigents republicans està en la línia de submissió vergonyosa (i equivocada) de la defensa judicial de l'1-0. Fa palesa la renúncia a qualsevol via d'independència. Podria pensar-se que es tracta del desig d'unes "bones persones" de reduir o eliminar el patiment dels companys. Seria una petició d'indult per raons humanitàries. D'això no n'hi ha res. 

Com es pot veure al vídeo, la súplica d'indult es planteja com a un "do ut des", a canvi de l'aprovació dels pressupostos, com si ERC estigués en situació de votar en contra. Com si es tractés d'una altra "jugada mestra". Tothom sap que ERC votarà a favor. La petició és un exercici de fariseisme. El que vol en Sergi Sol no és facilitar l'aprovació dels pressupostos, sinó facilitar que l'accepti la gent. Presos/es per pressupostos.

 És per aquesta duplicitat per la qual ERC perdrà les pròximes eleccions.

La infal·libilitat dels censors.

Avui el post és una glossa de l'entrevista amb el director, del VilaWeb, Vicent Partal, a propòsit del llibre que hem publicat l'Enric Pujol i palinúric servidor, "Ramon Cotarelo: vivències i creences", edicions Llibres del segle. (Moltes gràcies, Enric; sort, ens veiem).

 

Tinc la impressió que he de fer-vos, amables lectors/es (observo que "lectrius" no existeix) una mena de teaser o, diguem, seducció, que és la pràctica per la qual s'hauria de substituir l'inventat delicte de "sedició" i no com a  delicte, és clar. És aquesta: 

 

Primer he de dir-vos que en Partal imposa una mica; no per la seva aparença física o el seu vestir, nom de Dieu, sinó per l'actitud, l'expressió, el que diu i com ho diu. Ho coneixia d'un parell d'ocasions als anys passats, que hem compartit meandres del riu de la vida. Però, quan t'asseguis i parles amb ell, t'adones que estàs davant un periodista que ho és per vocació al sentit de la Berufung de Max Weber. L'home que escriu els editorials de VW, peces analítiques al foc fort, parla de la mateixa forma.

 

En qualsevol cas, l'entrevista ha estat un plaer. Per a mi, l'ocasió d'explicar la meva peripècia els dos últims anys. I com que m'agrada aprofitar les ocasions, faig una síntesi: crec que és una vergonya llençar tota mena d'insults, difamacions, calumnies i amenaces a les xarxes a l'únic espanyol que ha fet seva la causa de la independència catalana en teoria i pràctica i ha esdevingut català per lliure elecció; doble vergonya per no haver estat defensat per gairebé ningú; triple vergonya perquè aquestes infàmies han estat recolzades per ERC que mai hi ha desmentit res o desautoritzat a ningú; i quàdruple vergonya perquè els mitjans públics i els privats subvencionats han fet seva la causa dels agressors, afegint el silenci dels censors i vetant-me l'accés a l'esfera pública (que no és el seu cortijo) encara que fos per defensar-me. 

 

No cal dir que no tinc el menor desig d'anar als mitjans. Sempre que ho he fet, he estat cridat per ells. No és una qüestió personal. És una qüestió de principi. Negar la llibertat d'expressió i el dret a la informació als ciutadans per motius de partit, aprofitant el control i manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, hauria de ser delicte i, pels católics, a més a més, un sacrilegi per tant que pressuposa una pretensió d'infal.libilitat. Que ho faci la suposada esquerra, delicte amb traïdoria. Però mentre esdevé delicte, és una injustícia. I les injustícies em revolten, encara que se'm facin.

 

La pregunta ara per ara és: si a una situació de democràcia (encara que limitada, falsejada, intervinguda) un partit pot fer valer els mitjans de comunicació públics i subvencionats com a seu aparell de propaganda i per menystenir els altres, que ens pot esperar si guanya les eleccions? Ho diu el mateix partit: la seva hegemonia dins òbviament una societat d'hegemonitzats; el domini d'una mena de lliga dels justos i els sants.

 

I amb aquests è pericoloso sporgersi.

A l'ombra del tabú

La doctrina oficial del Parlament espanyol és que la monarquia com a institució i els monarques en actiu o passiu, són intangibles. Poques coses més segures hi haurà a l'univers que el front de rebuig de la majoria dels partits espanyols a qualsevol iniciativa per tímida que sigui de posar límits al desmesurat anacronisme d'aquesta institució, continuadora de la dictadura. La negativa tancada a controlar la impunitat d'acció dels reis, capaços de cometre tota mena de delictes contra llur poble. Resum de tan acresolada doctrina: institució antidemocràtica i llicència per a delinquir. 

 

Això ho sap tothom fins a l'avorriment. Són ja incomptables les vegades que la majoria parlamentària espanyola tomba iniciatives per investigar la institució i els seus beneficiaris. El cap d'Estat no només és inviolable sinó també indiscutible. Fins i tot, indicible, com el nom de Déu. Ho ha dit en tots els graus de la seva ineptitud la vicepresidenta Calvo, i ho rebla amb la seva fanfàrria ideològica el president Sánchez: aquest rei és republicà i, per tant, doblement intangible. 

 

Quin és doncs el sentit de la moció presentada per Mas país i Compromís per regular la inviolabilitat del rei? Botran, de la CUP, denuncia que la mesa del Congrés es negui sistemàticament a investigar la monarquia i la presidenta el tret la paraula. 

 

Que esperava l'orador? Sospito que aquestes propostes, presentades per un exigu nom de diputats només cerquen fer soroll i tenir minuts a alguna TV. Estan bé, sens dubte, per posar en evidència les carències democràtiques espanyoles, però sonen a déjà vu, fan l'efecte d'actes rituals buits.

 

 Exactament com els "tabús". Ben triada la paraula: un tabú és una prohibició a les cultures primitives.

 

 Com a Espanya.

Com que la història no es repeteix?

El 1918, fa gairebé cent anys, Espanya va tenir quatre governs amb un rigodon entre conservadors, liberals i algú de la Lliga. L'últim, presidit pel comte de Romanones, va suspendre les garanties constitucionals. Va, home, dirà l'amable lector, on és la sorpresa: quatre governs en un any, per no fer res, tret de suspendre (més) drets. Va i re-va, home, aleshores hem progressat un amunt. Tenim un govern estable i les garanties no se suspenen si no es tracta dels contumaços catalans.

 

Ja, OK, però tenim un punt en comú amb els governs del 1918: la que es va conèixer com la grip espanyola, que va contagiar uns 500 milions i causar 50 milions de morts. Llavors es va dir que l'atribució a Espanya era injusta i sembla cert, encara que no és difícil suposar que l'incapacitat tradicional dels governs espanyols multiplicada per quatre tindria un cert impacte.

 

Avui, la situació pel que fa a la pandèmia és la mateixa. No falta gaire perquè la pandèmia torni a ser coneguda com la grip espanyola segona ona. I tenim un govern estable. Serà que el molt dolent resultat de la gestió del molt estable govern no té res a veure amb l'estabilitat i sí, potser, amb la forma de gestionar. Avui és palès que Madrid és una amenaça per a tota Espanya; Espanya una amenaça per a tota Europa i Europa una amenaça per a tot el món. I això és el resultat d'una gestió desastrosa des de l'inici, incompetent, inepta, delirant, que feia desfilar militars i guàrdies civils en lloc de sanitaris i que veia en la pandèmia la possibilitat d'acabar amb el "problema català" recentralitzant competències. 

 

La compareixença de les dues presidentes, la de Madrid i el d'Espanya a un escenari del qual hi han desaparegut els militars, però han sigut substituïts per un mar de banderes, d'aquestes tan discretes "rojigualdas" és un espectacle encara més delirant que el de les forces militars fent el ridícul. 

 

Res no ha canviat. El Covid-19 serà la nova "grip espanyola", gràcies a la gestió absurda, demencial i possiblement criminal del primer gobierno d'esquerres d'Espanya.

Desobediència o submissió

No tinc cap dubte que aquest lleial servidor de l'Estat espanyol farà el que sigui per concloure el seu vergonyós mandat al davant del Parlament amb la claudicació definitiva. I com més aviat, millor. L'historial d'aquesta legislatura és gloriós: el Parlament (amb majoria absoluta independentista) no va investir el president legítim, tampoc no ho va fer amb el seu possible successor, va treure els sous dels diputats a l'exili, va despullar el MHP Torra del seu escó i fins i tot es va prohibir a si mateix publicar les seves decisions al DOGC.

 

 Baixant un cop més el seu bonic cap sense cervell i acatant una inhabilitació arbitraria, el president Torrent ha posat la marca de la covardia ben amunt. En té experiència. Fa uns anys avisava als auditoris que la independència era irreversible i els que tinguessin dubtes que s'apartessin si no volien ser aixafats sota les rodes de l'imponent carro de la República independent. El carro va aleshores tirat per a un ratolí acoquinat que només vol deslliurar-se de tota fantasia independentista i ser admès com a un bon ratolí espanyol de tancada barba. 

 

En qualsevol cas no és només ell; és tot el front espanyolista, des d'ERC (que no ha sigut mai un partit independentista) a VOX, passant per gairebé tots els mitjans el que desitja amb libidinosa fruïció el retorn als bons vells temps autonòmics on tothom podia viure i deixar viure tranquil. Temps de normalitat, coi. Per això demana tothom eleccions al variat ritme del Bolero de Ravel.

 

Els d'ERC tenen un front piulaire tuitant sòlida solidaritat amb el MHP Torra, esquinçant-se les vestidures, mesant-se els cabells i cobrint-se la cara amb cendra per l'arbitrarietat i la injustícia de l'Estat. A la seva esquena li pressionen perquè abans la inhabilitació (que donen per feta) convoqui les eleccions. Creuen que se'n sortiran beneficiats, encara que ja molts d'ells temen que es fotran la gran castanya. Que la gent no és idiota. 

 

Demanen "articular una resposta conjunta" amb la mateixa pesada cadència amb què demanen eleccions. Però mentrestant s'apressen per donar sortida al "problema" de com millor obeir a l'Estat. Com que les eleccions només pot convocar-les el president de la Generalitat i aquest sembla decidit a no fer-ho perquè planteja el conflicte en termes clarament polítics, els partidaris de la "normalitat" es troben un problema, ja que, per obeir a l'arbitrarietat espanyola, es veuen forçats a cometre una altra a Catalunya, convocant eleccions de forma il·legal. 

 

Es tracta, com sempre, de trobar enginyoses interpretacions dels reglaments per justificar la seva covardia i arbitrarietat. És gent molt reglamentària, avesada a l'art de Trismègist. Es va a cercar un precedent d'aquests malabarismes a una decisió del Consell d'Estat per resoldre un atzucac parell de seu vacant de la presidència i necessitat d'eleccions a Espanya. I es pretén aplicar-ho per analogia. Però el Consell d'Estat no és un òrgan judicial, sinó consultiu. Les seves decisions no són d'obligat compliment i fins i tot poden no ser-ho en absolut car, perquè siguin ha de ser consultat prèviament. Vull creure que, si el Parlament pren aquesta decisió serà amb el vot en contra dels diputats de JxC. El vot favorable d'ERC es pot donar per fet.

 

Vet aquí el nus de la qüestió i l'enfonsament complet de l'engany d'ERC: si el Parlament decideix consultar el Consell (o aplicar la seva decisió anterior com a precedent) el que està fent és donar per bona, legal, legítima la inhabilitació del MHP de la generalitat.

 

 Amb aquest esperit de submissió acovardida, quina posició "comú" volien articular els republicans? 

 

O el Parlament desobeeix i no acata la inhabilitació i potser, reprimit, deixi de ser Parlament en acte de dignitat o l'acata i deixa segur de ser Parlament en acte de submissió.

La lògica del botxí

Difícil donar crèdit als propis ulls, oi, companys? Cal llegir-lo dues o tres vegades: "Sánchez acusa l'independentisme de voler judicialitzar el conflicte català". Com si no l'estigués ja fins a la bandera i gràcies a ell. Sembla un acudit. El president espanyol és, ara per ara, el que, malgrat les seves promeses en contra, més ha fet valer la fiscalia i els tribunals que l'obeeixen, per anar contra l'independentisme. Sí, sembla un acudit o una creença fabulosa en la capacitat de la gent d'empassar mentides com catedrals.

 

La qüestió, però, és irrellevant. El president té les taules necessàries per negar l'evidencia, tot com el seu predecessor, el misteriós M. Rajoy i sense tartamudejar. I és irrellevant perquè l'òbvia falsedat de l'acusació, en realitat és una fulla de parra per amagar la lògica de la repressió, de la violència, del maltractador i el botxí. Si no haguessis desobeït la llei, no caldria inhabilitar-te. O sigui, si no fas el que dic m'obligaràs a castigar-te, ergo, el responsable de la meva decisió de castigar-te ets tu.

 

Diuen els espanyols i llurs sipais a Catalunya que la decisió de castigar l'incompliment de la llei no és personal del president o d'un ministre sinó de l'ordenament jurídic impersonal. Però això és fals de tota falsedat pel que fa a l'independentisme català. Clar que ha estat una decisió personal, d'un seguit de persones, de l'oligarquia que domina Espanya amb qualsevol govern i que ha fet valer els jutges per imposar un idea del país a cops d'anys de presó. Una causa general contra l'independentisme que va començar amb el ridícul judici/farsa de l'1 d'octubre i encara continua amb tota mena de processos penals i/o administratius a tot arreu en Catalunya.

 

Un intent de criminalitzar un poble. 

 

I és que aquesta és la lògica típica del maltractador: si no fas el que dic em veuré obligat a castigar-te i el responsable del càstig seràs tu. És el que el misteriós M. Rajoy deia al president Puigdemont: si no fas el que dic seràs responsable del 155. Si no fas el que dic, els meus "cuates" jutges i jo t'inhabilitarem i tu, només tu, seràs responsable de la teva inhabilitació. 

 

Si no et deixes, t'apallisso.

Delinqüència i demència com a forma de govern

Des dels primers temps de l'increïble mandat del misteriós M. Rajoy Palinuro tenia clar (i ho va dir) que es tractava d'un govern d'un partit que era una organització de malfaents, com han sentenciat després els tribunals, pensada per l'espoli d'Espanya. Un partit que governava per enriquir els seus militants, càrrecs, amics, intermediaris. Una altra cosa és que ningú no digués res, que els mitjans amaguessin la situació. Això és Espanya, oi? 

 

Tampoc ningú no va dir res que, a més a més alguns dels ministres eren veritables pertorbats mentals. Algú que diu que té un àngel de la guarda que és anomena Marcelo, que condecora estàtues de verges i envia contingents de la força pública a fer la conga a Lourdes no està bé del cap. És el cas d'aquest ministre, que sembla haver sigut el centre de l'acció delictiva del gobierno pel que fa a l'espionatge a Bàrcenas. Sens dubte, divisió del treball: per cometre delictes, res millor que la policia. 

 

Vostès creuen que aquest Estat té salvació? Ho dic perquè l'actual ministre de l'Interior no em sembla millor que el seu predecessor (del senyor Zoido no cal ni parlar). Aquest no té un àngel de la guarda perquè ell mateix n'hi és del rei lladre al seu refugi i es nega a comunicar al Parlament el cost de la seguretat del rei fugat. Perquè Espanya és sempre Espanya, oi?

 

Delinqüència i demència barrejades amb una acció de govern pròpia de la cort dels miracles. Com no se n'hi ha acut a aquesta senyora presidenta de la Comunitat de Madrid una cosa que saben fins els nens a l'escola, que si anuncies mesures dures amb més de 48 hores d'antelació, el més probable és que provoquis una estampida? És impossible ser tant inconscient. Hi ha d'haver una finalitat perversa, encara pitjor que delictiva, gairebé genocida: la d'escampar el virus tot arreu a l'Estat. Això és Espanya, oi?

D'ençà de les guerres de religió al segle XVI, tots els tractadistes reconeixen el dret de resistència del poble quan és el seu govern el que pretén assassinar-ho.

Un altre discurs fort i intel·ligent

Quan es vol exalçar la qualitat d'un polític se'n parla d'un "home d'Estat" per subratllar que no és de cap partit. És el que passa amb el MHP Puigdemont, també un home d'Estat. I tots dos són més que homes d'Estat. Com a polítics són veritables freaks. Per exemple, tenen paraula i diuen el que pensen. Al fons, com tothom sap, són més que homes d'Estat perquè no són polítics; o sigui, són polítics freaks.

 

El discurs del president Torra (que val molt la pena escoltar aquí) és un resum succint dels greuges històrics i actuals de Catalunya davant Espanya, sense oblidar cap ni u; exposa amb detall la corrupció estructural d'un Estat hereu d'una dictadura de la qual encara no s'ha lliurat; denuncia com mai s'havia fet a tan altes instàncies l'opressió política i l'espoli econòmic que pateix Catalunya a mans de l'Estat espanyol; afirma que aquest Estat és irreformable; i li nega la legitimitat per interferir (encara que amb pretextes judicials) a la política catalana. Això vol dir, pel que fa a ell mateix, que no té intenció d'acatar personalment la decisió del tribunal. Una altra cosa serà el que facin els seus socis al govern i Parlament. 

 

De fet, president, ets molt més que un home d'Estat. Ets un ésser humà admirable. Ha de ser molt difícil governar quan tens tres enemics entestats a fer-te fracassar: la pandèmia, l'Estat i els teus "socis" de govern i fins i tot fas un discurs fort i intel·ligent. Totes les forces unionistes, cada dia, a cada cop, els "socis" del govern i llurs bateries mediàtiques, demanen eleccions com si fossin comitives rogatòries. El propòsit amagat és aturar el procés de consolidació del lideratge del MHP Puigdemont al capdavant de JxC, un lideratge compartit pel president Torra, com es pot veure i escoltat al seu discurs, en el que ha sigut fins aleshores un govern de "duumvirat". 

 

El propòsit manifest, l'excusa que es fa, és que no podem permetre que un tribunal convoqui les eleccions catalanes perquè seria un insult. I la pregunta és: per què pas? Si s'accepta que un tribunal inhabiliti al President, per què no acceptar que convoqui el que vulgi? A banda deixem que el tribunal no necessita convocar res. Ja ho fa l'oficiós MHP del Parlament que diu que, si hi ha inhabilitació, posarà en marxa a correcuita els mecanismes prevists a l'Estatut i el reglament del Parlament per convocar eleccions. 

 

El president Torrent compleix sempre escrupolosament els reglaments espanyols encara que estiguin redactats en català.

 

 Desobeir és cosa dels altres. Dels que volen la independència.

Davant la injustícia

Si no fos per la gravetat d'aquesta crisi i les seves conseqüències, per la desmesura de les accions de l'Estat, pel seu caire venjatiu, l'avís de la vicepresidenta del gobierno espanyol faria riure amb el riure sà que inspira el personatge d'Ubu a les comèdies d'Alfred Jarry. A cada cop que parla del que sigui, el cap de l'Estat, la monarquia, el tribunal suprem, el constitucional, hom espera sentir la veu d'Ubu, "merdre!". La vicepresidenta Calvo és l'avantguarda del surrealisme mesetari. Amenaçar a algú amb l'exclusió d'una taula que no existeix sembla gairebé un exercici de budisme zen.

 

En qualsevol cas és clar que el gobierno no té cap intenció de convocar la taula, però s'arroga el dret a decidir no només la composició de la seva banda sinó també la de l'altra. Es diu respectuós amb la divisió de poders. Si els jutges parlen, l'executiu calla. Però això és una mentida i un parany obvi. D'ençà de l'inici de la renovada repressió contra Catalunya, el gobierno (primer Rajoy i després Sànchez) va mobilitzar el poder judicial com una eina de repressió política; aquest poder, trufat de franquistes, es va prestar i demanar dos ous durs més. Els dos poders han actuat a l'uníson, sota la direcció d'uns jutges que substitueixen avui els militars com a arma de la metròpoli contra la colònia. No hi ha divisió de poders a Espanya, ni respecte pels drets dels ciutadans. Doncs, com diu la Declaració Universal de 1789, el país no té constitució. Té una seudoconstitució, que es fa valer contra els pobles que hauria de protegir. Aquesta immensa injustícia és Espanya 

 

El pelegrinatge del MHP Torra a comparèixer a Madrid, davant la injustícia espanyola, recorda el relat de Kafka, "Davant la Justícia" i la impossibilitat d'accedir-hi. El cas del president Torra és encara més tràgic i simbòlic perquè no només no rebrà justícia, sinó injustícia. Compareix el president desobedient, el cap d'un territori en permanent estat de mobilització (o tumult, sedició, rebel·lió, segon els fiscals i jutges "afinen" després els fets), al que cal escarmentar i mostrar qui mana aquí. Com que ja tenen prou presos polítics, els dos poders es conformen amb una inhabilitació, que és una mena de detenció domiciliària. I a tot això la repressió de la gent normal al carrer, del "small fry", no s'atura. Ans al contrari. Per reprimir l'independentisme, l'Estat espanyol fa valer tots els seus recursos, siguin legals o no, les clavegueres de l'Estat, l'acció conjunta de jutges i governants i, si de cas una llei d'il·legalització d'organitzacions independentistes, que ja ha estat presentada i rebutjada...ara per ara.

 

Davant un atac tan brutal als símbols nacionals de Catalunya és inconcebible que uns suposats independentistes facin càlculs de rendiments electorals de partit o jugades amb forces polítiques de l'Estat espanyol que només volen (totes) la destrucció de l'independentisme català.

 

No sé quines seran les conseqüències de la inhabilitació, si n'hi ha. No sé si la gent sortirà al carrer i amb quins ànims però, sense dubtes, la pressió seguirà pujant. 

 

Crec que la resposta del Parlament hauria de ser renovar la seva confiança en el MHP Torra, però no sé si gosarà fer-ho.

El via crucis de la taula

El camí de la ignomínia s'hi ha de recórrer cap a les últimes conseqüències, a les últimes gotes del calze. La fabulosa taula de diàleg sembla tan irreal com l'espasa Excalibur, que ningú la pot agafar. Totes les amenaces i fanfarronades amb les que ERC va acompanyar el seu vot favorable a la investidura s'han dissolt a l'aire, com diu el Fausto que passa amb tot el que és sòlid. Imagineu el que és gasós.

 

D'ençà de la investidura, els republicans han ensopegat amb la crua realitat que no eren gens necessaris per a l'estabilitat del gobierno. Fins a la seva última arma, la votació dels pressupostos, s'ha encasquetat en comprovar la disponibilitat d'altres forces polítiques a acudir en auxili del vencedor. Aquest pot ara permetre's el luxe de triar aliats, sobretot amb la nova possibilitat que els quatre diputats del PDeCat votin a favor.

 

En qualsevol cas, el vicepresident Iglesias tindria difícil explicar als seus seguidors que governa amb uns pressupostos aprovats per la dreta i no per l'esquerra suposadament independentista. Farà doncs tota la pressió per guanyar-se els vots d'ERC i Bildu i prometrà el que sigui, encara que no podrà complir res. Pel que fa als independentistes hauran de conformar-se amb les promeses  buides perquè no poden quedar a banda dels comptes. Ignoro què podrà demanar Bildu a canvi; ERC no té més nassos que demanar una promesa per lleugera i alígera que sigui, de la llegendària taula.

 

Però això és cap sortida d'aquesta amarga posició perquè pot ser que la convocatòria de la taula arribi quan el MHP Torra sigui inhabilitat i, per tant no n'hi haurà cap taula, ni de diàleg ni de monòleg. 

 

Aleshores, amb la més que probable inhabilitació del president Torra, la corda es tensarà encara més a Catalunya. La urgència d'ERC per convocar eleccions és fàcil d'entendre des de la seva curta perspectiva partidista perquè sap que com més s'allunyi la convocatòria més vots perdrà, ja que el resultat de la seva tàctica de la taula ha estat un fracàs. 

 

Però el desig ardorós d'anar a eleccions ensopega amb la negativa del president Torra a convocar-les. El camí del calvari, fins a la desfeta final, s'hi ha de recórrer del tot. La resposta a la inhabilitació que sembla més probable és declarar la institució "sedi vacant" i no proveir al relleu. Això és el que deu considerar la secretaria general d'ERC, Marta Rovira, que és una situació de desgovern i el que li fa demanar eleccions. 

 

Els republicans, però,tenen a llurs mans convocar les anhelades eleccions. Només han de trencar el govern de coalició i, si cal, plantejar una moció de censura. Seria una jugada mestra. 

 

Però no podrien tornar a sortir al carrer per haver posat fi al primer govern de majoria absoluta independentista de la història.