Hem arribat fins aquí per claudicar?
El dia de la Verge de la Mercè és el de la indulgència i tradicionalment s'ha alliberat algú pres comú com a recordatori simbòlic d'aquesta cristiana virtut; el dia dels indults. Entenc que és el motiu pel qual es discuteix a l'esfera pública la possible concessió d'indults als presos/es polítics catalans. Es tracta, per tant, d'una qüestió doble, personal i política.
L'indult és un acte de gràcia de l'executiu, de caràcter personal. Es pot fer a petició de part o d'ofici. Pot ser total o parcial. Extingueix la responsabilitat penal, però no el delicte i la condemna.
L'amnistia és una decisió del legislatiu que extingueix totes les penes, la principal i les accessòries i tots els delictes, fins i tot els processos oberts als exiliats. És una llei de l'oblit amb el contingut, límits i altres circumstàncies que ella mateixa prevegi.
Des del punt de vista polític, el preferible és l'amnistia perquè s'interpreta com a un reconeixement que la condemna no va ser justa. L'únic que es pot fer amb el desgavell del lawfare en què s'ha embolicat l'Estat és anul·lar per llei tota la farsa des del "judici" de l'1-0 a la inhabilitació del MHP Torra.
Aconseguir-la, però, amb la relació de forces a l'Estat i a Catalunya, és impossible; el que no vol dir que no calgui plantejar-la com a condició a qualsevol taula de negociació, al mateix temps que el reconeixement del dret d'autodeterminació, cosa tan impossible com l'amnistia.
Des del punt de vista personal és perfectament comprensible que alguns o tots els presos/es demanen l'indult. És el seu dret, la seva vida i, per tant, no hi ha res a dir. Però en la seva condició de presos polítics, la decisió personal és també política.
Dubto molt que els independentistes accepten que tot el procés, tots els patiments, la ràbia continguda, els atacs permanents de l'Estat, des de l'1-0 a la persecució judicial del MHP Torra, la humiliació i repressió permanent de Catalunya acabin en una claudicant petició d'indult. Que la perspectiva sòlida d'independència que ens hem treballat als últims frenètics anys es tanqui amb un humiliant decret de perdó del gobierno que implica el reconeixement de culpabilitat.
Insisteixo: les persones afectades estan al seu dret i la seva decisió és indiscutible. Però els partits no poden procedir de la mateixa forma; no és el seu dret. Sense posar cap obstacle al de les persones a recórrer a l'indult, han de mantenir les exigències d'amnistia i autodeterminació. Perquè són de justícia i interès general. La súplica de perdó que entonen els dirigents republicans està en la línia de submissió vergonyosa (i equivocada) de la defensa judicial de l'1-0. Fa palesa la renúncia a qualsevol via d'independència. Podria pensar-se que es tracta del desig d'unes "bones persones" de reduir o eliminar el patiment dels companys. Seria una petició d'indult per raons humanitàries. D'això no n'hi ha res.
Com es pot veure al vídeo, la súplica d'indult es planteja com a un "do ut des", a canvi de l'aprovació dels pressupostos, com si ERC estigués en situació de votar en contra. Com si es tractés d'una altra "jugada mestra". Tothom sap que ERC votarà a favor. La petició és un exercici de fariseisme. El que vol en Sergi Sol no és facilitar l'aprovació dels pressupostos, sinó facilitar que l'accepti la gent. Presos/es per pressupostos.
És per aquesta duplicitat per la qual ERC perdrà les pròximes eleccions.
