Avui el post és una glossa de l'entrevista amb el director, del VilaWeb, Vicent Partal, a propòsit del llibre que hem publicat l'Enric Pujol i palinúric servidor, "Ramon Cotarelo: vivències i creences", edicions Llibres del segle. (Moltes gràcies, Enric; sort, ens veiem).
Tinc la impressió que he de fer-vos, amables lectors/es (observo que "lectrius" no existeix) una mena de teaser o, diguem, seducció, que és la pràctica per la qual s'hauria de substituir l'inventat delicte de "sedició" i no com a delicte, és clar. És aquesta:
Primer he de dir-vos que en Partal imposa una mica; no per la seva aparença física o el seu vestir, nom de Dieu, sinó per l'actitud, l'expressió, el que diu i com ho diu. Ho coneixia d'un parell d'ocasions als anys passats, que hem compartit meandres del riu de la vida. Però, quan t'asseguis i parles amb ell, t'adones que estàs davant un periodista que ho és per vocació al sentit de la Berufung de Max Weber. L'home que escriu els editorials de VW, peces analítiques al foc fort, parla de la mateixa forma.
En qualsevol cas, l'entrevista ha estat un plaer. Per a mi, l'ocasió d'explicar la meva peripècia els dos últims anys. I com que m'agrada aprofitar les ocasions, faig una síntesi: crec que és una vergonya llençar tota mena d'insults, difamacions, calumnies i amenaces a les xarxes a l'únic espanyol que ha fet seva la causa de la independència catalana en teoria i pràctica i ha esdevingut català per lliure elecció; doble vergonya per no haver estat defensat per gairebé ningú; triple vergonya perquè aquestes infàmies han estat recolzades per ERC que mai hi ha desmentit res o desautoritzat a ningú; i quàdruple vergonya perquè els mitjans públics i els privats subvencionats han fet seva la causa dels agressors, afegint el silenci dels censors i vetant-me l'accés a l'esfera pública (que no és el seu cortijo) encara que fos per defensar-me.
No cal dir que no tinc el menor desig d'anar als mitjans. Sempre que ho he fet, he estat cridat per ells. No és una qüestió personal. És una qüestió de principi. Negar la llibertat d'expressió i el dret a la informació als ciutadans per motius de partit, aprofitant el control i manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, hauria de ser delicte i, pels católics, a més a més, un sacrilegi per tant que pressuposa una pretensió d'infal.libilitat. Que ho faci la suposada esquerra, delicte amb traïdoria. Però mentre esdevé delicte, és una injustícia. I les injustícies em revolten, encara que se'm facin.
La pregunta ara per ara és: si a una situació de democràcia (encara que
limitada, falsejada, intervinguda) un partit pot fer valer els mitjans
de comunicació públics i subvencionats com a seu aparell de propaganda i
per menystenir els altres, que ens pot esperar si guanya les eleccions?
Ho diu el mateix partit: la seva hegemonia dins òbviament una societat
d'hegemonitzats; el domini d'una mena de lliga dels justos i els sants.
I amb aquests è pericoloso sporgersi.
