De vegades, la història dels parlaments és la història de la humanitat. Des de les assemblees de les ciutats-estats grecs, on els membres sabien que, si votaven guerra, hi anirien, fins als Parlaments del segle XXI on els representants no només no van a la guerra que voten sinó que ni van al Parlament, hi ha hagut de tot. Parlaments llargs, curts, revolucionaris, reaccionaris, fins i tot oberts als animals, com el Parlament espanyol al cas del general Pavia al segle XIX i el coronel Tejero al segle XX.
Pel que fa al Parlament de Catalunya i a banda de la seva impressionant història, avui és una mena d'espectacle de prestidigitació. Constituït amb una majoria absoluta per fer la independència no només no l'ha fet sinó que ha desfet les bases sobre les quals es podria assolir. És un joc conegut com el "vist/no vist" i, apa, el gat ha desaparegut; però no el seu somriure, com al cas del gat d'Alícia. La independència no hi és, però el seu somriure va flotar a l'ambient com el somni d'una nit d'estiu; una nit de tres anys i escaig on tothom va parlar d'independència però ningú no va fer-ne res.
Fins que, de sobte, els representants del poble català, en un acte de valentia, van decidir, més o menys, declarar-se contra la monarquia espanyola. I el somriure del gat d'Alícia es fa cinemascop quan els mateixos representants decideixen no publicar la decisió del ple als papers oficials. Voilà, una decisió no-decisió dins la mateixa decisió. Màgic, oi? Les coses poden ser i no ser, que deia Hamlet. És difícil, però, prendre's al seriós 135 Hamlets. El parlament ha fet un grandiós ridícul. Ha estat el preu a pagar perquè el seu prudent president, senyor Torrent, no hagués de fer-ho ell. Desprestigiar-se d'aquesta forma, però, és bogeria.
Tanmateix podria ser que hi hagués alguna mena de mètode dins la bogeria, per seguir amb el Hamlet. La bogeria de la supervivència. La tasca del Parlament s'ha reduït a acceptar les polítiques d'ERC i sobreviure.
És el que fa aleshores, sobreviure aplicant racionalitat a la seva bogeria.
Què vol dir que el Parlament declari il·legítima la sentència del Suprem i mantingui la confiança al president Torra si, de fet el govern ja l'hi ha substituït per decret sis hores abans? Vol dir que, segon el seu arrelat costum el Parlament accepta la decisió que no accepta, igual que el conill d'Alícia va a la festa del no aniversari. Si abans el Parlament convertia una decisió en no decisió, també pot convertir una no decisió en decisió o màgia boomerang. La decisió de seguir confiant en ell sempre que es retiri a les zones hiperbòries i deixi governar als que ja s'han proclamat governants sis hores abans.
Quan el president en funcions diu que Catalunya estarà sense president fins que finalitzi aquesta situació d'excepcionalitat, diu el que diu la llei, ni més ni menys, no que ell no vulgui esdevenir president ja mateix.. Presentar-ho com un posicionament polític i menys de desobediència és part del llenguatge relliscós d'aquest relliscós personatge. Per descomptat l'excepcionalitat finirà quan el seu company de partit, MHPresident Torrent, convoqui eleccions, o sigui, quan el MHVP Aragonès digui.
Les destrals són a dalt. Les eleccions, el nu gordià que tanca la via al futur.
