La CUP, a la seva

La CUP té la virtut d'incomodar a la resta de l'independentisme. Exerceix la seva funció de torracollons al millor sentit del terme, si l'en té, amb la meticulositat d'un funcionari prussià del segle XIX. Cada vegada que el govern vol fer un pas decisiu, compareix la CUP amb un memorial de greuges que cal complir fil per randa.

 

Aquesta actitud treu de polleguera als socis del govern, però és el resultat ineluctable de l'aritmètica parlamentària. Si els dos partits aliats tinguessin majoria absoluta, segurament ni tan sols saludarien els diputats de la CUP si hi haguera. No cal parlar dels interessos de la pàtria. La missió dels partits independentistes, de tots, és gestionar l'autonomia. Res més.

 

Els treu de polleguera, sí. Les acusacions són greus: Fer costat al govern sense ser-hi. Alliberar-se de tota responsabilitat amb l'alegria dels que no tenen res a perdre. Ser govern i oposició al mateix temps; el que els nois de Podem havien somniat quan van cometre l'error -producte de la seva ambició- d'entrar al gobierno. Com la CUP demostra pràcticament, la millor forma de ser al govern és no ser al govern, però tenir-ho agafat per la part que es pot torrar. Això et permet fins i tot malparlar del govern al qual no ets, enlletgint-l la presència de JxC, el partit hereu de les retallades que van condemnar el MHP Mas a la poubelle de l'histoire. 

 

Els funcionaris de la partitocràcia independentista no poden patir més aquesta situació d'inseguretat i incertesa dels seus destins. El president Aragonès, s'obre a negociar els comptes amb qui no pensava fer-ho, els comuns, que tampoc volien tenir res a veure amb la dreta catalana de JxC, però semblen més tous quan hi ha diners en doina. ERC, doncs, tira cap a casa, a la reconstrucció d'un govern d'esquerra a Catalunya. El PSC sembla tenir enllestida la capsa dels trons i votarà contra els pressupostos per fer una mica de soroll, però, després, podria avenir-se a fer costat al govern d'esquerres. Si hi ha hagut dos tripartits, pot haver-hi un tercer, el de la vençuda. 

 

La qüestió és si també JxC es presta a aquesta comèdia amb el pretext de mantenir una unitat fictícia.

El cas Colau

Fa uns set anys vaig tenir l'ocasió de parlar amb Ada Colau que aleshores estava engegant la seva campanya política. Era un programa de la SER. Colau estava en Barcelona i jo a Madrid. Vaig arribar a aquesta mateixa conclusió: em va semblar prepotent, arribista i falta de tota mena d'escrúpols. Tot això es va evidenciar als seus anys com a batllessa de Barcelona. A més a més, la pràctica política ha revelat també una personalitat megalòmana i egòlatra amb un ridícul discurs centrat en la seva persona.

 

Les darreres fites de Colau apunten totes en la mateixa direcció: tanca el seu compte a tweet, tipa de rebre crítiques que amb prou feines tolera, dient que l'insulten, i es trasllada a Instagram, una xarxa d'intercanvi de fotos i vídeos, sense cap contingut crític, per enlairar la seva imatge, sense haver de respondre a les queixes dels barcelonins.

 

Contracta un suposat gurú de les xarxes per la quantitat de 10.000 € al mes, diu que per racionalitzar la política de comunicació de la batllia. És a dir, per a millorar la seva reputació a les xarxes i embellir la seva imatge, molt deteriorada per la seva caòtica gestió. 

 

Part d'aquesta tasca propagandística de la seva persona ha estat la recent performance de València, on cinc dones de l'esquerra més o menys podemita (entre elles, Colau) han parlat de la necessitat de "noves polítiques" a Espanya. Cal llegir "necessitat de noves dones polítiques". L'acte va ser una escenificació del més cru arribisme personal de les participants. Sobretot Colau i Oltra. 

 

El tarannà mistificador, autoritari, narcisista i caciquil de la batllessa Colau es va palesar des de l'inici del seu mandat. La seva manca d'escrúpols i principis es va veure quan va acceptar els vots dels ultradretans de Valls a l'ajuntament. Sense esmentar la bruta campanya electoral, difamant l'alcalde Trias, que la va portar a la batllia.

 

I mentre tot això es produïa, on estaven aquestes quatre persones escindides que ara troben "prepotent" a Ada Colau?

El tripartit ja està aquí

I potser no només el tripartit, sinó un tetrapartit i fins i tot, un pentapartit, amb tots compromesos amb el govern, uns a dins i altres donant suport des de fora, ERC, JxC, CUP i fins i tot Comuns i PSC. El cas és estar al govern, tocar el poc poder que la metròpoli permet a la colònia i, sobretot, omplir-se les butxaques amb els sous desproporcionats que cobren els polítics sovint per no fer res.

 
La política catalana té un punt de triler. Com que la CUP ha presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat i amenaça deixar Catalunya sense comptes, el MHP Aragonès, mentre continua negociant amb ells, s'ha reunit amb els comuns i els socialistes per separat. Les xarxes han carregat contra ERC, parlant del nou tripartit amb legions de "jojes" i "jajos", "jo ja ho deia" o "ja jo ho deia".
 

Aragonès pot haver anat pel dret sense consultar els seus socis de govern i fins i tot pot haver-ho fet el partit ERC, però el que està clar és que es tracta del president d'un govern de coalició que, com tot govern, és un òrgan col·legiat. El president, doncs, representa a tots, per tant, la decisió de parlar amb comuns -enemics jurats de la independència i de JxC- i socialistes vincula també a JxC. Si aquests no volen pactes amb els comuns, hauran de dir-ho, desvincular-se del govern i/o trencar-ho.
 

La justificació del govern de coalició segons la qual, si no es feia, hi havia risc de tripartit, és una mentida més; una mentida per amagar que l'única raó per formar govern amb ERC era la conservació de la menjadora, les cadires, càrrecs i endolls de la partitocràcia pseudoindependentista; és a dir, continuar omplint-se les butxaques amb diners públics.

 
Si no és amb els vots de la CUP, el govern aprovarà els pressupostos amb els dels comuns i si la forma d'evitar que Aragonès també negociï els vots amb l'altre partit del tripartit és continuar al govern, el tetrapartit serà un fet.

Palinuro es fa editor

I editor de les seves pròpies obres. La seva posició a favor de la independència de Catalunya l'ha tancat totes les portes, els mitjans i, sobretot, les editorials espanyoles. La mateixa raó, la independència de Catalunya, la denúncia dels partits que es diuen independentistes sense ser-ho i la d'ERC com a partit unionista i antiindependentista, han tingut el mateix efecte a Catalunya.

ERC controla els mitjans públics de comunicació i alguns privats, com aparells de propaganda, per tal de fer realitat la seva "hegemonia" (el somni de Joan Tardà), i ha vetat Palinuro a tot arreu; les editorials i llibreries li fan el buit i tracten com sigui de silenciar-ho. No debatre en públic els seus arguments, no refutar-ho, sinó impedir que pugui parlar i publicar. Recordeu el fiscal feixista italià que va demanar la condemna d'Antonio Gramsci: hem d'impedir que aquest home pugui parlar durant vint-cinc anys. Par dessus le marchè, a més de l'ostracisme, ERC ha engegat una campanya d'assetjament a les xarxes contra Palinuro amb difamacions i calumnies que, per descomptat, el pilot d'Eneas té documentada.

Com que Palinuro no accepta la política de la censura i el vet que considera essencialment feixista, ha decidit fer-se editor independent. Publicarà els seus llibres i treballs en català i castellà i també les seves traduccions. El primer llibre, ja al carrer, ha estat l'assaig sobre La llibertat d'expressió en Catalunya, disponible en Amazon en versió kindle (per a mòbils, tauletes, etc.) i en paper, en català i en castellà. El va escriure originalment en català i l'ha traduït ell mateix al castellà. Una curiosa experiència atès que es tracta de traslladar a la teva llengua materna un original que has escrit en una altra.

El títol no és molt afortunat. Hauria de ser La falta de llibertat d'expressió a Catalunya; però no volia escriure una peça d'escàndol. Tanmateix, el llibre tracta de la llibertat d'expressió al món contemporani en teoria i exposa la realitat pràctica de la falta de llibertat d'expressió a Catalunya. I ho fa amb noms i cognoms dels responsables d'aquesta situació. És una panoràmica de la corrupció de la comunicació política a Catalunya.

Palinuro també publicarà obres alienes bàsicament traduccions seves, edicions crítiques amb una intencionalitat fonamentalment feminista. Està traduint un text revolucionari d'un filòsof francès del segle XVII, Poullain de la Barre, sobre "la igualtat dels dos sexes". Després publicarà un text propi que ja té molt avançat sobre la misogínia a l'art occidental. És un pla de treball per tornar a la labor publicística i guanyar-se la vida mentre la independència de Catalunya desapareix darrere un horitzó d'enganys, mentides i estafes d'una classe política catalana de vividors professionals. És un campi qui pugui en meitat d'un gran parany amb el qual els dirigents d'ERC i JxC fa anys que s'enriqueixen personalment mentre la gent del carrer, tota una generació, se sent frustrada, burlada, deprimida.

Sense dubte, els independentistes seguirem al peu del canó; però és evident que hi ha molta gent desmotivada i desmobilitzada gràcies als pseudoindependentistes. I això s'ha de dir.

Més sobre l'assemblea de representants del CxR

El meu article avui a elMon.cat que surt amb un nou disseny

****************** 

 La constitució de l’assemblea de representants del CxR recorda l’avarada de l’Argo, el vaixell que va portar els argonautes fins a la Còlquida, en cerca del velló d’or, que aquí es diu la independència de Catalunya. L’origen de la història és semblant: Jàson vol recuperar el seu regne de Tesalia, que l’ha estat arravatat per l’engany i la força, com el MHP Puigdemont aspira a recuperar la seva presidència de la Generalitat, de la que se l’ha despullat per la força i l’engany; il·legítimament. 

 Jàson, l’arquetip de l’hèroe, marxa a l’estranger, a les terres dels bàrbars, com Puigdemont a l’exili a bord del Consell per la República, i s’enfrontarà a perills mortals en la seva navegació. ERC i el gobierno “d’esquerres”, com els penya-segats mòbils dels Simplegades, amenacen destrossar el vaixell al seu pas. El velló d’or, la independència, està custodiada per un terrible drac que, en lloc d’escopir foc, escup euroordres totes mullades. Aconseguirà el nostre heroi tornar amb el velló d’or de la independència? Recuperarà el seu regne, la seva presidència legítima? Què faran els tesaliotes/catalans quan el vegin tornar triomfant? 

Els argonautes de l’assemblea de representants estan solcant aigües desconegudes. Per primera vegada es basteix formalment un parlament amb els representants d’un país intervingut, colonitzat i que, per tant, només poden constituir-se a l’exili. Hi ha una mena de tradició catalana. Després de la guerra civil, el malaurat Consell Nacional de Catalunya sembla un antecedent del Consell per la República; un antecedent heroic.

 

Això del parlament constituït fora dels murs, invenció dels plebeus romans amb la “retirada a l’Aventí”, el parlament en rebel·lia, acaba palesant sempre la superior legitimitat de l’assemblea que s’autoconstitueix en depositari de la sobirania popular o nacional. És el que va fer el tercer estat amb la retirada al Joc de Pilota, d’on va néixer la Declaració de drets de l’home i del ciutadà. Les declaracions d’independència són sempre declaracions parlamentàries.

Els argonautes de l’assemblea de representants del Consell per la República tenen una tasca fonamental: articular l’existència d’una república catalana digital, donar-li una Constitució que es debati al si de l’assemblea i es posi després a votació de la ciutadania. Al segle XXI, internet està substituint l’espai públic tradicional i els seus mitjans. Els argonautes de l’assemblea de representants són internautes i molt competents. Són el cos d’enginyers de la constitució republicana.

La interacció social es fa en bona part a les xarxes; l’opinió pública, també. Es pot dubtar, i es dubta, del seu abast, però no de la seva representativitat. No és una opinió “publicada” als mitjans convencionals, sinó que és una opinió pública forjada a un cresol on intervenen lliurement representants polítics de tota mena, periodistes, càrrecs i militants dels partits i la gent del carrer, sense prohibicions ni manipulacions. L’opinió de les xarxes compta, incita els mitjans tradicionals i critica sense embuts la seva performance i la dels òrgans representatius, estatals, autonòmics, municipals. La ciberpolítica és avui una part essencial de la política. Per què creieu que la batllessa Ada Colau ha contractat un cibergurú de l’esquerra per la minúcia de 10.000 € al mes cinc mesos? Per millorar la comunicació municipal barcelonina; és a dir, per fer propaganda d’Ada Colau en internet.

Com que la majoria dels representants de l’assemblea tenen residència legal a Catalunya, llur posició és dual, són titulars d’una doble ciutadania: la de la comunitat autònoma de Catalunya i la d’una república catalana independent al mateix temps; dos plans, el real i el virtual, que no es barregen. L’enllaç entre els dos són ells, precisament. I llur feina és difondre la representació de l’assemblea per mitjans digitals, donar cos a la república digital i aconseguir que el Consell per la República, que avui compta amb 101.593 inscrits, esdevingui el cens de la república que volia ser en un primer moment.

L’assemblea és un òrgan de debat i decisió; i la mesa, representativa de moltes orientacions polítiques, o de cap, determinarà el contingut de l’ordre del dia de la sessió constituent. El vaixell del Consell per la República ha de tornar amb el velló d’or de la independència.

No hi ha forma

Gran crónica la de VilaWeb. Un sic transit gloria mundi renovat. L'invent de l'España Global, una secretaria d'Estat de propaganda d'inspiració franquista era un exemple de manual del que els estructuralistes anomenaven "aparells ideològics de l'Estat". L'adaptació als temps de les noves tecnologies d'un altre quiosc concebut pel geni Rajoy, la Marca España. No només una presa de pèl sinó també un impossible metafísic, perquè es tractava de consolidar la reputació d'Espanya com a país de creativitat, patents, marques industrials, comercials, etc. 

 

España Global tenia una finalitat més política, fins i tot romàntica, era l'avantguarda de la nova reconquista, de la recuperació del prestigi espanyol a l'exterior, soscavat per les insídies independentistes catalanes i, deus ens guardi, les vergonyoses complicitats dels espanyols antiespanyols de sempre. Calia reanimar la nació espanyola, posar fi a la claudicació i el desistiment, enlairar l'orgull del ser espanyol, menyscabat per un complex davant els nacionalismes perifèrics.

 

Els dos cervells d'aquesta ridícula maquinària, l'exministre Borrell i l'exsecretària d'Estat, Irene Lozano, dedicaven el seu temps a tres tasques fonamentals: tractar de manipular els mitjans de comunicació estrangers, boicotejar tota iniciativa exterior de l'independentisme i dictar normes de contingut ideològic nacional-espanyol al personal de les ambaixades. I tot en nom d'una ideologia nacionalcatòlica tridentina, com es veu en les consideracions del senyor Borrell sobre la colonització del nou món i la dèria de la senyora Lozano amb la falsedat antiespanyola de la llegenda negra. 

 

Tota una prova de l'adaptació d'Espanya a la modernitat.

La constitució de l'assemblea constituent

Ahir es va fer història a Catalunya. La constitució de la mesa de l'assemblea de representants del Consell per la República és un pas decisiu en la revolució catalana cap a la independència. El poder constituent originari ha constituït una assemblea constituent. 

 

Amb peculiaritats: 1/3 dels representants són càrrecs i militants dels partits i 2/3 són ciutadanes. Hi ha un sobrepès dels partits. El parlament no es constitueix al mode liberal clàssic, amb dret universal de sufragi actiu i passiu. És més abans un model mig-corporatiu, amb sufragi passiu parcialment estamental. La intenció és garantir la coordinació entre els partits i la ciutadania o reservar una representació a la partitocràcia. Va en opinions. En qualsevol cas, suposo que això es justifica invocant la transversalitat i l'extraordinari de les circumstàncies. 

 

Tanmateix la CUP (tret de poble lliure) i ERC (tret d'algun dissident històric) s'han abstingut de participar-hi, denunciant que es tracta d'un esdeveniment de JxC. Adeu transversalitat, doncs. El sobrepès es concentra als representants de JxC. La profecia s'autocompleix.

 

És inútil fer veure que la composició de la mesa és efectivament plural i transversal, car només una membre, Titon Laïlla, té una relació indirecta amb JXC. Fins i tot, aquesta composició també podria ser el resultat d'una consigna als militants de JXC: "no us presenteu i no voteu pels nostres". Segur que els ideòlegs estan remugant l'argument. Al cap i a la fi, el domini juntaire de l'Assemblea és incomptable amb l'ambició hegemònica d'ERC.

 

La importància de l'Assemblea rau en la representació popular. I, un cop constituïda, té la tasca de constituir la República; passar d'un govern de facto a un de iure; fer del Parlament l'òrgan que exerceix la sobirania popular sense límits. O sigui, tirar endavant la revolució catalana cap a la independència, cosa que els òrgans autonòmics de la Generalitat, sotmesos a la legalitat espanyola, no poden fer. Suposat que volguessin, que és massa suposar.

Feminisme a l'espanyola

Sembla que ha estat una idea de Mónica Oltra i el seu partit, Iniciativa del Poble Valencià. Una convocatòria per vies de relacions personals de cinc dones amb responsabilitats polítiques: la vicepresidenta del Gobierno, Yolanda Díaz; la batllesa de Barcelona, Ada Colau; la portaveu de Más Madrid, Mónica García, i la portaveu del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania en Ceuta, Fàtima Hamed Hossain, amen de la mateixa Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana. 

 

No estan totes les que són, encara que totes les que estan, són. Els comentaris sobre absències i presencies omplen paper, però són irrellevants. Es tracta d'un acte original, una iniciativa amb una empenta feminista forta que busca engegar una renovació de la política. Així al seu lema, refinadament ambigu d'Altres polítiques, vol dir que es reclamen noves mesures o noves persones; elles mateixes, per exemple. És, per tant, un acte de promoció personal sobre tot de Colau, Díaz i Oltra. S'entén perquè Yolanda Díaz va ser rebuda als grits de "presidenta, presidenta!" 

 

Només per això, l'acte és digne d'encomi, encara que la seva "transversalitat" es redueix a l'àmbit "podemita" fins a suscitar la sospita que es tracti d'un intent de reunificar Más Madrid amb el mainstream de Podemos. Ha estat la primera materialització del projecte de la mateixa Díaz de constituir un moviment d'esquerra a l'esquerra del PSOE, és a dir, revifar el vell pla de Podemos, però en clau feminista. 

 

I, sobretot, espanyola. L'independentisme, fins i tot el sobiranisme, han quedat fora de la trobada. Això és comprensible. La política espanyola, la més patriarcal, la tradicional de la dreta i l'esquerra, es fa sempre en ignorància i negació de l'independentisme català. La qüestió és si un moviment que es vol transversal, feminista i d'esquerra en Espanya, avui, es pot permetre la mateixa ignorància sense palesar la seva naturalesa colonial.

La distopia del 2050

La política es pensa sovint dins un horitzó utòpic. De fet, La República, de Plató, el primer text de política occidental, és una utopia filosòfica. Les utopies dibuixen sempre una societat ideal a un indret més o menys remot o un futur més o menys allunyat. A molts anys vista. 

 

De vegades les dades de les prediccions arriben al calendari i es pot comparar el resultat amb la predicció. En 1860, Juli Verne va escriure una utopia, París l'any 1960, cent anys després. En 1960 París no tenia res a veure amb el que Verne havia previst. En 1948, George Orwell va publicar la novel·la 1984. En 1984 gairebé res era com la novel·la preveia. Afortunadament no hi ha més Gran Germà que a la TV. Ambdues utopies, la de Verne i la d'Orwell eren distopies.

 

Exactament el que proposa ERC que, per fi, parla clar, una distopia pel 2050. La utopia de la independència s'ajorna trenta anys mentre ERC transforma la societat mitjançant unes fabulacions teòriques que mai podrà implantar per falta de recursos al ser una colònia. Això serà el producte de la feliç hegemonia republicana, garantida per un control ferri dels mitjans de comunicació.

 

Tanmateix, aquesta estafa serà un fracàs. Trenta anys és massa temps per qualsevol previsió política. A la velocitat de canvi social contemporani, trenta anys equivalen a 300 de l'edat mitjana. Planificar un objectiu polític a trenta anys és ridícul. Qualsevol cosa és possible.

 

Un dels resultats possibles, fins i tot probable a les circumstàncies actuals, és la pràctica extinció de la cultura catalana i la integració de Catalunya al comú d'Espanya. Amb les seves peculiaritats vernaculars, ja se sap, però part d'Espanya. És obvi que la contradicció entre l'unilateralisme i DUI ja d'una part, i la taula del diàleg i el per a què volem la independència de l'altra rau en el diferent sentit d'urgència de l'acció per garantir la supervivència de Catalunya com a nació.

 

El problema és que els d'ERC prefereixen garantir la seva supervivència com a partit, i com a partit hegemònic, que la supervivència de la nació catalana.

El robatori del segle

Déu n'hi do! Llegiu la notícia sencera. Fa un any, uns desconeguts en un 4x4 negre van assaltar una furgo de repartiment i se la van endur per cremar-la després de robar tota la parafernàlia informàtica de la família Pujol. Segons el Vila Web quinze llapis de memòria, vuit ordinadors, uns quants monitors, telèfons mòbils, targetes de memòria, tauletes i DVD. Sense dubte, un veritable hub digital. 

 Són professionals. El relat que tenim recorda escenes de pel·lícules de De Palma, Tarantino, Coppola, etc. Un hold up, un robatori a mà armada executat netament, eficaçment. Professionals. El que està per saber és de quina professió. I no sembla gaire complicat esbrinar-ho. Per les dades, la hipòtesi més probable és la que apunten Oriol Pujol i Guillem d'Occam, el de la navalla: la mateixa policia. 

El material informàtic havia estat comissat fa uns anys i dipositat al jutjat i és ara, quan l'Audiencia Nacional ordena sigui tornat a la família, que apareixen els assalta-camins. Fins aquí, de cine. Però en flash back perquè com és possible que aquest delicte comès a ple llum del dia, amb testimonis, una cremà a un descampat, una víctima viva, el conductor de la furgo, hagi estat amagat durant un any? La societat de la informació és opaca. Hi haurà temps per aclarir el cui bono del delicte i per parlar de la "policia patriòtica" estil Eliot Ness. 

La qüestió immediata és: quina informació contenien els discs durs, llapis de memòria, DVDs, etc.? I aquí es remou a la memòria alguna ocasió que algú va dir (i no sé qui) que si Pujol parlés, tremolarien els fonaments de l'Estat. El fonament de l'Estat a Espanya, com a unitat de destí a l'universal, és la corona. 

Tanmateix, després de tot el que es coneix de la rocambolesca vida de l'exrei, es fa difícil imaginar quines noves ignomínies i infàmies pot haver-hi perpetrat i no se sàpiguen.

El femer de twitter

Ahir, passejant al vespre pel pantà d'immundícies, la minibombolla de caníbals que és el twitter, vaig ensopegar amb el twitt que es veu a l'esquerra. Una tuitaire, Adelaidamar, em defensava d'una crítica o un atac d'un tal @FraJeremies, òbviament un compte anònim. El tal @FraJeremies malparlava de mi a la meva esquena i no posava el meu enllaç per tal que jo no m'assabentés del que deia. Ho va fer la tuitera en la seva resposta. Resum: un paio ataca a un altre en públic, però assegurant-se que l'altre no s'assabenti. D'aquesta forma queda com un atacat que no es defensa; o sigui, com un covard. 

 

Aquesta immoralitat -que pateixo sovint sempre del costat d'ERC- és premeditada: el tal @FraJeremies em té blocat al twitter, com es veu en la captura de la dreta. És a dir, el covard és ell.

No discuteixo el dret del tal @FraJeremies a blocar a qui li roti. Com si bloca el món sencer, fins i tot ell mateix. No sé qui és el tal @FraJeremies ni m'importa, ni m'importa que em tingui blocat. Només afirmo que blocar a algú per malparlar d'ell en públic, mirant que no s'assabenti, és una immoralitat absoluta, una abjecció, un joc d'una baixesa abissal. 

 

Al twitter he llegit de vegades que el tal @FraJeremies és un compte del comissari polític Sergi Sol. Sembla estrany que un home de tanta presència mediàtica no tingui cap compte oficial. En qualsevol cas, si el tal @FraJeremies és l'alter ego de Sergi Sol, s'entén perquè aquest considera que twitter és un femer. El seu.

Clara Ponsatí i la censura

El meu article a elMon.cat.

***********************

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa. 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat per una trajectòria professional. Els mitjans repeteixen que “no té pèls a la llengua”, descripció no molt elegant, però efectiva. 

En efecte, una bomba mediàtica. I això és un perill per a l’hegemonia doctrinal d’un partit. Per descomptat l’amenaça de fons rau al contingut, a la crítica devastadora a les propostes de l’independentisme “pragmàtic”, és a dir, la taula del diàleg i altres figures de mistificació. Però aquesta amenaça és molt més greu i pot esdevenir realitat si la crítica es difon entre la gent. Ja ho deia Marx, que la filosofia (la filosofia!) esdevé una força material quan encarna en les masses. I la forma més segura d’aconseguir-ho és que els dirigents parlin la llengua del poble, que facin com fa amb absoluta naturalitat Clara Ponsatí, parlar la llengua de la gent sense tripijocs ni enganyifes, circumloquis i dobles sentits. Sense hipocresia. 

Què dèiem? Un perill per a l’estabilitat i la nova normalitat. Cal desautoritzar la veu de l’eurodiputada dient, per exemple, que quan el govern de l’1-O anava “de farol” també ho feia ella. És una tergiversació típica dels que se saben al costat equivocat de la raó. Que Ponsatí s’adonés l’1-O que els altres anaven “de farol”, no vol dir que ella ho fes; ans al contrari, mostra que no ho feia car ho denuncia. 

En qualsevol cas, la idea és que veus com aquesta no se sentin i, si no hi ha altre remei, se’ls talla el micròfon, com va fer el FAQS amb la seva entrevista. Els inquisidors de TV3 van donar la peça ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar quan Ponsati va demanar-ho expressament. No serveixen ni com a censors. 

Si no es pot silenciar la dissidència, el que es fa és submergir-la en un batibull de disquisicions, teories, propostes i contrapropostes on ningú no entendrà res, però ens permetrà emprenyar la gata. De fet, un dels procediments afavorits pels indignats tertulians i altres catons que configuren l’opinió publicada, és fer servir com a argument el que els historiadors coneixen com “qüestions contra-fàctiques”: què hauria passat si el que ha passat no hagués passat o hagués passat d’una altra forma. El cas del nas de Cleopatra. 

L’entrevista del FAQS està plena de qüestions contra-fàctiques que la presentadora pensa molt intel·ligents. És la fórmula perfecta per embolicar qualsevol mena de discussió i que no porti enlloc o, encara pitjor, ens faci perdre el sentit de l’orientació fins a preguntar-nos per a què volem la independència amb l’angúnia d’Unamuno demanant-se el sentit de la vida. Les preguntes són molts i les conclusions infinites, com el jardí dels senders que es bifurquen que agradava a Borges. 

Què hagués passat si la declaració d’independència es manté més de deu segons? Què hagués passat si el major Trapero deté al president de la Generalitat? Què hauria passat si la salvatge repressió de l’1-O no s’atura al migdia? Què si el vint-i-set d’octubre es manté la declaració d’independència? Què si tot el govern hagués anat a l’exili? Què si tots a la presó? Qüestions contra-fàctiques que animaran més amples i interessants debats absolutament irrellevants. Si el meu avi tingués rodes, seria una bicicleta. 

La qüestió fàctica aquí i ara, la que planteja la MHC Ponsatí a ambdues entrevistes és que el govern independentista no té cap projecte independentista. I que, al mateix temps, el camí cap a la independència no té marxa enrere. 

Aleshores, què fem?

L'aigua clara de Clara Ponsatí

Ahir vaig veure en diferit l'entrevista a la MHC Ponsatí al FAQS. En diferit perquè mai miro el programa que em sembla lamentable. I vaig trobar una peça excel·lent que va revifar les meves il·lusions gairebé pansides. Sabeu això que un sent algun altre parlar i de sobte s'identifica amb el que es diu i com es diu? Això que Goethe anomenava les "afinitats electives"? Doncs, això. Identificació absoluta amb el que Ponsatí deia i la forma en què ho deia. 

 

La MHC és un prodigi de senzillesa; parla el llenguatge del carrer, el de tothom, sense retòriques, en una actitud que els anglesos diuen unasuming. I tanmateix té un criteri rigorós, profund i objectiu. Era un goig escoltar-la. Estava tan entusiasmat que vaig saltar al tuiter a piular que havia estat un "goix", sense consultar el corrector. Per fortuna, una ànima caritativa em va corregir. Tuiter és brutal; no passa ni una. Que s'ho diguin als polítics i als periodistes al servei dels polítics.

 

Després de gaudir de l'entrevista del FAQS, vaig trobar aquesta altra també a TV3, es veu que a un altre programa. I molt altre. La diversitat és sempre un encert. Els plantejaments d'ambdues entrevistes no tenien res a veure. Cerimonial i transcendental la primera, de periodisme inquisitiu; irreverent i burlesca la segona, de periodisme sarcàstic.

 

I en les dues ocasions, la consellera se'n surt airosa amb la seva naturalitat. Només una petita variant: a la primera entrevista Ponsatí fa gala d'una ironia entreverada de dry humor davant l'intent de la periodista de portar-la al terreny de la contradicció i el penediment. A la segona, l'humor sec i circumspecte deixa via a l'alegria provençal i riallera davant l'espectacle d'un independentisme sense alè, caduc i amortitzat. Sense penediment perquè, a desgrat de tot, el camí cap a la independència no té marxa enrere.

Paga la pena mirar el vídeo de Diaz de fúria.

Una dona lliure

I independentista, i crítica. Una gran entrevista en la qual ha sintetitzat un sentit majoritari al si de l'independentisme que no pot explicar-se normalment a uns mitjans de comunicació, eines de propaganda d'ERC. Paga la pena mirar aquest FAQS perquè, amb el seu to mesurat, però contundent, Clara Ponsatí planteja la seva tesi: els partits independentistes (sobretot ERC), al fons, no volen la independència. Això explica el seu aparent pessimisme: el tsunami democràtic va ser una estafa; el govern actual ERC/JXC no té cap intenció de fer la independència ni res; la taula de negociació és una quimera; el Consell per la República encara ha de trobar el seu valor i sentit. 

 

Coincideixo al 100% amb les opinions de la il·lustre eurodiputada. També crec que el CXR ha de justificar la seva existència i per això he proposat que l'assemblea de representants es considerés assemblea constituent. Coincideixo també en la idea que el MHP Puigdemont no hauria de presentar-se a les eleccions com a president de cap partit. 

 

Sembla que, arran de l'entrevista, Ponsatí està patint l'habitual campanya d'assetjament d'ERC a les xarxes, amb insults, difamacions i tots tipus de sofismes. Aprofito per solidaritzar-me amb ella. Tinc experiència. El sofisma més sovintejat és que, com Ponsati diu que l'1-O es va adonar que anaven "de farol", això prova la seva irresponsabilitat i cinisme, atès que formava part del govern. És una interpretació de mala fe. El que Ponsatí diu és que l'1-O es va adonar que els altres anaven de farol. Ella, no. 

 

Aquesta revelació és molt més important del que sembla perquè explica la claudicació posterior dels partits: com que anaven "de farol", no s'esperaven la reacció de la gent a la convocatòria perquè mai havien cregut a la independència que predicaven. I aquesta és la realitat fins al dia d'avui: la gent està disposada. Els partits, no. I com Clara Ponsatí és una dona lliurepensadora, ho diu. I jo subscric

Menys viatjar i més mirar TV3

Als anys de 1941-43, quan semblava que els nazis guanyarien la guerra, la premsa espanyola els donava suport unànime. El vespertí Informaciones, el més feixista de tots, era una font d'acudits que, com se sap, és l'única forma possible d'oposició als règims dictatorials. Es deia que, havent demanat a l'ambaixador alemany com marxava la guerra, va contestar que no tan bé com reportava l'Informaciones, però que no anaven malament. I quan algú afirmava tenir altres dades per haver viatjat se'l deia "menys viatjar i més llegir l''Informaciones'". 

 

Aleshores la situació és similar: menys viatjar i més mirar TV3 i escoltar CatalunyaRadio. Perquè només empassant-se la doctrina d'aquests mitjans al servei d'ERC es pot patir la notícia de l'acte de propaganda del partit amb motiu de la primera dècada d'Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant. És d'esperar que algun dels seus intel·lectuals "orgànics" escrigui una "primera dècada d'Oriol Junqueras", com va fer Maquiavel amb Titus Livi. En deu anys aquests dos han bastit una mena de partit-negoci, amb voluntat d'esdevenir un partit institucional, com el PRI, i patrimonialitzar el fragment d'Estat que és Catalunya. I una part d'aquest projecte, la més important, és la propaganda que els mitjans públics de comunicació converteixen després en doctrina.

 

La intervenció d'Oriol Junqueras ha estat un prodigi de vàcua demagògia per amagar el fracàs estrepitós de la negociació dels pressupostos puis que el gobierno ha aclarit que no hi ha res de quotes ni blindatge del català. Mesures de protecció de les llengües espanyoles minoritàries. I gràcies. O sigui, res. El català o seguirà defensant la gent mentre ells s'embutxaquen uns sous públics que no es mereixen. 

 

D'acord amb la xerrameca junqueriana el projecte d'ERC és l'únic que portarà a la independència. Qualsevol altra proposta queda exclosa. El projecte consisteix en una taula i un diàleg que és una quimera, com es va atipar a dir el mateix Junqueras no fa gaire tant. I ho sap tothom fins i tot els que el proposen, afrontats al rebuig total, tancat, de la part espanyola (de tots els partits) a parlar de cap referèndum d'autodeterminació. 

 

Bé, en realitat, acaba per dir el president d'ERC, és que no hi ha cap alternativa. 

 

No n'hi ha perquè ell no vol que n'hi hagi.

 

L'alternativa és molt clara i més viable que la quimèrica taula i es diu unilateralitat i DUI.

El maleït embolic de la llengua

La llengua és un dels factors més importants de la consciència nacional; no pas l'únic. Hi ha per sobre la voluntat de ser una nació. I aquesta no neix només de la llengua. Els suïssos tenen una forta identitat nacional i parlen diferents llengües, quatre d'elles, oficials, alemany, francès, italià i retoromànic; dinou repúbliques llatinoamericanes parlen la mateixa llengua i es consideren nacions diferents; tot com Alemanya i Austria. 

 

Quan la voluntat existeix i la nació tracta d'afirmar-se i protegir-se mitjançant un Estat, la llengua esdevé l'eina fonamental, l'única possibilitat de sobreviure. És el cas de Catalunya. Ja ho va dir Joan Maragall, "la nació és la llengua". La llengua en la qual està escrit el pacte entre els que van ser, els que són i els que seran, que deia Burke; el lligament de la consciència nacional catalana. Per això fa més de tres-cents anys que el principal objectiu espanyol és fer desaparèixer el català. Sense llengua, cap nació catalana. Sense nació, cap independència. Sense independència, cap nació.

 

Aprofitant els flashes d'alarma de les dades sobre la decadència de l'ús del català, ERC ha aprovat els pressupostos generals de l'Estat a canvi d'haver blindat una quota de català del 5% dels productes d'unes plataformes televisives.Tot l'aparell de propaganda d'ERC, els mitjans públics i gran part dels privats, presenten aquest ridícul resultat com la gran fita del nou Talleyrand, Rufián, quan és més minso que el famós ratolí parit per la muntanya perquè encara es troba als llimbs de les promeses del president Sánchez. És a dir, el resultat és part del projecte espanyol de desnacionalitzar Catalunya mitjançant un bilingüisme que és la mort del català. 

 

En principi, un partit independentista hauria d'exigir el blindatge del 100% del català com a única llengua oficial de Catalunya, a més de demanar el dret d'autodeterminació perquè només la independència garantirà la supervivència de la nació catalana. 

 

Si això no es produeix, no cal aprovar els PGE, tret que el que es tracti sigui recolzar la submissió colonial de Catalunya.

La independència no és un objectiu polític

(Foto: Clara Polo Sabat, CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons)

******************

És a dir, no només és un objectiu polític, sinó també econòmic, social, cultural, esportiu, etc. En definitiva, és un objectiu vital. Per a la generació actual d'independentistes és l'horitzó de la seva vida. Cert que això es pot dir de totes les generacions d'independentistes passades; però aquesta actual ha vist la independència tan propera, l'ha tingut -i encara la té- tant a tocar des de l'inici del procés present, que l'ha fet la seva raó de ser al món. 

 

Per a l'independentisme d'avui la independència no és només una possibilitat que es fa servir a un joc polític d'alternances dins del sistema polític espanyol, sinó que és una condició inexcusable de supervivència. La qüestió de la llengua és l'expressió més evident d'aquesta lluita per la supervivència perquè és ella la que fa del català un poble. 

 

Assistir a l'estira-i-arronsa, les mentides, les humiliacions de la vergonyosa "negociació" de Gabriel Rufián sobre els pressupostos generals de l'Estat és un espectacle depriment que ni tan sols el monopoli dels mitjans públics de comunicació per ERC pot amagar. Rufián, que només està interessat en trovar una excusa per aprovar els PGE,  ha negociat un percentatge ridícul de català a Netflix i similars. Ridícul per dues raons: primera perquè aquesta protecció ja estava reconeguda per llei molt abans, encara que el Gobierno no l'hagi respectat. Com tampoc respectarà la misèria que pacti amb Rufian. Segona perquè no n'hi ha prou amb reclamar una quota de català sigui major o menor. L'independentisme ha de reclamar que tots els continguts estiguin en català, que és la llengua de la nació i, a més a més, no aprovar els PGE de la metròpoli, tan anticatalans com sempre.

 

Perquè la independència no és un objectiu de jocs d'estratègies i tàctiques polítiques, sinó que és el projecte vital d'una generació. Això és el que el gobierno de PSOE-UP no entén i també el que semblen no entendre els seus aliats d'ERC.

Les eleccions a l'Assemblea del Consell

El meu article avui a elMon.cat

 **********************

 Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major.

Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana. A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats. 

Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica? 

Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú. Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.

A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions, sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya. 

En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems. Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies.

Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat. 

Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.

Renovar per conservar

La renovació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional ha palesat les contradiccions internes d'Unidas Podemos, un partit de gobierno amb esperit d'oposició. La Constitució exigeix una majoria parlamentària de tres quints dels diputats (210). Els vots de PSOE i PP no sumen i, per tant, necessiten els d'Unidas Podemos. Vet aquí al partit marmessor dels "Indignados" votant a favor de candidats absolutament inadequats per a la seva tasca a causa del seu extremisme polític i trajectòria partidista a l'ombra del PP. 

 

Diuen els dirigents d'UP que, si es vol renovar el TC, cal votar la proposta de la Comissió Consultiva: dos candidats progressistes i dos ultres. La qüestió, però, és si la renovació s'ha de fer a qualsevol preu, fins i tot que no sigui una renovació, atès que es manté el biaix a l'extrema dreta del Tribunal. 

 

Als d'Unidas Podemos els treu de polleguera que els diguin que recolzen el règim del 78, del qual està orgullós l'expresident González i ells en volien combatre a sang i foc. Si voten a favor dels magistrats d'extrema dreta, ho fan per la necessitat de comptar amb el PP per a la renovació. Tanmateix, la renovació només és nominal, però no real; en realitat, és una continuació. Als del PP no els cal controlar el tribunal des de darrere; ho fan des de davant.

 

Una continuació del règim del 78, a dins del qual els d'UP estan molt confortables.

Una entrevista sota sospita

No hi ha cap mena de dubte. En el conflicte entre Espanya i Catalunya tot s'hi val, almenys per a la part espanyola que el veu com una guerra. I a la guerra, ja se sap, tot s'hi val. Els reiterats intents d'"humanitzar-la", sotmetre-la a qualsevol mena de normes són encomiables, però patèticament inútils. El combatent que respecti promeses, pactes, regles, té majors possibilitats de perdre la guerra que qui no ho fa. En conseqüència, ningú no ho fa.

 

El periodisme de guerra segueix aquest principi fil per randa. Al diari que s'anomena El Español no li cal declaració d'intencions. La seva tasca no és informar, sinó fer guanyar la guerra als seus, els espanyols. I à la guerre, comme a la guerre. L'entrevista amb Carme Forcadell és part d'una estratègia de combat. Fins al titular, amb un ús de les majúscules típic de la premsa groga, és de guerra. I tota la peça sembla més una andanada d'artilleria que un reportatge periodístic. 

 

No sabria com definir la publicació d'una entrevista dos anys després de feta i sense la més minsa prova que el seu contingut sigui cert. Periodisme, en sentit professional, no ho és. És un estratagema bèl·lica-periodística per dividir i enfrontar (encara més) l'independentisme, signada per una veterana periodista de l'Opus Dei. No manca res. És un prodigi de catalanofòbia verinosa, tan evident que, en principi no seria necessari sortir-ne al pas. 

 

Tanmateix, donada la violència de les expressions, el desmentiment de Carme Forcadell és necessari. No per si mateix, car tothom veu la provocació i mala fe de l'escrit, sinó perquè la seva absència constitueix, paradoxalment, l'única prova de la versemblança del seu contingut. Si, a més a més, vol explicar per què va concedir l'entrevista en primer lloc és cosa seva.