(Foto: Clara Polo Sabat, CC BY-SA 3.0
És a dir, no només és un objectiu polític, sinó també econòmic, social, cultural, esportiu, etc. En definitiva, és un objectiu vital. Per a la generació actual d'independentistes és l'horitzó de la seva vida. Cert que això es pot dir de totes les generacions d'independentistes passades; però aquesta actual ha vist la independència tan propera, l'ha tingut -i encara la té- tant a tocar des de l'inici del procés present, que l'ha fet la seva raó de ser al món.
Per a l'independentisme d'avui la independència no és només una possibilitat que es fa servir a un joc polític d'alternances dins del sistema polític espanyol, sinó que és una condició inexcusable de supervivència. La qüestió de la llengua és l'expressió més evident d'aquesta lluita per la supervivència perquè és ella la que fa del català un poble.
Assistir a l'estira-i-arronsa, les mentides, les humiliacions de la vergonyosa "negociació" de Gabriel Rufián sobre els pressupostos generals de l'Estat és un espectacle depriment que ni tan sols el monopoli dels mitjans públics de comunicació per ERC pot amagar. Rufián, que només està interessat en trovar una excusa per aprovar els PGE, ha negociat un percentatge ridícul de català a Netflix i similars. Ridícul per dues raons: primera perquè aquesta protecció ja estava reconeguda per llei molt abans, encara que el Gobierno no l'hagi respectat. Com tampoc respectarà la misèria que pacti amb Rufian. Segona perquè no n'hi ha prou amb reclamar una quota de català sigui major o menor. L'independentisme ha de reclamar que tots els continguts estiguin en català, que és la llengua de la nació i, a més a més, no aprovar els PGE de la metròpoli, tan anticatalans com sempre.
Perquè la independència no és un objectiu de jocs d'estratègies i tàctiques polítiques, sinó que és el projecte vital d'una generació. Això és el que el gobierno de PSOE-UP no entén i també el que semblen no entendre els seus aliats d'ERC.
.JPG){kind=link}