No hi ha cap mena de dubte. En el conflicte entre Espanya i Catalunya tot s'hi val, almenys per a la part espanyola que el veu com una guerra. I a la guerra, ja se sap, tot s'hi val. Els reiterats intents d'"humanitzar-la", sotmetre-la a qualsevol mena de normes són encomiables, però patèticament inútils. El combatent que respecti promeses, pactes, regles, té majors possibilitats de perdre la guerra que qui no ho fa. En conseqüència, ningú no ho fa.El periodisme de guerra segueix aquest principi fil per randa. Al diari que s'anomena El Español no li cal declaració d'intencions. La seva tasca no és informar, sinó fer guanyar la guerra als seus, els espanyols. I à la guerre, comme a la guerre. L'entrevista amb Carme Forcadell és part d'una estratègia de combat. Fins al titular, amb un ús de les majúscules típic de la premsa groga, és de guerra. I tota la peça sembla més una andanada d'artilleria que un reportatge periodístic.
No sabria com definir la publicació d'una entrevista dos anys després de feta i sense la més minsa prova que el seu contingut sigui cert. Periodisme, en sentit professional, no ho és. És un estratagema bèl·lica-periodística per dividir i enfrontar (encara més) l'independentisme, signada per una veterana periodista de l'Opus Dei. No manca res. És un prodigi de catalanofòbia verinosa, tan evident que, en principi no seria necessari sortir-ne al pas.
Tanmateix, donada la violència de les expressions, el desmentiment de Carme Forcadell és necessari. No per si mateix, car tothom veu la provocació i mala fe de l'escrit, sinó perquè la seva absència constitueix, paradoxalment, l'única prova de la versemblança del seu contingut. Si, a més a més, vol explicar per què va concedir l'entrevista en primer lloc és cosa seva.
