dilluns, 1 de novembre del 2021

El regne de la faula

Sembla que, després de dies i dies de cares fosques, amenaçant amb el rebuig als pressupostos generals de l'Estat (PGE), els comptes tiraran endavant amb el vot favorable d'ERC i els diputats del PDeCat dins de JxC, i amb el vot en contra de la resta de JxC i la CUP. És una mostra més d'aquesta unitat independentista que els independentistes acusen els crítics de trencar.
 
L'aprovació dels PGE es fa a canvi de "blindar" el català a Netflix i productes similars. No cal recordar que els bascos, més ensinistrats en aquests regateigs, s'han endut una transferència més. És obvi que els grans gestos de l'inici, les amenaces, avisos, cares fosques i admonicions engolades s'hi han reduït fins a la mínima expressió. Ja no es posen condicions com el referèndum o l'autodeterminació, sinó que ni tan sols s'esmenta la taula del diàleg, arraconada a l'angle fosc, com l'arpa de Bécquer.
 
A més a més, presentar aquest intercanvi com a un triomf és hiperbòlic. No hi ha comparació entre el que Catalunya espera obtenir al futur i el que aconsegueix Espanya aquí i ara: garantir l'estabilitat del gobierno fins a la fi de la legislatura. Catalunya obtindrà, si ls déus volen, el que la constitució que ens varen donar entre tots ja reconeix a l'art. 3, 3, que "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Presentar el compliment de la Constitució del 78 com un triomf negociador de res és francament hiperbòlic. 
 
I, d'altra part, quin criteri s'ha seguit en determinar el percentatge de blindatge? Per què només el 7,5 de la producció de Netflix i tutti quanti i no la totalitat? Que el català sigui la llengua d'una minoria dins l'Estat no vol dir que els catalans estiguin interessats només a una minoria de la producció cultural. No sé si m'explico. 
 
Al capdavall, tot això és irrellevant. El fons de la qüestió era trobar una raó per justificar la decisió, que havia estat presa molt abans, de donar suport al gobierno en la seva tasca de "passar pàgina" i implantar la "nova normalitat". A Catalunya això es podria materialitzar amb una reedició del tripartit en el qual el partit hegemònic aliat als anomenats "sobiranistes" faria realitat el seu somni d'un independentisme pragmàtic.
 
I carpe diem.