Feminisme a l'espanyola

Sembla que ha estat una idea de Mónica Oltra i el seu partit, Iniciativa del Poble Valencià. Una convocatòria per vies de relacions personals de cinc dones amb responsabilitats polítiques: la vicepresidenta del Gobierno, Yolanda Díaz; la batllesa de Barcelona, Ada Colau; la portaveu de Más Madrid, Mónica García, i la portaveu del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania en Ceuta, Fàtima Hamed Hossain, amen de la mateixa Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana. 

 

No estan totes les que són, encara que totes les que estan, són. Els comentaris sobre absències i presencies omplen paper, però són irrellevants. Es tracta d'un acte original, una iniciativa amb una empenta feminista forta que busca engegar una renovació de la política. Així al seu lema, refinadament ambigu d'Altres polítiques, vol dir que es reclamen noves mesures o noves persones; elles mateixes, per exemple. És, per tant, un acte de promoció personal sobre tot de Colau, Díaz i Oltra. S'entén perquè Yolanda Díaz va ser rebuda als grits de "presidenta, presidenta!" 

 

Només per això, l'acte és digne d'encomi, encara que la seva "transversalitat" es redueix a l'àmbit "podemita" fins a suscitar la sospita que es tracti d'un intent de reunificar Más Madrid amb el mainstream de Podemos. Ha estat la primera materialització del projecte de la mateixa Díaz de constituir un moviment d'esquerra a l'esquerra del PSOE, és a dir, revifar el vell pla de Podemos, però en clau feminista. 

 

I, sobretot, espanyola. L'independentisme, fins i tot el sobiranisme, han quedat fora de la trobada. Això és comprensible. La política espanyola, la més patriarcal, la tradicional de la dreta i l'esquerra, es fa sempre en ignorància i negació de l'independentisme català. La qüestió és si un moviment que es vol transversal, feminista i d'esquerra en Espanya, avui, es pot permetre la mateixa ignorància sense palesar la seva naturalesa colonial.

La distopia del 2050

La política es pensa sovint dins un horitzó utòpic. De fet, La República, de Plató, el primer text de política occidental, és una utopia filosòfica. Les utopies dibuixen sempre una societat ideal a un indret més o menys remot o un futur més o menys allunyat. A molts anys vista. 

 

De vegades les dades de les prediccions arriben al calendari i es pot comparar el resultat amb la predicció. En 1860, Juli Verne va escriure una utopia, París l'any 1960, cent anys després. En 1960 París no tenia res a veure amb el que Verne havia previst. En 1948, George Orwell va publicar la novel·la 1984. En 1984 gairebé res era com la novel·la preveia. Afortunadament no hi ha més Gran Germà que a la TV. Ambdues utopies, la de Verne i la d'Orwell eren distopies.

 

Exactament el que proposa ERC que, per fi, parla clar, una distopia pel 2050. La utopia de la independència s'ajorna trenta anys mentre ERC transforma la societat mitjançant unes fabulacions teòriques que mai podrà implantar per falta de recursos al ser una colònia. Això serà el producte de la feliç hegemonia republicana, garantida per un control ferri dels mitjans de comunicació.

 

Tanmateix, aquesta estafa serà un fracàs. Trenta anys és massa temps per qualsevol previsió política. A la velocitat de canvi social contemporani, trenta anys equivalen a 300 de l'edat mitjana. Planificar un objectiu polític a trenta anys és ridícul. Qualsevol cosa és possible.

 

Un dels resultats possibles, fins i tot probable a les circumstàncies actuals, és la pràctica extinció de la cultura catalana i la integració de Catalunya al comú d'Espanya. Amb les seves peculiaritats vernaculars, ja se sap, però part d'Espanya. És obvi que la contradicció entre l'unilateralisme i DUI ja d'una part, i la taula del diàleg i el per a què volem la independència de l'altra rau en el diferent sentit d'urgència de l'acció per garantir la supervivència de Catalunya com a nació.

 

El problema és que els d'ERC prefereixen garantir la seva supervivència com a partit, i com a partit hegemònic, que la supervivència de la nació catalana.

El robatori del segle

Déu n'hi do! Llegiu la notícia sencera. Fa un any, uns desconeguts en un 4x4 negre van assaltar una furgo de repartiment i se la van endur per cremar-la després de robar tota la parafernàlia informàtica de la família Pujol. Segons el Vila Web quinze llapis de memòria, vuit ordinadors, uns quants monitors, telèfons mòbils, targetes de memòria, tauletes i DVD. Sense dubte, un veritable hub digital. 

 Són professionals. El relat que tenim recorda escenes de pel·lícules de De Palma, Tarantino, Coppola, etc. Un hold up, un robatori a mà armada executat netament, eficaçment. Professionals. El que està per saber és de quina professió. I no sembla gaire complicat esbrinar-ho. Per les dades, la hipòtesi més probable és la que apunten Oriol Pujol i Guillem d'Occam, el de la navalla: la mateixa policia. 

El material informàtic havia estat comissat fa uns anys i dipositat al jutjat i és ara, quan l'Audiencia Nacional ordena sigui tornat a la família, que apareixen els assalta-camins. Fins aquí, de cine. Però en flash back perquè com és possible que aquest delicte comès a ple llum del dia, amb testimonis, una cremà a un descampat, una víctima viva, el conductor de la furgo, hagi estat amagat durant un any? La societat de la informació és opaca. Hi haurà temps per aclarir el cui bono del delicte i per parlar de la "policia patriòtica" estil Eliot Ness. 

La qüestió immediata és: quina informació contenien els discs durs, llapis de memòria, DVDs, etc.? I aquí es remou a la memòria alguna ocasió que algú va dir (i no sé qui) que si Pujol parlés, tremolarien els fonaments de l'Estat. El fonament de l'Estat a Espanya, com a unitat de destí a l'universal, és la corona. 

Tanmateix, després de tot el que es coneix de la rocambolesca vida de l'exrei, es fa difícil imaginar quines noves ignomínies i infàmies pot haver-hi perpetrat i no se sàpiguen.

El femer de twitter

Ahir, passejant al vespre pel pantà d'immundícies, la minibombolla de caníbals que és el twitter, vaig ensopegar amb el twitt que es veu a l'esquerra. Una tuitaire, Adelaidamar, em defensava d'una crítica o un atac d'un tal @FraJeremies, òbviament un compte anònim. El tal @FraJeremies malparlava de mi a la meva esquena i no posava el meu enllaç per tal que jo no m'assabentés del que deia. Ho va fer la tuitera en la seva resposta. Resum: un paio ataca a un altre en públic, però assegurant-se que l'altre no s'assabenti. D'aquesta forma queda com un atacat que no es defensa; o sigui, com un covard. 

 

Aquesta immoralitat -que pateixo sovint sempre del costat d'ERC- és premeditada: el tal @FraJeremies em té blocat al twitter, com es veu en la captura de la dreta. És a dir, el covard és ell.

No discuteixo el dret del tal @FraJeremies a blocar a qui li roti. Com si bloca el món sencer, fins i tot ell mateix. No sé qui és el tal @FraJeremies ni m'importa, ni m'importa que em tingui blocat. Només afirmo que blocar a algú per malparlar d'ell en públic, mirant que no s'assabenti, és una immoralitat absoluta, una abjecció, un joc d'una baixesa abissal. 

 

Al twitter he llegit de vegades que el tal @FraJeremies és un compte del comissari polític Sergi Sol. Sembla estrany que un home de tanta presència mediàtica no tingui cap compte oficial. En qualsevol cas, si el tal @FraJeremies és l'alter ego de Sergi Sol, s'entén perquè aquest considera que twitter és un femer. El seu.

Clara Ponsatí i la censura

El meu article a elMon.cat.

***********************

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa. 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat per una trajectòria professional. Els mitjans repeteixen que “no té pèls a la llengua”, descripció no molt elegant, però efectiva. 

En efecte, una bomba mediàtica. I això és un perill per a l’hegemonia doctrinal d’un partit. Per descomptat l’amenaça de fons rau al contingut, a la crítica devastadora a les propostes de l’independentisme “pragmàtic”, és a dir, la taula del diàleg i altres figures de mistificació. Però aquesta amenaça és molt més greu i pot esdevenir realitat si la crítica es difon entre la gent. Ja ho deia Marx, que la filosofia (la filosofia!) esdevé una força material quan encarna en les masses. I la forma més segura d’aconseguir-ho és que els dirigents parlin la llengua del poble, que facin com fa amb absoluta naturalitat Clara Ponsatí, parlar la llengua de la gent sense tripijocs ni enganyifes, circumloquis i dobles sentits. Sense hipocresia. 

Què dèiem? Un perill per a l’estabilitat i la nova normalitat. Cal desautoritzar la veu de l’eurodiputada dient, per exemple, que quan el govern de l’1-O anava “de farol” també ho feia ella. És una tergiversació típica dels que se saben al costat equivocat de la raó. Que Ponsatí s’adonés l’1-O que els altres anaven “de farol”, no vol dir que ella ho fes; ans al contrari, mostra que no ho feia car ho denuncia. 

En qualsevol cas, la idea és que veus com aquesta no se sentin i, si no hi ha altre remei, se’ls talla el micròfon, com va fer el FAQS amb la seva entrevista. Els inquisidors de TV3 van donar la peça ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar quan Ponsati va demanar-ho expressament. No serveixen ni com a censors. 

Si no es pot silenciar la dissidència, el que es fa és submergir-la en un batibull de disquisicions, teories, propostes i contrapropostes on ningú no entendrà res, però ens permetrà emprenyar la gata. De fet, un dels procediments afavorits pels indignats tertulians i altres catons que configuren l’opinió publicada, és fer servir com a argument el que els historiadors coneixen com “qüestions contra-fàctiques”: què hauria passat si el que ha passat no hagués passat o hagués passat d’una altra forma. El cas del nas de Cleopatra. 

L’entrevista del FAQS està plena de qüestions contra-fàctiques que la presentadora pensa molt intel·ligents. És la fórmula perfecta per embolicar qualsevol mena de discussió i que no porti enlloc o, encara pitjor, ens faci perdre el sentit de l’orientació fins a preguntar-nos per a què volem la independència amb l’angúnia d’Unamuno demanant-se el sentit de la vida. Les preguntes són molts i les conclusions infinites, com el jardí dels senders que es bifurquen que agradava a Borges. 

Què hagués passat si la declaració d’independència es manté més de deu segons? Què hagués passat si el major Trapero deté al president de la Generalitat? Què hauria passat si la salvatge repressió de l’1-O no s’atura al migdia? Què si el vint-i-set d’octubre es manté la declaració d’independència? Què si tot el govern hagués anat a l’exili? Què si tots a la presó? Qüestions contra-fàctiques que animaran més amples i interessants debats absolutament irrellevants. Si el meu avi tingués rodes, seria una bicicleta. 

La qüestió fàctica aquí i ara, la que planteja la MHC Ponsatí a ambdues entrevistes és que el govern independentista no té cap projecte independentista. I que, al mateix temps, el camí cap a la independència no té marxa enrere. 

Aleshores, què fem?

L'aigua clara de Clara Ponsatí

Ahir vaig veure en diferit l'entrevista a la MHC Ponsatí al FAQS. En diferit perquè mai miro el programa que em sembla lamentable. I vaig trobar una peça excel·lent que va revifar les meves il·lusions gairebé pansides. Sabeu això que un sent algun altre parlar i de sobte s'identifica amb el que es diu i com es diu? Això que Goethe anomenava les "afinitats electives"? Doncs, això. Identificació absoluta amb el que Ponsatí deia i la forma en què ho deia. 

 

La MHC és un prodigi de senzillesa; parla el llenguatge del carrer, el de tothom, sense retòriques, en una actitud que els anglesos diuen unasuming. I tanmateix té un criteri rigorós, profund i objectiu. Era un goig escoltar-la. Estava tan entusiasmat que vaig saltar al tuiter a piular que havia estat un "goix", sense consultar el corrector. Per fortuna, una ànima caritativa em va corregir. Tuiter és brutal; no passa ni una. Que s'ho diguin als polítics i als periodistes al servei dels polítics.

 

Després de gaudir de l'entrevista del FAQS, vaig trobar aquesta altra també a TV3, es veu que a un altre programa. I molt altre. La diversitat és sempre un encert. Els plantejaments d'ambdues entrevistes no tenien res a veure. Cerimonial i transcendental la primera, de periodisme inquisitiu; irreverent i burlesca la segona, de periodisme sarcàstic.

 

I en les dues ocasions, la consellera se'n surt airosa amb la seva naturalitat. Només una petita variant: a la primera entrevista Ponsatí fa gala d'una ironia entreverada de dry humor davant l'intent de la periodista de portar-la al terreny de la contradicció i el penediment. A la segona, l'humor sec i circumspecte deixa via a l'alegria provençal i riallera davant l'espectacle d'un independentisme sense alè, caduc i amortitzat. Sense penediment perquè, a desgrat de tot, el camí cap a la independència no té marxa enrere.

Paga la pena mirar el vídeo de Diaz de fúria.

Una dona lliure

I independentista, i crítica. Una gran entrevista en la qual ha sintetitzat un sentit majoritari al si de l'independentisme que no pot explicar-se normalment a uns mitjans de comunicació, eines de propaganda d'ERC. Paga la pena mirar aquest FAQS perquè, amb el seu to mesurat, però contundent, Clara Ponsatí planteja la seva tesi: els partits independentistes (sobretot ERC), al fons, no volen la independència. Això explica el seu aparent pessimisme: el tsunami democràtic va ser una estafa; el govern actual ERC/JXC no té cap intenció de fer la independència ni res; la taula de negociació és una quimera; el Consell per la República encara ha de trobar el seu valor i sentit. 

 

Coincideixo al 100% amb les opinions de la il·lustre eurodiputada. També crec que el CXR ha de justificar la seva existència i per això he proposat que l'assemblea de representants es considerés assemblea constituent. Coincideixo també en la idea que el MHP Puigdemont no hauria de presentar-se a les eleccions com a president de cap partit. 

 

Sembla que, arran de l'entrevista, Ponsatí està patint l'habitual campanya d'assetjament d'ERC a les xarxes, amb insults, difamacions i tots tipus de sofismes. Aprofito per solidaritzar-me amb ella. Tinc experiència. El sofisma més sovintejat és que, com Ponsati diu que l'1-O es va adonar que anaven "de farol", això prova la seva irresponsabilitat i cinisme, atès que formava part del govern. És una interpretació de mala fe. El que Ponsatí diu és que l'1-O es va adonar que els altres anaven de farol. Ella, no. 

 

Aquesta revelació és molt més important del que sembla perquè explica la claudicació posterior dels partits: com que anaven "de farol", no s'esperaven la reacció de la gent a la convocatòria perquè mai havien cregut a la independència que predicaven. I aquesta és la realitat fins al dia d'avui: la gent està disposada. Els partits, no. I com Clara Ponsatí és una dona lliurepensadora, ho diu. I jo subscric

Menys viatjar i més mirar TV3

Als anys de 1941-43, quan semblava que els nazis guanyarien la guerra, la premsa espanyola els donava suport unànime. El vespertí Informaciones, el més feixista de tots, era una font d'acudits que, com se sap, és l'única forma possible d'oposició als règims dictatorials. Es deia que, havent demanat a l'ambaixador alemany com marxava la guerra, va contestar que no tan bé com reportava l'Informaciones, però que no anaven malament. I quan algú afirmava tenir altres dades per haver viatjat se'l deia "menys viatjar i més llegir l''Informaciones'". 

 

Aleshores la situació és similar: menys viatjar i més mirar TV3 i escoltar CatalunyaRadio. Perquè només empassant-se la doctrina d'aquests mitjans al servei d'ERC es pot patir la notícia de l'acte de propaganda del partit amb motiu de la primera dècada d'Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant. És d'esperar que algun dels seus intel·lectuals "orgànics" escrigui una "primera dècada d'Oriol Junqueras", com va fer Maquiavel amb Titus Livi. En deu anys aquests dos han bastit una mena de partit-negoci, amb voluntat d'esdevenir un partit institucional, com el PRI, i patrimonialitzar el fragment d'Estat que és Catalunya. I una part d'aquest projecte, la més important, és la propaganda que els mitjans públics de comunicació converteixen després en doctrina.

 

La intervenció d'Oriol Junqueras ha estat un prodigi de vàcua demagògia per amagar el fracàs estrepitós de la negociació dels pressupostos puis que el gobierno ha aclarit que no hi ha res de quotes ni blindatge del català. Mesures de protecció de les llengües espanyoles minoritàries. I gràcies. O sigui, res. El català o seguirà defensant la gent mentre ells s'embutxaquen uns sous públics que no es mereixen. 

 

D'acord amb la xerrameca junqueriana el projecte d'ERC és l'únic que portarà a la independència. Qualsevol altra proposta queda exclosa. El projecte consisteix en una taula i un diàleg que és una quimera, com es va atipar a dir el mateix Junqueras no fa gaire tant. I ho sap tothom fins i tot els que el proposen, afrontats al rebuig total, tancat, de la part espanyola (de tots els partits) a parlar de cap referèndum d'autodeterminació. 

 

Bé, en realitat, acaba per dir el president d'ERC, és que no hi ha cap alternativa. 

 

No n'hi ha perquè ell no vol que n'hi hagi.

 

L'alternativa és molt clara i més viable que la quimèrica taula i es diu unilateralitat i DUI.

El maleït embolic de la llengua

La llengua és un dels factors més importants de la consciència nacional; no pas l'únic. Hi ha per sobre la voluntat de ser una nació. I aquesta no neix només de la llengua. Els suïssos tenen una forta identitat nacional i parlen diferents llengües, quatre d'elles, oficials, alemany, francès, italià i retoromànic; dinou repúbliques llatinoamericanes parlen la mateixa llengua i es consideren nacions diferents; tot com Alemanya i Austria. 

 

Quan la voluntat existeix i la nació tracta d'afirmar-se i protegir-se mitjançant un Estat, la llengua esdevé l'eina fonamental, l'única possibilitat de sobreviure. És el cas de Catalunya. Ja ho va dir Joan Maragall, "la nació és la llengua". La llengua en la qual està escrit el pacte entre els que van ser, els que són i els que seran, que deia Burke; el lligament de la consciència nacional catalana. Per això fa més de tres-cents anys que el principal objectiu espanyol és fer desaparèixer el català. Sense llengua, cap nació catalana. Sense nació, cap independència. Sense independència, cap nació.

 

Aprofitant els flashes d'alarma de les dades sobre la decadència de l'ús del català, ERC ha aprovat els pressupostos generals de l'Estat a canvi d'haver blindat una quota de català del 5% dels productes d'unes plataformes televisives.Tot l'aparell de propaganda d'ERC, els mitjans públics i gran part dels privats, presenten aquest ridícul resultat com la gran fita del nou Talleyrand, Rufián, quan és més minso que el famós ratolí parit per la muntanya perquè encara es troba als llimbs de les promeses del president Sánchez. És a dir, el resultat és part del projecte espanyol de desnacionalitzar Catalunya mitjançant un bilingüisme que és la mort del català. 

 

En principi, un partit independentista hauria d'exigir el blindatge del 100% del català com a única llengua oficial de Catalunya, a més de demanar el dret d'autodeterminació perquè només la independència garantirà la supervivència de la nació catalana. 

 

Si això no es produeix, no cal aprovar els PGE, tret que el que es tracti sigui recolzar la submissió colonial de Catalunya.

La independència no és un objectiu polític

(Foto: Clara Polo Sabat, CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons)

******************

És a dir, no només és un objectiu polític, sinó també econòmic, social, cultural, esportiu, etc. En definitiva, és un objectiu vital. Per a la generació actual d'independentistes és l'horitzó de la seva vida. Cert que això es pot dir de totes les generacions d'independentistes passades; però aquesta actual ha vist la independència tan propera, l'ha tingut -i encara la té- tant a tocar des de l'inici del procés present, que l'ha fet la seva raó de ser al món. 

 

Per a l'independentisme d'avui la independència no és només una possibilitat que es fa servir a un joc polític d'alternances dins del sistema polític espanyol, sinó que és una condició inexcusable de supervivència. La qüestió de la llengua és l'expressió més evident d'aquesta lluita per la supervivència perquè és ella la que fa del català un poble. 

 

Assistir a l'estira-i-arronsa, les mentides, les humiliacions de la vergonyosa "negociació" de Gabriel Rufián sobre els pressupostos generals de l'Estat és un espectacle depriment que ni tan sols el monopoli dels mitjans públics de comunicació per ERC pot amagar. Rufián, que només està interessat en trovar una excusa per aprovar els PGE,  ha negociat un percentatge ridícul de català a Netflix i similars. Ridícul per dues raons: primera perquè aquesta protecció ja estava reconeguda per llei molt abans, encara que el Gobierno no l'hagi respectat. Com tampoc respectarà la misèria que pacti amb Rufian. Segona perquè no n'hi ha prou amb reclamar una quota de català sigui major o menor. L'independentisme ha de reclamar que tots els continguts estiguin en català, que és la llengua de la nació i, a més a més, no aprovar els PGE de la metròpoli, tan anticatalans com sempre.

 

Perquè la independència no és un objectiu de jocs d'estratègies i tàctiques polítiques, sinó que és el projecte vital d'una generació. Això és el que el gobierno de PSOE-UP no entén i també el que semblen no entendre els seus aliats d'ERC.

Les eleccions a l'Assemblea del Consell

El meu article avui a elMon.cat

 **********************

 Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major.

Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana. A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats. 

Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica? 

Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú. Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.

A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions, sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya. 

En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems. Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies.

Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat. 

Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.

Renovar per conservar

La renovació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional ha palesat les contradiccions internes d'Unidas Podemos, un partit de gobierno amb esperit d'oposició. La Constitució exigeix una majoria parlamentària de tres quints dels diputats (210). Els vots de PSOE i PP no sumen i, per tant, necessiten els d'Unidas Podemos. Vet aquí al partit marmessor dels "Indignados" votant a favor de candidats absolutament inadequats per a la seva tasca a causa del seu extremisme polític i trajectòria partidista a l'ombra del PP. 

 

Diuen els dirigents d'UP que, si es vol renovar el TC, cal votar la proposta de la Comissió Consultiva: dos candidats progressistes i dos ultres. La qüestió, però, és si la renovació s'ha de fer a qualsevol preu, fins i tot que no sigui una renovació, atès que es manté el biaix a l'extrema dreta del Tribunal. 

 

Als d'Unidas Podemos els treu de polleguera que els diguin que recolzen el règim del 78, del qual està orgullós l'expresident González i ells en volien combatre a sang i foc. Si voten a favor dels magistrats d'extrema dreta, ho fan per la necessitat de comptar amb el PP per a la renovació. Tanmateix, la renovació només és nominal, però no real; en realitat, és una continuació. Als del PP no els cal controlar el tribunal des de darrere; ho fan des de davant.

 

Una continuació del règim del 78, a dins del qual els d'UP estan molt confortables.

Una entrevista sota sospita

No hi ha cap mena de dubte. En el conflicte entre Espanya i Catalunya tot s'hi val, almenys per a la part espanyola que el veu com una guerra. I a la guerra, ja se sap, tot s'hi val. Els reiterats intents d'"humanitzar-la", sotmetre-la a qualsevol mena de normes són encomiables, però patèticament inútils. El combatent que respecti promeses, pactes, regles, té majors possibilitats de perdre la guerra que qui no ho fa. En conseqüència, ningú no ho fa.

 

El periodisme de guerra segueix aquest principi fil per randa. Al diari que s'anomena El Español no li cal declaració d'intencions. La seva tasca no és informar, sinó fer guanyar la guerra als seus, els espanyols. I à la guerre, comme a la guerre. L'entrevista amb Carme Forcadell és part d'una estratègia de combat. Fins al titular, amb un ús de les majúscules típic de la premsa groga, és de guerra. I tota la peça sembla més una andanada d'artilleria que un reportatge periodístic. 

 

No sabria com definir la publicació d'una entrevista dos anys després de feta i sense la més minsa prova que el seu contingut sigui cert. Periodisme, en sentit professional, no ho és. És un estratagema bèl·lica-periodística per dividir i enfrontar (encara més) l'independentisme, signada per una veterana periodista de l'Opus Dei. No manca res. És un prodigi de catalanofòbia verinosa, tan evident que, en principi no seria necessari sortir-ne al pas. 

 

Tanmateix, donada la violència de les expressions, el desmentiment de Carme Forcadell és necessari. No per si mateix, car tothom veu la provocació i mala fe de l'escrit, sinó perquè la seva absència constitueix, paradoxalment, l'única prova de la versemblança del seu contingut. Si, a més a més, vol explicar per què va concedir l'entrevista en primer lloc és cosa seva.

El regne de la faula

Sembla que, després de dies i dies de cares fosques, amenaçant amb el rebuig als pressupostos generals de l'Estat (PGE), els comptes tiraran endavant amb el vot favorable d'ERC i els diputats del PDeCat dins de JxC, i amb el vot en contra de la resta de JxC i la CUP. És una mostra més d'aquesta unitat independentista que els independentistes acusen els crítics de trencar.

 

L'aprovació dels PGE es fa a canvi de "blindar" el català a Netflix i productes similars. No cal recordar que els bascos, més ensinistrats en aquests regateigs, s'han endut una transferència més. És obvi que els grans gestos de l'inici, les amenaces, avisos, cares fosques i admonicions engolades s'hi han reduït fins a la mínima expressió. Ja no es posen condicions com el referèndum o l'autodeterminació, sinó que ni tan sols s'esmenta la taula del diàleg, arraconada a l'angle fosc, com l'arpa de Bécquer.

 

A més a més, presentar aquest intercanvi com a un triomf és hiperbòlic. No hi ha comparació entre el que Catalunya espera obtenir al futur i el que aconsegueix Espanya aquí i ara: garantir l'estabilitat del gobierno fins a la fi de la legislatura. Catalunya obtindrà, si ls déus volen, el que la constitució que ens varen donar entre tots ja reconeix a l'art. 3, 3, que "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Presentar el compliment de la Constitució del 78 com un triomf negociador de res és francament hiperbòlic. 

 

I, d'altra part, quin criteri s'ha seguit en determinar el percentatge de blindatge? Per què només el 7,5 de la producció de Netflix i tutti quanti i no la totalitat? Que el català sigui la llengua d'una minoria dins l'Estat no vol dir que els catalans estiguin interessats només a una minoria de la producció cultural. No sé si m'explico. 

 

Al capdavall, tot això és irrellevant. El fons de la qüestió era trobar una raó per justificar la decisió, que havia estat presa molt abans, de donar suport al gobierno en la seva tasca de "passar pàgina" i implantar la "nova normalitat". A Catalunya això es podria materialitzar amb una reedició del tripartit en el qual el partit hegemònic aliat als anomenats "sobiranistes" faria realitat el seu somni d'un independentisme pragmàtic.

 

I carpe diem.

El pragmatisme del cranc

Quines dues captures de l'entrevista a Marta Vilalta al Més 324de TV3! Són del compte de Miquel Bofill. Amb raó voldrien tancar el twitter. El famós "femer", segons Sergi Sol, la "minibombolleta", que deia una altra senyora fa uns dies. Ahir, les captures feien les rondes al twitter, on s'esmolaven les eines de la ironia, la burla i el sarcasme digitals que treuen de polleguera als funcionaris del partit hegemònic a Catalunya. "El responsable de rotular no menjarà el torró a TV3", "al grafista li queden dues telenotícies", "Halloween", "despido fulminant".
Twitter no deixa passar una; a la que detecta una mentida, sort un riure sarcàstic. Sobretot si la mateixa TV3, aparell de propaganda d'ERC, ridiculitza la política dels que la controlen. És d'una incompetència celestial. I a les xarxes el riure era ja pantagruèlic. Els funcionaris treuen foc pels queixals perquè el twitter els fa aparèixer com el que són: autonomistes que no només no volen la independència sinó que tampoc no saben negociar engrunes per Catalunya perquè al fons estan absolutament compromesos amb la política d'estabilitat d'Espanya, perquè el seu marc vital és espanyol.
El rètol diu exactament el mateix que va dir Valtonyc en una gran entrevista al FAQs. Per cert el mateix Valtonyc per al que la fiscalia andalusa demana quatre anys de presó pel presumpte delicte d'odi a la Guàrdia Civil. Perquè aquí, mentre els hegemònics fan mans i mànigues per enganyar a l'opinió pública i justificar que s'aproven els pressupostos de franc, l'Estat -i en últim terme el gobierno- no aturen la seva guerra contra l'independentisme.

La raó de ser de la independència

El meu article a La República.cat sobre la patafísica qüestió de si cal esbrinar per a què es vol la independència

******

Sembla que sí, que el partit ERC anirà endavant amb el debat anunciat per Raül Romeva: “Per a què volem la independència?” Es presenta com un procés democràtic d’adopció de decisions col·lectives. Els militants celebraran reunions de debats al voltant d’un document, com els antics cristians al voltant de la doctrina; faran les esmenes que vulguin, i, a la fi, una conferència nacional del partit adoptarà la decisió definitiva que revelarà al món exactament per a què vol la independència ERC. 

És una pregunta sorprenent per a un partit que, fundat el 1931, té com a objectiu a l’article segon dels seus estatuts “la independència dels Països Catalans i l’Aran”. S’ha d’entendre, doncs, que el partit no sap per a què vol l’objectiu que ell mateix es va fixar fa 90 anys? No ho ha sabut mai o és una ignorància sobrevinguda? Potser és el moment d’esbrinar per a què es vol la independència i fins i tot si es vol en primer lloc. Si debatent democràticament s’arribés a la conclusió que la independència no es vol per a res (una possibilitat), el partit hauria perdut la seva raó de ser i li estaria bé dissoldre’s. 

El projecte d’ERC ha encès una reacció molt negativa a les xarxes socials, singularment a Twitter. Un breu incís sobre aquesta qüestió de Twitter i el seu impacte en la comunicació social, no només en la política. Twitter és un fòrum obert, una àgora pública lliure i la més extensa en persones i territoris. Avui, l’esfera pública per excel·lència on tothom pot dir la seva, sense més limitació que el Codi Penal i on ningú no pot censurar o vetar ningú. És l’àmbit de la llibertat d’expressió, enfortida gràcies al web 2.0, que permet la interacció entre el públic, l’audiència, els receptors i els emissors (polítics, periodistes, publicistes, etc.) i trenca el monopoli i la impunitat dels opinion makers, sotmesos avui a un escrutini del seu públic al qual no estaven acostumats. Quina altra pot ser la raó per la qual la batllessa Colau ha abandonat Twitter si no és perquè no vol rebre crítiques i no pot impedir-les mobilitzant els seus clients com feien els tribuns romans en els actes públics? 

Aquí rau el rebuig del periodisme convencional a les xarxes, atès que són aquestes les que exerceixen el control dels poders polítics que ningú no fa. Amb l’insolent afegit que també gosen controlar la tasca dels periodistes més o menys institucionals, als quals acusen de formar una aliança non sancta amb els poders que haurien de controlar. Les xarxes, Twitter, són una amenaça a una forma de periodisme institucional, partidista, venal. Per això, si aquest periodisme conxorxat amb els poders pogués, les tancaria, especialment Twitter. Poc més o menys com a la Xina o Corea del Nord.

 La recepció del projecte d’ERC a la ciberesfera ha estat efectivament molt negativa. S’ha interpretat com la confirmació pública d’una traïdoria llargament anunciada. Pot semblar massa categòric, però encara són recents les afirmacions públiques d’independentisme radical i sense embuts d’ERC que han resultat falsedats amb finalitats electoralistes; encara sona el “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència”, reduït aleshores a “Tinc 72 diputats i demano respectuosament que Netflix dobli en català”. Sí, efectivament les xarxes i Twitter són una veritable nosa per al pseudoindependentisme. Fa quatre mesos que, sortint de la presó, el mateix Romeva va declarar que la independència és “irreversible”. Volia dir “inevitable”, perquè és impossible revertir el que encara no és. I, si la considera inevitable, quin és el sentit de preguntar per a què es vol? 

Tanmateix, la pregunta té una resposta molt senzilla, però una que no encaixa en els plans dels que volen substituir la independència per l’hegemonia del seu partit. Volem la independència per exercir el nostre dret a ser. Encara que no se’ls hagi acudit als ideòlegs d’ERC, ser no s’esgota en existir, com ja sabien els existencialistes. Catalunya existeix com a colònia de l’Estat espanyol, no com a ella mateixa. I per això li cal la independència, per ser ella mateixa sense resignar-se a una existència vicària. 

Preguntar-se per a què es vol ser és renunciar a ser.

Le roi (des belgues) est un con

Sembla que, gràcies a Valtonyc, ja es pot tractar al rei dels belgues com a qualsevol altre ciutadà, que farà valer el codi penal si creu que algú l'ha insultat; com pot fer-ho també el monarca. Però res de tipificar com a delicte perseguible d'ofici els insults al rei. Valtonyc ha fet avançar el dret constitucional belga gairebé dos-cents anys (atès que la llei ara derogada era de 1847) i ha convertit Bèlgica en l'avantguarda de la lluita per la llibertat d'expressió. Una fita històrica.

Perquè la qüestió aquí és si el dret de llibertat d'expressió està limitat per coses com els "ultratges" al rei. Vinc de publicar un assaig sobre la llibertat d'expressió a Catalunya, a on es diu que: "Conceptes com el de blasfèmia, sacrilegi o ultratge a qui sigui, nació, rei, himne, etc., no tenen cap sentit i només poden imposar-se per la violència, mai per la raó". Me n'alegro molt de coincidir amb el Tribunal Constitucional belga. Sense llibertat d'expressió no pot haver-hi democràcia.

Ja es pot insultar al rei dels belgues. Però no al rei d'Espanya. Cal recordar que Pablo Hasél està complint condemna per enaltir el terrorisme i injuriar al rei. És a dir, està condemnat injustament. Com ho estaria Valtonyc si, en lloc d'anar a l'exili, s'hagués lliurat a la "justícia" espanyola. Una vegada més s'observa que, en la confrontació amb la metròpoli l'exili és molt més eficaç que la presó.

Els jutges injustos

Paradoxalment, una de les causes principals de la inseguretat jurídica de la ciutadania és l'arbitrarietat dels jutges. Que la professió judicial està literalment farcida de jutges militants d'ideologies de dreta no és ja cap secret per a ningú. Entre jutges franquistes, nacionalcatòlics i de l'Opus Dei, el poder judicial s'ha revelat l'últim búnquer del franquisme, de "l'atado y bien atado".

 

 De fet l'expressió lawfare, que es fa se servir sovint retrata una situació que ve dels inicis de la transició. Amagada els primers anys, es va palesar amb el triomf de la dreta als anys noranta. En una conferència que vaig pronunciar llavors a Oviedo, no me'n recordo on, vaig dir que la dreta estava fent amb els jutges el mateix que havia fet tradicionalment amb els militars: posar-los a defensar els seus privilegis. L'endemà, Vetusta clarejà albirant l'escàndol. I tanmateix, com sempre, em vaig quedar curt. Els jutges administren una justícia nacionalcatòlica.

 

Realment, l'episodi de la detenció de l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, sembla més un cas d'intimidació política i extralimitació de funcions que una providència judicial. Un cas més a prop de la famosa "justícia de Peralvillo" (on primer s'executava al reu i després s'instruïa la causa) que d'un procediment legal. Josep Costa no reconeix competència al Tribunal Suprem per interferir en la sobirania parlamentària. És el que haurien d'haver fet els condemnats al judici-farsa de l'1-0: no reconèixer la legitimitat dels tribunals espanyols a Catalunya. 

 

No hi ha cosa més terrible, maledicció més gran, desastre pitjor per a una comunitat que els jutges injustos. Herodot conta la llegenda de Cambises, que va fer escorxar viu un jutge prevaricador i, amb les tires de pell, va fer bastir la cadira a on haurien de seure tots els jutges posteriors. És el contingut d'un famós díptic de Gerard David, obra que els jutges haurien de tenir davant en recitant les seves oposicions.

Projecte de país o projecte de partit?

El meu article avui a elMon.cat. 

 

****************

La política no és només el terrabastall de banalitats que omplen de gom a gom l'esfera pública en un vertigen de platós, micròfons i diaris. De vegades, en meitat de l'enrenou a l'escenari, els protagonistes aturen una estona la picabaralla i, com si fessin un apart dirigit al públic, formulen alguna mena de projecte col·lectiu, de programa de major abast que intercanviar insults. 

 

Després d'abandonar la política pràctica, en la que no ha deixat una empenta digna de recordació, i de donar-se un temps de reflexió, Pablo Iglesias ha reaparegut com a tertulià en influents mitjans espanyols i catalans. Sembla una activitat més adient al seu tarannà. I és des d'aquestes tribunes, en presència de gent de l'alçada intel·lectual de les exministres Carmen Calvo i García-Margallo, des d'on el fundador de Podemos enuncia el projecte de la bona vella/nova esquerra, marmessora del moviment antisistema.

 

És un programa al voltant d'una triada a l'estil hegelià: república, plurinacionalitat i confederació. Una triada tan versemblant com la de la santíssima trinitat que habita un cel encara per conquistar. No només perquè Espanya mai l'acceptarà, sinó perquè tampoc ho farà l'independentisme català. Almenys l'independentisme de debò: la república espanyola -suposat que es materialitzi- no serà millor per a Catalunya que la monarquia; el seu hipotètic caràcter plurinacional és irrellevant per l'independentisme per definició; la confederació és un sofisma perquè per a confederar-se, abans cal ser independent.

 

L'episodi del segrestat escó del diputat Alberto Rodríguez i la previsible reacció d'Unidas Podemos plegant-se a l'arbitrarietat són la prova fefaent que aquest partit és l'enfant terrible del règim del 78, monàrquic, mononacional i unitari. Terrible, sí, però enfant. La triada d'Iglesias té la mateixa importància per a l'"esquerra de debò" que la independència de Catalunya per a ERC. 

 

Del costat republicà, Raül Romeva presenta un projecte de debat col·lectiu al si d'ERC sobre la qüestió de "per a què volem la independència?" El retret que es fa sovint als republicans és que el seu independentisme és fictici, fals, un mer esquer per capturar vots independentistes de bona fe. Encara fa uns mesos, el mateix Romeva considerava "irreversible" la independència. Òbviament, volia dir "inevitable" car no es pot dir irreversible una cosa que encara no s'ha aconseguit. Doncs, si és inevitable, no cal plantejar-se la seva conveniència. Fer-ho és reconèixer obertament que mai ha estat un objectiu de debò.

 

Tothom troba raonable aturar-se alguna vegada per reflexionar sobre el sentit de què es fa. Però quan es reflexiona sobre el "per a què", es qüestiona el sentit mateix de què s'està fent. Plantejar-se "per a què" es vol alguna cosa és adoptar un punt de vista instrumental. La independència, però, no és cap instrument, sinó un fi en si mateixa. La proposta de debat es presenta com a un exercici de democràcia interna del partit. Els militants a les agrupacions debatran les propostes i presentaran esmenes fins a acordar un document final per majoria a un congrés que es celebrarà dins quatre o cinc mesos. Un document que decidirà per a què vol el partit ERC la independència. Amb aquesta perspectiva instrumental una de les respostes possibles és "per a res". Això deixaria en clar que el fi en si mateix no és la independència sinó l'hegemonia del partit. 

 

L'enganxada de Junqueras i Jordi Sánchez a causa de la participació en la taula del diàleg, ens permet albirar l'ànim de la coalició de govern i la relació entre independència i hegemonia. JxC es resisteix a plegar-se als dictats del seu soci. Primer, el MHP Aragonès va vetar representants de JxC perquè no eren consellers. Després Oriol Junqueras, que és qui talla el bacallà, exigeix que JxC proposi els seus representants a la taula al mateix temps que rebutja una posició comuna envers els pressupostos. La raó és palesa: a ERC la interessa donar versemblança a la taula del diàleg per al qual li cal la presència de JxC, però no l'interessa compartir les seves relacions, pactes i acords amb el PSOE. És el principi de l'hegemonia de partit. Res a veure amb la independència. 

 

L'últim projecte ha estat el del president Puigdemont que reitera la seva voluntat de tornar a Catalunya com a ciutadà lliure a acabar la feina aixecant la DUI. Tothom de bona fe, suposo, celebrarà el seu retorn en les condicions que diu perquè és un acte de justícia. No hi ha cap raó per dubtar que el seu propòsit sigui el que diu. 

 

La qüestió és com ho farà, amb quines forces.

Palinuro torna a la barricada

Després d'una absència de quatre mesos (i no de vacances a la torre d'ivori), Palinuro torna a l'internet amb algunes novetats.

S'ha fet editor independent. 

 

Condemnat a l'ostracisme a Espanya a causa del seu suport a la independència de Catalunya i també a Catalunya per la mateixa raó, encara que sembli mentida, car els "partits independentistes" són els pitjors enemics de la independència, ha trobat la possibilitat de publicar els seus textos i llibres burlant el boicot d'ERC a través d'Amazon.

Internet i les xarxes socials són l'únic àmbit lliure del control del pseudindependentisme i, sobretot, d'ERC, una típica organització autoritària en procés de feixistizatció, com deia Nicos Poulantzas. Per això els seus comissaris polítics diuen que el tuiter és un "femer"; perquè no poden controlar-lo. Amazon és una plataforma que possibilita l'autoedició de textos i llibres sense censura d'ERC que s'exerceix no només a escala editorial, sinó també de distribució i venda, perquè ordenen als llibreters sota la seva influència que no venguin els llibres crítics amb el seu partit d'endollats.

Doncs, a més de les seves cròniques periòdiques, el blog serà la finestra on apareixeran les pròximes publicacions de Palinuro: llibres originals, traduccions, i també els posts habituals. Transitòriament seguirà sent de franc, però més endavant serà per subscripció. Cal recordar que, malgrat que ERC continuï amb les seves calúmnies, Palinuro no rep diners de ningú, i ha de guanyar-se la vida en un ambient molt hostil.

El primer pas ha estat la publicació de l'assaig sobre La llibertat d'expressió a Catalunya, en edició kindle (per a ordinador, tauleta i mòbil) i edició de paper.

Les següents publicacions ja previstes seran: la versió castellana de La llibertat d'expressió, una traducció (amb estudi introductori meu) del text feminista de Poulain de la Barre, sobre la igualtat de les dones, De l'Egalité des deux sexes (1673) i un assaig meu il·lustrat sobre la misogínia a l'art occidental, tots tres ja en avançat estat de composició.

Per descomptat, també estan previstes les habituals cròniques sobre l'actualitat.

Desitgeu-me molta merda a la nova etapa palinurica, si us plau.