El meu article avui a elMon.cat. ****************
La política no és només el terrabastall de banalitats que omplen de gom a gom l'esfera pública en un vertigen de platós, micròfons i diaris. De vegades, en meitat de l'enrenou a l'escenari, els protagonistes aturen una estona la picabaralla i, com si fessin un apart dirigit al públic, formulen alguna mena de projecte col·lectiu, de programa de major abast que intercanviar insults.
Després d'abandonar la política pràctica, en la que no ha deixat una empenta digna de recordació, i de donar-se un temps de reflexió, Pablo Iglesias ha reaparegut com a tertulià en influents mitjans espanyols i catalans. Sembla una activitat més adient al seu tarannà. I és des d'aquestes tribunes, en presència de gent de l'alçada intel·lectual de les exministres Carmen Calvo i García-Margallo, des d'on el fundador de Podemos enuncia el projecte de la bona vella/nova esquerra, marmessora del moviment antisistema.
És un programa al voltant d'una triada a l'estil hegelià: república, plurinacionalitat i confederació. Una triada tan versemblant com la de la santíssima trinitat que habita un cel encara per conquistar. No només perquè Espanya mai l'acceptarà, sinó perquè tampoc ho farà l'independentisme català. Almenys l'independentisme de debò: la república espanyola -suposat que es materialitzi- no serà millor per a Catalunya que la monarquia; el seu hipotètic caràcter plurinacional és irrellevant per l'independentisme per definició; la confederació és un sofisma perquè per a confederar-se, abans cal ser independent.
L'episodi del segrestat escó del diputat Alberto Rodríguez i la previsible reacció d'Unidas Podemos plegant-se a l'arbitrarietat són la prova fefaent que aquest partit és l'enfant terrible del règim del 78, monàrquic, mononacional i unitari. Terrible, sí, però enfant. La triada d'Iglesias té la mateixa importància per a l'"esquerra de debò" que la independència de Catalunya per a ERC.
Del costat republicà, Raül Romeva presenta un projecte de debat col·lectiu al si d'ERC sobre la qüestió de "per a què volem la independència?" El retret que es fa sovint als republicans és que el seu independentisme és fictici, fals, un mer esquer per capturar vots independentistes de bona fe. Encara fa uns mesos, el mateix Romeva considerava "irreversible" la independència. Òbviament, volia dir "inevitable" car no es pot dir irreversible una cosa que encara no s'ha aconseguit. Doncs, si és inevitable, no cal plantejar-se la seva conveniència. Fer-ho és reconèixer obertament que mai ha estat un objectiu de debò.
Tothom troba raonable aturar-se alguna vegada per reflexionar sobre el sentit de què es fa. Però quan es reflexiona sobre el "per a què", es qüestiona el sentit mateix de què s'està fent. Plantejar-se "per a què" es vol alguna cosa és adoptar un punt de vista instrumental. La independència, però, no és cap instrument, sinó un fi en si mateixa.
La proposta de debat es presenta com a un exercici de democràcia interna del partit. Els militants a les agrupacions debatran les propostes i presentaran esmenes fins a acordar un document final per majoria a un congrés que es celebrarà dins quatre o cinc mesos. Un document que decidirà per a què vol el partit ERC la independència. Amb aquesta perspectiva instrumental una de les respostes possibles és "per a res". Això deixaria en clar que el fi en si mateix no és la independència sinó l'hegemonia del partit.
L'enganxada de Junqueras i Jordi Sánchez a causa de la participació en la taula del diàleg, ens permet albirar l'ànim de la coalició de govern i la relació entre independència i hegemonia. JxC es resisteix a plegar-se als dictats del seu soci. Primer, el MHP Aragonès va vetar representants de JxC perquè no eren consellers. Després Oriol Junqueras, que és qui talla el bacallà, exigeix que JxC proposi els seus representants a la taula al mateix temps que rebutja una posició comuna envers els pressupostos. La raó és palesa: a ERC la interessa donar versemblança a la taula del diàleg per al qual li cal la presència de JxC, però no l'interessa compartir les seves relacions, pactes i acords amb el PSOE. És el principi de l'hegemonia de partit. Res a veure amb la independència.
L'últim projecte ha estat el del president Puigdemont que reitera la seva voluntat de tornar a Catalunya com a ciutadà lliure a acabar la feina aixecant la DUI. Tothom de bona fe, suposo, celebrarà el seu retorn en les condicions que diu perquè és un acte de justícia. No hi ha cap raó per dubtar que el seu propòsit sigui el que diu.
La qüestió és com ho farà, amb quines forces.
