Paradoxalment, una de les causes principals de la inseguretat jurídica de la ciutadania és l'arbitrarietat dels jutges. Que la professió judicial està literalment farcida de jutges militants d'ideologies de dreta no és ja cap secret per a ningú. Entre jutges franquistes, nacionalcatòlics i de l'Opus Dei, el poder judicial s'ha revelat l'últim búnquer del franquisme, de "l'atado y bien atado". De fet l'expressió lawfare, que es fa se servir sovint retrata una situació que ve dels inicis de la transició. Amagada els primers anys, es va palesar amb el triomf de la dreta als anys noranta. En una conferència que vaig pronunciar llavors a Oviedo, no me'n recordo on, vaig dir que la dreta estava fent amb els jutges el mateix que havia fet tradicionalment amb els militars: posar-los a defensar els seus privilegis. L'endemà, Vetusta clarejà albirant l'escàndol. I tanmateix, com sempre, em vaig quedar curt. Els jutges administren una justícia nacionalcatòlica.
Realment, l'episodi de la detenció de l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, sembla més un cas d'intimidació política i extralimitació de funcions que una providència judicial. Un cas més a prop de la famosa "justícia de Peralvillo" (on primer s'executava al reu i després s'instruïa la causa) que d'un procediment legal. Josep Costa no reconeix competència al Tribunal Suprem per interferir en la sobirania parlamentària. És el que haurien d'haver fet els condemnats al judici-farsa de l'1-0: no reconèixer la legitimitat dels tribunals espanyols a Catalunya.
No hi ha cosa més terrible, maledicció més gran, desastre pitjor per a una comunitat que els jutges injustos. Herodot conta la llegenda de Cambises, que va fer escorxar viu un jutge prevaricador i, amb les tires de pell, va fer bastir la cadira a on haurien de seure tots els jutges posteriors. És el contingut d'un famós díptic de Gerard David, obra que els jutges haurien de tenir davant en recitant les seves oposicions.
